30 de setembre, 2007

Pressupost '08. Ara, les paneroles.*

*(article per Capgros.com)

En els comentaris dels analistes econòmics es fa el símil amb les paneroles per descriure el descobriment d’un fet dolent o perjudicial per la marxa de l’economia. Quan surt una panerola vol dir que n’hi ha més i que tard o d’hora faran acte de presència.

El descobriment de la possible insolvència de hipoteques “subprime” als EUA comporta que probablement afloraran altres aspectes negatius, no sols allà sinó arreu en un món globalitzat.

Les expectatives econòmiques tenen molts components psicològics de confiança, o de credulitat, malgrat que cada vegada hi ha més indicadors objectius. La complexitat que té l’economia en magnitud diversitat i escenaris, especialment en el seu aspecte financer, accentua la seva percepció esotèrica.

El debat sobre el projecte de Pressupostos de l’Estat per a 2008 ve marcat per alguns temes que han agafat relleu mediàtic. La distribució territorial de les inversions, i més concretament les de Catalunya. Els anuncis d’espectaculars (?) mesures socials. La continuada existència de superàvit i quin ús se’n fa.

Un element clau d’aquest debat és l’encaix pressupostari en el quadre macroeconòmic, el previst i el que es pot donar. És a dir, si les polítiques que determinen les xifres proposades són les adequades, i amb elles les pròpies xifres, per la situació de l’economia que es pot preveure l’any 2008.

Primer: Determinar l’impacte de les turbulències financeres actuals en el creixement de l’economia espanyola és bastant difícil. Sembla que n’hi haurà, però tothom parla de prudència i de cautela sobre la magnitud i durada del impacte. Probablement la seva relació amb la prevista davallada del sector de la construcció, o amb les exportacions a zones amb menor creixement pot ser més rellevant.

Segon: Donar per fet que es produirà un “aterratge suau” de l’economia espanyola en els propers temps, malgrat que aquesta suposició té visions discrepants. La més optimista recorda que les darreres dades conegudes de creixement van ser del 4,1% en el 1er. Trimestre del 2007, i del 4,-% en el 2on. Les més apocalíptiques han arribat a parlar de recessió (que comportaria dos trimestres amb creixements del PIB negatius). En aquest possible escenari, un menor superàvit de les comptes públiques (i cal recordar que el gruix del superàvit l’aporta la S. S. ) seria força ortodox. Aquest menor superàvit es produeix per la conjunció d’una lleugera rebaixa fiscal que aportarà més recursos a la demanda dels particulars, i una lleugera “alegria” de la despesa que comportarà un increment de la demanda pública. És a dir, un “mix” d’actuacions que va en la línia del que es necessita en aquests moments.

Establerts aquest grans trets, la distribució de la despesa és força continuista. Augmenten fort les partides de I+D+i, infrastructures, polítiques socials, cooperació al desenvolupament, i serveis públics (justícia, seguretat, defensa,...), tal com han vingut fent durant tota aquesta legislatura segons les prioritats del Govern socialista.

El fet que s’estigui a les acaballes del mandat i ja s’ensumin les eleccions a la cantonada és, però, el condicionant més fort amb que s’enfronten els comptes públics pel 2008. El Govern, i el GPS precisen alguns pocs vots més que els que tenen per tramitar-los amb comoditat. La seva consecució, en aquest moments incerta, serà l’objectiu del joc parlamentari dels proper mes.

Madrid, 26 de setembre.

28 de setembre, 2007

Nou CARONTE.

Com sempre, res de nou. La inspiració en els clàssics.

Mataró, 28 de setembre.


26 de setembre, 2007

Neguits. Política de campanar.

Els parlamentaris estan esvalotats. Un cop lliurats formalment els pressupostos al Congrés els diputats i diputades s’han llençat a veure “que hay de lo mio”. Província a província es mira quines inversions hi ha; si hi ha, o no, allò que es volia; si n’hi ha més, o menys, que l’any passat; si es pot atacar al adversari local dient el que ara si hi ha o remarcar el que no torna a ser-hi; si s’han creat greuges nous o s’han resolt els vells; si s’ha afavorit més a uns que als altres.

Han de comparèixer davant els electors de la seva circumscripció i dels seus companys que els demanaran comptes del que han aconseguit, i molt més concretament dels mitjans de comunicació locals que ja esperen delerosos titulars per impactar i controvèrsies per omplir els seus espais.

Poca visió del conjunt. Poc debat, encara, sobre la totalitat. Sols si hi ha el pont demanat. Si hi és, l’any que ve ja lluitarem per que hi passi un riu per sota.

Madrid, 26 de setembre.

El diari és la torna.

Avui un nou diari al quiosc. Si quasi bé no m’acabo l'habitual veurem si tindré temps de fer-me una idea del nou producte.

Això si, amb la seva compra m’han regalat una pel·lícula (i diu que demà una altra). El cap de setmana hauré de decidir si amb el diari, ja de per si engreixat amb suplements diversos, compro el diccionari, el curs d’anglès, la guia de Catalunya, la historia d’Espanya, els coberts d’en Mariscal, els plats de disseny, la millor educació del món, els discs d’en Llach o els de la nova cançó...

Ningú no sap el que compra, ningú no sap el que ven
Madrid, 26 de setembre.

25 de setembre, 2007

Primeres impressions. P'08.

El Govern va aprovar divendres passat l’avantprojecte de Llei de Pressupostos per a 2008 començant així la seva singladura oficial.

Quasi bé sense conèixer amb gaire exactitud (quasi bé gens) el seu contingut concret, sols les grans idees, ha començat també la ronda de declaracions. En tindrem durant tot un mes ja que el primer debat parlamentari serà a finals d’octubre, el 24 i el 25.

Les claus del debat: El quadre macroeconòmic previst per l’any que ve; la distribució territorial de la inversió, amb els hipotètics “greuges” comparatius; les darreres propostes de despesa social: família, habitatge,...; el volum del superàvit;...

Obro el foc (el que previsiblement em correspondrà) atenent la petició de La Gaceta de los Negocios perquè a cop calent respongui a les primeres preguntes:

1. ¿Cómo calificaría los Presupuestos para 2008 presentados por el Gobierno?

Me parecen ortodoxos de acuerdo con las previsiones y percepciones de la situación que presentan las magnitudes macroeconómicas y su posible evolución para los próximos meses.

2.
¿Son los más acordes con el previsible cambio de ciclo?

Creo que si, toda vez que las rebajas fiscales inciden sobre la demanda de consumo privado, en menor crecimiento, que parece que no va a ser compensada por la demanda externa, ya que la recuperación europea parece que no va a crecer como se esperaba. Al tiempo se mantiene el gasto público, en línea del crecimiento esperado del PIB nominal, especialmente en las rúbricas necesarias para mantener el cambio del patrón de crecimiento económico tal como se ha venido apostando en los últimos ejercicios

3.
¿Debería ser mayor el superávit al previsto?

Si se produce una disminución del crecimiento, como predicen los analistas, hay que acompañar el “aterrizaje suave” con una ligera alegría presupuestaria. Un mayor superávit incidiría en la línea de acentuar aquella disminución sin añadir otros factores positivos.

4.
¿La garantía de inversiones en Cataluña y Andalucía puede crear agravios comparativos con el resto?

En todo caso puede restañar los posibles agravios anteriores que tuvieron estas comunidades, que como se ha puesto de manifiesto en el caso de Cataluña no son demasiado infundados. Espero que el resto comprenda esta situación y la acepte. Por el peso económico y demográfico de ambas hay que pensar en el efecto arrastre sobre el conjunto de España, hecho que también hay que tener en cuenta.

5.
¿Cree que la mejor política para incentivar la natalidad es una deducción de 2500 euros en el IRPF?

Pienso que esta medida más que incentivar la natalidad es una ayuda social a la situación derivada del nacimiento de un nuevo vástago. Las decisiones sobre la natalidad, está demostrado por la historia, se toman en función de las perspectivas a largo plazo que tienen los procreadores. Por lo tanto no nos hagamos demasiadas ilusiones sobre sus efectos en el crecimiento de la población y pensemos más en la ayuda que representa en un momento determinado que precisa de apoyo.

6.
¿Considera que estos presupuestos están más orientados a buscar apoyos parlamentarios que a satisfacer las necesidades de los ciudadanos?

Desde mi impresión de su ortodoxia en relación al cuadro macroeconómico pienso que son más lo segundo que lo primero si tenemos en cuenta además que son los últimos y previos al próximo proceso electoral. El posicionamiento respecto a los mismos de las formaciones políticas debería de hacerse en virtud de una mirada de mayor alcance que la del marzo del año que viene.


Hores d’ara el Vice-president Solbes està fent una roda de premsa al Congrés presentant-los oficialment. Al migdia els explica al GPS. Demà a la sessió de control, primeres preguntes. Seguiran les compareixences del alts càrrecs ministerials per explicar el seu desglossament per departaments a la setmana de El Pilar. Mentre tant, els estires i afluixes, les declaracions i les contradeclaracions, el clàssic “paripé” per situar-se a la graella de sortida i prendre posicions de si al final tindran o no recolzament suficient per ser tramitats.
Seguiremos informando.

Madrid, 25 de setembre.

24 de setembre, 2007

Tardor.


Què ens portarà la tardor?
Mataró, 24 de setembre.

23 de setembre, 2007

Adéu, Santi.

Te’n has anat a cap edat. Sempre hi eres. Discretament, però hi eres. A l’Escola, donant la cara per nosaltres, fent una passejada pel centre els dissabtes,…

Gràcies per tot el teu treball i la teva presència.

Mataró, 23 de setembre.

22 de setembre, 2007

On the road.

Novament de gira. Vam decidir amb el Primer secretari de la Federació del Maresme del PSC que convindria fer una roda per les Agrupacions socialistes, en les seves reunions internes, per fer una explicació de les polítiques portades a terme pel Govern de Rodríguez Zapatero. Es tracta de visitar-les totes abans de final d’any. Passades les festes nadalenques ja tocarà fer campanya.

L’eficient maquinaria de la Federació es posa en marxa i ahir ja vaig fer la primera a Tordera, i ja n’hi ha programades cinc més fins a meitat de octubre.

Aquesta mena de trobades com ja he explicat altres cops, donen la possibilitat, a més del seu objectiu, de veure els companys en la seva “salsa” i contrastar amb ells la visió que en tenen de la “jugada”. Alhora, un petit passeig previ per la localitat també ajuda per tenir una percepció de la realitat que cal tocar.

Els companys de l’Escola Xavier Soto continuen demanant-me la col·laboració en la formació municipal, ara que estem als inicis del mandat, pels nous regidor i regidores. El meu tema de sempre la hisenda municipal. Més carretera. Avui ha estat Vilafranca del Penedès. Abans de començar he pogut tenir un breu intercanvi d’impressions amb els amics Marcel Esteve, l’alcalde, i amb el Diputat autonòmic Roberto Labandera. Evidentment no me’n he anat de la localitat sense passar per una bodega per emportar-me algunes ampolles de vi del Penedès. (Ahir varem aprofitat a Tordera per proveir d’embotits per la setmana). Dissabte que ve toca Tarragona.

Mataró, 22 de setembre.

21 de setembre, 2007

Vegetarians.

Doncs mira noia, a mi m’agrada la carn.




Mataró, 21 de setembre.






Nostàlgia.

M’ha agradat l’article d’avui de Gabriel Tortella: “Nostalgia del marxismo”. Deu ser la meva nostàlgia. (dedicat a en Ramon Bassas, ell ja ho sap).


"Fracasado el ensayo comunista, desprestigiado el marxismo, el pensamiento "anti-sistema" se ha entregado con fruición al irracionalismo. Los que antes hablaban de "plusvalía", de "acumulación", de "internacionalismo" o de "centralismo democrático", hoy hablan de "sensibilidades", de "realidades nacionales", de "hechos diferenciales" o de "derechos de los pueblos"; los que ayer se conmovían por la suerte del trabajador alienado y explotado, hoy vibran por el folklore y la tradición; los que eran agnósticos o ateos, ahora respetan tremendamente todas las religiones (menos la católica); los que soñaban con el progreso y proyectaban el futuro, hoy quieren volver al pasado preindustrial y, si es medieval, mejor; los que pensaban que la historia era la lucha de clases, hoy profesan que es la lucha de tribus. En otras palabras, lo que antes era pensamiento crítico se ha convertido en sentimiento crítico. Como la racionalidad está del lado del liberalismo, al diablo la racionalidad, viva el sentimiento, la identidad, el irracionalismo."
Mataró, 21 de setembre.

Clixés.


A cap periodista se li acut preguntar als futbolistes “cristians” si van a missa el diumenge o si fan dejuni i abstinència per Setmana Santa (per cert, encara es fan aquestes coses?). Ara que ha començat el Ramadà els ha faltat temps per anar a preguntar als futbolistes “musulmans” si el compleixen i publicitar la resposta.

Seran ...! (els periodistes, no els futbolistes). Però la culpa no és d’ells. Per sobre no hi tenen directors? I per sobre d’aquests no hi ha editors? Ah! I els han donat un títol. Què els ensenyen a les Facultats?: Segurament que això ha de ser noticia. És tot els sistema mediàtic que ha perdut el nord, cal produir noticies com sigui.

Mataró, 21 de setembre.

19 de setembre, 2007

Dimecres. Sessió de control.

Comença el temps de la “berrea”.


