31 de març, 2008

En Pepitu.

Reportatge de Pep Sánchez al Ciberpais del 27-03-08.



Aquí on els veieu, aquests dos avis, el de la “perilla” blanca m’ha pres el pèl durant molts anys. És el meu barber, en Pepitu Adell. Bé, ho era, ja que es va jubilar fa anys. Ara quant vaig al seu establiment que em tallin els cabells (pocs ja, es fa en un no res, en un tris-tras) m’ho fan les dependentes de la perruqueria de la seva muller, l’Assumpción amb qui han compartit local al Camí Ral/ La Rambla des de ja fa molts anys.

L’altra avi és en Garolera, cunyat seu i pare d’una amiga de la M. Antònia, que també és perruquera.

Quan vaig començar a anar a can Pepitu devia tenir dotze o tretze anys. Ens havíem canviat de casa. Vivíem de lloguer a ca “la Campanillas” a la Plaça de Cuba, al bell mig de la ciutat llavors, i els pares van aconseguir un pis dels de la “Aliança”, a la Ronda Juan de Austria, al final de l’Havana al extrem de llevant de Mataró. A la Plaça de Cuba anàvem a la barberia que hi havia al costat de casa, a la plaça, paret per paret amb la farmàcia de Sr. Manuel Plana, que continua avui regentada per un fill seu.

Com que el meu pare passava cada dia pel carrer de Cristina per anar a treballar a Can Marot, a tocar l’escorxador, tots varem acabar a la barberia del germans Adell, en Pepitu i en Raimundu (aquest ja traspassat) continuadors del negoci del seu pare que compartien local amb la perruqueria de la seva mare i que estava en aquell carrer.

Les barberies d’ara no tenen res a veure amb les d’abans (Normal, com tantes altres coses). Ara són perruqueries unisex. (Bé, en el fons com la meva). No sé quin és ara el tema de conversa, o si n’hi ha. No és que llavors es parlés de tot lliurement, tornem-hi temps era temps, però si que els records que en tinc era que s’hi parlava de moltes coses. Una certa inquietud, diguem-ne cívica, o ciutadana crec que és el que hi havia. O millor dit, de ciutadans concrets amb les seves vivències, curiositats i anècdotes. Encara avui, en Pepitu em repassa part de la història de la ciutat, del que passà en la primera meitat del segle passat a través de les anècdotes dels seus clients, veïns i coneguts.

Mataró, 30 de març.

30 de març, 2008

Els amics i amigues, un tresor.

No puc expressar tot l’afecte que he rebut de vosaltres, ahir i molt especialment durant la gran part del meus 60 anys en que hem fer camí plegats. Els objectes rebuts sols són una petita mostra que confesso que m’han ben agradat tots ells. Ens obligareu a fer “Operación Ikea, redecora tu hogar”.

Com que ens continuarem veien, tindreu ocasió de veure’ls col·locats i d’explicar-vos, o compartir, com ens han anat els altres, els “consumibles”.

L’amistat s’ha de conrear sempre.

Com a mostra (lamento no poder reproduir-les totes) :

Mataró, 30 de març.

29 de març, 2008

Diguem arreu, amb el cap ben alt, amb la veu ben forta, aqui i allà,...*

*(intervenció al Consell Nacional del PSC. Barcelona, 29 de març '08.)
Gràcies, company President.
Companyes, companys.


Lluny de mi posar en qüestió, o intentar rebatre, els anàlisis que s’han fet del resultat de les eleccions del passat 9 de març. Gent amb més temps i més coneixements i recursos que no pas jo els han fet i els continuaran fent.

Vull aportar un punt de vista que no deu ser tampoc ni massa singular ni original i extreure’n les conseqüències.

De la sèrie estadística dels resultats obtinguts pels socialistes a Espanya des de 1977, les primeres eleccions democràtiques, fins a les darreres del 2008 –trenta anys d’història- destaquen dos fets:

Les puntes màximes obtingudes són les corresponents als anys 1982 (48,11%) i 2008 (43,65%). La inclinació del cós electoral cap a les nostres llistes ho ha estat en moments claus.

L’altra dada que vull destacar, i més important, és els dos moments en que el percentatge de vot del PSC ha estat superior al dels socialistes del conjunt d’Espanya. El 1996 (39,36% / 37,63%) i el 2008 (45,30% / 43,65%). El que significa que la diferència del nostre percentatge encara és més gran amb el de la resta d’Espanya. Matemàtiques.

Recordeu? L’any 96 anàvem a perdre. El 2008 podíem perdre. Una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya ho van tenir, i ho han tornat a tenir, molt clar. Calia donar suport a qui millor podia defensar-los ja que el que estava en perill era la forma en que volien conviure. No era adhesió a Felipe González o a Rodríguez Zapatero. Era la manifestació de recolzament a la força, que amb qui, llavors o ara, estava al seu front, que podia defensar la voluntat de la majoria d’habitants d’aquest país. L’estima que tenen als esmentats personatges ve de la seva proposta, que és la nostra proposta.

D’aquest punt de vista, del que n’estic força convençut, en trec un prec, un crit, o un clam, a fer al conjunt del Partit.

Des del més senzill militant, passant per tots els quadres i càrrecs del Partit, fins a la Comissió Executiva amb José Montilla al seu front a que:

Diguem arreu, amb el cap ben alt, amb la veu ben forta, aquí i allà, ara i demà, que (amb el degut respecte a totes les opcions i opinions democràtiques) tothom tingui molt clar i estigui ben segur que qui millor representa, qui més bé expressa, el què són i el què volen ser la majoria dels ciutadans i ciutadanes d’aquest racó de món és el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Per demà, sense aturar-nos massa, l’anàlisi del paisatge desprès de la batalla.

Moltes gràcies.


Mataró, 29 de març.

28 de març, 2008

Constitució del GPSC.

Malgrat no tenir Grup parlamentari propi del PSC a Les Corts Generals (cal dir que entre nosaltres, ara per ara, ningú en veu la necessitat) ahir a la tarda es va fer la formalitat de constituir a la seu del partit a Barcelona, el que sempre n’he anomenat GPSC (agafeu la P per allà on vulgueu: parlamentari, partit, pensament, …)

A la primera part de la reunió, en presencia dels mitjans de comunicació varem ser alliçonats de la feina que teníem que fer per boca del nostre Primer Secretari, el President Montilla: el desenvolupament del Estatut, el nou finançament (és a dir, l’Estatut) i les necessàries infraestructures (és a dir, més Estatut).

Desprès, ja en la intimitat, sols els de casa, primer varem acatar (per comprensible, acceptable i assumible) la proposta de la Comissió Executiva del partit de nou coordinador del GPSC en la persona del jove i preparat tarragoní (Compte, Manel! Reusenc!) Francesc Vallés. Ja ho saps, Francesc, a la teva disposició!

