Els darrers versos de la poesia “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol, inclosa al seu llibre “L’àmbit de tots els àmbits”, del 1980, han estat usats i abusats abastament. Àdhuc els he sentit des de la tribuna del Congrés del Diputats de Les Corts espanyoles.
Evidentment, la seva literalitat convoca a la lluita a tots aquells que creuen que encara no estan, de lluny, realitzades les seves expectatives (generalment politiques), malgrat que crec que són fills d’un moment molt concret de la política a casa nostra en l’adveniment de la democràcia. Recordem-los:
“Posem-nos d’empeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemne i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabar, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible.”
Crec que jo, en algun o altre moment, també els vaig emprar.
Els diaris diuen (sense gran ressò, per cert) que ahir, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, els alcaldes catalans els varen tornar a dir però el President de la Generalitat, que fou ell mateix Alcalde molts anys, els va replicar que no és cert que tot estigui per fer i que, a més a més, no tot és possible.
Certament. Des de l’abrandament arrauxat es poden fer algunes afirmacions cridaneres, des de la responsabilitat institucional i des de la realitat, no. Es podien comprendre actituds d’aquesta mena als començaments de la represa democràtica. Ara, trenta anys desprès, ja no. Moltes responsabilitats, sinó totes, són ja nostres. L’any 79 pertany ja a la historia. El 51,73% de la població catalana té menys de quaranta anys, és a dir, o tenia menys de deu anys, o encara no havia nascut, a l’adveniment de la democràcia. Si els electes locals no saben aprofitar els recursos que tenen entre mans és el seu problema, no el d’altres.
A plogut molt des de llavors i el treball realitzat ha estat formidable. Sols cal mirar el paisatge urbà, com són ara els nostres pobles, viles i ciutats, per desmentir el que tot està per fer. S’ha fet molt. Que hi ha coses noves a fer és una altra cosa. Que sempre queda per fer, una altra. Especialment si no es té en compte que no tot és possible i si no s’atreveixen o són (som) capaços de dir-ho.
Des del tòpic es perd credibilitat.
Mataró, 17 d’abril.
Evidentment, la seva literalitat convoca a la lluita a tots aquells que creuen que encara no estan, de lluny, realitzades les seves expectatives (generalment politiques), malgrat que crec que són fills d’un moment molt concret de la política a casa nostra en l’adveniment de la democràcia. Recordem-los:
“Posem-nos d’empeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemne i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabar, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible.”
Crec que jo, en algun o altre moment, també els vaig emprar.
Els diaris diuen (sense gran ressò, per cert) que ahir, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, els alcaldes catalans els varen tornar a dir però el President de la Generalitat, que fou ell mateix Alcalde molts anys, els va replicar que no és cert que tot estigui per fer i que, a més a més, no tot és possible.
Certament. Des de l’abrandament arrauxat es poden fer algunes afirmacions cridaneres, des de la responsabilitat institucional i des de la realitat, no. Es podien comprendre actituds d’aquesta mena als començaments de la represa democràtica. Ara, trenta anys desprès, ja no. Moltes responsabilitats, sinó totes, són ja nostres. L’any 79 pertany ja a la historia. El 51,73% de la població catalana té menys de quaranta anys, és a dir, o tenia menys de deu anys, o encara no havia nascut, a l’adveniment de la democràcia. Si els electes locals no saben aprofitar els recursos que tenen entre mans és el seu problema, no el d’altres.
A plogut molt des de llavors i el treball realitzat ha estat formidable. Sols cal mirar el paisatge urbà, com són ara els nostres pobles, viles i ciutats, per desmentir el que tot està per fer. S’ha fet molt. Que hi ha coses noves a fer és una altra cosa. Que sempre queda per fer, una altra. Especialment si no es té en compte que no tot és possible i si no s’atreveixen o són (som) capaços de dir-ho.
Des del tòpic es perd credibilitat.
Mataró, 17 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada