31 de juliol, 2009

Caldera vella, bony o forat.

Un parell de petites molèsties físiques de la meva anatomia m’estan donant l’estiu.

La primera és que sembla que se’m ha taponat o obstruït el llagrimall de l’ull dret i quant aquest ha de treballar amb alguna intensitat, per llegir, per mirar la pantalla del ordenador, o la de la tele (sort que ara a l’estiu en faig poc consum), o conduir, el líquid que genera no es drenat pel conducte que hauria de fer-ho i se’m forma una llàgrima emprenyadora que em sobreïx la cavitat ocular. Vaig anar a l’oculista i desprès del diagnòstic i de receptar-me un tractament em va dir que si no es desembussava no hi hauria més remei que procedir a la cirurgia per tornar a obrir el conducte (no sé si fer-ne un de nou). Bé, la meva mare ja va patir aquest desgast fisiològic i va ser operada com tanta altra gent. L’oculista em diu que és un procés ben conegut i que s’executa amb èxit fàcilment. Hauré de passar l’estiu amb la llagrimeta.

La segona molèstia és més empipadora a estones. Resulta que de les dues caigudes que he patit anant amb bicicleta aquest any tinc masegada l’espatlla dreta. En Carles Forns, el traumatòleg, em digué arran de la visita de la primera caiguda que res, que res d’importància, que això es curava sol, amb temps i repòs. Amb temps vaig tenir la segona caiguda, i torna a començar, i repòs sembla que no en faig gaire ja que continuo anant en bicicleta i la forma i la força de recolzar-se sobre el manillar comporta que el braç continuï en tensió i fa que la cosa no millori. Especialment a les nits per dormir alguna vegada veig les estrelles, i no tinc força al braç.

Res, qüestions de l’edat. Que ja no som joves, i que la màquina va acumulant desgast. A vint anys això no passava (passaven altres coses, per ex., em varen treure l’apèndix). Ara només en tinc el doble d’anys,… i vint-i-un més. ¡Que me quiten lo bailao!

Mataró, 31 de juliol.

Irracionals.

Davant un nou atemptat amb víctimes mortals dels terroristes.

Ho saben. No tenen res a fer. No obtindran la resposta que voldrien. Al contrari, cada vilesa que facin farà augmentar la certesa ciutadana de que cal eradicar-los. Sense concessions, per mitjà de les eines del dret i la justícia. Se’ls ha donat oportunitats per redreçar la seva trajectòria i sistemàticament les han rebutjat. Són una banda sense altra futur que fer el mal. Dissortadament a nosaltres, desgraciadament a ells mateixos. Sols els queda el camí de la presó.

Mataró, 31 de juliol.

30 de juliol, 2009

Darrer debat. Com no, el finançament!

Dimecres, 29 de juliol, darrer dia de Les Santes. A Maresme Digital TV el darrer debat de la temporada, segons ens explica la presentadora. Anem a parlar del tema del moment: l’acord del finançament de les CC.AA. Com que l’estudi és petit sols som tres a debatre, tots ex Alcaldes: l’Antoni Soy (ERC), que ho havia estat d’Argentona fins el 2007 i que ara és el Secretari Gral. d’Indústria, en Joan Morell (CiU), que ho havia estat de Pineda fins el 2007 i que ara és parlamentari a la Ciutadella i jo. Dos a un a favor, però tres visions des d’angles diferents: una des de dins del Govern i amb protagonisme a la negociació, una altra des de l’oposició al Parlament de Catalunya i la meva visió més des de Madrid i en perspectiva espanyola.

Per acontentar als altres partits que no hi caben se’ls grava a part i es passen les seves intervencions en mig del debat. En Xavier Serra per ICV i el nou President comarcal del PP que és per mi desconegut. En Morell ens diu que és molt nou i que és de Pineda.

Evidentment tant en Soy com jo defensem l’acord i en Morell tot reconèixer l’avenç que representa en quant al model i les quantitats que se’n poden derivar l’ataca en base a que no es correspon segons ells (CiU) al que determina l’Estatut. Sorprèn aquest plantejament en els convergents atenent la seva trajectòria històrica en la que el mercadeig i el “peix al cove” ha estat la seva imatge de marca. Clar que el càlcul estratègic els ha fallat. Ells varen apostar per que no s’arribaria a cap acord, que ERC es desmarcaria, que el tripartit s’aniria en orris, i potser fins i tot el Govern de Madrid i que ells recollirien la desfeta i tornarien a “negociar” amb “Madrid” i l’acord al que arribessin, fos quin fos, seria bo pel “país”. Vaja, repetir l’estratègia que tant bons resultats els va donar en la negociació de l’Estatut. Però s’han quedat amb la canya i sense el peix i ara amb molt poca credibilitat pels que tenim memòria dels seu comportament en el temps.

En Soy, lògicament, descrivia l’acord des de la bilateralitat, “sols s’ha convocat el Consell de Política Fiscal i Financera quant hi ha hagut acord amb Catalunya”. D’acord, Toni, però l’acord és d’un organisme de “l’Estat espanyol”. Per la meva part vaig insistir en que la bondat de l’acord es veurà en el temps de la seva aplicació i en l’acceptació que en farà la ciutadania.

Caldrà fer moltes explicacions, aquí i allà. Ahir vaig formar part del grup de companys/es diputats i senadors que varem acompanyar al President Montilla al Forum Europa a Madrid. Un diputat madrileny em deia al acabar l’acte que el “jefe” havia estat millor en les respostes. “Com sempre”, li vaig respondre. El seu estil, poc expressiu, com ell mateix reconeix, no l’ajuda a les exposicions però guanya molt en les respostes moltes d’elles dedicades a esvair els “fantasmes” de les preguntes i dels qui les feien.

Suposo que ja és el tancament real de la temporada. S’anuncia una compareixença extraordinària de la Vicepresidenta Salgado per exposar aquest tema ... el 12 d’agost! No et fot! No poden buscar una altra data? El país quasi bé paralitzat la setmana de la Mare de Déu d’agost i el Congrés fent el numero. Suposo que algú tindrà el seny per corregir aquesta barrabassada i amb dos dits de front posar la compareixença en una data més adient. No crec pas que l’explicació vingui de quinze dies de més o de menys.

A veure si els Déus i els vents ens porten bones noves de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut i comencem el curs amb la normalitat derivada del temes resolts.

Mataró, 30 de juliol.
P.S.:
Hi ha hagut seny. Acabo de rebre la convocatòria per una Comissió d’Economia extraordinària pel dia 26 d’agost a les 10 del matí.
Mataró, 31 de juliol.

25 de juliol, 2009

Clavats.

Els contertulians i el presentador van quedar clavats, bocabadats, ho vaig veure reflectit en les seves cares.

En Josep M. Cano condueix el programa dels matins durant l’estiu de la COMRàdio, i em convida a participar-hi tot comentant l’actualitat. Clar, aquesta setmana havíem de parlar del tema del finançament. Vaig arrencar com ho vaig fer a Teià el dia abans: “Anem a parlar d’Espanya”, vaig etzibar.

Crec que si no plantegem el context condicionant de tot el tema no entendrem res. Ja sé que aquest plantejament costa molt de fer a Catalunya, on vivim abstrets contínuament en nosaltres mateixos sense voler entendre que passa més enllà dels nostres límits territorial i, especialment, mentals. El malestar que vaig crear al PSC temps enrere amb aquest plantejament encara m’aclapara.

Si no volem entendre què és Espanya avui i com s’administra (quina administració pública té derivada de la construcció del Estat de les Autonomies) no podrem analitzar correctament l’acord assolit al Consell de Política Fiscal i Financera i valorar la seva importància i abast.

El tema no és l’Estatut ni les quantitats a les que finalment s’arribarà ara i en els propers anys. L’important és la definició un nou model d’assignació de recursos per les CC.AA. (llevat de les excepcionals que tenen concert: el País Basc i Navarra que són les úniques que tenen privilegis). L'important és la transferència de recursos del nivell estatal a l’autonòmic feta amb nous criteris respecte a la població de cada comunitat i les seves necessitats específiques i les noves definicions de suficiència, compensació i competitivitat. Quadrar el cercle sols es podia fer ampliant el cercle per què hi cabés el quadrat dins.



La valoració dels resultats del nou acord vindrà determinat pel favor que en el temps de la seva aplicació li atorgarà la societat: partits polítics, institucions, entitats i organismes, medis de comunicació,…, la ciutadania en suma. Compte!, que l’evolució futura dels recursos dependrà dels que disposi l’Estat en conjunt. A què ve, ara, aquest debat sobre xifres en mig del temporal en que estem immersos? Qui sap on estarem econòmicament parlant d’aquí un parell d’anys?

Crec que el més important ha estat capgirar la lògica que anàvem arrossegant des del inici de l’estat de les Autonomies cap a una concepció més federal de la nostra convivència col·lectiva. Hem assolit un nou equilibri que ja veurem quant temps dura, dependrà de moltes coses i circumstàncies. Hem d’entendre que aquest canvi ha estat possible per les circumstàncies econòmiques actuals que precisament requereixen atorgar protagonisme al nivell administratiu que atén a les necessitats de l’estat del Benestar.

En la superació d’aquest escull que semblava impossible de franquejar hi té molt ha veure l’actitud i el capteniment del President de la Generalitat i la solidesa tècnica del Conseller d’Economia. Semblava, reitero, impossible i érem molts els que pensàvem que no s’assoliria l’acord, però és que realment no hi havia altra sortida. Com molt bé diu el company Joan Rangel sols podia ser o sí o sí.

Mataró, 24 de juliol.

22 de juliol, 2009

A més anys,... bicicleta nova.

Malgrat que encara no fa tres anys vaig reduir les dents del plat petit de la meva bicicleta, a mesura que vas sumant anys es posa de manifest la menor força de les cames per afrontar les pujades (i arrossegar els quilos de més). Ja fa temps que envejava als meus companys de pedalades per fer amb menys fatic alguns trossos que a mi em costaven molt. En Remigi posa el tercer plat petit de 32 dents i fent el “molinet” arriba a dalt, bufant, però arriba. Jo, a vegades trec el fetge per la boca. Tinc ganes de tornar a pujar als Àngels i m’agradaria al Vallès tirar cap a l’esquerra i encarar el Montseny, a veure fins a on arribo.

Per això vaig anar a cercar la solució del tema, una nova màquina que em donés més possibilitats. Hi ha bicicletes de tots el preus i condicions. Te’n ofereixen d’importació que pel preu haurien de portar un motoret incorporat.

-“No cal que tinguin tres plats” em digué en Robert, de la botiga on m’arreglen la bici.
-“Ara fan aquesta combinació, que en diuen un compact, de dos plats. Un de 50 i un altre de 34, que combinats amb una corona de 9 pinyons de 11 a 25 dents al darrera donen totes les possibilitats i és un producte nacional a molt bon preu”.

Bé, ja em tens amb bicicleta nova. A més, m’he procurat un porta bicicletes de posar i treure que es col·loca darrera del cotxe que em permetrà millorar el radi d’acció de les sortides, sol o acompanyat, per carretera o camins rurals.

A més, de casualitat, a la mateixa botiga vaig trobar un comprador (pràcticament veí meu) interessat en aprofitar la bicicleta vella. Varem tancar ràpidament el tracte i vet aquí que la meva vella companya de fatigues s’ha lliurat d’esdevenir una andròmina arraconada i encara donarà servei.

Apa!, a fer salut i a gaudir de l’aire lliure en millors condicions.


Madrid, 21 de juliol.

21 de juliol, 2009

1.111.


Aquests dies es compleixen quatre anys que vaig obrir aquesta finestra al ciberespai. Segons el propi Blogger són mil cent onze entrades, amb aquesta, les que hi he col·locat. Darrerament he canviat el títol de blog pel de diari que s’ajusta més al que és realment.

Crec que m’he despullat força en el que hi he anat penjant, (no del tot, hi ha la “llibreta amagada”): Reflexions personals, algunes molt críptiques que sols entenc jo mateix; retalls de coses que he llegit o he vist; “conyes” varies amb les que hi gaudeixo; dèries que tinc; explicacions de la feina que faig; descripcions de viatges que he fet, llibres que he llegit o exposicions que he visitat; articles que he publicat; alguns records i memòries; ...

Realment és un diari personal que faig amb molt de gust.

Madrid, 21 de juliol.

20 de juliol, 2009

Vida de Partit.

1. Dimecres: Assemblea d’Agrupació.
Generalment no puc assistir a les reunions de la meva l’agrupació ja que habitualment les fan en els dies en que estic a Madrid. A la darrera he tingut oportunitat d’anar-hi ja que estava aquí. Explicació del Alcalde a tall d’informe de gestió de meitat del mandat local. Poca cosa he de dir-hi ja que crec que no és convenient que m’hi fiqui atenent les meves anteriors responsabilitats. Em permet conèixer de primera mà les línies mestres de l’actuació i la problemàtica actual. Cal molta pedagogia als propis companys i companyes. No solament sobre la gestió sinó sobre conceptes fonamentals de l’actuació política en democràcia. No es tracta que els que exerceixen responsabilitats publiques puguin fer el que creguin convenient en virtut del títol que ostenten, sinó que ho han de fer amb unes normes i procediments que s’ajustin a la Llei democràticament establerta. Costa d’entendre i d’assumir a vegades que el poder no pot ser arbitrari i cal explicar-ho una i altra vegada.

2. Dijous. Comissió Executiva de Federació ampliada a Primers Secretaris i caps de llista de totes les agrupacions de la comarca.
Es tractava de que el company Joan Rangel i la companya Consol Prados expliquin, com a membres de la Comissió Executiva Nacional, l’acord assolit sobre el finançament. Satisfacció generalitzada pel contingut de l’acord, però també per començar a tancar aquest tema que tants maldecaps ens ha portat. Intervinc per advertir que no ens en desempallegarem d’aquest tema tan fàcilment com voldríem ja que la reacció dels adversaris, especialment de la dreta estatal i nacional, serà ferotge. Caldrà saber explicar molt bé què representa i què comporta. El tema és tant complex que haurem de saber explicar-lo ben bé. També apunto que és el moment de donar un gir en les relacions dels socialistes catalans amb els socialistes de la resta d’Espanya reconeixent i retornant-los la seva contribució a la solució a la que s’ha arribat. És moment de tornar-hi, de ser amb ells i de continuar avançant plegats en la construcció de l’Espanya plural. Ens en hem sortit, ara cal ser oberts i col·laboradors.

3. Divendres. Inter parlamentària al carrer Nicaragua.
Més explicacions, ara més tècniques, sobre l’acord del finançament i una declaració política el Primer Secretari i President de la Generalitat sobre el tema. El cap amb el seu Estat Major. Reconeixement entusiasta dels comandament a la seva persona tant per l’èxit assolit com per la forma en que ha l’ha conduit. El seu estil basat en la fermesa i la discreció, i el manteniment d’una unitat governamental complicada li han proporcionat un resultat estratègic del que parlarem molts anys. Clar que caldrà polir algun serrell, clar que caldrà estar amatents a l’aplicació concreta, clar que caldrà ser molt pedagògics, aquí i a fora, clar que caldrà ser eficients en l’aplicació dels resultats obtinguts. Ara, més i millor acció de Govern. Ara, més i millors respostes a les necessitats dels ciutadans en els moments actuals. Deixem un malson enrere.
4. Dissabte. Els socialistes surten al carrer per les ciutats i pobles de Catalunya a prendre el pols a la ciutadania, a explicar, a donar la cara, a ser-hi.
A Mataró la paradeta està situada al epicentre cívic de la vida social dels dissabtes, la Placa de Santa Anna. Militants, càrrecs orgànics i institucionals, l’Alcalde i els diputats, passem una estona, qui més qui menys, departint amb els vianants, repartint informació i propaganda, apuntant dades de gent interessada en les nostres propostes, ... No hi ha rebuig, tampoc entusiasmes, tot cal dir-ho. En mig de la música de les sardanes i de l’anar i venir de gent que passeja o aprofita el centre comercial del cor de la ciutat. El que ens va costar treure-hi els cotxes, temps enrere! (encara que ara està completament acceptat i vist com a “natural”). Això és el que es pretenia, tornar a l’àgora, tenir un espai cívic de convivència i trobada.

5. Ara, amb la documentació que ens ha estat proporcionada, amb les indicacions i directrius rebudes, amb la valoració de les reaccions que s’han produït, els senescals tenim feina per fer. Alguna agrupació ja comença a moure’s i demana que en hi acostem abans de tancar la “barraca” per vacances. Els mitjans també ens aprofitaran. Quinze dies. El setembre a tornar-hi.

Cabrils, 19 de juliol.

15 de juliol, 2009

A Francesc Tristany.

Amics i camarades,
companyes i companys
tu, que mai no comptaves
tu, que et feien callar,
alça, per fi, damunt del teu cap
la roba roja de la llibertat.
Despertem del malson
i caminem cap a un món
més alegre i més just per a tothom.


A casa la meva dona era conegut com “el fornerillo”, pràcticament veí seu al carrer Prat de la Riba. Era forner i venia d’una família de llarga tradició de militància socialista. El seu avi va ser un dels components de l’agrupació de Mataró que va participar a la fundació del PSOE d’en Pablo Iglesias. Ell va mamar el socialisme de la mà del seu pare a la “Casa del Poble” de Mataró. Va fer la guerra, la nostra guerra civil, amb la quinta del biberó i mai va deixar les seves idees. A la represa democràtica ja hi era, i per edat i trajectòria sempre el varem considerar. Va anar a la llista de les primeres municipals i a les segones va tornar-hi, acompanyant-me, i va ser escollit regidor. Ja era gran i a les següents va deixar pas als més joves i preparats, però va tancar, simbòlicament, totes les llistes socialistes posteriors. Era el nostre President d’Honor. L’any 2003 l’Agrupació de Mataró del PSC va encetar els homenatges a militants publicant un opuscle que va coordinar el company Puig Pla.



El text que hi vaig escriure com Alcalde socialista, i que l’encapçala, diu així:

“M’agradaria aprofitar aquestes línies per dir-li al company i amic Tristany que vivim en el millor del móns possibles. Que malgrat les dificultats anem tirant i que sembla que tot allò pel que hem lluitat de fa temps va donant els seus fruits. Però malauradament no és així. Diuen que la història avança fent un pas endavant i dos cap enrere. I avui toca recular. Des de fa uns anys veiem com s’esmicolen per tot el món els drets socials conquerits mentre els poderosos i espavilats arrepleguen tot el que poden, passant per damunt el sentit comú, per damunt la moral i per damunt de la gent normal.

Podríem quedar-nos aturats, perplexos i pensar que no s’hi pot fer res. Però nosaltres no podem estar-nos sense fer res. No en sabem! No ho volem! Nosaltres tenim gent com en Francesc Tristany. Testimonis que ens recorden qui som els socialistes. Persones que han lluitat tota la seva vida per canviar una realitat plena d’injustícies. Ciutadans que han sacrificat molts somnis personals per un de col·lectiu.

És per tot això que els socialistes creiem en el futur, som optimistes. Els socialistes som els que empenyem la història. Els responsables que sempre faci un pas endavant. Això és el que hem après dels lluitadors com en Francesc Tristany. I aquest segueix essent el nostre compromís.”

Sempre que puc explico l’anècdota de l’entrada de la Corporació municipal a la basílica de Santa Maria el dia de l’ofici de Les Santes, patrones de la ciutat, per anar a escoltar la famosa Missa de Mn. Blanch, l'any 1.983. Se’m va acostar en el seguici i em digué:
Manel, com han canviat les coses. La darrera vegada que vaig entrar aquí va ser l’any 36 per calar-hi foc. Ara hi entro com a autoritat. Hem millorat molt.”

Avui, en Francesc Tristany s’ha mort.



Penja del teu cor
un bocí de roba roja
una flor color de sang.

Nostre és el futur i l’esperança.
Prou de lamentar-nos i prou de plorar.
Prou de passar por. El dia s’alça
amb una rosa vermella a la mà.




En la teva memòria, Tristany: Llarga vida al socialisme!

Mataró, 15 de juliol.

13 de juliol, 2009

Desacord.

Em va sorprendre en el llistat de continguts de l’edició digital de La Vanguardia aquest titular: La mala financiación local ha causado la burbuja inmobiliaria.

Ràpidament vaig clicar sobre la noticia i em va sortir una entrevista amb l’Andreu Mas-Colell que repassava la situació econòmica.

Entre altre coses molt més importants, sortia més matisadament l’afirmació que donava peu al titular:

“Pero hay que ser optimistas y pensar que tarde o temprano se harán las reformas estructurales. No sólo la del mercado de trabajo; también la de las finanzas municipales. La burbuja inmobiliaria ha sido en parte provocada por una financiación local mal resuelta. Aún hoy, todos los ayuntamientos de España siguen pensando en cómo inventan nuevas formas de transformar su mayor activo –el suelo– en recursos. Ya sean huertos solares, de energía eólica, planes de vivienda…”

Amb la matisació podria estar-hi una mica més d’acord, malgrat que he explicat a l’abast (amb molt poc èxit per cert) que no pot parlar-se de finançament local per la via del creixement urbanístic, llevat de casos especials i espectaculars, certament criticables, que no són generals.

En tot cas la bombolla immobiliària ha estat causada per moltes altres polítiques i circumstàncies. El creixement econòmic llarg i sostingut, els baixos tipus d’interès i l’allargament del terminis de pagament de les hipoteques. L’increment demogràfic i les noves pautes d’hàbitats socials. Els comportaments esbojarrats d’algunes administracions locals i la manca de controls, o millor dit, la deixadesa en utilitzar els existents per part d’altres administracions. L’actitud pro cíclica del sistema financer saltant -se totes les normes de prudència. La manca de cultura financera de la ciutadania i l’alegria amb la que s’enfoquen en la actualitat les perspectives vitals. Les nostres particulars condicions geogràfiques i climàtiques i l’estil de vida que comporten.

Són molts els factors que hi ha contribuït i no sols a Espanya. A altres països europeus també han patit aquest fenomen.

Però, el titular diu el que diu. La cultura, o la incultura, periodística (suposo que per comoditat o indolència) no vol deixar anar aquest os de la insuficiència financera municipal que fa ja molts anys, i en altres circumstàncies, varem llençar des del propi moviment municipalista i que serveix per amagar ara la manca de rigor i responsabilitat de molts administradors locals i la deriva incrementalista de les administracions públiques al marge de les circumstàncies econòmiques reals en que es desenvolupa la seva actuació.

Mataró, 13 de juliol.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia,...


Mataró, 13 de juliol.

10 de juliol, 2009

Consume lo que necesit@s.

Pintada vista a una paret de Sant Celoni: "Consume lo que necesit@s". Evidentment amb la @ encerclada és una pintada anarquista, però crec que expressa molt bé una de les causes de la crisi generalitzada que estem travessant en l’economia real.

Darrerament a les societats avançades s’ha perdut l’idea primigènia de la producció de bens i serveis per atendre les necessitats de les persones i s’ha capgirat per crear necessitats noves i moltes vegades supèrflues a les persones per tal que la seva satisfacció alimenti la maquinaria productiva de bens i serveis. Tant fa que les necessitats, algunes, principalment les més bàsiques, estiguin ben cobertes a les societat benestants. Es tracta de llançar noves propostes que degudament embolicades siguin motiu de desig i, lògicament pels que les impulsen, de benefici. Tot a curt, tot de pressa, no sigui cas que els consumidors s’ho pensin massa i no piquin l’esquer.



Els bens duradors, com els vehicles automòbils per exemple, deixen de veure’s com a duradors malgrat que els avenços tècnics els facin cada vegada millors i consegüentment puguin tenir una vida útil més llarga. Els mobles i el parament de la llar ja no passen de generació en generació com tota la vida havia estat sinó que van al reciclatge directe –llançats- o als pobres – o als nouvinguts- que ho aprofiten més. No parlem pas de la roba, ja que els armaris estan curulls de peces en perfecte estat que s’hi floriran per manca d’oportunitat de tornar-les a utilitzar ja que seran reemplaçades vertiginosament per les de “moda”. Els nous “gadgets” de consum massiu, els estris electrònics, com els telèfons mòbils, no són pas cridats a tenir temps de trobar-ne totes les seves prestacions i ja son bandejats per uns de nous que fan més coses que utilitzarem encara menys.

Hem perdut la mida del progrés. Ara les novetat estan al servei del mercat i el benefici d’unes corporacions insaciables que no tenen, perquè no poden tenir, aturador. Està al seu sí mateix. Insaciables de mercat, de guanys, de prestigi, de poder. I la ciutadania que evidentment gaudeix de noves avantatges i prestacions queda atrapada a la roda que cada vegada gira més febrilment fins que algun catúfol surt disparat i s’estavella. Com que tot el sistema està basat en la velocitat del funcionament de la roda la tensió acaba desballestant-lo que és el que crec que ha passat en aquesta crisi.

Sembla que ara les estadístiques econòmiques, aquí i arreu, mostren una tendència a l’estabilització, és a dir, a aturar la continuada davallada que venien mostrant i indiquen que toquem fons.


Que ningú s’enganyi. Compte! aquest terra potser encara no és el definitiu. Crec bastant segur que no és l’inici de cap remuntada. La demanda pot haver assolit un nou equilibri a un punt més baix – a la que ha contribuït molt el retraïment del crèdit esbargint les alegries- a la que haurà de respondre l’oferta amb un menor nivell d’activitat. Això vol dir que potser no continuarà creixent la desocupació, però no vol dir pas que augmenti l’activitat i el volum de treball necessari per a fer-la. Preparem-nos a conviure amb una important taxa de desocupació per un temps més aviat llarg i també a tenir ben clar que l’efecte retorn en la immigració no es produeix amb la mateixa intensitat, ni molt menys, que l’efecte crida. La pressió del “exèrcit industrial de reserva” (mira, noi! Quins conceptes fas servir encara!) serà molt forta... i tindrà conseqüències.

Mataró, 10 de juliol.

08 de juliol, 2009

El Tour de França.

El company de Valldemia Josep M. Martí, des de fa llargs anys corresponsal de El País, escriu avui un bonic article al seu diari rememorant el pas del Tour de França per Mataró l’any 1957. Jo també tinc algun vague record d’aquell esdeveniment. Llavors tenia nou anys.


(Aquí hi ha els millors asos del ciclisme d’abans)
En Martí explica molt bé l’ambient del pas de la carrera per la travessia de la N-II que discorria en aquell temps pel Camí Ral, per dins del cas urbà de la ciutat que encara estava delimitat pel que van dibuixar els higienistes del XIX, en Melcior de Palau i l’Emili Cabanyes, al fer l’eixample. Es començaven a construir les cases del Poble Sec, anat cap a Argentona, amb els primers immigrants murcians, els carrers de la Virgen de las Maravillas i de la Fuensanta, però més enllà de les Rondes era el terrenys de les hortes del pagesos en ple funcionament.

El pare em va portar, suposo que amb el meu germà, a la sortida de Mataró, passat la Discosa, que va ser una de les primeres gasolineres que hi va haver a la ciutat, desprès del “poste” que hi havia davant la Guàrdia Civil a l’Havana avui ja desaparegut, a tocar la casa Vermella, que avui sorprenentment encara està dempeus, a l’horta d’en Cabot que omplia l’espai fins arribar a la fàbrica de Can Dubarri, on n’era l’encarregat en Josep Agell, el que hagués estat el meu sogre. Desprès, tot allò va ser un dels primers polígons industrials que férem als anys vuitanta, el Balançò i Boter, amb els nous jutjats i la Plaça Tomás y Valiente al davant fins arribar a la Porta Laietana amb la Laia l’arquera. Just on ara està aquella plaça, sota els plàtans immensos que marcaven tota la N-II, vaig veure passar la caravana publicitària, tal com la descriu en Josep M., tota una novetat per una economia que tot just acabava de recuperar els nivells d’abans de la guerra civil, de vint anys enrere. Del pas dels ciclistes, sincerament, no en recordo res.

Demà tornaré a viure l’esdeveniment al seu pas pel Maresme. Aniré, amb els companys de ciclisme de “fonda”, a fer un dels nostres recorreguts habituals: Dosrius, Can Bordoy, Llinars, Vallgorguina, Collsacreu, Arenys de Munt, el Pollastre i tornant per la carretera de Mata cap a casa. Ja tenim taula reservada a “Els Tres Turons”, a Torrentbó, on veurem passar la caravana i la cursa. Clar que aquesta serà vista i no vista ja que el que per nosaltres és un bon esforç pels ciclistes professionals són unes petites pujades sense importància. Ahir, a la contrarellotge per equips, varen anar a 50 Km/hora. Nosaltres, amb els nostres anys i els nostres quilos, anem a 20.



Mataró, 8 de juliol.

P.S.: L’Enric Sala m’ho ha advertit aquest matí i, sí, sí, estan tirant a terra la Casa Vermella, una de les darreres cases de pagès que quedava dins del casc urbà de Mataró. Signe dels temps.

Mataró, 11 de juliol.

06 de juliol, 2009

Noms propis.

1. Michael Jackson. Quan de Ràdio Malgrat al comentar les notícies del dia -va ser titular a totes les portades- em varen demanar l’opinió sobre l’esdeveniment de la seva mort no vaig saber què dir. No en sabia res d’ell i la seva música més enllà d’algunes foteses a les que no hi vaig donar mai gaire atenció. És un món en el que no hi sóc.

2. A continuació, en el mateix programa, sobre en Vicenç Ferrer. D’aquest maresmenc sí que en sabia coses i m’interessava, alguna poc coneguda que em va deixar en els seus escadussers papers en Bellsolell. Segons aquests papers en Ferrer va ajudar-lo a escapolir-se del compliment del servei militar franquista i passar a la clandestinitat. Ja de gran, en Batiste, en les seves dèries, va voler fer un film sobre la vida o l’obra d’en Ferrer que com tantes coses seves es va quedar en projecte. Els personatges d’aquells temps, i les seves trajectòries han omplert el segle XX.

3. En Baltasar Porcel va ser una de les meves referències literàries de jove. Crec que vaig començar amb “Difunts sota els ametllers en flor” i vaig seguir tota la seva producció mallorquina, millor dit, d’Andratx, d’abans d’aquell títol i els subsegüents posteriors. Desprès, ja no vaig seguir gens la seva obra més periodística (a La Vanguardia) i política (Institut Català de la Mediterrània). Vaig intentar reprendre’l amb “Mediterrània, onatges tumultuosos”, ja que el tema sempre m’ha atret i vaig tornar-hi amb “La pell del senglar” on vaig retrobar-lo, crec, en els seus orígens en el seu món que ja es deu haver esvaït del tot.

4. Alberto Sainz. Quan un està al capdavant d’una parcel·la de l’administració pública tant sensible i especial com és la del espionatge i el teu nom surt massa als papers, malament. Potser ho havia fet molt bé, potser tot eren insídies i malevolències, però estava cantat que havia de deixar-ho. És el pes del càrrec del que no pots defugir-ne i que si et ve al damunt t’aixafa. Tornem als militars.

Cabrils, 5 de juliol.

01 de juliol, 2009

Juliol.

(Joaquín Sorolla. El bote blanco)
El mar com esbarjo. Mediterrani.
Mataró, 1 de juliol.