A l’entorn del 11 de setembre a casa nostra cada any puja la febrada nacionalista. És consubstancial. Enguany, més que d’altres anys, els polítics, els analistes i els comentaristes s’han interrogat sobre el “relat” del catalanisme. Si avui n’hi ha.
Ara fa exactament trenta anys ens vam llençar al carrer cridant la consigna de l’ Assemblea de Catalunya: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. (Ep!, i res més!). Ho van aconseguir. Les tres coses: Vam esdevenir una estructura política democràtica, vam recuperar els lluitadors i represaliats i ens vam organitzar administrativament amb unes característiques d’autogovern innegables (de TV3 als mossos d’esquadra, de l’educació a la sanitat).
Fa trenta anys, al menys en la meva memòria, el discurs nacionalista no semblava hegemònic (vid. el resultat electoral del 15-J-77). Ho va ser més endavant, en els anys vuitanta de la mà d’en Pujol i de l’ambigüitat i debilitat dels altres. Vam viure, i hi estem encara, en un entorn marcat per la identitat per sobre de tot. La presència hegemònica del nacionalisme de CiU en l’administració pública catalana, que va construir de zero, ho va ben marcar. Lo nostre. Tots vam ajudar a escampar-ho per carrers i places. Vegeu, si més no, els nomenclàtors dels nostres municipis. Quan vam erigir un monument a Antonio Machado vam ser criticats. Que lluny hem quedat de l’esperit del 77!
I aquest ambient va tapar els canvis que s’estaven produint a dins de la nostra societat i a fora d’ella. Canvis que haurien d’haver produït un nou “relat” social però que el discurs nacionalista no permetia albirar amb tota la seva força.
En aquests anys, al món, va caure el mur de Berlín i es va produir l’ensorrament del sistema soviètic i l’abandonament del comunisme. Van fer-se visibles, ara es veu amb quina força, els països BRIC amb centenar de milions d’habitants. L’Europa dels sis va passar a la dels vint-i-cinc, amb una potència administrativa considerable a la que voluntàriament ens hem adherit. L’euro com a exemple. Espanya va esdevenir una nova realitat en tots els àmbits: socials, econòmics i polítics, trencant i allunyant-se dels tòpics que l’havien llastrat tradicionalment. Catalunya va veure aposentar-se nova gent que la fa ben mestissa. En lloc d’Emili Vendrell cantant “L’emigrant” és l’Orquestra Àrab de Barcelona la que s’instal·la al Auditori. I la nostra base industrial que ens havia fet diferents ja no és tant primordial en una economia moderna.
No cal oblidar els canvis culturals, en el sentit d’actituds i coneixements, que han comportat, i ho faran més en el futur, els avenços de la societat de la informació i l’economia dels coneixement.
I el nostre “relat”..., entre Torras i Bages i Valentí Almirall, al segle XIX!
I és ara, quan tenim un President “castellà”, quan s’esquincen els vels que cobrien les essències. I cal... tornar a la reflexió metafísica: Qui som? Si és que som. D’on venim? Si venim d’algun lloc. A on anem? Si anem en cap camí.
Potser si que cal construir un “relat” nou, però no sobre l’antic. No sobre un temps que ja ha passat, i un espai que ja no hi és. En tot cas cal fer-ho sobre la nova realitat, sobre la pura i dura realitat d’avui i del camí que s’albira per endavant. Deixem-nos de monsergues i moixiganges.
Madrid, 11 de setembre.
Ara fa exactament trenta anys ens vam llençar al carrer cridant la consigna de l’ Assemblea de Catalunya: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. (Ep!, i res més!). Ho van aconseguir. Les tres coses: Vam esdevenir una estructura política democràtica, vam recuperar els lluitadors i represaliats i ens vam organitzar administrativament amb unes característiques d’autogovern innegables (de TV3 als mossos d’esquadra, de l’educació a la sanitat).
Fa trenta anys, al menys en la meva memòria, el discurs nacionalista no semblava hegemònic (vid. el resultat electoral del 15-J-77). Ho va ser més endavant, en els anys vuitanta de la mà d’en Pujol i de l’ambigüitat i debilitat dels altres. Vam viure, i hi estem encara, en un entorn marcat per la identitat per sobre de tot. La presència hegemònica del nacionalisme de CiU en l’administració pública catalana, que va construir de zero, ho va ben marcar. Lo nostre. Tots vam ajudar a escampar-ho per carrers i places. Vegeu, si més no, els nomenclàtors dels nostres municipis. Quan vam erigir un monument a Antonio Machado vam ser criticats. Que lluny hem quedat de l’esperit del 77!
I aquest ambient va tapar els canvis que s’estaven produint a dins de la nostra societat i a fora d’ella. Canvis que haurien d’haver produït un nou “relat” social però que el discurs nacionalista no permetia albirar amb tota la seva força.
En aquests anys, al món, va caure el mur de Berlín i es va produir l’ensorrament del sistema soviètic i l’abandonament del comunisme. Van fer-se visibles, ara es veu amb quina força, els països BRIC amb centenar de milions d’habitants. L’Europa dels sis va passar a la dels vint-i-cinc, amb una potència administrativa considerable a la que voluntàriament ens hem adherit. L’euro com a exemple. Espanya va esdevenir una nova realitat en tots els àmbits: socials, econòmics i polítics, trencant i allunyant-se dels tòpics que l’havien llastrat tradicionalment. Catalunya va veure aposentar-se nova gent que la fa ben mestissa. En lloc d’Emili Vendrell cantant “L’emigrant” és l’Orquestra Àrab de Barcelona la que s’instal·la al Auditori. I la nostra base industrial que ens havia fet diferents ja no és tant primordial en una economia moderna.
No cal oblidar els canvis culturals, en el sentit d’actituds i coneixements, que han comportat, i ho faran més en el futur, els avenços de la societat de la informació i l’economia dels coneixement.
I el nostre “relat”..., entre Torras i Bages i Valentí Almirall, al segle XIX!
I és ara, quan tenim un President “castellà”, quan s’esquincen els vels que cobrien les essències. I cal... tornar a la reflexió metafísica: Qui som? Si és que som. D’on venim? Si venim d’algun lloc. A on anem? Si anem en cap camí.
Potser si que cal construir un “relat” nou, però no sobre l’antic. No sobre un temps que ja ha passat, i un espai que ja no hi és. En tot cas cal fer-ho sobre la nova realitat, sobre la pura i dura realitat d’avui i del camí que s’albira per endavant. Deixem-nos de monsergues i moixiganges.
Madrid, 11 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada