31 d’octubre, 2007

Dia de noticies i esdeveniments.

Econòmiques. Avenços d’indicadors: Salt de la inflació (augment), sembla que pel petroli i els aliments. S’esperava que pugés, però no tant. Baixada (lleugera) del euribor, l’escalada s’atura. Baixa el creixement en el tercer trimestre. Es confirma l’aterratge suau.

Judicials. Es dóna a conèixer la sentència del judici del 11-M. La primera lectura (a través de la premsa) confirma el que ja semblava evident, i desmunta la famosa teoria de la “conspiració”. Un element més, potser cabdal, de clarificació de les posicions intoxicadores que hem hagut de suportar.

Polítiques. Aprovació al Congrés de la Llei dita de “la memòria històrica”. Quina barra la d’en Zaplana! Aplaudeixo a en Duran quan recorda l’Andreu Nin. Els d’ERC “inasequibles al desaliento”. En Joan (Herrera), que difícil és tenir la veritat i que els ciutadans no t’ho reconeixen amb el seu vot. Molt bé el discurs del nostre José Andrés Torres Mora. A la tarda compareixença de Rodríguez Zapatero al Ple del Congrés donant la cara per l’actuació del Govern en el tema de l’arribada del AVE a Barcelona. Molt puntillós en les respostes, no deixant-ne passar ni una als crítics amb el Govern. Molt bé la Cuni!.

Castanyada i pont. Amb el temps just, bo i el cansament, per arribar a mitja nit a casa de la filla per celebrar la castanyada en família i menjar uns panellets. Demà els colors de la tardor, enguany per terres franceses. Agafar forces per darrer esprint de l’any i de la legislatura.

Madrid, 31 d’octubre.

29 d’octubre, 2007

A can Ribosa.

A l’era de Can Ribosa, al peu del Montnegre, al terme municipal de Sant Iscle de Vallalta, s’hi apleguen el passat dissabte per la tarda una trentena de militants/es del PSC dels dos Arenys (de Mar i de Munt) i de la Vallalta (de Sant Iscle) i alguna altre de la resta de la comarca del Maresme, en una trobada de reflexió i debat sobre els “principis”, els nostres “principis”.

Mentre hi tocava el sol s’hi estava molt confortable. Quan el sol s’amaga darrera el turó veí es posa de manifest que d’aquí pocs dies Tots Sants (capes i mocadors grans), i al poc tots cap a dins la casa habilitada com a hostatge rural.

Interessant que hi hagi gent militant que vulgui dedicar una tarda de dissabte a aquestes coses. N’hi hauria d’haver-n’hi més de trobades i de participants. No tot ha de ser consignes i titulars als mitjans, sinó reflexió i debat des dels graons territorials més baixos i anar pujant cap amunt.

Tant a la Consol Prados, com a mi que érem els “guest stars” (?) ens han escoltat amb atenció. He centrat la meva intervenció en set paraules clau (com en la Setmana Santa d’abans): Igualtat, consciència, compassió, egoisme, diversitat, coneixement, i tàctica. El debat molt viu i ric. El tema “identitat” l’ha marcat molt, lògic en el nostre partit a la que ens allunyem de la metròpolis cap al nord. Quant podrem desempallegar-nos d’aquest llast?

Madrid, 29 d’octubre.

Halle Berry.


Una futura mare esplèndida. Quan surti el nou nat, no tindrà problemes d’avituallament.
És de suposar, no?
Madrid, 29 d'octubre.

28 d’octubre, 2007

Racisme o pobresa mental?

És el mateix el racisme que la pobresa mental? Els dos conceptes són sinònims? Evidentment que no. Una acurada definició d’ambdós conceptes ens ho diria i em sembla que hi ha prou elements a la història per demostrar-ho. Potser la pobresa mental fa que sigui més probable que s’adoptin actituds racistes, però el veritable racisme és un concepte més elaborat que el que pot proporcionar la pobresa mental. Per tant, davant el tema de l’agressió que va patir una menor sud-americana fa uns dies de la que tots els mitjans en van plens, clarifiquem la causa i un cop aclarida afrontem el tema més precisament.

Quan es coneixen les característiques personals del agressor ens adonem immediatament que ens trobem davant d’una persona que pot ser titllada del que abans se’n deien “curt de gambals”, de “escasas luces”. La seva vida fins ara no és que hagi estat massa afavorida i la que l’espera, desprès del que ha fet, encara ho serà menys. Va se una acció fruit més de les característiques del personatge, que ves a saber si a més anava “col·locat”, que d’una actitud i concepció racista. Va ser contra una menor que és immigrada, però podia haver estat igual contra una persona de característiques diferents.

Vol dir això que l’estic exculpant? Res d’això. Ha fet una acció reprovable i socialment condemnable per la que ha de pagar (jurídicament ja es determinarà el fet, la culpa i la pena). Ara bé, no barregem la roba encara que mediàticament sigui molt rendible (i per les concepcions simplistes tranquil·litzadora). I sobretot, afrontem el problema de la causa real d’aquest fet. Quants pobres mentals conviuen amb nosaltres? Per quines causes ho són? Com se’ls ajuda, o perquè se’ls manté, en aquesta situació?.

Mataró, 28 d’octubre.

Ara fa 25 anys. El 28-O.

Jo anava a les llistes del PSC per Barcelona a les eleccions del 28 d’octubre d’ara fa 25 anys. Les eleccions de Por el cambio.



Després del desgavell del darrers governs de la UCD, amb la retirada de Suárez, del intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 81, era evident la necessitat d’un canvi de Govern, de que l’alternativa socialista prengués el relleu i tanqués la Transició començada amb la mort del Dictador.

Si la memòria no em falla (ara hauria de remenar papers del meu arxiu i em fa mandra) jo anava al lloc 22, i crec que vam treure vint-i-un diputats per la circumscripció de Barcelona. Llavors les eleccions es feien en un dia laborable, els dimecres. El darrer número de la revista Cambio-16 abans del dia de les eleccions publicava un sondeig (o una estimació, ja no ho recordo exactament) i donava els noms dels futurs diputats. I vaig veure el meu entre la llista. Renoi, si n’estava de clar el resultat!

El resultat de les eleccions, i el consegüent Govern que va formar Felipe González, va comportar que en Joan Majó fos cridat a fer-se càrrec de la Direcció General d’electrònica i informàtica del Ministeri d’Indùstria pel Ministre Carlos Solchaga. De rebot jo, enlloc de ser Diputat, vaig arribar a ser Alcalde de Mataró durant més de vint-i-un anys, després dels quals vaig reprendre el camí que no vaig assolir el 82.

Mataró, 28 d’octubre.

27 d’octubre, 2007

Passar un mal tràngol*

*(article per Capgros.com)

Els que ens movem per la regió metropolitana de Barcelona som conscients de la situació de saturació que viu la seva xarxa viaria. Els motius són ben coneguts: No hi ha hagut l’adequació corresponent al canvis derivats del increment de població, d’activitat i mobilitat que s’han produït en el darrers anys en aquesta zona. Falten infraestructures de transports (carreteres, ferrocarrils, aparcaments,...) per afrontar la creixent i continuada demanda de mobilitat.

El sistema de comunicacions viu tan al límit que qualsevol pertorbació el fa esclatar. Un aparatós accident, unes pluges quantioses, una necessària i puntual reparació, o, com és ara el cas, la introducció d’un nou element a la xarxa. Qualsevol incidència, encara que sigui petita, ho desgavella tot. No diguem si la incidència és important. Llavors, Mare de Déu!

Segurament la decisió de fer arribar el tren d’alta velocitat a Barcelona (reclamada fins la sacietat per tota la societat catalana) fins a l’estació de Sants va ser encertada. A totes les capitals on arriba aquest servei ho fa al centre, és part de la gràcia del mateix. La facilitat d’accedir-hi sense desplaçaments exterior a la urbs és una de les seves avantatges front a altres mitjans de transport de llarg recorregut.

Però l’arribada a Sants comportava molts problemes derivats de la complexitat del urbanisme metropolità. Suposo que la decisió d’aprofitar el mateix “solc” ja existent obert pel sud des del delta del Llobregat, llargament discutida i sospesada, va ser adoptada per ser la millor de les possibles ( i ho va ser per totes les administracions implicades amb els seus corresponents governants del moment). Però si s’era conscient de la seva complexitat, que suposo que sí, el que no és va fer va ser transmetre a la ciutadania la seva problemàtica, preparar-la per quan sortís a la llum i preveure les difícils alternatives que s’haurien d’adoptar.

Bé, ara ha explotat tot. Fins arribar a El Prat tot va anar relativament bé. Sembla que ja s’han fet proves fins a aquell punt. Però els darrers kilòmetres estan resultant un calvari per a tothom. Per les administracions implicades, per les empreses que executen l’obra i els seus treballadors, i especialment pels usuaris de la xarxa de mobilitat de la part sud de l’àrea de Barcelona.

En aquest punt de l’actuació poques coses més es poden fer més enllà d’assumir les responsabilitats pertinents de qui les tingui, intentar acabar de la millor manera possible el que resta pendent per fer i pal·liar convenientment les afectacions, especialment les més directes i quotidianes dels usuaris del conjunt de la xarxa. I entomar els costos de tota mena (que evidentment n’hi ha) de les decisions que es van prendre i de les que s’han d’anar prenent al fil dels esdeveniments.

Més enllà de la socarrimada general, d’una mena o d’una altre, cal posar sobre la taula alguns temes de cara al futur ja que la pura necessitat forçarà noves situacions com les que ara s’estan vivint. (Algú s’imagina el que pot representar per la mobilitat de l’entrada nord de Barcelona la remodelació del “tambor” de la plaça de les Glòries? Bé, no ens espantem abans d’hora...)

Alguns d’aquest temes:
Per a quan el replantejament del funcionament i poder polític de la Regió Metropolitana de Barcelona? O és que continuarem fent els ulls clucs a una realitat urbana que s’estén de la Tordera al Foix per la costa, i pel interior fins a les planes de Vic i la Catalunya Central?
Per a quan l’augment de l’oferta de més mitjans de mobilitat necessaris per atendre els assentaments urbans i les estructures físiques productives que hem creat i que ara no podem desmuntar? Caldrà fer més “ferides (?)” al territori. Si, no ens espantem massa, forma part de l’evolució de les societats.
Per a quan, i d’on ha de sortir, la “morterada” necessària per disposar d’una correcta xarxa de mobilitat que atengui els requeriments de la nostra societat? S’obre un apassionant debat sobre pressupostos, peatges, preus públics, subvencions, contractes programa,...
Per a quan una major explicació sobre els avantatges i inconvenients del nostre mode de vida per tal que tothom pugui assumir els costos que té sense l’excusa de traspassar les responsabilitats cap a “amunt” i sense voler assumir-ne cap de pròpia? Més enllà de les organitzacions que fan ofertes polítiques, els partits, també les organitzacions econòmiques, patronals i sindicats, els medis de comunicació i tota la societat “civil” ha d’implicar-s’hi.

Si no, no ens en sortirem i estarem condemnats a tornar a passar mals tràngols.

Mataró, 26 d’octubre.

26 d’octubre, 2007

La "fuga" de Corpus...

La meva àvia materna era sastressa. A casa ens explicava que en el seu temps quan arribava la diada del Corpus tot eren presses per acabar els vestits per anar a la processó. Calia fer goig per aital diada, ja recordeu allò del “tres días hay en el año...”. Per tant, al taller de la sastreria tothom s’avocava a la feina i d’aquí la dita per explicar una acció feta amb presses: “La fuga de Corpus, tres en un trau”.

El dimecres al Congrés el Govern va superar les sis esmenes a la totalitat que es van presentar enguany als Pressupostos per l’any que ve. Eren quasi bé les vuit del vespre.


Doncs bé. Segons els, per mi inexplicables, procediments parlamentaris quedaven sols vint-i-quatre hores, fins a les vuit del vespres de l’endemà, per presentar per part dels grups parlamentaris esmenes parcials al text just acabat d’aprovar. És de suposar que en aquell moment els grups ja tenien el gruix de la feina feta i apunt per presentar. Mira que si alguna vegada es retornen els Pressupostos per que triomfen les esmenes a la totalitat...!

Com que ja no es pot modificar el total aprovat si es proposa una alta –un increment d’una partida en concret- cal acompanyar-la a més de l’explicació pertinent de la baixa –reducció- corresponent a una altra partida. El recurs fàcil és fer els càrrecs contra la secció 31 del Pressupost que és el calaix de sastre de despeses de diversos ministeris (2.490 milions d’euros que representa el 0,71% de la despesa consolidada). Si mai arribéssim a sumar les propostes contra aquesta partida potser doblaríem el pressupost. Un altra recurs és carregar-ho a les partides de despeses de funcionament de cada Ministeri, sempre es pot fer demagògia amb els consums. I ja més difícil és buscar partides concretes que representin alternatives d’actuació: proposo fer una cosa i que se’n deixi de fer una altra. Les despeses militars també és per alguns un altre recurs fàcil.

Les vint-i-quatre hores esmentades esdevenen un període d’activitat frenètica per arribar a temps per presentar les esmenes ben fetes. Ahir es va haver de demanar ampliar el termini, fins a les dotze de la nit, per complir. Encara no sé quantes n’hi ha al final. L’any passat van ser més de 3.600. Hi haurà una setmana per veure-les, i a l’altra es dictaminaran en tres dies en Comissió i cap al Ple que en tres dies més se les ventilarà. I després cap al Senat que repetirà presses i corre-cuites. Tot un disparatat procediment que en gran part és estèril!

Mataró, 26 d’octubre.

Símbols i banderes.

En el debat dels símbols i les banderes un amic m’envia una proposta d‘ensenya pàtria a la que m’apunto.


Com a himne “nacional”, de la Nació d’aquí i d’allà i de més enllà, podríem proposar “Les rondes del vi” que cantava en Jaume Arnella.

Mataró, 26 d’octubre

21 d’octubre, 2007

Ànims, Pasqual!

Darrerament m’havia distanciat molt de tu. Del que deies i del que feies. Aquest blog n’és testimoni. Deu ser normal que la gent evolucioni en ones diferents.

Havia col·laborat molt amb tu quan tots dos érem alcaldes. Jo des de la meva modesta figura a Mataró i a la Federació de Municipis, tu des de la talaia olímpica al Cap i Casal. Som col·legues de professió, economistes, i vaig estar darrera teu en les “batalles” de la hisenda municipal, en el 25/25/50, que vam defensar tant de temps, especialment a les Espanyes, a les Assembles de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies i als Congressos del PSOE.

I som companys de molt lluny. Del temps de Convergència Socialista, ja fa més de trenta anys. I el recorregut no s’acaba.

Ara has anunciat que tens una malaltia complicada i que t’hi vols enfrontar amb la tossuderia que t’ha caracteritzat. Molta sort i ànims, Pasqual, col·lega, company.

Mataró, 21 d’octubre.

20 d’octubre, 2007

El debat dels 2500 euros.


Escoltant les intervencions del grups parlamentaris a la tribuna del Congrés en el debat del “PROYECTO DE LEY por la que se establece la deducción por nacimiento o adopción en el Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas y la prestación económica de pago único por nacimiento o adopción de la Seguridad Social." "BOCG. Congreso de los Diputados, serie A, número 145-1, de 7 de septiembre de 2007. (Núm. expte. 121/000145)" hauria cregut que el Govern es quedaria sol amb l’únic recolzament del seu Grup parlamentari i consegüentment no s’aprovaria aquest “mediàtic” Projecte de Llei.

D’entrada el procediment emprat per debatre el Projecte, per tramitació directa i de lectura única, ja el feia sospitós. Evidentment es tracta d’un procediment especial per aconseguir una tramitació ràpida que ara s’usava per poder complir amb la voluntat expressada pel President del Govern en el debat de l’Estat de la Nació del juliol passat on sorpresivament va anunciar la implantació del famós ajut dels 2.500 euros per naixement o adopció, en lloc d’anunciar la seva proposta i consegüent tramitació.

Cesarisme! Electoralisme! Precipitació! Mesura inadequada! Invasió de competències! En volem més! Desqualificacions una rere una altra. Confesso que vaig patir, ja que alguna d’aquestes crítiques són certes i les comparteixo. L’obsessió malaltissa per l’obtenció del titular als medis i el seu impacte a l’opinió va portar a l’equip presidencial a proposar, en la forma i en el fons, una mesura discutible, o que hauria estat convenient discutir-la una mica i en calma.

Però, oh sorpresa! Els portaveus dels grups després de les dures desqualificacions al Projecte i al seu impulsor formal, el President Zapatero, anunciaven, amb forçada dialèctica, que votarien a favor o s’abstindrien en la votació. Cap d’ells va voler enfrontar-se amb el cost mediàtic davant l’opinió pública de mantenir el que creien que s’havia de fer, tombar la pretensió del Govern, perden tota autoritat moral en el seus retrets. Van perdre una bona oportunitat per reprovar, possiblement no una mesura concreta, sinó una forma d’actuació. Potser en el fons van pensar que ells també ho haguessin fer igual. Quina llàstima!

Així, sense cap vot en contra, amb l’abstenció (?!) de CiU i del PP es va aprovar aquesta proposta.

Mataró, 20 d’octubre.

19 d’octubre, 2007

Tinc una pregunta per vostè.

No havia vist mai cap d’aquests programes, els primers amb Zapatero i Rajoy. Visc la política contínuament, de forma que al vespre si estic davant la tele en costa concentrar-me en programes polítics especialment els debats i els col·loquis. De fet, la tele no és la principal font de distracció que tinc.

Ahir vaig veure un tros, no sencer i amb intermitències, d’aquest programa. No vaig veure Llamazares, sols la part final d’en Duran i una part d’en Carod.

Em va agradar el format. Ciutadans “normals”, es a dir, no polititzats especialment ni pretesament experts, fent les preguntes que els surten de les imatges, reals o virtuals, que porten al cap i que han adquirit del que vagament, o vigorosament, circula per l’espai públic.

Al marge que jo pugi estar o no d’acord amb les respostes que els polítics esmentats donaven, el que em va agradar molt va ser la possibilitat de trencar tòpics en directe i cara a cara.

Faríem molt per la convivència si els polítics i els mitjans de comunicació sortíssim del món tancat en que ens movem i sabéssim explicar al conjunt de la ciutadania quina és exactament la nostra feina, quines dificultats trobem en la acció política des de les respectives alternatives, i aconseguíssim clarificar cap en fora el què som, el què pretenem i com ho pensem fer.

Això pot ser molt pedagògic, malgrat que l’acció política, en general, va en sentit contrari.

Madrid, 17 d’octubre.

P.E.
M’ha arribat una foto del debat en que vaig participar sobre el Pressupost ’08 a TVE. Gràcies. La llàstima és que en lloc d’emetre’s en horari “normal” (il·lús de mi) es va fer en el meritori programa “Parlamento” que s’emet els dissabtes al matí per la 2 (!).






15 d’octubre, 2007

Panorama.*

*En Jofre Clofent, de Caldes d’Estrac, em demana un petit escrit pel butlletí “Opinions”. Transcric el que m’ha vingut al cap, i l’hi he enviat ja, aquesta tarda del 12 d’octubre.


Panorama.

Espanya viu un dels seus millors i més llargs períodes de creixement econòmic. Les polítiques que va començar Solbes per redreçar la crisis del 92, continuades en els temps dels Governs populars i culminades, per ara, en els quatre darrers anys, altra vegada per Solbes i un Govern socialista, han comportat i estan comportant encara un creixement ininterromput.

No és solament el creixement del P.I.B. Tant important com això ha estat, i especialment en els darrers anys, el creixement de l’ocupació. La taxa de desocupats es situa ara en mínims històrics (entorn el 8%), però amb dos factors més afegits: la taxa d’ocupació d’actius entre 16 i 65 anys és més alta que mai (73%. Hi ha més gent treballant, especialment dones) i hem absorbit un allau d’immigració considerable en molt pocs anys (de l’Est, del Sud, d’Amèrica, d’arreu) que ha fet créixer la nostra població total en un 10%.

Malgrat aquest excel·lent panorama no es percep a nivell de carrer un estat de satisfacció com el que correspondria. El problema de les societats riques no és la manca de béns i serveis imprescindibles sinó la satisfacció relativa respecte al que sols uns quants (encara que força nombrosos) poden assolir, i el desig de la majoria, de quasi bé tots, d’assolir-los també. Hi ha noves necessitats (reals o induïdes) de les que no ens sabem o volem estar. Ningú, o quasi bé ningú, viu sota un pont o en barraques, però un dels nostres principals problemes és l’habitatge. Quasi bé tothom que vol pot treballar, però vivim com a problema l’atur, la inseguretat de quedar-se sense feina. Volem un major grau de seguretat (de tots els nivells) però vivim un comportament individualista amb la pèrdua de les xarxes socials que podrien ajudar a augmentar-la.

Una crisi de fons recorre la nostra, les nostres, societats riques. Poc en farem de pretendre que “algú”, els poders públics, se’n ocupi i proposi solucions si no som capaços a nivell individual a enfrontar-nos amb els nostres desitjos i la nostra realitat.

Una més gran confiança col·lectiva, com a comunitat, i un més gran esforç individual per ajudar a resoldre els complexes reptes que tenim per davant. Des d’una sòlida base col·lectiva (quanta gent al món la voldria) cal poder demanar també responsabilitat ciutadana.

Mataró a 12 d’octubre.

14 d’octubre, 2007

Pressupostos '08. Xifres- i 6. Deute i superàvit.

Malgrat que des del inici de la presentació dels Pressupostos es diu que el deute de les administracions públiques (de la suma de totes elles) es redueix convé matisar aquesta afirmació. El que es redueix és el percentatge del volum del deute sobre el total del P.I.B. En efecte aquest va creixent (per enguany superarem en les previsions el bilió d’euros), mentre que el volum del deute públic de l’Estat (d’aquest solament) s’ha estancat, amb lleugeres oscil·lacions entorn el 310 milions d’euros. D’aquí que en termes percentuals el pes del deute porti una davallada imparable.


Quadre 9. (en milers d’euros)



*Previsions del deute i estimacions del PIB
**No es dedueix el Deute Públic en mans de les pròpies administracions (la S.S. per exemple)
Elaboració pròpia a partir de dades del INE i del MEH.



I en el quadre següent, l’evolució del percentatge del total del deute de totes les administracions. Per diferència es pot deduir el que aporten les altres administracions diferents de l’AGE.



Quadre 10.


En quant al superàvit, cal fer consideracions respecte al total, el de la suma de les administracions, o el de l’AGE. En aquest darrer cas, la diferencia dels ingressos sobre les despeses és de 6.196,53 milions d’euros que degudament corregit pels ajustaments acaba reduït a 3.309,89 milions que ve a ser un 0,3% del P.I.B. Millor dir, és un 2,17 % del total de les despeses de l’AGE. Això és molt o poc? Depèn, i sobre tot depèn si es gastés en despeses que es consolidessin per anys successius en els que no tenim la seguretat de disposar d’aquesta possibilitat d’incrementar la despesa. Ara que hi ha creixement econòmic el millor és dedicar aquesta possibilitat a continuar reduint l’endeutament com faria un assenyat pare de família amb la seva economia domèstica.

Pel que fa a la Seguretat Social la diferència entre els ingressos corrents 114.113,65 milions d’euros (bàsicament de cotitzacions socials) i les despeses 106.081,10 milions d’euros (bàsicament prestacions en forma de pensions i prestacions diverses) proporciona un superàvit. D’aquest, una part important, 6.814,38 milions d’euros s’aportaria com a major dotació del Fons de Reserva, que és el “racó” que es guarda per si venen vaques magres i poder garantir les prestacions als cotitzants. Aquest Fons de Reserva ara ja té un volum de 45.515,22 milions d’euros que s’incrementarien amb la dotació prevista pel 2008 (cal destacar que tampoc és una gran quantitat pel volum de compromisos que hauria d’afrontar). El debat que s’obre respecte a aquesta reserva és el model de gestió que ha de tenir per tal de fer-lo més efectiu, és a dir més rendible.

Si a tot això hi ajuntem l’objectiu de superàvit previst per les CCAA, d’un 0,25% més dels seus pressupostos aniríem a una xifra del 1,15% del total de les Administracions Públiques, inferior al que es va preveure pel 2007, que va ser del 1,30%, i del real que es va produir al 2006, del 1,83%. En la meva opinió, per les dades que es coneixen de l’evolució pressupostaria del 2007, crec que es superarà la previsió feta i s’acabarà més en la línia del 2006, pel que cal considerar de prudent, de força prudent, en el context econòmic actual la previsió feta pel 2008.



Quadre 11. Evolució dels resultats pressupostaris en termes de P.I.B.



Mataró, 14 d’octubre.

13 d’octubre, 2007

Mataró. L'Informe de Conjuntura.*

*(article per Capgros.com)

Cremant núvols passa el sol,
Cremant núvols el sol passa.

Excepcionalment faré un comentari sobre temes de Mataró. El director del Capgros.com em suggereix si puc escriure sobre el fet dels 10 anys de l’Informe de Conjuntura Socioeconòmica que elabora, publica i presenta públicament l’Ajuntament de Mataró.

L’Ernest Lluch, en una de les darreres converses que vaig tenir amb ell, em va dir que l’economia (en general) anava cada cop millor perquè els economistes sabíem cada vegada més coses del seu funcionament. La nostra no és una “ciència” gaire antiga i realment, com en totes les ciències socials, se’n sap més aviat poc del seu exacte funcionament. Les prediccions són força inexactes encara. Però tot allò que aconseguim objectivar, quantificar, fer-ne series estadístiques, contribueix a percebre millor el seu funcionament i consegüentment poder-hi actuar, si és precís, o actuar-hi amb més precisió si s’és cau.

Quan faig explicacions sobre hisenda local començo dient als qui m’escolten que cal tenir una correcta percepció de la localitat on som. El què és cada poble, vila o ciutat ve determinat per condicionants d’ordre històric, geogràfic, social, econòmic i polític, i pretendre actuar, ja sigui en l’àmbit privat com públic, sense tenir-ne coneixement o, si es coneixen, sense voler tenir-los en compte, porta generalment al fracàs o a l’acció estèril.

L’Ajuntament de Mataró publica des de fa temps alguns treballs que ajuden força a comprendre la nostra ciutat i consegüentment faciliten l’adopció i avaluació de les polítiques (actuacions) que es fan o es proposen, tant de la pròpia administració municipal com pels agents socials que actuen en el nostre municipi, alhora que també dóna elements d’anàlisi més enllà del nostre terme L’Informe de la Conjuntura socioeconòmica, que ara ja compleix 10 anys, n’és un d’ells. (Aprofito per indicar que l’estudi de població també és molt apreciat pels estudiosos forans d’aquest tema pel seu rigor)

L’Informe de Conjuntura recull semestralment un conjunt de dades sobre població, activitat econòmica i activitat social a la ciutat emmarcades en el context territorial en que estem. Acostuma a presentar les dades corresponents al període analitzat amb l’acompanyament de les dades de períodes anteriors, establint així una curta sèrie que ajuda a millorar la interpretació. Es tracta, doncs, d’imatges d’un tall temporal. Però les pel·lícules es fan d’ajuntar imatges i ara amb els 10 anys de la primera publicació i les 21 imatges establertes podem confegir la pel·lícula d’un període, a cavall entre dos segles, que ja comencem a veure i a acceptar que ha representat canvis importants a la nostra societat, i també a la nostra població que hi està dintre.

L’informe sempre ha anat acompanyat d’un estudi sobre un tema monogràfic que podia ser d’interès i/o d’actualitat. En el darrer número, com no podia ser d’altra manera, l’estudi monogràfic és la pel·lícula d’aquest deu anys, i crec que sols un cop d’ull al quadre que tanca el document i que sintetitza els indicadors d’aquest període (taula 112), i el seu anàlisi, permet copsar com ha evolucionat la nostra ciutat i fer-ne la valoració, que evidentment serà subjectiva de cadascú. Creixement de població, composició demogràfica, composició social, ocupació, variació de l’economia, ús dels recursos i serveis públics, sostenibilitat, societat de la informació,... La suma de consideracions de la variació de cadascun d’aquest indicadors, a tall d’històries paral·leles que s’entrecreuen, en dóna el resultat de com hem arribat a ser el que som avui en dia i previsiblement ens dona pistes per veure cap a on estem anant i què esdevindrem en el futur.

La meva actual condició de semi-expatriat em va impedir ser en la presentació pública de l’informe que sempre s’ha aprofitat per que alguna personalitat preferentment acadèmica glosés algun aspecte del treball. Aquesta vegada el bon amic i col·lega Xavier Subirats va moderar un “panel” de comentaristes prou interessant i d’alçada.

Cal felicitar als redactors de l’informe (bona feina, Arderiu!) i demanar al nostre Ajuntament que perseveri i no defalleixi en la feina de proporcionar als que volem comprendre la nostra societat les eines per poder-ho fer.

Mataró, 13 d’octubre.

Homes/ Dones.

No, res... Encara dubteu que elles són millors que nosaltres? (dedicat a la Lourdes Muñoz).

Mireu aquest gràfic del percentatge de morts per sexes i grups d’edat a Mataró i a Catalunya dels darrers anys. En tots els trams d’edat fins als 75 anys moren sempre més homes que dones. Desprès és d’ elles de les que n’hi ha més. Clar, com que ja ens han enterrat a nosaltres!


Font: Informe de Conjuntura Socioeconòmica, nº 21-octubre 2007. (Ajuntament de Mataró)



Mataró, 13 d'octubre.

12 d’octubre, 2007

12 d'octubre.

Santi a Público.

Mataró, 12 d'octubre.

11 d’octubre, 2007

P'08. Compareixences-2. El tema estrella.

Tal com vaig preveure, el primer i principal punt de debat sobre el contingut dels Pressupostos és, i continuarà sent, si el quadre macroeconòmic previst pel Govern per l’any que ve –realitzat abans de les vacances- és encara vàlid desprès de les “turbulències” d’una part del sistema financer del EUA desencadenades a començaments d’agost.

Per quatre vegades a la Comissió de Pressupostos: al Governador del Banc d’Espanya, als Secretaris d’Estat d’Hisenda i Pressupostos i d’Economia, al Secretari General de Pressupostos, i pel que sembla a totes les altres Comissions, els portaveus del PP han començat les seves intervencions amb una fitxa estàndard sobre el tema: “Manté el Govern les previsions contingudes al quadre macroeconòmic fet el juliol, després dels darrers esdeveniments dels mercats financers?”, i una descripció força tremendista de la situació i l’acusació de falta de reacció del Govern.

La resposta del Govern és que si, que mantenen les previsions però que cal estar atents, i les intervencions del portaveus del GP Socialista la recolzen.

Tot és qüestió del nivell de confiança, o de desconfiança, de qui planteja la pregunta i qui formula la resposta. El Governador del Banc d’Espanya recomana que cal ser prudents ja que hi ha un escenari nou del que encara no es disposen les dades suficients per valorar-lo (en la línia del que ja havia dit setmanes enrere). Per l’oposició -bé, pel PP, els altres no hi eren- el panorama (i qualsevol noticia de diari o indicador negatiu, per mínim o nimi que sigui) ha de comportar un canvi en la política econòmica a fer. Pel Govern i pel grup parlamentari, que el recolza la solidesa de l’economia espanyola: creixement, ocupació, estabilitat pressupostaria, nivell d’endeutament públic,... permetent mantenir unes previsions que ja de per si eren prudents i a la baixa respecte a les d’aquest any 2007.


Tenim suficient “coixí” per fer front a escenaris pessimistes i negatius, si és que arriben a donar-se. Què passaria si el PIB baixés el seu creixement fins el 2,7% l’any que ve? Doncs que continuaríem en creixement i d’una magnitud superior a la que té França enguany! I què passaria si no s’assolís el superàvit previst del 1,15% sobre el PIB? Res dramàtic, ja que potser el 2007 en lloc del 1,3% previst assolirem el 1,8% com l’any passat (que és la meva aposta), i podríem continuar, o no, reduint el deute que es manté estable en volum i baixa continuadament en relació al PIB. (ara està al 37% que és una de les taxes més baixes entre els països de la U.E.)

Propostes com les que s’han fet de que cal augmentar més el superàvit, reduir més els impostos i augmentar més les despeses son impossibles conjuntament, alhora que segurament el fonamentalisme del superàvit seria contrari a una necessària política anticíclica.

Wait and see. Esperar i veure. Hi ha marge per la prudència i per reaccionar si cal. Ja veurem si cal fer-ho. Cal tenir més confiança en la nostra situació. Això sí que és veritable patriotisme!



Dedicat, carinyosament, a la portaveu del PP, Fátima Báñez



Madrid, 11 d’octubre.

10 d’octubre, 2007

P '08. Compareixences-1. La perversió del seu objectiu.

Les Comissions del Congrés a tot drap amb les compareixences dels alts càrrecs ministerials sotmetent-se a les preguntes dels diputats/es, millor dit dels Grups Parlamentaris, (evidentment amb preferència dels de la oposició).

Els grups petits ho tenen difícil ja que és impossible donar cap a totes elles. Moltes vegades sols tenen temps per presentar les seves qüestions, aixecar-se i anar a una altra Comissió sense esperar la resposta ni escoltar les intervencions dels altres grups parlamentaris. La majoria dels petits directament ni hi van.

En els grups grans aquesta activitat tampoc desperta grans entusiasmes. Sols el responsable de cada tema, que fa la seva exposició i està present en la part del debat que li correspon però amb escassa o nul·la companyia dels del seu grup.

Clar que en una hora, hora i mitja en algunes, és difícil formular i contestar totes les qüestions que es plantegen, i si intervinguessin tots els grups seria una feina impossible. Pretendre que aquestes compareixences siguin útils és absurd. Les demandes d’explicació sobre les claus i les línies mestres del conjunt, fins i tot amb més temps, podria ser més interessant, però arribar a les minúcies que poden preguntar-se no té cap sentit. I més quan en lloc de preguntes es fan afirmacions a “partí pris”, reiterades un any rera un altre i les mateixes a diferents compareixents. També s’utilitza aquest tràmit per fer valoració de la gestió en lloc d’obtenir la informació per opinar sobre la correcció de les actuacions proposades i llavor decidir si es dóna o no el vot per la seva tramitació. Però els vots, o estan predeterminats d’antuvi, o estan ballant per altres qüestions que poc o res tenen a veure amb aquest tràmit.

S’haurien de cercar noves fórmules més efectives i eficaces per fer millor aquest tràmit en ares a aconseguir un exercici de la representació democràtica de més qualitat. Em diuen que depèn de la reforma del Reglament... que està ben encallada.

Madrid, 10 d’octubre.

08 d’octubre, 2007

Pressupost '08. Excuses.

Tinc dubtes sobre la utilitat de l’explicació que ha acabat de penjar. A mi m’ha servit per anar-los treballant, encara que el debat no es farà sobre aquestes xifres globals sinó sobre aspectes molt concrets i parcials. No sé si és bo (no el pressupost, sinó la forma del debat), si s’hauria de ser així o d’altra manera, i si serveix o no. La complexitat de tot plegat queda plasmada en el quadre següent que recull l’arbre que és l’àmbit dels Pressupostos Generals de l’Estat. En tot cas al web del Ministeri d’Economia i Hisenda es pot enllaçar amb més explicacions i tot el seu contingut complert.


Demà al matí comencen les compareixences del alts càrrecs del Govern per explicar-los a grans trets en cada un dels apartats que en són responsables. Obre el foc, a la Comissió de Pressupostos, el Governador del Banc d’Espanya, mentre s’engeguen a l’hora totes les altres Comissions del Congrés. A veure si MAFO pot dir coses diferents de les que ens va dir no fa pas gaire. En tot cas, obtindré munició suficient per explicar més coses d’aquests pressupostos.

Ara me’n vaig a fer com el gat. Bona nit i bona hora! I a dormir quan sigui hora!




Mataró, 8 d’octubre

Pressupost '08. Xifres-5. Els ingressos.

Pel tema de les consolidacions entre els diferents elements que composen el conjunt del sector públic estatal desglosaré els ingressos d’alguns d’ells, els més rellevants, per separat.

El quadre següent exposa els ingressos de l’Estat per l’exercici 2008.


Quadre 6. (en milions d’euros)


* Aquest és el import total. D’aquí cal detreure la part cedida a les CCAA que puja 58.740 milions d’euros, restant doncs per l’AGE 158.757,- milions d’euros.
** Dels impostos especials, els que corresponen a les gasolines i al tabac sumen el 87,4% del total.
***La comparança ja no es fa sobre el pressupost inicial del any anterior sinó sobre l’avanç de liquidació que preveu Hisenda.

Predominantment són ingressos impositius, més d’impostos directes que d’indirectes, i dins dels primers la importància del I.R.P.F. més que el de Societats. Mentre que dels segons, l’IVA i els impostos Especials són el seu gruix.

Hi ha més de 45 Organismes autònoms (des del Servei Públic d’ocupació Estatal fins el Institut Astrofísic de Canàries) que tenen conjuntament un Pressupost d’ingressos que ve reflectit en el quadre següent.


Quadre 7. (en milions d’euros)


*(bàsicament impostos directes i cotitzacions socials)

Els Altres Organismes Públics són uns 10 (des de l’Agència Tributaria al Consell Econòmic i Social passant pel Museu del Prado, el Institut Cervantes, el Consell de seguretat Nuclear i el CNI) amb un total d’ingressos de 1.978.73 milions d’euros, que es nodreixen en un 76% de transferències corrents i un 14% de capital.

Per últim, el paquet gros de la Seguretat Social amb el 90,9% del seu ingressos provenint de les cotitzacions socials.


Quadre 8 (en milions d’euros)

Mataró, 8 d'octubre.

Pressupost '08. Xifres-4. Els executors.

Per acabar aquesta presentació de les despeses, breument la distribució orgànica, per organismes i institucions (seccions) encarregats de portar-la a terme.

1. Organismes institucionals: Casa del Rei, Corts Generals, Tribunal de Comptes, Tribunal Constitucional, Consell d’Estat, Consell Gral. del Poder Judicial. (seccions 1 a 5, i 8)
2. Ministeris: els 16, més les despeses diverses dels Ministeris i el Fons de contingències i altres imprevistos. (seccions 12 a 27, 31 i 35)
3. Transferències a altres Administracions: Entitats territorials (CCAA, CCLL), Fons de compensació interterritorial, relacions financeres amb la U.E. (seccions 32 a 34)
4. Seguretat Social. (secció 60)
5. Classes passives. (secció 07)
6. Deute públic. (secció 06)

Quadre 5. (en milions d’euros)
Gràfic 1.


Comentaris a fer: La irrellevància pressupostaria lògica dels organismes institucionals, el 0,12% del total, encara que són uns 400 milions d’euros. La porció més grossa és la que correspon a la Seguretat Social per davant de la despesa directe dels Ministeris que no arriba a un terç del total. I el volum de les transferències a d’altres administracions que representa quasi bé el 19% del total.

Mataró, 8 d’octubre.

Pressupost '08. Xifres-3. Les prioritats.

Per aclarir les prioritats pressupostaries anirà bé veure quines polítiques, encara que tinguin poc pes en el conjunt, tenen una previsió de creixement igual o per sobre de la mitja del conjunt, que recordem és del 8,-% (quadre 2).



Quadre 4. (en milions d’euros)


1. D’entrada la política exterior. La voluntat de incrementar les aportacions per ajuts a la cooperació pel desenvolupament per acostar-les al 0,7% recomanat comporta increments percentuals importants, més del 50%, ja que es partia de xifres molt petites. Malgrat aquests augments al final d’aquest període legislatiu sols s’arribarà al 0,5%, complint el propòsit, d’aportació comptant les aportacions d’altres administracions, pel que serà necessari en el futur continuar amb forts increment si es manté la voluntat política d’assolir la xifra recomanada.
2. Els serveis socials i promoció social creixen un 24,8% derivat de la posta en marxa de la “Llei de la dependència”. El increment per aquesta partida és considerable, de 400 a 870 milions d’euros, malgrat que serà un dels punt que comportarà més crítiques ja que les expectatives creades per la nova llei comporten que molts considerin curta la partida com s’ha posat ràpidament de manifest. En tot cas el desenvolupament de la Llei es farà fins el 2015 i en el debat ja veurem quin serà el final d’aquesta partida.
3. Continuen els increments per la I+D+i civil, 17,4%, en la línia mantinguda durant tos els anys anteriors de legislatura amb la voluntat de proporcionar recursos per capgirar les bases del patró de creixement de la nostra economia. Si amb el Pressupost presentat l’any passat ja es va complir l’objectiu de la legislatura de doblar aquestes partides, enguany els forts increment no s’aturen. Dels 2.900 milions del 2004 es passa als 7.679 al 2008.
4. Educació, un 13,9%. Les principal competències de despesa en aquesta rubrica són de les CCAA, però l’Estat no es desentén en la qüestió de formació del capital humà i de impuls de la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació. Per això la política de beques i ajuts per l’estudi continua creixent.
5. L’accés a l’habitatge és un del problemes més importants que està sobre la taula de la nostra societat i especialment pels joves i les persones amb rendes més baixes. A les diverses iniciatives existent s’hi ha vingut a sumar les que ha vingut a proposar amb nova empenta la ministra Carme Chacón que no cal tornar a explicar i que en aquest increment pressupostari troben la seva plasmació.
6. La millor en els serveis de l’administració, en les partides de seguretat, en d’altres ajuts a la indùstria o als desocupats són també partides que s’incrementen per sobre la mitjana.
7. Per últim, les transferències a les altres administracions, en la línea del creixement mig del pressupost ratifica el manteniment la voluntat descentralitzadora cap a comunitats autònomes i corporacions locals.

Mataró, 8 d’octubre.

07 d’octubre, 2007

Pressupost '08. Xifres-2. Les polítiques.

La normativa d’elaboració del Pressupostos està continguda en l’ordre EHA/1.021/2007, de 13 d’abril, que en el seu annex I estableix una classificació de programes de despesa agrupats en cinc àrees de despesa que configuren 26 polítiques de despesa.

1. Serveis públics bàsics: Justícia, defensa, seguretat ciutadana i institucions penitenciaries i política exterior.
2. Actuacions de protecció i promoció social: Pensions, altres prestacions econòmiques (bàsicament les I.T.), serveis socials i promoció social, formació de l’ocupació, desocupació, accés a l’habitatge, gestió i administració de la Seguretat Social.
3. Producció de béns públics de caràcter preferent: Sanitat, educació i cultura.
4. Actuacions de caràcter econòmic: Agricultura, pesca i alimentació, indústria i energia, comerç, turisme i pimes, subvencions al transport, infraestructures, I+D+i civil, I+D+i militar, altres actuacions de caràcter econòmic.
5. Actuacions de caràcter general: Alta direcció, serveis de caràcter general, administració financera i tributaria, transferències a altres administracions públiques, deute públic.

A l’hora de veure la importància de cada una d’elles hem de restar del total que tenim per capítols (xifres -1) el cap. IX, corresponent a l’amortització del Deute públic. La quantitat que es registrarà en la política de deute públic a les actuacions de caràcter general (àrea 5) és el corresponent a les despeses d’interessos del deute.


Quadre 2. Distribució de la despesa per àrees. (en milions d’euros)



Hem d’aprofundir una mica més, i en el quadre següent s’exposen les dotze principals polítiques de despesa, el seu pes relatiu respecte el total i el creixement que experimenta cada una d’elles.



Quadre 3. Principals polítiques de despesa. (en milions d’euros)


*(la I+D+i militar representa un 0,5% del total, i creix respecte l'any anterior un 4,9%)

Com es pot observar en el quadre anterior fins a arribar a les infraestructures que és la política número cinc, amb un pes relatiu del 4,8%, n’hi tot d’altres (pensions, transferències a altres administracions, deute públic, desocupació) que representen més del 70% del total.

Així mateix, les competències assumides per les CCAA comporten que les polítiques de despesa en sanitat, educació i cultura sols representin un escadusser 2,7% del total. D’aquí la importància de la consolidació de la despesa total de totes les administracions per copsar el seu pes real en la despesa pública.

Mataró, 7 d’octubre.

06 d’octubre, 2007

Els joves.


Socialistes, independentistes, alternatius, de dretes, okupes, pijos, de missa, passotes, …, els joves no han de determinar el nostre present.

Totes les persones passem un moment de les nostres vides a l’estadi de la joventut. En ell ens formem, creixem, ens preparem per ser grans. És el moment dels descobriments, de les il·lusions, dels convenciments, de la generositat, de la rauxa per posar més endavant seny. Als vint anys jo era marxista-leninista, com corresponia llavors.

Per tant, les actituds, posicionaments i manifestacions dels joves, i de les seves organitzacions, les hem de prendre pel que són: expressions d’aquest moment vital. Faltaria més que haguessin de condicionar tota la societat, especialment les nostres en les que el seu gruix és petit. Els hem d’escoltar per saber els seus neguits. Si ells volen els podem traspassar la nostra experiència. Els hem de deixar que ensopeguin i trobin el seu camí. Els hem de marcar els límits que ells s’encarregaran de acceptar o superar.

En tot cas, els joves quan siguin grans els hem de poder exigir la pensió de quan nosaltres ja siguem vells.

Mataró, 6 d’octubre.

Pressupost '08. Xifres-1. La magnitud.

Les xifres dels PGE maregen. Tan el total com els components, tot són cents i milers. Però anem a pams. Clarifiquem una mica de què parlem.

Quan parlem del total, no és el mateix el Pressupost de l’administració General de l’estat (AGE), del consolidat de tots els ens que la composen que és molt més gran (inclou a més els organismes autònoms, la Seguretat Social i altres organismes). I no cal confondre aquest consolidat de la suma de les administracions de l’Estat, de les tres que el composen, la central, la autonòmica i la local. En l’AGE el total no vol dir que tot en disposi directament, ja que inclou una quantitat importat en concepte de transferències a les altres dues administracions territorials. Si que administra els ingressos, però no les despeses. Per tant analitzar els primers pot comportar una consideració diferent del anàlisis de les segones.

Unes consideracions semblants podem fer respecta la comparació i variació (en general creixement) respecte a altres exercicis. Es compara pressupost contra pressupost, el que no vol dir que es compari respecte al que passa en realitat. Les liquidacions dels pressupostos es coneixen amb molt retard, a tall de d’exemple aquesta setmana passada el Congrés ha aprovat la liquidació del exercici del 2004, i d’aquí dues començarà a discutir el pressupost del 2008. Què lluny queden en aquest sentit les administracions, especialment la central, respecte a l’empresa privada i no cal dir les entitats financeres. Les previsions de despeses són limitatives, és el sostre que poden assolir. Les d’ingressos son orientatives, ni pot haver més o menys. D’aquí que les previsions de superàvits o dèficits puguin variar.

Una altra consideració podem fer respecte a la presentació de les xifres, tan dels ingressos com de les despeses. Una primera separació entre les operacions no financeres i les financeres: per entendre’ns, les segones són les que venen de, o són com, o van al sistema d’entitats financeres, i les primeres de, o a particulars, empreses o d’altres administracions. Una segona separació, entre les operacions corrents, les ingressos i les despeses habituals i continuats que serveixen per la marxa quotidiana i que no s’acumulen, i les operacions de capital, els corresponents a aquells que queden com a fons patrimonial, es a dir són inventariables.

Més consideracions, en el cas de les despeses habitualment es classifiquen de formes diverses: per capítols de conceptes (personal, compres, interessos, transferències,...), per polítiques (n’hi establertes 26 en 5 àrees), per òrgans de despesa (institucions, ministeris, entitats territorials,...)

Anem-hi, doncs!

El pressupost consolidat del Estat per a 2008, presentat a discussió pel Govern, puja en quan a despeses totals a 349.414.520.000,- euros. (les presentacions es fan en milions d’euros, però per visualitzar la magnitud hi col·loco tots els zeros). És clar que si ho traduïm en les antigues pessetes (els grans mai deixarem de fer-ho per entendre’ns millor) la xifra és més o menys de 58.235.753.000.000,- , més de 58 bilions de ptes.!!!

A partir d’aquí, ja os podeu imaginar que tot és a l’engròs. Un primer quadre (que encara ens diu poques coses):


Quadre 1. Distribució de les despeses per capítols (en milions d’euros)



Comentaris sobre aquets quadre:
1. El 59,-% són transferències a altres administracions (principalment la Seguretat Social i les Administracions territorials) el que indica l’existència de agents desconcentrats i descentralitzats en la gestió de la despesa i la seva importància.
2. El 10,-% de passius financers que és l’amortització del Deute, el retorn de capital que ens han deixat anteriorment. Vaja! Les lletres del cotxe i el rebut de l’hipoteca. Una relació molt correcte respecte el total.
3. El 9,-% en despeses de personal. Les despeses del personal de l’AGE no són pas cap quantitat destacada, encara que val a dir que el gruix important ja està en mans de les CCAA i les CCLL.
4. el 7.1% en préstecs que l’Estat fa a d’altres administracions, però també a empreses i particulars, per exemple principalment per I+D+i, o als joves per estudis i habitatge entre d’altres.
5. el 4,8% en pagament d’interessos, bàsicament del Deute. L’evolució dels tipus d’interès a nivell mundial i la solvència del nostre Deute condicionen el seu volum final.
6. El 4,-% en inversions real, més el 2,8% en transferències de capital a d’altres administracions, empreses i particulars que directa o indirectament augmenten el capital fix que disposa el país.
7. Existeix un capítol, el V, destinat a cobrir contingències i imprevistos d’un 1,-%. Res, uns 580 mil milions de les antigues pessetes.

Mataró, 5 d’octubre.

03 d’octubre, 2007

Birmània, Euskadi.

No, no es tracta de fer comparances entre els processos polítics que es viuen en ambdues contrades.

Però el que passa –molt diferent: revolta popular contra una dictadura militar en el primer cas, proposta de referèndum per decidir la pertinença a un Estat democràtic en el segon- posa sobre la taula les formes i possibilitats de canviar un sistema polític.

En tots dos casos el que es qüestiona es el status quo existent (deixo fora com s’ha arribat a ell, en temps i formes, i el sentit de la qüestió). Les possibilitats de canviar-lo no dependrà sols de la força dels proponents, sinó de la seva força (en tots els sentits, àdhuc els físics) relativa respecte els que posseeixen el poder. Si en tenen més ho aconseguiran.

I això de què depèn? En cada cas (en aquests que ara comentem i també en tots els que s’han donat arreu en l’espai i el temps, i en els que es continuaran donant) la convicció i realitat de la pròpia força dels uns i dels altres - dels que volen el canvi i dels que volen manteniment de la situació- pot conduir a resultats diversos: de canvi, de frustració o de patiment.

S’entén que sempre pot haver-hi, i de fet hi ha, gent –molts o pocs- que en algun lloc vulguin canviar la situació en que es troben creient que poden assolir-ne una de millor. Així ha estat sempre en la història de la Humanitat. I d’aquí els canvis, les frustracions i els patiments dels que he parlat abans.

Els que es llencen a intentar els canvis, i els que pretenen que no es donin, han de saber les seves possibilitats de reeixir en les seves pretensions per no portar als seus seguidors a carrerons sense sortida i valorar els costos en que s’incorrerà i qui els suportarà.

Madrid, 2 d’octubre.

02 d’octubre, 2007

Granellada republicana.

Uns joves “maulets” cremen un retrat dels Reis a Girona i a altres llocs. Els d’Esquerra, que són republicans, volen canviar el status del Monarca i controlar les seves despeses. Lògic en ells. Gran partit. Històricament ho han demostrat. Un petit ajuntament andalús, regit per comunistes dels de tota la vida, lloc de naixement d’Antonio Romero, es declara a favor de la República (amb el concurs també de socialistes d’abans de la guerra, branca Largo Caballero). L’Anasagasti fa unes declaracions amb la txapela ben col·locada.

Tot això, després de l’inefable portada de El Jueves a qui van fer una sensacional i gratuïta campanya publicitària, dibuixa un país a punt de llençar-se al carrer als sons de l’ Himne de Riego: “Si los Reyes de España supieran....”

Ja, ja, ja,...El programa de TV més vist aquesta temporada és : “Escenas de matrimonio”.

Diaris, revistes, ràdios i TV’s, enfervorits per l’esdeveniment li donen cobertura, i la dreta més rància aprofita per “pescar en rio revuelto”. No cal oblidar que els falangistes amb les seves “revoluciones pendientes” eren anti-borbònics, que devia ser anti-monàrquics.

Molts dels que vam fer la transició som “monarquicanos”. Estem reconeguts i no ens molesta que Joan Carles I sigui el Rei d’Espanya. Tenim clar on estàvem, a la dictadura franquista, i el paper del Rei en el seu desmuntatge.

(Peridis, a El Pais)


Els que van perdre la transició, els republicans conspicus, els comunistes de sempre, la dreta feixista, aprofiten ara que al país hi ha una nova generació de gent que ha crescut en la democràcia mercès a les nostres renuncies. Aquesta generació creu que no té que renunciar a res. Ara es pot tot (?). Els néts reivindiquen els avis en lloc de preocupar-se dels renéts d’aquells.

En tot cas, la Corona s’ha de plantejar què fa i com arriba a aquesta gent. Feina nostra, dels de la Transició, es explicar el que va costar aconseguir el que tenim i que ho valorin. Feina difícil. En una societat que prima la continua renovació i el canvi, com pot valorar-se el paper del “Senat”, dels “ancients”, dels “vells”? Encara que ben mirat, si els joves han perllongat l’edat juvenil fins ben entrats els trenta, perquè els de seixanta renuncien a tenir paper dirigent quant encara no han entrat a la vellesa?

No crec pas que hi hagi un Club Bildeberg, però si hi fos no ho faria tan bé com crec que fan actuant molt inconscientment uns, o molt conscientment d’altres.

Al cel. Pont aeri. 1 d’octubre.

01 d’octubre, 2007