25 de febrer, 2007

Tecnocampus*.

*(article per Capgros.com)


L’any 1999 la ciutat de Mataró estava culminant la concreció del projecte que havíem anomenat “la nova ciutat”. En aquells temps era evident també la irreversibilitat del declivi de la base econòmica tradicional de la ciutat, el seu sector industrial tèxtil.

Calia començar a buscar nous horitzons, tant per la ciutat com per la seva economia, i d’aquí va sorgir el projecte Tecnocampus. En síntesi, pretenia actuar en un conjunt de camps per col·locar la ciutat cap a la direcció que s’albirava de cara al futur.

Partíem d’alguns elements per establir la base de partida, especialment de la llarga singladura de la nostra Escola Universitària Politècnica (EUPMt), que era, i és encara, una aposta única (per la seva titularitat) d’una Administració Local per formar tècnics en informàtica, electrònica i telecomunicacions. Era, cal recordar-ho, el moment del creixement de la bombolla tecnològica, de les empreses.com, que més endavant va explotar. Recordo també els esforços que l’ Antoni Farrés, comissionat per la Societat de la Informació, feia a la Comissió Executiva de la FMC per explicar-nos els vertiginosos canvis que s’anaven produint en les formes de connectivitat. Si s’estava a l’aguait es veia per on aniria el futur.

Formació de comandaments tècnics amb l’Escola, de ciutadans/es amb la connexió social, de les empreses directament, d’emprenedors amb la incubadora de base tecnològica, de la nostra pròpia administració municipal posant-la a la xarxa, de les possibles formes de connectivitat (que avui tenen poc a veure amb el que parlàvem llavors) i, per últim, aixecar un equipament cívic que albergués físicament molts d’aquest objectius. L’ajuntament de Mataró ha anat donant compte en aquest anys transcorreguts dels avenços, dificultats, èxits i entrebancs que ha tingut aquest projecte, i la Pilar González Agàpito n’ha mantingut la flama encesa.


Al inici no va ser gaire ben comprés. La base social de la ciutat, la dinàmica partidària, i la complexitat ràpidament variable del assumpte no va ajudar massa a que tirés fàcilment endavant. Va rebre desqualificacions, incomprensions i menyspreus. Calia tenir present, però, que quant a l’any 84 varem començar “la nova ciutat” tampoc fórem gaire compresos, fins que la seva materialització va permetre una complerta acceptació. Va caldre temps per traduir en fets aquella proposta que al inici era sols una visió de futur per la ciutat.

Però el temps i la ciutat han anat fent el camí que a finals del segle passat sols intuíem malgrat i mercès als assessoraments tècnics que van ajudar-nos a començar-lo. Ara, tothom que es planteja aquests temes va en línia coincident amb el que llavors varem proposar. Sols cal veure que diu el Plan Avanza del Govern de l’Estat per confirmar-ho. Segurament no tot va ser perfecte, segur que vam fer errors i potser hagués pogut estar millor , però quan algú em parla per on han d’anar les coses trobo semblances amb el nostre projecte.

Ara es posa la primera pedra del futur equipament Tecnocampus. Llavors, al començament, no va ser prioritària la “pota” del equipament, tant per la falta de recursos per afrontar-la com pel treball que hi havia, i que era possible fer, en altres camps del projecte i que permetien tirar-lo endavant.

L’actuació d’ara continua i mostra la consolidació del projecte.

Madrid, 21 de febrer.

24 de febrer, 2007

Xíndia (l'últim). Xanghai

No és possible en menys de 48 hores fer-se una idea precisa del lloc on es visita. Vam arribar a Xanghai el dijous a mitja tarda i varem anar-nos-en el dissabte al migdia. Alguna impressió en vaig treure.

D’entrada el trajecte de l’aeroport a l’hotel dóna una visió completament diferent a l’Índia. La qualitat de l’autovia, el tipus i l’estat dels vehicles - camions, autobusos i cotxes- més modern, les construccions que es veien... i la pròpia ciutat, impressionant: gratacels, autopistes urbanes, comerç modern, circulació intensa però controlada.


Sorpresa! El món és molt petit. “Manel, que fas aquí?” vaig sentir tot entrant al vestíbul de l’hotel. Un veí conegut meu de Mataró que fa més de dos anys que va anar a la Xina a buscar-se la vida, i pel que em va explicar se’n està sortint.

Interessant xerrada al bar de l’hotel, mentre esperàvem anar a sopar, amb el cònsol d’Espanya a aquella ciutat sobre el tema de l’emigració de xinesos, molt concretament a l’àrea de Barcelona. Les autoritat xineses no tenen cap interès especial en controlar-la ja que el seu problema és que en són molts i per tant si alguns se’n van (relativament molt pocs per la seva magnitud) no els portarà cap maldecap sinó al contrari. Aquesta diàspora (tradicional en la seva història) és font de comerç i de riquesa.

El divendres programa de visites. Fermax és una empresa valenciana líder a Espanya en porters i videoporters electrònics que va decidir fa temps internacionalitzar-se per créixer i sobreviure. Van anar a la Xina per poder estar en un mercat gran i que creix ràpidament. Començaren distribuint (1992), fins arribar a produir (2002). El seu objectiu no és exportar a Espanya. Ens van fer una excel·lent exposició sobre el seu procés: els problemes que van tenir, com els van superar, quins avantatges han aconseguit i quins reptes afronten. Fabriquen amb els mateixos processos i estàndards que a Espanya i aquest procés de mundilocalització els ha permès continuar creixent com a empresa i reforçar el paper de la matriu. Com a resum ens van dir: Creixement global és igual a creixement nacional.

Merak és una empresa madrilenya que fabrica components per vehicles de ferrocarril i metro, concretament instal·lacions d’aire condicionat. Aquests han deixat l’I+D a Espanya i han deslocalitzat la producció, però no només a la Xina, sinó als Estats Units! Van, com els del sector d’automoció, darrera els fabricants finals dels vehicles, que tenen mercats mundials, que amb l’extensió arreu del AVE i el metro, creixen molt. A Amèrica, a Àsia, a Europa,... Per tant, fabriquen fora, fan recerca a dins i venen a tot el món. És un cas diferent de deslocalització. Creuen que la Xina està creixent molt de pressa i que poden tenir tecnologia pròpia en pocs anys. Insisteixen en que no es pot anar a produir allà amb idees europees, cal adaptar-se a la realitat local (quelcom semblant ens van dir també a l’Índia).

Desprès d’un ràpid dinar ens van tancar tota la tarda a l’oficina econòmica i comercial espanyola a Xanghai, on Jorge Dajani, Conseller cap de la mateixa, ens va muntar primer una exposició de la seva feina i més concretament el PIDM de la Xina. També van intervenir els representats del CDTI, que ens va exposar la seva visió de l’evolució de la capacitat tecnològica d’aquell gegantí país, la formació d’enginyers, la creació de parcs tecnològics, la recerca,... i de Cofides instal·lats allà.

A continuació va ser molt interessant la trobada que vam fer amb empresaris espanyols presents a la Xina que ens van explicar les seves particular experiències. Distribució comercial, que es va obrin pas. Fabricació de components, amb problemes de personal i de trobar gent que vulgui expatriar-se. Empreses de serveis, consultores i bancs, que ajuden a les empreses espanyoles. Fabricants que lluiten contra les copies i se’n surten, com és el conegut cas de la catalana Rubi de màquines de tallar mosaic. Exportadors. Si! N’hi ha! Són empreses potents a Espanya que tenen bons mercats allà i es plantegen ser-hi presents amb producció.

Els principals temes que ens presenten venen derivats de temes de propietat intel·lectual i seguretat jurídica. Sembla que ara el Govern xinés s’ho ha pres en serio malgrat el mal funcionament dels tribunals. Cal fer molt esforç en formació del coneixement d’aquella realitat social i es queixen del desconeixement que sobre aquest tema hi ha a Espanya. Ens parlen de la corrupció generalitzada que cal prendre con una dada. I per últim, creuen que hauria d’haver-hi incentius fiscals a la internacionalització. Al final, però, un resum en positiu: les copies tendiran a desaparèixer. Hi ha un excés d’informació errònia. Tenen un gran superàvit comercial que per mantenir-lo hauran de créixer en qualitat. Cal molta formació sobre aquesta realitat a la Universitat espanyola que en fa molt poca.

Vam tenir temps de fer una ràpida visita al Museu de Planificació urbana de Xanghai a la Plaça del Poble al cor de la ciutat, on s’exposa el que és i serà aquesta urbs de més de 16 milions d’habitants i que serà seu dels JJOO propers. Quina diferència amb Mumbai! De la nit al dia!

L’endemà sols vam tenir temps de veure la ciutat camí del aeroport en el tren bala que ja vaig comentar, amb una aturada al hotel Grand Hyatt que és el gratacel més alt del món i amb unes vistes espectaculars sobre la ciutat i el seu creixement.


Madrid, 21 de febrer.
Mataró, 24 de febrer.

22 de febrer, 2007

La meva primera imatge de Mariano Fdez. Bermejo.

No sé quina serà la imatge que transmetran els mitjans del debat de la sessió de control al Govern celebrada aquesta tarda.

S’estrenava al “banc blau” el nou Ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo. El grup del PP l'ha rebut –abans de l’habitual compareixença a la Comissió corresponent per exposar les línies de treball que pensa desenvolupar- amb una bateria de preguntes formulades pels “peixos grossos” i per reconegudes “senglars”. Amb to crispat, li han dit i retret de tot.

Per contra, les respostes del nou Ministre han estat assossegades, didàctiques, no sense algun punt d’ironia, aclaridores d’interpretacions que es feien d’antigues declaracions seves. I ho ha fet amb fermesa, sense deixar-se intimidar per la “bronca” que anava pujant a la bancada popular.

El President Marín ha tornat a tenir dificultats per poder conduir el debat amb tranquil·litat, com reiteradament ha hagut de demanar.

El front judicial és un dels més importants –sinó el més- en la batalla política existent avui a Espanya i sembla que a l’oposició no li ha agradat gens ni mica el nomenament d’aquest Ministre d’un fort perfil polític, coneixedor del que té a les mans i quina és la seva problemàtica.

Madrid, 21 de febrer.

20 de febrer, 2007

Moteros.

A la Comissió no Permanent de Seguretat Vial hem tractat una Proposició no de Llei presentada pel PP per tal que el Govern remeti a la Cambra informació detallada de les actuacions realitzades en els darrers anys per resoldre el tema de la substitució de les proteccions laterals que són un perill greu en el cas d’accidents de motocicleta.

Aquest tema és motiu d’important preocupació pels motoristes, i cada vegada que hi ha un accident amb resultats mortals derivats d’aquests elements ens arriben als Diputats/es un allau de queixes per tal que es resolgui.

Com que m’ha tocat fixar la posició del Grup Socialista en aquest debat he hagut de conèixer en quin estat estava la qüestió.

Val a dir que de resultes de la generalitzada preocupació existent es va publicar una Ordre Circular l’any 2004 sobre “Criterios de empleo de sistemas para protección de motoristas” que entrà en vigor el gener del 2005 que especifica les condicions tècniques que han de tenir aquestes proteccions per que no resultin perilloses en elles mateixes. Aquesta O.C. venia a corregir ordres anteriors, millorant-les per complir millor l’objectiu de la seguretat en cas d’accidents de motocicleta..

A partir d’aquí es va analitzar l’estat de la xarxa en la seva adequació a la nova norma, i a finals de l’any 2005 va quedar redactat el “Plan de Adecuación de los sistemas de contención a la nueva Orden Circular 18/2004 para protección de motociclistas”, que va anar a Consell de Ministres l’any 2006 i es va començar la seva aplicació que té un període d’execució de sis anys en un total d’actuacions de 1.505 km, i una inversió valorada en més de 46,6 milions d’euros.

D’aquest Pla ja s’han fet 164 Km el 2006, i el 2007 hi ha una previsió de 267,5 km més. Per tant, a més de que les noves proteccions s’han de fer amb la nova O.C. de 2004 es van corregint, d’acord amb el Pla aprovat el 2006, les antigues ja existents.

Cal dir que tot això fa referència a la xarxa de carreteres del Estat. Les administracions autonòmiques i locals en les carreteres de la seva titularitat i competència també estan obligades a fer les noves proteccions amb la normativa del 2004, i anar corregint la situació de les antigues. I aquí hi ha la necessitat de que també elaborin els Plans d’Adaptació corresponents i ho facin d’acord amb els seus recursos i capacitats.

Per tal de fer front a aquest darrer tema ja he fet una proposta d’actuació al portaveu del meu Grup Parlamentari en aquesta comissió no permanent que permeti ajudar a resoldre’l.

Vist tot l’exposat, he proposat en el debat que per part del GPS no hi havia inconvenient en recolzar la PNL el PP, que el Govern trameti informació detallada per trams i llocs, afegint-hi una esmena d’addició que insta també al Govern a continuar desenvolupant el Pla d’adequació del 2006 per tal que en l’àmbit de les carreteres de la seva titularitat quedi resolt completament el tema.

Aquesta proposta reformada s’ha aprovat per unanimitat.

Madrid, 20 de febrer.

Perplexitat.

Ara s’ha conegut que policies espanyols i membres del CNI, en temps del govern Aznar, van estar a Guantánamo (Cuba) –que és un “llimbs”, un centre on hi ha detinguts fora de qualsevol control jurisdiccional- interrogants i prenen dades de persones que estan allà.

També ara s’ha sabut que van comunicar el que havien fet al jutge Baltasar Garzón, que va decidir no fer cap actuació, el que em sembla –no sóc jurista- força sorprenent.

De tot això s’hi està passant de “puntetes” i fins i tot sense parlar-ne en alguns sectors mediàtics i polítics que han estat molt bel·ligerants amb altres fets de molt menor transcendència. Sols cal recordar el cas Bono, d’aquella agressió que va patir en una manifestació.

Res, ni hi entenc gaire d’aquests temes, però estic perplex.

Madrid, 20 de febrer.

15 de febrer, 2007

Xíndia. Bangalore.

La impressió de la ciutat de Bangalore és diferent. Sembla més ordenada i neta, al menys des de l’aeroport fins a l’hotel. El trànsit és igualment dens i, per nosaltres, caòtic. Es veu més ciutat.

El sistema digestiu m’ha dit prou. Dieta tot el dia i repòs des de l’arribada a mitja tarda a l’hotel fins el matí de l’endemà a la primera visita del programa.

Ara toca el sector TIC, amb les seves famoses empreses que fan outsourcing de tractament d’informació de tota mena generada per empreses d’arreu del món. És un lloc on es va començar a desenvolupar industria pesada, que encara continua, però la seva fama actual està en els sectors tecnològics i de la informació.

Visitem dues empreses d’aquesta mena: Wipro i Infosys. Pels primers, Europa és la principal font de creixement en el seu negoci. Ens expliquen que els salaris en aquest sector estan pujant molt ràpidament i que es treuen el personal els uns als altres. La formació tècnica dels treballadors i el seu domini del anglès els ajuda molt a col·locar-se. Ens diuen, allò conegut (al llibre de T. L. Friedman, que ens acabaran donant com a obsequi) que l’esclat de la bombolla tecnològica de finals dels 90 va situar-los al mapa al tenir connexió amb les infraestructures a molt baix cost i amb la seva de mà d’obra disponible a preus inigualables pels països desenvolupats. Amb el que guanyen en beneficis empresarials s’estan expandint per tot el món i les empreses que adquireixen els ajuden a introduir-se en nous sector d’activitat.

Estem en empreses de serveis, amb les característiques externes de modernitat i amb les propostes tècniques adients a les noves tecnologies, ordinadors, despatxos lluminosos, personal preparat,.... Les presentacions són en power point. Curiosament no hi ha la recepció tradicional tal com en van fer a les empreses industrials els dies anteriors. A Infosys (primera companyia india inclosa al Nasdaq) dinem al menjador de l’empresa amb els directius que ens han exposat el que són i el que fan en un auditori que riu-te’n del més modern de casa nostra.

Acabat el dinar, en una espècie de cotxets de golf ens passegen pel recinte en que hi treballen més de 16.000 persones en més de 36 edificis moderníssims. (ens diuen que aquest any arribaran a 48!). (A la porta veurem un guardia amb una vella escopeta). Res del que veiem i el que ens han mostrat els vídeos promocionals coincideix amb el que hem vist al carrer. Però el que ens mostren existeix. Llavors, on és la realitat? És dual. Hem vist molta brutícia, misèria, desigualtat, contaminació,... Això és una illa paradisíaca. Millor, un oasi (?). 62% de la població activa de l’Índia encara està a l’agricultura, hi ha 300 milions de joves menors de 16 anys,...Com es compagina tot això? Aquest és el gran dubte del que hem vist. Quan els privilegiats que treballen en aquests llocs surten i tornen al món real -bé, no és que el seu treball no ho sigui- què pensen? Això serà la locomotora que ho farà avançar tot? Els economistes, en parlem amb en Joan Trullén, ho tenen clar. Però, i els polítics?.

(fotografia feta des de l'autobús, d'un trajecte qualsevol del viatge)


Desprès una ràpida visita a una empresa puntera en biotecnologia Biocon. Ens expliquen, power point una altra vegada, que estan centrats en investigació sobre administració oral d’insulina i en tema de tractaments anti-cancerígens. Veiem la fàbrica per fora i, jo al menys, no em faig una idea del seu treball. Sembla que la Presidenta té un gran prestigi al seu país i al món, és molt reconeguda. Tenen contactes amb alguna de les nostres principals empreses farmacèutiques catalanes.

Acabem la jornada al despatx d’un alt funcionari de la Secretaria d’IT (noves tecnologies) de l’Estat de Karnataka, del que Bangalore n’és la capital. L’Índia és un Estat federal, on els Estats tenen molt poder. Ens explica la seva aposta, fa ja temps, per l’educació i les noves tecnologies com a estratègia per créixer. També, a una pregunta meva, ens respon que no estan especialment preocupats pel desenvolupament de les infraestructures, ja que creu que estan força bé (?). Clar, tot és els ulls amb que un s’ho mira. Els nostres, acostumats al que tenim, o els seus, acostumats al que tenen.


Al hotel, sols sopem, ja que aquesta mateixa nit volem cap a la Xina. Dormirem pels avions, o allà on puguem.

Bangalore, 1 de febrer
Mataró, 15 de febrer

Xíndia. De què hem de tenir por?

He de confessar una certa desorientació en el espai en que ens varem moure per fer les visites a Pune. Aquesta ciutat té més de 4,5 milions d’habitants i és la sèptima de l’Índia. Per les visites que varem fer anàvem en un senzill microbús enmig del caòtic trànsit local, el que ens va permetre visualitzar l’espai públic de la ciutat i els seus entorns, de polígon en polígon, veient el moviment de la gent i l’activitat urbana.

Empreses espanyoles allà instal·lades, totes de components del sector d’automoció:

Rinder, fars de motocicles pel mercat local. Aquesta empresa basca va veure com davant la davallada del mercat tradicional europeu calia anar al darrera de nous mercats produint allà on hi havia les fàbriques. Així es varen instal·lar a l’Índia mantenint la investigació i el desenvolupament a la matriu, a Espanya. De passar a estar en expedient de regulació d’ocupació fa vint anys ara han triplicat la gent que tenen a la seu espanyola i estan preparant-se per obrir una nova planta de fabricació al nord d’aquest país. Aquí es venen 4 milions de motos a l’any mentre que en tot Europa el consum està estancat en 1, 4 milions. En una carpa fixa en la mateixa fàbrica ens van oferir el dinar amb productes espanyols (pernil i formatge) que el gerent s’havia procurat en els seus viatges. Aquests s’han internacionalitzat.


Miju. Aquesta empresa aragonesa s’ha deslocalitzat ja que fabrica articles de cautxú per l’industria de l’automòbil exportant la seva producció. Ens van ensenyar que mantenen la qualitat dels seus productes amb les especificacions que requereix la seva demanda. El tema del cost de la mà d’obra és essencial en la seva producció i per això estan allà. El seu director en va ensenyar, a més, que tenen incorporat a la fàbrica dues activitats més: un call center i una consultora per introduir-se en aquells mercats. Estan en un polígon a mig fer, on per cert Infosys hi té un edifici espectacular que no lliga gens amb l’entorn.


Ficosa. Catalans, aquest són els més internacionals de tots i el més introduïts. Fan components (retrovisors més concretament) per l’automòbil en una join venture amb Tata components, del grup Tata, del que ja he parlat. Va venir expressament des d’Espanya el seu Director de relacions institucionals que ens va facilitar poder veure directament una de les fàbriques de cotxes de Tata. El seu President, el Sr. Josep M. Pujol, ha estat a la Subcomissió explicant-nos en persona el seu procés d’internacionalització ja que tenen fàbriques i acord en molts altres països del món. Allà fabriquen per l’industria automobilística de l’Índia.

Havíem començat el matí visitant la fàbrica que produeix el Indica i els Indigo que són els noms comercials del cotxes de Tata. Encara que la seva principal producció és de camions i autobusos, van decidir, en un cop de geni del seu propietari principal, fabricar cotxes directament sense passar per les marques ja establertes. L’experiment els ha resultat molt difícil i els seus productes, bàsicament pel mercat local, recorden al nostres de fa 30 anys, o més, en el que fa a concepció, motors i equipament. Les cadenes de producció, malgrat ser força modernes, ens van semblar plenes de personal a diferència de les d’aquí. No en van deixar, però, fer cap foto del complex.

Per acabar, l’endemà al mati de camí cap a l’aeroport per anar a Bangalore varem visitar d’instal·lació que té Antolín. Aquests castellans formen un altre del nostres grans grups empresarials de components per l’automòbil que també estan a molts altres països. La fàbrica ens va semblar senzilla. Fan els sostres interiors dels cotxes, també sols pels que es construeixen allà, amb molt personal. No exporten, sinó que també són una empresa internacionalitzada.

A totes les visites varem ser rebuts ceremoniosament a la manera tradicional del país. L’empremta vermella al front (la mirada interior ens van explicar), l’encesa de les espelmes, en algun lloc fins garlandes, i les catifes de benvinguda pintades al terra de l’entrada.


De les visites a les fàbriques i del que varem veure pels carrers anant d’un lloc a l’altre pels entorns de Pune en vaig treure la conclusió que estaven força endarrerits tant en l’aspecte industrial com en l’aspecte urbà. Tenen molt per fer, tenen molt de camp per córrer, i no crec pas que la seva preocupació més important sigui exportar. És, em va semblar, el nostre model de creixement dels anys 60 del segle passat. Per tant, si nosaltres mantenim l’avantatge en innovació i desenvolupament no hem de patir pas pels seus avenços. Són un país molt gran amb molta gent que els falta de tot. Ara comencen amb les motos i els cotxes petits com nosaltres anys enrere. I en l’aspecte de la construcció de les ciutats i de l’habitatge la feinada és immensa. Per tant les empreses espanyoles que vulguin conquerir nous mercats ho poden fer allà, in situ. Pensar en exportar des d’Espanya és impensable ja que l’industria de l’automoció, ja sigui autòctona o multinacional, vol tenir arreu del món la seva producció en “clusters” que els permeti controlar i assegurar els subministres.

Mataró, 15 de febrer.

14 de febrer, 2007

Autoprotecció.

Faig endreça d’una pila de papers del despatx de casa meva. Són antics, i hi ha de tot. Temes municipals, d’ordenació territorial, debats parlamentaris, posicionaments de diversos nivells orgànics del Partit… tot de la dècada dels noranta. Crec que no en faré res guardant aquest material que principalment el temps i també el canvi de feina han deixat obsolet, i que per altra banda deuen estar arxivats als seus punts d’origen. Camí, doncs, cap al contenidor de recollida de paper i cartró.

Guardo pel meu arxiu, que ves a saber quin futur l’espera, la transcripció d’una xerrada que vaig fer a Lima (Perú) sobre municipalisme. Va ser en unes jornades de formació de càrrecs electes locals peruans del APRA, partit amb qui el PSOE tenia relacions en aquells moments (suposo que encara les hi té). La Fundació Pablo Iglesias va enviar-me allà, junt amb d’altres companys municipalistes espanyols, devia ser l’any 1998, en el marc de la cooperació d’aquesta mena d’entitats en temes de formació de quadres.

L’altre paper que he guardat és un manual d’autoprotecció que ens va ser entregat per la policia als càrrecs públics l’any 2000 arran del trencament de la anterior treva d’ETA i els problemes derivats de sagnants atemptats a electes locals catalans. Aquells moments van ser molt durs i preocupants, ja que no estàvem acostumats a prendre cap mesura d’aquests tipus. Sempre havia pensat que el dia que els Alcaldes i regidors tinguessin que anar amb protecció pel carrer seria dolent per la democràcia i la convivència. No només protecció, sinó autoprotecció és el que es va imposar llavors, i crec que no s’ha eliminat del tot avui en dia. Hem retrocedit en aquest aspecte.

Espero que les circumstàncies actual, i especialment les futures, no comportin haver-hi de tornar. Per si de cas, però, guardo el document per si l’he de repassar i aplicar. Déu no ho vulgui!

Mataró, 14 de febrer.

13 de febrer, 2007

Xíndia. Els objectius del viatge.

Al mateix hotel d’arribada fem una reunió de treball per explicar els objectius del viatge. Un breu resum.

Obre en Joan Trullén, Secretari Gral. d’Indústria. Es tracta d’oferir a la Delegació de parlamentaris materials de primera mà amb empresaris espanyols que s’han instal·lat a l’Índia i a la Xina. Deslocalitzen o internacionalitzen? Aquesta és la qüestió. Cal veure com es donen respostes al procés de globalització. El recorregut està construït per veure casos diferents, industrials espanyols (Pune), noves tecnologies de gent del país (Bangalore), el creixement urbà (Xanghai)

El President de la Comissió, Antonio Cuevas, diu que el nostre informe no ha de ser un estudi acadèmic.


A continuació, Mario Buisán, Director general de l’ICEX, exposa les eines amb les que aquest organisme actua en aquests mercats. Són els PIDM que ja he explicat altres vegades, i més en concret el Pla de l’Índia. Importem uns 1.500 milions d’euros i exportem sols 580. Tenim escassa quota de mercat, de presència i de coneixement. Cal aprofitar la potencialitat que tenen i detalla els ajuts per exportar-hi i per instal·lar-s’hi, especialment els destinats a estudiar les possibles accions i els necessaris per començar actuar. Malgrat tot, ens explica, que no tothom passa per les oficines comercials, que hi ha gent que hi va directament, amb els assessoraments pertinents privats.

