31 de maig, 2008

Mucha.

Quan era minyó al col·legi del Germans Maristes de Sant Josep celebràvem el mes de Maria, també anomenat mes de les flors. Cada dia anàvem a la petita capella a resar a la Verge. Bé, com que jo era petit em semblava una estança molt gran, i de fet ens hi atapeïen a més d’una classe que ja de per si eren nombroses. Al menys aquest és el record que en tinc.

Venid y vamos todos
con flores a María,
con flores a porfía
que Madre nuestra es.

Aquesta setmana fent la descoberta del nou “CaixaForum” de Madrid m’he topat amb l’exposició d’Alphonse Mucha. De fet anava a veure les obres dels Ufizi El pan de los ángeles. Suposo que estic embafat de pintura religiosa i l’exposició no m’ha sorprès especialment llevat de la peca de Botticcelli que l’encapçala.

En canvi, l’altra exposició que hi ha, la de Mucha, si que m’ha agradat, ja que si bé és conegut i popularitzat el seu treball, m’ha semblat interessant veure’l en un conjunt explicant què va ser i representar.

Algun detall rellevant que destaco: aquesta “Verge de les liles”, que s’escau pel mes que estem.



Caldrà anar a Chèquia a veure la seva monumental obra “Epopeia eslava”.

Madrid, 27 de maig.

PSC. Trenta anys.



Al·leluia! Déu ens ha salvat!

Ja ho veus, Joan. Com tantes altres vegades. Ha vingut el maig (cada dia un raig) i s’han tornat a omplir els pantans. Ja està, ja ha passat la situació d’emergència. Els “urbanites” ens hem tornat a salvar de les possibles restriccions. A viure, que són quatre dies!

I si d’aquí un temps hi tornem a ser?
Bé, ja veurem… ja correrem a fer alguna cosa. No pateixis pas però, aviat tindrem les dessaladores i llavors ja no haurem de dependre de ningú. Ni dels aragonesos, ni de tortosins i ampostins, ni de gavatxos, ni dels de Madriz,… “Nosaltres sols”. Si ja en sabem un ou. Amb la de crisi com aquesta que hem gestionat ..., bé, es un dir. Tu ja m’entens, oi?

Si home, però caldrà energia per fer-les anar.
Això és una cosa que ja la trobarem, farem anar molinets, bé si no impedeix el vol d’algunes aus protegides, o seguirem comprant petroli… A quin preu? Al que vulguin els “moros” o en Putin o qui en tingui. Diu que ara en trobaran a l’Àrtic. Nuclear?, no fotis home! Això mai! Sobre tot reciclatge, reducció, reutilització.

No, si tal com anem aviat passarem al nivell de “guarrindongos”.
Home, millor per l’industria de la perfumeria que a casa nostra és molt important. Visca en Puig!

I així, a empentes i rodolons qui dies passa anys empeny.

I si un dia no hi arribem a temps?
Però no recordes el que diu la Bíblia: “Mireu els ocellets del cel, ells no sembren ni recullen i el Pare Celestial els alimenta.

Doncs, això, tots a missa, a pregar a Déu Nostro Senyor, que ha fet el cel i la terra. O, a la Moreneta que la portem al cor. Amén.

De vegades plou
sense fer enrenou.
Plou
i plou
i plou al cor

I hi ha llenya al foc i tall al plat
i entre els llençols dorm un somni grat.

Però res d’això és prou.
quan vol ploure, plou
i plou
i plou
i plou al cor.

(J.M.Serrat)
Mataró, 31 de maig.

30 de maig, 2008

Un liberal americà.


Paul Krugman: “Después de Bush”. Ed. Crítica. B-2008.


El darrer llibre d’en Krugman és un al·legat per una Amèrica (bé, els EUA) diferent, manifestant sense embuts la seva particular posició política.

“Así, los liberales queremos reinstaurar la sociedad de clases medias en la que crecí; quienes se llaman a sí mismos conservadores pretenden retrotraernos a los días de la Edad Dorada, haciendo caso omiso de un siglo de historia.”
La societat americana i la política allà és molt diferent a l’europea. Segurament la seva curta i particular història els ha fet ser com són. Ara, a les portes d’escollir una nova Administració aquest novembre que ve (el segon dimarts desprès del primer dilluns…) aquest conegut economista analitza com ha anat l’administració Bush, perquè, i quina alternativa proposa.

Arranca de força enrere, del que van representar els anys de l’etapa de la “Gran Compressió”, com ell anomena els posteriors a l’establiment del New Deal de Roosevelt. En contraposició a l’etapa de la “Llarga Edat Daurada”, la del creixement de començaments del segle XX, marcat per profundes desigualtats, la “Gran Compressió” va portar la reducció de les mateixes a través de la política fiscal d’establir impostos pels rics i molt rics i alhora la pressupostaria d’establir serveis pels més necessitats, com la Seguretat Social que no incloïa, i encara no inclou, el sistema sanitari públic.

De com l’extrema dreta s’apropià del partit Republicà i com tot el sistema bascula cap a la dreta als anys 80. Segons ell, els demòcrates estan encara allà mateix, els que han canviat són els republicans, desprès d’haver acceptat les conquestes del “New Deal” als anys cinquantes amb Eisenhower. I com això ha generat una etapa que anomena de la “Gran Divergència”, en la que augmenten els extrems de l’escala social i pateix la classe mitja amb un fort increment de les desigualtats. Hi ha hagut molt creixement, però d’ell no se’n ha beneficiat la majoria, sinó uns quant que ja viuen fora de la societat, en la seva societat de multimilionaris.

Sorprèn per un europeu sentir parlar de la lluita per establir un Sistema de Salut per a tothom. Llevat dels majors de 65 anys (Medicare) i els desvalguts (Medicaid) hi ha un 15% de ciutadans/es que no tenen cobertura sanitària (res, 45 milions de persones! Com tota la població d’Espanya). La majoria de la gent estan coberts per assegurances que paguen les empreses o els particulars directament. Tot un capítol del llibre està dedicat a reivindicar que el principal objectiu que s’han de plantejar els “liberals i progressistes” és l’establiment d’un Sistema general de Salut per a tothom des de l’Administració.

Acaba manifestant la consciencia d’un liberal: “Creo en una sociedad relativament igualitaria, fundada sobre instituciones que limiten tanto la riqueza como la pobreza extremas. Creo en la democracia, en las libertades civiles y en el imperio de la ley. Todo ello me convierte en un liberal y estoy orgulloso de serlo.”

Serge Grosz. Metrópolis. 1916-1917

Museu Thyssen-Bornemiza


Mataró, 30 de maig.

Les finances boges no ens han de governar.*

*Article publicat a Le Monde el 22-05-08 per un conjunt de personalitats polítiques sobre la situació econòmica.
He pensat que per la dificultat d'accedir-hi i la seva comprensió era bó penjar-lo aquí.

És urgent constituir un comitè de crisi europea per aportar respostes sòlides a la crisi actual dels mercats.

Aquesta crisi financera no és pas fruit de l’atzar. No era pas impossible de preveure, com ho pretenen avui alts responsables del món de les finances i la política. L’alarma ja l’havien donat, fa uns quants anys, individus lúcids. La crisi encarna de fet el fracàs dels mercats poc o mal regulats i ens ensenya igualment les inquietants desigualtats de les rendes, que no deixen de créixer en les nostres societats i llança seriosos dubtes sobre la nostra capacitat d’establir un diàleg creïble amb les nacions en desenvolupament tractant amb elles els grans desafiaments mundials.

Els mercats financers han esdevingut cada vegada més opacs i la identificació del que suporten i avaluen els riscos sembla que és un desafiament titànic. El sector bancari dit “de l’ombra”, poc o no regulat, no ha fet més que créixer en els últims vint anys. Els grans bancs han participat en un joc de “creació i distribució” de productes financers extremadament complexes i s’han embarcat en la venta, sota un embolcall força dubtós, de deutes lligats a préstecs immobiliaris d’alt risc. Sistemes de primes inadequats, una visió molt a curt terme i els evidents conflictes d’interès han encoratjat les transaccions especulatives.

Els préstecs hipotecaris dubtosos, basats equivocadament en la idea que els preus immobiliaris continuarien augmentant sens parar, permetent així reemborsar el deute contret, no són més que els símptomes d’una crisi més gran en matèria de governança financera i de les pràctiques comercials. Les tres agències més grans del món de qualificació han anotat aquests valors boixos com que si no tinguessin massa risc. Una banca d’inversions ha guanyat milions de dòlars americans especulant a la baixa sobre títols “subprimes” venent-los als seus clients, el que resumeix de forma més que eloqüent la pèrdua de tota ètica en el món dels negocis!

Havíem estat advertits dels perills d’aquesta situació. Alexander Lamfalussy i el Comitè de savis, en un informe sobre els mercats de valors europeus (2001), han subratllat el lligam entre la aparent eficàcia creixent dels mercats i el preu a pagar en matèria d’estabilitat financera. Paul Volker, ja fa uns anys, havia expressat la seva inquietud. Paul Krugman també ha assenyalat amb el dit les amenaces que comporten entitats financeres no regulades que han crescut en no fa poc més d’un decenni. Al 2003, Warren Buffett ha qualificat el productes derivats d’”armes de destrucció massiva”.

Un informe del Banc d’Anglaterra sobre l’estabilitat financera ha destacat la perillosa separació que hi ha entre els creditors i les conseqüències de les seves decisions. El problema està en el model actual de la governança econòmica i empresarial centrada en una reglamentació escassa, en un control inadequat i en una oferta molt feble de béns públics.

La crisi econòmica demostra clarament que la indústria financera és incapaç d’autoregulació. És imperiós millorar el control i el marc reglamentari dels bancs. És necessari també revisar els marcs reglamentaris dels instruments d’inversió. La utilització d’instruments financers (com el CDO, obligacions lligades a actius financers varis) ha de ser reglamentada. Totes les institucions financeres haurien, a semblança dels bancs, de mantenir reserves mínimes, i la ràtio d’endeutament no pot ser il·limitada. En fi, els règims de les primes han de ser revisats per evitar que la presa de riscos no considerats no sigui estimulat sense una mica de prudència.

Pel que fa a les conseqüències de aquesta crisi sobre l’economia real, sembla que els experts econòmics de tot el món han patit un atac de timidesa. Quasi bé tots els instituts de previsió revisen les seves avaluacions de creixement a la baixa per als països desenvolupats pel 2008 i el 2009. Però ningú gosa dir clarament si Europa està o no amenaçada per una recessió econòmica. Alguns símptomes no obstant no enganyen. En el cas de la Unió europea, una recessió aquest any o el què ve tindria conseqüències dramàtiques.

La desigualtat creixent de rendes s’ha produït paral·lelament a un creixement continuat del sector financer. És cert que els progressos tecnològics han contribuït de forma significativa a diferències cada cop més grans de rendes afavorint la mà d’obra altament qualificada. No obstant, les polítiques mal pensades han tingut igualment un impacte més gran en aquest camp. El capital financer representa hores d’ara quinze vegades el producte interior brut (PIB) de tots els països. El deute acumulat de les famílies, les empreses financeres i no financeres i les autoritats públiques americanes representa tres vegades el PIB dels EUA, és a dir dues vegades el nivell que es va registrar quan el crack borsari del 1929.

El món de les finances ha acumulat una massa gegant de capital fictici que no millora gaire la condició humana i la preservació del medi ambient. Aquesta crisi financera ha permès constatar les alarmants disparitats de rendes que no han fet més que augmentar en el curs dels darrers decennis. La ironia de la qüestió està en que els salaris i les primes de nombrosos Presidents -Directors Generals (PDG) han arribat a nivells extremadament alts mentre que el rendiment de les seves societats s’estancava o àdhuc baixava. El repte ètic és encara més gran!

Els mercats lliures no poden deixar de tenir en compte la moral social. Adam Smith, pare del laissez-faire econòmic, ha igualment escrit la Teoria dels sentiments morals (PUF, 1999) i Max Weber ha establert el lligam entre el dur treball i els valors morals d’una part, i l’avenç del capitalisme per l’altre. El capitalisme decent (és a dir un capitalisme respectuós amb la dignitat humana, per entomar les propostes d’Amartya Sen) requereix una intervenció pública més eficaç. La recerca del benefici continua essent l’essència de la economia de mercat. Però quan tot s’hi val, la cohesió social s’esmicola i el sistema s’enfonsa. La crisi financera actual ha reduït la capacitat d’Occident d’emprendre un diàleg més constructiu amb la resta del món, sobre la gestió dels efectes de la mundialització i l’escalfament del planeta, mentre que el boom econòmic extraordinari de l’Àsia posa nous desafiaments sense precedent.

Els augments espectaculars dels preus de l’energia i els productes alimentaris vénen a agreujar els efectes de la crisi financera i són de molt mal auguri. És significatiu que els fons especulatius hagin contribuït a l’alça de preus dels productes alimentaris bàsics. Els ciutadans dels països pobres seran els més afectats. Ens arrisquem de trobar-nos front una misèria sense precedents, a una proliferació d’Estats en fallida, a fluxos migratoris més importants i a més conflictes armats.

Alguns diuen alt i fort que Europa compta “amb economies sòlides”, amb un millor control financer i una millor reglamentació que els Estats Units. Es podria dir que en part és així. Però no oblidem pas els problemes creixents en els mercats immobiliaris en el Regne Unit, a Espanya i a Irlanda. Pensem igualment en el nacionalisme econòmic i el populisme, que tenen ambdós el vent de popa.

Els responsables europeus, tant a nivell de la Unió com a nivell nacional, han d’aportar una resposta ferma a l’actual crisi financera. Tenim necessitat de pragmatisme, d’obertura d’esperit i de cooperació en la recerca d’objectius comuns.

Europa ha d’estudiar aquestes evolucions i identificar les conseqüències previsibles en el curt i llarg termini a fi d’elaborar proposicions a la comunitat internacional que permetin de fer front els efectes i les causes profundes d’aquesta crisi.

És el moment de crear un comitè de crisi europea que aplegui representants polítics d’alt nivell, antic caps d’Estat i de govern o ministres de finances així com economistes de renom i experts financers de tots els continents. Aquest comitè ha de tenir com a tasca:

-Procedir a una anàlisi detallada de la crisi financera en el context més ample que hem intentat descriure més amunt;
-Identificar i avaluar els riscos socioeconòmics que comporta la crisi financera per l’economia real, en particular per Europa;
-Proposar una sèrie de mesures al Consell de la UE per tal d’evitar o limitar aquests riscos;
-Presentar al Consell de Ministres, als Estat membres del Consell de Seguretat de l’ONU, al director general del FMI i a totes les autoritats i instàncies implicades una sèrie de proposicions per tal d’eliminar els efectes de la crisi i preparar una conferència mundial per tal de repensar les regles de les finances internacionals i la governança per que fa als temes econòmics mundials.

Al 2000, ens varem posar d’acord per fer de la Unió Europea la regió més competitiva del món. Aquesta ambició va ser reiterada el 2005. Hem de garantir que la competitivitat de Europa sigui mantinguda i no minada pels mercats financers. Hem d’actuar sens tardança: pels nostres ciutadans, per més inversions, pel creixement econòmic, per la justícia social, per les oportunitats d’ocupació, i en definitiva per un millor futur per tots els europeus

Jacques Delors, Jacques Santer, Helmut Schmith, Massimo d’Alema, Lionel Jospin, Pavvo Liponnen, Goran persson, Poul Rasmussen, Michel Rocard, Daniel Daianu, Hans Eicher, Par Nuder, Ruairi Quinn, Otto Graf Lambsdorff.

Le Monde, 22-05-08.

28 de maig, 2008

El Sant "Cristo".

Sort que no seré mai Ministre (Manel, en política no es pot dir mai mai!. Ja, ja, ja….)

Com es pot fer per anar eliminant els símbols i les manifestacions religioses de la vida pública? Mira, noi, de mica en mica. Però, si ja portem trenta anys de regim democràtic! No hi ha cap norma que obligui a mantenir-los, però no es farà cap norma per treure’ls.

Bé, potser a la següent presa de possessió de nous ministres algú (?) haurà indicat al cap de protocol de la Casa del Cap de l’Estat, a la Zarzuela, que no cal posar el Sant Crist sobre la taula amb una Bíblia. Que sols amb la Constitució ja n’hi ha prou.

Tinc algunes anècdotes al respecte. Al 79 al costat de la porta del despatx que em va ser assignat a la Casa Gran (al 2on. pis) hi havia un Sant Crist que presidia la sala. El vaig retirar i endreçar, però sorprenentment l’endemà va tornar al seu lloc. No era cap miracle. El cap de la secció d’hisenda, que era molt nacional- catòlic l’havia reposat. Va anar i tornar varies vegades, fins que al final va desaparèixer definitivament.

Al 92, amb motiu de l’agermanament de Mataró amb Créteil, vàrem fer un acte institucional al Saló de Sessions de l’ajuntament, i l’Alcalde francès, Laurent Cathala, em diu: “Què hi fa “aquell” allà?” senyalant-me un Sant Crist que estava discretament en un costat de la Presidència de la Sala. No hi havíem donat mai importància. Es va treure de sobre la taula presidencial, davant de l’Alcalde, l’any 79 al començament de la democràcia i tretze anys desprès encara estava allà on s’havia deixat. Res, atesa l’observació del francès vàrem retirar-lo definitivament i ningú es va ressò de res.

Algun dia també es parlarà de si s’ha d’anar a missa a les festivitats, pròpies i d’altres i a les processons. Algunes d’aquestes manifestacions ja han anat desapareixent per si soles tal com ha anat evolucionant la vida cívica. D’altres ja aniran caient. És qüestió de temps. O potser, no. Depèn dels ciutadans/es. Mireu, sinó els batejos, els casaments i els enterraments.

Madrid, 28 de maig.

24 de maig, 2008

El viatge dels '60.

Els fills em diuen que per celebrar els ’60 hem d’anar tots plegats al centre del món (pagant jo, per cert, faltaria més): A Nova York (amb permís d’en Dalí que deia que el centre del món era l’estació de Perpinyà).

Ells ja sabien d’entrada que no em fa massa gràcia, sóc molt europeu i em queden moltes coses a veure aquí. No és que no hagi fet mai el salt transoceànic, de fet he anat cinc vegades a les Amèriques, però llevat d’una nit d’estada a Miami de pas cap a El Salvador, no he estat mai als EUA. Per tant, el primer que van fer va ser regalar-me alguns llibres sobre el tema. Com que saben molt bé la meva afició per preparar els viatges, creuen que així es dissoldrà la meva recança.

Brendan Behan: “Mi Nueva York”, Marbot ediciones, 2007. Aquest és un llibre que va sortir en la seva primera edició original ja fa uns quants anys, (Hutchinson & Co. Ltd. Londres, 1964) que recull impressions sobre la ciutat d’aquest escriptor irlandès d’agitada i alcohòlica vida il·lustrat amb dibuixos de Paul Hogarth. Bé, una entrada al tema com moltes altres possibles deu haver-hi, especialment en el camp de la novel·la. Paisatges, personatges, vivències, reflexions, …, molt des del punt de vista del món irlandès i de la seva immigració cap allà.

Tothom m’ho diu, i a poc de començar aquest llibre el seu autor també: “Es fácil ver que Nueva York es la mejor ciudad del mundo, por un lado y por el otro y por cualquier lado: de espalda, de cara y de perfil.” Veurem, comença a interessar-me.

“Una ciudad es un lugar donde vive el Hombre, un lugar donde camina, habla y come y bebe a la luz brillante del día o a la luz de la electricidad, las veinticuatro horas del día. En Nueva York puedes dar un paseo a las tres de la madrugada, ver gente, leer el periódico y beber algo: zumo de naranja, café, whiskey o lo que sea. Es el mayor espectáculo que hay sobre la Tierra, abierto a todos. De noche, su fastuosa belleza ya era la mayot maravilla del mundo hace quarenta años.”

Quaranta quatre anys més tard d’aquesta exposició, ho continuarà sent? Això promet. Ja tinc els bitllets i la reserva de l’hotel. Anem per les guies.

Alguna perla del llibre, atenent la significació del seu autor, per correlacionar: “Alguien le preguntó una vez a Dorothy Thompson qué pensaba de sus compatriotas, del pueblo americano, y ella respondió: Depende de si estamos hablando de Franklin D. Roosevelt o de Al Capone.”


Mataró, 23 de maig.

La meva companya Arantza.

Cada any he de parlar de REE (Red eléctrica espanyola), l’empresa que gestiona la xarxa de distribució en alta de l’electricitat a Espanya. En vaig parlar el 2006 arran de les puntes de consum a l’estiu. Al 2007 per l’apagada de Barcelona. Ara ho he de fer per la incorporació al seu consell d’administració com a consellera dominical de la meva companya Arantza Mendizábal Gorostiaga.

Quan em vaig incorporar al càrrec de Diputat en Corts m’assignaren la feina de portaveu del GPS a la Comissió d’indústria. N’erem dos, l’Arantza que portava els temes d’indústria i energia i jo que portava els de turisme i comerç. Era aquella divisió tant “madrilenya” de l’industria pels bascos (i les basques, com era el cas) i el comerç pels catalans.

L’Arantza, electe per Biscaia, tenia ja un llarg recorregut parlamentari (aquesta hagués estat la seva sisena legislatura), fins hi tot havia estat membre de la direcció del GPS durant un mandat. Al començament, per una malaltia que va patir m’ho vaig haver de fer tot sol, però quan es va refer va assumir amb autoritat els seus temes. Per a mi va ser un goig tenir al costat i treballar amb una persona amb experiència que, a més, era col·lega amb molts més coneixements, ja que és Doctora en econòmiques i catedràtica a la Universitat del País Basc, i vaig enyorar la feina quan em van traslladar a d’altres ocupacions. Per edat i trajectòria política continuàvem compartint reflexions, comentaris, neguits, il·lusions i vivències.

Ara tornava a ser la portaveu del GPS en temes d’indústria i energia, i encara que no és incompatible ser consellera d’una empresa amb el càrrec de Diputada ella renuncia a l’escó per una qüestió d’ètica i estètica que l’honra. Aquesta empresa que cotitza a Borsa, i és una de les 35 del IBEX, té una participació en el seu accionariat de l’Estat a traves de la SEPI. Com es pot comprendre la seva activitat és cabdal pel funcionament no sols de l’economia sinó del conjunt de la nostra vida quotidiana. L’Arantza hi aportarà els seus coneixements acadèmics i polítics sobre el tema, la seva fermesa basca i el seu recorregut vital, pel que puc dir en confiança que ho farà bé.

No pas per això deixarà la política ja que continuarà sent membre de la comissió executiva del PSE ajudant a aconseguir la seva il·lusió, i també és la nostra, de que Patxi López arribi a lehendakari del Govern d’Euskadi.

Gràcies, Arantza, pel tros de camí que hem recorregut plegats. Espero que tinguem oportunitats de retrobar-nos moltes vegades (al menys per compartir uns “pintxos” a la teva terra). Permet-me que et deixi una de les meves “postals” i una d’aquelles reflexions d’altri que agafo al vol. Una abraçada.

Sandro BOTTICELLI

Staatliche Museen zu Berlin, Gamäldegalerie.


“Enseñar a vivir sin certidumbres y aun así no quedarse paralizado por las dudas es tal vez lo más importante que puede hacer aún la filosofia en esta época por aquellos que la estudian.”

Bertrand Russell.

Mataró, 24 de maig.

Déjà vu.

Si anéssim a les hemeroteques, no gaire enrere, el que passa ara és que tot s’oblida més de pressa, trobaríem que deu fer uns deu anys el Partit Socialista estava, si fa no fa, patint el mateix que ara està patint el Partit Popular. No per les mateixes causes, però si en les conseqüències.

La “dolça derrota” de les eleccions generals de 1996 a mans de l’Aznar, desprès d’una perllongada agonia dels darrers governs de Felipe González, va comportar molts mals de cap al PSOE. Recordeu? Les primàries, ganyades, contra “l’aparato” per en Josep Borrell contra Joaquín Almunia que era el Secretari General i que no va plegar. De com la convivència es va fer impossible, de com van sortir nous temes escandalosos que esquitxaren a en Borrell (cas Aguiar), de com van sortir de malament els primers enfrontament a la tribuna del Congrés amb l’Aznar, de com va plegar el de La Pobla, de com es va coure la “Nueva Via”, de la qual sols en queda ara el record del nom i res més, de les eleccions de l’any 2000 amb un acord de darrer moment amb l’IU, d’en Paco Frutos, que no va entendre ningú i menys els electors, i d’aquí a la victòria aclaparadora per majoria absoluta aquesta vegada del PP. Tot no es va calmar fins arribar el 35è. Congrés i la seva resolució amb un nou cap, el lleonès Zapatero.

No fa pas tant anys i ara tot passa al camp contrari. En Rajoy, diuen que ha perdut dues eleccions. Home, les del 2004 ell sol no, eh!. I com que no s’ha atrevit a fer neteja fins que ha vist, passades les segones eleccions perdudes, que amb aquells vímets (mimbres) no aniria a enlloc, ara que ho intenta es produeix un terrabastall. Que si “amagos” de candidats alternatius (em fa molta gràcia la denominació de “lideresa”), que si renuncies anunciades amb temps i sense gaires formes, que si fugides a la privada (noi, amb quines retribucions!), declaracions explosives a favor i en contra de vells i joves, estripades de carnet per part de “símbols vivents”, i vinga!, carnassa pels mitjans. Com nosaltres al seu temps, els hauran d’obsequiar amb un pernil per Nadal com a mostra d’agraïment (alguns mitjans, “progres” i carques, al PP)

Fa de mal dir, i més venint d’un adversari polític, quin pot ser el resultat de tot plegat, d’aquest enrenou. Crec que a nosaltres ens pot convenir una cosa, però intueixo que al país (si, i també al país més proper) li convé una altra. Però clar, no està en les nostres mans, sinó en les seves pròpies, resoldre-ho. I espero que tinguin el seny suficient per no fer-se, i fer-nos a tots plegats, massa mal. En tot cas aquí deixo una recomanació per la cura si la precisen.

Mataró, 23 de maig

23 de maig, 2008

AVE vs. Pont aeri.

Pels que tenim que fer sovint el trajecte Barcelona –Madrid - Barcelona, com és el meu cas, l’establiment de la nova línia de l'AVE representa un increment d’oferta de transport i alhora una alternativa a l’avió.

Ara, amb unes quantes vegades de fer-ho amb els dos sistemes, ja començo a veure’n avantatges i inconvenients de cadascun. Si fa no fa, el temps des de Mataró no és gaire diferent. Clar, segons les hores i el sistema pot variar. Sortir a les vuit del matí en cotxe per anar al Prat, o tornar a mitja tarda a casa comporta suportar l’embús quotidià a aquestes hores de les Rondes del Cinturó de Barcelona (el de Dalt i el de Baix). Agafar Rodalies cap al migdia per anar a l’estació de Sants, o tornar ja a la nit des de Madrid comporta menys freqüència de pas de combois.

Anar i tornar amb AVE és més llarg, sobre tot els trens que fan parades a totes les estacions intermèdies possibles, però és més còmode i més distret. Travessar, com ahir, una tamborinada de pluja a 300 km/h. mirant-t’ho rere l’ample finestral és bonic. Es pot treballar millor, ja que estàs més ample.


Però ja he detectat un gran inconvenient, al menys per a mi: l’ús inadequat de la telefonia mòbil per part d’alguns passatgers. Acostumats al silenci del avió, malgrat que hi ha persones civilitzades i educades com cal que surten a la plataforma tant bon punt els sona el “telefonino” o el volen usar, ara els timbres (variats i curiosos alguns) i les converses en veu alta són habituals i sembla que a algunes persones no els fa cap pudor parlar en públic amb qui sigui al davant.

Un dia és un advocat, o agent de la propietat, amb la seva ajudanta que van facturar les tres hores dalt del tren cercant resoldre no sé quin embolic d’una finca a Alcorcón. L’altre és un Ministre bocamoll, si tot un senyor Ministre, que sense embuts explicava al mig del vagó temes de la seva feina i impressions que se les podia haver guardat, al menys en públic. Ahir, una senyora que deuria ser sevillana ens va fer partícips als que l’envoltaven (no pas per voluntat pròpia, que si de nosaltres hagués estat hauríem baixat o l’hauríem fet fora) de com va anar enguany la “Feria de Abril” passada per aigua i que ja els dies del cap de setmana ja no són el què eren. Que al Rocío hi va faltar el “polvo del camino” (suposo que el d’abans i el de desprès). I tot adobat amb els intents de vendre una propietat immobiliària per una milionada i a quin preu estava l’hora dels servei domèstic.

Clar, si fas el viatge per plaer totes aquestes coses potser no t’amoïnen gaire, fins i tot et poden distreure i fer psicosociologia dels teus companys de viatge. Però si vols concentrar-te una mica, llegint o treballant, o si vols estar relaxat, això és una nosa. De continuar utilitzant el servei de l’AVE estic pensant en comprar-me aquelles eines que fan servir a les obres públiques i als llocs de treball sorollosos per tapar les oïdes. Potser serà massa aparatós i cridaner, cridaner per la poca consideració que alguns personatges tenen respecte a la convivència.





Mataró, 23 de maig.

22 de maig, 2008

Educació financera.

La morositat ha estat molt baixa en els darrers temps de creixement econòmic continuat. Ara que la cosa ja no va tan bé el indicador de la morositat també comença a pujar, i ràpid.

És normal, hi ha molts factors que poden contribuir a aquesta pujada i un de possibles, en el cas dels particulars i no sé si és el més destacat, és el derivat de l’alegria amb la que alguns, per consum o inversió, s’han endeutat. Mentre les coses anaven bé, cap problema. Però si hi ha menys feina, si hi ha menys comissions, o hores extres, o encàrrecs, llavors no arriben els ingressos per a fer front als compromisos adquirits i alguns queden pendents. Alegria o necessitat, però inadaptació dels ingressos a les despeses que porta a ròssecs negatius, a números vermells. (Va bé recordar aquí la vella dita catalana “Quan la misèria entra pel portal, l’amor surt per la finestra”, que en castellà és: “Donde no hay harina, hay mohina”, però això és una altra cosa.)

Fa pocs dies la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) i el Banc d’Espanya han presentat un Pla d’educació financera que han posat en marxa amb l’objectiu de millorar la cultura financera dels ciutadans. El tema em sembla força interessant ja que tothom té molts dubtes de la correcta comprensió sobre les complexitats actuals del sistema financer per part de la majoria de la població tant en la seva part d’operacions actives (estalvi) com de les passives (endeutament).

D’aquest Pla d’educació financera n’extrec alguns paràgrafs que crec són il·lustratius del què es pretén:

Sobre la seva necessitat:
"La educación financiera permite a los individuos mejorar la comprensión de conceptos y productos financieros, prevenir el fraude, tomar decisiones adecuadas a sus circunstancias y necesidades y evitar situaciones indeseables derivadas bien de un endeudamiento excesivo o de posiciones de riesgo inadecuadas."

"La educación financiera beneficia a los individuos en todas las etapas de la vida, independientemente de su nivel de renta. A los niños les hace comprender el valor del dinero y del ahorro; a los jóvenes les prepara para vivir el día de mañana de manera independiente y a los adultos les ayuda a planificar decisiones básicas como la compra de una vivienda, el mantenimiento de una familia, la financiación de los estudios de sus hijos o a preparar la jubilación."

Sobre els seus objectius:

"El Plan tiene como objetivo general mejorar la cultura financiera de la población, a fin de que los ciudadanos estén en condiciones de afrontar el nuevo contexto financiero con suficiente confianza."

"Para la consecución de este objetivo general es preciso, como paso previo, que los ciudadanos adquieran conciencia de la necesidad de mejorar su formación financiera. Hay que combatir la idea generalizada de que las finanzas resultan inaccesibles y deben dejarse en manos de los profesionales. Por el contrario, incumben a todos y cada uno de los ciudadanos: la gestión de la economía personal es una responsabilidad indelegable para la que es necesario estar preparado."

"El objetivo es poner de manifiesto la vinculación de las decisiones económicas con la realidad cotidiana: qué necesitamos saber ante determinadas situaciones vitales (el primer trabajo, la compra de la vivienda, el ahorro para la jubilación, etc.), cómo gestionar el presupuesto personal, cuáles son nuestros derechos como consumidores y cómo defenderlos, etc."

Crec que és una bona iniciativa, la dels dos organismes conjuntament, que es basa en recomanacions de la OCDE i de la Comissió Europea (que es detallen en els annexos al Pla) i de la que ja n’existeixen algun antecedents a d’altres països com el proposat per la Financial Services Authority britànica.

Mataró, 21 de maig.

2 gràfics sobre l'economia espanyola.

S’ha d’anar seguint amb atenció el que va passant a l’economia espanyola, (i a la mundial). Els dos gràfics, extrets de les habituals notes del INE, ens ho expliquen clarament.

La caiguda de l’activitat és molt forta i sobtada, després d’un quants anys de continuat i gradual creixement.


La inflació malgrat el seu creixement manté la diferència amb la resta d’Europa.



En mig de la tempesta és important mantenir el rumb? Fer, ara, cops de timó podria ser perillós. Per exemple en la construcció: Cal resituar a nivells raonables aquest component del nostre creixement que ha estat important els darrers anys però que era insostenible des de molts punts de vista. Per exemple en l’estabilitat pressupostaria: Sense tenir temptacions ni de rebaixar impostos, ni de trencar el sostre de despesa. Cal mantenir els objectius pressupostaris establerts pel 2008. A la vista de l’evolució de l’economia, serà a la tardor quan veurem què cal fer per l’any que ve.

Llavors, sols capejar el temporal? No, això solament no. Les mesures anunciades són correctes, però l’economia té un gran component psicològic, d’expectatives subjectives que determinen accions objectives. Cal tenir confiança en que tenim elements, tant en el sector públic com en l’àmbit privat, per sortir-nos-en.

Madrid, 21 de maig.

18 de maig, 2008

Sensacional!!



A casa d’un amic he descobert una llauna d’una beguda energètica nostrada (Vid. Fabra: de la nostra terra o pàtria). El seu nom, Desperta Ferro . "La Beguda Energètica dels Catalans. La beguda per fer despertar als Catalans adormits" (adient, suposo, per aguantar llargues nits de tabola i xerinola)


A partir d’aquesta troballa, cercant per la xarxa, he arribat fins a la XENCA que ofereix tot una panòplia de productes, interessants “quant même”: aigua, vi, rom, whisky, cervesa, vermouth (sic), refrescos, te, cava, licor, all i oli, samfaina, … de noms ben patriòtics. La cola catalana té gràcia, amb la cita de la Isabel-Clara Simó: “Els catalans som meitat botiguers, meitat Almogàvers” (El que em perdo no llegint l’Avui!).

En fi, tot és trobar el nínxol de mercat i l’enginy per explotar-lo degudament.

Mataró, 18 de maig.

Arrancada lenta.*

*(article per capgros.com)

La legislatura que acaba de començar no arrenca. M’ho va dir un diputat garrotxí: “Això no començarà fins al setembre, desprès dels congressos dels Partits”. Té raó, estem en una situació d’impàs que a molts ens fa estar frisosos per la escassa activitat. Els resultats electorals van dibuixar un nou panorama per quatre anys que els partits, especialment aquells que no han vist acomplertes les seves expectatives, o aquells que han tingut una rebolcada, han d’interpretar (correctament, o no) per establir la seva posició d’ara en endavant.

A començaments de l’estiu, PP, PSOE, PSC, ERC, CiU, IU faran els seus processos congressuals. El PNV té sobre la taula què fer amb el full de ruta anunciat fa temps pel lendakari Ibarretxe.

El Partit Popular es debat intentant trencar la dinàmica diabòlica en que estaven posats des del març del 2004. Dóna la impressió que Rajoy vol canviar el rumb, però que aquesta intenció és fortament contestada pels sectors més durs de la dreta espanyola recolzada mediàticament per l’emissora dels bisbes i per la premsa del “sindicat del crim”. Cada dia són noticia per la tempesta que estan travessant. Veurem si el Congrés a València aconsegueix consolidar alguna cosa. Alguns indicis en aquest primers dies poden fer presumir canvis: la nova direcció del grup parlamentari, les primeres intervencions d’alguns dels seus membres, sobre tot l’actitud aquesta setmana amb el tema del atemptat que va costar la vida a un guàrdia civil. Al Govern i al GPS els interessa saber-ne el resultat, ja que d’ell dependrà si hi haurà possibilitats de concloure alguns acords que serien necessaris per avançar en algunes qüestions important, o per el contrari tornarem a una legislatura a caure d'un burro sense poder tancar-ne cap d’acord.

De ser una o altra possibilitat l’estratègia socialista també haurà de ser una o altra. De moment, la imatge de la investidura del President del Govern en segona votació per majoria simple era expressiva de la situació i de la voluntat dels socialistes de marcar el terreny i els temps. Cap compromís immediat, oberts i flexibles a les possibilitats que es poden donar.

Malgrat la victòria i l‘augment en el nombre d’escons, el GPS no té la majoria absoluta per tirar endavant sol les seves pretensions. Fins hi tot podríem dir que ho té pitjor que la legislatura passada per la major dificultat en fer aliats estables. Les forces que van votar la investidura del President del Govern el 2004 han patit una forta patacada: ERC, IU, ICV han baixat la seva representació i estan immersos en debats que impedeixen, ara per ara, saber si es pot comptar amb ells, malgrat que em sembla que tan ells com els socialistes no en són gaire partidaris de repetir experiències passades, segurament per motius diferents.

D’altra banda, els grups de CiU i del PNV presenten també problemes en l’establiment de les seves estratègies: més o menys “soberanisme”? Sembla que és això el que estan discutint. Si més, més dificultats a Madrid. Si menys, potser més dificultats a Barcelona i Vitòria. Ja els agradaria probablement a alguns sectors socialistes concloure pactes estables amb ells, entre d’altres coses per la imatge de serietat que tenen, encara que amb contrapartides evidents a l’hora de passar el “platet”. Però a ningú se li escapa la dificultat que comporta l’existència dels “tripartits”, diferents, que hi ha als Govern autonòmics de Catalunya i el País Basc.

Els ministres comencen, lentament, a comparèixer davant les Comissions corresponents. Per cert les Comissions Mixtes Congrés-Senat ni s’han constituït encara ja que s’està discutint la seva composició donades les diferències de correlacions a ambdues cambres. Les sessions de control dels dimecres a la tarda vindran marcades per alguns assumptes d’actualitat. No hi ha encara activitat legislativa. La sequera i la financiació autonòmica perfilen el panorama actual, i malgrat el seu abast i recorregut, són temes que és cremaran aviat, vaja que han d’estar acabats abans de la “rentrée” del setembre.

Mataró, 16 de maig.

17 de maig, 2008

Una rata sàvia.

La Montse, companya i alhora amiga, em va regalar amb motiu dels meus ’60 la novel·la “Firmin” de Sam Savage. Al meu torn jo ja l’havia regalat, sense haver-la llegit, a una altra Montse també molt amiga.

Deliciosa la història la rata nascuda en una llibreria d’un barri de Boston que acabarà enderrocat per la remodelació urbana. M’ha captivat. A la llista de recomanar i regalar.

Transcric el començament del capítol 8:

“Hi ha dues classes d’animals en aquest món: els que posseeixen el do del llenguatge i els que no el posseeixen. Els animals que posseeixen el do del llenguatge es divideixen, al seu torn, en dos tipus: els que parlen i els que escolten. La major part d’aquests últims és constituïda pels gossos. Són tan extremadament ximples, amb tot, que porten la seva afàsia amb una mena de goig servil, que exterioritzen remenant la cua. No era el meu cas: no suportava la idea de passar la resta dels meus dies en silenci.”
Mataró, 17 de maig.

15 de maig, 2008

Modigliani.

Moltes de les exposicions temporals del Museu Thyssen-Bornemiza es fan conjuntament amb la sala d’exposicions de la Caja Madrid (no sé si totes). Generalment pretenen mostrar aspectes diferents del que exposen. En el cas de la que aquests dies s’acaba Modigliani y su tiempo”, expliquen que en una hi ha obres de l’autor i els seus mestres i en l’altra de l’autor i els seus amics. No hi entenc gens, però em va semblar una justificació. Si, al Passeig del Prado era més de lo primer i a la Plaça de San Martín més de lo segon, encara que …, potser, com ja he dit és que no hi entenc gens. (A.Modigliani. Cariátide rosa con contorno azul)

















(P. Cézanne. Muchacho con el chaleco rojo)
(A. Modigliani. Hombre con sombrero)

Em va agradar molt, i sort que no vaig fer l’error de pensar que la part del Thyssen era la més important, l’Elisenda ja m’ho va advertir. A l’espai de la Caja Madrid vaig descobrir, ja que fins ahir no en sabia res, el pintor polonès Moïse Kisling i vaig poder deleitar-me amb “La casa gris” d’en Chagall. A la Thyssen vaig conèixer les escultures d’en Constantin Brancusi, i molt especialment les escultures dels “caps”, extraordinaris, d’en Modigliani.























(C.Brancusi. El beso)
(A.Modigliani. Cabeza)

D’aquella època, que va començar desprès de Cézanne, hi ha obra de Gauguin, Gris, Picasso, Foujita (val a dir que els seus nusos són esblanqueïts en comparació, per exemple, del color d’en Kisling i del propi Modigliani), Braque, Matisse, Chagall, entre d’altres. I del protagonista principal, els seus retrats i els seus nusos ben coneguts ara, malgrat que en la seva curta i destarotada vida no en va treure rendiment sols que per malviure.


(A.Modigliani. Desnudo recostado)



(M.Kisling.Desnudo de Arletty)

Gens original aquesta entrada. Buscant material per documentar-me he trobat uns quans blogs que també han gaudit de l’exposició i n’han deixat constància.


Mataró, 15 de maig.

10 de maig, 2008

Decepció. Montoro.

Primera compareixença de la legislatura del Vicepresident Solbes. Es tractava d’explicar la situació econòmica i el recentment ratificat Decret-Llei de mesures econòmiques. Això segon ja no tenia sentit donat que se’n va fer el debat la setmana passada al Ple i per tant era reiteratiu. Si que tenia sentit una més llarga exposició de la visió que té el Govern, i el seu responsable en aquest tema, sobre la situació econòmica.

Dues coses gens desconegudes: L’impacte de la crisi financera internacional sobre l’economia real que cal seguir amb atenció, ja que sembla que és més gran i va més de pressa del que es pensava, i la inflexió a l’alça dels preus del petroli i dels aliments. La nostra obertura econòmica ens fa més vulnerables i cal afegir-hi la crisis del sector de la construcció residencial. Les conseqüències són les esperades i previsibles, especialment en matèria de creixement de l’atur i de reducció del creixement.

Però també cal tornar a dir que estem preparats pel que ens ve, superàvit i baix endeutament públics, a menys que hi hagi un col·lapse mundial (si cau el cel, tots hi estem al sota). Cal continuar insistint en les polítiques destinades a cercar un patró productiu de més valor afegit, d’aquí la importància de la R+D+i, i de la inversió en capital humà i en infraestructures. Haurem d’adaptar la Directiva europea de Serveis, i serà molt important ja que aquest sector representa el 67% del nostre PIB i haurem de continuar millorant la supervisió de l’activitat financera.

En resum, no gaires coses noves de les que s’han vingut fent i anunciant darrerament. Si de cas l’accent en que no s’ajudarà al sector de la construcció que ha de retornar per si mateix a la normalitat desprès dels temps de disbauxa.

El debat que van fer els grups parlamentaris d’aquesta explicació no va aportar gaires elements interessants. Vaig trobar fluixes les intervencions d’en Sánchez (CiU) i de l’Herrera (ICV) que es van quedar en aspectes puntuals, el compliment de la revisió de la financiació autonòmica i les inversions en ferrocarrils, importants sens dubte, però massa parcials pel que s’estava debatent. Si que em va agradar les maneres del nou portaveu d’ERC, en Joan Ridao, encara que per comparació amb els seus predecessors no era massa difícil.

Per mi la intervenció que va fer el portaveu popular, Cristóbal Montoro, va representar una decepció. Ell és catedràtic, havia estat Ministre d’Hisenda en els Governs d’Aznar, ara tornava a la Cambra desprès de ser eurodiputat aquests darrers quatre anys, tenia bona premsa en els mitjans locals madrilenys, i la seva primera intervenció a la tribuna la setmana passada apuntava un altre to respecte al que ens havia acostumat Martínez Pujalte, per exemple. Però va centrar la seva intervenció, i ho va repetir en la rèplica, en que ara l’economia espanyola en mans dels socialistes era igual que com l’havien deixat el 1996 quan van entrar ells.

Sorprenent! No n’han passat de coses a l’economia en aquests dotze anys! Per citar-ne algunes: la moneda única i la pèrdua de la política monetària, les polítiques d’estabilitat pressupostaria i l’èxit que hem tingut amb governs d’ells i nostres, les variacions dels preus a nivell mundials que s’estan veient aquests dies, l’emergència dels països BRIC’s amb tot el seu potencial humà, el fenomen de la immigració i l’increment de la població activa espanyola, l’extensió de la societat de la informació i les noves tecnologies,... Tot això no hi era l’any 1996!

Parlar de l’economia espanyola comparant les dades d’ara amb les equivalents de fa dotze anys no té cap sentit. Els paràmetres són completament diferents. Ni les causes del què passa, ni les conseqüències són les mateixes. Respecte a aquestes darreres podem pensar que són semblant però els mecanismes possibles i disponibles no tenen res a veure amb els que hi havia llavors.


Suposo que és difícil plantejar polítiques econòmiques alternatives, especialment si no es volen ensenyar les cartes de veritat (“decretazos” per exemple, o liberalitzacions i desregulacions a tot drap), però és que no va dir ni proposar una mesura nova o diferent. Es va quedar en la crítica que es pot fer a la barra d’un bar tot prenent una cervesa. Llàstima, potser eren les expectatives, i a mi me les va decebre.

***********************

Llegit a la premsa:

“Obama ha tratado de explicar sus palabras recordando que las clases medias americanas, pauperizadas, tienen razones para sentirse amargas. Pero en política, frente al trueno mediático irracional, quien tiene que explicarse, pierde.

Josep Borrell: “
Pero, ¿qué dijo Obama?”. El Siglo, 5-11-de mayo de 2008.

Mataró, 10 de maig.

09 de maig, 2008

Mercè Sala. La generació de la reconstrucció.

Aquesta tarda al tanatori de Sant Gervasi, mirant els presents, escoltant el que deien els que han parlat, les músiques, l’ambient, saludant a antics coneguts, m’ha vingut al cap que la Mercè i els que la sobrevivim de la mateixa edat, o d’uns anys més o menys (com és el meu cas), no mereixem ser considerats, i pitjor, recordats com a membres de la generació del 68, del maig francès, de la que es torna a parlar tant aquest dies per causa del seu 40è. aniversari.

Certament, estàvem llavors a la flor de la joventut i ho varem seguir, encara que dubto de si amb gaire intensitat i de quina manera ens va influir més enllà del que n’ha quedat en el record mitòman. El que si que podem presumir i assumir de ser reconeguts és del que varem fer després: La reconstrucció política, i especialment física del nostre país.

A la Mercè feia trenta anys que la coneixia. De la construcció del Partit, dels primers ajuntaments democràtics, del seus treballs amb el transport col·lectiu a TMB, a Madrid a “las caracolas” de la RENFE. I després ens varem continuar veient per la seva activitat a la privada, als temes de selecció de personal, al equips pels vagons de tren, a la universitat,...

Avui entre els parlaments de companys polítics, de treball, amics, acadèmics, familiars (una abraçada un altre cop, Carles!) i les músiques de la nostra generació. Lennon, Els Pets, Ana Belén, Serrat, la de Barcelona del 92, “Ne me quitez pas” del Brel, acabant pel “Cant del ocells”, rodejat de moltes cares conegudes de temps he vist que en el teu enterrament et fèiem un fort homenatge com a membre rellevant de la generació de la reconstrucció.

Gràcies per la teva amistat i companyia, Mercè.



Mataró, 9 de maig.

Goya.


Arran del bicentenari de la Guerra del francès (com va ser coneguda a casa nostra) a Madrid ho estan commemorant amb diverses activitats més o menys “patrioteres”. Com que recentment ja em vaig llegir “Un día de cólera” ja en vaig curat d’algunes d’aquestes manifestacions.

El Museu del Prado ho han aprofitat per fer una bona exposició sobre Goya, en tiempos de guerra que repassa l’extraordinària obra del pintor en aquells vint-i-cinc anys de la història d’Espanya. Les obres més conegudes, i d’altres que no tant, al menys pel gran públic. Les restauracions del “Dos de Mayo” i el “Tres de mayo”, més l’excepcional “Familia de Carlos IV” que s’havia restaurat no fa gaire. Retrats dels personatges de l’època, aristòcrates, militars, burgesos, familiars,…, interessant observar l’evolució de figures i vestits; les “Majas al balcón”; pintura religiosa; els “Caprichos”, els “Desastres de la guerra”, la “Tauromaquia”; bodegons,…Crec que val la pena i precisa varies mirades. Per tornar-hi.


“Ataque a un campamento militar” h. 1808

Mataró, 9 de maig.

Postals.

Amb l’arribada del bon temps la capital, com totes les grans ciutats que han esdevinguts parcs temàtics –culturals, de compres, esportius,…- s’omple de manades de turistes, preferentment en aquesta època de joves escolars i de jubilats grans. Com estols d’orenetes van cap els indrets de més anomenada omplint de brogit carrers i places.

Culturalment ho tenen fàcil a Madrid. Al Thyssen, Modigliani. Al Prado, Goya. Al Caixaforum, fons dels Uffizi. Al Reina Sofía, fins fa pocs dies, Picasso. Això les temporals, afegiu-li les permanents. Tot en un puny i extraordinari.

Les botigues renoven el aparadors i el prestatges de productes per afrontar la temporada. Ara llueixen més. A finals d’estiu quedaran les restes triades i remenades mil vegades. Els quioscs, als expositors de postals n’hi ha de noves, i en alguns d’ells (que ja tinc ullats), a la Gran Via, al Passeig del Prado, amplien l’oferta de reproduccions d’anuncis de propaganda antics. Aprofito per adquirir-ne algunes que sempre em serveixen per il·lustrar entrades de temes d’actualitat.



¡Y cuántas veces te grito: Hazme un sitio en tu montura
y llévame a tu lugar;
hazme un sitio en tu montura,
caballero derrotado, hazme un sitio en tu montura
que yo también voy cargado
de amargura
y no puedo batallar!

Ponme a la grupa contigo,
caballero del honor,
ponme a la grupa contigo,
y llévame a ser contigo
pastor.

“Vencidos”

León Felipe.

Mataró, 9 de maig.

07 de maig, 2008

El camarada Busquets. Un cabdell.

La família de la meva dona el coneixien com en Batista i més col·loquialment com "el primo”. Va ser en Terri, ja fa anys, que em va explicar que se’l va trobar a una reunió clandestina a Barcelona com en Busquets que era el seu nom de guerra, bé un dels que va tenir, mentre feia política a l’interior als anys quaranta per compte del MSC.

En Joan Baptista Bellsolell i Vilella havia nascut a Mataró el 1919. Era fill dels cadiraires del carrer de Sant Josep que van tenir el negoci obert fins pràcticament el final del franquisme, fins la mort del oncle Federico. Ell va fer la guerra, com a comissari polític, i desprès es va exiliar a França, i a partir del anys cinquanta es va dedicar al cinema. L’havia conegut poc. Venia i se’n anava ràpidament, i mai vaig tenir amb ell un contacte suficientment llarg que ens permetés establir una certa confiança. La relació amb la seva família era complicada més enllà dels seus pares. Per una família tradicional un personatge bohemi com ell no encaixava.

Ja de gran, especialment quan se li va morir la seva dona, la Mirose, que quasi bé ni la recordo del poc que la vaig tractar, va tornar força per Mataró. Va viure amb la seva mare un temps, fins a la seva mort, anant i venint, sempre amb “projectes” de pel·lícules i series televisives. Parlava d’Andorra, França, els seus contactes, demanant diners a tothom per anar tirant i sobrevivint.

Va acabar, no sé pas com, a la Residència “El Mirador”. Però encara ens venia a veure per fer-nos partícips dels seus desitjos de continuar fent coses. Recordo que la relació amb mi es va estroncar quan al despatx de l’Alcaldia li vaig dir que el que havia de fer era vida de jubilat i que no podia anar a veure a la gent perseguint-los per que l’ajudessin en les seves dèries.

Ara, arran de la seva mort, vaig recuperant fils que va anar deixant aquests darrers temps que van sorgint d’amics i coneguts que en sabien alguna cosa i dels pocs papers que ha deixat i que intentaré ordenar i decidir amb la família on acaben. S’havia fet del PSC i estava al corrent de quotes, encara que no va fer vida orgànica. L’única foto que en tinc és aquesta amb en Jordi Pujol al seu despatx en el últims temps de President l’any 2004, en que el va anar a veure per exposar-li, suposo, el seu projecte sobre en Macià i el fets de Prats de Molló.





Una història més que es tanca d’un temps i unes persones especials que poc a poc s’anirà perdent en el oblit. Potser, amb algun company, estic pensant amb en Pep, aconseguirem reconstruir algun aspecte de les seves vicissituds i de la seva complexa personalitat per deixar-ne constància.

Madrid, 7 de maig.

P.S.: Un altre fil.

Curiosament ara surten coses que tenia a prop sense saber-ho. En una pila de revistes endarrerides ha aparegut el número de Valors del desembre del 2005 en la que hi havia una carta del meu germà Jaume des de Jilotepec (Mèxic), on vivia en aquell temps, explicant vivències seves i just al darrera, a dues pàgines amb foto inclosa, una entrevista amb en Batista que no jo recordava en absolut en la que explica algunes coses de la seva vida. Vida de pel·lícula com la titula l’entrevistadora.

La foto, i suposo que l’entrevista, està feta a la seva habitació a “El Mirador” que va ser el seu darrer cau amb unes vistes espectaculars sobre la seva ciutat natal que arribaven fins a Montjuic.

Mataró, 11 de maig.

06 de maig, 2008

Recomanació.

Aquests dies arran de la tamborinada mediàtica a que he estat sotmès he escrit força. No aquí en el blog, que vaig començar a fer-ho responent a alguns dels comentaris que m’entraven, però que al veure com creixia la negra nuvolada vaig deixar-ho.

Demano excuses a tots els que se’m van adreçar, tant en contra com a favor, ja que vaig optar per tancar el tema i no publicar el que em deien.

Vaig respondre extensament i en privat, per escrit i de paraula, a alguns amics i coneguts, encara que a alguns també els vaig dir el mateix, de concloure el debat.

Si que vaig dedicar-me a posar per escrit una petició d’un curt treball per la Fundació Rafael Campalans sobre Hisenda Local que feia temps que em demanàvem i que m’ havia compromès a fer basada en alguns principis que ja he explicat en molts llocs. Espero el text hagi resultat d’acord amb l’encàrrec que se’m va fer i serveixi quan menys per fer debat sobre el tema que bé s’ho val, especialment pels temps que sembla que venen.

Mataró, 6 de maig.

03 de maig, 2008

El preu de la disbauxa: consumidors, propietaris i promotors, bancs i caixes,...*

*(article pel Capgros.com)

Hem d’acceptar que el que ha passat en els darrers anys a Espanya i a altres països del nostre entorn immediat (ja que no hem estat els únics) amb el tema de la propietat immobiliària ha estat una gran disbauxa. M’agradaria pensar que això és passat però no en tinc la certesa.

Un conjunt de factors es van ajuntar perquè això fos així. Tots ells molt coneguts i explicats. Pel cantó de la demanda: noves condicions socials (estructures familiars, immigració, lleure i estil de vida...) i econòmiques (disponibilitats de renda i riquesa, tipus d’interès, noves condicions hipotecàries,...). Pel cantó de l’oferta: extenses (semblaven) possibilitats de negoci i amples possibilitats de sòls desocupats, abandonats, amortitzats i/o reciclables.

Aquest panorama comportà que una gran majoria de la població es pensés que era rica en patrimoni (la propietat urbana està molt repartida) i es llancés a una desenfrenada espiral que ha comportat un cicle immobiliari d’una intensitat i durada com no s’havia conegut en molts anys. La clau no era la construcció sinó la disponibilitat de sòl. Qui tenia alguna propietat, per adquisició antiga o per herència, es va trobar de sobte assegut sobre un cofre ple de monedes d’or que, a més, dia que passava s’incrementava. Els qui no en tenien van veure possibilitats d’enriquiment a través d’aquesta parcel·la (mai tant ben dit) d’activitat i es van llençar a participar-hi, apalancant-se si era precís, anant al crèdit que era molt barat en comparació als guanys que es podien esperar (de què sinó totes aquestes noves empreses i “fortunes” que ens refregaven, dia si dia també, per la cara?).

Els fenòmens especulatius són ben coneguts en la història econòmica. I arriba un moment que s’acaben (les bombolles es punxen), i llavors...: “tonto l’últim”. Aquells que se’ls hi queda a les mans l’actiu sobrevalorat se’n adonen que com que el seu valor és el que n’hi volen donar i no el que pretenen que té, doncs que val menys del que es pensaven, realment, ja que no hi ha ningú que vulgui donar-los-hi. I han d’assumir les pèrdues.

Però l’activitat del sector immobiliari comporta ocupació de treballadors (mira que n’hem arribat de col·locar d’immigrants aquí) i activitat econòmica (algun punt percentual del creixement del PIB) i ara tot són esgarips per intentar que no s’estronqui el raig de la mamella i que alguns no hagin d’assumir les conseqüències de la situació que ells mateixos van provocar. I en mig del “triomf” de l’economia de mercat malden perquè l’administració pública es faci càrrec del resultat del desori. Que si el refredament del conjunt de l’activitat, que si els perills socials de la situació dels immigrants, que si les expectatives d’ingressos de les pròpies administracions, ... Cal ajudar al sector! Bé, el que volen dir en realitat és que no volen assumir pèrdues. Volen una economia de mercat sols amb guanys.

Però els guanys d’uns sempre són pèrdues per d’altres. Hi ha hagut durant tots aquesta anys de disbauxa una transferència de renda i riquesa cap als detentadors de sòl i el que ha girat al seu voltant: promotors, intermediaris, comissionistes. Els que necessitaven aquest tipus de béns, especialment els que sols tenen per vendre el seu treball, havien de fer mans i mànigues per pagar el que els demanaven pel “dret” a l’habitatge, i fins i tot alguns s’han hagut endogallat més enllà del que podien.

Al final del trajecte, què cal fer? Des del New Deal i Keynes sabem la resposta a les situacions de recessió. Però aquesta no pot ser il·limitada. La col·lectivitat ha d’ajudar a les situacions més extremes i ha de vetllar per què el conjunt de l’economia no se’n vagi en orris. Però fins un cert punt. Cal atendre les necessitats d’habitatge més punyents, dels més necessitats, però no què passa amb les segones residències d’esbarjo. Cal mantenir la confiança en el sistema financer, però alguns dels seus gestors no se’n poden anar de “rositas” sense assumir part de la seva irresponsable responsabilitat. Cal assegurar l’existència d’un sector immobiliari, però cal esporgar-lo profundament d’especuladors i aprofitats. Cal que les administracions públiques s’adeqüin a la nova situació afinant les prioritats, repensant “alegries”, i sent més eficients.

Cal, en fi, assumir que algú haurà de perdre, perdre actius, possessions, perspectives i, fins i tot en alguns casos, “bous i esquelles”. No pot ser que desprès d’haver aguantat tant de temps els beneficis del “lliure mercat” ara no se’n vulguin assumir també les pèrdues.

Mataró, 2 de maig.
*******************************
Llegit al diari:
"... me atrevo aplantear las siguientes consideraciones prudentes:
1. No se debe premiar la estupidez de los compradores de vivienda más insensatos que adquirieron casas que no se podían permitir.
2. No se debe ni se puede volver a poner en pie a los prestatarios más temerarios, ya sean agentes hipotecarios de mala muerte, Bear Stearns, Investment Bank o Merrill Linch.
..."
Paul Samuelson: "Cómo prevenir una larguísima depresión", a El País-Negocios. 27 de abril de 2008.

02 de maig, 2008

Postals: Calendari. Maig.


Temps de fires.
Mataró, 2 de maig.