30 d’abril, 2009

Va de culs.

Sembla ser que aquesta setmana, amb la frivolitat mediàtica que caracteritza les nostres societats, hi ha hagut un debat sobre culs. M’hi apunto.

Els publicitaris ja fa temps van reconèixer la seva força.



Però el genial Picasso és qui ho va mostrar més senzillament.


Mataró, 30 d’abril.

Ficar la pota.

Debat a la Comissió Mixta per les relacions amb el Tribunal de Comptes del informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics corresponent a l’any 2005.

No gaires coses noves i ressenyables des del punt de vista morbós pels mitjans i la ciutadania. El fet de que hi ha una nova Llei de Finançament dels partits polítics de l’any 2007 fa que l’informe de l’any analitzat encara es regeixi per la Llei anterior de l’any 87 que ja està superada i revocada.

M’ha sorprès (no sé pas si m’hauria de sorprendre) que la portaveu del grup parlamentari popular en aquest punt, la diputada alacantina Ferrando Sendra, es llancés al final de la seva intervenció a fer un atac a determinades característiques dels comptes del PSOE continguts en els comptes analitzats. Amb la que els està caient a ells en aquests moments (cas Gürtel) no crec que estiguin gaire, per no dir gens, autoritzats moralment per retreure’ns res. Jo al menys, en el seu cas, hauria estat molt prudent. Com li vaig replicar, amb el sostre de vidre és molt perillós llançar pedres a l'aire ja que et poden caure al sobre i fer trencadissa.

El que si no vaig deixar passar, ja que em va indignar, va ser la referència que va fer al que diu l’informe sobre l’aportació, segons la Llei 43/1998 de Restitució o Compensació als Partits Polítics de Bens i Drets confiscats en aplicació de la normativa sobre responsabilitats polítiques del període 1936-1939, que va rebre el PSOE aquell any 2005. L’informe esmenta l’aportació perquè ho ha de fer, cal ressenyar totes les aportacions rebudes, però no la qualifica perquè no hi ha res a qualificar.

He recordat i deixat clar que els socialistes tenim una llarga història de temps i vicissituds i de com s’havia aixecat el patrimoni de les organitzacions obreres amb els seu tenaç esforç. Que si bé desitjava a les formacions polítiques més novelles en l’activitat política democràtica una llarga vida com tenim nosaltres no els desitjava que haguessin de patir les vicissituds per les que hem passat els socialistes. Per tant l’aplicació d’una llei de restitució d’una expoliació no ha de ser motiu de cap consideració especial.

Crec que la portaveu del PP en aquest tema ha ficat la pota, per no dir coses més barroeres.




Madrid, 29 d’abril.

28 d’abril, 2009

La tresoreria municipal.

En la situació de crisi per la que estem travessant ja fa temps que es senten veus de queixa i de demanda de solucions sobre els retards ens els pagaments que els Ajuntaments tenen amb els seus proveïdors, especialment els petits, pimes i autònoms.

Ara el Govern ha arbitrat dues mesures: L’una, finançament de dèficits (el romanent negatiu de tresoreria a 31/12/08) més el reconeixement, ja el 2009, de crèdits no pressupostats el 2008, i l’altra, l’habilitació d’una línia ICO amb garantia de l’Estat (rescabalant-se, si cal, de la participació de les CC.LL. en els tributs de l’Estat) per tal que els proveïdors petits puguin tenir descompte bancari dels deutes municipals.

Potser que degut a la situació hi hagi una major necessitat d’operacions de tresoreria per les CC.LL. ja que es deu donar un repunt (tampoc hauria de ser exagerat) dels drets reconeguts pendents de liquidar front les obligacions ja reconegudes que s’han de pagar al seu temps. Desconec quina és la política de les entitats financeres respecte a la concessió o manteniment de les operacions de tresoreria als Ajuntaments que eren habituals. En cas de restricció potser caldria habilitar una línia ICO per Ajuntaments, o un aval de l’Estat a operacions d’aquesta mena.

En el fons les dues mesures pretenen fer front a dèficits pressupostaris municipals. La primera a dèficits reconeguts o per reconèixer, la segona a dèficits amagats.

En relació als dèficits declarats poden ser conjunturals fruit del desfasament dels ingressos volàtils (plusvàlues, obres i construccions,...) que estaven pressupostats i que no s’han realitzat, o obligades despeses no previstes als pressupostos del 2008 que s’hauran de reconèixer en l’actual exercici. Ara bé, compte amb les xifres del 2009. Ara ja són dades conegudes i cal tornar a cercar l’equilibri en el pressupost.

Els retards en els pagaments més enllà dels causats per aquestes consideracions anteriors (manca de tresoreria, dèficits reconeguts del 2008 o per reconèixer el 2009) obeeixen a dèficits continuats per causes pressupostaries estructurals que ara la situació econòmica posa de manifest amb tota la seva cruesa. Aquí no és de rebut plorar com a magdalenes (amb llàgrimes de cocodril) sinó que cal arremangar-se per corregir la situació. Amb rigor, treball i pedagogia cívica.

Llegit als diaris:

(resposta del President francès Nicolas Sarkozy sobre la situació econòmica)

"La crisis que atravesamos no se parece a ninguna otra. Nadie, ni siquiera los mejores economistas, la anticipó, por lo menos no en cuanto a la duración o la profundidad. Y nadie puede decir hoy con certeza lo que va a pasar ni cuánto va a durar. Todo eso requiere de nuestra parte mucha humildad. Con todo, aún en este contexto incierto y difícil, como dirigentes tenemos la responsabilidad de tomar decisiones. Y eso es lo que hacemos todos los días, intentando no cometer errores que puedan agravar la crisis. Todos procuramos, tanto en Francia como en España, tomar la mejor decisión en el mejor momento. ¿Lo hemos conseguido hasta ahora? Probablemente sea demasiado pronto para juzgarlo definitivamente, pero lo cierto es que, de momento, nuestras decisiones han resultado acertadas."
(El País, 26 d’abril)

Res, la dreta local potser n’hauria d’aprendre en lloc de llençar apocalíptiques descripcions de l’acció governamental espanyola.

Deixa-m’ho, anem a veure Sarkozy en directe a l’hemicicle del Congrés.

Madrid, 28 d’abril.

26 d’abril, 2009

Alguna cosa no quadra.

En dos dies, dades econòmiques per analitzar. Les primeres, les previsions de creixement que vaticina el FMI pels propers temps a nivell mundial. El quadre és per fixar-s’hi.

Les dades del 2008 eren conegudes i ja les he exposat abans. El creixement espanyol, 1,2%, va ser una mica superior al dels països del nostre entorn socioeconòmic: La zona euro, 0,9%; els EE.UU., 1,1%; Regne Unit, 0,7%; Japó, -0,6%.

Pel 2009, les previsions pronostiquen davallada generalitzada arreu del món, però curiosament l’espanyola és de les menys dolentes, -3,0%. La zona euro, -4,2%; els EE.UU., -2,8%; Regne Unit, -4,1%; Japó, -6,2%. Pel 2010, atonia general, que costa més de recuperar a Espanya, encara que sense gaires diferències, -0,7%. La zona euro,-0,4%; els EE.UU., 0,0%; Regne Unit, -0,4%; Japó, 0,5%.

Amb aquestes dades és per pensar que el que ens està passant aquí, amb les nostres característiques particulars (l’immobiliari, per exemple), no és massa diferent del que està passant arreu.

Les segones dades fan referència a les xifres de desocupació a Espanya corresponents al primer trimestre del 2009. Les previsions del FMI ja indicaven una substancial diferència. 11,3% d’atur, dada certa, el 2008 a Espanya front el 7’6% a la zona euro, 5,8% als EE.UU., 5’5% al Regne Unit i 4’0% al Japó. Pel 2009 i el 2010 les diferències es disparen.

Però la dada real del primer trimestre del 2009 (enquesta de la EPA) ens diu que ja hem assolit la previsió del FMI per tot l’any. És evident que alguna cosa no quadra al mercat de treball espanyol. La caiguda és espectacular. Malgrat tot, cal mirar l’evolució de conjunt de la sèrie històrica ja que crec que és il·lustrativa.



Algunes consideracions s’han de fer a la vista del que passa.

1. Sobre la immigració. Hem absorbit més de quatre milions de persones d’arreu del món, que preferentment han vingut a buscar feina i l’ha trobada. La taxa d’atur en el seu punt més baix, 7’95% no fa pas més de 15 mesos!, era força més elevada que les dels països del voltant. La pregunta: A quin preu mínim estan disposats a treballar els espanyols? Quina mobilitat geogràfica estan disposats a fer? (mira que és un país que no fa pas gaires anys va protagonitzar una mobilitat extraordinària)

2. Sobre la temporalitat. Sembla que els ajustaments de plantilles es fan sobre aquesta mena de contractes ja que són menys costosos. Tenim les taxes més elevades, i moltes vegades injustificades per motius de feina, de temporalitat. La pregunta: El cost dels acomiadaments i les seves condicions, s’ha de revisar?

3. Sobre el treball autònom. 3,3 milions d’autònoms em sembla que en són molts. No sé en relació amb d’altres economies si és semblant el percentatge de treball d’aquesta mena, però és conegut que els ajustaments de la producció, i sobre tot la distribució, de bens i serveis es fa amb treballadors autònoms, amb menors costos laborals i menys rigideses organitzatives. La pregunta: Fins a quin punt la flexibilitat del sistema econòmic ha de descansar sobre aquest tipus de treball? Perquè no es desenvolupa amb rapidesa l’Estatut del treball autònom a veure si esberlem el grà i aflorem els costos reals de determinades activitats?

4. Sobre el volum de la bromera. No hi ha correlació entre el descens de l’ocupació i el descens de la producció. Què feia, què produïa, tota aquesta gent que està anant a l’atur? Si, la construcció s’ha ensorrat (per compte de la cobdícia dels tenedors de sòl com vinc sostenint de fa temps), però en d’altres sectors potser es fa evident que hi havia molta bromera, sinó no s’explica que amb la pèrdua d’ocupació no hi hagi més pèrdua de producció. La pregunta: O fins i tot, no hi hauran sectors sencers de bromera?

5. Sobre la política industrial. Curiosament des del començament de la crisi es nota en falta, excepte alguns temes puntuals, parlar de la base industrial i productiva del país. Això és coincident amb la desaparició de catalans al ministeri d’Indústria? No ho sé, però és clar que si no millorem la nostra base productiva per que doni ocupació estable a la gent que vivim aquí no ens quedarà més remei que adaptar la gent, el volum d’habitants, al que pugui donar el què tenim. I mirant els mapes, en alguns indrets més que en altres.

Mataró, 26 d’abril.

25 d’abril, 2009

De “Calcuta” a Hospital Universitari. 10 anys de l’Hospital de Mataró.

Ja prou que tanco el llibre de la meva vida anterior. Avui, a la sala d’actes de l’Hospital de Mataró, en Xavier de Balanzó, el meu metge, l’ha reobert.





Ara fa deu anys es va posar en marxa el nou Hospital de la carretera de Cirera, ja oficialment d’àmbit supramunicipal, i ho commemoren. Per obrir les celebracions, un acte institucional.

En Xavier, fent de conductor de l’acte, en la seva introducció ha rememorat les lluites que van ser necessàries per aconseguir-lo. Desprès en Carles Manté, avui President del Consorci que regeix l’Hospital i que fou el primer regidor de sanitat de la recuperada democràcia local a Mataró, ha recordat les bases de la sanitat catalana bastides els anys vuitantes i norantes. L’Albert Verdaguer, des de fa anys Director Mèdic del centre, ha glossat en paràmetres de servei i recursos l’evolució de l’Hospital en aquests deu anys. La convidada forana de l’acte ha estat la periodista Milagros Pérez Oliva, ara Defensora del lector del diari El País i segurament la periodista més avesada en temes sanitaris que corre per casa nostra. Ha exposat els temes més rellevants amb els que s’enfronta la sanitat avui. L’Alcalde Barón ha tancat l’acte amb el títol d’aquesta entrada, fent referència al passat i a les perspectives de futur, i els agraïments de rigor als que van (varem) i han fet possible aquesta reeixida història de servei a la nostra ciutadania.

Quatre moments històrics de tota la trajectòria del Hospital fins avui m’han vingut a la memòria en el decurs de l’acte.

-L’any 1984, en la nit en que jugant fort vaig posar en un plat de la balança el meu càrrec d’Alcalde per aconseguir una millora del finançament per part de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat dels serveis que estava donant l’Hospital davant l’evidència de l’impossibilitat de continuar prestant-lo amb el que ens donaven.

-La frase que vaig llençar en un Ple municipal a començaments dels anys noranta: “Fins i tot els negres de Moçambic saben que no es farà un Hospital nou a Mataró”, fruit de la meva percepció de les converses que teníem amb la Generalitat (en Xavier Trias com a Conseller del tema) en les que en Josep M. Teniente (el veritable ideòleg de la sanitat mataronina llavors) ara m’ha recordat que no parlàvem de Moçambic sinó de Madagascar, i que em va ser recriminada llargament a la ciutat amb politiqueria barata.

-La inauguració oficial, que no formal, del centre uns mesos abans d’obrir-lo, a finals del 98 i la intervenció que vaig fer en aquell acte que sempre he lamentat se’n extraviés el text i que ara no disposo ja que estava molt treballat i recordo amb satisfacció. Avui hauria estat guardat en l’ordinador que hagués utilitzar per confegir-lo, però llavors (sols fa deu anys) no empràvem encara aquestes eines que ara ens semblen tan habituals.

-L’acte de recollir el premi a la excel·lència en qualitat en hospitals que la Fundació Avedis Donabedian ens va atorgar l’any 1999, pel que va representar fer-ho al Palau de la Música Catalana davant de tota la sanitat del país amb el consegüent reconeixement del camí recorregut i el nivell assolit. Com vaig dir llavors, jo sols vaig ser el mascaró de proa d’una nau que feia anar molta gent en les seves respectives comeses i que tots ells eren els reals artífexs de l’èxit.




No em reobriu més pàgines, si us plau!

Mataró, 24 d’abril.

24 d’abril, 2009

Sant Jordi.

El sol, un disc rogenc òbviament matiner, s’aixeca per sobre dels avions estacionats al Prat. Acabo d’acompanyar a en Gerardo que se’n va de visita a casa seva desprès de deu anys d’absència. Jo faig cap al pont aeri com aquell que va a agafar l’autobús cada dia a la cantonada per anar a treballar.


Avui és Sant Jordi. A l’avió ens obsequien amb un llibre d’aforismes.

“Nunca hay que dejar que la cabra se convierta en tu jardinero”
No està malament, no?

Al despatx, sobre la taula, trobo un altre llibre obsequi del Delegat del Govern de la Generalitat a Madrid, l’amic Pepe Cuervo: edició bilingüe de poesies de Joan MargaritMisteriosamente feliz" Visor poesia. M-2009.

Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els teus ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d’ells és la tristesa.

Algun any em tocarà quedar-me en tal dia com avui i poder veure “La noche de los libros” que és una de les formes amb que a Madrid celebren aquesta diada. Però avui, per poc que pugui, intentaré tornar a casa per veure i viure la festa cívica de Sant Jordi. Sort de l’autobús.

Madrid, 23 d’abril.

23 d’abril, 2009

Presentació de Municipàlia.

A Nicaragua, a la seu del PSC, a la sala Ernest Lluch, es presenta el llibre Municipàlia, en un acte organitzat conjuntament per la Fundació Campalans i la seva matriu, el PSC.


Retrobada dels co-autors, vells companys i amics. La Manuela no pot acompanyar-nos per estar malalta (des d’aquí, una abraçada, noia!). Ens presenta, a nosaltres i al acte en sí, en una taula rodona (que és allargada) l’ Isidre Molas, el President del PSC i de la Fundació.




Obre el foc en Sixte Moral que sembla que és l’autor intel·lectual de l’idea del llibre, de recollir experiències d’antics alcaldes socialistes i desprès anem exposant més o menys breument cada un de nosaltres el que creiem convenient sobre el que hem escrit i que està al llibre.

Heus aquí la meva intervenció:

1. Introducció.

Agraïments: a la Fundació Campalans que va creure que podíem dir alguna cosa de les nostres experiències i que així, ara, queden plasmades en aquest llibre. Agraïment per organitzar-ne la presentació del mateix i a tots vostès assistents al acte pel seu interès.

Satisfacció: per trobar-me a casa compartint taula amb aquests companys i companya amb els que tant camí he compartit de la meva vida política.

Els que em coneixeu sabeu que gaire bé sempre m’ha tocat parlar del mateix: de la pela. No m’ha desagradat.

Una correcció lingüística: No és el mateix els cabals dels Ajuntaments de si aquests són o no cabdals (que no ho són). Ho dic per una errada meva en el text que no està corregida. Prengui’n nota.

L’Albert Aixalà ha comentat que la meva aportació al llibre és provocadora. Els altres components d’aquesta taula, vells companys i amics, que em coneixen bé han exclamat al ensems: Quina novetat!

2. Els Ajuntaments i altres CC.LL. tenen molts recursos.

Cert, continuen representant el 12-13% de la despesa pública. Però aquest és un altre tema que malgrat encara se’n parla del seu augment en realitat ja no se’l creu ningú. “A la pruebas me remito”.

El 12-13% és un percentatge sobre el total d’una magnitud, la despesa pública, que ha crescut molt: La despesa pública ha estat també un percentatge creixent del Producte del país que al seu torn ha anat creixent. És innegable que el volum de que disposen avui les CC.LL. és considerable. Es poden fer moltes coses amb aquests recursos.

En els darrers anys, els de l’economia de la totxana, la base fiscal dels ajuntaments ha augmentant molt. El número d’habitants per habitatge ha disminuït. Pels mateixos habitants tenim més cases. A més habitants (i riquesa) més cases. L’IBI no va correlacionat amb el cicle econòmic. Quan va bé el cicle l’IBI augmenta, quan va malament l’IBI (les cases) resta allà. Com que el valor cadastral no és, ni de lluny, el valor real, malgrat que aquest baixi el valor cadastral es manté, i l’IBI també.

La bona marxa de l’economia també ha comportat l’augment del parc automobilista, en nombre i també en valor. Ara segur que el parc no creixerà com abans però els vehicles no s’evaporaran.

L’IAE, que hagués estat cíclic, ja no hi és. Les taxes han de cobrir els costos, o no? Els invents que es van fent en els temes que han de cobrir tenen els seus costos i si aquests no es poden assumir els invents no s’aguanten, no s’aguanten pels seus costos. La història n’està plena d’invents fora de temps.

És lògic que sigui cíclica la participació en els tributs de l’Estat. Si aquest ingressa menys la seva participació no pot ser més. Cal tenir-ho descomptat. Aquest ingressos són un terç dels ingressos totals.

Rebaixem el pes de les plusvàlues i del ICIO que no són més, en promig, del 8% del total. Sempre s’ha explicat que cal anar en compte amb aquests ingressos per la seva volatilitat, no prendre’ls com a ingressos consolidats. Aquests sí que van amb el cicle.

Cal no deixar-se aclaparar pels indicadors negatius i saber veure la contrapartida positiva. La base fiscal ciutadana local no està composada sols pels ocupats (que encara són més del 80% de la població activa). Els pensionistes estables són menys afectats per les situacions dolentes ja que en general els afecten poc. Torno a recordar que les bases fiscals locals no són cícliques, no van exactament amb el cicle al estar basades en la imposició indirecta.

A grans trets, doncs, Déu ni do dels recursos que tenen els Ajuntaments i les seves possibilitats que donen.

3. Cal recordar que vivim en un món finit, que hi ha límits.

Potser tots ho hem oblidat, i els administradors més. Els avenços tècnics que ofereixen novetats cada dia; les demandes il·limitades dels rics (els pobres les limiten a les més necessàries); les moltes possibilitats que donen els quantiosos recursos de que disposem, potser ens fan pensar que ho podem fer tot. Però no, no es pot fer tot.

Tinc la sensació que hem oblidat no només la finitud dels recursos de que disposem, malgrat que pugin ser quantiosos, si no que hem oblidat altres conceptes econòmics assenyats: l’aprofitament de les amortitzacions per determinar l’obsolescència dels béns de que disposem i la seva correcta aplicació (amortitzacions més ràpides, menys beneficis); la relació cost/benefici que pot donar moltes indicacions sobre la conveniència de determinades despeses; la mida que pot tenir el gruix de les despeses supèrflues, els “capritxos”, als que inevitablement porta la naturalesa humana però que hem de saber controlar.

Les demandes ciutadanes poden ser múltiples i fins i tot contradictòries. Aquí cal recuperar la lluita ideològica per saber prioritzar-les segons els nostres principis. Lògicament en vaques grasses es pot acontentar a molta gent en les seves particulars (i moltes vegades peculiars) demandes. En els moments de vaques magres és quan millor es veu quins són els principis de cadascú i cal recordar que no tothom té els mateixos, no tothom té la mateixa visió del món.

4. Guia per a navegants.

Cal mantenir, crec, el rigor en la feina en totes les administracions. Ja sé que és difícil en els temps que corren, de liquiditat dels valors, parlar de valors sòlids. Però és absolutament necessari. Hi ha recursos, molts, però no són il·limitats, no n’hi ha per tot. Hi ha límits i l’única forma d’establir-los és treballant rigorosament.

Això comporta inevitablement fer molta pedagogia amb els ciutadans i ciutadanes. Cal molta explicació, paciència i estar disposats a perdre la cadira si cal. Tot plegat és el poc que podem perdre. Alhora cal endinsar-se en el treball mancomunat, amb administracions del mateix nivell i d’altres nivells i també amb els ciutadans i ciutadanes.

Per les dues coses anteriors, el rigor i la pedagogia, cal que els electes tinguin la preparació necessària per acomplir la seva feina, l’encàrrec democràtic de regir temporalment una col·lectivitat més o menys gran o petita.

La recepta, bé, sols la meva recepta fruit d’una llarga experiència en el món local:

“Atendre a curt mirant al llarg molt tocant de peus a terra. Aquesta crec que ha de ser la recepta, tot tenint present que cada matí en entrar a la Casa Gran cal pensar que el món ha donat una altra volta i que el sol surt per a tothom.”

Moltes gràcies per la vostra atenció.


Bé, crec que he de tornar a tancar el llibre d’aquesta etapa de la meva vida. En els darrers dies he tornat a pensar i a expressar idees públicament sobre el municipalisme, però malgrat que penso que encara podria dir-ne coses, forces coses (no en va és el meu tema), ja queda enrere i sembla que no hi ha pas gaire interès en que els que ens hi varem dedicar en el passat en continuem parlant. Coses dels temps que vivim. Aigua passada.

Mataró, 23 d’abril. Dia del llibre.

19 d’abril, 2009

Satisfacció.

Els companys de Sentmenat del PSC em demanen que hi vagi a parlar en l’acte que l’agrupació organitza amb motiu dels 30 anys d’Ajuntaments democràtics. Amb molt de gust. Sempre és d’agrair que hi hagi qui pensi que pots dir-los alguna cosa interessant de la teva experiència. En Josep Vilaró, que fou Alcalde de la vila entre el 1999 i el 2007, havia estat un membre actiu a la FMC en la meva etapa municipalista.

Vaig preparar-me la xerrada amb il·lusió, documentant-me lleugerament sobre la localitat i la vida de l’agrupació socialista. Aquests actes proporcionen coneixement del territori, de la seva gent, i contacte directe amb la realitat. Sempre t’expliquen coses que desconeixes i surts amb un coneixement que fins llavors no tenies.

Malgrat que el temps fou incert, bona entrada per un dissabte a la tarda en un acte d’aquesta mena. Crec que els va agradar la meva exposició, al menys així m’ho varen fer saber, fet que em va satisfer car indica que vaig aconseguir complir amb l’objectiu que ells s’havien proposat, els vaig ser útil.



El guió de la xerrada:

1. Introducció:

-Agraïments. PSC, Josep Vilaró.

-Fora ja un paper dels historiadors: ½ població Catalunya menor de 40 anys. Exemple Sentmenat, dobla la població des de l’any 80. Visió subjectiva des de les vivències personals.

2. El final de la dictadura, els anys 70:

-L’arbre s’asseca, les petites branques abandonades. L’exemple d’en Salas Moret. La davallada de la despesa pública local és clau, del 71 al 79.

3.La represa democràtica:

-Els anys trepidants, del 75 al 82. Esdeveniment per any. La diferència de viure-ho llavors i de veure-ho ara: la visió dels que no hi eren. Del treball constant i continuat com a font de resultats.

-La represa democràtica local: com ens varem trobar els Ajuntaments: sense traspàs (no hi va haver franquistes, el paper de l’UCD). Els primers governs d’unitat democràtica. Les primeres tasques: refer la màquina. Les finances del 79 al 83. L’explicació als ciutadans/es: l’Ajuntament no pot tancar les portes. Caçar mosques i aprendre’n.

4. La feina dels Ajuntaments democràtics:

-Construir pobles i ciutats (no reconstruir, ja que no estaven construïts tal com ho entenem ara).

-Els serveis bàsics, la gran feina: aigua ->racionalització en alta i en baixa; residus->sòlids, líquids:clavegueres, col·lectors i depuradores; transports.

-Els serveis personals, la gran innovació: No n’hi havia. Serveis socials i sanitat: l’atenció bàsica; cultura i festes: la recuperació i creació de tradicions; esports i joventut. Els intents (no reeixits) de participació.

5. Heràclit:

-“Ningú no es banya dues vegades al mateix riu.” Avui hi ha altres temes. No podem mirar enrere, ja tot és responsabilitat nostra. No ens podem quedar en les “batalletes”

6. Els temes d’avui:

-La crisi ho capgira tot. De la immigració a l’atur com a principal problema a abordar.

-Atenció a les conseqüències socials i polítiques de la situació econòmica: exemples històrics.

-De les vaques grasses (renoi, quins anys!) a les magres en la hisenda pública i privada, la local i les altres.

-No és cert que no hi hagin recursos, cal administrar-los bé. No és cert que “Tot està per fer i que tot és possible”.

-El rigor en la feina, la pedagogia cap als ciutadans, la preparació dels electes, el treball mancomunat -> la superació del municipi com a unitat administrativa. (inutilitat de les eines actuals tal com estan formulades, per ex. les comarques).

-Conèixer exactament la realitat del temps i l’espai en que estem: Sentmenat avui.

7. Cloenda:


-“Atendre a curt mirant al llarg molt tocant de peus a terra. Aquesta crec que ha de ser la recepta, tot tenint present que cada matí en entrar a la Casa Gran cal pensar que el món ha donat una altra volta i que el sol surt per a tothom.”

Mataró, 19 d'abril.


30 anys. Mitja vida.


Séneca escriu “De la brevetat de la vida” a la tornada del seu primer exili i dedica l’obra al que serà el seu sogre Pompeu Paulí. Aquest era llavors el prefecte de l’annona, una institució creada per l’emperador August per assegurar el proveïment de gra a Roma i als exèrcits imperials.

Conclusió

"Separa’t, doncs, de la turba vulgar, o caríssim Paulí, i retira’t, més batut ja del que a la teva edat caldria, a un port tranquil. Pensa quants tràngols has passat, quantes tempestes privades has sostingut, quantes de públiques te n’has provocat. La teva virtut s’és palesada ja prou en proves treballoses i inquietes; assaja el que podrà fer en l’oci. La major part de la teva vida, i certament la millor, ha estat donada a la república: pren-te una mica de temps per tu mateix. No és pas que t’inviti a un repòs indolent i inactiu, que submergeixis tota la vivacitat del teu caràcter en el son i en els plaers cars a la turba: no seria això descansar. Ocupacions trobaràs més grans encara que les que fins aquí esforçadament exercires, en les quals reposat i segur podràs esmerçar-te.”

L.A.Sèneca. “De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència”. Text i traducción del Dr. Carles Cardó. Fundació Bernat Metge. Institut Cambó, 1924 (ed. Altaya, 2009)

17 d’abril, 2009

Abús i tòpic.

Els darrers versos de la poesia “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol, inclosa al seu llibre “L’àmbit de tots els àmbits”, del 1980, han estat usats i abusats abastament. Àdhuc els he sentit des de la tribuna del Congrés del Diputats de Les Corts espanyoles.

Evidentment, la seva literalitat convoca a la lluita a tots aquells que creuen que encara no estan, de lluny, realitzades les seves expectatives (generalment politiques), malgrat que crec que són fills d’un moment molt concret de la política a casa nostra en l’adveniment de la democràcia. Recordem-los:

“Posem-nos d’empeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemne i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabar, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible.”

Crec que jo, en algun o altre moment, també els vaig emprar.

Els diaris diuen (sense gran ressò, per cert) que ahir, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, els alcaldes catalans els varen tornar a dir però el President de la Generalitat, que fou ell mateix Alcalde molts anys, els va replicar que no és cert que tot estigui per fer i que, a més a més, no tot és possible.

Certament. Des de l’abrandament arrauxat es poden fer algunes afirmacions cridaneres, des de la responsabilitat institucional i des de la realitat, no. Es podien comprendre actituds d’aquesta mena als començaments de la represa democràtica. Ara, trenta anys desprès, ja no. Moltes responsabilitats, sinó totes, són ja nostres. L’any 79 pertany ja a la historia. El 51,73% de la població catalana té menys de quaranta anys, és a dir, o tenia menys de deu anys, o encara no havia nascut, a l’adveniment de la democràcia. Si els electes locals no saben aprofitar els recursos que tenen entre mans és el seu problema, no el d’altres.

A plogut molt des de llavors i el treball realitzat ha estat formidable. Sols cal mirar el paisatge urbà, com són ara els nostres pobles, viles i ciutats, per desmentir el que tot està per fer. S’ha fet molt. Que hi ha coses noves a fer és una altra cosa. Que sempre queda per fer, una altra. Especialment si no es té en compte que no tot és possible i si no s’atreveixen o són (som) capaços de dir-ho.

Des del tòpic es perd credibilitat.

Mataró, 17 d’abril.

16 d’abril, 2009

Amb un petit comentari.

Ho diu el notari López Burniol avui en un article a El País:

“La contribución de Cataluña a la conformación de España ha sido decisiva, hasta el punto de que -en algunos momentos- ha podido pensarse que la relación que para simplificar conocemos como Madrid-Barcelona era una relación bilateral: no jurídica, pero sí cultural y económica. Pero, desde hace algún tiempo, esta relación ha cambiado gracias, en parte, al crecimiento espectacular del Gran Madrid, y gracias también a la dimisión catalana, que ha dejado de entender la política española como un proceso de regeneración del Estado, que a todos afecta y a todos beneficia, para considerarla como un terreno de juego impuesto en el que sólo importa obtener un buen resultado en la confrontación bilateral planteada.

Cada vez que un político catalán dice que a él sólo le importan los intereses de Cataluña ahonda en esta dimisión. Cuesta otorgar responsabilidades sobre la comunidad de propietarios a un vecino que dice, por activa y por pasiva, que a él sólo le importa su apartamento.

No obstante, también ha de apuntarse la posibilidad de que esta dimisión sea consecuencia del agravio continuado que supone la reiterada negativa a aceptar, por parte de la comunidad de propietarios, cualquiera de las reiteradas reformas que -éstas sí en beneficio de todos- el propietario hoy disidente ha reiterado hasta la extenuación. Pero, sea como fuere, lo cierto es que resulta difícil hablar hoy de un proyecto compartido entre España y Cataluña. La ruptura sentimental es evidente.

És cert que “No hi ha cua de gent del PSC per anar a Madrid”. És cert que“Hi ha alguns Ajuntaments en els que els càrrecs estan millor remunerats que a l’Administració Central”. És cert que hem dimitit, i així ens va.

Mataró, 16 d’abril.

15 d’abril, 2009

Una metàfora.*

*(parlament per l’Acte Institucional de commemoració de 30 anys d’Ajuntament democràtic al Saló de Sessions de la Casa de la Ciutat. Mataró, 15 d’abril.)




J.M.Serrat-1992.


Em permetré, em permetran, senyores i senyors, una metàfora.

Heràclit va dir, fa uns 2.500 anys, aquella coneguda frase de que ningú no es banya dues vegades en el mateix riu. Sembla, però, que Heràclit l’Obscur distingia entre la llera i l’aigua que hi passa. Aquesta, l’aigua, va modelant i remodelant la llera, a cops violentament però durant molts períodes imperceptiblement o gens. L’aigua sempre és nova, diferent. Ningú no es banya dues vegades en el mateix riu.

Fa trenta anys l’aigua de la vida local va tornar a córrer per una llera institucional eixuta de temps, polsosa i abandonada. Llavors era un rierol prim, alegre, ingenu, esverat a voltes, com correspon als inicis de la vida. Va anar modelant la llera, adaptant-la i adaptant-se, descobrint la llum venint d’un subsòl tenebrós i arcaic.

Ara, trenta anys desprès, aquella aigua ha esdevingut un riu cabalós (que no cabdal) i lluminós, i corre tranquil·la per un llit ample i estable lluny ja de la remor cantarina de les fons inicials i de les dificultats per obrir-se camí.

Tres coses hem de demanar a aquest curs d’aigua:

Que sigui net. O el més net possible. Quan el riu es fa gran ha passat per molt llocs, s’han afegit moltes aportacions, s’hi fan abocaments més o menys controlats o incontrolats, hi ha llocs amansats on hi creix de tot, hi ha torrentades que aboquen el que arrosseguen .

Cal mantenir-lo net, transparent, potable.

Que sigui útil. Tot curs d’aigua pot tenir moltes aplicacions. S’ha d’aprofitar la seva força per produir energia. S’ha d’aprofitar el seu cabal com a via de transport, per regar i fer créixer la producció de la terra. S’ha d’aprofitar el seu curs per esbarjo, gaudi esportiu o simplement estètic. S’han d’aprofitar els seus elements de vida.

Cal aprofitar-lo, que sigui ben útil, que serveixi bé, amb totes les seves potencialitats.

Que estigui controlat. Evitar que l’aigua xarboti de la llera i s’escampi desordenadament pel seu voltant formant marjals i aiguamolls, que si bé poden mantenir molta fauna i flora interessant també poden ser insalubres o malsans. Evitar, alhora, que estigui rígidament constrenyit. Controlat és una cosa, restringit n’és una altra. Ha de tenir l’espai precís per què faci la seva funció i se’n pugui extreure tot el seu potencial lluny de pressions interessades o espúries.

Cal desenvolupar-lo en els marcs normatius dels que col·lectivament ens dotem.

Ara, arreu i des de fa algun temps, tenim una forta tamborinada al damunt. No sabem si escamparà gaire aviat o si ens portarà encara més calamarsades i aiguats. El cert és que tot tràngol econòmic comporta reaccions del cós social, és ben sabut. Cal estar amatents perquè aquestes reaccions no esdevinguin torrentades. És difícil, i potser està fora del nostre abast, desfer o esvair la negre nuvolada i les seves conseqüències. Hem d’intentar-ho, amb la millor voluntat, disposició i coneixements que tinguem o sapiguem. Sí que hem d’estar alerta del que ens ve a sobre, de la que ens està caient.

Això s’ha de fer des de tots els indrets de la societat, col·lectivament i personalment. Des de les institucions, organitzacions, entitats i agrupaments de tota mena. Però també amb els comportaments personals, individualment, assumint la pròpia responsabilitat.

No podem deixar, en els temps que corren, que el curs d’aigua del món local, amb el que va costar d’aconseguir que tornés a tenir vida i amb el servei que està donant, s’embruti, es desaprofiti i es descontroli. Que qualsevol nou aniversari, proper o llunyà, dels Ajuntaments democràtics espanyols i de totes les Corporacions locals, es pugi celebrar com una commemoració reeixida per la ciutadania i joiosa i raonablement satisfeta pels que n’han estat els seus components.

Sr, Alcalde, senyores, senyors, moltes gràcies per la seva atenció.

Mataró, 15 d’abril.

14 d’abril, 2009

A l’altra punta –i 5. Val la pena.

La decisió va ser encertada, ens ho hem passar molt bé. La província de Cadis té els ingredients suficients per gaudir d’uns agradables dies de vacances.

Dues aglomeracions urbanes industrials i logístiques: La de la Badia de Cadis i la de Badia d’Algecires. Una ciutat amb personalitat propia: Jerez. Moltes boniques poblacions marineres i d’estiueig, d’altres que emblanquinen turons, penya-segats i fondalades, amb molta història dels temps dels moros i cristians. Tres parcs naturals: Badia de Càdis, los Alcornocales i la Sierra de Grazalema. Un paisatge, ara a la primavera, verd i frondós amb l’indret que hi plou més d’Espanya, amb extenses terres de cereal, vinya i pastura per cavalls, bous i vaques, cabres i ovelles. Costes assotades pels vents que aixequen la sorra de les platges, la visió de l’Àfrica a l’altra banda del Estret. Bones comunicacions. Cultura popular i esbarjo modern.


Bon menjar: Guisos marineros, tapeo, marisc i pernil del bo. Vins generosos i també de lleugers, bons brandys.


Com a molts altres llocs del món que apleguen vida i història, encara que aquí el conjunt, en conjunt, és plaent. Gràcies, Mamen.

Mataró, 12 d’abril.



A l’altra punta-4. Rendits.

A Jerez el vi del seu nom els ha donat fama universal. Qui no coneix alguna de les seves especialitats? L’exportació, a Anglaterra i a Holanda, era el seu fort, més que el consum espanyol. Pel que em varen explicar quasi feien, o fan encara, el producte per encàrrec a gust del consumidor. Més o menys amontillado, oloroso,… Els finos i les manzanillas de Sanlúcar eren per consum intern.


Ara amb el declivi de la cultura del vi com a consum habitual, a taula i al bar, van retrocedint posicions. Sembla que s’ho prenen resignadament, com si ja estiguessin rendits. En un món en que tot es ven, tot es promociona, tot és publicitat, els productors de vins i brandys de Jerez resulta que ja no tenen esma per continuar competint amb força. Ells que varen ser pioners en l’exportació, en la publicitat i el marquisme ara van acceptant que potser al seu producte ja li ha passat el temps. Sí, a vegades algun tímid intent de reacció buscant nous mercats i consumidors, però sembla que sense gaire èxit.

Ara van diversificant cap a d’altres productes, racionalitzant la seva oferta, concentrant els productors i les empreses, venent-se-les a multinacionals. Potser no és una estratègia dolenta.

La bodega que varem visitar ens va fer més la impressió de museu que activa seu d’elaboració. El dissabte Sant les bodegues tancades, com si els fessin nosa les visites i les possibles compres. Quina diferència amb alguns productors d’altres zones ben actius. Com si ja els tinguessin fets,... en el món d’avui! Les vendes,... però si ja es pot comprar a El Corte Inglés! A l’aeroport, per endur-te’n un record, quatre ampolles mal comptades. Durant tota la setmana la seu del Consejo regulador del vino y el brandy de Jerez el varem veure tancat a pany i forrellat.

Ells s’ho saben. Potser estic errat, però la impressió en aquest tema és de decadència, resignadament. Rendits i en retirada.

Jerez de la Frontera, 11 d’abril.

13 d’abril, 2009

A l’altra punta-3. El món és un mocador.

-“Perdonen. ¿Por casualidad ustedes no serán de Mataró?”

Ja m’han conegut, penso. Havíem entrat a sopar a un restaurant normal i corrent que sobre la marxa ens havia semblat bé. Desprès que el cambrer ens va prendre la comanda se’ns va acostar l’amo i ens va fer la pregunta.

-“Sí, sí. Somos de Mataró.”

-“¿Usted no tenía algo que ver con el Ayuntamiento?”

Varem acabar en català. L’home, nascut a Catalunya de pares andalusos, al igual que la seva muller, havia tingut un bar al carrer d’en Pujol i em recordava. Fa quatre anys, ens explicà, l’havia traspassat i se’n havia anar a obrir aquest a Jerez on aquest vespre casualment hi vam caure a sopar.
------

-“Yo tengo un amigo al que Ud. conoce”, em digué Rafael Osborne mentre començàvem la visita a la bodega de La Mora de l’empresa del seu mateix nom, la del toro famós, al Puerto de Santa María.

Al dir-me el nom d’un conegut dirigent del meu partit li vaig respondre:

-“I tant! Fa més de 35 anys que ens coneixem i que treballem plegats.”

-“Pues ha estado aquí varias veces por amistades familiares comunes.”

De fet no me’l ser imaginar en l’ambient de gresca andalusa, però noi, quina sorpresa!
------

En una presentació fortuïta:

-“Yo trabajo en la Alacena de Carlos Herrera. ¿Lo conoce?”

-“Pues claro, yo soy de Mataró.”

Agafa el mòbil i fa una trucada: Carlos, te paso a alguien que quiere saludarte.”

-“Hola, Carlos. Sóc en Manel Mas i estic de vacances uns dies per la província de Cádiz.”

-“Home, Manel, què tal? Que bé! Quan aneu a Sanlucar? Ja et reservo taula. Demà a 2/4 de tres a Bigote. Digues que vas de part meva. Ja els trucaré!”

-“Encantat de sentir-te. Com està la teva mare?”

-“A veure si alguna vegada vens a Sevilla i ens veiem.”

Res, que a l’altra punta t’adones que el món és un mocador. Ah!, els llagostins estàven sensacionals! Gràcies, Carlos!
------

-“Ud. es el Sr. Mas, ¿Verdad?". Ens estàvem aixecant de la terrassa del bar de davant de l’Ajuntament de Jerez. Havíem sopat de “tapeo” gaudint del espectacle que comporta l’anar i venir dels jerezanos i jerezanas cap a, o de, les processons.

-“Soy de Mataró. Bueno, ahora estoy en Cehegín. Mi familia era de allí y mi esposa que también es ceheginera me ha arrastrado a mis orígenes. Estamos de vacaciones.”

-“Nosotros también.” La fem petar uns moments rememorant la meva relació amb els murcians mataronins.

-“Bé, que vagin bé les vacances!”.

Jerez de la Frontera, 10 d’abril.

També gent de Llavaneres, de Malgrat,...

A l’altra punta-2. Que lluny queden les noticies!

No és només la distància, és la disposició mental. Remodelació del Govern. Em fa mandra llegir els diaris i escoltar o mirar els noticiaris per veure i sentir les obvietats, vaguetats i llocs comuns amb que es jutjarà la decisió del President, la seva oportunitat, el seu encert, i el que deuen dir els i dels acomiadats i anomenats.

De fet ni compro el diari, em limito a agafar-ne un de l’hotel i donar-hi un cop d’ull no fos cas que se m’estronqués la tranquil·litat.

-“Hola. Sóc de la ComRàdio, del programa d’en Miravitlles. Podries venir aquest vespre a participar a la tertúlia?”

No deuen trobar a ningú dels meus per anar-hi ja que deu fer un parell d’anys que em tenen oblidat.

-“Ho sento, estic passejant per Ubrique, a l’altra punta.”

-“Oh, perdona. Bones vacances!”
----------

-“Hola Manel, sóc en Carlos. Era per dir-te si vols acompanyar-nos demà amb els Armats

-“No puc, estic al Puerto de Santa María davant un plat de gambes que fan molt bona cara”

-“Res, res. Quina enveja!”
-----------

-“Hola. Sóc l’Oriol de l’ACN. Què en penses de que en David Vegara plegui?”

-“Ah!, en David plega? Doncs no en sé res. Estic arran de la platja de Chipiona. I a més, fa mesos que no parlo amb ell, per tant no sé res de res. Ho sento”

-“Doncs que vagi bé!”

Això fins el dijous. Aquí ja és festa, allà encara no. Suposo que ara afluixarà la febre mediàtica que els ha provocat la remodelació del Govern. Enguany la Passió per en Solbes i companyia. Sort que desprès ve la Resurrecció!

La setmana que ve, dimarts 14, ja ens ho explicaran. Hi ha reunió extraordinària del GPS, convocada des de fa dies, on vindrà el President. Ja serà dimarts de Pasqua.

Jerez de la Frontera, 9 d’abril.

-“Hola, avui en Josep M. Cano fa programa a la COM. Et vindria bé que et truquem per comentar el canvi de Govern?”

-“Estic sortint d’excursió cap a
Tarifa. No em ve massa bé”

-“Perdona, ja et trucarem dilluns que ve!”


(En Peridís ho borda. El País, 12 d’abril)

A l’altra punta-1. Primera impressió.

Enguany en comptes de veure succedanis aquí hem anat a veure l’original. Setmana Santa per la província de Càdiz prenent com a base la ciutat de Jerez de la Frontera.

No hem fet quatre passes desprès de deixar les maletes a l’hotel que ja ens trobem enmig de processons, mirant més que escoltant la primera saeta.

Sembla, a cop d’ull, que la gent d’allà viu per això. És una festa grossa, com si fos festa major, però sols és la Setmana Santa, desprès vindrà la feria i el “sarao” corresponent.

La gent, homes, dones, jovent i canalla van endiumenjats (fet que a casa nostra ja no s’estila en cap moment, fora dels casaments i ja se’n fan pocs). Els menuts clenxinats i polits, els germans vestits igual, tal com ens feia anar al meu germà i a mi la nostra mare. A la presidència dels seguicis algun jaqué i militars i policies. Encara que poques “peinetas” i mantellines. Les factures d’alguna banda de música fan “repelús”. Tota una organització de cadires i llotges per la “carrera oficial” que és el lloc on passen totes les processons. Això de dilluns a divendres.

La primera impressió: he retrocedit cinquanta anys, o potser és que visc en un altre món. Sort que hi han més coses a veure!



Jerez de la Frontera, 7 d’abril.

12 d’abril, 2009

Nàpols, 1944.

Un bon amic que coneix la meva afició per Itàlia m’obsequia amb un llibre que és una crònica de l’ocupació aliada d’Itàlia a la Segona Guerra Mundial.

Norman Lewis: “Nápoles 1944”. Un oficial del servei d’intel·ligència en el laberint italià és el subtítol del llibre i descriu, a tall d’agenda, el que fa i el que veu i el que en pensa de tot això l’autor des del 8 de setembre del 1943 quan desembarca a Salerno fins el 24 d’octubre de 1944 que se’n va a Port Said a una altra missió.

Sempre he sentit dir que Nàpols és la ciutat més oriental d’Occident. Llegint el llibre s’entén ben bé, i també s’entenen altres coses: una ocupació militar i el que comporta; la misèria rural dels entorns de la ciutat en aquells temps; les peripècies dels italians civils i més concretament l’estil del Sud; la perplexitat del autor moltes vegades fora de lloc, com molts dels altres anglosaxons amb qui treballava.

65 anys enrere quasi bé com a l’Edat Mitja. Clar que passant a Itàlia ensopego amb un paràgraf de rabiosa actualitat encara:

“En la última visita al cuartel general me han sorprendido asignándome un trabajo concreto: investigar los móviles de un partido político clandestino que actúan esta región. En la actualidad, existen unos sesenta y cinco partidos políticos registrados oficialmente con nuestro beneplácito y que participaran en la desaforada lucha democrática que cabe esperar cuando se celebren elecciones…
…Algunos se consideran más resueltos y siniestros; y entre ellos se cuenta el que tengo que investigar, que se llama Forza Italia! y al que se suponen tendencias neofascistas. Mis contactos en Benevento lo consideran desdeñosamente un simple movimiento más de ultraderecha, que cuenta con el respaldo de los terratenientes y de la mafia rural, y en este caso está dirigido por un latifundista chiflado que se cree la reencarnación de Garibaldi. De todos modos me han encargado que haga un informe.” (pàg. 217-218)

Gràcies, amic Ferran.

Jerez de la Frontera, 6 d’abril.

06 d’abril, 2009

Exposicions a Toledo.

La nostra antiga companya diputada Marisol Herrero, ara Consellera de Cultura de la Junta de Comunidades de Castilla y La Mancha, convida als membres de la Comissió de Cultura del Congrés a anar a Toledo per veure un parell d’exposicions.

Com que l’AVE t’hi col·loca en mitja hora des del centre de Madrid hem aprofitat per anar-hi tot just acabada la sessió de control dels dimecres. Sortim quasi a les dues del migdia, dinem ja al Parador, prèvia salutació del President Barreda, amb una vista sensacional de la ciutat.



Acabat l’àpat en traslladen al Museo de Santa Cruz al edifici annex de Santa Fe on hi han inaugurat no pas gaire una exposició sobre el Greco. “El Greco. Toledo 1900” que aplega moltes obres del pintor que hi ha a la capital castellano-manchega i alhora explica el procés de recuperació del artista que va tenir lloc als començaments del segle XX. Sembla que estan preparant el terreny per una magna exposició coincidint amb la commemoració dels quatre cents anys de la seva mort el 2014. Els colors llampants de les túniques dels personatges bíblics que va pintar i que s’hi mostren són sensacionals.

Cal aturar-se, malgrat que nosaltres no varem tenir gaire temps, en la reconstrucció del edifici que està ben reeixida. La Presidenta de la Comissió, Clementina Díez de Baldeón, que és diputada per Ciudad Real i muller del President de la Junta, ens ensenya molt estufada una de les joies que conté l’edifici, la capella de Belén, que està en procés de restauració i que és una autentica joia. Caldrà tornar-hi quan estigui acabada. Bé, del cert, Toledo sempre val una visita.


Tot rabent visitem l’altra exposició que hi ha al Museu de Santa Cruz pròpiament dit que és un edifici construït pel Cardenal Mendoza com a hospital de caritat als començaments de l’Edat Moderna en forma de creu. Pots embadalir-te amb l’enteixinat dels sostres. L’exposició és peculiar ja que mostra el procés de canvi d’Espanya fruit de la guerra de la Independència. “España 1808-1814. De súbditos a ciudadanos”. Des del punt de vista didàctic és interessant i conté moltes peces curioses.

Carregats amb els dos pesants catàlegs de les exposicions, sense temps per aturar-nos a comprar una mica del seu afamat massapà, enfilem l’AVE rodejats d’estudiants en viatge de finals de curs de tornada a Madrid.

Mataró, 4 d’abril.

05 d’abril, 2009

Zarápolis.

Amb motiu del meu aniversari l’any passat em van regalar alguns llibres. Entre ells Zarápolis (Cecilia Monllor. Ed. Del Bronce. B.2001), una narració periodística sobre el fenomen de Zara.

Llegit ara en la distància del temps, va ser gestat a començaments de segle i ja estem acabant la primera dècada, m’ha fet recordar la meva visió, coincident amb la del llibre, sobre aquesta meravella industrial del sector del tèxtil i la distribució comercial (ja que és una barreja d’ambdós) que encara avui és tant reeixida al nostre país i a tot el món.

A Mataró varem viure molts anys del tèxtil i Zara hi tenia algunes arrels (crec que ara ja no hi té res). Coneixia forces aspectes del sector per tradició familiar ja que molts dels meus hi havien treballat (com quasi bé tothom a la ciutat) i pels contactes que tenia amb el teixit empresarial i sindical locals (als començaments de fer d’Alcalde fins alguna mediació vaig haver de fer en la negociació col·lectiva al local del Gremi de fabricants, el “gremit” en mataroní)

Per això quan vaig coincidir casualment (més o menys en el temps de l’elaboració del llibre comentat) en una taula de restaurant amb el Sr. Fernando Martínez, que em va ser presentat com a Director d’expansió immobiliari de Zara, em va faltar temps per demanar-li si podia procurar-me una visita al mític complex d’Arteixo.

Dit i fet. Acompanyat pels intermediaris que m’havien facilitat l’oportunitat del contacte em vaig passar tot un dia coneixent per dins, superficialment és clar, el funcionament de la creació i la logística de Zara que tanta fama li han donat. El llibre ho descriu de sobres a la seva manera, encara que és perfectament conegut. (A la darrera pàgina del text s’explica que el creador i ànima de l’empresa, Amancio Ortega, va revisar-lo: “leyó el texto antes de su publicación e hizo sus puntualizaciones”)

Precisament vaig tenir la sort de poder departir una bona estona amb el cèlebre personatge (d’altra banda per presència i actitud tant lluny de ser personatge). Mentre giràvem visita, si mal no recordo a la secció de disseny, se’ns va acostar un empleat i ens va dir que el Sr. Ortega assabentat de la nostra visita i del meu càrrec ens volia saludar.

Em vaig trobar amb ell en un despatx de treball, lluny d’ostentació i cerimonial, on planerament em va explicar la filosofia tant de treball com de concepte del que feia. És també conegut i senzill: Els homes entrem a les botigues de roba a comprar el que necessitem. Les dones hi van a veure que hi ha. A partir d’aquesta idea es desenvolupa tota una estratègia que ha conduit al seu èxit: disseny actual, producte assequible, rotació continuada, escassa propaganda, renovació permanent de l’espai, involucració dels treballadors,... Res més. Ben senzill.

Ah!..., la psicologia humana.



Perdoneu. No és masclisme “Nunca es triste la verdad (en aquest cas just el contrari), lo que no tiene es remedio”

Està sonant el Kind of Blue de Miles Davis, també mític enregistrament de ara fa cinquanta anys tornat a publicar per commemorar-ho, amb els altres “montres” del jazz: “Cannoball” Adderley, Paul Chambers, James Cobb, John Coltrane, Bill Evans i Wynthon Kelly.



Mataró, 4 d’abril.

04 d’abril, 2009

Els preus de l’artesania.


-“Saps quan m’han costat a la plaça els pèsols per fer-ne una cassoleta d’ofegats?” em pregunta la mestressa.

-“…???”.

-“Doncs, 30 €!! Cinc quilos, de pelats, a 6,-€ el quilo. Quins preus!”

-“ I què et penses”, responc. “Tot el que és treball artesà surt al preu que surt ja que la mà d’obra s’ha de pagar. O és que el pagesos, peixaters, carnissers, pastissers, i tots aquells que ens subministren productes exquisits no han de cobrar la seva feina? Per què et penses que els productes industrials són més barats? Mentre pugis pagar-los, fes-ho, compra'ls. Que això s’acaba. Tant els productors i llur feina com la possibilitat de pagar-los el que facin artesanalment.”

Demà, a taula, en lleparem els dits. Menjar de Déus els pèsols del Maresme ara que n’és temporada.

Mataró, 4 d’abril.

Quina barra!

El PP adopta per erosionar al Govern la tàctica que ja va usar amb èxit els anys de ferro de la democràcia espanyola, els del 91 al 96. Sobreactuant, amb tremendisme, sense cap pudor, respecte o responsabilitat per les conseqüències. Tot pel broc gros.

Però no es donen idèntiques circumstàncies que llavors. En aquells moments estàvem en una davallada del Partit Socialista i del seu Govern. S’estava esgotant, o exhaurint, l’empenta de la transició política i del canvi del 82. D’altra part, el PP no tenia encara responsabilitats de Govern, ni a l’Estat, ni a les autonomies, ni als Ajuntaments. Estava en el procés de reconstrucció que Aznar culminaria amb èxit l’any 96 i que els donaria sòlids puntals institucionals i orgànics que avui encara mantenen.

Ara ja no és el mateix. Els problemes que patim venen de fora, i a ells, els populars, els han sortit alguns temes conflictius de relativa importància fruit de la seva gestió. Els espies a Madrid, les investigacions del jutge Garzón sobre possible finançament irregular del partit i la corrupció, el judici pel cas del Yak 42, l’escandalós intent de control de Caja Madrid, la quarta entitat financera del país. A més, la crisi financera internacional els ha comportat la desaparició de molts dels seus referent ideològics en política i economia: els neocons, les desregulacions, i el retorn del keynesianisme i l’acció del Estat.

Davant d’aquest problemes deuen pensar que la millor defensa és un bon atac. Aprofitant que el principal problema del país (i del món) és la crisi econòmica, qualsevol discurs o manifestació serveis per carregar contra el Govern. Tot és culpa de Zapatero. Cap mesura proposada és eficaç. No es donen, segons ells, solucions als problemes que pateixen els ciutadans/es.

En el cas de la intervenció del Banc d’Espanya en la Caixa de Castella-La Mancha ara es tracta d’endossar la causa dels seus problemes als socialistes. Sí que hi ha responsabilitats concretes que afecten a socialistes i per extensió al col·lectiu. El President d’aquella entitat és un conegut i vell dirigent socialista. Però en aquesta acusació obliden moltes coses: La implicació en les decisions de la CCM de consellers del PP; de càrrecs institucionals del PP en el recolzament d’algunes decisions, entre elles la del famós aeroport de Ciudad Real.

Però hi ha més, la situació del sistema financer espanyol empastifat per la disbauxa del immobiliari afecta segurament a d’altres entitats en les que elements orgànics i institucionals dels seu partit tenen responsabilitats i protagonisme. No s’adonen que aquestes crítiques ferotges se’ls poden tornar en contra? Sembla que tant els fa. Fot-li morro, que s'hi val tot! Quanta irresponsabilitat. Si hi ha danys col·laterals o de foc amic ja els cobrirem. L’objectiu no és l’estabilitat de les institucions polítiques i econòmiques. Precisament és el contrari.



Madrid, 2 d’abril.

03 d’abril, 2009

Alcalde, ¿vos no comés?

Sempre em quedarà a la memòria la pregunta que em va fer el President d’Argentina, Raúl Alfonsín, en la recepció que ens va oferir a la Residencia de Los Olivos a la delegació catalana que estava a Buenos Aires amb motiu de la commemoració del centenari del Casal Català d’aquella ciutat l’any 1986.

Era al capvespre, a la biblioteca de la residencia presidencial, i no estava previst en el desenvolupament de la recepció que hi hagués un “piscolabis”. Com que tenia programat un sopar que s’anunciava substanciós (al reconegut restaurant La Cabaña) quan van sortir les safates amb menjar jo vaig procurar esquivar-les fent-me el distret. Alfonsín se’n va adonar i em va preguntar directament: “Alcalde, ¿vos no comés?”. El President Pujol que presidia la delegació catalana va ser més ràpid que no pas jo davant la meva tribulació: “Alcalde, menja! Hi ha cops que cal sopar dues vegades.”

L’endemà al matí, el President Alfonsín va fer acompanyar-nos pels “granaderos” de la seva guàrdia presidencial per rendir-nos els honors mentre col·locàvem sengles corones de llorer als monuments als mataronins Joan Larrea i Domènec Matheu que hi ha a Buenos Aires en record –com a patriotes argentins- al seu paper en el procés de la independència de les Provincias Unidas del Río de la Plata.

El President Alfonsín va ser el protagonista de la represa democràtica a l’Argentina desprès de la sagnant dictadura militar de finals dels anys setanta al seu país. Descansi en pau.

Mataró, 3 d’abril.

Abril



Una noia d'or. W.Barribal-1933.

Mataró, 3 d'abril.