L’idea de Josep García Oliver s’ha perllongat durant 146 anys. Ara, s’acaba. Els temps. De la Caixa d’estalvis de Mataró, a la Caixa Laietana, a la Caixa… vés a saber.
Sí, ja no és el temps de la industrialització i la necessitat de protecció social de la nova classe proletària. La reforma Fuentes Quintana, als començaments de la represa democràtica, va obrir nous espais econòmics a les caixes d’estalvis. Noves perspectives amb el repte d’intentar mantenir l’idea originaria als nous temps.
Les caixes d’estalvi no són, no haurien de ser, bancs i crec que no han sabut, o pogut, trobar el seu paper en un sistema financer cada cop més complex i sofisticat. Al menys el paper d’acord amb els seus orígens, encara que no sé pas si era possible.
Poc debat públic hi ha hagut sobre això, malgrat sembli el contrari. Ni polític ni social. Què s’hauria d’haver fet? Endinsats en la jungla financera, com s’ha demostrat que ha esdevingut aquest sector, no hi hagut més remei que patir-ne les conseqüències.
La situació actual del món financer sembla que porta al final del recorregut per moltes caixes d’estalvis, entre elles la nostra, la Laietana de Mataró. El compte de resultats mana, amb la reducció dels marges per atendre les necessitats de funcionament i el manteniment de l’obra social. La capitalització sols amb recursos propis dóna per al que dóna en aquest tipus d’entitats. La caiguda del inflat mercat immobiliari debilita molt aquesta aposta de risc en la que va caure molta gent, no sols les Caixes. I el regulador, el Banc d’Espanya, s’imposa.
S’ha discutit, o parlat, molt de la politització de les Caixes amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (abans, en la dictadura, no n’hi havia de política!). També s’ha explicat molt la diferència catalana en aquesta crítica. No s’ha dit gaire bé res del escàs lligam que han acabat tenint les nostres caixes amb el escanyolit teixit social de les nostres col·lectivitats. Sí, no estaven controlades políticament, crec que això ha estat evident. No estaven controlades. No estaven controlades socialment per ningú, encara que formalment per ho eren per entelèquies. Sols estaven controlades pels seus directius. La tecnocràcia pura, amb els seus propis interessos. Ara s’ha vist que el rei estava despullat. No ens havíem atrevit a dir-ho.
En mig del terrabastall financer d’abast mundial, que no deixa a cap dels seus agents fora, no hi ha agafador social. Les Caixes no tenen agafador social per, com a mínim, discutir què passa i quines sortides són o no possibles.
Quina ha estat la reacció del cos social, de la famosa societat civil, en el que passa a les Caixes d’estalvi? Llevat d’algunes tímides veus que en alguns indrets, no pas a casa, sols han pogut expressar la seva impotència, res de res. Trista constatació del que realment som.
Vaig poder estudiar, tenir “carrera”, gràcies a ser becat per la Caixa d’estalvis de Mataró, a casa eren treballadors. De segon de batxillerat a segon de carrera, quan vaig renunciar a continuar sent becari per començar a treballar de la mà de l’ Ernest Lluch. Sóc, en part, fruit dels objectius socials que es varen proposar els fundadors i mantenidors de la Caixa de Mataró, la caixa de la meva ciutat. Moltes gràcies.
Sí, ja no és el temps de la industrialització i la necessitat de protecció social de la nova classe proletària. La reforma Fuentes Quintana, als començaments de la represa democràtica, va obrir nous espais econòmics a les caixes d’estalvis. Noves perspectives amb el repte d’intentar mantenir l’idea originaria als nous temps.
Les caixes d’estalvi no són, no haurien de ser, bancs i crec que no han sabut, o pogut, trobar el seu paper en un sistema financer cada cop més complex i sofisticat. Al menys el paper d’acord amb els seus orígens, encara que no sé pas si era possible.
Poc debat públic hi ha hagut sobre això, malgrat sembli el contrari. Ni polític ni social. Què s’hauria d’haver fet? Endinsats en la jungla financera, com s’ha demostrat que ha esdevingut aquest sector, no hi hagut més remei que patir-ne les conseqüències.
La situació actual del món financer sembla que porta al final del recorregut per moltes caixes d’estalvis, entre elles la nostra, la Laietana de Mataró. El compte de resultats mana, amb la reducció dels marges per atendre les necessitats de funcionament i el manteniment de l’obra social. La capitalització sols amb recursos propis dóna per al que dóna en aquest tipus d’entitats. La caiguda del inflat mercat immobiliari debilita molt aquesta aposta de risc en la que va caure molta gent, no sols les Caixes. I el regulador, el Banc d’Espanya, s’imposa.
S’ha discutit, o parlat, molt de la politització de les Caixes amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (abans, en la dictadura, no n’hi havia de política!). També s’ha explicat molt la diferència catalana en aquesta crítica. No s’ha dit gaire bé res del escàs lligam que han acabat tenint les nostres caixes amb el escanyolit teixit social de les nostres col·lectivitats. Sí, no estaven controlades políticament, crec que això ha estat evident. No estaven controlades. No estaven controlades socialment per ningú, encara que formalment per ho eren per entelèquies. Sols estaven controlades pels seus directius. La tecnocràcia pura, amb els seus propis interessos. Ara s’ha vist que el rei estava despullat. No ens havíem atrevit a dir-ho.
En mig del terrabastall financer d’abast mundial, que no deixa a cap dels seus agents fora, no hi ha agafador social. Les Caixes no tenen agafador social per, com a mínim, discutir què passa i quines sortides són o no possibles.
Quina ha estat la reacció del cos social, de la famosa societat civil, en el que passa a les Caixes d’estalvi? Llevat d’algunes tímides veus que en alguns indrets, no pas a casa, sols han pogut expressar la seva impotència, res de res. Trista constatació del que realment som.
Vaig poder estudiar, tenir “carrera”, gràcies a ser becat per la Caixa d’estalvis de Mataró, a casa eren treballadors. De segon de batxillerat a segon de carrera, quan vaig renunciar a continuar sent becari per començar a treballar de la mà de l’ Ernest Lluch. Sóc, en part, fruit dels objectius socials que es varen proposar els fundadors i mantenidors de la Caixa de Mataró, la caixa de la meva ciutat. Moltes gràcies.
Com a anècdota. Algun dia caldrà explicar el conflicte entre els logos de la Caixa Laietana i del P.S.O.E. a la represa de la democràcia, ja fa més de 30 anys.
Madrid, 2 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada