31 de desembre, 2009

30 de desembre, 2009

L’any, en resum – i 4. Generació Espriu.

A cal barber topo amb una “Vanguardia” endarrerida i ensopego amb un article d’en Francesc-Marc Álvaro. “De Espriu a Macià” del 23-12-09.

Certament, sóc de la generació Espriu. Ara se’n parla poc d’ell. Com d’altres poetes que tenen el seu moment i desprès desapareixen. Però és veritat, va ser el poeta de la meva joventut, del temps de la meva formació. Va ser aquell que em va deixar empremta, evidentment no sols pel seu estil literari sinó pel contingut de la seva obra, pel què pretenia dir o pel que jo vaig entendre que deia.



Escultura de Manuel Cusachs inspirada en el poema de Salvador Espriu “Sentit a la manera de Salvador Espriu” del llibre El caminant i el mur.

Ets estesa pell de brau,
vella Sepharad.
El sol no pot assecar,
pell de brau,
la sang que tot hem vessat,
la que vessarem demà,
pell de brau.
Si esguardo damunt la mar,
si em perdo lluny del cant,
si m’endinso somni enllà,
sempre que goso mirar
el meu cor i el seu esglai,
veig l’estesa pell de brau,
vella Sepharad.

Vaig créixer marcat per l’ambient de la post guerra civil. Pel silenci sobre el que havia passat, per la por dels vençuts, per la manca de llibertats, pel desig de normalitat democràtica, per l’esperança de poder treballar en la construcció del futur, el que m’era negat. Varem fer, vaig fer, la Transició i bastir les possibilitats de vida col·lectiva que ara gaudim. Estic satisfet i em rebel·la la crítica que es fa, des del desconeixement o l’oportunisme, d’aquells esforços.

No accepto que es digui que tot això no ha reeixit o que se’n estigui anant en orris, tant a Catalunya com a Espanya. Que hi hagi algú que ho vulgui, tant d’un cantó com d’un altra, és possible. Però cal aguantar i fer que els avenços siguin irreversibles. Per que hi ha hagut avenços, qui ho dubta? Per mala fe potser es poden fer discursos, però la realitat objectiva és la que és. Si en Prat o en Macià aixequessin el cap quedarien estorats.

Que hi ha algú que voldria anar més enllà? Que està insatisfet/a? Cert. Entre les noves generacions -que ja han crescut en la llibertat i que han pogut ser educats o ensinistrats (Ep! que és legítim!) obertament en condicions democràtiques- potser que es donin aquests desitjos. Però, el grans, no podem pas oblidar allò que ens va portar als nostres plantejaments: el record de la tragèdia col·lectiva que van representar els anys trenta dels segle passat, la voluntat d’acolliment i integració social del tercer quart d’aquell segle i el desig de construir tots plegats la nostra vida en comú.

Algunes operacions han fracassat, caldrà analitzar el per què. Home! L’operació reformista no pot ser posada com a exemple de res. Algun dia s’explicarà tot, tot el que encara no se sap, veritat? Els socialistes catalans també haurem de reconèixer les nostres mancances fruit de l’ambigüitat, covardia i manca de perseverança. No hem aprofitat l’expressió que han manifestat reiteradament els ciutadans/es de Catalunya per fer-ho valer prou allà on tocava. Cal tornar a recordar quines han estat aquestes manifestacions i el seu resultat? Hem tingut masses complexos davant d’altres opcions per sortir a treure pit del recolzament que ens donaven i per què ho feien.

No em resigno. La feina no està acabada, ni de lluny, i no es pot deixar de banda. Sols portem trenta anys, una generació i mitja. Ja sé que el món d’avui vol immediatesa i resultats tangibles, però la història ens ensenya de moviments de llarg abast que no sempre acaben triomfant sinó que a vegades s’escolen per les seves clavegueres. Les apostes s’han de mantenir fins que són impossibles, i jo encara crec en la possibilitat de la nostra. Si d’altres plantejaments polítics malden per fer-se un lloc, per què no podem nosaltres lluitar també pels nostres? Per un plat de llenties? Ja ho sé que hi ha resistències al canvi, que costa d’entendre la diversitat, que es volen mantenir privilegis. I on, sinó arreu, no passa pas això? Ens tirarem enrere pels lladrucs d’alguns guardians de les essències pàtries? De les pàtries que sigui.

Aquest any que s’acaba pot haver estat el de l’emergència d’alternatives. L’any vinent pot ser, o no, el de la continuïtat de l’ afirmació del somni de la generació Espriu.

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la pressa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”

Salvador Espriu: La pell de brau. 1960.





(Museu Ludwig. Colònia)

Mataró, 30 de desembre.

L’any, en resum -3. La política.

Crec que el millor resum de la situació el va fer fa pocs dies Peridis al diari (El País, 21-12-09)
Zapatero, amb pegats, fent equilibris sobre la columna del poder que mig cau vantant-se de la seva pretesa estabilitat a un Rajoy estirat a una "otomana" com un “moro” amb el vestit apedaçat tot fumant-se un puro i entre mig un forat que el primer pretén esquivar i el segon vol que hi caigui. Aquest és el panorama que he pogut veure en viu i en directe cada setmana al Congrés.

El Govern apressat, entre altres coses per les seves pròpies paraules, per l’extensió de la crisi econòmica que no aconsegueix explicar-la ben bé i que es visualitzi el seu treball, que mal que bé fa, per superar-la. La oposició, o l’alternativa, sacsejada pels seus escàndols potiners i trifulgues internes que tampoc transmet la impressió de propostes més enllà de dir que el Govern ho fa malament. Sí, el Govern llença propostes d’actuació una rere una altra. Ara la Llei de l’economia sostenible. L’oposició mostra unes receptes de l’any 96, com si no hagués plogut gens des de llavors i la situació fora la mateixa.

Fa pocs dies vaig poder fer un informe al Consell de la Federació del Maresme del PSC, on, a més d’explicar la feina concreta que feia al Congrés del Diputats i els ajuts que prestava en les poques coses que encara són competència de l'Estat en el nostre territori, em vaig esplaiar en la meva visió de la situació política:

1. El tema dominant en el debat polític espanyol és l’economia. No cal estendre-s’hi ara massa, ja n’he parlat en l’entrada anterior.

2. La dificultat per establir sòlides aliances parlamentàries degut a la fragmentació de les forces polítiques tret del PP. 11 formacions que es reparteixen 28 escons, el 8% del total. Això que s’ha donat en anomenar els acords de “geometria variable” fins ara no ens ha anat malament als socialistes, encara que amb un esforç i una tensió remarcables. La diversitats d’interessos i de posicionaments d’aquestes formacions fa molt difícil l’entesa permanent. El que va bé per uns l’endemà sols serveix per uns altres, i així, a patir cada setmana. El que fins ara no hi hagi hagut cap rebolcada del GPS és indicatiu de capacitat de diàleg i de cintura política, però és esgotador.

3. L’estratègia del PP llençat amb fúria a repetir la situació del darrer Govern de Felipe González del 93 al 95 que va comportar acabar abans la legislatura i fer eleccions anticipades. Malgrat les seves envestides, i la situació econòmica, aguantem, el Govern aguanta. No és el mateix que fa 15 anys, ni la debilitat el Govern ni el seu desgast. Les enquestes ens donen malament, però no tant malament com podria derivar-se de la situació. Encara hi ha partit per jugar, força partit. En Jordi Font publicava un article fa poc de l’estratègia de la dreta sobre Catalunya a la recerca del lerrouxisme. Crec que amb el tema català hi ha una estratègia de la dreta també sobre Espanya. Es tracta de trencar l’espinada al PSOE que, vist des de Madrid, és tant responsable com la majoria de les forces del Parlament de Catalunya en el que ells creuen que és el “desori” de l'Estatut del 2006. Zapatero, el seu Govern i tots els parlamentaris socialistes espanyols, diputats/es, senadors/es, van votar l’Estatut i segons quina sigui la sentència del Tribunal Constitucional pot ajudar a estabilitzar l’Estat de les Autonomies o esventrar la força que, no sens moltes reticències internes, l’està portant endavant. Dos ocells d’un tret per la dreta i el que representa: L’adversari polític i el model d’Estat. En aquest panorama, al igual que concloïa Jordi Font el seu article, cal estar ben amatents i precisos en les respostes ja que podem tirar per l’aigüera l’aigua bruta amb la criatura i tot.

Per acabar aquella exposició vaig dir, crec que correctament i ortodox, que amb aquest o amb un altre anàlisi, la Direcció del Partit era qui tenia que marcar la posició i l’Executiva comarcal saber transmetre-la convenientment i que estava, com sempre, a la seva disposició tal com em correspon.

Per sorpresa meva el representat de la Comissió Executiva Nacional que ens acompanyava a la sessió, el vell amic i company Jordi Terrades, em va retopar públicament tot just prendre la paraula dient que érem tots els que, segons un recent document que l’organització acaba de produir, teníem que ajudar a determinar la línia d’actuació.

-"Jordi, li vaig dir a l’acabar la reunió, suposo que ets conscient, que sou conscients, que aquesta proposta té poca credibilitat".

D’altra banda, com a tots els Partits avui en dia.

Mataró, 29 de desembre.

29 de desembre, 2009

L’any, en resum -2. L’economia.*

*Per publicar al Capgros ,degudament arranjat, amb el títol "Sembla que hem tocat fons. Sembla"
N’he parlat tant d’economia aquest any…. A la feina, amb els companys, especialment amb la Montse (per veïnatge de treball, coneixements professionals, edat i empatia). Al blog, on hi ha entrades a dojo. En actes del PSC, com es pot veure a les fotos penjades al Flickr,… És normal, és el tema d’actualitat que ho domina tot avui en dia.

Mentre la dinàmica de creixement semblava que no tenia aturador (no sols aquí, sinó arreu) sols els ecologistes i alternatius, preocupats pel futur de la Mare Terra i dels que hi estem a sobre, qüestionaven el que passava, que aniríem a “ca’n taps”. En quant ha vingut el destrempament tot han estat lamentacions i queixes. El que em preocupa és que sembla que no s’hagin, de moment, extret masses conclusions per tornar a la tranquilitat d’una forma diferent. Sembla que res, tornar a créixer per crear ocupació, i com sí res hagués passat.

Font: I.N.E.


Les declaracions governamentals van per aquest camí. Com que el problema impactant és l’atur, bé els aturats/es, cal dir que tornarem a créixer i llavors és crearà ocupació i ja hi tornarem… un nou conte de la lletera.

La meva visió és diferent. L’economia durant força temps serà una dada fixa. Crec que entrarem en un replà en l’escala del creixement (em va agradar la recuperació de la paraula “descansillo” en castellà que algú em va suggerir. La trobo expressiva). Llavors el tema serà adequar la població (movible, que es pot moure) a la producció de bens i serveis estancada. Quin maldecap pels polítics! Aquesta equació no la volen sentir. És repensar el sistema, i més enllà dels marc tradicionals que controlen. Els espais ja no són els de sempre, els Estats, les fronteres, les institucions sectorials o gremials acotades. Ara es tracta de repensar el món i això no sé pas si dóna vots.

I com ho diem als pobres que ara comencen a treure el cap del pou de la història, i són molts, milers de milers, i ens han pres d’exemple als vells rics?
–“Nois, això no s’aguanta!”
–“ Sí, però vostès estan molt bé i nosaltres volem també eixugar-nos el cul amb paper de wàter!”

La tasca en aquesta direcció és titànica i no crec que sigui un camí que faci massa gràcia transitar als que sols pensen en el curt termini. Com s’explica? Qui és el valent que surt al balcó de l’Ajuntament, de la Plaça de Sant Jaume, de La Moncloa, del Caprice des Dieux, de la Casa Blanca, o negra (quin acudir, enguany!), a dir-ho?

Sembla que la vaig encertar quan vaig agafar la xifra del decreixement del 3,6% del PIB d’aquest any a Espanya en les meves explicacions. Els analistes (¿?) auguren que no continuarem retrocedint l’any que ve si no que estarem en torn al creixement zero, dècimes amunt, dècimes avall. Ja hi firmo ara mateix. Caldrà pensar que diem als dos milions d’aturats que ha portat la crisi (els altres dos ja hi eren. Curiosament hi han estat sempre, fins i tot quan a finals del 2007, sols fa dos anys, varem tenir la punta més baixa d’aturats: El 8,7% de la població activa) Què fem amb els de fora que varen venir a cercar feina aquí i ara no n’hi ha. Que diem a les dones que s’han cregut massivament això de l’emancipació de gènere i ara no volen, amb raó, recular altra cop a la cuina? Què diem als i les joves que sols tenen present en el seu record que viuen a la terra de Xauxa? Que diem als administrats que creuen, per què els han fet creure, que totes les administracions són la bota de Sant Ferriol? Que diem als contribuents als que sols els hem parlat de reduccions de les seves aportacions al comú?

Valenta feina ens espera l’any que ve!, i els següents....


Joaquín Sorolla. Castilla. La fiesta del pan. 1913. The Hispanic Society of Amerca. New York.

Mataró, 29 de desembre.

L’any, en resum -1. El treball parlamentari.

Crec que el millor resum del treball parlamentari (no el meu, centrat com està en la consideració dels informes del Tribunal de Comptes, sinó en el global), o petja d’aquest període de sessions, està en la glossa del principals temes aprovats en les dues darreres sessions del Ple del Congrés, les del 17 i el 22 de desembre.

La nova regulació del finançament autonòmic. Es va tancar la Llei amb la consideració de les reformes que hi va introduir el Senat. L’acord va ser a començaments d’estiu, pel juliol. Però la discussió entre el Conseller Castells i el Ministeri d’Hisenda venia de lluny, d’abans de l’agost de l’any passat en que segons l’Estatut havia d’haver-hi un nou sistema de finançament. Vaig alegrar-me per l’acord, el vaig explicar i debatre. Desprès va venir la tramitació parlamentaria de la Llei que va acabar el Congrés pel novembre i ara el tancament de la seva tramitació. Per raons ben diferents, el PP i CiU van votar en contra. Els uns per què donava massa i segons els altres per massa poc. Ja veurem com podran, si es que ho intenten, gestionar-ho plegats.

El tancament de la nova regulació de la Llei de la interrupció voluntària de l’embaràs. Clar que va dins d’una normativa d’abast més ampli que sols l’avortament. També en vaig parlar, ja al maig! Però la tramitació, més enllà de la pròpia feina parlamentaria, ha comportat d’una banda la superació del marc dels anys vuitantes que era evident que no s’adequava a la realitat del fet tal com s’estava produint, i segon, que aquesta superació fos aconseguida i assumida amb un ample ventall de posicions polítiques del que sols en va quedar fora per voluntat pròpia el grup Popular i la consciència demòcrata cristiana. Tinc dubtes de si demanar públicament a través d’aquest blog, (en una entrada de “les meves”) un paper que certifiqui la meva excomunicació ja que, al menys pels diaris, s’ha airejat que la dictarien a qui votés aquesta Llei. A l’Edat Mitja això era molt greu. Ara, doncs pel cas que fem als capellans els batejats...

La translació de la Directiva Comunitària de Serveis. Un dels intents de “desencotillar” algunes parcel·les de l’activitat econòmica que encara estan sota un ordenament més o menys gremial. Això de “desencotillar” ho he hagut d’explicar en alguna de les xerrades que he fet ja que la gent jove que no sap què és una cotilla li costa entendre la metàfora. Aquesta llei que en modifica tot un reguitzell per adaptar-les al que planteja “Europa” ha estat coneguda com la Llei “Òmnibus” i els que més s’hi ha oposat són els taxistes. Ha estat difícil pujar a un taxi aquest darrers mesos des del Congrés. Dur d’explicar i explicar-ho bé a gent treballadora que creu afectada la seva activitat en aquests moments precisament. Però no sols va de taxistes, sinó de col·legis professionals i de moltes més coses que estan rígidament establertes i que ara haurem de pensar en altres termes la qualitat d'els béns i serveis que s'ofereixen que fins ara se’ns oferien regulats i que d’ara en endavant ja no ho seran.

El Pressupost per l’any que ve. El darrer debat, ja tots cansats de sentir el mateix, entre Montoro i Paco Marugán. Les esmenes que venen del Senat recullen més acceptació que l’aprovació que va sortir del Congrés. El Govern treu pit. Normal, amb la situació econòmica general que hi ha, treure els Pressupostos així, amb acords amb quasi ve tothom llevat del PP és tot un èxit. Els que s’han sumat al darrer moment deixen clar que no estan d’acord amb la totalitat però pitgen el botó verd. Hi ha legislatura per endavant tot i que com sempre continuo pensant que és un mal debat en general el que es fa. El President Bono, en el dinar que ens va oferir als diputats de la circumscripció de Barcelona, va deixar anar que la Direcció del Congrés, suposo que la Mesa més la Junta de Portaveus, s’estan plantejant canviar-ho per l’any vinent donant més protagonisme a la globalitat al Ple i a les esmenes a la Comissió. Veurem...

Frans Hals y Pieter Codde. "La compañía del capitán Reijnier Reael y el teniente Cornelis Michielsz Blaeuw." 1633-1637. Rijksmuseum.

Obra convidada aquestes dates al Museu del Prado.

Podem ben dir que malgrat tot, estem tirant i estirant la legislatura endavant i que sigui quin sigui el resultat final, en termes de continuïtat o d'alternança, hi ha un bon gruix de feina feta.
Mataró, 28 de desembre.

28 de desembre, 2009

Uns dies desprès.


Max Ernst. “La Verge pegant al nen Jesús davant tres testimonis: André Breton, Paul Eluard i el pintor”. 1926. Museum Ludwig.
Mataró, 28 de desembre.

27 de desembre, 2009

Lectura nadalenca. Genial Camilleri!


Caravaggio. “Natividad con los santos Francisco y Lorenzo”. Oratorio de San Lorenzo. Palermo (desparescuda)

“Y le pregunté si tendría la bondad de decirme por lo menos quién era aquel amable caballero. Me contestó con evasivas. En compensación me dijo, cosa que yo ignoraba, que la Natividad palermitana de Caravaggio había sido robada en 1969 y que la opinión de los investigadores era que el robo había sido encargo de la misma persona a la que yo intentaba telefonear.”

Explica Andrea Camilleri que li van demanar un article pel catàleg d’una exposició sobre Caravaggio a celebrar a Düsseldorf. Li va sortir el text que ara s’ha publicat com a llibre* i que llavors per motius d’espai al catàleg va haver de reduir molt.

A partir d’una rocambolesca i retorçada trobada siciliana, com cal , Camilleri, accedeix a uns manuscrits que són el diari de Caravaggio de la seva estada maltesa- siciliana perseguit per assassinat pels guàrdies papals i desprès pels sicaris de l’Ordre de Malta. En la transcripció corre-cuita que aconsegueix fer del text del manuscrit, Caravaggio explica com va sobrevivint ajudat pel seu amic, Mario Minniti, que sembla que és el que es quedà el manuscrit, les diverses congregacions religioses que l’ajuden en la seva continuada fugida i les obres que va pintant mentre tant. (El llibre inclou imatges de les mateixes i d’altres que el pintor anomena en el seu manuscrit).

En la recerca d’obtenir directament de la xarxa la reproducció del quadre que il·lustra aquesta entrada, i que és el darrer del que es parla en el pretès diari, he arribat a un interessant blog sobre art que en una entrada de fa alguns mesos explica la història recent del quadre que enllaça amb l’origen del llibre de Camilleri.

M’hauré de fer del seu club de fans. Gràcies, Toni, per la recomanació que em vas fer ja fa deu anys!

*Andrea Camilleri. El color del sol. Ed. Salamandra. B-2009.

Cabrils, 27 de desembre.

26 de desembre, 2009

Manuel Roca Cuadrada. 2.000.

El veterà periodista Manuel Roca Cuadrada, bregat en unes quantes batalles en la comunicació local mataronina, acaba de fer el programa 2.000 de “La Tribuna”, l’espai d’entrevistes de la Televisió de Mataró. 25 anys entrevistant a persones de la ciutat i de fora que poden explicar coses, o la seva posició sobre coses, ininterrompudament, amb perseverança.

Aquest fet, com tota la continuïtat de la TVM, ha estat un exercici de tenacitat, des de l’escassetat i humilitat de recursos, que cal lloar. Quan algú vulgui analitzar la història cívica i ciutadana de pràcticament tot l’actual període de democràcia recuperada que portem no podrà deixar de tenir en compte tot el que en aquest programa s’ha dit. Per aquest espai de comunicació deuen haver passat totes aquelles persones que tenien alguna cosa a dir en la vida política i social de la Ciutat.

El programa 2.000 va ser el darrer d’aquest any que estem tancant però també el darrer en aquesta emissora. Continuarà, espero que amb llarga vida també, en el nou projecte conjunt de TVM i Maresme Digital TV que arrancarà l’any vinent. El món audiovisual, tant el d’àmbit local com el de més abast, s’ha d’adaptar contínuament als temps i a les circumstàncies. Ara els condicionants principals són els econòmics, siguin els mitjans públics o privats. Les “virolles” arriben fins on arriben (encara que les alegries o inconsciències tard o d’hora acaben fent-se presents i passant factura).

El model de TVM ha fet un gran servei a la ciutat de Mataró, als seus conciutadans/es i a les seves institucions. Pel que sé, un dels seus puntals, més enllà del seu propi programa, ha estat en Manuel Roca Cuadrada. Jo el vaig conèixer en el tèxtil, fent mitjons a l’empresa familiar al carrer Sant Agustí. El meu pare els hi trescanava fil. Qui no ha tingut relació amb aquest sector a la ciutat? Sempre amb el cuquet del periodisme, més endavant, vaig seguir els seus anhels en la transició, i en la Transició, del periòdic “Mataró”, quan ho va deixar en Navarro Fargas (el del “Movimiento”), fins l’exhauriment del projecte de diari local que ningú mai més ha aconseguit tornar a aixecar, probablement per què els temps són uns altres, per acabar sent jo–segons va dir ell mateix al començament d’aquest darrer programa- l’entrevistat que més vegades he passat pel programa (Res d’estrany donat el càrrec que vaig exercir i els llargs anys que ho vaig fer).

Des del reconeixement, l’afecte i l’amistat, moltes gràcies per la teva feina Manel!

Mataró, 26 de desembre. Sant Esteve.

25 de desembre, 2009

Dinar.

Luis Eugenio Meléndez. “Naturalesa morta amb ous”. Wallraf Museum.


Demà posats a taula…. (Nadal)
Mataró, 25 de desembre.

24 de desembre, 2009

Aquesta nit...

Tornant a casa aquesta nit al metro de Nova York.
(la foto -del National Geographic- la vaig treure fa temps, crec, d’un recull que corre per la xarxa)
Mataró, 24 de desembre.

Impostura. Quina barra!

Cercant un enllaç a Internet pel Google de la coneguda poesia "Nadal" de Joan Salvat Papasseït m’he trobat amb aquest enllaç que conté una versió de l’estrofa final diferent de la que jo sabia i que m’ha semblat terriblement sospitosa.

Demà posats a taula oblidarem les penes
-i de l'alegria en farem viure-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i just després arrencarà a somriure.

Ràpidament he anat a una vella antologia d’en Salvat que m’ha acompanyat molts anys i, evidentment, el meu record és el correcte.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som -,
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora dels postres
I desprès de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseït. Antología (texto bilingüe) selección i traducción de José Batlló. El Bardo, colección de poesía. B-1972.

Com que es tracta –l’enllaç- de la propaganda de la celebració de les festes nadalenques a un hotel barceloní m’ha entrat el dubte de si potser podia haver-hi una altra versió que la coneguda i reconeguda poesia ja que l’original crec que té un sentit completament diferent i divergent. Però no, crec que no. Això és una vil impostura totalment allunyada de l’esperit d’en Salvat de qui no sols s’han apropiat i manipulat el seu text sinó que a més li han col·locat el seu nom a sota . Quina barra!

Mataró, 24 de desembre.

Vuelve a casa por Navidad…

El mal temps, dilluns, amb neu i forta baixada de les temperatures a Espanya i a tot Europa va espatllar el fràgil funcionament del espai aeri. Si li ajuntem que estem en dies de gran mobilitat del personal, que torna a casa per les festes de Nadal, més la fallida d’una companyia aèria (la del president de la patronal, i ZP sense dimitir!), tenim tots els elements junts per provocar una certa distorsió dels viatges previstos (distorsió més o menys important segons les necessitats de cadascú).

En Joan ens va avisar des Barajas: “Compte! Que aquí hi ha un pollo monumental!”. De retorn a casa desprès del darrer Ple de l’any (no recordo ara si mai havíem tingut sessió fins aquestes dates, amb la loteria per entremig i tot) ens ho havíem agafat amb calma. Habituats com estem a pujar als avions com aquell que pren l’autobús no varem caure en aquest cúmul de circumstàncies que s’estaven donant. Bé, el vol de les 17,45 suspès, el de les 18, 45 complert, no hi havia més remei que esperar fins el de les 19,45. Els companys i companyes que va apostar per l’AVE la varen encertar més.

Tota la tarda per davant a Madrid al començament de l’aturada de treball nadalenca i del cap d’any. Què fer? El Thyssen està a tocar i encara no he vist les Lágrimas de Eros. Aprofitem-ho, doncs.


La primera imatge que ve de cara és de l’exquisit (per mi) Bouguereau, Venus, sirenes, les temptacions de Sant Antoni, el martiri de Sant Sebastià adoptat per la iconografia gay, Picasso com no, les adaptacions de la mitologia de tots els temps, les recreacions actuals d’estampes clàssiques,... Em quedarà per veure la segona part de l’exposició que està a la Casa de las Alhajas de la Caixa de Madrid, que com he comentat alguna altra vegada té la pinta de ser tant o millor que la part del Thyssen. Està oberta fins a finals de gener.




Alhora, també hi ha al Museu una altra exposició temporal sobre el pintor francès Fantin-Latour que malgrat no ser tant reconegut com d’altres contemporanis seus té peces extraordinàries. Els seus retrats i les seves natures mortes exposats en aquesta ocasió m’agraden força.


Sortim amb temps per anar a Barajas en previsió del estat del trànsit i allà ens trobem amb l’afegit del retràs del vol reservat per culpa, sembla, de la manca de disponibilitat d’avions. Au, nova espera. No érem sols, altres companys i companyes diputats/es de diverses contrades estaven com nosaltres. Retràs de quasi bé dues hores i arribada al Prat passades les 11 de la nit. Tota la tarda per tornar a casa per Nadal. Entenc la irritació que pot provocar això en aquells que viatgen ocasionalment per aquestes dates. Nosaltres, viatjants habituals, ens ho agafem amb filosofia. Per alguna vegada que hi ha contratemps som comprensius, ja que en general malgrat que tot estigui, o sembli, penjat d’un fil ens serveixen prou bé.




Mataró, 24 de desembre.

23 de desembre, 2009

El darrer dissabte d’advent.

El mercat ambulant de la Plaça de Cuba el dissabte passat al matí feia goig, com quasi bé sempre fan els mercats de fruites i verdures arreu. La disposició dels productes, la seva varietat, els colors, les olors, l’animació de venedors i compradors, els comentaris, les relacions socials,... Dissabte que ve, Sant Esteve, no hi haurà mercat, i per tant era el darrer abans de Nadal i, encara que sense exageració, surava en el ambient una certa excitació nadalenca.

Com que per la tarda tenia feina la compra al súper també la varem fer al matí enlloc del nostra hàbit de fer-ho després de la migdiada sabatina. També es notava més ambient, o potser era el canvi d’hora.
A l’hora del cafè m’esperaven els joves socialistes a can Solaret en la seva escola de formació. Com que els hi va fallar un ponent que tenien previst em demanen que parli sobre la nova Llei de l’economia sostenible. No ho vaig fer textualment. Els vaig explicar el context en que surt la Llei i les perspectives que tenen especialment els de la seva edat.

Quines polítiques poden haver-hi contra l’atur? Mobilitat, formació i solidaritat. Aquesta és la meva modesta recepta.

Hem de tenir clar i explicar-ho que caldrà anar a cercar feina allà on n’hi hagi, tot plegat aquest és un país en que la gent s’ha mogut molt buscant feina amunt i avall, dins i fora, i en quantitats apreciables. Ara no tenim per què ser diferents.

La formació és clau, no cal insistir-hi massa i menys en una reunió de joves interessats en la política. Però no cal donar-ho per dit. Potser als joves no els agrada que un gran, o “carrossa”, els refregui aquest tema pel nas, però jo no me’n estaré de fer-ho sempre que pugui.

La solidaritat és una de les nostres senyes d’identitat ideològica. A la gent d’una certa edat i escassa formació que se’ls han ensorrat els sectors econòmics en els que treballaven i que els serà difícil tornar-hi, per què segurament ja no hi seran, caldrà ajudar-los a continuar a viure en la societat, tots junts.

Ah! l’economia, l’economia. Que poc en sabem! La ciència lúgubre.

En Romuald Grané, malgrat els seus anys –ja llargs- no para. “Cal que ens acompanyis a la cloenda de les xerrades que hem fet sobre la Pau els de l’Associació de la Gent Gran de la Residència de la Gatassa, vindrà l’Antoni Segura.”

No puc fallar al seu entusiasme i cap a la sala d’actes del I.E.S. Miquel Biada, amb dificultats per deixar el cotxe i arribant just al començament del acte però sense poder complir en la seva totalitat: conferència, nadala, cantada del la Primavera per la Pau, xeflis. Bon Nadal, Romuald!, i que per molts anys segueixis al peu del canó.

Complir més encàrrecs i compromisos per acabar a la Basílica de Santa Maria en el concert de Nadal de la Caixa Laietana (encara).

El Teatre Monumental torna a estar en obres. Quan el tirarem a terra (és una altra andròmina) i farem un auditori nou? Jo no me’n vaig sortir Caldria un pacte de ciutat per aconseguir-ho, però si no es va assolir en èpoques de bonança ara encara deu ser més difícil. Calia anar abrigat a Santa Maria i ens varem trobar amb la sorpresa que, al menys a la part del davant, el senyor rector havia instal·lat un sistema de calefacció que junt amb la gentada que omplia l’església va fer l’audició tèrmicament acceptable.

Primera part, molt agradable i tradicional, de la Polifònica de Puig-reig i a la segona part, canvi de registre, amb La Locomotora Negre. Aquests porten un cantant guineà que es va presentat abillat amb una roba suposo que tradicional del seu país que ressaltava encara més el contrast d’un recital festiu de jazz en el presbiteri de Santa Maria. El súmmum (per mi), la interpretació d’un blues a ritme de twist (així ens ho varen vendre) amb lletra de Salvador Espriu que va resultar ser una proposta que va fer de lletra per adequar els Segadors als temps d’avui.

Si volíeu escoltar
obriríeu les finestres....


En la dèria nacionalista, arcaica com correspon, no sé pas si algú va fer esment en el seu moment d’aquesta possibilitat d’adequar el nostre himne nacional que hagués estat molt més adient i actual. Llàstima!

Madrid, 22 de desembre.

Sembla que aquest any, tampoc. Tampoc m’ha tocat la grossa i mira que sí que portava un dècim. Veurem si toquem alguna cosa de la “pedrea”. Mentre hi hagi salut...

21 de desembre, 2009

Hivern.


Sembla que comencem amb molt fred
(pel que estem acostumats)
Mataró, 21 de desembre.

La Nostra.

M’han dit que no en parli. “E pur si muove!”. No cal escarrassar-s’hi. No té solució. És d’uns. Però el problema no és aquest en una societat lliure. El problema és que la paguem tots. Res, a aguantar-se. Quant s’abandona, o no es defensa, el projecte no hi ha excuses que valguin.

Mataró, 21 de desembre.

15 de desembre, 2009

Ciutats alemanyes. Würzburg.

Els dilluns els museus estan tancats, no havíem aconseguit entrades per cap esdeveniment musical, Frankfurt no donava per gaire més, així que en Ferran va proposar agafar el tren un altra cop i anar a Würzburg que semblava una ciutat interessant per passejar una estona.

Realment va valer la pena. Sortint de l’estació, tot caminant, arribarem a la Residencia dels bisbes prínceps, declarada Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO. El dia era boirós i fred. El que em va sorprendre, a més de la construcció en sí, va ser la seva reconstrucció. Com tantes altres ciutats d’Alemanya Würzburg va ser bombardejada i enrunada durant la Segona Guerra Mundial, aquesta l’any 45. Suposo que havien aconseguit resguardar algunes coses, quadres, tapissos, mobiliari,…, però la constància gràfica que exposen indica que les construccions varen patir molt i foren destrossades. Però, van aconseguir en pocs anys reconstruir-les. En aquest cas, tot un Palau d’estic rococó, amb les seves motllures de guix, les pintures del Tiepolo, la sala dels miralls tota de vidre i motllures daurades, les velles estufes de ceràmica, … sensacional! El treball fet fa pensar en el doble èxit de recuperar una joia arquitectònica com aquella i alhora donar feina a una munió d’obrers i artesans que pacientment van estar ocupats en la seva reconstrucció.
Com que hi ha algunes sales extremadament delicades que la riquesa de la seva decoració, les dedicades al Emperador, sols es poden visitar en grups organitzats al efecte. Ens varem apuntar, de casualitat, amb uns italians, el que ens va permetre seguir força les explicacions. La caixa de l’escala principal amb les pintures de G.B. Tiepolo que decoren la volta representant al·legòricament els quatre continents llavors coneguts és fantàstica, com també ho són els salons principals. El dia no convidava a passejar pels jardins que al bon temps sembla que són molt bonics.


Les tres gràcies.
La ciutat és agradable. La zona comercial amb el seu tramvia convida al passeig fins al pont sobre el Mein amb el paisatge entelat per la boira sobre el riu i a l’altra banda la fortalesa dels senyors feudals. De tornada cap a l’estació, el centre amb la seva corresponent fira nadalenca que ja no ens va sorprendre en la seva reiteració.

Ah!, malgrat la meticulositat i funcionament germànic varem patir el retràs del tren que per alguna causa va patir una averia que va deixar algun temps, breu, sense servei la línia per tornar a Frankfurt. Res, com a casa passa de tant en tant. No sé si allà, per això, s’aixequen els escarafalls que fem aquí quan passa una cosa semblant.

Madrid, 15 de desembre.

Ciutats alemanyes. Frankfurt.

Frankfurt, el centre financer europeu, era molt tranquil el diumenge al matí. Molt poca gent pels carrers fins entrada la tarda (que per ells, els alemanys, és després de dinar nosaltres).

Aprofitant que tenen un retrat de la Simonetta Vespucci de Sandro Botticellli, el Städel Museum ofereix en aquestes dates una exposició temporal extraordinària amb un grapat d’obres del florentí portades de diversos indrets.


La resta del museu, més extens que el Wallraf de Colònia, té també moltes peces interessants, des del Rembrandt que fa poc varem poder veure al Prado a pintura centreeuropea dels s. XVII i XVIII, i més expressionisme i pintura contemporània alemanya.


La sinagoga a Frankfurt del Main. Max Beckmann. 1919


Gos a la neu. Franz Marc. 1911.


Amb poc ambient per ser un dia festiu, meteorològicament també fred i gris, no ens va donar la impressió de ser cap ciutat excessivament animada, al menys el seu nucli central llevat la zona del típic mercat nadalenc. Això, però, és consubstancial a totes les capitals.

La volta que varem fer el dimarts al matí, abans de tornar cap a casa, pel districte financer tampoc va delatar gran ambient. Sí que hi han alguns gratacels espectaculars però pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, ben lluny dels de qualsevol ciutat nord-americana. La cèntrica zona comercial semblant a la de tota gran ciutat.




El menjar en els restaurants normals, típics o populars, completament previsible. Porc en les tradicionals presentacions, kartoffels i coll agre, cervesa i riesling. Clar que l’oferta gastronòmica cosmopolita era nombrosa. Varem acabar en un tailandès, per variar una mica.

Madrid, 14 de novembre.

14 de desembre, 2009

Ciutats alemanyes. Colònia.

Un parell de sabates. Vincent van Gogh.
Pintura del Museu van Gogh d’Amsterdam
convidada aquesta temporada al Wallraf-Richartz Museum.
Tres dies i mig d’esbarjo per ciutats alemanyes amb base a Frankfurt (Hesse). Els trens ràpids (ICE) et col·loquen en un breu lapse de temps i amb molta comoditat a Colònia (Renania-Westfalia) cap al nord-oest i a Wurzburg (Baviera) cap al est.

La catedral de Colònia impressiona per les seves mides, encara que és més interessant veure en el lloc central de l’altar major el reliquiari de les restes dels Reis Mags d’Orient que són els patrons de la ciutat. No solament és veritat la seva existència sinó que aquí hi ha la prova (?) amb les seves restes. Això de la religió institucional sempre s’ha basat en l’engany dels poderosos, en aquest cas els bisbes i l’emperador Barba-roja, i la credulitat del poble.

Com que encara som a l’advent, el tríptic de Stefan Lochner que representa l’adoració dels Reis estava tancat mostrant així sols els darreres de les seves ales que representen una Anunciació (suposo que del mateix autor). Després, al museu Wallraf-Richartz, ens varem poder delectar en directe amb la seva famosa Verge del roser.



Malgrat el dia, fred i plujós, com quasi bé tots els que tindrem aquest dies, pugem els més de cinc-cents escalons d’una de les torres del imponent edifici neogòtic.

Dos museus. El Ludwig, a tocar mateix la catedral, d’art del segle XX i actual en un adequada instal·lació arquitectònica. Extensa mostra de Picasso, del surrealisme i dels expressionistes alemanys i bones mostres de fotografia. El que em va agradar més va ser veure en directe el quadre de Dalí “L’estació de Perpinyà”. És conegut que ell deia que aquest indret era el centre del món.



El segon, el Wallraf-Richartz és una gran joia. Comença amb una esplèndida col·lecció de tríptics religiosos dels segles XIV, XV i XVI i continua amb extraordinàries mostres puntuals de pintures del XVII, XVIII i XIX fins a tancar amb un Munch. Del tot recomanable, en un edifici nou i modern que presenta molt bé les obres exposades, amb el millor culet que he vist fins ara del rococó francès, el de la senyoreta Louise O’Murphy, d’en François Boucher, que en va fer un altra pràcticament igual que està a Munich.

El típic mercat nadalenc alemany amb les seves parades d’elements decoratius, pessebres, menjar a peu dret, llaminadures, cavallets i vi calent. Molta gent (era dissabte) i amb alguns ensurt enutjós tòpic fruit de la distracció en aglomeracions intenses.



Mataró, 13 de desembre.

Cañones o mantequilla.



Ara fa un any vaig fer una entrada sobre Paul A. Samuelson. Avui ens arriba la noticia de la seva mort als 94 anys.

En aquella nota vaig expressar els sentiments que tenia sobre aquest mestre de generacions d’economistes d’arreu del món. “Cañones o mantequilla” serà per sempre el punt de partença dels debats pressupostaris. Descansi en pau.
Mataró, 14 de desembre.

12 de desembre, 2009

Tornem a errar-la.

En matèria fiscal sembla que en els darrers temps estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres. Canviem dues de negres per una de blanca i més endavant dues de blanques per una de negre, i així anem…

Les actuals societats riques modernes estan sotmeses a dos vectors de força en matèria fiscal. El primer és el qüestionament de la fiscalitat personal i progressiva amb l’excusa de l’extensió de les capes mitges amb escassa sensibilitat social (desclassament per baix o per dalt) i la tendència a l’augment de la imposició indirecta, l’IVA, els impostos especials,… El segon vector l’ha proporcionat el dilatat període de bonança econòmica que hem travessat que ha permès obtenir quantiosos recursos a l’Hisenda Pública i que ha comportat el miratge de que era possible finançar indefinidament les demandes quasi il·limitades de despesa pública.

Aquí, a Espanya, en els darrers temps, moltes vegades amb l’excusa armonitzadora amb els països del nostre entorn, s’ha suprimit l’impost sobre el patrimoni (error); s’ha establert una doble escala tributaria entre les rendes del treball, progressiva, i les del capital, reduïda i proporcional; s’ha reduït l’impost de societats en cinc punts i per les pimes ara hi ha la possibilitat de deu; moltes CCAA estableixen reduccions, quan no supressions, d’impostos cedits, especialment en el de successions (i desprès es queixen de falta de recursos!). Alhora, ara, hi ha la proposta d’augmentar lleugerament per l’any que ve l’IVA, tot mantenint les demandes de que tals o quals tipus productes tinguin un IVA millor (més baix s’entén).

Però no per això s’han fet propostes de reducció de les prestacions públiques. La deducció dels 400,-€ lineal en l’impost de la renda establerta l’any passat va ser molt criticada en el seu moment, però ara la seva supressió també ha aixecat crítiques i s’ha acabat mantenint en part. Es va establir l’ajut dels 2.500,-€ per naixement, també criticat però que ara ningú proposa retirar. Reforma de les finances autonòmiques, fons d’inversió local de 13.000 milions d’euros en dos anys,... Les demandes de despesa a les Administracions Públiques, a tots els seus nivells, fan pensar que per a molts l’Estat és la bota de Sant Ferriol.

Ara per ara, per l’any 2010, la relació ingressos/ despeses en els pressupostos de l’Administració central és de 2 a 3. És a dir, el dèficit serà un terç de la despesa. Quasi bé res!

Aquests dies a Catalunya estem veiem un acte més d’aquest desori fiscal. La reforma del impost de successions. L’amic Martí Carnicer intenta explicar-ho. Reformar per preservar, diu. Estava al pacte del Govern d’Entesa. Ens hem d’acostar a Europa. No hem de ser dogmàtics. D’acord, Martí, però us esteu passant molt de frenada, més de tres pobles com es diu ara (més exactament, més de tres ciutats metropolitanes). Home, 500.000,-€ sense tributar gens és excessiu, molt excessiu! No em sembla correcte, gens correcte. No hi estic d’acord! En la línia d’enterbolir el conjunt de la fiscalitat que caracteritza els temps que corren és una nova victòria d’aquells que volen un estat feble en defensa dels seus interessos que no són precisament els de la redistribució de la renda i la riquesa. Redistribució necessària per permetre una millora per l’igualtat de les oportunitats de tots els ciutadans/es. Ho sento, sóc un clàssic.

De seguir per aquest camí, el també amic i company Antoni Castells quan torni a la seva càtedra d’Hisenda Pública a la Universitat enlloc d’explicar als seus alumnes les teories hisendístiques tradicionals haurà d’explicar les accions fiscals post-modernes (que són molt antigues, com el Domund) com la Marató de TV3. Són els temps que corren. Són els temps que deixem córrer.


(Diego Rivera, La noche de los pobres.)

Madrid, 10 de desembre.

11 de desembre, 2009

Solé Tura en el record.

Aquests dies s’ha mort en Jordi Solé Tura. No en sé la raó, sempre l’havíem conegut amb els dos cognoms. No és gaire habitual.

En el meu record quedaran moltes coses d’ell en el camí polític compartit en una part de la seva vida. N’explica una: eleccions municipals del 1991. En Solé, llavors Ministre de Cultura, va ajudar-nos a la campanya del Maresme en alguns actes a varis pobles un cap de setmana.

Havia de presentar a la que era la nostra candidata llavors de Cabrils. Crec recordar que es deia Maria García (va desaparèixer desprès de la vida orgànica i mai més n’he sabut res. Coses de les candidatures als pobles). Evidentment l’anunci de la presència d’un Ministre en un acte públic a la localitat va aixecar molta expectació. No crec pas que mai hi hagués anat cap de Ministre a Cabrils i probablement no en tornaran a veure cap d’altre. La sala de La Fàbrica estava plena de gom a gom, però per culpa de la marxa dels actes anteriors d’aquella atapeïda tarda la seva arribada es va endarrerir força. La resta dels que havíem d’intervenir en la presentació varem haver de començar sense ell i a mesura que augmentava el retràs haguérem d’improvisar allargant-nos per entretenir el personal.

Sempre recordaré l’explicació que vaig fer de les visions politiques que a grans trets es donen a les societats entre conservadors, liberals, progressistes i radicals que vaig anar desgranant tal com si fos una classe de dret polític davant d’un auditori que no sé si estava gaire pel que els deia.

En tot cas, crec que en Solé Tura, com a professor de Dret polític, hauria valorat positivament el meu esforç tota vegada que molts dels rudiments de Ciència Política que tinc els vaig aprendre de la seva mà ja que algun dels seus llibres m’han acompanyat.

L’Albert, el seu fill, li va fer un encertat homenatge.

En el record, gràcies per tot el que vas fer, Jordi.

Madrid, 10 de desembre.

04 de desembre, 2009

Esbarjo.

Bon acudit de Forges a El País d’ahir.
Quatre dies al cor d’Europa (Frankfurt i Colònia ens esperen). Fred, museus, esglésies i catedrals, mercats, salsitxes i riesling (o cervesa). Esbarjo, coneixement i cultura.


Mataró, 4 de desembre.

02 de desembre, 2009

La fi de la Caixa de Mataró.

L’idea de Josep García Oliver s’ha perllongat durant 146 anys. Ara, s’acaba. Els temps. De la Caixa d’estalvis de Mataró, a la Caixa Laietana, a la Caixa… vés a saber.

Sí, ja no és el temps de la industrialització i la necessitat de protecció social de la nova classe proletària. La reforma Fuentes Quintana, als començaments de la represa democràtica, va obrir nous espais econòmics a les caixes d’estalvis. Noves perspectives amb el repte d’intentar mantenir l’idea originaria als nous temps.

Les caixes d’estalvi no són, no haurien de ser, bancs i crec que no han sabut, o pogut, trobar el seu paper en un sistema financer cada cop més complex i sofisticat. Al menys el paper d’acord amb els seus orígens, encara que no sé pas si era possible.

Poc debat públic hi ha hagut sobre això, malgrat sembli el contrari. Ni polític ni social. Què s’hauria d’haver fet? Endinsats en la jungla financera, com s’ha demostrat que ha esdevingut aquest sector, no hi hagut més remei que patir-ne les conseqüències.

La situació actual del món financer sembla que porta al final del recorregut per moltes caixes d’estalvis, entre elles la nostra, la Laietana de Mataró. El compte de resultats mana, amb la reducció dels marges per atendre les necessitats de funcionament i el manteniment de l’obra social. La capitalització sols amb recursos propis dóna per al que dóna en aquest tipus d’entitats. La caiguda del inflat mercat immobiliari debilita molt aquesta aposta de risc en la que va caure molta gent, no sols les Caixes. I el regulador, el Banc d’Espanya, s’imposa.

