L'ofec de les finances municipals. Un tópic.

1. Surt arreu. Per començar, en declaracions dels electes locals de tots els partits. Després, aixequen la veu les organitzacions municipalistes. Se’n fan ressò amb vehemència els diputats i diputades de Cambres legislatives de tots nivells. Els mitjans de comunicació s’ho empassen i ho repeteixen, i potser, vés a saber, igual els ciutadans/es s’ho creuen.

El fet és que a copia de repetir-ho acaba esdevenint cert sense que ningú es vegi amb l’obligació de justificar-ho objectivament. Les finances municipals estan malament. Sempre han estat malament (ja ho dèiem els que estàvem en el món local els anys vuitanta). Ningú hi posa remei i, de tant en tant, tots a plorar. No seran, a cas, llàgrimes de “cocodrilu”? No amagaran moltes ineficiències i impotències de tota mena de la nostra política local?

Desconec si hi ha estudis recents fets en el món acadèmic sobre el tema, suposo que si. Al menys temps enrere se’n feien i no veig per què ara no continuï sent un camp de treball. Els dels propi món administratiu local deuen ser, pel que veig als mitjans, com sempre: les despeses “impròpies”, les dificultats derivades de la població (gran o petita), els condicionants socioeconòmics (de conurbació, rurals, en declivi, turístics, la immigració, l’envelliment,...), les característiques de les principals fons d’ingressos, la varietat dels fronts de la despesa i la seva peremptorietat.

No m’ho crec. Quan passen anys i panys fixats en el mateix discurs alguna cosa passa per què no pugui, com a mínim, ser posat en qüestió. Del fons o de la forma del discurs. Anem a veure’n un exemple amb algunes dades que estan a l’abast per la xarxa.

2. L’ajuntament de Mataró pot servir de referència. La ciutat té una mida mitja, ara cap a 120.000 habitants. Tenia una tradicional base econòmica industrial que ha anat perdent molt pes en els darrers temps. El seu creixement demogràfic actual es deu a l’empenta de la nova immigració. Socialment és força integrada, sense grans mancances. La seva administració és correcta, no deu ser, o no hauria de ser, gaire millor o pitjor de la mitja de les poblacions de la seva mena. Sobre aquesta mena de comparacions la Diputació de Barcelona publicava, suposo que ho continua fent, un excel·lent treball.

L’evolució dels seus pressupostos en els darrers anys és la següent:

Quadre n.1

(Font: Programes d’actuació municipal i Pressupostos, del 2002 al 2008. Publicacions i documents municipals. Ajuntament de Mataró.)

D’entrada, amb un creixement anual força irregular, i els dos darrers anys molt fort, el salt en vuit anys és espectacular: un 124, 59%, un 15,6% de promig anual.

Clar que el pressupost consolidat ho inclou tot, i l’Ajuntament de Mataró té una potent eina de gestió urbanística, d’habitatge i aparcaments, PUMSA, en forma de societat mercantil que es pot considerar que emmascara l’estricte imatge administrativa municipal (Malgrat que l’activitat en el camp urbanístic és bàsica per essència en l’administració local). També hi ha la gestió de la distribució d’aigua en baixa (a les unitats urbanes) en forma de societat mercantil, AAMSA, però aquesta societat està molt consolidada de temps, és molt regular i no aporta fluctuacions rellevants. Deslindem, doncs, les societats mercantils.

Quadre n.2

**(de la informació de la font no es pot extreure aquesta dada corresponent al 2001)

Tal com es dedueix del quadre anterior l’activitat administrativa ha anat perdent pes en el conjunt de l’acció municipal en favor del major pes de l’activitat mercantil passant de ser, més o menys, les tres quartes part al 2001 a quedar just per sota de la meitat.

L’ajuntament té també uns quants Organismes Autònoms (Patronats, Instituts,...) que s’integren en el pressupost consolidat, encara que la seva participació és menor i és majorment tributaria de les finances de l’administració municipal pròpiament dita i de transferències d’altres administracions, essent menors globalment els seus recursos propis que provenen essencialment de taxes. Restem també els pressupostos d’aquets organismes autònoms.

Així, l’evolució del Pressupost de l’estricta administració municipal queda de la forma següent:

Quadre n.3

En aquest quadre ja es veu que descomptades les Societats mercantils i els Organismes Autònoms persisteix el creixement irregular però amb menors fluctuacions i especialment en els dos darrers anys els percentatges, malgrat ser encara elevats, són significativament menors. No obstant, cal destacar que en aquests vuit anys considerats n’hi ha tres que tenen creixements per sobre del deu per cent.

3. El pressupost real per habitant. El volum global de les finances municipals de Mataró no ens indica, però, què ha passat realment sinó l’ajustem a l’evolució del cost de la vida, ja que estem comparant xifres monetàries i no reals, i sinó l’ajustem també a l’evolució del nombre d’habitants a qui va adreçat.

Quadre n.4

*Font: INE. IPC medias anuales. Base 2001.
**Font: Ajuntament de Mataró. Estudi de la població de Mataró. 2008.

Bé, aquell creixement nominal del pressupost del 65,94%, s’ha convertit en un creixement real del 34,03%, que no està gens malament. La població, al seu torn, ha crescut en aquests vuit anys un 11,19%, el que ha comportat que la despesa real per habitant hagi experimentat un creixement real del 20,53%.

És cert que en el període analitzat del any 2001 al 2005 el pressupost real per habitant va ser pràcticament estable. S’acusa la davallada del menor creixement de l’economia espanyola del 2002. Però en els tres darreres anys el creixement és formidable, el que fa menys comprensible (amb aquest exemple) les veus que s’han accentuat precisament en aquests anys sobre el pretès ofec de les finances municipals.

4. La liquidació dels pressupostos municipals en els darrers setze anys ha estat positiva (!!). Sempre s’ha liquidat amb superàvit. Als tancaments de finals d’any sempre s’han registrat més ingressos que despeses. Per les dades disponibles a la xarxa no es pot reconstruir la sèrie de liquidacions d’aquests anys, però la darrera liquidació coneguda del pressupost estricte, la del any 2007, és suficientment representativa.

Quadre n.5

No és que sigui un superàvit extraordinari en quant a magnitud, però sí indicatiu d’un resultat positiu, força equilibrat, en la línia, si mal no conec, dels anys anteriors i expressiu de la possibilitat de complir adequadament amb les previsions pressupostaries efectuades als inicis dels exercicis. Per tant per aquest cantó no es manifesten desequilibris que permetin posar en qüestió l’evolució abans indicada.

5. Cal aprofundir l’anàlisi. Aquesta evolució pressupostaria positiva permet generar recursos per fer inversions? Podria donar-se el cas que malgrat el notable augment produït aquest fos dirigit al increment del funcionament corrent i no es donessin noves aportacions al capital públic, especialment en equipaments i instal·lacions, que donat l’augment de població es traduiria en un empitjorament de les condicions de la prestació dels serveis públics. El quadre de la generació d’estalvi net és molt més aclaridor.

Quadre n.6

*(les dades corresponen als pressupostos consolidats i vénen expressades en miler d’euros)

La generació d’estalvi net és força irregular en els anys d’aquest període estudiat, amb una punta positiva el 2005, el 9,56% dels ingressos corrents, que seguia a un any negatiu del -2,54%. En general, però, l’estalvi net que permetria un autofinançament per fer inversió no és massa gran (llevat de l’any 2005), però n’hi ha, i per tant la inversió efectuada s’ha fet recorrent a fons externs, a l’endeutament, tal com es veu en els quadres següents. El primer correspon a la distribució de la despesa efectuada entre despesa corrent, amortitzacions i nova inversió expressada en despesa neta de capital.

Quadre n.7

*(les dades corresponen a pressupostos consolidats i vénen expressades en milers d’euros)

Malgrat la poca disponibilitat per l’autofinançament el volum i el pes de la inversió han estat notables, el punt més baix és l’any 2004 amb el 12,4%, i en el darrer any analitzat extraordinaris. La despesa corrent no arriba, al final del període als dos terços del total, mentre que la despesa neta de capital, la nova inversió, gairebé és un terç, el que és una xifra extraordinària.

Fins ara l’import de les amortitzacions dels préstecs és força contingut i acceptable, baixant percentualment molt els darrers anys. La inversió i el seu creixement en els dos darrers anys ve molt determinat per l’evolució de l’activitat de les empreses municipals especialment de PUMSA.

Ara bé, d’on han sortir aquests recursos? Això ve explicat en el quadre següent.

Quadre n.8

*(en miler d’euros)

L’obtenció d’ingressos de capital s’ha més que doblat en aquest període (en general són transferències obtingudes d’altres administracions públiques), un altra dada contra el pretès ofec, malgrat que l’endeutament és la font principal de finançament de la inversió i creix molt acceleradament. Desglossat, però, per components torna a posar-se en evidència la importància que té l’empresa PUMSA en aquesta evolució ja que la part corresponent a l’administració municipal estricta és estable en torn els 12 milions d’euros.

Cal notar l’aportació negativa dels recursos propis molts anys de la sèrie analitzada que indica que a part del poc estalvi propi, que es veia al començament d’aquest apartat, s’ha utilitzat l’endeutament per finançar despesa corrent. Caldria matisar, però, de quines estructures de l’administració municipal.


6. Unes primeres conclusions a la llum d’aquestes dades analitzades. Creixement molt acceptable, equilibri positiu continuat, poc estalvi corrent, notable nivell d’inversions, increment dels ingressos de capital, endeutament per fer les noves inversions, increment del pes de l’activitat realitzada a través de instruments societaris mercantils però d’estricte competència municipal (urbanística en aquest cas).

Caldria, per ser més taxatius i segurs en la valoració d’aquesta situació presentada, veure si, malgrat aquesta impressió positiva, hi ha mancances en el compliment de les obligacions i requeriments que l’administració municipal té respecte als seus conciutadans/es. Les impressions a cop d’ull de l’espai públic urbà no fa pas pensar que hi siguin, malgrat que en els serveis públics sempre hi ha qüestions amagades, especialment pel que fa a les amortitzacions.

Pot ser que les administracions locals tingui cobertes les obligacions establertes per la legislació vigent i en canvi no pugin atendre les demandes que els ciutadans/es pensen que s’haurien d’atendre, independentment de si vénen determinades a la Llei de Bases de Règim Local. En aquí, i especialment a l’etapa de vaques magres que ara comença, els esforços de rigor i d’explicació haurien de ser notables. Prioritzar segons les necessitats de cada moment i saber respondre a determinades demandes ha de formar part de les diferenciacions de les ofertes polítiques. S’han de mantenir, per exemple, determinades actuacions d’imatge o d’espectacle?

També caldria veure si s’estan atenent despeses “impròpies” i per quina causa. Si aquestes són assumides voluntàriament i conscient, molta activitat extra educativa o escolar per exemple, o si són degudes a les particulars circumstàncies de cada col·lectivitat i no hi ha més remei que assumir-les. La centrifugació de la despesa pública entre les administracions espanyoles és una constant històrica portada a terme i acceptada generalment per la manca de rigor en els plantejaments de l’acció pública possible. El cas de l’extensió del servei educatiu de la petita infantesa és paradigmàtic.

També la reflexió hauria de continuar per l’anàlisi dels ingressos per veure les seves reals capacitats, si s’aprofiten convenientment les disposicions normatives actuals i quina gestió es fa d’elles. Però aquest és un tema que requereix una nota tant o més extensa que l’actual.

Mataró, 23 de gener de 2009.