30 de juliol, 2005

Els incendis i el record de la Legionel·la

Des d’un escó del Senat. Com que estan fent l’adaptació de l’hemicicle del Congrés per possibilitar l’adaptació a les noves tecnologies ens han fet anar al Senat a fer el Ple extraordinari convocat per validar el Reial - Decret llei que el Govern va aprovar sobre el tema dels recents incendis forestals.

Fora del meu lloc habitual, mentre es desenvolupava la sessió, al fil del què anava sentint, em va venir al cap uns records del procés que vaig viure en primera línia a l’agost del 2002 en el brot de legionel·la que va patir el barri de Cerdanyola quan era Alcalde.

Amb temes força diferents, però, el fet, les causes, la reacció de la ciutadania, l’acció dels poders públics, la resposta de l’oposició, tenen moltes similituds. D’entrada el fet. Com molts a la complexa vida del món d’avui pot passar sempre, però en la incertesa del lloc, del temps i la magnitud, àdhuc amb pèrdues de vides humanes. Les causes, generalment derivades de la actuació d’algun inconscient i/o desaprensiu. La visió dels ciutadans que vol, més enllà de les possibilitats existents, respostes ràpides d’actuació i de coneixement de les causes, estimulada per catastrofistes varis o aprofitats. L’actuació pública, sempre millorable, però quan la revises objectivament has de reconèixer la seva eficàcia. I la valoració de l’oposició, negativa en tot, més enllà del que objectivament hauria de ser.

De tot aquest panorama, en el marc del sistema informatiu que tenim que vol titulars i sang i fetge, en surt un debat que no té l’assossec que precisa la situació. Al cap del temps el que en queda són dues visions contraposades. L’objectiva, que reconeix el que va passar realment, valora el que es va fer i l’eficàcia de les mesures que es van prendre de cara el futur. I la subjectiva, el record de la gent, que malgrat les dades existents no ho valora igual i que manté o incrementa la desconfiança respecte els poder públics que els representen. Cal dir que aquesta impressió subjectiva és alimentada per l’escassa volada del debat polític, i la deficient forma de traspassar a la societat la dificultat de la seva “governança”.

Front això, sols cal remarcar i subscriure plenament les paraules de la Vice-presidenta Mª Teresa Fernández de la Vega: “No estic satisfeta, ni complaguda, ni resignada, sinó compromesa”.

Madrid, 28-07-05

28 de juliol, 2005

Les Santes

Navegant per les web's i els blog's mataronins aquests dies m'han vingut ganes de dir la meva sobre Les Santes. Després de dormir-hi, i d'anar en bicicleta aquest matí (40 km), he pensat que millor era deixar-ho, ja que les diria massa grosses. Tinc molta història sobre aquest tema, 25 anys!!, i desbarraria. Tot és massa tendra. Quant sigui vell n'escriuré un llibre. Ara cal anar a veure els focs. Visca les Santes!, que Glòria és molt de missa, i resulta que Juliana i Semproniana no estan reconegudes per l'Esglèsia...!

25 de juliol, 2005

Sant Jaume

Avui és Sant Jaume, però aquí a Catalunya no és festa. El pensament nacionalista català va aprofitar que tenia la possibilitat de determinar quines eren les festes a celebrar per eliminar aquesta de Sant Jaume. Clar, era la festa dels “altres”, dels nacionalistes espanyols: “Santiago y cierra España”. Encara recordo la esbroncada que em vaig guanyar un any quant des del balcó de l’Ajuntament vaig gosar parlar de Sant Jaume patró d’Espanya.

La dictadura franquista va desvirtuar moltes coses, i les va deixar situades per la gent en el cantó dolent. La advocació de Sant Jaume ha estat molt popular a Catalunya. Hi ha molts pobles que porten aquest nom. Fins que no es van estendre entre els infants els noms de moda, hi havia molts Jaumes a les cases. Sense anar més lluny, el meu avi Jaumet, el meu germà Jaume, el meu cosí Santi, i un bon grapat d’amics i companys. En la nostra historia hi ha grans reis, començant per El Conqueridor. Encara recordo que mentre no es va reprendre popularment la festa de “Les Santes”, jo havia participar en alguna que altra revetlla de Sant Jaume. Però els temps han canviat, també el pensament laic ha reduït notablement les festivitats religioses. Recordeu allò de “los tres jueves del año que relucen más que el sol”?: “Jueves Santo, Corpus Cristi y el día de la Ascensión”. A Catalunya ja no en queda cap.

Sant Jaume encara està reconegut per l’Església, malgrat deu ser discutible la seva estada a la Península Ibérica fa quasi bé 2000 anys. Mentre que Sant Jordi ja ens l’han tret del santoral.

Be, però, a més de felicitar els que celebren el seu sant avui, em menjaré una “empanada de zamburiñas” regada amb un bon Ribeiro a la salut d’aquests altres espanyols que son els gallecs. Ahir estava a Santiago de Compostela, i no ho vaig poder allargar ja que avui aquí no és festa. Sempre ens quedarà el menjar i el beure a les celebracions, siguin o no festa oficial.

23 de juliol, 2005

Histèria

Vaig entrellucar la que va ser Ministre amb els Governs del PP, l’Ana Pastor, per unes noticies que estaven donant a la Televisió. Parlava als periodistes del incendi de Guadalajara i criticava directament al President del Govern Rodríguez Zapatero. Ja està, vaig pensar, ja hi tornem a ser. Vingui o no vingui a tomb es tracta de dir “pestes” de ZP.

El que havia passat havia estat gros: 12.000 Ha de bosc cremades, 11 persones mortes, i una sensació de que els responsables no se’n van sortir, o que van ser sobrepassats. Però la anàlisi dels fets no portava a incriminar al President del Govern. Les competències en aquest tema han estat traspassades a les CCAA i el Govern central sols intervé a demanda d’aquelles, i això sembla que va ser el que va passar en aquest cas.

Però el foc polític ha anat creixent paral·lelament a l’extinció de l’incendi. Els diaris, i els digitals (majoritàriament de la dreta) treien fum. Les tertúlies radiofòniques també. Les declaracions dels líders del PP, virulentes. Fins arribar al lamentable i magnificat incident entre en Rafa Hernández i en Pérez Rubalcaba. El grup del PP va fer una actuació crispada i crispadora a la Diputació Permanent del Congrés, però com que estan sols com ja he explicat reiteradament, no van aconseguir cap de les seves propostes, fet que els va “encabronar” encara més. I a la sortida de la sessió, el diputat del PP, que venia trasbalsat personalment per ser amic de la família d’una de les víctimes del foc, es va passar.

Tot això està passant per que la tensió de la vida política a Espanya no disminueix, ans al contrari, malgrat el temps passat des de les darreres eleccions generals (març de 2004). Qualsevol cosa es destacada, magnificada, presentada com a mostra del desastre a que, segons la dreta (política, mediàtica, social...), ens està conduint l’actual Govern. El que em diuen és que els nostres fèiem el mateix quan manaven ells. I així anem, dons.

Aquest tema, el del incendi de Guadalajara, serveix per qüestionar les competències autonòmiques. En Vicenç Partal, que no és sant de la meva devoció, ja ho ha alertat. Parlant aquesta setmana a Madrid amb correligionaris meus també anaven en la mateixa direcció, malgrat les meves observacions sobre les responsabilitats derivades de les competències que té cada administració. A veure: si hi ha una desgràcia provocada pel mal estat d’unes clavegueres a una ciutat no demanarem responsabilitats al Govern Central, sinó al municipal. Bé, com que això de l’Estat de les Autonomies, en el fons en el fons, no està encara ben paït, els uns a l’hora de la veritat no en volen d’autonomia, mentre que d’altres en volen més del compte (del compte que jo crec, que això és molt subjectiu).

Resultat, que m’afecta personalment, de tot això: La ministre de Medi Ambient ha demanat comparèixer davant la Comissió parlamentaria corresponent (de la que en formo part), i farem sessió el proper 26, dimarts. I avui el Govern aprova un Reial- Decret Llei que vol que sigui convalidat pel Parlament a tota pressa, i ja m’han trucat dient que em reservi el 28, dijous, per que hi haurà Ple. Tot pel soroll mediàtic i la histèria política. Cal demostrar que s’està a sobre dels temes (dels temes que son noticia, vull dir), que es dona resposta immediata, que no es deixa passar res per verd,.... No esperarem a discutir, desapassionadament, en el nou període de sessions, a la tardor, una nova Llei de “Montes” (que no sé si traduir de muntanyes o de boscos, que de totes dues coses deu haver) que és el que hi havia previst. Ni farem un rigorós estudi de per que se’ns cremen els boscos (que cada dia n’hi ha més). Titulars, titulars. Atacs i defenses. Declaracions i polèmiques. Que no decaiga!!

Vaja! enguany Les Santes penjat del Pont Aeri. Però, la feina és la feina.

Mataró, 22 de juliol de 2005.

21 de juliol, 2005

Jordi Nadal

Diumenge passat vaig trobar-me al Professor Nadal al Festival d’estiu de Peralada. Va ser ell qui em va venir a saludar, jo encara no l’havia vist. Com estàs? Què fas? Em va preguntar. I després de parlar de la situació general, ja ho sabeu: l’Estatut, en Quim el seu nebot, la crispació..., va ser quan li vaig preguntar: I en que estàs treballant ara?.

Jordi Nadal i Oller és per a mi una persona entranyable, més enllà dels seus indiscutibles mèrits acadèmics. Fou ell una d’aquelles que recordes com a Professor. Any 1967, pardalets recent arribats a la Universitat de Barcelona, ens va anar descobrint a tot aquell grapat d’estudiants/tes vinguts de “colegios de curas y monjas” els entrellats de la Història econòmica. Encara ho recordo: vostè que és de Mataró, ja coneix el llibre d’en Joaquim Llovet?, i ràpidament cap a la biblioteca de la Caixa Laietana (llavors de Mataró) a llegir els dos toms de l’obra (Ed. Barcino, 1961). Qui ho hauria dit, llavors, que molts anys més tard, concretament 33 anys, a la Sala d’Actes de la Caixa Laietana, altra volta, el professor Nadal presentaria la darrera edició revisada i actualitzada de l’obra d’en Llovet ( Ed. Caixa Laietana, 2000), magnífica per cert, i jo l’acompanyaria al seu costat a la Presidència del acte com a alcalde de Mataró.

Estic treballant en la història de “La Hispano Suiza”, em contestà. Ja ho saps, va ser una de les fàbriques del seu ram més importants del món. El seus motors van ser inigualables... I em va anar desgranant la història del seu fundador, dels accionistes, dels seus enginyers, de com va ser incautada “manu militari”, i mai tan ben dit. D’on va trobant documentació per construir el seu relat que vol que sigui amè, ja que diu que vol fer una obra perquè el gran públic s’acosti a la història, a un tros important de la nostra història, que sigui rigorós però llegible. Escoltant-lo vaig pensar: és sensacional, amb l’edat que té, notes que t’ho explica amb la mateixa il·lusió que un jove que es prepara per la seva tesi doctoral. Es clar que un investigador com ell mai deixa de ser-ho, i un bon professor sempre es preocupa de que els seus alumnes entenguin bé la lliçó. Que per molts anys, professor Nadal.

El Punt

A La Escala, diumenge al matí, compro El Punt. Em donen, és clar, l’edició gironina. A la portada un titular sensacional ( almenys per a mi). “L’Estat anuncia a Sant Miquel de Campmajor més duresa contra l’especulació”. Sort que l’entradeta de sota aclaria la noticia. Es tractava d’un anunci que havia fet la Ministre del habitatge a l’escola d’estiu de la Joventut Socialista de Catalunya que es feia a la població esmentada, que no sé si és del Banyolí.

La dèria editorial d’aquest diari, clarament decantada cap a una posició nacionalista (catalana) extrema, els porta a tenir, suposo, un llibre d’estil que implica escriure d’una manera pintoresca per no fer servir paraules mitològicament rebutjables (per a ells). No, és clar, no es deu poder escriure directament que una Ministre ha dit, ja que això comportaria reconèixer que s’està parlant d’un Govern que no és el nostre Govern, sinó d’un altre Govern, el dels espanyols . Llavors queda més clar posar directament l’Estat ha dit... Però, què és l’Estat? I, sobre tot, qui és l’Estat?. Bé, suposo també, que els que han decidit aquest llibre d’estil, que te moltes altres “perles” semblants, ho tenen clar, i esperen que els lectors ho entenguin, i segurament deu ser així. Si hi ha comunió entre el diari i els seus lectors, “pas problème”, endavant. No sé si amb aquesta política tenen el mercat molt ample, però, nois, fer país té els seus costos que algú deu pagar.

El cert, però, és que la Ministre objectivament és Ministre de tots els que vivim en aquest petit racó de món ja que, agradi o no, ho és d’un Govern del espai geogràfic en el que hi estem inclosos, també agradi o no, i que, a més a més, els que estem aquí hem participat en la seva democràtica elecció. Una altre cosa és la opinió que aquest fet ens mereixi, però això no és informació.

Aquesta posició política te adeptes, es clar, sinó tot això que comento no passaria. Encara que em faig dues reflexions: la primera, geogràficament n’hi ha més d’ella als pobles que a les ciutats, o millor dit, a les poblacions petites que a les grans. Tot una dada sociològica que em sembla rellevant a considerar. I segona, que en el món d’avui, és una posició abocada a la frustració amb els perills de melangia que comporta. O així ho crec jo.

Madrid, 20 de juliol de 2005.

20 de juliol, 2005

La intenció

Des de fa un any, amb una regularitat quinzenal, he fet uns petits i senzills articles pel diari digital Cap-gros de Mataró. En ells intentava plasmar, sense gaires pretensions, algunes de les meves impressions de la nova feina de Diputat a Corts a Madrid. El darrer, que sortirà a finals de juliol, i que ja l’he lliurat, representa un punt i a part aprofitant la parada estiuenca.

Però em venen nous temes al cap, veig i sento coses que em criden l’atenció i m’impulsen a comentar-les. El format del blog, que ara s’està estenent com a mitjà per donar a conèixer en cercles personals reduïts, o no, impressions, expressions, exposicions, pensaments, etc, crec que és bo per deixar constància de tot això, alhora que també és bo per obligar-te a fer-ho sistemàticament i amb una certa regularitat. Provaré dons, de obrir un blog personal, i més enllà del que pot representar per a mi, veuré també si hi ha algú a qui poden interessar aquestes curtes notes.

Suposo que hauria de mirar el que han fet alguns coneguts meus que fa temps que editen el seu particular blog. Però, en el fons, tot això és molt personal i, a més, crec que pot anar evolucionant segons com et va sortint, quin interès hi tens, o quina expectativa crees. El millor es “hacer camino al andar”. Som-hi, dons.

Madrid, 19 de juliol del 2005.