N’hi ha que ja van per la quarta temporada ininterrompuda.


Madrid, 19 de setembre.

Papallones i paneroles.

La tensió de l’actualitat comporta agitació a la Carrera de San Jerónimo. El Ministre de l’Interior compareix per explicar el resultat d’un any de funcionament del carnet per punts, amb els morts a les carreteres per entremig. I quasi a la mateixa hora el Governador del Banc d’Espanya també compareix per donar la seva visió de la situació financera i les turbulències actuals.

Corazón partido. Sóc membre de la Comissió de Seguretat Vial, però la responsabilitat en el proper debat pressupostari m’obliga a escoltar a MAFO.

El Governador explica què està passant. Podríem parlar de l’efecte “papallona” i la seva extensió llunyana, o de l’aparició d’una “panerola” com a advertència de que n’hi ha més (aquesta reflexió és meva, no del Governador). Anirem veient com va evolucionant aquesta situació iniciada als EUA, la seva repercussió a la UE i finalment com ens pot afectar a Espanya. Pel nostre sistema financer no cal patir (sembla). La continuïtat del nostre creixement dependrà de la confiança dels consumidors i de la demanda externa, però que en cap cas hi ha perspectives de recessió. Ha augmentat l’incertesa, per les connexions que es donen en un món globalitzat, però es mantenen les bones expectatives.

Cal fer un seguiment de tres coses: La mida de la desacceleració de l’economia dels EUA. Els efectes sobre la liquiditat a la UE. I la confiança de les empreses i consumidors. La prudència diu que cal esperar i veure. Pot passar que després de les turbulències tot continuï igual que abans. No hi ha dades, ara per ara, que indiquin que hi ha un canvi en la situació.

Tenim elements de fortalesa: l’estat de les finances públiques, estabilitat i superàvit. I tenim elements de debilitat: especialment el sector exterior (que mentre no hi hagin problemes de liquiditat no és problema). La vulnerabilitat de l’economia espanyola es deu al seu dinamisme.

Per tant, prudència i cautela. Mantenir la política pressupostaria que s’ha vingut fent fins ara. No hi ha d’haver augment de la despesa (avís pel proper debat pressupostari).

Madrid, 18 de setembre.

17 de setembre, 2007

Hipoteques. Un exemple.

Hi ha activitat política (gestos, declaracions, accions,…) derivada de cridaneres impressions mediàtiques. Ara és l’efecte sobre les hipoteques de l’alça del tipus d’interès. Sembla que estem davant una “debacle”.

Pensem-hi una mica reposadament. 1: Per algunes hipoteques no fa pas gaire va haver-hi baixes. Llavors tot eren lloances a la situació. No hi ha compensació? 2: Les quotes es distribueixen regularment al llarg de la vida de l’hipoteca, i és conegut que això té un efecte descendent en termes reals. És el cas?

Vegem-ho amb un exemple: Hipoteca iniciada el 2003, a tipus variable, d’un perceptor de rendes del treball que les ha vist augmentades en el que diu el BOE pels funcionaris públics (que com és conegut és per sota la inflació real)




Bé, aquest exemple (les dades són demostrables) no surt malament. No n’hi ha per fer alarmisme.

Quan estem parlant de dificultats, de què estem parlant? De quins imports? De quins capitals pendents? De quin impacte sobre cada economia personal? Concretem-ho una mica més ja que tindrem un més just coneixement de la realitat.

A més, no fora bo que el joc del mercat ajustés les situacions? O, els ajustaments sempre els ha de fer el “papà” Estat? Cap més agent: consumidors, finançadors, promotors, venedors,... s’ha de fer càrrec de les variacions normals que es donen? Separem el gra de la palla i atenguem, ja veurem fins a quin punt, a qui de veritat ho necessita, ja que potser estem aguantant un estat de coses (el nivell de preus) que mereix una correcció.

Hi ha qui ha estirat més el braç que la màniga. Hi ha qui s’està aprofitant de la situació. Hi ha qui llisa i purament ha especulat. L’Estat s’ha de fer càrrec de decisions irresponsables, atrevides o xantatgistes? En l’economia de mercat (capitalisme) es guanya i es perd. Hi ha risc.

Madrid, 17 de setembre.

16 de setembre, 2007

Imaz.


Dos paràgrafs de la carta “Apostar por el futuro” en la que anuncia la seva retirada de la política:
"Siempre he creído en la política como servicio a la sociedad. He recibido mucho de esta sociedad desde niño, y he entendido la actividad política como compromiso personal con ella y sus ciudadanos. Como forma de devolver, aún a costa de más de un sacrificio, lo mucho que este país me ha dado".

"El mundo está cambiando aceleradamente y, al igual que otras generaciones han hecho un esfuerzo ímprobo por modernizar y actualizar nuestro proyecto, también nuestra generación debe llevarlo a cabo. Conceptos como estado-nación, soberanía o independencia adquieren hoy tintes necesariamente diferentes de lo que en el pasado representaban. Las fronteras se debilitan e incluso desaparecen en nuestro entorno, y desde el nacionalismo vasco democrático tenemos que ser pioneros en las reflexiones de actualización de nuestro bagaje fundacional, de un partido que nace para preservar un pueblo que perdía su identidad y su régimen de libertades histórico".

He escrit coses semblants aquests dies.

Mataró, 16 de setembre.

14 de setembre, 2007

Confessió.

Torno a casa desprès de la meva deslocalització setmanal a Madrid. A TV3 reprenen el “Polònia”. Confesso que al acabar el programa em vaig sentir molt desmoralitzat. Vidriòlic i demolidor.

Així, setmana rere setmana. Algú creu que cal preguntar-se després per les causes de l’abstenció? Ja sé que els polítics estem desprestigiats i amb tota seguretat és culpa nostra a nivell col·lectiu. Però a nivell individual dol molt. Un es planteja tirar la tovallola. És evident que hi estem perquè volem. Alguns perquè pensem que tenim un compromís i un deute amb la societat i amb la nostra gent. Podem fer-nos a un costat, abandonar, mirar-ho des de fora o fins hi tot ni això. Passar. Ja n’hi hauran uns altres, no? Quina obligació tenim? Per no tenir cap reconeixement i fins i tot menyspreu... Al cap i a la fi alguna cosa ja hem fet particularment per haver complert amb la nostra consciència, amb un mateix, que és el que de veritat compta.
Però...
no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort.

Més reflexions. Aquesta crítica, es configura com una alternativa, o es queda en un divertiment anarcoide? Si és sols això darrer, com sembla (encara que en tinc dubtes), no és una irresponsabilitat, i/o un sectarisme, fer-ho des d’un mitjà públic? No m’ho compareu amb “L’Esquella de la Torratxa”. Allò anava a càrrec de les butxaques dels que la feien, no de les dels contribuents o dels consumidors.

Per cert, Joan (Majó): “N’estàs segur del que es fa a casa teva?” Segurament em diràs que si i encara ho entendré menys.

Mataró, 14 de setembre.

12 de setembre, 2007

Tres notes sobre l'economia.

1. En un món globalitzat qualsevol moviment econòmic per petit que sigui es transmès ràpidament pels mitjans també globalitzats. Uns actius financers, crèdits hipotecaris, que trontollen en algunes entitats financeres dels E.U.A. provoquen i traslladen neguits al conjunt del sistema.

Ja hi som! Tenim un element per qüestionar la bona marxa de l’economia espanyola. El cert és que la possessió d’actius d’aquesta mena per entitats espanyoles, indirectament per via de la titularització d’aquells actius, és molt petita. Consegüentment els perills i les pors de transmissió de risc és ben escassa. Però, l’economia (la seva percepció) té un component psicològic important, i l’agitació mediàtica d’aquests temes no ajuda a tranquil·litzar als seus agents. Ara per ara, doncs, les ones que ens poden arribar d’aquest impacte són petites, a menys que l’epicentre trontolli fortament fet que les instàncies reguladores ja vetllaran perquè no succeeixi ja que hi estan molt al sobre.

2. Alguns aliments, molt sensibles també mediàticament i en el subconscient dels ciutadans/es, sembla que experimenten, o experimentaran, augments de preu. Parlem del pa (els cereals) i la llet.

Ja hi som! Tornem-hi! Noves amenaces, en aquest cas via augment del IPC, per l’economia espanyola. En el cas dels cereals sembla que la puja pot venir donada per una menor oferta per desviació de la producció cap a altres productes (biocombustibles). Però no sembla, a nivell mundial, que aquest argument es pugui sostenir massa. És més consistent el fet de que la collita no ha estat gaire bona. Però, no enganyem al personal. Quan es despatxa una barra de pa aquesta incorpora en el preu molts més costos que els de les matèries primes (bàsicament la farina) amb que s’elabora. Ja no hi ha pràcticament forners com els d’abans, de forn i despatx propis. Ara un el fabrica, un altre el distribueix i un altre el despatxa. Probablement el cost de les matèries primes en el preu d’una barra de pa no va més enllà del 10% del seu preu final. Llavors, com pot un fort augment de la matèria prima comportar un fort augment en el preu final? Una mica de responsabilitat i d’explicació correcta!

En el cas de la llet sembla que curiosament desprès de molts anys de parlar d’excedents a la U.E. ara els xinesos s’estan aficionat a consumir-ne. I clar, l’estirada de la demanda és molt forta i provoca un increment de preu. De ser certa aquesta explicació caldria pensar que serà conjuntural. Bons son els xinesos per no produir dins de poc temps per ells mateixos el que necessiten. Per tant rebaixem la por. Aigualim-la (mai tant ben dit).

3. Tots els analistes parlen d’una ralentització del creixement econòmic. Des de l’any 2002 va cap amunt. Cada any millor que l’anterior. Ara estem al 4,1%/4,-% segons les darreres dades conegudes, el creixement més fort després del xinès entre les economies importants, doblant els creixements dels països del nostre entorn. D’acord, la construcció es desaccelera (Veurem a l’hora de la veritat, potser hi haurà efervescència de construcció pública que prendrà el relleu). Potser la indústria no tirarà tant, especialment si es confirma el menor creixement de la locomotora alemanya. També, es cert, que l’elevat creixement que tenim és difícil mantenir-lo sempre.D’aquí que els analistes de dins i de fora parlin per l’any que ve de 3,3%/3,4% de creixement.

Ja hi som! S’ha acabat el dolç moment econòmic! Home, ja voldrien alguns països veïns créixer a aquestes taxes previstes que fa temps que ni oloren, ni tenen perspectives de fer-ho.

Per tant, valorem correctament (i positivament) els indicadors econòmics que continuen dient-nos que l’economia va per ara força bé.

Madrid, 11 de setembre.

11 de setembre, 2007

Si n'hi ha d'haver, el "relat" serà un altre. (La meva reflexió a l'11 de setembre).

A l’entorn del 11 de setembre a casa nostra cada any puja la febrada nacionalista. És consubstancial. Enguany, més que d’altres anys, els polítics, els analistes i els comentaristes s’han interrogat sobre el “relat” del catalanisme. Si avui n’hi ha.

Ara fa exactament trenta anys ens vam llençar al carrer cridant la consigna de l’ Assemblea de Catalunya: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. (Ep!, i res més!). Ho van aconseguir. Les tres coses: Vam esdevenir una estructura política democràtica, vam recuperar els lluitadors i represaliats i ens vam organitzar administrativament amb unes característiques d’autogovern innegables (de TV3 als mossos d’esquadra, de l’educació a la sanitat).

Fa trenta anys, al menys en la meva memòria, el discurs nacionalista no semblava hegemònic (vid. el resultat electoral del 15-J-77). Ho va ser més endavant, en els anys vuitanta de la mà d’en Pujol i de l’ambigüitat i debilitat dels altres. Vam viure, i hi estem encara, en un entorn marcat per la identitat per sobre de tot. La presència hegemònica del nacionalisme de CiU en l’administració pública catalana, que va construir de zero, ho va ben marcar. Lo nostre. Tots vam ajudar a escampar-ho per carrers i places. Vegeu, si més no, els nomenclàtors dels nostres municipis. Quan vam erigir un monument a Antonio Machado vam ser criticats. Que lluny hem quedat de l’esperit del 77!

I aquest ambient va tapar els canvis que s’estaven produint a dins de la nostra societat i a fora d’ella. Canvis que haurien d’haver produït un nou “relat” social però que el discurs nacionalista no permetia albirar amb tota la seva força.

En aquests anys, al món, va caure el mur de Berlín i es va produir l’ensorrament del sistema soviètic i l’abandonament del comunisme. Van fer-se visibles, ara es veu amb quina força, els països BRIC amb centenar de milions d’habitants. L’Europa dels sis va passar a la dels vint-i-cinc, amb una potència administrativa considerable a la que voluntàriament ens hem adherit. L’euro com a exemple. Espanya va esdevenir una nova realitat en tots els àmbits: socials, econòmics i polítics, trencant i allunyant-se dels tòpics que l’havien llastrat tradicionalment. Catalunya va veure aposentar-se nova gent que la fa ben mestissa. En lloc d’Emili Vendrell cantant “L’emigrant” és l’Orquestra Àrab de Barcelona la que s’instal·la al Auditori. I la nostra base industrial que ens havia fet diferents ja no és tant primordial en una economia moderna.

No cal oblidar els canvis culturals, en el sentit d’actituds i coneixements, que han comportat, i ho faran més en el futur, els avenços de la societat de la informació i l’economia dels coneixement.

I el nostre “relat”..., entre Torras i Bages i Valentí Almirall, al segle XIX!

I és ara, quan tenim un President “castellà”, quan s’esquincen els vels que cobrien les essències. I cal... tornar a la reflexió metafísica: Qui som? Si és que som. D’on venim? Si venim d’algun lloc. A on anem? Si anem en cap camí.

Potser si que cal construir un “relat” nou, però no sobre l’antic. No sobre un temps que ja ha passat, i un espai que ja no hi és. En tot cas cal fer-ho sobre la nova realitat, sobre la pura i dura realitat d’avui i del camí que s’albira per endavant. Deixem-nos de monsergues i moixiganges.

Madrid, 11 de setembre.

05 de setembre, 2007

Quin ambient...!


Ple extraordinari per convalidar un Reial Decret Llei (s/ ajuts pels incendis forestals a Canàries d’aquest estiu). Una interpretació estricte de procediment comporta convocar la Cambra excepcionalment. Com és un tema més formal que de debat (hi ha unanimitat) i donat que ses senyories ens trobàvem per primer cop després de vacances, era perfectament descriptible l’ambient a l’hemicicle. Rantrée.

Però, això ja està en marxa. Recta final. Queda molta feina legislativa pendent que ja està iniciada i que de no concloure decaurà. Els pressupostos com a tema estrella. I les perspectives electorals escalfen l’ambient.

Madrid, 4 de setembre.

03 de setembre, 2007

De l'apagada del juliol.

La darrera entrada que vaig fer al juliol va ser sobre el debat al Congrés de l’apagada a Barcelona el 23 d’aquell mes. Llavors vaig dir que ja penjaria l’enllaç a l’acta de la sessió extraordinària de la Comissió d’Indústria que és va celebrar el dia 30. Aquí està.

Ressalto tres paràgrafs de la meves intervencions en la fixació de posició i en la rèplica.

...”Y aquí hemos de decir que vivimos en una sociedad frágil, es una sociedad rica pero seguramente por ello compleja, donde existen distintas visiones sobre cómo tiene que funcionar, que a veces son contradictorias. Hay diferentes alternativas que se debaten políticamente, pero todas esas visiones alternativas no son sino el reflejo de una sociedad compleja que es al mismo tiempo exigente, señor ministro. Es una sociedad que prima la cultura de la inmediatez respecto a la cultura de la aceptación de la problemática existente. Alguien ha hablado de la cultura de la tarjeta del cajero automático, pero este es otro problema que solamente hay que constatar. Por tanto, sociedad frágil, compleja y exigente, y en esta sociedad la actuación pública tiene que ser más contundente y más eficaz.”

…”Hay que explicar a los ciudadanos que estamos en una sociedad vulnerable, pero una vez explicado eso no nos tiene que hacer traspasar la responsabilidad a los ciudadanos. Hay que traspasar la responsabilidad a quien la tiene, que son las empresas operadoras que están en estos mercados y hay que construir, mejorar y dejar claros los instrumentos de control que desde la Administración del Estado se tienen hacia estos operadores. No se puede hacer demagogia con los consumos o las tarifas. No se debe dejar a los prestadores de los servicios públicos con los parámetros de la prensa salmón, exclusivamente financieros. Hay que hablar menos del valor de las acciones y más de las acciones que pongan en valor el servicio encomendado por el común que se va a prestar a los ciudadanos.”

…"Es muy fácil llenarse la boca con bajar las tarifas, mantener los dividendos, gastar en publicidad y en defensa jurídica para determinadas opas e intentar mantener las inversiones,
pero hacer las cuatro cosas a la vez es muy difícil, si no imposible de realizar. ¿Dónde está la trampa?”


Mataró, 3 de setembre.

02 de setembre, 2007

Acostuma a passar.*

*(article per Capgros.com)

Acostuma a passar. Moltes vegades determinades accions de govern (de qualsevol nivell de govern) provoquen manifestacions de descontentament, i fins i tot de rebuig, d’aquells que tindrien que recolzar-les o d’aquells a qui van adreçades.

Això passa, entre aquests darrers, perquè les expectatives aixecades o no es compleixen, o queden per sota de les imaginades, i entre els primers perquè esperen que els governants facin propi tot el seu programa en el que sols coincideixen en part. En volem més!, i No n’hi ha prou!

Aquesta reflexió ve a tomb de les recents manifestacions d’en Duran i Lleida de que el Govern de Rodríguez Zapatero és el que ha tractat pitjor a Catalunya.

La meva visió és radicalment diferent. Certament, per en Duran, com també per ERC i per ICV, el Govern socialista a Madrid potser no està complint, o potser no ha complert, les preteses expectatives que ells esperaven o desitjaven. Però, anem a veure alguns exemples de la seva acció de govern.

La legislatura va arrancar, entre d’altres coses, amb la modificació de la Llei d’horaris comercials. El Decret Rato de l’any 2000 establia que al gener del 2005 hi hauria liberalització total dels horaris comercials. Contrarellotge es va aprovar una nova Llei que reconduïa el tema. Segurament alguna altre força política hagués volgut un resultat diferent, però el cert és que desprès dels vuit festius mínims establerts per cada CCAA el tema s’ha pacificat quasi completament. Ja sé que afecta a tot Espanya, però els “botiguers” catalans eren molt actius en el tema.
Qui va tractar pitjor a Catalunya: el PP o el PSOE?

La lluita per la devolució dels denominats “papers de Salamanca” ha estat llarga i està encara inconclusa del tot. Però en mig de fortes tensions el Parlament va aprovar una Llei que permetia el seu retorn, i efectivament una part d’aquest ja està realitzat. Cal recordar que l’alcalde de Salamanca (PP) va batejar el carrer del Arxiu com a “calle del Expolio” (quin encert!), i que les popular van blasmat tot el que van poder sobre aquest tema.
Qui ha tractat pitjor a Catalunya: el PP, o el PSOE?

Complint el seu programa electoral el Govern, amb el llavors ministre Montilla, va acordat i va fer efectiu el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona (Catalunya). Les resistència van ser molt grans amb impugnacions judicials incloses. El Govern de la Comunitat e Madrid, del PP, va ser i és encara molt bel·ligerant.
Qui va tractar pitjor a Catalunya: el PP, o el PSOE?

El cas més clar i sagnant ha estat la discussió, aprovació i desenvolupament del nou Estatut de Catalunya. Quasi bé tota la legislatura s’ha viscut sota l’allargada ombra que ha projectat aquest tema. Qualsevol assumpte era vist pels populars com derivat del caprici dels socialistes per acontentar als seus socis nacionalistes i esquerranistes que volien trencar Espanya. Crec que és el tema més clar, i els nacionalistes catalans ho saben. Tota la política espanyola ha estat enverinada per aquest tema. Hi ha un recurs del PP al Tribunal Constitucional. Bé, què cal dir més, si tot és ben conegut. Qui ha tractar pitjor a Catalunya: el PP, o el PSOE.

Les dificultats derivades de les obres de portada del AVE a Barcelona ha portat molts maldecaps a la ciutadania als darrer mesos. Innegable. Però són problemes derivats d’una actuació inversora que la societat, política, civil i mediàtica, reclamava unànimement. Que es podia haver fet millor, potser si, però recordem que l’AVE va arribar a Lleida a 200 kms./hora, amb un recorregut ple de deficiències que va caldre corregir, i que l’abandonament de les Rodalies en el darrers anys era patent. Al desembre l’AVE arribarà (toquem fusta), però quedarà feina a fer en infraestructures que el Govern ha reconegut.
Qui tracta pitjor a Catalunya: el PP, o el PSOE.

Com a darrer exemple, i del que se’n parla poc. El model de creixement de l’economia espanyola està canviant. De la “locomotora” de la construcció estem derivant altra vegada cap a l’industria que no havíem d’haver abandonat. I Catalunya continua essent capdavantera en activitat industrial. El Govern socialista va recuperar el ministeri d’Indústria, i de la mà de catalans: Montilla, Clos, Trullén, Nieto,... està assolint capgirar el nostre model de creixement. I la darrera dada és que continuem creixent a una taxa del 4,-%!
Qui ha tractat pitjor a Catalunya: el PP, o el PSOE?

Compte, Duran! No sigui que per voler tornar a tenir algun protagonisme es faci veure a traves d’esquerpes declaracions que estem a Guatemala i acabem a Guatepeor. Perquè l’alternativa de govern a Espanya sols pot ser del PP, i qui tractarà pitjor a Catalunya: Un Govern d’en Rajoy & Cia., o un Govern de Rodríguez Zapatero?

Esto es lo que hay.

Mataró, 1 de setembre.

01 de setembre, 2007

Sofia&Letizia (les meves).

Confidències “reals”

Atenció al darrer número del LOLA!!
Un “paparazzi” català les va captar la setmana passada passejant per Vigo.
Mataró, 1 de setembre.

Postals: Calendari. Setembre.


Temps de collita.
Mataró, 1 de setembre.