Després de la retransmissió de la presa de possessió de Barack H. Obama, TV2 va passar la pel·lícula d’Oliver Stone, W, recreació de la vida del fins ahir President dels USA, George W. Bush. No sé fins a quin punt el retrat cinematogràfic és plenament versemblant. Sembla que força.
Abans, en un moment de les imatges del dinar de gala que va seguir a la pressa de possessió, vaig veure la figura d’Al Gore, descartat el 2000 en un procés electoral sospitós per un grapat de vots de Florida. La comparança: l’aristocràcia liberal, en el sentit americà dels termes, versus la barroeria petroliera texana.
Els USA ens poden oferir, com tots els imperis, el millor i el pitjor, el sublim i el menyspreable. En el record més proper, Eisenhower acomiadant-se amb la denúncia del complex militar - industrial. Kennedy, assassinat a Dallas, per l’extrema dreta? Del Watergate de Nixon a la lubricitat publicada de Clinton. La saga dels Bush, el pare més llest que el fill. La brevetat quasi angelical de Carter. I els que em deixo per entremig, Reagan i el retorn neoliberal en l’economia.
Ara, diu el nou emperador:
“Que els fills dels nostres fills puguin dir que, quan se’ns va posar a prova, ens negarem a permetre que s’interrompés aquest viatge, no ens varem girar ni varen flaquejar; i que, amb la vista posada en l’horitzó i la gràcia de Déu amb nosaltres, seguim portant endavant el gran do de la llibertat i l’entreguem estalvi a les generacions futures.
Abans, en un moment de les imatges del dinar de gala que va seguir a la pressa de possessió, vaig veure la figura d’Al Gore, descartat el 2000 en un procés electoral sospitós per un grapat de vots de Florida. La comparança: l’aristocràcia liberal, en el sentit americà dels termes, versus la barroeria petroliera texana.
Els USA ens poden oferir, com tots els imperis, el millor i el pitjor, el sublim i el menyspreable. En el record més proper, Eisenhower acomiadant-se amb la denúncia del complex militar - industrial. Kennedy, assassinat a Dallas, per l’extrema dreta? Del Watergate de Nixon a la lubricitat publicada de Clinton. La saga dels Bush, el pare més llest que el fill. La brevetat quasi angelical de Carter. I els que em deixo per entremig, Reagan i el retorn neoliberal en l’economia.
Ara, diu el nou emperador:
“Que els fills dels nostres fills puguin dir que, quan se’ns va posar a prova, ens negarem a permetre que s’interrompés aquest viatge, no ens varem girar ni varen flaquejar; i que, amb la vista posada en l’horitzó i la gràcia de Déu amb nosaltres, seguim portant endavant el gran do de la llibertat i l’entreguem estalvi a les generacions futures.
Gràcies, que Déu us beneeixi, que Déu beneeixi a Amèrica.”
Que els déus ens portin per bons camins a tots nosaltres. Això és Amèrica.
Mataró, 22 de gener.
1 comentari:
El què no s'ha destacat gaire és que hi va haver una "invocació" prèvia, feta per un reverend de dubtosos principis, que va fer resar el "pare nostre", i una "benedicció" tot just fet el jurament sobre la biblia, d'un altre reverend, vell lluitador pels drets civils !
Molts déus, molta religió !
Tot i que es tracta d'una religió molt més humana que la que corre per Madrid.
Wait and see, yes, we can !
Publica un comentari a l'entrada