Clavats.

Els contertulians i el presentador van quedar clavats, bocabadats, ho vaig veure reflectit en les seves cares.

En Josep M. Cano condueix el programa dels matins durant l’estiu de la COMRàdio, i em convida a participar-hi tot comentant l’actualitat. Clar, aquesta setmana havíem de parlar del tema del finançament. Vaig arrencar com ho vaig fer a Teià el dia abans: “Anem a parlar d’Espanya”, vaig etzibar.

Crec que si no plantegem el context condicionant de tot el tema no entendrem res. Ja sé que aquest plantejament costa molt de fer a Catalunya, on vivim abstrets contínuament en nosaltres mateixos sense voler entendre que passa més enllà dels nostres límits territorial i, especialment, mentals. El malestar que vaig crear al PSC temps enrere amb aquest plantejament encara m’aclapara.

Si no volem entendre què és Espanya avui i com s’administra (quina administració pública té derivada de la construcció del Estat de les Autonomies) no podrem analitzar correctament l’acord assolit al Consell de Política Fiscal i Financera i valorar la seva importància i abast.

El tema no és l’Estatut ni les quantitats a les que finalment s’arribarà ara i en els propers anys. L’important és la definició un nou model d’assignació de recursos per les CC.AA. (llevat de les excepcionals que tenen concert: el País Basc i Navarra que són les úniques que tenen privilegis). L'important és la transferència de recursos del nivell estatal a l’autonòmic feta amb nous criteris respecte a la població de cada comunitat i les seves necessitats específiques i les noves definicions de suficiència, compensació i competitivitat. Quadrar el cercle sols es podia fer ampliant el cercle per què hi cabés el quadrat dins.

La valoració dels resultats del nou acord vindrà determinat pel favor que en el temps de la seva aplicació li atorgarà la societat: partits polítics, institucions, entitats i organismes, medis de comunicació,…, la ciutadania en suma. Compte!, que l’evolució futura dels recursos dependrà dels que disposi l’Estat en conjunt. A què ve, ara, aquest debat sobre xifres en mig del temporal en que estem immersos? Qui sap on estarem econòmicament parlant d’aquí un parell d’anys?

Crec que el més important ha estat capgirar la lògica que anàvem arrossegant des del inici de l’estat de les Autonomies cap a una concepció més federal de la nostra convivència col·lectiva. Hem assolit un nou equilibri que ja veurem quant temps dura, dependrà de moltes coses i circumstàncies. Hem d’entendre que aquest canvi ha estat possible per les circumstàncies econòmiques actuals que precisament requereixen atorgar protagonisme al nivell administratiu que atén a les necessitats de l’estat del Benestar.

En la superació d’aquest escull que semblava impossible de franquejar hi té molt ha veure l’actitud i el capteniment del President de la Generalitat i la solidesa tècnica del Conseller d’Economia. Semblava, reitero, impossible i érem molts els que pensàvem que no s’assoliria l’acord, però és que realment no hi havia altra sortida. Com molt bé diu el company Joan Rangel sols podia ser o sí o sí.

Mataró, 24 de juliol.