Després varem fer un llarg i interessant debat sobre alguns temes que ens preocupen. Esperonats per una brillant i divertida presentació d’en Miquel Iceta, varem debatre de les relacions “fraternals” amb el PSOE (mai tan ben dit això de fraternals. En la més pura accepció familiar del terme) i les relacions amb els nostres “partners” en aquest artefacte estrafolari que és L’Entesa al Senat.



(La meva intervenció, que vaig preparar amb molta il·lusió, anirà degudament guardada a “La llibreta amagada”.)

...I deixeu-me acabar amb una tros d’una cançó d’en Sabina.

Yo no quiero saber por qué lo hiciste
yo no quiero ni contigo ni sin ti,
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si me matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.




Mataró, 28 de març.

27 de març, 2008

Credencial.


Mataró, 27 de març.

Una altra lectura dels resultats del 9 de març.

Hi ha hagut molts anàlisis i lectures dels resultats de les eleccions de tot just no fa més de quinze dies, i n’hi hauran encara molts més. Per tots els gustos i mides.

Ahir, en Santi Fontbona, el nostre Primer Secretari, a la reunió de la comissió executiva de la Federació del Maresme del PSC ens en va aportar una altra per tal d’emmarcar el debat que varem fer centrats a la nostra comarca, com és lògic.



El quadre de dades, i la gràfica que l’explica, presenta l’evolució dels resultats dels socialistes en totes les eleccions generals que s’han celebrat des del restabliment de la democràcia a Espanya l’any 1977 fins a les darreres del 2008, en percentatges de vots vàlids emesos del total a Espanya, a Catalunya i al Maresme.





Dos comentaris a fer a cop d’ull:

Els punts àlgids de vot socialista són els corresponents a l’any 82 i les darreres d’enguany, amb una diferència destacable. El 82 el percentatge dels socialistes a tot Espanya era superior al de Catalunya, mentre ara és al revés.

Aquesta darrera situació sols s’ha donat en una altre moment que va ser fa dotze anys, el de les eleccions del 1996, que van portar l’alternança dels socialistes pel PP.

És a dir, hi ha dos moments diferents del comportament dels electors socialistes a Catalunya i a la resta d’Espanya ( si es descomptessin els resultats de Catalunya del total d’Espanya la diferència lògicament seria superior). La causa d’aquest diferent comportament crec que és evident: la visió que tenen els ciutadans i ciutadanes de la possible alternativa realment existent que és la del PP. La seva “catalanofobia”, com hem dit reiteradament en la passada campanya, està molt interioritzada pel cós electoral.

Mataró, 27 de març.

26 de març, 2008

La revenja dels sotmesos.

La noticia més important del diari d’avui ve en un petit “suelto” a la secció d’economia. A la digital ja està una mica més més ampliada. I és que s’ho mereix.

Tata acaba de comprar a la Ford les marques de vehicles Jaguar i Land Rover. Tot un símbol! Si, van ser un símbol dels colonitzadors anglesos: el Jaguar era el cotxe de esport de luxe i el Land Rover el vehicle dels colons i de les forces repressives.


Vés per on ara, els colonitzats, els antics paries, han comprat aquestes dues marques.

De Tata n’he parlat força. Reprodueixo el que ja vaig escriure fa més d’un any:

"L’hotel és del conglomerat econòmic Tata, fundat al segle XIX per un ric parsi d’aquest nom. El va aixecar en resposta a que no el van deixar entrar en un hotel anglès que no permetia l’entrada de nadius i de gossos. Coses de la dominació colonialista."

Qui no vulgui adonar-se del què està passant al món és que està cec.

Madrid, 26 de març.

Celtiberia Show.

Si en Lluis Carandell (+ 2002, r.i.p.) aixeques el cap veuria, segurament amb sorpresa, que el seu celebèrrim Celtiberia show (1970) continua vigent a les nostres terres. Res fa pensar que l’increment de renda i de riquesa que ha tingut Espanya en aquests darrers quaranta anys hagi ajudat a minvar molts dels nostres carpetovetònics comportaments. Potser, fins i tot com a nous rics (o rucs) que som els ha accentuat.

Sense anar més lluny, ara que ja ha passat la Setmana Santa podríem parlar de la pervivència, àdhuc increment de certes manifestacions religioses que han quedat com a espectaculars ous de Pasqua, ben buits per dins.

El reportatge a doble pàgina de “La Vanguardia” del dissabte 23 de març no té desaprofitament en aquest sentit.

Un noi de 14 anys no pot fer de “nazareno” perquè no està batejat. Però ell, que en vol ser, no vol batejar-se perquè es declara ateu !!?? Els coneguts modistes Victorio&Lucchino vestien les imatges d’una confraria sevillana. Com que van formalitzar, casant-se, la seva archireconeguda condició i convivència homosexual van ser apartats del tal comès. Maricognes! Un reconegut catedràtic i antic dirigent polític trostskista desfila de “Ku Kux Klan” en una confraria a Sevilla... S’estableixen “filtres” per poder seleccionar el personal que vols desfilar a Tarragona.

Mai tant ben dit: Déu meu! Quin tabernacle!

I mentre tant, si fa sols set anys a Catalunya dos de cada tres casaments eren per l’Església, ara ja és al revés (al marge dels que “s’ajunten” sense papers). El 2001 es batejaven a Catalunya el 54 % dels nadons. Ara sols el 38% (i després els no batejats voldran ser “costaleros”!). Es fan “batejos” civils, en diuen acolliments socials. I tant sols hi ha, conten, ara mateix un centenar de persones (homes, naturalment) que estudien per capellà.

L’ajuntament de Rivas-Vaciamadrid (té collons el nom, eh?) munta una oficina per poder apostatar. Ja fa temps que vinc dient que no és certa la “crònica penúria” financera municipal.

Res, vinga! Pastorets, processons, i ara venen les romeries. Manifestacions fetes amb personal descregut i/o sense cap interès de viure el sentiment religiós.

Visca la descontextualització! Amunt les tradicions i la cultura popular! Si en Carandell s’aixeques del sot tindria material de sobres –sols en aquest tema- per fer no un, sinó més d’un altre Celtiberia Show”.

******************

Llegit al diari:

“Muy bien, prepárense: lo impensable está a punto de ser inevitable.”

Paul Krugman, “
Operación Rescate”, a El País 18-03-08.


Madrid, 25 de març.

El darrer alè de la VIII legislatura.

El Ministeri de Defensa ha comprat avions no tripulats teledirigits per ajudar la feina de les nostres tropes que estan a l’Afganistan.

Com que aquests aparells els ha de fer anar algú (uns 40 membres de les FFAA) en Gaspar Llamazares aprofita la darrera oportunitat que li queda com a grup parlamentari per demanar la celebració d’una Diputació Permanent.

És cert que legalment el Congrés ha d’autoritzar l’enviament de tropes a l’estranger. Però a les alçades que estem (dimarts que ve es constitueix formalment la IX legislatura) i sent la causa de l’ampliació d’efectius merament tècnica derivada d’unes eines especials que s’envien per ajudar als militars que ja hi ha, sembla una mica excessiva (o fora de mida i temps) la celebració d’una Diputació Permanent exclusivament per aquest tema.

Però la vida parlamentaria és així. En Luis Mardones (CC), en Paco Rodríguez (BNG) i en Joan Puig (ERC) ho han aprofitat per tornar a acomiadar-se de la Cambra. Em temo que en Llamazares quasi bé també.

******************

Llegit als diaris:

“La Catalunya real tiene algo que defender en común: la prosperidad. La revisión ideologica del nacionalismo podría empezar por ahí. Un nuevo relato: aceptar el fin del viejo sueño y construir uno nuevo a partir de la defensa de los intereses reales. A pesar de la capacidad sugestiva del via crucis, es la promesa de la resurrección lo que da sentido a las creencias.”

Antoni Puigverd, “¿Via crucis o resurrección?” a La Vanguardia 22-03-08
.

Madrid, 26 de març.

25 de març, 2008

Estrena de l'AVE.

Hi he anat predisposat. Pensava que m’agradaria viatjar a Madrid, tal com a estat, en el recentment estrenat AVE, el nostre particular TGV.

A ¾ de vuit he sortit de casa. Carrers de Cuba i Churruca avall fins a l’estació (cal dir-ho sempre, la primera de la Península Ibérica on hi va arribar el ferrocarril). Fer cua a la finestreta, ja que amb el bitllet hi va inclòs el trajecte de Rodalies fins a Sants.

He agafat el primer que ha passat , direcció Molins de Rei. A 2/4 i mig de nou baixava a l’andana de Sants i xino xano cap a l’andana de sota d’on surt l’AVE.

Puntualitat exacta a la sortida, les nou. El comboi d’aquesta hora, que té destí final a Màlaga, para a Tarragona i a Saragossa. Els seient són amples i confortables. Per telefonar i no emprenyar als veïns, cosa que molta gent no se’n adona quan fan servir el mòbil, pots sortir a l’ample vestíbul del vagó.

A les 12 i tres minuts arribada a Atocha. Un breu recorregut en taxi, ja que anava amb el temps just a la Diputació Permanent que començava a les dotze. Sense presa, caminar pel Paseo del Prado, especialment ara en primavera, serà una delícia. Quan he entrat a la Sala Internacional del palau del Congrés dels Diputats el ministre Alonso començava la seva intervenció.

Total , unes quatre hores i mitja. Segons l’hora i consegüentment el tràfec (avui era l’endemà de festiu i vacances i començament de trimestre escolar) per la Ronda de Dalt hagués tardat més temps, més cansant i amb més risc. Ah!, i crec que a l’erari públic l’hi ha sortit més barat el meu desplaçament amb aquesta mena de transport.

Veurem. Pot haver circumstàncies que facin aconsellable continuar amb el pont aeri, però l’alternativa és evident. I més còmode.

...A mitad de camino entre el infierno y el cielo
yo me bajo en Atocha, yo me quedo en Madrid.
Aunque la noche delire como un pájaro en llamas,
aunque no dé a la gloria la Puerta de Alcalá,
aunque la maja desnuda cobre quince y la cama,
aunque la maja vestida no se deje besar,...

... pero siempre hay un tren
que desemboca en Madrid.

Joaquín Sabina, “Yo me bajo en Atocha”.

Madrid, 25 de març.

24 de març, 2008

Un fals dilema.

Llegeixo a diversos mitjans, en Ramoneda també en parla, que pot haver-hi tensions i fredor entre el PSOE i el PSC. Que des de Ferraz es pretén menysvalorar els resultats electorals dels socialistes de Catalunya contraposant-los als costos que el tema “català” els ha comportat a la resta d’Espanya (potser fora millor dir a l’Espanya profunda o eterna).

Si fos així seria una lectura equivocada. És la victòria de l’Espanya plural (no sols a Catalunya sinó també al País Basc) front a l’Espanya “una, grande y libre”. És que ara se’ns qüestionarà a alguns de nosaltres per “nacionalistes”?

Que no s’equivoquin. Cal aprofundir en l’Espanya plural. Podem donar per perduts els pares de l’altra, la del passat, però no als seus fills que són el futur. D’aquí un temps (el que toqui, o correspongui) caldrà tornar a escollir, i nosaltres –els federals- hem de poder lluir resultats. Sinó, als uniformadors els anirà a votar sa mare. Dels espanyols de “tota la vida” poc en gratarà el PSOE. Si nosaltres no hi anem, ells tornen. És que no han entès? No tindrem credibilitat per repetir-ho!

No es tracta de vendre Coca-Cola i dir que és la "xispa" de la vida. És tracta de canviar la vida. De millorar-la. De que ens hi trobem més a gust.

Dues coses: Cal resoldre algunes “noses” que sembla mentida que encara estiguin pendents. Els “papers de Salamanca”, ja!. El Castell de Montjuic, quin sentit té, perquè i per qui?. La publicació de les balances fiscals per fer el debat amb transparència. Alguns començarem a pensar malament sobre la seva ocultació. Hi ha CCAA que volen continuar vivint subvencionades? En tot cas que ho diguin i parlarem d'altra manera.

I la segona. Algú pensa que és possible una campanya electoral a Catalunya sense el PSC? Qui farà l’eslògan més imaginatiu? Qui omplirà un Sant Jordi? Qui recorrerà els carrers i les places, les ràdios i les teles dels nostres pobles, viles i ciutats? Qui, amb “cara i ulls” sortirà a defensar l’immobilisme? Tenen clar la força del PSC?


Sirgar. (Vid. Fabra: Fer avançar una embarcació paral·lelament a la riba estirant-la des de terra amb la sirga.)
Sirga:
(Vid. Idem: Corda amb que s’estira una embarcació des de terra per fer-la avançar paral·lelament a la riba)

L’Escala, 21 de març.

De recompenses i recomposicions. La poesia romàntica.

Hem d’anar a la poesia romàntica i “nacionalista” del segle XIX per trobar símils que en ajudin a comprendre d’alguna manera una miqueta millor la situació espanyola després de les eleccions passades.

De ben petit m’agradava declamar poesia. A l’emissora local, de la CNS (el sindicat vertical del franquisme), que estava a La Riera, crec allà on ara hi ha una botiga de roba de la llar, es feien unes lectures de poesia per part de nens i nenes els dissabtes al matí, si no em falla la memòria.

Jo no devia tenir ni deu anys, ja en fa doncs més de cinquanta, i recordo que vaig preparar-me per recitar-hi “L’escut de Catalunya”. Si, aquella que comença En la que Sant Jordi empunya/ bandera de color blanc…”. Va passar però, que els meus pares van repensar-s’ho, temps era temps, i a darrera hora me la van fer canviar per la “Oda al Dos de Mayo”. Si, “Oigo patria tu aflicción / y escucho triste el concierto…”

Des de llavors, les recordo ambdues. Avui, remenant per la meva biblioteca, millor dit, un dels llocs on hi tinc llibres a Cabrils, he trobat el volum de “El trovador català” que va editar Antoni Bori i Fontestà per primera vegada el 1892. El meu volum n’és la 19a. edició, però no diu en quin any. Era de la meva mare, hi té nom i la signatura darrera les tapes de la portada, i amb ell vaig fer les meves primeres lectures en català. En contrapartida, per trobar sencer el poema del “Dos de Mayo” he anat a Internet a partir del nom del seu autor, Bernardo López García.

Mataró, 24 de març.

23 de març, 2008

El mite del consens.

Vaig veure en Pepe Zaragoza al programa 59 segons de la 2 de TVE al circuit català. Els periodistes (bons) l’estrenyien i encerclaven:

-“A veure. A qui votaran els 25 diputats i diputades del PSC per a President del Congrés? És la primera prova del nou”

Resposta d’en Pepe:

-“A una persona que tingui un ample consens per dirigir la Cambra, ja que no podem repetir la situació de deslegitimació que ha hagut de suportar el President Marín en la legislatura passada”.

Resposta enganyosa que els periodistes (ja no tan bons) no van saber, o voler, desmuntar.

1. Crec que el President Marín va ser un bon President del Congrés. Si no va aconseguir dominar la Cambra va ser per l’actitud feréstega del PP, no pas per la seva voluntat i esforç ni pel capteniment de la de la resta dels grups parlamentaris.

2. Ergo, el que estava dient en Zaragoza és que qui té la paella pel mànec és el PP! Si es proposa algú que no els agrada no avançarem. I potser els agradaria molt qui ens posés en contradiccions internes. És el mite del consens. És la imposició injusta, “torticera”, de la minoria majoritària cridanera, aclaparadora i acollonidora que està molt estès en les societats occidentals avui.

3. Zaragoza va oblidar, o obviar, el clamorós precedent que es va donar en el mandat passat que té nom i cognom: Enrique Múgica, El Defensor del Pueblo”, confirmat i votat per “consens”(?) de populars i socialistes, que ha portat l’Estatut al Tribunal Constitucional. No podem caure en un parany semblant.

En aquesta primera prova tindré present algunes coses:

1. Prendré possessió del càrrec en la llengua de la meva mare. Normal, com segurament ho faran quasi bé tots els diputats i les diputades.



(de l’auca del noi català, antifeixista i humà de Josep Obiols, 1937.


2. El que pensi la jerarquia de l’Església Católica de l’acció política democràtica em rellisca. No va amb mi, sols deu haver d’anar pels seus, si aquests els segueixen. No els he de fer cas en l’exercici de la meva funció.




(Yo os como, perdón, os absuelvo..., de Kukuxumusu)


3. La premsa del cor massa vegades serveix per ensenyar a determinats personatges que sols volen gastar molta fatxenda (Vid. Fabra: que tot ho fan per fer-se veure). Per ensenyar, m’agrada més la premsa del cul.




4. La memòria del meu pare i el que encara representa. Ell era del P.O.U.M. Tothom ve d’on ve.



****************************
Llegit al diari:

“Sabemos que el consenso urbi et orbi conduce a la modorra y al reparto en la opacidad equitativa del botín de la corrupción y que, por el contrario, el conflicto es saludable porque de él salta la chispa iluminadora que obliga a depurar los comportamientos irregulares y los abusos a que propende de modo inevitable el ser humano, en estado de "naturaleza caída", por muy excelso que sea su color político o extremada que resulte la adscripción religiosa en que se ampare.”

MIGUEL ÁNGEL AGUILAR: "Destrucción creativa" a El País, 18/03/2008


L’Escala-Mataró, 22/23 de març.

Comença una nova singladura.



22 de març, 2008

El Mas Estela.

Ja no recordo quan ni com vaig conèixer l’existència del Mas Estela. Fan vi molt cuidadosament a La Selva de Mar. Un any, per Nadal, en vaig repartir unes quantes ampolles entre gent del Grup parlamentari Socialista. Pretenia “fardar” del nom, per -en una primera impressió- fer-lo passar per producció d’una bodega pròpia. Desfet l’equivoc, explicava als “mesetarios” que era fruit de les vinyes que primer veuen cada dia sortir el sol a la Península Ibèrica, al nord del massís del cap de Creus.

Aprofitant un altre cop l’hospitalitat d’en Josep i la Montse hem passat un parell de dies a L’Escala. Conversar, escriure, llegir un xic, somicar i estar al darrera del finestral que s’obre a la badia de Roses.



Ahir a la tarda ens varem acostar fins el Mas Estela a conèixer-los de prop i comprar unes quantes ampolles de vi. Blanc, negre, jove, garnatxa, moscatell. La Núria –la mestressa del mas- ens va atendre molt amablement i exhaustivament i més quan va saber la coincidència dels noms. De seguida va recordar la tramesa d’aquell any a Madrid.

Fa vint anys van començar a recuperar les velles vinyes i els bancals abandonats pel temps i els homes que varen trobar en el turisme una sortida econòmica menys feixuga que la que comportava llavors fer de pagès de vinya en aquell racó de món. Poc a poc, artesanalment, amb tècniques exclusivament biològiques, fins i tot ara ja parlen de biodinàmica, van recuperant la muntanya i el paisatge. El vi produït és excel·lent i té sortida més enllà de les nostres fronteres. El treball familiar que abasta tots els aspectes, des de la producció fins a la presentació, fet amb tenacitat i intel·ligència aplicat a la terra dóna els seus fruits.



Val la pena endinsar-se pels vells camins del cap de Creus per arribar al Mas Estela.

L’Escala, 22 de març.

21 de març, 2008

Al final, restriccions d'aigua.



(El pantà de Sau. Foto Joan Castro a El Periódico, 20 de març de 2008)


“Xava”, si tinguéssiu –tu i els teus – “vergüenza torera” os aniríeu tots cap a casa.

La base del ecologisme: Les tres R. Reducció, reciclatge, reutilització. Al final ens hem quedat amb l’altra R: Restricció.

La població augmentava. Les necessitats també. Es van fer tota mena de propostes. Os vareu oposar a totes elles. Els segons nivells de l’administració, els tècnics, van “collar” la màquina tot el que van poder. Els ciutadans van seguir les consignes. Som dels més eficients en captació, distribució i consum, les nostres xifres ho avalen.

Ens vareu imposar, a traves del “pensament correcte”, les vostres idees. Quan es va derogar el transvasament del Ebre -per aturar la bogeria urbanística llevantina- ho vareu aprofitar per imposar que no hi hagués interconnexió entre les xarxes de la conca del Ebre i les conques interiors de Catalunya. Sembla que sols 10 quilòmetres les separen, però no, no havia de ser.

La Bíblia, que és un llibre molt antic, ja en parla -a les plagues d’Egipte- del cicle hídric mediterrani. Encara que llavors no eren gaires els que gastaven aigua i, a més, en gastaven poca.

Ara diu que la portareu del Segre (provisionalment. Ja, ja, ja,…!!) pel túnel del Cadí. O la portareu en vaixell des de Marsella (el Roïna), o des d’Almería (quina ironia i/o vergonya!).

Per decència! Aneu-vos-en a casa!. Sou indignes de gestionar la crisi que amb la vostra beneiteria, o ximpleria (que no ve a ser gaire diferent) heu ajudat a provocar.

Mataró, 21 de març.

20 de març, 2008

Les Falles de València.

Feia molts anys que volia anar a veure Les Falles, però les circumstàncies laborals mai ho havien fet possible. És una de les nostres grans festes que no havia presenciat encara. Enguany, amb la Setmana Santa tan avançada s’ha donat l’ocasió per poder complir aquest vell desig.

Va ser un encert anar-hi en ferrocarril. Puntual i còmode.L’estació del Nord està en el centre de la ciutat. Baixes del tren i ja hi ets. No t’has de preocupar per on deixar el cotxe que deu ser un problema considerable aquests dies allà. El preu del viatge, anar i tornar per dues persones, resulta si fa no fa el mateix que en cotxe amb l’avantatge que et porten confortablement i sense el risc ni l’angoixa que representa sempre d’alguna manera el conduir. I al final de la jornada, cansats, no hi ha res com deixar-se caure al seient de turista del Euromed i reposar adequadament rememorant la jornada sense haver d’estar pendent de la carretera i fer una cabeçada si s’escau.


La festa va complir totes les expectatives que en tenia. Sensacional!. No tinc cap coneixement especial del món “fallero”, però crec que ha de tenir tota una component sociològica que deu ser prou coneguda. M’ho faré explicar pels companys d’aquelles terres.

Vaig coincidir en un carrer qualsevol amb la Carme Alborch, elegant ella com sempre, que em va felicitar pel resultats electorals, però lògic, anava a la seva, estava a la seva festa. Un regidor de Mataró, en Vicenç Garcia, valencià ell i de CiU, em va saludar quant feia la foto corresponent a la Mare de Déu dels Desemparats, la patrona, en mig de pilons de flors i de gent. Alguns altre mataroní també em va saludar. La impressió, molt coneguda, és que hi ha molta “societat” al darrera d’una festa que comporta organització, música, pólvora, abillament tradicional i no tant, protocol, representació, esbarjo i gresca, diners, molts diners, amb l’excusa d’aixecar una efímeres i espectaculars construccions artístiques per ser cremades a la nit de Sant Josep.


El paradís del fotògrafs. De tots els angles, amb la llum així o aixà, de dia de nit, detalls, conjunts, composicions. I no només de les falles, sinó dels fallers i falleres, dels grans i dels nins, del país i dels forasters, dels “moderns” i dels “antics”. Tardaré dies en ordenar el munt de fotografies que vaig fer.


Tot un espectacle mediterrani de llum i esclats, de música i colors, de gentada amunt i avall, amb aquest toc tant passat i excessiu que caracteritza als valencians. Quina gran festa!


Mataró, 20 de març.

Primavera.



Vingui el bon temps. Les violetes
vagin florint, amagadetes
per la frescor del prat: ja les vindrà a collir
qualque parella enamorada!
Vingui el bon temps en què l'onada,
ja sa furor apaivagada,
de tot son ample pit més lentament respir.
Frederic Mistral: Mireia.

Mataró, 20 de març.

18 de març, 2008

Pensament.

La vida només és feliç quant està impregnada del perfum de la tinta.
(Qiu Yuan, 340-278 a.J.)
Mataró, 18 de març.

17 de març, 2008

Presentació del llibre d'en Ferran al Robafaves.

Introducció:

Tres agraïments:

A l’autor, que creu que pot ser d’interès que jo presenti el llibre
A en Ramon Prujà, que va ser qui l’hi va insinuar la meva presència
A la llibreria Robafaves, per facilitar-nos el lloc (clar, forma part de la seva feina de vendre llibres).

Sobre l’autor:

En Ferran Ruíz és una persona relativament desconeguda en aquesta la seva ciutat. Poques vegades se’l veu en la vida cívica local i crec que fins i tot molts dels que la protagonitzen no saben ni qui és.

Jo fa més de quaranta anys que el conec. Hem compartit moltes coses, especialment amistat. Ciutat de Palma, sopant al carrer del Deanato a la llum de la il·luminació de la Catedral. Berga, pujant fins el santuari de Queralt. I torna a Mataró, com quan preparàvem els exàmens dels nostres estudis, els dissabtes a la nit a casa seva, en que ell sempre es sorprenia que els d’Economia ho tinguéssim més fàcil que els de Físiques.

Per aclarir la seva importància i la de la seva feina, dues anècdotes:

1)La que explica en Joaquim Prats (President del Consell Superior d’avaluació del sistema educatiu). Eren els temps en que aquí a Mataró en Pep Molsosa posava en marxa la informàtica a l’Ajuntament. En aquest mateix indret ens va explicar l’ambient que llavors hi havia sobre el tema (el cas de la Consuelo Hontoria)
2)La que explica ell mateix quan fa el relat de una visita rutinària a qualsevol centre d’ensenyament i parla amb el director sobre l’ús de les eines informàtiques.

Un petit apunt sobre Everis:

El llibre que avui presentem va guanyar el Premi d’assaig de la Fundació Everis de l’any 2006. Quant en Ferran m’ho va dir vaig caure en compte que era l’empresa que els habituals del Pont aeri Barcelona–Madrid veiem anunciada en els “fingers” de la T-4 que ens portaven a l’avió i que no sabíem de què anava. Si, una altra empresa de consultoria, pensàvem.

