30 de setembre, 2010

Continuació. Sobre el deute públic a Espanya.

Com a continuació de l’argumentació que esposava ahir sobre la dependència financera dels Estat i les seves finances m’ha arribat (amb la primera presentació del projecte de Pressupostos 2011) un quadre expressiu que tot seguit reprodueixo.



A començaments de segle, l’endeutament d’Espanya (en relació al seu PIB) era semblant al de França i Alemanya. El del Regne Unit era més baix, mentre que el d’Itàlia era molt més alt.

L’evolució en aquests deu anys és significativament diferent. Espanya fa els deures en l’etapa bona del creixement. La corba és descendent fins a l’esclat de la crisi, mentre que els altres països exposats o mantenen la situació, no la milloren, o fins i tot l’incrementen. El Regne Unit ens sobrepassa el 2005.

Amb la crisi, tots incrementen l’endeutament amb l’idea d’estimular l’economia. Molt el Regne Unit, fort Espanya, però també els altres.

Ara, Espanya continua per sota de tots els altres i del promig dels països de la zona euro. Ningú ens pot acusar de no ser ortodoxes, abans –amb l’eufòria- els únics, darrerament –amb la crisi- com tots.

Compte, també, amb el quadre següent:




Del 2004 al 2008 la diferència entre l’endeutament total i el de l’administració central era d’uns 9 punts que corresponien a les Administracions territorials (CC.AA. i CC.LL.), diferència que comença a superar-se a partir del 2009 essent la previsió per l’any que ve d’uns 17 punts (quasi bé el doble). Per reflexionar-hi. Al territori, més victimisme o més rigor?

Madrid, 29 de setembre.

29 de setembre, 2010

Així, no!

A vegades, per obrir portes no cal picar-les. Cal agafar la mà estesa i, conjuntament, endinsar-se a veure què hi ha al darrera.


Madrid, 29 de setembre.

28 de setembre, 2010

La vaga general. ¿Contra qui?

És evident que la vaga general és contra el Govern socialista per haver proposat un conjunt de mesures que afecten les relacions de treball: sous, normatives contractuals, pensions, ... , que els convocants consideren que són lesives pels interessos dels seus representats.

Ara bé, com que ja és força acceptat que el Govern ha estat i ha anat arrossegat a prendre-les, la queixa –a més de contra el Govern i la seva debilitat, submissió o resignació- va contra els impulsors últims de les mesures: els “mercats. Tots hem pogut llegir arguments que ho posen ben de manifest. Els “mercats” són usurers, escanyapobres, xupa sangs, despietats, implacables, desconsiderats, ... Podríem perllongar la rastellera d’imprecacions el que vulguem, exercici – al meu mode de veure- estèril.

Ja que, quina és la causa d’aquesta actitud dels “mercats”? Doncs, ni més ni menys de la dependència dels Governs (no sols del nostre) i de les finances públiques respecte a ells. La dependència del sistema financer també es dóna en el camp privat, el de les empreses que ho necessiten. El que passa és que a nivell individual –no pas en conjunt- el seu volum un a un és petit i restringit a cadascuna d’elles comparat amb el dels Estat i les seves administracions.

I perquè aquesta dependència? Per haver oblidat o obviat el paper conjuntural del finançament temporal de les diferències de tresoreria –les diferències entre ingressos i despeses- i haver convertit aquest finançament temporal conjuntural en estructural, en permanent, acumulant així un important volum de deute amb aquests "mercats" tant odiosos. (Històricament els banquers sempre han estat odiats, tant com necessitats). Volum que ara, potser, en la situació actual de vaques magres és immanejable i causant de tota mena de problemes.


Carles V i el seu banquer Fugger. Durer?

Podem superar aquesta situació? Si som capaços de fer-la entenedora a la ciutadania, ben explicada, potser sí. Podem superar-la acceptant, de millor o pitjor grau, les seves conseqüències i requeriments, i/o podem superar-la també evitant i estalviant-nos les causes que la motiven: el dèficit públic estructural.

De les crisis dels vuitantes i norantes, i de la voluntat de bastir un potent, i potser no assumible, Estat del Benestar a tots els països “avançats” en va sortir un elevat volum de deute públic. Amb més o menys encert es va intentar, solament intentar, controlar-lo en els anys esplendorosos del darrer creixement econòmic. Però ara, que estem al mig de la crisi, es posa de manifest la seva magnitud i problemàtica. Estem en mans dels “mercats”. Som dependents. Dependents.

Llavors, en lloc d’una vaga general, què s’hauria de fer? Què s’hauria d’haver fet? En lloc de la queixa estèril, afrontar per part de la societat i els seus agents el veritable problema i debatre’l. L’assumpció de les conseqüències dels anys d’estirar més el braç que la màniga i/o l’assumpció de la necessitat d’adaptar les despeses als ingressos, reduint les primeres o augmentant els segons.

Però em sembla que aquest és un debat massa exigent, és demanar més del compte, per unes societats acomodades i acomodatícies, bressolades en la tranquil·litat de la riquesa. Riquesa que ara es posa de manifest que no és tant gran com pensàvem. Societats acostumades com els estruços a amagar el cap sota terra en lloc de mirar la realitat cara a cara.

Temps durs, són temps durs. Com moltes altres vegades. “A colps, a colps en fa la vida, ...” que cantava en Raimon.

Madrid, 28 de setembre.

24 de setembre, 2010

Continuador de la Història.

Avui a Espanya fa 200 anys que les Corts de Cadis es varen auto constituir en Assemblea constituent i declararen assumir la sobirania nacional com a primera decisió.

“Ésta fue, de hecho, la revolución española: la reunión de Cortes fue un verdadero acto revolucionario. En ausencia del Rey Fernando VII, prisionero de hecho de Napoleón, y en una situación de vacío de poder, un Congreso de Diputados en número cercano a los 300 –de ellos 60 en representación de los territorios americanos, representación que en sí misma ya era un hecho extraordinario-, de representatividad y elección discutibles y sin mandato previo constituyente, se apoderó de la representación nacional e inició una amplia obra legislativa, que sería coronada por la Constitución de 19 de marzo de 1812 (la primera Constitución en la historia española, pues el Estatuto de Bayona era más una carta otorgada que una constitución, eso al margen de la débil legitimidad de origen)."

F. Calvo Serraller-J. P. FusiPor la independencia. La crisis del 1808 y sus consecuencias”. Ed Taurus-Santillana, M.2008. Pag. 46.




Ahir, al Ple del Congrés, abans de votar les esmenes a la totalitat, i per tant, si retornava al Govern el text del projecte de Llei de Economia Sostenible, el President de la Cambra va llegir una declaració institucional que recordava aquest aniversari.

En retinc dues idees: la primera, evident; la segona, m’omple d’orgull ja que és la meva tasca actual.

"El Congreso de los Diputados, al recordar hoy tan importante fecha, no puede dejar de rendir homenaje al verdadero protagonista de nuestra historia, al pueblo español."

"En San Fernando y en Cádiz se escribió un prólogo luminoso de un libro inacabado cuyo capítulo más reciente nos ha tocado escribir."


Mataró, 24 de setembre.

Notícia Bruegel.

Bona notícia la apareguda ahir, i que se’n fan ressò el mitjans, de l’atribució a Pieter Bruegel “el Vell” d’una pintura de la col·lecció de la Casa de Medinaceli que probablement acabarà al Museo del Prado. Sembla que la rància aristocràcia necessita fer calaix.



No és gaire gran el nombre d’obres d’aquest pintor flamenc de la primera meitat del segle XVI que es conserven (tampoc sé sí en va fer gaires més). A mi m’entusiasmen. Al Kunsthistorisches Museum de Viena n’hi ha un bon grapat. També he vist les que hi ha a Berlín (Gemäldegalerie), a Nova York (al Metropolitan i a la Frick Colleccion), a Londres (a la Courtauld i a la National Gallery), i evidentment la que hi ha a El Prado.

Mataró, 24 de setembre.

22 de setembre, 2010

Tardor.

Els colors.

Madrid, 22 de setembre.

Nimby’s. No en el pati de casa.

Serà difícil fer entendre als ciutadans/es que quan s’oposin a alguna actuació pública o privada necessària que hipotèticament els pot afectar en la seva vida quotidiana que hauran d’acceptar-la, desprès de les explicacions pertinents, malgrat que pensin que és una imposició, si en situacions semblants les administracions públiques actuen d’igual forma.

Les administracions públiques defensen lògicament els interessos dels seus administrats. Ara bé, els interessos tenen igual consideració des de l’administració que des dels particulars? Pels particulars, els interessos poden ser objectius o subjectius, tangibles o percebuts com a tal. Per les administracions els interessos d’entrada no poden ser la mera suma d’interessos particulars. Han de resultar de la construcció col·lectiva, del interès general, moltes vegades a contracorrent dels interessos particulars.

El debat de la construcció del A.T.C. , el magatzem de residus nuclears, és paradigmàtic d’aquesta situació. La majoria de forces del arc parlamentari considera, ja fa temps, que cal construir aquesta instal·lació. Però, en virtut de la defensa dels interessos de la seva comunitat autònoma (cadascú de la seva) cap Govern autonòmic vol que s’instal·li a la seva. Els uns, perquè no tenen cap equipament nuclear i volen mantenir-se verges (?). Els altres, perquè ja en tenen i creuen que ja n’hi ha prous. Llavors, malgrat que el temps no s’atura i ja anem en retràs, sembla impossible endegar la construcció d’aquesta necessària instal·lació.

Del rebuig dels contraris a l’energia nuclear ja cal contar-hi. De la visió negativa d’una part de la ciutadania sobre el tema nuclear també. De les pors atàviques dels veïns afectats també. Però, en aquest cas, en trobem davant la necessitat de respondre a les conseqüències d’unes instal·lacions que ens agradin o no ja hi són i comporten que s’hagi de cercar sortida als seus residus. Podríem haver decidit que no en volíem de centrals nuclears, però ja no som a temps a dir-ho, ja en tenim de centrals nuclears, i aquestes tenen requeriments que ara ja no estem en condicions de rebutjar. No podem fer-ho.

La missió dels governants, al nivell que sigui, és la d’explicar la realitat i cercar sortides per la seva superació si així es creu convenient. No d’amagar-la i tancar-se en banda sobre els necessaris requeriments que comporta, o espolsar-se les responsabilitats de sobre.

És necessari el A.T.C. i tots els nivells de govern han de ser responsables.

Sinó, desprès, un senzill centre de menors tutelat a Mataró serà motiu d’un absurd conflicte que no s’hauria d’haver produït mai.


Mádrid, 22 de setembre.

21 de setembre, 2010

Retalls del diari.

José Andrés Torres Mora: “Candidatos, encuestas y brujos”, 20-09-10.

Cuando pienso en la relación de los sociólogos electorales con los políticos siempre me acuerdo de un chiste que cuentan los antropólogos sobre un poblado de indios hopi en el desierto de Arizona, situado cerca de un observatorio meteorológico. Tras una larga sequía los indios comenzaron a presionar al nuevo brujo de la tribu para que hiciera la danza de la lluvia. El brujo, que no debía tenerlas todas consigo respecto a sus poderes, trató de retrasar la ceremonia todo lo que pudo para ver si llovía sin necesidad de la misma. Finalmente, la presión de la tribu terminó en amenazas muy serias. Acorralado, el brujo organizó la ceremonia, y después de que la tribu bailara hasta muy entrada la noche, les dijo a los indios que antes de dormir sacaran todas sus vasijas para recoger el agua. Casi al amanecer, el brujo, vestido de occidental, se escapó del poblado. Pero antes de huir definitivamente, se acercó hasta el observatorio meteorológico y allí vio a un hombre con una bata blanca, se acercó a él y le preguntó: "¿Usted me podría decir si hoy va a llover?". El hombre le contestó sin la menor duda: "Sí". El brujo, lleno de curiosidad y de esperanza, le preguntó al científico: "¿Y cómo lo sabe con tanta seguridad?", a lo que el científico contestó: "Porque los indios del poblado de ahí abajo han sacado las vasijas para recoger el agua de la lluvia".

Mario Vargas Llosa: “La era del bufón”, 19-09-10.

La información en nuestros días no puede ser seria, porque, si se empeña en serlo, desaparece o, en el mejor de los casos, se condena a las catacumbas. La inmensa mayoría de esa minoría que se interesa todavía por saber qué ocurre diariamente en los ámbitos políticos, económicos, sociales y culturales en el mundo, no quiere aburrirse leyendo, oyendo o viendo sesudos análisis ni complejas consideraciones, llenas de matices, sino entretenerse, pasar un rato ameno, que lo redima de la coyunda, las frustraciones y trajines del día.

Para tener derecho a la existencia y a prosperar los medios ahora no deben dar noticias sino ofrecer espectáculos, informaciones que por su color, humor, carácter tremendista, insólito, subido de tono, se parezcan a los reality shows, donde verdad y mentira se confunden igual que en la ficción.

Fernando Vallespín: "La huelga zombi”, 17-09-10.

En los últimos tiempos, el gran fracaso de la socialdemocracia ha sido su incapacidad para ofrecer una "casa común" de la izquierda y para canalizar el nuevo activismo político. Este último se ha ido refugiando en una miríada de ONG y movimientos sociales de distinto pelaje. Los sindicatos, por su parte, se han adaptado a una cómoda contestación institucionalizada, y los partidos a la izquierda de la socialdemocracia se han limitado a satanizar el capitalismo sin que sepamos bien hacia dónde quieren dirigirnos. A falta de un adecuado diagnóstico de la actual realidad socio-política y de la presentación de una auténtica alternativa, ser de izquierdas se ha convertido en un significante vacío. Mientras tanto, el mundo sigue su deriva implacable hacia más de lo mismo.

Rafael Argullol: “La cabeza bajo el ala17-09-10.

No nos engañemos. Políticos sin grandeza y profesores desorientados solo son responsables secundarios de la escasísima formación media de los jóvenes; el responsable directo es el ciudadano-avestruz, el protagonista de una democracia fraudulenta en la que se enfatizan los derechos y se rehúyen los deberes, siempre mirando hacia otro lado o con la cabeza bajo el ala. El ciudadano-avestruz nada quiere saber de la destrucción del litoral mientras esto no vulnere sus intereses; nada le afecta la corrupción mientras no se grave su bolsillo; en nada le concierne el asentamiento de las mafias mientras él pueda ir tirando; le importa un comino tener o no tener buenas universidades mientras la diversión esté asegurada. Siempre podrá acusar a los políticos -reclutados a su imagen y semejanza- de sus errores. Porco governo.

Madrid, 21 de setembre.

20 de setembre, 2010

L’estiu s’acaba.

Avui, al arribar a Madrid he notat que aquí el temps ja ha canviat. Ja feia fresca anunciant la tardor. Sí, encara farà calor al migdia, però als matins i als capvespres caldrà posar-se la jaqueta a sobre. Melangia dels dies llargs ...

Tots els mitjans tenen un record pel traspàs d’en Labordeta i els ciutadans/es, especialment els seus conciutadans/es, que s’hi expressen el veuen com el que hauria de ser un home públic: senzill, honest, entregat, amant de la seva terra i de la seva gent, lluitant amb la paraula, ... Tot un exemple que ens colpeix, ens interroga, ens estimula i que quedarà a la nostra memòria. Hem de caminar-hi al darrere.

Ya ves...
Madrid, 20 de setembre.

19 de setembre, 2010

Labordeta, en el record.

Vaig tenir l’honor de presentar-lo a Mataró el 1977, previ al recital que varem organitzar a la Unió de Cooperadors.

Molts anys desprès quan vaig coincidir amb ell al Congrés de Diputats, del 2004 al 2008, vaig tenir el goig de recordar-li aquella seva estada a la nostra ciutat -no sé pas ara mateix si va venir altres vegades, potser sí- i poder-li entregar personalment una copia d’aquesta fotografia que he guardat des d’aquell any amb molta estima. Avui no m’ha estat difícil de tornar a localitzar-la i deixar-la aquí com a record que guardaré sempre d’ell, d’una gran persona.

Serà molt tòpic, però molts portarem sempre a la nostra memòria els seu “Canto a la libertat




Adéu, company.

Mataró, 19 de setembre.

Gitanos.

Recordo una vella cançó, vella de cinquanta anys. La lletra, tota actualitat:

“Marchan los gitanos
unos van de Hungría,
marchan los gitanos con el alba gris.
Los hay que regresan a su Andalucía,
porque acaso añoran su país.
Su sino es vagar siempre sin cesar.”
Problema a les societats post industrials, riques, estructurades, controlades, establertes. Hi ha col·lectius, com alguns de gitanos, que no estan dins de les nostres societats. Hi són presents, fins i tot aprofiten i fan servir les possibilitats tècniques d’avui en dia, però no hi estan a dins de les nostres societats. Són nòmades i viuen com a tals: “A salto de mata”, avui aquí, demà allà, vivint del que poden i com poden. Domicili? Escola pels seus infants? Control sanitari? Lleis i normes? Estabilitat i participació? No, pas res d’això. Viuen en el nostre món, però en un altre món, el seu, com han viscut sempre.

Certament, hi ha un degotall –històric i continuat- dels seus components que es van integrant a la societat establerta. De la mateixa manera que sempre hi ha un molt petit flux invers de gent que era establerta i se’n en va i es margina. Però aquest degotall no escola el col·lectiu. Tots coneixem gitanos sedentaris, establerts i integrats més o menys. Però els que continuen com sempre queden més contrastats i remarcats a les nostres societats que evolucionen vertiginosament. La divergència es fa més gran i més visible.

Com tractar aquesta marginalitat? Perquè el problema esdevé quan la seva vida xoca, o grinyola, amb la nostra. Quan obertament, o suposadament, ens molesten. Quan no respecten les nostres normes per què continuen vivint amb les seves.

Temps enrere no era pas tant difícil. Ni la presència, en una societat agrària molt difosa i menys estructurada, ni el control, sense manies en una societat més autoritària i rígida.

Ara, alguns ciutadans i polítics enyoren la societat antiga, però aquella ja no existeix. Sí, és més difícil governar la societat d’avui que la d’ahir o abans d’ahir. Però, què hem de fer i, sobretot, com ho hem de fer per afrontar aquest tema? Com han de conviure els estructurats i els marginals en les nostres societats d’avui? Difícil, molt difícil.

Alguns, ara, prenen solucions fàcils i simples. Van en la línia també dels temps, de no assumir la complexitat social i també la complexitat de les respostes a donar-hi. “Teníamos un problema y lo hemos resuelto”. I els principis? Ah!, que macos són els principis… i que difícil és aplicar-los.
“Brunetti se acercó y le puso la mano en el brazo.
-Gracias, padre- dijo e, inclinándose, lo besó en las mejillas. Cogidos del brazo se alejaron, de regreso a la ciudad.”

“La chica de sus sueños” Donna Leon, Ed. Seix Barral, B.2008.
Mataró, 18 de setembre.

17 de setembre, 2010

Henri Rousseau.

No fa pas gaire vaig tenir coneixement d’una exposició sobre Henri Rousseau al Museu de la Fundació Beyeler a Basilea. Tot seguit, aquella mostra s’ha repetit al Guggenheim de Bilbao i varem aprofitar que ja no era tant lluny per anar a veure-la. L’excursió va pagar la pena. Malgrat tot, penso que algun dia també valdrà la pena arribar-se fins a la ciutat suïssa (hi vaig ser al 87) ja que aquest Museu promet ser molt interessant.

Rousseau va ser una “rara avis” en el món artístic francés de finals del XIX i començaments del XX que sols va tenir reconeixement als darrers anys de la seva vida i molt més ja en la seva posteritat. Pel que he llegit va ser més reconegut pels joves avantguardistes que pel mercat de l’art. Fins i tot, el qualificatiu del “douanier” no és del tot precís, em sembla, ja que no va passar de burot, encara que vés a saber la concreta accepció francesa de la paraula.
Obra diversa: retrats, paisatges, les celebres estampes (mai tant ben dit) de la selva, visions màgiques, oníriques, … tot un món aplegat de tot arreu ja que la seva obra està molt escampada i per tant es fa difícil de veure en tanta intensitat com en aquesta exposició.

Dues obres, en podria destacar moltes d’altres. El catàleg de l'exposició va a engruixir la petita col·lecció de llibres d’art.

Una nit de carnaval. 1886. Philadelphia Museum of Art.




“Els alegres comediants” 1906. També del Philadelphia Museum of Art.

Aquesta darrere no sé pas perquè em va agradar tant…
Mataró, 16 de setembre.

16 de setembre, 2010

La reforma laboral.*

*(article per Capgròs.com)

D’entrada, no crec pas que l’elevada taxa d’atur que estem patint estigui causada per la normativa legal que regula les relacions laborals. Crec que les causes primordials són econòmiques, del nostra base econòmica, que dóna pel que dóna, no tot el que voldríem, i socials, dels nostre teixit social, que aguanta el que aguanta, molt més del que sembla. Evidentment, tampoc estic d’acord amb aquesta apreciació simplista, demagògica i interessada que la culpa és tota del Govern.

En el moment àlgid de creixement econòmic, no fa pas tant, varem tenir el nostre punt més baix de desocupació, entorn el 8% de la població activa, uns dos milions de persones aturades, un percentatge i una xifra realment elevades. Sorprenentment, en els anys de fort creixement, varem haver d’“importar” treballadors, uns 4 milions i mig, i varem aconseguir que treballessin més de 20 milions de persones. Desprès, va venir l’ensorrada del “motor” del creixement, el sector de la construcció amb tot el que arrossega que és considerable, i es va posar de manifest que no tenim base econòmica per mantenir aquest elevat nivell absolut d’ocupació i que tardarem en tenir-la de nou i necessariament diferent. No que no tenim base, sinó que aquesta –que no és per menysprear- no pot cobrir ara per ara totes les demandes d’ocupació que generen els habitants que hi ha en aquests país.

El dilema és, sobra gent que vulgui treballar o aconseguir una base econòmica que doni feina als que la cerquen. Resoldre el dilema és d’una gran dificultat ja que ara no serà possible reduir la primera i és poc plausible que en poc temps canviem la segona. El que és cert, és que les bases de la consideració de les xifres de l’atur han canviat. La demografia i els seus components, creixement, saldos migratoris, condicions socials, ja és diferent. L’aferrissada lluita en el món de tots els països per créixer i fer-se un lloc també ho és. La possible, per alguns, solució retrocedint no és, als meus ulls, desitjable.

Dit això, calia canviar el marc legal regulatori de l’activitat laboral per adaptar-se a aquestes noves circumstàncies? D’entrada en tinc dubtes. No crec, com he dit al començament que sigui la qüestió primordial. No obstant, dues forces importants empenyien a fer-ho. D’un costat els constrenyiments internacionals, que no per ser fins i tot odiosos cal menystenir. I d’altra, l’evident necessitat d’intentar adaptar-se als canvis.

Aquestes dues forces conciten reaccions antagòniques. Mentre que la patronal abraça ferventment la seva necessitat, per evidents interessos, els sindicats són de tot punt al·lèrgics a prendre-les en consideració, per principis i lògica interna. Els intents de trobar algun equilibri entre ells esdevenen infructuosos i la pilota, endimoniada, cau a les mans del Govern. Dic endimoniada ja que faci el que faci no acontentarà a ningú. Els uns es queixaran per massa, amenaçant amb una vaga general, que sols debilitarà al Govern sense representar alternativa. Els altres consideraran que és curta, deixant sol, sense recolzament, al Govern amb el seu previsible desgast que obri la porta a una alternativa política millor per a ells.

La situació política actual i la distribució de forces parlamentaries tampoc ajuda gens a l’acció governamental. Els possibles vots a l’esquerra, alineat amb les tesis sindicals, rebutgen qualsevol canvi. Els vots a la dreta collen per forçar-lo molt ja que creuen, avantatjosament, que és clau per sortir de la situació econòmica, fet que no considero evident. Poques possibilitats, doncs, de fer una reforma amb ample consens i recolzament.

El text que al Congrés de Diputats varem votar definitivament la setmana passada és voluntariós i intenta ser equilibrat. Tota la seva tramitació i tal com ha estat rebut així ho indica. El ministre Corbacho va fer vots per la seva durada. Veurem. No dependrà del propi text, sinó de l’evolució de les circumstàncies econòmiques generals i dels esdeveniment polítics que s’aniran produint en els propers mesos. Malgrat que fora bo el contrari, el debat continua obert.

Mataró, 13 de setembre.

11 de setembre, 2010

11 de setembre.

La nostra posició. Ben ferms!

Mataró, 11 de setembre.

09 de setembre, 2010

Música per Madrid.

Sempre m’ha agradat la música de Boccherini, aquell italià de Lucca que va morir a Madrid després de ser un temps músic de la cort espanyola al darrer terç del segle XVIII. No fa pas gaire una reconeguda producció de Hollywood popularitzava un tros de la cèlebre Musica notturna delle strade de Madrid.

Crec, però, que la secció madrilenya del socialisme podria escollir com a himne una altra peça d’aquest autor que s’escauria molt bé al procés que estan portant en aquests darrers temps. Es tracta del també molt conegut “Fandango” que es una part del concert en re menor (G 448) per a quintet de corda i guitarra.



No, si ja fa temps que tant la direcció federal com la direcció regional del PSOE vaguen sense rumb, donant pals de cec, en qüestions de política local i autonòmica madrilenyes.

Madrid, 8 de setembre.

08 de setembre, 2010

Intoxicació degudament volguda.

No soc lector del diari “El Mundo”. El considero un diari indigne –que no és digne per a mi- de llegir.

Avui, un company m’ha vingut a preguntar per una noticia que publiquen sobre la sessió que va haver-hi ahir de la subcomissió del FROB en la va comparèixer el sotsgovernador del Banc d’Espanya , Sr. Aríztegui, en la que molt de passada, però amb intenció, hi surto.

La notícia fa referència a les possibles o presumptes responsabilitats penals dels que foren màxims responsables de la Caixa de Castella La Manxa. La reunió de la subcomissió va anar dels ajuts del FROB als processos de fusió de sis caixes d’estalvi catalanes i , a més, dels resultats dels “estres-test” al sistema financer espanyol.

Les sessions d’aquesta subcomissió són a porta tancada, i per tant, el que en elles es diu sols pot ser conegut si algun dels assistents en acabar n’explica el seu contingut, ja sigui per què li ho pregunten, o per què ell vol fer-ho directament.

A la sortida de la sessió vaig veure el portaveu del PP en la sessió, Sr. Aguirre, parlant amb un grup de periodistes i, ni llavors ni desprès, cap mitjà se’m ha dirigit per preguntar-me o demanar-me res a mi que vaig exercir de portaveu socialista en aquella sessió. D’aquí la meva sorpresa en veure què diu que vaig dir la noticia d’aquell diari.

“Menos activo se mostró el diputado socialista Manuel Mas, que preguntó por su parte sobre las perspectivas de restablecimiento del crédito en España.”

Algú, no sé pas qui, deu haver intoxicat, tampoc sé sí amb més o menys intenció, al periodista, i segurament aquest com que ja li anava bé el que li deien ho ha publicat sense cap contrastació.

El fet és que tinc els apunts escrits que em permeteren fer la intervenció que vaig fer, i cap dels dos temes que vaig plantejar al sotsgovernador tenen res a veure amb el que diu que vaig dir aquella notícia. Vaig preguntar sobre determinades conseqüències dels processos de fusió que havien rebut ajuts del FROB.

Tal com he dit al començament, “El Mundo” és un diari indigne per a mi.

Madrid, 8 de setembre.

Represa.


Despenjar el “trajo” de l’armari. Abandonar la roba informal. Acomiadar l’esbarjo i el lleure. Tornar a fer la maleta i anar a l’aeroport. El pont aeri encara no va al complert. La inèrcia d’allargar el ritme estiuenc fins passat el 11 de setembre. Obrir la porta de l’apartament de Madrid que sols han ocupat alguns amics aquest agost. El sol ja és més mandrós en llevar-se i se’n va a dormir més aviat. Sembla que ja se’n vol anar la calor, mica en mica.

Retrobar els companys i companyes. Veure de nou els i les col·laboradores. Les primeres reunions que plantegen com és obvi les perspectives i la feina dels mesos venidors. Comentaris dispersos sobre les vacances, els esdeveniments recents, el que ens ve al sobre, el que intuïm, sabem, ens han dit, o es remoreja.

Enfrontar-se de nou amb la feina i a la realitat. Com tothom, com sempre. La vida requereix pauses i vacances, però generalment i per la majoria, és treball, esforç i neguits.

Apa, som-hi!, paradoxalment, o no, amb els anys la tornada es fa més costeruda. Sort que ja s’albira el cim.

Madrid, 7 de setembre.

07 de setembre, 2010

Hi som a temps?

Palplantat durant dues hores al Passeig de Gràcia en mig de la cridòria separatista el passat 10 de juliol, potser, ves a saber, pel cap del Cap dels socialistes catalans va passar el següent pensament:

“Què hem fet nosaltres per que creixés semblant criatura? Ja sabem el que han fet els “altres”, els uns i els altres. Per això som aquí. Però, què hem fet nosaltres, aquí i allà? El que sento al meu voltant no és pas el que -des de fa molt temps- hem vingut dient que volíem.

Què hem de fer ara? Continuar fent el que hem fet, o no hem fet, o posar peus en terra? Potser és hora de corregir aquesta deriva, o al menys no participar-hi més. Potser. Pot ser dur. Òbviament. Ser clar i mantenir el rumb propi és difícil, i moltes vegades incomprès i blasmat. Però, potser, potser, ara és necessari.”

Què deu passar pel cap dels de dalt que han de prendre decisions complicades i marcar directrius?

Madrid, 7 de setembre.

01 de setembre, 2010

Setembre.

Incorporar-se.

Mataró, 1 de setembre