S’ha discutit, o parlat, molt de la politització de les Caixes amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (abans, en la dictadura, no n’hi havia de política!). També s’ha explicat molt la diferència catalana en aquesta crítica. No s’ha dit gaire bé res del escàs lligam que han acabat tenint les nostres caixes amb el escanyolit teixit social de les nostres col·lectivitats. Sí, no estaven controlades políticament, crec que això ha estat evident. No estaven controlades. No estaven controlades socialment per ningú, encara que formalment per ho eren per entelèquies. Sols estaven controlades pels seus directius. La tecnocràcia pura, amb els seus propis interessos. Ara s’ha vist que el rei estava despullat. No ens havíem atrevit a dir-ho.

En mig del terrabastall financer d’abast mundial, que no deixa a cap dels seus agents fora, no hi ha agafador social. Les Caixes no tenen agafador social per, com a mínim, discutir què passa i quines sortides són o no possibles.

Quina ha estat la reacció del cos social, de la famosa societat civil, en el que passa a les Caixes d’estalvi? Llevat d’algunes tímides veus que en alguns indrets, no pas a casa, sols han pogut expressar la seva impotència, res de res. Trista constatació del que realment som.

Vaig poder estudiar, tenir “carrera”, gràcies a ser becat per la Caixa d’estalvis de Mataró, a casa eren treballadors. De segon de batxillerat a segon de carrera, quan vaig renunciar a continuar sent becari per començar a treballar de la mà de l’ Ernest Lluch. Sóc, en part, fruit dels objectius socials que es varen proposar els fundadors i mantenidors de la Caixa de Mataró, la caixa de la meva ciutat. Moltes gràcies.



Com a anècdota. Algun dia caldrà explicar el conflicte entre els logos de la Caixa Laietana i del P.S.O.E. a la represa de la democràcia, ja fa més de 30 anys.

Madrid, 2 de desembre.



01 de desembre, 2009

Pel rigor i la serietat.

La desaforada maquinaria mediàtica sembla que ha jugar una mala passada a un pobre ciutadà estigmatitzant-lo a partir d’actuacions, sembla també, molt poc rigoroses dels serveis sanitaris i policials.

Cal ser curos amb el que diuen els mitjans. Cal saber llegir i escoltar.

Es produeix un fet que sembla, o pot semblar, ressenyable per cridaner, morbós, espectacular, extravagant, reprovable o condemnable, i amb el seu pretès coneixement, sense gaire més comprovació, sols amb el seu anunci, es desferma un allau de declaracions i manifestacions de tota mena de gent que creu que s’ha de posicionar sobre el fet: opinadors, tertulians, càrrecs públics, intel·lectuals i artistes,..., tot el món polític i mediàtic es posa en marxa quasi obligatòriament, a cop calent, sense reflexió i, el que és pitjor, sense contrastació.

No és políticament correcte abstenir-se prudentment, callar i esperar tenir un millor coneixement contrastat. A una pregunta feta quasi bé a traïció, inesperadament o insospitadament, s’ha de contestar indefectiblement. Tothom ha de tenir opinió sobre tot, en sàpiga i estigui informat, o no. Sols faltaria que la gent (especialment sí és un càrrec públic) manifestés que no vol opinar per desconeixement o prudència! Es trencaria la possibilitat d’omplir hores i hores, i pàgines i pàgines, d’informació i transparència! Tots els que viuen d’omplir-se la boca i d’escriure d’aquests principis, d’haver muntat la seva vida personal i professional sobre ells, d’haver fet, alguns, d’aquest principis el seu “negoci” es quedarien sense els beneficis que els proporciona.

Transparència i informació pública, sí. Però amb rigor i no amb frivolitat i lleugeresa. La vida col·lectiva i la democràcia de veritat, no manipulada, ens ho agrairien.

Madrid, 1 de desembre.

Desembre.


Temps d'il·lusió.
Madrid, 1 de desembre.

28 de novembre, 2009

The Economist.

Llegeixo que "The Economist” fa un article dient que Espanya és el nou malalt d’Europa. Trobo l’afirmació molt cridanera. Les explicacions que faig sobre la situació i les perspectives de l’economia espanyola no són tant derrotistes. Certament, hi ha posicionaments i perspectives diferents (la meva, evident; la d’ells, crec que també evident, com diré al final d’aquesta entrada).

No es tracta de tornar a repetir aquí els quadres de l’evolució del P.I.B. publicats trimestralment per l’I.N.E. que demostren que l’economia espanyola fins ara ha anat millor que el conjunt europeu. Ni el quadre que publica mensualment el Ministeri de Treball que mostra el creixement brutal de l’atur. Tampoc es tracta de repetir l’explicació que vaig fer no fa pas gaire sobre les circumstàncies demogràfiques espanyoles que crec que són la mare dels ous. El 41,64% de creixement de la població activa en els últims 12 anys front al 8,12% del Regne Unit en el mateix període (cinc vegades més!)

El propi article de “The Economist” publica un quadre síntesis.



No els fa veure res que el creixement del P.I.B. que ells publiquen és superior (o el decreixement inferior) en els últims cinc anys a la mitja europea? No els diu res que no n’hi ha per tant en el creixement diferent previst per l’any que ve, dècimes amunt, dècimes avall, d’Espanya i del conjunt de la U.E.? Que la situació no és gaire, per no dir gens, diferent a tots els països europeus? Que el problema és molt general i profund i d’abast mundial? De què senyalar, i estigmatitzar, les escasses diferències?

Certament, el tema diferencial, i escruixidor, és la taxa d’atur que és en el nostre cas el doble que la mitja europea. Aquesta diferència em porta a creure que l’acció política no s’ha de centrar sols en l’economia, en la que es podrà fer molt poc per retornar a creixements com els que experimentarem anys enrere (sí és que, a més, són convenients), sinó que l’actuació política principal s’ha de centrar en què fem amb la gent que tenim (d'aqui i de fora) que voldria treballar i no trobarà feina en molt temps.

I aquí hi ha la gran diferència, segurament, entre la visió liberal (europea) de “The Economist” i la visió d’un modest socialdemòcrata català com jo. Ells sols veuen l’exèrcit industrial de reserva (labour force, ¡toma ya!) que hauria de pressionar a la baixa el cost del factor treball. Jo hi veig persones que s’han d’atendre pel conjunt que continua actiu sense menystenir els drets assolits que té aquest conjunt.

Evident conflicte d’interessos. Retall dels costos laborals i dels guanys de protecció social front a increment de les aportacions tributaries col·lectives. La despesa del pobres front els ingressos dels rics. Fem nosaltres també una mica de demagògia, recony, que la dreta no para! Perquè en el fons el que es tracta és d’això dels conservadors (de conservar) contra els progressistes (de progressar). De la dreta contra l’esquerra.

Mataró, 28 de novembre.