Llàstima que l’atorgament del premi, ull!, al rovell de l’ou de “Madriz”, al Casino de la calle de Alcalà, toqués entregar-lo a la Presidenta Espe Aguirre (l’any anterior el va entregar el llavors ministre Montilla). Mira que cada vegada em cau més malament aquesta dona! I comptar que temps endarrere, ja fa molts anys, li vaig fer de cicerone en una visita a la incineradora de Mataró!

Ara, Everis és una empresa que ha apostat per la nostra ciutat i pel projecte Tecnocampus. Ja té instal·lacions a Vallveric a l’espera, suposo, d’anar-se’n cap al conjunt que ja s’està aixecant al Rengle.

Sobre el tema de l’obra “La nueva educación”:

Em té preocupat el tema, com crec que ha de ser en la responsabilitat d’un càrrec polític i més al nivell que em toca estar ara. Hauria de ser també motiu de preocupació, no solament dels polítics, sinó de tota la societat. Però em temo que més enllà de noticies periodístiques, de les que darrerament n’hi ha moltes, no n’hi ha gaire de preocupació social.

De quant jo, i molts de nosaltres de l’edat, fèiem l’ensenyament obligatori fins ara, el salt quantitatiu ha estat immens. Podem dir que pràcticament tothom està escolaritzat, cada vegada més per baix (aviat arribarem a la plena escolarització dels 0-3 anys, més per necessitats del sistema econòmic que per voluntat de les famílies), com per dalt amb unes notes de tall per entrar a la Universitat que van baixant ja que l’oferta és molt superior a la demanda (però amb l’absurd d’un irracional i sense sentit rebuig a “Bolonya” que ens hauríem de fer mirar. Què els expliquen als nanos/es?

Però com molt bé em va dir ja fa molts anys l’amic comú Quim Castellsaguer, ara les “cabretes” estan a les aules en lloc de trescar pels carrers i descampats. I sense una percepció de l’importància de l’educació per amples capes (i “classes”) socials la quantitat no comporta necessariament qualitat. I així estem allà on estem en els famosos “rànkings” PISA.

El món evoluciona a una velocitat de vertigen. És una obsessió que tinc en dir-ho contínuament per qualsevol cosa per tal que la gent se’n adoni dels reptes, i també de les oportunitats, que tenim per davant. I l’educació, tinc la percepció (potser equivocada) que està fora, o no té en compte, aquesta dinàmica. Sembla que això de l’accelerada dinàmica no va amb ells (el món educatiu en conjunt). I des dels horaris de les escoles (que continuen sent els de la societat industrial), a les matèries que s’imparteixen (quasi bé el trivium i el quadrivium, l’anècdota del sistema feudal que sempre expliquen els meus fills), a la forma en que s’imparteixen, a l’organització de les estructures educatives, de les més senzilles a les més complexes, a l’interès social que desperten aquests temes (més enllà de prestar atenció a qualsevol “rebombori” que permeti alguna fotografia o titular impactant) hi ha poca consciència de que cal sotraguejar de dalt a baix les rutinàries estructures educatives. Encara recordo, sempre que puc ho explico, el rebuig que vaig trobar ja fa molts anys una vegada al MEM (tota una reconeguda institució dels mestres) quan els vaig parlar del necessari reciclatge dels i les mestres, avaluant-lo per tal de veure si estaven en condicions de continuar exercint el seu ofici que era cabdal per la societat. Ull! Eren funcionaris! Ja vindrà, ja, i a no tardar gaire, la reestructuració de plantilles a la funció pública.

Però és que el futur que ve a les nostres societats occidental, el “primer món”, està amenaçat en no gaire temps per la irresistible ascensió de la gent, gernacions immenses, dels països emergents. Què us penseu que durarà molt temps el nostre avantatge en coneixements amplament estesos en la població respecte als que tindran dintre de poc una gran majoria dels habitants dels països BRIC’s? Si, ara s’han de comprar moltes samarretes fetes a la Xina perquè ells ens comprin un avió fet a Toulouse. Però d’aquí poc temps ells també en faran d’avions i intentaran vendre’ns-el. I llavors, què els vendrem nosaltres?

La resposta està en que nosaltres, si hem fet bé els deures, haurem aprofitat l’avantatge que ara tenim per anar més lluny, i potser, en tinc molts dubtes, serà la carrera d’ Aquil·les i la tortuga (segurament el símil serà al revés, ells seran la tortuga!). Però per això és necessari que posem els temes de l’educació en primer pla: l’organització i les estructures, els continguts, els mètodes d’ensenyament, la consciència de la seva necessària continuïtat de per vida, la fixació a les classes populars de la seva importància (de la que en tenien més consciència els nostres pares, crec que els pares d’avui. Molts de nosaltres en som un exemple) més que les reivindicacions pretesament igualitaristes i tòpiques que d’una forma rònega encara proclamen alguns.

Sobre el llibre en fi:

No, no. Malgrat que estigui d’acord amb les propostes que conté, sobre el llibre no n’he de parlar jo. N’ha de parlar el seu autor: en Ferran Ruíz.

Moltes gràcies per la seva atenció.



Mataró, 17 de març.

15 de març, 2008

Ara i aquí. Segrestats.*

*(article per Capgros.com). "Ara i aquí" és el títol que vull que tinguin les meves col·laboracions en aquesta nova etapa.


El resultat electoral que va comportar l’expressió a les urnes dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya el diumenge passat va ser contundent.

En primer lloc, quant a participació. Lluny de les elevades xifres d’abstenció de les darreres conteses, autonòmiques i municipals, la participació sense ser d’una magnitud espectacular, àdhuc inferior de la del 2004, va tornar a nivells diguem-ne normals pel que passa més habitualment des de la represa democràtica.

En segon lloc, va proporcionar una victòria espectacular als socialistes. 25 dels 47 escons en joc van anar a parar a les seves mans, (quatre més que el 2004. La majoria de la representació catalana està en mans del PSC), deixant la segona posició per CiU que va aconseguir mantenir els 10 que ja tenia, i distanciant-se encara més del PP, 17 escons, malgrat que també els populars van augmentar en 2 els seus. La diferència entre els socialistes i els populars a tot Espanya és al final de 15 escons el que realça el resultat a Catalunya. Hecatombe a casa dels d’ERC, de vuit a tres, i decepció a ICV que perd un dels dos que tenia. Tant ERC com ICV deixaran, llevat de sorpreses o piruetes complicades, de tenir grup parlamentari propi. Els canaris de CC que ja havien perdut el grup per divisions internes a finals de la passada legislatura tampoc el recuperen. De vuit grups parlamentaris a començaments del 2004 a cinc a l’inici del 2008. Més d’un terç menys de paraules al diari de sessions.

La sorpresa de molts analistes, comentadors, opinadors i tertulians professionals ha estat gran. Però, a Catalunya no hi havia una mala maror fruit del “desgavell” en la gestió del Govern Central dels socialistes? No hi havia un cabreig que afloraria a les urnes deixant-les mig buides? Fins hi tot, il·lustres veterans de la política preconitzaven el vot en blanc (del que n’hi va haver menys que mai). Què va passar el diumenge? Els catalans/es són en gran part una colla de “massoques”? O és que realment són més intel·ligents del que aquells es pensen, i comprenem millor el què passa i saben destriar el grà de la palla?

I també amb gran sorpresa constataven molts dels aitals “vividors” de la paraula (perdó, no és pejoratiu, és indicatiu d’un ofici) que el conjunt d’Espanya s’inclinava cap el bipartidisme culpant-ne a les dues forces principals sense voler fer cap anàlisi del que havia portat als altres a lliscar cap a la marginalitat i a CiU, per exemple, a mantenir-se.

Cap retret a les ganivetades que les restes del desprestigiat moviment comunista camuflat de verd protagonitzen arreu i deixen a persones respectables al llindar de la porta de sortida per anar-se’n. Ni cap valoració mereix la immaduresa (sembla congènita) dels republicans com es va continuar posant de manifest l’endemà mateix de la jornada electoral endinsant-se pels camins de l’extra parlamentarisme, sinó encara en nombre si en quant a les actituds.

El que hi ha molt a Catalunya és un continuat segrest de l’opinió a partir de la publicació d’una espècie de pensament políticament correcte que gesticulant, cridant i pontificant, fins i tot amb altivesa, intenta i moltes vegades aconsegueix una centralitat i preponderància de l’activitat política pública, que com ha quedat ben palès, està molt allunyat no només de les necessitats reals de la gent sinó de la voluntat majoritària de la població.

Les forces majoritàries han de col·locar a cadascú al seu lloc en nom de l’expressió de la voluntat democràtica que manifesten els ciutadans, no de la d’aquells que aconsegueixen notorietats extravagants i moltes vegades immobilitzen accions que cal emprendre o proposant camins que no porten enlloc. Són els ciutadans/es els que tenen la raó, no el que quatre il·luminats, o ignorants, moltes vegades ens proposen. I cal que l’autoritat obtinguda per aquesta voluntat democràtica s’imposi, amb el respecte convenient per totes les opcions que vol dir escoltar-les i atendre-les fins un punt. El punt en que no siguin elles les que s’imposin contra la voluntat majoritària. Fora un clamorós segrest d’aquesta voluntat.

A Mataró en tenim alguns exemples en els darrers temps d’aquesta perversa pràctica política que ens pot portar a superar les capgrossades més sublims que estan fixades a l’imaginari ciutadà de Catalunya. En democràcia atendre a la diversitat de visions i opinions no vol dir pas l’acceptació acrítica de les totes les propostes que es fan. El conjunt de la societat, i la seva expressió més genuïna que és el govern democràtic, ha valorar-les en el què representen, no menys ni amb menyspreu, però tampoc més del que representen en realitat.

The answer, my friend, is blowing in the wind, no en les proclames i actituds més o menys arrauxades, espectaculars o pretesament innovadores que massa vegades tenen més predicament del que haurien de tenir i se les escolta més del que se les hauria d’escoltar.



Post scriptum: Respecte a molts dels comentaris que ocasionen aquests i d’altres escrits lamento el to i el contingut que tenen. El meu capteniment sobre els mateixos el vaig deixar clar fa molts pocs dies al meu diari personal i públic en l’entrada “Els borinots”.

Mataró, 15 de març.

14 de març, 2008

Relat de campanya. Índex.





Portada.

Pròleg:
Tancament d'etapa. L'Estat Major.

Relats:

1. Agraïment.
2. Tertúlia.
3. La inflació. Nous equilibris.
4. El borinot.
5. "Cristo" a Génova.
6. Als mitjans.
7. Felipe González.
8. Les balances fiscals.
9. La situació econòmica.
10. Un article pels companys/es.
11. Al Cercle d'Economia.
12. Els invisibles.
13. Preocupacions.
14. Els 400 euros.
15. En Sánchez s'enfada.
16. A la carretera.
17. La crisi. La crisi?
18. Clarianes.
19. Els bisbes (alguns).
20. L'escola d'hivern del PSC-1.
21. L'escola d'hivern del PSC-2.
22. "La nueva educación" d'en Ferran Ruíz.
23. Noves eines.
24. "La llibreta amagada".
25. Els contractes dels immigrants.
26. Il·lustració.
27. Les infraestructures.
28. El parany de la Espe.
29. Les pensions i els/les pensionistes.
30. Els/les mestres.
31. La gent gran.
32. David Vegara.
33. A la Farga de l'Hospitalet.
34. Els rodeños.
35. Galifardeus i gamarussos.
36. Els bancs no regalen res.
37. Morir d'èxit. I demà, l'AVE.
38. Les petites emissores.
39. No és el mateix.
40. Comença la campanya.
41. En la mort de Josep Palau i Fabre.
42. Acte central del Maresme.
43. Els sous mínims i màxims.
44. Manipulació fins al final.
45. Tinc una pregunta per vostè.
46. Indignes!!
47. Diumenge que ve, eleccions generals
48. Dinar a l'AMEC.
49. El nen Antonio Machado.
50. Bipartidisme.
51. Els mercats.
52. Que hoy sólo sea jueves.
53. A la recta final.
54. La força del PSC.
55. Miserables!
56. Reflexió.
57. Agraïments.
58. Ciutadans/es, a les urnes!
59. L'anàlisi era encertat.
i 60. Manuel Cuyàs.

Epíleg.

Nota d’advertiment:
Els borinots.

Contraportada:
Ells són els meus.

Àlbum de fotografies:
Campanya ’08.



Mataró, 13 de març.

Relat de campanya. Epíleg.

“Tenir un fill, plantar un arbre, escriure un llibre”, com a desideràtum clàssic del pas per la vida. (Mira tu, que original. Hi ha 10.500 entrades al Google amb aquest títol!)

De fills n’he tingut dos, fill i filla, ja ben gambats i que ja fan el seu propi camí. D’arbres n’he plantat molts. La feina d’Alcalde s’ho portava. Recordo especialment alguns dels que l’Ajuntament va plantar al Passeig Marítim, ara fa 25 anys, pins, umbús, plàtans i xiprers a l’espai guanyat a la que era la finca de can Biayna, i amb especial “carinyo” el plançó d’olivera portada d’Andalusia a la Plaça de La Roda, a La Llàntia.

Em queda el llibre. Mira que he arribat a escriure en la meva activitat! Sols fent un recull d’articles publicats, presentacions d’altres llibres, xerrades i conferències preparades o transcrites, en sortiria un gros volum. Alguna cosa vaig començar a recollir quan vaig plegar de l’Alcaldia ara fa quatre anys que rau apilonada en un racó d’un prestatge del meu despatx a casa.

El recull dels “Relats de campanya” que he vingut fent des del 13 de gener fins fa pocs dies d’aquesta setmana no crec pas que es pugui considerar un llibre. Per molt que hi afegeixi una portada (feta amb una diapositiva de Power point), un pròleg (l’entrada del tancament de l’etapa anterior) i ara aquest epíleg, més una contraportada, un àlbum de fotografies (que potser encara tindrà més incorporacions), una nota d’advertiment i un índex per facilitar-ne la lectura.

Mai es podria editar, i molt menys distribuir-se comercialment, no pas perquè no sé qui podria estar interessat a pagar per ell, sinó pels problemes derivats de la utilització d’imatges i retalls de publicacions varies que tenen els seus legítims propietaris als que hauria de compensar convenientment o demanar el permís per usar-les. I també per la complicació que representaria incorporar la munió d’hipervincles que hi ha a cada entrada que permeten enllaçar, contextualitzar i explicar molts conceptes i exposicions.

Deixem-ho, doncs, com a el què és: un recull d’entrades d’un diari personal públic convenientment ordenades per si mai algú desitja mirar-les i veure, opinar, criticar, estudiar, avaluar, el que va fer un càrrec parlamentari en un període electoral concret, el de les eleccions generals espanyoles del hivern del 2008. Amb l’interès afegit, si voleu, de que el seu autor formava part de la candidatura que va guanyar aquells comicis.

Les eines que proporciona la xarxa permeten fer aquest “producte” pràcticament sense cost, tret del treball personal que hi he posat. He de dir en descàrrec del temps que hi he esmerçar en fer-lo que he disposat del que m’ha permès l’aturada de l’activitat parlamentaria provocada per la dissolució de Les Corts i el període que va des de la convocatòria subsegüent de les eleccions fins la realització de la mateixa. De fet fins la presa de possessió encara queden uns quants dies de poca activitat que permeten feines com aquesta. Desprès, ara ja ho sé, serà més complicat tant en temps com en inspiració.

Ja vaig deixar constància dels agraïments corresponents. Caldria una repassada a fons de l’ortografia, deuen haver-hi un munt de faltes! Tot el meu català és autodidacte. Questions de l’edat i del correlatiu temps històric en que vaig anar a l’escola. Sort que aquest format permet la posterior i constant correcció.

Si que vull acabar dient que he “xalat” (Vid. Fabra: esbargir-se alegrement) molt fent-lo.

Mataró, 13 de març.

12 de març, 2008

"Operación bikini".

Res, que amb els esmorzars, dinars i sopars de la recent acabada campanya electoral i amb els actes dels diumenges al matí que m’han tinguda arraconada la bicicleta la figura s’ha desestabilitzat. (què bons els xurros del mercat de Tordera!)


Si, algun quilo de més. M’he engreixat. I ara ve l’estiu. A veure, com haurem de lluir la “panxeta”!? Una mica ja és normal, però més del compte és anti estètic. Com lluirem el trajo de bany!?

Per això ara caldrà tornar a agafar les bones costum: el anar en compte amb el menjar i el beure, fer exercici, caminar, tornar a la bici,... És que a més, quan torni a posar-me els trajos per anar a la feina no em cabran i serà un problema econòmic si n’he de comprar de nous. (Ja t’ha sortit la vena del català garrepa)

En d’altres campanyes que n’era més protagonista, vaja “el protagonista”, m’alimentava d’arròs, pomes i iogurts. M’aprimava. Aquesta ha estat al revés. Per això ara cal recuperar la figura. Suposo que hi hauran les jornades ciclistes parlamentaries del juliol, i arrossegar alguns quilos de més es nota a l’hora de pedalar.

******************************

Llegit al diari:

En Lluis Foix obre avui la seva llibreta (La Vanguardia) lapidari:

“En la hora de la derrota, los partidos tienden a analizar el inesperado comportamiento de los votantes en vez de revisar las estrategias por las que han perdido.”

Però qui rebla el clau és l’amic Jordi García Soler:

“En política, como en cualquier otro aspecto de la vida humana, no hay nada peor que inventarse una realidad y acabar creyéndosela. En Cataluña llevamos ya muchos años, demasiados, viviendo y padeciendo la perversa dicotomía entre el país real y el país virtual. Un país, este último, basado en todo un complejo entramado de lo políticamente correcto que vienen dictando de forma arbitraria un reducido pero influyente círculo de políticos, opinadores y periodistas. Para todos ellos han sido una sorpresa mayúscula los resultados de las pasadas elecciones generales, que han venido a desmontar por completo el andamiaje de su país virtual."

"¿Dónde está el català emprenyat? ¿Y cómo es posible que tantos, tantísimos catalanes hayan votado a un partido como el PSC, al que tantos periodistas e informadores niegan la condición de partit català, atribuida en exclusiva a las formaciones nacionalistas, cuya suma de votos el 9-M fue sólo de 1.064.244, frente a 1.672.777 sufragios obtenidos por el PSC? ¿Cómo es posible que los catalanes voten a partidos que no pertenecen a la categoría de partits catalans?

El 9-M ha puesto punto final a un espejismo, mostrándonos el espejo de la realidad de la Cataluña de hoy.”

Jordi García-Soler: "El final de un espejismo" a El País, ed. Catalunya. 12-03-08.

Mataró, 12 de març.

Els borinots.


Crec que va ser l’Empar Moliner (així m’ho van explicar) que va dir que molts dels comentaris a Internet semblen els escrits que hi havia temps endarrere a les parets i a les portes del wàters públics.

Qualsevol que hi passa, si té temptacions de dir la seva aprofita per deixar-hi el que pensa a cop calent, generalment des de l'anonimat. Sense gaires elaboracions ni fineses, amb ràbia (i malauradament massa vegades amb odi) cap a l’adversari. Amb contades i honroses excepcions, llegir els comentaris que hi ha a la xarxa fa plorar als gossos.

Algú em dirà: “Doncs mira que el que s’hi escriu...”. Ja ho sé també. Però moltes vegades el que s’escriu són opinions personals més o menys treballades sense gaires pretensions més que deixar-les públiques. Qui no hi està d’acord, o li semblen malament, no fent-ne cas i deixant-les a l’oblit queda en paus.

Jo tampoc me’n lliuro d’aquest fet. Fins hi tot tinc un borinot particular, que gaudeix acotant les entrades al meu diari. Mira, si tot això serveix per no augmentar la factura dels psiquiatres a la sanitat pública benvingut sigui!

Cal prendre-s’ho amb resignació i paciència franciscana, i sobre tot amb bon humor.


Apa!

Mataró, 12 de març.