31 de desembre, 2008

El resum, a les hores que resten del 2008.

Carpe Diem quan minimum credula postero.
(Horaci, Odes, 11.8)



Repassant les entrades d’aquest any al blog (amb aquesta seran 280) me’n adono de quan és de fugissera la vida. Que lluny queda tot!

La campanya electoral al començament de l’any, i novament la victòria. Els relats de campanya en queden per testimoni.

La celebració dels ’60. Els meus, i els dels amics de la mateixa classe. L’estima dels més propers amb objectes que guardaré preuadament. N’aniran caient més d’anys, i també els d’amics i amigues (també els hi tocarà a elles). Així ho espero.

Els viatges: València, Nova York, Praga. Les descobertes de quadres i paisatges. Els fills, un que ha tornat i l’altra opositora amb èxit.

La “llibreta amagada”, és vermella. La tercera que engego. Definitiva? Per cert, he de transcriure-hi el “cèlebre” (ja, ja, ja!) discurs “No vull parlar de...”. El canvi de responsabilitat a la feina amb noves coneixences de fets i persones.

La bicicleta, amb en Remigi, i en Joan. Altra cop les Jornades ciclistes parlamentàries per les Castelles.

Economia, molta economia en l’any que s’acaba i en el que entra d’aquí poc.

L’assumpció, ara sí, ara sí que sí, de l’edat, el camí recorregut i les circumstàncies. El “desapego” (desinterès, indiferència) volgut, forçat o guanyat a pols. Tant li fa. A hores d’ara...

Poca esperança, una mica de fe, quelcom de caritat i moltes ganes de viure. Carpe diem.

Demà tornarà a sortir el sol. Ara sortirà la lluna.



Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll.

Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells

que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.


JOAN SALVAT-PAPASSEIT


Mataró, 31 de desembre.

30 de desembre, 2008

S'acosta. Ja arriba.


No podia ser una altre. El Roto.
Mataró, 30 de desembre.

29 de desembre, 2008

L'any de la crisi.*

*(article per Capgros.com)
Ara que s’està acabant l’any s’acostuma a fer balanç del què ha estat destacat en el seu decurs. De política, d’economia, de cultura i espectacles, d’esports, etc, etc,..

Les eleccions generals de març amb la revàlida de Rodríguez Zapatero, el sainet de la gestió de la sequera, l’esperança de Barack Obama als USA, els èxits esportius espanyols en futbol, ciclisme, tenis,... En Pep Guardiola. Les fallides i estafes de Wall Street. L’ensorrada (mai tant ben dit) de les empreses del “ladrillo”. L’inacabable lluita, aquest dies reviscolada, entre israelites i palestins. El fenomen terrorista. El desgavell del continent maleït (o explotat), Àfrica: Somàlia, el Congo, Zimbabwe, ...

Crec que el que recordarem més en el futur d’aquest any serà l’ensulsida econòmica generalitzada. Especialment segons com ens en sortim. La crisi. N’hem parlat, en parlem i sembla que encara en parlarem molt.

El gràfic del INE de l’evolució del creixement trimestral del PIB a Espanya i a la UE és prou expressiu. Bruscament, la davallada. I el proper trimestre, pitjor. Estem ja en recessió.



No és sols el cas del nostre país, o d’algunes zones del món. Són totes les economies que entren en recessió. Dels USA, a la Xina, passant per tot Europa. Fallides, acomiadaments, incertesa, desconfiança. Perplexitat per lo sobtat del fet. Les noticies es succeeixen vertiginoses. Què està passant?

En primer lloc, de què parlem quan parlem de crisi. De falta de creixement. No és que estiguem malament, en concret als països “occidentals”, sinó que ho hem basat tot en el creixement, i quan aquest falla sembla que tot s’ensorra. El increment del pastis permet que tothom hi participi, uns més que d’altres, cert. Hi ha alegria, tots contents.

Per exemple, el cas espanyol. Si reconvertim el quadre d’abans del INE en l’evolució del conjunt de la nostra economia en el darrers anys surt un quadre diferent.












(Elaboració pròpia a partir de les dades del INE)

Què ens indica? En els vuit primers anys d’aquest segle XXI el producte espanyol ha crescut el 31,8% respecte al que teníem al començament (a prop d’un terç més) i que aquest darrer any sembla que hem arribat a un nou replà de la renda assolida i ara, potser assenyadament fins que comprenguem bé què passa, hauríem de saber adaptar-nos a transitar per aquest replà sense descartar que puguem baixar algun graó en el futur.

No és pas el que estan fent tots els Governs davant de la situació, ni el que els demanen, a vegades irresponsablement, llurs oposicions polítiques i els mitjans de comunicació. El nostre Govern al capdavant, hiperactiu, un dels que més mesures (no pas gaire diferents) ha pres per intentar redreçar, sinó aturar, la situació.

El que ens diuen és que cal mitigar les conseqüències de la situació, especialment pels afectats directes: el desballestat sistema financer, els treballadors que cauen a l’atur, les empreses que no poden continuar,..., i aprofitar per posar les bases per tornar a créixer en el futur: reconversions, reformes estructurals,.... Diuen, que a finals de l’any que ve (?). Poques demandes i crides a l’assumpció de responsabilitats.

Es prenen mesures per què el sistema financer no s’ensorri. Cal que la liquiditat arribi a les empreses dels sectors reals de l’economia, sobretot les petites i mitjanes. Cal ajudar als hipotecats a fer front als seus deutes. Que no s’ensorri la indústria del automòbil amb tot el que hi ha al darrera. Consumiu!, ciutadans i ciutadanes. Obra pública, molta, distribuïda capil·larment a través de les corporacions locals. Recuperem el dèficit públic per tal que la màquina no s’aturi. Els anglesos, Gordon Brown, parlen del 9% sobre el PIB. Aquí sembla que es desfermen els límits assenyats i treballosament acceptats, Europa, digui? Veurem en què acaba la financiació autonòmica.

Hi ha pocs anàlisis sobre les causes. Potser els economistes d’aquí deu anys publicaran estudis explicatius del fet. Ara per ara, sembla que es coneix força bé l‘apartat de l’ensulsida de la economia financera (La cobdícia. Està molt explicat), però sols s’intueixen algunes coses sobre l’economia real. Potser és que també aquí havíem construït una piràmide on els que anaven entrant pagaven als que ja hi eren. L’extensió i magnitud fora de mida de les activitats improductives, per exemple. Semblava que no hi havia límits per poder-ho fer tot, des d’atendre necessitats col·lectives, o de col·lectius, fins les pretensions i desitjos, primaris o no, individuals. Cada cop amb més exigències i més alts nivells de satisfacció, o d’insatisfacció. Sense tenir en compte i imputar, tots i correctament, els costos que això comportava.

Si, hem de procurar que el sistema no es col·lapsi. Hem d’atendre a aquells que davant la situació estiguin desemparats i quedin desvalguts. Però hem de reflexionar sobre els límits, evidents, que tenim i definir un programa d’actuació per moure’ns en ells i aplicar-lo. Hem de tornar a parlar de redistribució, a casa i a escala planetària. El campi qui pugi pot portar, després de l’ensulsida econòmica, a l’ensulsida social.

Cabrils, 28 de desembre.

28 de desembre, 2008

Els innocents.

Encara, arreu del món.


Mataró, 28 de desembre.

27 de desembre, 2008

Sant Esteve.

El matí de Sant Esteve
els galls no cantaran.
I amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran.

(Pau Riba)




Matí gris. Plou. No puc anar en bicicleta a rebaixar l’excés d’ahir i … dels dies que venen.

Sona el telèfon. El “jefe” Vallès: “Manel, ja has vist la noticia dels comptes de les eleccions locals del 2007?”. Davant de l’ordinador, entro a Internet.

Europa Press explica que el Tribunal de Comptes ha detectat irregularitats en les despeses que varen fer el partits polítics en la campanya de les eleccions locals del 2007. Alguns mitjans a les seves edicions digitals ja la reprodueixen (avui a Catalunya no hi edicions impreses, sortirà a les de demà). El País i El Mundo calquen la noticia d’agència. La Vanguardia primer maquilla el titular cap a on més li convé. Ei, nois! Que se os veu el llautó! A mitja tarda ja ho corregeixen, suposo que s’adonen de que han ficar la pota, o algú els ha picat la cresta.

El Tribunal de Comptes detecta les coses que no s’ha ajustat a la normativa aplicable. Ara bé, cal veure en quin grau abans de fer el corresponent judici. Resulta que tant el PSC com CiU s’ha passat en les despeses que podien fer, però la quantitat és mínima. La noticia és confusa en la presentació de les xifres. Unes són en milions d’euros i al costat les altres en mils, sols cal veure els comentaris que suscita la noticia a La Vanguardia per donar-se’n compte. Els del PSC s’han passat en el 0’55% de les despeses màximes que podien fer, els del CiU, menys, el 0’1%! Després, altres petites coses. Que si no han pagat en els terminis establerts, que si no han indicat la provinença d’alguns ingressos,… Bé, l’informe del Tribunal és el normal de tota auditoria. Hi ha coses a destacar, per què es puguin corregir desprès, que no s’han fet bé. Ara, el que cal veure és la seva magnitud i importància, contextualitzar-ho correctament i donar-li la importància corresponent.

Però estem en mig d’un període de festes, i per tant de poques notícies. El tema de les despeses electorals dels partits és morbós per ell mateix. I,…endavant que fa baixada.

Alguna curiositat més. El Ple del Tribunal de Comptes va conèixer aquest informe en la seva darrera reunió del passat 18 de desembre, just abans de vacances. A la seva web encara no està penjat. No sé si ja ha estat tramés a Les Corts pel seu coneixement (aquest migdia els pocs treballadors que hi havia al Congrés no m’ho han sabut dir). I vés per on, els mitjans ja se’n fan ressò. També ho haguessin fet sense aquesta desviació negativa? La cura per la informació correcta, que ajudi a entendre les coses, no és el fort dels mitjans i així la ciutadania va adquirint els seus estats d’opinió.

Cabrils, 26 de desembre.

26 de desembre, 2008

La crisi darrera.

Com que feia tant temps des de la crisi anterior que varem patir, la del any 93, quasi bé no ens en recordem. Val a dir que la generació més jove ni en té constància i potser per això està més sorpresa. Han viscut a la cresta de l’onada que anava avançant. Ara ha petat l’ona a la platja de la realitat.

La darrera crisi que no la última. En vindran d’altres quan haguem superat aquesta.

L’amic Alain Cuenca m’envia la seva felicitació de Nadal tot recordant l’anterior crisi.

Dos economistes d’excepció a la portada. El pare dels pactes de la Moncloa, Enrique Fuentes Quintana, i el pare de l’estadística econòmica espanyola, Julio Alcaide Inchausti. Quins seran els economistes que es recordaran d’aquí quinze anys de la crisis actual?

Cabrils, 25 de desembre.

25 de desembre, 2008

Nadal.

Aquest any, canvi de registre


Adolphe-William Bouguereau
Le lever. (Aixecar-se). 1871
Metropolitan Museum of Art
Nova York
Amb els millors desitjos de Pau i Felicitat.

Mataró, 25 de desembre.

24 de desembre, 2008

És un desig.



(Cançó col·lectiva del disc "altres cançons de Nadal 4")


Gràcies, Montse, per enviar-me-la.

Mataró, nit de Nadal.

23 de desembre, 2008

Extraño mundo el nuestro.

Ja fa un quants anys que rebo la petita però molt cuidada publicació que edita Alfonso Guerra per enviar amb ella els seus desitjos de pau i benestar amb motiu de les festes. Des d’aquí, gràcies, Alfonso.

També l’espero en candeletes. Des que me les envia, d’abans de ser jo diputat, les tinc totes guardades. Sempre és algun paràgraf , més o menys llarg, d’algun pensador que ell deu haver trobat interessant o que reflecteix el què vol dir o expressar. Ell, però, posa títol al recull, amb el que el significa.

Enguany, “Extraño mundo el nuestro” són dos fragments del llibre Advenimientos de José Jiménez Lozano, Ed. Pre-textos. València. 2006.

Al meu torn en transcric un petit fragment:

“Porque a estas alturas, si algo está claro, eso es que hemos traicionado todo, y como si la estupidez hubiera ampliado su parte en nuestro mismo modo de ser hombres, que ya no les importa conocerse a sí mismos, y comprobar que sólo son hombres, sino que se mueven en una constante hubrys o desmesura y delirio de dioses.”



Umberto Boccioni
Materia, 1912
A la Peggy Guggenheim Collection
Venècia.


Mataró, 22 de desembre.

22 de desembre, 2008

Consum responsable.

En el darrer dia de l’activitat parlamentària a Madrid em visiten la gent de la FEBE (Federación Española de bebidas alcohólicas) per fer-me coneixedor de la darrera campanya que endeguen aquests dies per estimular el consum responsable de begudes alcohòliques. Es pot veure aquí.

Ja vaig comentar la complicada situació en que es troben les industries d’aquest sector afectades per consideracions de tipus sanitari, social i ara també com a resultes de la situació econòmica. M’expliquen que el seu principal canal de distribució continua sent el sector de la restauració i aquest conjumina totes aquelles consideracions en negatiu, pel que s’han d’espavilar per la pervivència de la seva producció. La campanya es veurà a aquestes dates per televisió i crec que està ben aconseguida.

Fa pocs dies vaig tornar a pujar al Mas Estela per proveir de vi per les festes, i la mestressa ens comentava les dificultats que tenen en els mercats exteriors que eren el seu fort fruit de la recessió generalitzada. S’obriran més al mercat interior. Enguany vaig regalar el seu Moscatell a les noies del GPS.

No és el mateix menjar la tradicional escudella i carn d’olla de Nadal sense acompanyar-ho amb un got de vi de bon cós, una copa de cava amb els torrons i les neules (ei! que al Maresme també el fan bo, no tot ha de ser del Penedès) i completar l’àpat a l’hora del cafè amb un espirituós per allargar la sobretaula tot paint mentre que a fora va caient la tarda fins a fer-se fosc. Saber gaudir de la taula responsablement en el menjar i en el beure.


Mataró, 22 de desembre.

P.S. Un any més, com era d’esperar, no ens ha tocat la “grossa”. Ja prou li deia Jahvé a aquell jueu que li demanava que li toqués la loteria: “Però fill meu, ajuda’m una mica i compra alguna vegada un dècim!”

21 de desembre, 2008

Hivern.

Ara que arriba l'hivern.

Mataró, 21 de desembre.


20 de desembre, 2008

Maniobres comercials.

Aquests darrers dies, per mitjans telemàtics (ignoro si també pels convencionals), venedors de la Pepsi-Cola (o potser de la Alter Cola) s’han dirigir oberta i directament a quadres mitjos de la xarxa comercial de la Coca-Cola demanant-los que fessin accions promocionals del seu producte.
Aquesta sorprenent actitud, entre ingènua i agosarada, evidentment no ha estat escoltada ni secundada per aquells a qui es dirigia. Donat el repartiment del mercat, amb una gran diferència de les quotes del mateix entre els dos productes, hauria estat suïcida per part dels comercials del producte líder entregar el mercat a la competència tot acceptant que les qualitats del altre producte eren millors.

L’estratègia dels minoritaris es basava en afirmacions equívoques i enganyoses que poden confondre als consumidors sobre les característiques del seu producte al atorgar-li unes qualitats que bé prou ells voldrien que tingués, però que objectivament no tenen. Les coses són com són i els consumidors són sobirans en les seves decisions.

L’esforç publicitari, o d’intoxicació de l’opinió publicada, ha estat molt ben recollit, no sé si voluntàriament, acríticament, o merament de forma oportunista, i els lectors, oïdors, o televidents, que sols tenen una certa idea del repartiment del mercat segons els anuncis, en poden haver tret una idea equivocada. La real distribució del mercat és, ara per ara, la que és.

Cal dir que l’actitud d’alguns comandaments rellevants d’altres departaments de la companyia líder no ha ajudat a esvair més ràpidament la boirada en la que semblava que s’havia instal·lat el mercat, malgrat que els comandaments comercials mitjos de la Coca-Cola varen tenir sempre molt clar quina era la línia comercial a mantenir.


Per cert, mai vaig pensar que la Corporació Municipal que vaig presidir molt temps representés la sobirania del poble mataroní. Era sols l’expressió de la voluntat dels ciutadans/es per configurar l’administració d’uns aspectes concrets de la vida col·lectiva local que havien estat determinats, aquests sí, pel conjunt de la sobirania popular a traves de les lleis promulgades adequadament. Fet que a alguns els hi costi d’acceptar, inclosos alguns membres de la judicatura.

A altres nivells administratius és el mateix. Dir una altra cosa potser és el desig que voldrien alguns, però no la realitat.

Barcelona, 19 de desembre.

Avui, a Madrid.

No, si nosaltres ja ho provem….


Mataró, 20 de desembre.

La dècima dels Fradera-Barceló

D’entre les felicitacions de Nadal que rebo habitualment en aquestes dates de parents, amics i coneguts, espero amb especial delit la que m’envia, amb dècima tradicional, el bon company i amic Josep Fradera que va col·laborar amb mi en tasques importants en la meva etapa de política mataronina.

Aquí reprodueixo la d’aquesta any.



Mataró, 20 de desembre.

16 de desembre, 2008

Conillets d'Indies.

L’Agrupació de Mataró de la J.S.C. em demana que el faci una xerrada sobre la situació política a Espanya a la seva escola de formació, a can Solaret. Un altre diumenge sense bicicleta.

Com que estic preparant el guió per fer xerrades d’igual tema per les agrupacions del PSC del Maresme durant l’aturada de l’activitat parlamentaria de gener, aprofito la petició dels joves per assajar-la fent-los servir de conillets d’índies.

Encadeno una sèrie de fets que em permeten saltar de l’un a l’altre i així descriure tot un panorama.

Començo per la lluita antiterrorista contra E.T.A. amb les recents i continuades desarticulacions de components de la banda que expressen l’elevat grau de control policial sobre ells i que ajuda a tenir elements per entendre el fracassat procés de Pau.

D’aquí salto a la situació d’A.N.V. per tal, com ja he explicat en aquest blog, d’escatir el que crec que és una conseqüència del esmentat procés de Pau.

El debat sobre si els ajuntaments governats per aquesta formació política han de rebre els ajuts del Fons Estatal d’Inversions Locals em porta a explicar aquesta clàssica eina de lluita contra la recessió i la utilització dels ajuntaments per implementar-la.

Com es va desenvolupant la crisi econòmica que ja s’està estenent per tot el món.

Cal aturar-se una mica en les causes de la crisi. Sols puc explicar dubtes. En els inicis sols era una crisi d’especulació financera que ha acabat impactant brutalment sobre l’economia real. Dubtes, per exemple, sobre el desenvolupament del sector quaternari de l’economia, sector no productiu de béns i serveis per atendre necessitats primàries. Si, de l’economia de les il·lusions, evasions, distraccions, espectacles, que estan bé i també són necessaris encara que no sé si amb les exagerades dimensions que té en el món avançat.

Del intent d’explicar les causes, al toc d’atenció del que poden ser-ne les conseqüències de la crisis, especialment de les respostes amb les que s’enfronta l’esquerra, que hauria de donar l’esquerra, i més concretament les esquerres que volen governar i no solament protestar.

Concloc amb el paper que veig que fan les diferents forces polítiques des del meu mirador del Congrés, especialment el del PP. Els nacionalistes, excepte el “business party” (CiU), van a la seva bola.

En resum estic aprofitant, relligant-les, les reflexions que he fet en algunes de les entrades dels darrers temps.

No sé si aconsegueixo l’objectiu que pretenia. No per mi, sinó per ells, encara que crec que varen seguir-me amb atenció. Caldria preguntar-los-hi. Ei, joves! Què? Què os va semblar?

El torn de preguntes va anar bé per aclarir alguns aspectes del panorama descrit. El paper dels ajuts governamentals al sistema financer, per exemple.

Darrera la meva intervenció va parlar la Consol Prados explicant el panorama polític des del Parc de la Ciutadella. Llavors, el debat va derivar cap a l’incomprensible situació d’impasse en el tema del finançament autonòmic. A Catalunya aquest tema els, ens, bloqueja. I el debat va ser més intents i punyent, al menys per la meva part.

A l’AVE, cap a Madrid, 15 de desembre.

P.S.: Travessant el Sistema Ibèric, ja a la “meseta”, el paisatge es presenta ben nevat. És bonic.

14 de desembre, 2008

Renaixentistes.

A l’Ajuntament de Vilassar de Mar es presenta un any més un nou recull d’articles que l’Ernest Lluch va escriure a La Vanguardia entre 1994 i el 2000. Ja són vuit els llibrets recopilatoris editats conjuntament per la Fundació que porta el seu nom i l’Ajuntament de la vila que el va veure néixer.

Enguany, havia de ser el presentador de l’acte l’amic Lluis M. de Puig que per motius familiars no va poder-hi estar present . El va substituir l’Enric Lluch fill, nebot de l’Ernest, que va presentar al convidat de glosar al personatge. Aquest any fou l’ Oriol Bohigas.

L’Enric Lluch va traçar alguns paral·lelismes entre l’Ernest i l’Oriol: l’estima a la seves respectives professions, la seva activitat universitària, la presència pública i el compromís cívic, els neguits culturals, la seva curiositat, la llibertat de pensament no encotillada,… El que em va agradar més fou que els va definir com a homes renaixentistes. Si, del Renaixement italià que dóna el tomb a l’obscuritat de l’Edat Mitjana. D’aquella època en que figures excepcionals varen tocar totes les arts, totes les tecles i es varen interessar per tot en un ambient delerós de progrés i d’excel·lència.

Bona comparació, certament. De l’Ernest Lluch s’ha dit molt de les seves aficions i de la seva curiositat més enllà del seva feina concreta que ja de per si va ser múltiple: economista, polític, acadèmic, investigador, publicista,…De l’Oriol Bohigas també en coneixem varies facetes a part de la més coneguda i reconeguda d’arquitecte. L’Oriol ja passa dels vuitanta, però encara està al peu del canó. La troncada vida de l’Ernest, sols amb 63 anys, podia haver donat encara més del que en va llegar que és molt. En qualsevol camp dels que va tocar vés a saber quin recorregut encara li quedava per recórrer.

L’Oriol Bohigas en el seu parlament va repassar alguns llocs de coincidència amb l’Ernest. De quan es varen conèixer, a la redacció de Serra d’Or, de PNN’s a la Universitat de Barcelona dels seixanta, de l’aventura d’Edicions 62, fins a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Santander. Però el glosador va voler remarcar, ja que ens havíem aplegat en un acte de presentació d’un nou recull d’articles seus, la qualitat tant literària com de contingut d’aquells escrits i de la importància que poguéssim tornar-los a llegir.

L’Alcalde de Vilassar de Mar, Joaquim Ferrer, en les seves paraules de benvinguda, ja havia llegit el començament del article “15,4 por ciento y 15,4 por ciento” publicat el 29 d’abril del 1999. L’Oriol Bohigas ho va tornar a fer i jo el reprodueixo per tancar aquesta entrada ja que m’agrada molt.

“Escribir es decir lo que se piensa más allá de lo que se está “obligado” a pensar. Es dar tu opinión yendo al fondo de lo que te parece cierto sin tener en cuenta el qué dirán. Se ha intentado crear una corriente de opinión única, unitaria y excluyente que intenta eliminar cualquier discrepancia. Discrepancias que posiblemente tienen más verdad y por tenerla evitarán que se haga el ridículo ante cifras exageradas y poco sopesadas.”


Mataró, 13 de desembre.

13 de desembre, 2008

A.N.V.

Dos fets coincidents en el temps han posat de viva actualitat la presència d’ajuntaments governats per A.N.V. El primer és el darrer assassinat per part d’E.T.A. d’un conciutadà d’Azcoitia que l’Alcalde i els regidors d’A.N.V. d’aquella població no han volgut condemnar. El segon, la discussió de si als ajuntaments governat per aquesta formació política il·legalitzada els pertoca rebre la part corresponent del Fons Estatal d’Inversions Locals.

Fer política al País Basc és molt difícil, especialment pels militants de les forces que no són nacionalistes. Pateixen en carn pròpia la por i el perill d’exposar les seves vides. No poden fer vida normal, ni política ni, el que és pitjor, personal. En determinats indrets d’abassegador ambient nacionalista els que es signifiquen són com empestats i mal vistos. És dur viure en una societat que no reconeix els drets democràtics dels que no pensen com els que manen. És opressió.

La presencia d’A.N.V. a algunes corporacions locals del País Basc és conseqüència del intent de deixar alguna sortida oberta a la denominada esquerra abertzale en el procés d’aconseguir que allà dalt la política sols es faci per la via democràtica, sense la violència que ara els tenalla. El Govern socialista, i el seu President al cap davant, van optar per la via de la difícil negociació front als qui pensaven que sols calia la dura lluita policial i judicial. El procés no va reeixir pel rebuig d’alguns terroristes irreductibles i ara malauradament no hi ha discussió de quina és l’única sortida que queda per recórrer. A.N.V. ja està il·legalitzada però els electes que van sortir de les seves files en les darreres eleccions municipals podran romandre en els seus escons fins al final del mandat a títol personal ja que és així com s’adquireix aquella condició. Els contraris a la seva presència malden ja per fer-los fora. Serà difícil, sinó impossible, i el Govern haurà d’assumir les conseqüències colaterals de la seva opció amb el desgast a que estarà sotmès. Li cauran els atacs dels adversaris, oportunistes i deslleials amb el paper de tot Govern; de col·lectius d’afectats per la violència, manipulats molts d’ells; de ciutadans del carrer que els costa d’entendre la situació. Com es pot justificar que un Alcalde no condemni l’assassinat d’un dels seus conciutadans?

Les darreres operacions policials contra els terroristes fan pensar que els tenen força encerclats i que cada vegada ho tindran més difícil per continuar actuant. En l’acorralament del final del carreró sense sortida en que estan encara poden fer algunes desesperades urpades violentes. No hi ha gaire confiança que acceptin que ja no tenen res a fer. Encara hi haurà patiment a la societat basca i de retruc a tota l’espanyola.

Però els ciutadans/es de les poblacions governades per electes d’A.N.V. no poden ser castigats per les opcions que eren en el seu moment democràtiques. Es condemnen les accions no els pensaments. Si hi ha una situació de crisi econòmica hi ha ciutadans d’aquelles poblacions que també la pateixen i el Fons Estatal d’Inversions Locals està pensat per ajudar a tothom. Els diputats/es del PP i d ERC ahir es van abstenir en la convalidació del Reial Decret Llei sobre el Fons i no per això els municipis que son governats per ells deixaran de demanar els seus recursos ni en seran exclosos. Les possibilitats d’actuació que té el Fons, els requisits que es demanen per accedir-hi, els controls previstos establerts no permeten pas pensar que es destinaran els recursos que els hi corresponen a d’altres coses discutibles com poden ser continuar el recolzament a activitats relacionades amb el món violent. L’oposició pot tornar a utilitzar aquesta situació malèvola i cínicament per atacar al Govern i aquest ha d’acceptar també aquest efecte colateral de l’opció que va prendre.

El Govern no s’ha d’acovardir. Ha de tornar a explicar que va creure que l’opció que va pretendre era bona, que ho va intentar i que si no se’n va sortir no va ser pas per culpa seva. Que en l’actualitat actua amb eficàcia com s’està demostrant. I dir sense embuts que l’esquerra sempre creurà que és millor la difícil via de la negociació mentre sigui possible que la dura via de la força que és l’única que sempre prefereix la dreta.

Mataró, 12 de desembre.

La "pregunta"

Pensava que no me l’arribarien a fer.

Des de mig estiu s’ha anat especulant als mitjans de comunicació sobre què farien els vint-i-cinc Diputats/es del GPSC en la votació dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2009 segons quin fos, o no fos, el desenllaç de la negociació del nou finançament per l’administració autonòmica catalana (per Catalunya!, Manel, per Catalunya!).

Amb els companys/es que he anat parlant d’això en aquest temps (no ho he fet amb els 25) tots teníem clar el que havíem de fer, però ningú ens ho preguntava obertament. Ni els mitjans de comunicació. Bé, en això darrer hem d’estar-hi acostumats. Nosaltres callats.

Aquests dies, s’escola l’any, se’n torna a parlar de l’actitud que prendrem. Soroll. Ràdios amunt, diaris avall. Que si “Nicaragua” diu una cosa, que si el Conseller en diu una altra. Apa, anem fent bullir l’olla tot mirant-nos el melic. I amb la que està caient a fora!

Mentre tant, els vint-i-cinc esmentats i afectats, ja hem expressat el sentit del nostre vot un munt de vegades: en el debat a les esmenes a la totalitat, en el de les esmenes parcials. Al Senat, els companys/es senadors/es (en són 10 més) també just aquesta mateixa setmana. (Per cert, de que serveix l’Entesa? Com tornarem a demanar als nostres votants que votin als adversaris?). Resta per fer una sola votació que tindrà lloc dijous que ve. Encara podem desfermar el terrabastall. Voleu dir?... No fotem!

I avui, en Josep M. Cano de Ràdio Arenys de Mar m’ho ha preguntat directament. “Per primera vegada algú m’ho pregunta!”, li he dit. S’ha quedat molt parat. Bé, la resposta, llarga. Tot un exercici de pedagogia política. Un aclariment rere un altre de tots els malentesos que té la ciutadania i que els polítics no ajudem a esvair -i que alguns, al contrari, conreen en virtut dels seus interessos partidaris -. Aclarir quin sentit té el vot dels electors en cada contesa i per què el donen. Què representa confondre’ls. Què passaria segons que la decisió fos en un sentit i què passaria si és en un altre. Hi ha bescanvis? Quin en trauria profit i qui no en trauria. Què som realment cadascú? Nosaltres no som els altres. El ratolí i l’elefant (alguna vegada ja l’he explicat aquest acudit). I més, i més,... i de tot això se’n dedueix lògicament una resposta, una resposta lògica com no pot ser pas d’altra manera.


Apa, tingueu seny tots plegats i no ens ho poseu difícil.



(Amelio Falcone. “Soldats romans en el circ)

La setmana que ve he de recordar d’emportar-me la barretina a la maleta. Hem de cantar nadales a Madrid.


“No hi ha camins
no hi ha dreceres
el temps no s’espera.

Quan no pots escollir
quan ja no sembla
que els teus peus toquin a terra,
quan ensopegues
amb les teves penes.

No hi ha camins.”

(Sopa de cabra)



Mataró, 12 de desembre.

06 de desembre, 2008

La "grossa" dels Alcaldes.

Aquesta tarda hem fet una reunió amb Alcaldes i caps de llista del municipis de la nostra Federació del PSC per explicar-los el Fons Estatal d’Inversió Local. Ens ha acompanyat el Delegat del Govern, el company Joan Rangel, que per alguna cosa és veí de Caldes d’Estrac.

Els ha tocat a tots ells, en representació dels seus conciutadans/es, la “grossa” de Nadal un mes per endavant. Estan contents per la injecció de diners que representarà per les seves poblacions, i el que podran fer amb ells, alhora que aclaparats per la responsabilitat de respondre al repte que tenen per davant en matèria de tramitació per la seva complexitat i rapidesa. És la prova del nou per l’administració municipal especialment pels municipis petits amb una maquinaria més prima.

Estan d’acord amb forçar la màquina el que sigui precís i els he dit que els seus funcionaris i treballadors no poden plantejar problemes sinó aportar solucions, no hi ha temps a perdre. En Joan els ha mentalitzat de que és quelcom diferent a la demanda de la clàssica subvenció a la Diputació o a la Generalitat. No és ni un PUOSC, ni un del programes de Xarxa de Municipis.

Per cert, la suma total de premis que repartirà per tot el territori espanyol la loteria de Nadal, de la “grossa” a la “pedrea”, és de 2.320,5 milions d’euros, el 29%, ménys d'un terç, del Fons d’Inversions Locals. La diferència és que l’import total d’aquest darrer no va a la sort sinó que es reparteix proporcionalment a la població, uns 178,5 euros per cap.

Us imagineu que sense comprar cap dècim ni participació, sols per ser-hi, el 22 de desembre ens toquessin a cadascú uns 30 mil de les antigues pessetes?



Au, a treballar i a contribuir a resoldre part del greu problema que tenim amb els afectats directament per la davallada de l’economia.

Mataró, 5 de desembre.

05 de desembre, 2008

Del catalanisme. Novetats.

Vet aquí que en “Manolo de la Cruz”, tingut per reconegut espanyolista, es troba desvagat i ho aprofita per deixar-se caure per l’acte final de la Convenció pel Futur (nois, cal actualitzar la pàgina web!).

Llegiré després als diaris que l’esmentada Convenció ha estat impulsada pel sector més “catalanista” del PSC. Sí, ja sé, l’Obiols i la seva trepa. Els clixés , o els xiclets, que no hi ha forma de desempallegar-se’n.

Com que sóc cotitzant des de fa molt temps de Nou Cicle (mira, també?) rebo noticia de tota la seva activitat (i he vist ara que em tenen en els seus blogs amics. Gràcies!). Això de la Convenció ja ho coneixia, però no m’havia vagat mai d’anar als seus actes, prou que em semblaven interessants. Tenia el primer dels llibres que van editar: “Una idea de Catalunya”, però està per obrir. No recordo exactament com va arribar a casa, potser me’l va regalar algú, o me’l van enviar... No ho sé pas. Ahir, en la seva intervenció, en Raimon va dir que era el més interessant. El desenterro de la pila, veure’m si tinc temps per fer-hi una ullada. Abans d’entrar, al vestíbul del petit auditori on es feia l’acte, vaig comprar al segon: “Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra del demà(ja el títol és suggeridor) fet per en Toni Comín i en Raimon Obiols.

L’acte era de cloenda, però al mateix temps era d’anunci de l’obertura de nous treballs per l’any que ve. La Conferència Oberta (Conferència oberta per la Catalunya del Futur) que sembla que al darrer Congrés del PSC varem decidir impulsar (certament no me’n havia assabentat, vaig prestar poca atenció al nostre Congrés).

La platea estava mig plena. Alguns vells coneguts. En general el personal era granadet. No hi vaig saber veure “mandos” orgànics. (Clar, això del pensament i la reflexió no és precisament el seu fort) Si que va aparèixer, amb l’acte ja començat, el petit vice primer secretari (quans adjectius pel seu poder, je, je, ...)

Dalt la taula, presentats per l’incombustible Daniel Font van anar desgranant les seves exposicions, per ordre alfabètic, en Josep M. Balcells (es nota que fa poc que ha aterrat a la política), la gironina Pia Bosch (molt activa darrerament en aquest cercle que va acabar amb un fragment del conegut discurs de Pericles), en Toni Comín (una mica xerrameca en la seva improvisada explicació), en Ferran Mascarell (ens va resumir la conferència del Ateneu –desprès en tornaré a parlar- que ens va ser entregada al entrar) i en Juan Manuel del Pozo, gironí de tota la vida nascut a La Roda de Andalucia (em va deleitar. Sensacional! Crec que és un dels millors caps que tenim a can PSC, i així el tenen...). va tancar en Raimon Obiols (està als enllaços)

Ja a casa no me’n vaig anar a dormir sense llegir la conferència que va fer en Ferran Mascarell a l’obertura del curs 2008-2009 de l’Ateneu. La seva intervenció al capvespre em va picar la curiositat. En el meu autisme no en tenia coneixement ni n’havia sentit parlar gens i ara, conegut, penso que el seu contingut esdevindrà una autèntica fita en la reflexió política a casa nostra. Per tornar a llegir, per analitzar a fons, per reflexionar-hi, per debatre. Vaja, per mi tot una troballa.

Ja fa més de dos anys, primer amb motiu del referèndum de l’Estatut, i desprès per la Diada del 11 de setembre, vaig escriure algunes coses sobre el catalanisme. Desprès he abandonat, i fins i tot rebutjat, el tema per la basarda i el cansament que em produïa el seu debat en les coordenades en que es fa a casa nostra (al país vull dir, encara que també al partit). El text d’en Mascarell em reconcilia amb el debat sobre el tema i des de la perspectiva que presenta em convida a tornar-m’hi a interessar.

De la introducció:

“La situació actual del catalanisme, la seva capacitat de lideratge social, la caducitat de moltes de les premisses històriques que l’han configurat, la seva impopularitat a Espanya, l’encaix en la nova espanyolitat, la reconstitució del seu ideari, la seva capacitat de donar forma al marc de referència dels catalans per afrontar els reptes que tenen per davant com a comunitat en el
món global, són algunes de les raons que permeten afirmar que el catalanisme es troba en el seu any zero. La seva reformulació exigirà per part de la societat catalana i de la seva classe política una notable finesa política –per utilitzar una formulació feta en una inauguració de curs de fa 80 anys-.”

Mataró, 5 de desembre.

04 de desembre, 2008

Encara.

He tornat a la porta de l’Ajuntament a guardar cinc minuts de silenci com a protesta contra la barbàrie i en record d’una altra vida estroncada per ella.

Cada vegada que m’hi he posat –i ja fa masses anys i masses vegades que faig el gest- vull pensar que serà la darrera. Que algun dia els criminals se’n adonaran de la inutilitat de les seves accions, ja que no ens doblegaran, i que tots plegat sabrem conviure en pau i llibertat.



Alberto Giacometti
La Plaça II, 1947-48
Col·lecció Berggruen-Berlín.

Mataró, 4 de desembre.

03 de desembre, 2008

Mitad monjes, mitad sargento de semana.*

*Frase encunyada per Pepe Méndez (D. José Méndez Espino) quan era Alcalde de Murcia, ara deu fer vint anys, que pretenia definir el paper que tenien (i encara tenen) els Ajuntaments en l’entramat polític administratiu espanyol.

El Govern, cercant una sortida més per aturar la creixent sagnia d’aturats i per trobar algun element que doni combustible a la minvant marxa de l’economia, ha tirar mà d’un instrument clàssic de política econòmica, l’obra pública. I ho ha fet ha través d’un contrastat mecanisme de difusió eficaç que és l’administració local. És el “Fondo Estatal de Inversión Local

La xifra que posarà a disposició municipal és molt important: 8 mil milions d’euros. Traduït a les antigues pessetes, i en número, són més o menys 1.333.000.000.000,- és a dir, més d’un bilió tres cents mil milions de les antigues pessetes. Uffff... això és molta “pasta”! Per molts Ajuntaments pot representar entorn un 10% de seu pressupost total. Pel Maresme en concret la suma màxima de financiació municipal pot pujar 73.287,3 mils d’euros repartida entre els 30 municipis, des dels 86,2 mil euros del municipi més petit, Òrrius, fins als 21.067,8 mils euros del més gran, Mataró.

Segons les darreres dades publicades pel ministeri d’Economia i Hisenda, corresponents a l’any 2005, el total de les despeses locals (Ajuntaments + Diputacions, Cabildos y Consejos) era de 60.416,4 milions d’euros, per tant d’aquí ja se’n pot treure la comparació i veure la importància de la xifra. Clar que sols el 15,23% dels Ajuntaments espanyols tenen més de 5.000 habitants, que és una mida indicativa de l’existència d’una estructura administrativa consistent, però aquests municipis apleguen el 86,27% del total de la població espanyola, el que també indica l’ample univers que representen i probablement allà on es concentra més el fet que es pretén atacar.

Aquesta mesura no té res a veure amb el finançament municipal ja que és puntual i amb un objectiu de política econòmica general que usa als Ajuntaments com a eina en el convenciment que és la millor de que es disposa. En això sí que el municipalisme pot treure pit. És un reconeixement de que les administracions locals tenen un paper, cada dia i en moments difícils, i l’exerceixen amb eficàcia reconeguda.

El desplegament concret del Fons pot ser complicat i amb alguns punts de difícil aplicació i concreció i amb una implementació molt ràpida, però la situació econòmica és excepcional i els afectats per la mateixa es mereixen que les seves administracions més properes s’espremin el magí i treballin de valent per aprofitar aquesta oportunitat també excepcional. Poca broma i poca política, els ciutadans/es no entendrien una altra cosa. Cal estar a l’alçada
de les exigències del moment.

Caldrà, però, ser molt curosos amb moltes coses. En primer lloc en aprofitar l’existència d’aquest fons i no deixar perdre ni un ral del seu volum. Segon, aprofitar-lo per fer obra que per alguna raó mai aconsegueix estar en els pressupostos habituals per manca de recursos suficients. No es tracta d’aprofitar l’avinentesa per substituir obra ja prevista. Tercer, no es tracta de fer obra per fer obra. L’espai públic, els equipaments col·lectius, i el seu manteniment és un mai acabar i sempre hi ha coses pendents que són necessàries. En quart lloc, cal pensar en la despesa recurrent que és aquella que es deriva posteriorment del manteniment i dels requeriments que comporta tota inversió. Compte en carregar-se de despesa pel futur, desprès no hi haurà fons addicionals i més en els temps que venen. Cal pensar, en fi, en l’objectiu central de la mesura que no és altre que ocupar treballadors durant un període limitat de temps i encebar l’economia, no en resoldre els problemes econòmics o financers de qui els tingui.

Aquí té el municipalisme una oportunitat de posar en valor el seu paper per desprès tenir més autoritat moral per pesar en la vida política espanyola. Ara, a complir el que s’espera que poden i saben fer les nostres estructures locals. És un bon repte, és un gran repte.

Mataró, 3 de desembre.

L'economia financera contra l'economia real.

Em vaig trobar fa uns dies en Xavier que per ofici i feina coneix de primera mà la realitat del nostre teixit econòmic empresarial.

-“Què? Com ho veus?” Vaig preguntar-li.

-“Malament” em va respondre. “Els banc i caixes estan escurant la liquiditat del sistema, ja que han de fer front als seus reemborsaments pendents.” Més o menys aquesta va ser la seva explicació. “Amb aquest panorama les empreses no poden tirar endavant. Els hi retiren el circulant”.

Reflexionant sobre la conversa vaig comprendre millor el que està passant (encara no ho havia entès del tot ben bé).

El nostre sistema financer és diferent, tal com explicava que explicava fa uns dies el Governador del Banc d’Espanya, però no tant. A uns altres terminis temporals més llargs, a uns mesos vista, acaba allà mateix que els que han provocat la desgavellada situació financera internacional actual. La causa? L’apalancament excessiu.

No ens trobem amb passius a curt com els bancs d’inversió americans, però sí amb molt passiu interbancari a mig termini, no dels propis clients, que s’haurà de tornar l’any que bé o l’altre. I no hi ha cap seguretat de renovació del mateix (no sols pas per la situació internacional sinó per desconfiança), i en aquest cas caldrà reemborsar-los i cal disposar de liquiditat per poder-ho fer.

Els actius són millors, no hi ha hipoteques basura a casa nostra (al menys en grans quantitats, ja que de “haberlas, haylas”), però, bé, bé, alguna cosa semblant i molt més grossa hi ha. No són negres desocupats d’Alabama que no poden pagar les seves hipoteques. Aquí hi ha nous rics que han bastit “negocis” sobre el buit amb un cert reconeixement social (“jaleados por la prensa salmón”) que ara estan petant i que provoquen greus desconfiances internacionals i cops negatius als comptes de resultats de les entitats afectades per les seves fallides.

Aquesta conjunció de passius aliens al gir dels propis clients de les entitats financeres i l’existència de voluminosos actius de dubtosa solvència és la que obliga a les entitats financeres espanyoles a preparar-se per la patacada que els ve a sobre. Com que tenen més temps que els seus col·legues internacionals es curen en salut escurant tota la liquiditat que poden per poder fer front als venciments que els vindran dins de poc temps. Els que en reben les conseqüències son les empreses del teixit productiu real que ens uns moments de retracció del seus mercats veuen, a més, escapçades les seves disponibilitats financeres per fer-hi front.

És l’economia financera contra l’economia real.

Però, el Govern no va aprovar mesures per corregir aquesta situació? Si (els Reials- Decrets 6 i 7/2008), i les varem ratificar al Congrés dels Diputats. Es tractava precisament que no passes això, que es mantingués el volum del gir de les entitats financeres per no estrangular no ja el creixement dels actius sinó el seu manteniment als nivells assolits.

Els dirigents financers d’aquest país tenen una greu responsabilitat social davant la ciutadania i se’ls ha d’exigir comptes. Alguna part de responsabilitat han d’assumir en els seus resultats per haver col·laborat entusiàsticament fins fa molt poc temps a les irresponsables aventures d’alguns. O, no és que estan sortint les mateixes entitats financeres en totes les ensulsides immobiliàries que estem veient aquests dies? Ja entenc que és difícil plantejar aquest tema amb els bancs, que en definitiva són societats anònimes privades responsables davant els seus accionistes, però la meitat del sistema financer d’aquest país està en mans d’unes entitats financeres peculiars en quant a la seva propietat que són les caixes d’estalvi, i aquí els poders públics tenen camp per córrer si s’atreveixen a trencar tabús i resistències de privilegis i campanars i de ser valents. Els temps i la situació són per abandonar prejudicis i prendre decisions agosarades. Ho estem veien arreu. Ho fa tothom, tots els països.

Mataró, 3 de desembre.

01 de desembre, 2008

Postals: Calendari. Desembre.

Publicitat.
(Alphonse Mucha, 1899)

Mataró, 1 de desembre.

29 de novembre, 2008

Dret o Justícia?

Aquests dies a sortit a tots els mitjans de comunicació. L’hotel Taj Mahal Palace&Tower de Bombay (Mumbai) pres per una brigada de terroristes i assaltat desprès per l’exèrcit indi.

Vaig “penjar” una entrada el febrer de l’any passat amb una foto de la Porta de la Índia on es veu al darrera l’esmentat hotel que era on la delegació de la Comissió d’Indústria del Congrés en viatge oficial ens varem hostatjar.

(aquesta foto va ser feta pel col·lega José Ramón Beloki del PNV)



He sentit un tall de veu per la ràdio del ministre Moratinos a l’arribada dels espanyols rescatats d’aquell infern que deia (més o menys, repeteixo de memòria) que s’havia de lluitar contra el terrorisme amb les eines i instruments del dret.

De seguida he pensat: “Del Dret, o de la Justícia?”

Quant vaig estat llavors a la Índia vaig quedar molt impressionat i colpit per les diferències socials que hi havia. Vaig escriure:

“Aquest contacte ens ha mostrat a cop d’ull la realitat socioeconòmica dual d’aquesta mena de països emergents. Al costat dels bens i serveis dels que gaudim nosaltres, la pobresa extrema. Bigarrades multituds pels carrers, circulació caòtica, parc immobiliari atrotinat, comerç a la menuda, menuda; infants i vells desvalguts; restes d’història colonial,...”

En moltes zones del món les diferències ètniques i religioses típicament medievals es resolen amb violència amb mortíferes eines súper modernes. Però crec que la principal base dels cruels enfrontaments que s’hi donen està en les diferències de vida i de perspectives de tot ordre que hi ha entre els components d’aquestes societats explotades pels de dins i els de fora, ben existents als seus ulls.

(Aquesta foto, també d’aquell viatge, és meva)



Llavors la lluita contra el terrorisme és una qüestió del dret, de quin? O, de justícia? De la recerca d’un món millor i més equilibrat, en la que els rics hi posem poc de la nostra part. Ja sé que aquest cas concret és molt més complex que aquesta simplificació que ara faig, però no vull deixar de tenir present aquest aspecte que em sembla molt important.

Mataró, 28 de novembre.

28 de novembre, 2008

L'esperança de Barack H. Obama.

"Ara que hem guanyat els d’Obama, què?" (Jordi Sevilla)

Dos actes a Madrid aquesta setmana sobre el resultat electorals als EUA. La Fundación Pablo Iglesias en un acte obert al Círculo de Bellas Artes. La Fundación Alternativas en un acte restringit a la seva aula de debat. Cal fer notar que ambdues Fundacions són de l’orbita socialista.

Al Bellas Artes, moderava la sessió el catedràtic de sociologia Fernando Vallespín, amb un americà, Roger Hickey, del seu ric teixit polític no orgànic (Campaña para el futuro de América), l’escriptora Elvira Lindo, que viu ara a cavall entre Nova York i Madrid, l’ambaixador i ex ministre Carlos Westendorp, i l’encara diputat i ex ministre Juan Fernando López Aguilar.

A l’aula d’Alternativas, moderava el diputat i ex ministre Jordi Sevilla, amb –altra vegada- en Carlos Westendorp i un altre americà, Sean C. Carroll, que treballa al Club de Madrid i probablement se’n anirà aviat a la nova administració demòcrata americana.

De la primera taula rodona em quedo amb algunes imatges: L’esvaïment del desig que canviï bruscament la política exterior americana. Canviarà, però prudentment i en sentit sempre del que considerin que són els seus interessos, no els nostres. La importància dels contactes per mantenir sempre portes obertes que ara ens anirà molt bé a Espanya amb la nova administració. La necessitat de superar i capgirar el anti americanisme de les societats europees, i més concretament de l’espanyola (clar que en aquest tema la història ens marca molt). La constatació de les diferències en les formes de fer la política als EUA i a Europa. Algú creu, com a exemple pintoresc, que aquí fora possible l’aparició de la sogra d’un candidat intervenint com a tal sogra en un dels seus mítings? Amén del paper dels guionistes –tal si fos una pel·lícula- en les aparicions, actes i discursos electorals.

Del segon debat, i més enllà del que s’hi va parlar molt interessant, la reflexió que em vaig fer al acabar sobre el paper d’Europa i els seus components “estatals” en el nou panorama multilateral que sembla que es pot obrir. La relació transatlàntica perd importància respecte a la relació que s’albira amb els grans països emergents (o emergits, que em va retopar en Pedret) i amb les perspectives que es deriven del informe recentment aparegut sobre el món a l’any 2025 que auguren la pèrdua de pes (lògica) tant d’Europa com del Estats Units en el món.



I mentre tant, anem discutint de cadires ( i alguns, d’altres coses més arcaiques encara) sense pensar que potser veurem la taula de ben lluny, si és que ens hi volen.

Madrid, 27 de novembre.

Petita frivolitat.

Al final de la participació quinzenal a “La Placeta” de Ràdio Arenys de Mar, el locutor -avui era en Raimon- em pregunta:

-“I, què li semblen les darreres manifestacions públiques de José M.Aznar?”

-“Doncs, mira –li responc- permet-me una petita frivolitat. M’agraden més les de Felipe González.”

(Tiziano. Venus recreándose con el amor y la música. c. 1547. Museo del Prado)

Mataró, 28 de novembre.

26 de novembre, 2008

Precisant conceptes.

Aquest darrers temps amb la “crisi”, hem sentit dir que estàvem vivint per sobre de les nostres possibilitats. No sé si és una afirmació gaire exacte. És gràfica, sí, però no sé si és exacte. Potser és millor dir que vivíem molt alegrement. Alguns més que d’altres, també val dir-ho. Penso que no és el mateix una afirmació que l’altre.

Viure per sobre les possibilitats vol dir que es gasta més del que s’ingressa (i en els ingressos hi ha els financers) Les dades dels darrers temps no corroboren que això passés. La taxa d’estalvi de les famílies era alta –entorn el 20%- i la taxa de morositat molt baixa, quasi irrellevant. Es pagava el que es devia.

Viure alegrement vol dir que es reflexiona poc sobre la situació que un travessa i no s’és prou prudent per pensar que aquesta situació sigui artificial i/o transitòria, o al revés. Les rendes que proporcionaven determinades activitats econòmiques, en concret l’immobiliari i el financer, permetien als que les gaudien moltes “alegries”. Però se les podien permetre i complir els compromisos que adquirien. A curt termini, cap problema. Mentre els “motors” de l’economia continuessin funcionant... Clar que hi havia veus que alertaven de possibles perills, però tot era gasolina per la màquina. ¡Más madera!

I de cop, el motor s’encasta i ve pujada. Aquells que anaven alegrement llançats deixen de tenir els ingressos que els possibilitaven viure com ho feien i llavors passen a quedar per sota de les seves possibilitats. Ara sí que tindran que ajustar-se a la seva nova situació. Per la seva imprevisió, o per la seva insensatesa.

Cada generació ha de patir la seva pròpia patacada. Cada generació ha de trobar els seus propis límits.


Madrid, 25 de novembre.

25 de novembre, 2008

Els temes i les formes.

El PP ha canviat la lletra de la seva marxa política, però la música continua sent “heavy metal”.

Han canviat els temes principals de debat en aquesta legislatura. Ja no es trenca Espanya amb l’Estatut de Catalunya. Ja no es ven l’Estat als terroristes negociant amb ETA. Ara, va –com tot- d’economia, de la crisi econòmica. El país s’ensorra per culpa del Govern.

Les formes del debat són les mateixes: truculència, catastrofisme, traç gruixut, sal grossa,... Sembla que no passi res al món. Sembla que els nostres indicadors siguin diferents i excepcionals. Tota la culpa del què passa és del Govern, d’en ZP! Qualsevol dada negativa, petita o gran -i mira que en aquests dies n’hi ha d’elles- és magnificat i qualificat com emergència nacional. Llegir les sèries històriques, de creixement, d’ocupació, no serveix de res. Les circumstàncies d’avui sembla que no continguin nous elements respecte al passat.

S’emmascara la realitat. Es pretén transmetre als ciutadans que hi ha respostes fàcils que permeten tornar a la situació anterior que es va esvaint de forma ràpida. Cal fer el mateix que l’any 96. Com si no haguessin canviat coses en l’economia mundial des de llavors! Intervencionisme a “tope”. El mercat no va: habitatges, cotxes, estalvis, inversions,... Menys impostos, més facilitats contables,... Cal mantenir el “mercat” contra el funcionament del mercat.

Podem mantenir els habitatges als preus actuals? Podem continuar produint i comprant el volum i els tipus de vehicles que estem fent? El consum en general pot continuar creixent indefinidament (al marge de les consideracions ambientals que també són importants)? La re adequació de l’oferta (la capacitat de producció) a les necessitats de la demanda comportarà que la roda del creixement girarà al revés fins que s’assoleixi un nou equilibri, amb els costos –especialment socials- evidents.

Podem pretendre aturar les causes o, hem de centrar-nos en pal·liar les conseqüències i preparar-nos per nous escenaris?

Els cicles existeixen. Ens pensàvem que ja els havíem superat. Que ja sabíem com controlar les seves oscil·lacions. Doncs, no. Segons estem veient, una mica sorpresos encara, no sabem ni amortir-los. Mira que venen d’antic. La Bíblia ja en parlava de vaques grasses i de vaques magres. Ara toquen magres.

D’aquí un mes, Nadal. El pare Noël agafarà el metro, mireu-ho.


Madrid, 25 de novembre.

23 de novembre, 2008

Tardor a Karlovy Vary.


Més de cent kilòmetres per la planúria centre europea en carreteres, amb algun tros en molt mal estat, i de cop baixes cap un sot on conflueixen dos rius de la conca del Elba on hi ha l’estació balneària de Karlovy Vary. Estem en una zona que ha passat de mans en el decurs de la història i la localitat, per la seva reputació termal, ha tingut, i sembla que té encara, una cert renom internacional.

El xofer del taxi que hem llogat ens deixa al centre davant d’un dels poc edificis moderns de la localitat que fa d’oficina de recepció i d’informació. Fred i buit, suposo que fet a l’època comunista, mostra al final un sortidor d’aigua termal que s’enlaira fins a 12 metres deixant rastres de restes minerals de colors grocs i ocres, amb algunes fileres de butaques per reposar i algunes parades de records més kitsch encara que el que es veuen a Praga. Evidentment no hi poden faltar el urinaris, aquí i repartits per la ciutat, ja que els estadants -que prenen aigua tota l’estona- cal que tinguin llocs nets i endreçats (8 corones txeques per cada ús) per anar alleugerint la bufeta.

La població és gran, resseguint les ribes dels rius. Plena d’hotels –alguns semblen molt grans- de la seva època gloriosa, de cent anys enrere. Moltes botigues de productes de luxe, això de prendre les aigües és de rics. Gent deambulant amb uns arcaics gots de porcellana que van fent petits xarrups. Anuncis d’activitats musicals, alguns turistes com nosaltres i poca cosa més. És diumenge i l’activitat està somorta. Clar que estem al novembre, el dia és fred, gris i plujós i no convida gaire a passejar. L’ambient és decadent, segurament per l’estil de les construccions, encara que ni està desendreçat ni abandonat i es veu força ben mantingut. Al bell mig de la ciutat, el complex modern on hi fan el festival de cinema, ja lleig de per si mateix, està acompanyat d’una torre immensa que desdiu tot l’escenari de pel·lícula d’època. S’ho podien haver estalviat. Malgrat que al seu darrera s’entreveuen unes construccions noves més adaptades a les pendents del terrenys que no estan malament.

Després de dinar tornem a enfilar-nos al taxi de retorn a la capital, Praga, i al poc ja s’enfosqueix i cau la nit.

Mataró, 23 de novembre.

20 de novembre, 2008

Meravelles.

A mi no m’ha sorprès pas.


Au va, un acudit:

Escrit al Full Parroquial:

-> El próximo jueves, a las cinco de la tarde, se reunirá el grupo de mamás. Las señoras que quieran entrar a formar parte de las mamás, por favor, pedir entrevista para que las atienda el párroco en su despacho.

-> El precio para participar en el cursillo sobre “oración y ayuno” incluye también las comidas.

-> El mes de noviembre terminará con un responso cantado por todos los difuntos de la parroquia.

(¡Gracias, Pancho!)


Madrid, 20 de novembre

Praga: un altre parc temàtic.

Un cap de setmana llarg, un parèntesis en l’activitat quotidiana, per fer el salt cap una capital centre europea que encara no coneixia i que feia temps que volia visitar.




Com tantes altres ciutats a les que l’historia els ha deixat moltes petjes i empremtes, Praga –el seu nucli antic- s’ha convertit en un lloc assaltat per turistes d’arreu del món que, amb més o menys coneixements d’on estan i què van a veure, deambulen en manades aturant-se a determinants indrets emblemàtics. Pensar en aquests carrers i places a l’agost, o en algun pont laboral, curulls de turistes treu les ganes d’anar-hi.

La plaça de l’Ajuntament amb el cèlebre rellotge, la catedral i el Palau Reial, el barri jueu i, sobre tot, el famós pont Karlova. Restaurants de cuina txeca, botigues amb peces del conegut vidre de Bohemia, quincalleria kitsch amb tota mena d’elements eslaus, presència i record de les seves figures artístiques, literàries i socials de talla mundial: Kafka, Smenata, Dvorak, el rabí Low, el pas de Mozart,... Difícil trobar algun objecte original que fos autèntic. Una certa impressió d’un estil i d’un gust potser una mica passat de moda.

El temps ja és fred en aquest època de l’any, tant sols estem a la tardor, i pensar en el ple hivern fa entendre l’ambient tancat i càlid dels cafès, restaurants i altres llocs de pública concurrència, i els menjars reconfortants. La més coneguda cervesa txeca, Pilsner Urquell, és omnipresent i no s’hi posen per començar per menys de ½ litre.

L’activitat cultural és intensa i ben visible al carrer: música, clàssica i jazz; teatre negre;... Malgrat que, es general, és una oferta estàndard dirigida al turisme de baixa qualitat.

Utilitzar una guia endarrerida ens va jugar una mala passada. En aquestes ciutats que han experimentat una transformació vertiginosa, derivada dels canvis polítics en els darrers temps, les indicacions de fa deu anys corren el perill de ser obsoletes. En el cas de la Galeria Nacional Txeca portàvem una informació caducada que quant varem pretendre corregir ja va ser tard ja que els dilluns les seves diferents estances estaven tancades. Ens va quedar per veure la pintura paisatgista txeca del s. XIX i la col·lecció d’obres que han aplegat d’autors d’arreu del món del s. XX. A hores d’ara encara estic buscant la pintura de Brueguel, la sega , ja que és l’única d’aquesta sèrie de les estacions que no he pogut veure en directe. Bé, una bona excusa per tornar-hi un altre dia.

No ens varem perdre una sessió de jazz a un dels seus clubs més anomenats, el Reduta. És coneguda la barreja que han fet de la música clàssica i el jazz, Bach, Mozart, Albéniz, que és el que poguérem escoltar en la interpretació d’un quartet clàssic de música jazzística. No obstant, el fum acumulat a la sala, per la seva encara permissivitat amb el tabac, ens va foragitar a mig concert. Ja no estem acostumats a conviure en aquests ambients que ara trobem pestilents. Al sortir al carrer, l’aire fred de la nit ens va refer els ulls. La roba, a la rentadora.

Els monuments, civils i eclesiàstics, denoten, però, que en la seva història moderna i contemporània no va ser cap centre de poder polític. La sala de l’antic Palau Reial del castell de Praga, del s. XV, és potser la darrera mostra de poder estatal. L’Ajuntament, amb la seva torre, és una mostra de poder local.

Madrid, 19 de novembre.

18 de novembre, 2008

Ramón Jáuregui a Mataró.

L’Ajuntament va convidar a Ramón Jáuregui a venir a Mataró per què fes una de les xerrades de les jornades Innova 360, i el PSC ho va aprofitar per fer un sopar amb ell la nit anterior a la seva intervenció ja que havia d’hostatjar-se a la nostra localitat. Al “Racó del Jabugo” amb un pa amb tomàquet i embotis varem fer una agradable reunió en la que el convidat, als postres, va fer una extensa exposició de diversos temes candents de la política actual i es va sotmetre a unes quantes preguntes dels assistents que van amenitzar encara més la sessió.


(la fotografia és d'en Quico Melero)


En Jáuregui és de la meva edat i ha tingut un llarg recorregut polític. Ara és el Secretari General del grup parlamentari socialista del Congrés dels Diputats a Madrid, vaja, el número dos del grup per darrera del portaveu i és l’encarregat de l’organització d’un complex ramat de 169 diputats/es.

Em va tocar fer-ne la presentació de la seva persona i, a més d’explicar breument la seva trajectòria i dir que lògicament era un dels meus “jefes”, vaig acabar dient que compartíem l’afició per anar en bicicleta, encara que ell amb millors resultats que els meus.

Fer reunions d’aquesta mena, a porta tancada, entre companys, sense mitjans de comunicació, fa que el convidat estigui més “suelto”, que parli més obertament sense l’encotillament que representa no poder desviar-se del que és políticament correcte. De la situació actual del Govern, malgrat tenir més diputats que en la legislatura passada; de la crisi del pensament del socialisme arreu del món; de la situació al País Basc; de la crisi econòmica; de la renovació generacional als comandaments del Partit; de la visió, des de fora, del temes catalans i de com els portem; del realisme en política; de la formació dels joves socialistes;... Com es pot veure molts temes que estan sobre la taula de l’acció i el pensament de qualsevol militant socialista que pretengui comprendre i actuar correctament en la complicada vida del món d’avui.

Personalment em vaig sentir reconfortat amb la seva exposició i en les respostes que va donar a les preguntes que li adreçaren els companys. A vegades hom té la impressió que els teus pensaments i valoracions sobre determinats temes són excèntrics respecte als habitualment establerts i explicitats, i trobar a companys respectables que pensen semblant serveix, al menys, per pensar que no estàs del tot errat. Llàstima de l’assistència que podia haver estat més nombrosa.

No obstant, vaig sortir amb la sensació que la correspondència entre les nostres edats i les experiències viscudes (les meves, menors, sense punt de comparació amb les seves) ens donen una perspectiva semblant en un grapat de coses que també crec compartida, pel que vaig parlant i intuint, amb altres companys/es de semblants característiques.

Mataró, 14 de novembre.

La economia real.

En el fi de la festa, o de l’alegria, en que hem viscut aquests darrera anys, es recol·loquen els agents econòmics segons la seva força real, i no, com venia passant en aquests darrers temps en virtut de moviments financers virtuals sustentats per expectatives hipotètiques, especulatives, que a la llarga demostren la seva inconsistència.

Ara, Sacyr-Vallehermoso, un dels nous líders (?? ja, ja, ja,...) de l’economia espanyola- ha mostrat que tenia els peus de fang. La seva pretesa força estava basada en l’apalancament financer, no en els seus propis recursos i activitat, i no li ha quedat més remei que posar a la venda el 20% de Repsol que tenia però que devia. Per cert, qui i com controla determinades companyies amb aquesta mena de propietaris?

I, vés per on! Resulta que qui podria comprar aquest 20% és la russa Gazprom que té evidents interessos estratègics i geoestratègics en l’operació, però que principalment té la força real que li proporcionen els seus recursos propis. El Govern d’aquí ja ha avançat que això no pot pas ser, però ja veurem...

Tornem a tocar de peus al terra. La força no ve dels “paperets” que es canvien en les borses amb major o menor recolzament real, sinó en la possessió efectiva de béns i serveis que es poden comprar i vendre en mercats reals entre compradors i venedors també reals.
Madrid, 13 de novembre.

13 de novembre, 2008

El debat al Congrés del Pressupost '09.

Aquesta any, a diferència d’altres anteriors, he escrit poc sobre el procés d’aprovació del Pressupost de l’Estat per l’any que ve. L’especialització que tenim els diputats/es en les tasques parlamentaries em va portar a ser encarregat d’altres temes, dels que lògicament m’he d’ocupar, i ni tant sols pertanyo a la Comissió de Pressupostos com en el mandat anterior. Això comporta que vegi el procés de lluny, malgrat que com és lògic, tant per la feina en general com per aquest tema concret donada la seva importància, no m’hagi de ser aliè.

Avui hem acabat la discussió en el Ple de les esmenes parcials i el text ha quedat vist per ser traslladat al Senat amb els 177 vots de recolzament que ha aconseguit el Govern. Veurem si allà hi haurà vetos o no, i si el tràmit s’escurarà, o farà la seva tramitació normalment.

He tingut la sensació, des de fora, que enguany –donades les circumstàncies econòmiques que estem travessant- surava en el debat la impressió que era una tramitació necessària (cal tenir un, algun, pressupost) però que ja veurem com s’acabaran executant les seves propostes i les seves magnituds en el decurs de la seva execució segons com vagin desenvolupant-se els esdeveniments que a hores d’ara continuen completament oberts i són molt incerts.

El PP, i altres grups parlamentaris que no l’han votat a favor, ha furgat en l’idea que el pressupost començat a elaborar el juliol passat no té en compte el què està passant, però les receptes que proposen pel moment actual no són pas les que s’estan preconitzant arreu del món. Ara no és el moment de polítiques restrictives, sinó d’intentar com sigui tornar a fer girar la màquina. La lluita contra l’atur passa no pas per menys protagonisme públic, sinó per més. I confesso, que no m’agraden gaire les crides a l’austeritat, que s’identifiquen en general amb fer menys despesa, quan el que convé és mantenir-la amb la màxima eficàcia possible per atendre les necessitats actuals. La frase final d’en Montoro que l’increment de l’atur que pot haver-hi serà responsabilitat del Govern és expressiva d’aquest pensament i de la forma que creuen que cal fer la política. Com amb altres temes que van marcar la legislatura passada, irresponsablement, con tal d’aconseguir l’objectiu de tornar a guanyar com sigui.

La resposta d’en Paco Marugán, per compte del GPS, ha estat la defensa de la proposta oberta a les variacions que comporti l’evolució de la conjuntura que segurament pot anar a pitjor, però deixant ben clar que la crisi no és deguda ni generada exclusivament ni principalment per l’economia espanyola.

Per tant, el pressupost és una eina més que cal no sacralitzar en la situació actual. No estem en les crisis dels anys vuitanta ni en la post olímpica del 92. Probablement estem en la primera crisi global de la que ningú no sap pas massa com sortir-se’n i que calen mesures pragmàtiques i imaginatives per sobre les convencionals.

Madrid, 12 de novembre.