J.A. Bretones, cap de l’oficina Econòmica i Comercial a l’Índia, que ens acompanyarà durant tota la nostra estada al país ens explica com empreses espanyoles estan aprofitant el creixement industrial que s’està produint. Dins dels casos dolents de relacions comercials amb Espanya, aquí la relació és de 1/3, no tant dolenta com la 1/8 de la Xina o el 1/9 del Japó. Les empreses enfoquen l’àmbit industrial que és on està concentrat el creixement del país. Cal, però, tenir coneixement dels elements estructurals, població i infraestructures, i captar-ho és molt costós. Per que el país, l’Índia, avanci, s’ha de industrialitzar molt i ha de canviar encara força. Cal que es liberalitzi més, i cal fer un gran esforç en modernització i infraestructures. Algunes dades: 300 milions de joves menors de 16 anys; el 30% dels seus ingressos fiscals provenen dels aranzels; creixen en 600.000 telèfons mòbils cada mes. Des del punt de vista industrial, pensen poc en l’exportació i volen actuar pel mercat local que és immens i està creixent.

Fem una primera ronda d’opinions els membres de la Delegació sobre les nostres pretensions de coneixements que segurament anirem canviant a mesura que es desenvolupi el viatge i les experiències que anirem veient.

Mumbai, 28 de gener.
Mataró, 13 de febrer.

12 de febrer, 2007

Manolo Silva.



Dissabte passat els “roeños” catalans van fer un homenatge a l’alcalde de La Roda de Andalucía, Manuel Silva, a Mataró a la seu de l’entitat “La Armonia”. Em van convidar i vaig estar complagut d’assistir-hi.

Degut a les migracions dels anys 50 i 60 del segle passat van ser molts els habitants d’aquella població situada al cor d’Andalusia, a la província de Sevilla, que van venir a Mataró i a altres poblacions de l’àrea de Barcelona. Amb el temps, ja assentats aquí, es van anar trobant, van organitzar-se en entitat i van desenvolupar les seves activitats de companyonia entre ells i de relació amb els seus orígens.

D’aquí ve la meva relació amb aquests mataronins/es vinguts d’aquelles terres, relació amb una més de les entitats de la ciutat en la que hi tinc bons amics i companys, i de retruc amb la seva Corporació i el seu Alcalde.

Sempre vaig conèixer el mateix Alcalde, en Manolo, en les seves visites a Mataró i en les meves anades a La Roda. A través d’aquesta relació vaig prendre coneixement de la cultura del oli, per exemple, i de les vicissituds i afanys abans i ara d’un petit poble andalús que ha remuntat la situació de temps enrere, com ho ha fet tota la seva Comunitat. Avui el poble, mercès a la seva Corporació, disposa de tota mena de serveis pels seus habitants, i per l’empenta de la seva gent ja no és un lloc d’emigració sinó que els cal buscar personal a fora.

Recordaré com anècdota la impressió que va fer el meu primer parlament en una de les seves festes: “¡Mamá, va dir un nen petit, este señor pronuncia las eses!”

Ara, a les properes eleccions municipals, en Manolo ja no es tornarà a presentar. Porta vint anys a la política local i personalment el comprenc molt bé. Ha fet una tasca sensacional i és molt ben reconegut pels seus conveïns/es, però és cert que hi ha un moment per tancar un període i donar pas a nova gent. I els seus d’aquí, que tenen doble identitat, la vella andalusa i la nova catalana, li han reconegut en un senzill però sentit homenatge el seu treball i dedicació per la seva gent allà i aquí.

Jo tinc un amic al cor d’Andalusia. ¡Un abrazo, Manolo!

Mataró, 9 de febrer

11 de febrer, 2007

La tensa actualitat*

*(article per Capgros.com)

El dia a dia s’imposa.

Voldria parlar del món i de la seva evolució econòmica, i més ara que vinc d’una visita oficial per l’Orient que alguna pinzellada del que passa m’ha deixat. Què està passant amb d’incorporació accelerada d’un terç de la població mundial al circuits econòmics dels que havien estat al marge secularment?

També podria parlar de l’activitat legislativa amb la que hem començat el nou període de sessions al Congrés. De la dinàmica de transposició i adaptació a la nostra normativa de les disposicions emanades d’Europa. Què representa per la “sobirania nacional” l’existència d’una instància per sobre dels Estats, instància voluntària creada per ells mateixos i que paulatinament va configurant una nova i potent administració superior?

També podria tornar a incidir en la marxa de l’economia amb les últimes dades, per exemple en la reducció de la inflació, o els moviments empresarials que s’estan produint en sectors estratègics, o en la tramitació del important Estatut del Treball Autònom.

Però la vida política espanyola està marcada pels dos temes que l’han llastrat en els darrers anys: el tema basc i el tema català. No aconseguim desempallegar-nos de cap dels dos. No aconseguim assolir uns punts d’estabilitat per aparcar-los per alguna generació, i poder així encarar altres problemes, que des del meu punt de vista, són més crucials. No ho aconseguim.

Els esforços que s’han fet des del actual Govern en ambdós temes han estat considerables. En el cas basc, intentant novament, com ho van fer altres Governs de signe diferent, obrir vies de diàleg per acabar i tancar el conflicte. En el cas català, obrint en profunditat una segona fase de descentralització de l’Estat en el marc de les possibilitats que permet la Constitució del 78. Els darrers moviments de la judicatura, i en la seva màxima cúpula, obren incerteses plausibles sobre si també serà impossible que s’assoleixi aquest intent. El problema és català, però tal com està anant el procés en la seva extensió a d’altres comunitats autònomes, s’estendrà a tot el procés descentralitzador. Per cert, aquesta setmana el Congrés ha donat llum verda per una nova reforma estatutària, la de les Illes Canàries.

Però aquests dos temes no avancen per la frontal oposició del principal partit de l’oposició, el PP. Fet a tenir especialment en compte ja que és la única alternativa existent avui. Aquesta frontal oposició obeeix a dos aspectes. El primer estratègic, de concepció. És una visió radicalment diferent de la resta de forces polítiques del que s’ha de fer. En el cas basc, sols la lluita total fins el seu anorreament de l’ETA, sense cap concessió a les resquícies per oferir-los una sortida tenint en compte la innegable base social existent. No és que des de les altres forces polítiques es vegi la cosa molt diferent, especialment l’abandó de la violència per parlar. Però de la intransigència a la flexibilitat sempre hi ha un recorregut. En el cas català és la por ancestral d’aquella visió d’Espanya que la veu una i única i que li costa, o no vol, acceptar la seva diversitat que tot procés descentralitzador afavoreix, i que de triomfar la supera completament.

Però a més d’aquesta opció estratègica si afegeix una voluntat tàctica d’erosionar al Govern Zapatero fins a límits extrems. Si bé és cert que el paper d’oposició no és pas el de facilitar les coses al Govern de torn, també és cert que aquest paper ha de tenir, en una visió d’Estat, uns límits que no es poden traspassar. Amb la seva oposició frontal es corre el risc, sinó s’hi ha arribat ja, de produir un trencament en el cós social i portar-nos a un enfrontament civil de conseqüències imprevisibles. Altra cop les dues Espanyes?.

Com continua la vida quotidiana al País Basc si no s’arriba a un punt de diàleg i d’acord? Com s’ajusta el sentiment nacional català si s’anul·la el costós i complicat procés que s’ha fet en els darrers temps? El problema no és qui guanya aquest partit. La vida continua, però, si no surt res bé, com continua? Quines sortides es donen als dos temes, el basc i el català, per que no esdevinguin elements d’inestabilitat permanent de la nostra vida col·lectiva? Fins el 1975 a la història d’Espanya sols es van tancar portes. Ara no és possible aquesta solució. O alguns pensen que si?.

Madrid, 8 de febrer.

10 de febrer, 2007

Estatut del treball autònom.

El coordinador del GPSC ens va encarregar a mi i a la companya Isabel López Chamosa que féssim uns “bolos” pel territori (el de la nostra circumscripció) de la proposta del Govern de la Llei del Estatut del treball autònom.

El tema s’ho val ja que malgrat la quantitat de persones afectades i el reconeixement polític de que s’havia de fer no s’havia tirat endavant fins ara. També val a dir que en el nostre entorn geogràfic tampoc hi ha precedents i és un compromís electoral i d’investidura del President, a més de diverses resolucions parlamentàries.

Així ja tinc una llista de localitats a les que en els propers dies aniré a explicar aquesta proposta que començaré dient que és un tema de preocupació de problemes reals de la gent i que s’aborda amb intenció de donar-hi respostes. No tot són les polèmiques i picabaralles habituals als mitjans, sinó que també hi ha altres coses en l’agenda política que segurament interessen molt als ciutadans/es.

Després de l’aprovació de l’avantprojecte pel Consell de Ministres, l’any passat, el text ja està a la Cambra i comença la seva tramitació, pel que ara sols cal explicar les intencions i els grans trets de la proposta ja que en el seu recorregut parlamentari s’anirà perfilant, amb aportacions i transaccions, espero que per millorar.

Debats sobre el tema i posicionaments dels grups n’hi ha forces al Diari de Sessions i no crec que es posin en qüestió les principals línies d’aquest projecte ja que intueixo una voluntat general de donar resposta a la problemàtica existent, especialment en la qüestió cabdal de convergència del règim de protecció social vers el general del treballadors per compte aliena. El tema del reconeixement del treballadors autònoms dependents, i la seva adscripció a la jurisdicció social és una de les novetats destacables com a reconeixement de les noves realitats socioeconòmiques del món d’avui.

La Isabel, molt més experta en temes de treball, és una de les ponents de la Llei, i segur que farà molt bona feina, a més que sabrà resoldre els dubtes que sorgiran en aquestes xerrades millor que no pas jo.

Mataró, 10 de gener.

07 de febrer, 2007

Alta tensió.

L’inici del nou període de sessions al Congrés s’obre en un ambient de gran crispació política. L’atemptat del 30 de desembre ho ha esberlat tot, portant-ho al límit.

Les darreres noticies: la manifestació del dissabte passat contra el Govern, els avatars de la judicatura, temes De Juana, Pérez Tremps,... fan que l’ambient sigui molt tens.

Tant li fa que l’economia vagi a tota vela, que més enllà de la tensió social que ocasiona la nova immigració, la societat s’adapti raonablement bé a la modernitat, que la legislació s’adeqüi a les noves realitats: dependència, igualtat,...

Tant li fa a la dreta. A la guerra! Com en altres moments de la història d’Espanya. Sort que estem dins d’Europa, sort que hem modernitzat l’exèrcit, sort que som més rics que abans, sinó ja hi seriem. El clima “guerracivilista” és evident, al menys aquí a Madrid.

Front aquest panorama, què s’ha de fer? La Vice-presidenta, Fernández de la Vega, que ha obert com sempre la primera reunió del GPS d’aquest període de sessions, ens ho ha dit: Hem de mantenir la calma, treballar amb rigor i seriositat. No hem de fer com ells. Diàleg front a desqualificació. Respecte front a l’insult. Buscar els ponts que uneixen als demòcrates.

No sé si n’hi ha prou i si ens en sortirem. Serà dur.

Madrid, 7 de febrer.

Xíndia. Porta de l'Índia.

Davant mateix del hotel on ens hostatgen a Bombay (avui Mumbai) hi ha un monument denominat la porta de l’Índia, una espècie d’arc de triomf modern erigit per rebre el Rei d’Anglaterra a començaments del segle XX quant va visitar les seves colònies, a peu del port en una badia natural que l’smog, la contaminació, ens impedirà veure bé.


L’hotel és del conglomerat econòmic Tata, fundat al segle XIX per un ric parsi d’aquest nom. El va aixecar en resposta a que no el van deixar entrar en un hotel anglès que no permetia l’entrada de nadius i de gossos. Coses de la dominació colonialista.

El viatge fins aquí ha estat llarg. Sortir de casa, a Madrid, de matinada, a les quatre, per ser al aeroport, i via Frankfurt, amb la corresponent espera, entrar a l’hotel a les dues de la matinada, hora local. Malgrat l’hora, vam ser rebuts protocol·làriament amb una copa de suc de fruita i una garlanda de flors naturals per cadascun dels 12 components de l’expedició.

Ens va venir a rebre al aeroport, a més dels serveis protocol·laris del país, el nou responsable de l’oficina comercial que el Govern espanyol ha decidit obrir aquí, Eric Rovina. Encara no ha pres possessió del seu comès ja que malgrat fa uns mesos que està a Delhi, la capital, ha d’aixecar tota la infrastructura que precisa per treballar.

El primer dia, dissabte, hem pres contacte amb el país i aquesta ciutat. En devem haver vist un molt petit tros, ja que amb més de 16 milions d’habitants és la més gran de l’Índia. Aquest contacte ens ha mostrat a cop d’ull la realitat socio-econòmica dual d’aquesta mena de països emergents. Al costat dels bens i serveis dels que gaudim nosaltres, la pobresa extrema. Bigarrades multituds pels carrers, circulació caòtica, parc immobiliari atrotinat, comerç a la menuda, menuda; infants i vells desvalguts; restes d’història colonial, la Universitat, l’estació Victòria; els turistes una mica esmaperduts, jo al menys.

Mumbai, 27 de gener.

06 de febrer, 2007

Xíndia.

Hem anat de menys a més. La imatge més gràfica és la distància entre l’estació Victoria a Mumbai (Bombay) i el tren bala que ens va portar a l’aeroport de Xangai per tornar a casa.

Vam començar a la capital econòmica de l’Índia. La vella estació de ferrocarril aixecada quan la dominació britànica, que vam visitar per la seva singularitat, deu haver variat poc des de la seva construcció. Trens tronats i atrotinats. Gentades amb tota mena de paquets. A fora, circulació caòtica.

De Mumbai a Pune (la vella Poone), uns 200 quilòmetres d’autopista (?) traquetejats en un autocar. Indústria amb molta mà d’obra, en polígons que estan per fer. Micro-comerç arreu, sembla que per motius d’ordre polític és difícil emprendre la seva reforma. Les infrastructures per fer, al menys les visibles. L’oferta d’energia no cobreix la demanda i els talls estan programats.

A Bangalore vam veure algun oasi. Empreses de sofware, amb Infosys com a imatge d’absolut contrast amb el seu entorn. La ciutat ja és més arreglada urbanísticament, el trànsit continua essent fatal.

De l’Índia, en una nit sense dormir, a Xangai. La visió és la del futur, gratacels, autopistes urbanes, riquesa,... Gent, molta gent, però a la moderna. Les infrastructures noves i acabades. Molta obra en marxa i a tota velocitat. Capitalisme salvatge a tope governat pel Partit Comunista(?). La impressió de la ciutat, els edificis, els carrers, els cotxes, les botigues, la gents, els polígons que vàrem veure son tot una altra cosa. És clar que aquesta ciutat no és tota la Xina. Però la comparació és brutal.

I per acabar, en un tren vam fer 35 quilòmetres en 7 minuts. Tot una demostració, una impressionant demostració de força.

Durant aquests dies he pres moltes notes dels contactes i entrevistes que hem fet, i del que hem vist. Tinc el cap ple d’imatges, de reflexions, de dubtes més que de certeses. Sols són unes breus pinzellades que no estic segur que siguin massa exactes. Però si que donen una primera impressió. Si la feina m’ho permet les aniré desenvolupant. Hi ha tant per explicar! I, tant complex...

Cal recuperar dos llibres mig llegits. El de Thomas L. Friedman: La tierra es plana (per cert, ens el van donar com obsequi a Infosys), i el de Manel Oller: Made in China. (Ed Destino. B-2005). Ara m’ajudaran a comprendre millor el que he vist. Espero.

Madrid, 6 de febrer.

01 de febrer, 2007

Postals: Calendari.Febrer.

Mataró, 12 de febrer.

Roda el món.

El dia s'aixeca a l'aeroport de Bangkok. El primer dia del viatge a l'Orient que puc posar-me davant d'un ordinador, que té un teclat amb tots els signes del món amb els que m'estic barallant (no aconsegueixo entendre on estan els accents). Disposem de cinc hores d'espera entre l'avió que ens ha portat de Bangalore i els que ens ha de dur fins a Shanghai. Cal matar l'estona. Aprofitaré per intentar buidar el correu i tafanejar per Internet.
A casa es hora de la son. Bona nit!
Bangkok, 1 de febrer.