Hem anat de menys a més. La imatge més gràfica és la distància entre l’estació Victoria a Mumbai (Bombay) i el tren bala que ens va portar a l’aeroport de Xangai per tornar a casa.
Vam començar a la capital econòmica de l’Índia. La vella estació de ferrocarril aixecada quan la dominació britànica, que vam visitar per la seva singularitat, deu haver variat poc des de la seva construcció. Trens tronats i atrotinats. Gentades amb tota mena de paquets. A fora, circulació caòtica.
De Mumbai a Pune (la vella Poone), uns 200 quilòmetres d’autopista (?) traquetejats en un autocar. Indústria amb molta mà d’obra, en polígons que estan per fer. Micro-comerç arreu, sembla que per motius d’ordre polític és difícil emprendre la seva reforma. Les infrastructures per fer, al menys les visibles. L’oferta d’energia no cobreix la demanda i els talls estan programats.
A Bangalore vam veure algun oasi. Empreses de sofware, amb Infosys com a imatge d’absolut contrast amb el seu entorn. La ciutat ja és més arreglada urbanísticament, el trànsit continua essent fatal.
De l’Índia, en una nit sense dormir, a Xangai. La visió és la del futur, gratacels, autopistes urbanes, riquesa,... Gent, molta gent, però a la moderna. Les infrastructures noves i acabades. Molta obra en marxa i a tota velocitat. Capitalisme salvatge a tope governat pel Partit Comunista(?). La impressió de la ciutat, els edificis, els carrers, els cotxes, les botigues, la gents, els polígons que vàrem veure son tot una altra cosa. És clar que aquesta ciutat no és tota la Xina. Però la comparació és brutal.
I per acabar, en un tren vam fer 35 quilòmetres en 7 minuts. Tot una demostració, una impressionant demostració de força.
Durant aquests dies he pres moltes notes dels contactes i entrevistes que hem fet, i del que hem vist. Tinc el cap ple d’imatges, de reflexions, de dubtes més que de certeses. Sols són unes breus pinzellades que no estic segur que siguin massa exactes. Però si que donen una primera impressió. Si la feina m’ho permet les aniré desenvolupant. Hi ha tant per explicar! I, tant complex...
Cal recuperar dos llibres mig llegits. El de Thomas L. Friedman: La tierra es plana (per cert, ens el van donar com obsequi a Infosys), i el de Manel Oller: Made in China. (Ed Destino. B-2005). Ara m’ajudaran a comprendre millor el que he vist. Espero.
Madrid, 6 de febrer.
Vam començar a la capital econòmica de l’Índia. La vella estació de ferrocarril aixecada quan la dominació britànica, que vam visitar per la seva singularitat, deu haver variat poc des de la seva construcció. Trens tronats i atrotinats. Gentades amb tota mena de paquets. A fora, circulació caòtica.
De Mumbai a Pune (la vella Poone), uns 200 quilòmetres d’autopista (?) traquetejats en un autocar. Indústria amb molta mà d’obra, en polígons que estan per fer. Micro-comerç arreu, sembla que per motius d’ordre polític és difícil emprendre la seva reforma. Les infrastructures per fer, al menys les visibles. L’oferta d’energia no cobreix la demanda i els talls estan programats.
A Bangalore vam veure algun oasi. Empreses de sofware, amb Infosys com a imatge d’absolut contrast amb el seu entorn. La ciutat ja és més arreglada urbanísticament, el trànsit continua essent fatal.
De l’Índia, en una nit sense dormir, a Xangai. La visió és la del futur, gratacels, autopistes urbanes, riquesa,... Gent, molta gent, però a la moderna. Les infrastructures noves i acabades. Molta obra en marxa i a tota velocitat. Capitalisme salvatge a tope governat pel Partit Comunista(?). La impressió de la ciutat, els edificis, els carrers, els cotxes, les botigues, la gents, els polígons que vàrem veure son tot una altra cosa. És clar que aquesta ciutat no és tota la Xina. Però la comparació és brutal.
I per acabar, en un tren vam fer 35 quilòmetres en 7 minuts. Tot una demostració, una impressionant demostració de força.
Durant aquests dies he pres moltes notes dels contactes i entrevistes que hem fet, i del que hem vist. Tinc el cap ple d’imatges, de reflexions, de dubtes més que de certeses. Sols són unes breus pinzellades que no estic segur que siguin massa exactes. Però si que donen una primera impressió. Si la feina m’ho permet les aniré desenvolupant. Hi ha tant per explicar! I, tant complex...
Cal recuperar dos llibres mig llegits. El de Thomas L. Friedman: La tierra es plana (per cert, ens el van donar com obsequi a Infosys), i el de Manel Oller: Made in China. (Ed Destino. B-2005). Ara m’ajudaran a comprendre millor el que he vist. Espero.
Madrid, 6 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada