23 de gener, 2011

Les paraules. Quinze dies.

“Segurament tornarem a les paraules i ja veurem els fets”. Escrit el 28 de desembre passat. Premonitori.

Ni quinze dies (expressió col•loquial) de la posta en marxa del nou (vell) Govern de la Generalitat i ja en tenim la primera mostra.

A compte de les possibilitats, o no, de l’endeutament de l’administració autonòmica i de les hipotètiques reserves explicitades sobre el fet per l’administració de l’Estat que les hauria d’autoritzar, el President Mas llença la primera frase lapidària: “Podem arribar a un punt de no retorn en les relacions entre Catalunya i Espanya”.

Em pregunten per una ràdio què en penso d’aquestes declaracions: “Si entenc el que es dóna per suposat que he d’entendre, no ho entenc. O, sí que ho entenc, però llavors cal que el President s’expliqui més i digui clarament què pretén: ¿Portarà al Parlament de la Ciutadella una proposta d’independència de Catalunya?"

Home, coneixent CiU i la seva trajectòria és del tot improbable. D’entrada no sé pas què li diria el seu soci Duran, explícitament res procliu a aquestes vel•leïtats. Més curiosa seria l’actitud (el capteniment?) de la Consellera de Justícia, fins fa poc cap de l’advocacia de l’Estat a la Delegació del Govern de l’Espanya a Catalunya. I per cert, ¿què en pensaria l’ínclit assessor econòmic Salvador Alemany i tot el què representa?

Sorprenent, oi? O, res de nou. La acostumada actitud “escalfa braguetes”. Dejà vu.

Cabrils, 23 de gener.

18 de gener, 2011

Estadística casolana.

Segurament deu haver-hi estadístiques acurades de l’evolució dels preus de les gasolines. Sols cal buscar-les. Però, com tots els ciutadans/es que es malfien de les mateixes, pots elaborar-te’n de pròpies a partir dels registres casolanes de que disposes.

D’una forma bastant regular omplo el dipòsit de gasolina del cotxe un parell de cops al mes. Quasi bé sempre vaig a la mateixa gasolinera, la que està més a prop de casa, i sempre poso el mateix tipus de gasolina, la més habitual, la de 95 octans sense plom.

A partir dels rebuts que m’entreguen per acumular els punts de la fidelització que fan he pogut confegir una senzilla estadística de l’evolució del preu d’aquest producte en els darrers mesos. Desprès d’un cert període d’estabilitat, ara estem en una forta escalada des de la tardor passada, quasi bé un 10% en dos mesos i mig, que veurem com continua i a on ens porta. Les properes dades a actualitzar són les de l'I.P.C.













Mataró, 18 de gener.

17 de gener, 2011

Actualitzant dades-2. L’atur.

Segons les darreres dades conegudes dels registres del servei públic d’ocupació estatal a finals de l’any passat el nombre de persones aturades registrades s’ha situat en 4.100.073.



Ja es dedueix de la gràfica que malgrat que l’any 2010 es va continuar incrementant el nombre d’aturats registrats ja no ho va fer amb les esgarrifoses xifres del 2008 i el 2009.



Crec que hem tocat fons, al menys això sembla. Lògic, d’una banda, ja que la situació econòmica no empitjora sinó que s’estabilitza (que no vol dir que augmenti, encara) i al nostre entorn sembla que les coses milloren. I d’altra banda, que l’ajust del sector de la construcció -que es va desplomar, desprès de ser el motor del creixement anterior- ja s’ha acabat.

Cal tornar a ressenyar que en els moments àlgids de creació d’ocupació el nombre d’aturats registrats mai va baixar dels 2 milions, pràcticament la meitat de l’atur actual.

Em refermo en la convicció que la nostra base econòmica, desprès de l’ensulsida de la construcció –l’esclat de la bombolla immobiliària- , no dóna per suportar la població activa existent amb el increment demogràfic que hi ha hagut al nostre país en els darrers anys.
(Font: Eurostat)
Alemanya i Polònia no guanyen població en els darrers dotze anys, i llevat dels casos de Turquia i Suïssa, amb especificitats pròpies diferents, Espanya triplica (més o menys) els creixements dels altres països.

En aquesta situació d’excés de força de treball, la possibilitat a curt termini per què hi hagi més ocupació sols per la via del creixement econòmic és difícil. Les sortides clàssiques –excloent les apocalíptiques- tampoc són fàcils donats els condicionants existents (emigració, cap a on?; rebaixes salarials, com fer-les?; prestacions, d’on han de sortir les misses?; ...), encara que discretament, o subreptíciament, s’aniran produint. En aquest apartat, doncs, crec en tenim per força temps, es digui el que es digui per qui sigui.

Mataró, 17 de gener.

10 de gener, 2011

L’Alícia, decidida.

Decidida al entrar-hi, decidida en sortir-ne.

L’Alícia Romero ha anunciat que al final d’aquest mandat municipal (2007-2011), el mes de maig proper, no vol continuar l’activitat pública en política a la ciutat. És a dir, renuncia, ja des d’ara, a la possibilitat –si fos el cas- de tornar anar a les llistes municipals socialistes de Mataró per un nou mandat.



Va entrar-hi per primera vegada, de la meva mà, a les llistes de l’any 1999. Farà dotze anys. Era una activa joveneta, 22 anys que -havent organitzat en aquell moment les Joventuts Socialistes a Mataró i a la comarca- volia fer el salt a la política institucional. Ho tenia clar. Va deixar el treball que llavors tenia a la Caixa Laietana per iniciar una aventura per la que se sentia atreta.

El canvi de la perspectiva d’una incipient carrera professional més o menys previsible i tranquil·la (encara que ara, vés a saber…) per l’excitant col·locació sota el focus públics i del públic. Poder veure concretat el treball de servei a la col·lectivitat des dels seus ideals. Fer carrera política?, potser probablement. Vaig creure que podia tenir fusta per fer-la.

Recordo molt bé el dia de la presa de possessió de la corporació d’aquell mandat. Ja era el juny del 99. Els electors ens havien no sols tornat a mostrar la seva confiança sinó que ens havien atorgat la majoria absoluta. Ella era la més jove del Consistori i va haver de formar part de la mesa de constitució com a secretaria, amb una altra dona, la més gran dels electes, la Roser Manté, com a Presidenta.

Crec que ho he explicat altres vegades. En les paraules darreres del meu discurs de la nova presa de possessió de la vara de l’Alcaldia li vaig fer directament i en públic un encàrrec: “Guarda aquest llibre, del que n’acabo de llegir un fragment, per les futures generacions”. Era un exemplar de “La pell de brau” de Salvador Espriu.

Als pocs dies de ser ja regidora es va haver d’empassar el primer gripau. Va venir a demanar-me quina feina li delegava. “Cap en concret, noia. Oi que et queden algunes assignatures pendents per acabar la carrera? Doncs, acaba-la i desprès torna.” Crec que es va enfadar, però va seguir el meu mandat. Més endavant, fins i tot, sé que ha continuat formant-se amb estudis de post grau. No crec pas que li anés malament. Sempre he repetit als joves que volen fer política que el primer que han de tenir és una professió, formar-se adequadament i alguna experiència. Ells ara tenen la possibilitat i no han de distreure’s en la voràgine d’un càrrec que pot ser fugisser, i tenen molta vida per davant.

Haurà estat dotze anys en càrrec públic fins ara. La seva joventut. S’haurà empassat molts més gripaus des d'aquell any 99. Ha vist l’altra cara de la política, el revers de la moneda. No tot és bonic ni plaent. És gratificant, però a vegades és dur, molt dur. No cal que ho expliqui, oi? Ha tingut responsabilitats varies i ha demostrat la seva empenta i decisió. La darrera, ben reeixida, culminant el projecte del Tecnocampus que il·lusionadament varem iniciar amb la Pilar González just quant l’Alícia va entrar a l’Ajuntament.

Ara, al plegar, ningú li pot retreure res. Ha, servit a la ciutat i als seus ideals deixant-hi uns anys molt bons de la seva vida. Té tot el dret a dir prou i obrir –encara hi és a temps, però tampoc n’hi sobra- noves perspectives professionals i vitals. Ha donat un exemple de ciutadania compromesa. No és el mateix veure els toros des de la barrera i criticar, o no, amb coneixement o d’oïdes, constructiva o malèvolament, l’acció política pública que baixar a l’arena i enfrontar-se al brau, torejar-lo i fer una bonica feina. Ara, que interessadament es malparla de la política i els polítics, l’Alícia pot dir: “Jo m’hi vaig posar. Ara pot posar-s’hi altra gent”.

A mi em sap greu políticament ja que crec que els meus perden una persona vàlida, encara que comprenc personalment la seva decisió, decidida, a començar una nova etapa. Sort, noia, que els Déus t’acompanyin i els vents et siguin propicis, que dirien els clàssics.

Cabrils, 9 de gener

09 de gener, 2011

Si me matan, bueno.

Aquestes festes, pel sant, els meus m’ha regalat l’edició completa del treball d’en Serrat sobre Miguel Hernández. El segon treball, en el centenari del seu naixement, continuador del primer, el del ja llunyà 1972.

És una acurada producció que aplega en un llibre les lletres del poemes musicats, els d’abans i els d’ara; un article sobre el primer disc: “Miguel Henández”, i un altre sobre el segon –el d’ara-: “Hijo de la luz y de las sombras”; material gràfic y fotografies del poeta; fotografies del cantant i de la gravació; dos CD’s, l’un del treball del 72 (el conservava encara en cassette) i l’altra el del nou treball; i un DVD amb 18 mini pel·lícules realitzades per reconeguts autors. Un excel·lent treball que fa goig de tenir. Moltes gràcies als autors de l'obsequi, que per molts anys pugin fer semblants obres.

Amb el volum a les mans, gaudint-ne, m’ha vingut al cap la polèmica d’aquests darrers temps sobre la mal anomenada “Ley Sinde”. En el volum hi ha tot l’esforç de molta gent que té dret a ser recompensat pel què ha fet i ser retribuïda com cal d’acord amb les lleis del mercat, sí, però retribuïda. Des dels hereus (físics o jurídics) del malaguanyat poeta que sols els va poder llegar els seus escrits, fins al músic que el va popularitzar arreu del món i els que l’han acompanyat en la gravació i fer-la possible, més tots els col·laboradors del àlbum. Hi ha un munt de feina darrera aquest producte, i no es fa de franc.

Jo vull, estimo, el treball sencer i crec que és just retribuir-lo en el que val. Ja sé que potser no tothom pot pagar-s’ho, però també que molta gent pot fer opcions de despesa per accedir-hi. La cultura, sí, la cultura té un cost i consegüentment un preu per accedir-hi. Ningú viu de l’aire del cel i tothom té dret a cobrar pel seu treball. Bon article el de J.I.Wert, Peristas y libertarios, fa pocs dies al diari.

També, per les festes, la direcció del Grup Parlamentari Socialista en ha fet obsequi d’un DVD amb el documental sobre Miquel Hernández (en la seva versió llarga, de 90’) produït entre el Ministeri de Cultura, TVE i la Fundación Pablo Iglesias. Gràcies, també.

Mataró, 8 de gener.

08 de gener, 2011

Actualitzant dades -1

Comencen a sortir dades del conjunt de l’any 2010 que acabem de deixar enrere. Cal doncs, ara, anar posant al dia les estadístiques que he anat utilitzant per explicar que anava passant: vendes de cotxes, nombre d’aturats, variació de l’I.P.C., i ja ben entrat febrer la dada del creixement anual del P.I.B. Cal aprofitar, alhora, per corregir -si cal- les dades (per errors introduïts o per ajustos que s’ha realitzat).

La primera, que no havia tornat a analitzar des del mes de maig, és la de l’evolució de les vendes de cotxes segons les dades que facilita l’ANFAC.
Continuo utilitzant per l’anàlisi les dades en forma de taxa anual mòbil (T.A.M.) que recull mes a mes la suma dels anteriors dotze mesos, confegint així una sèrie completa amb les variacions estacionals. El punt de referència (índex = 100) continua sent les vendes de l’any 2004, que foren de 1.615.941 vehicles (sols cotxes) i que es va mantenir pràcticament fins al començaments de la crisi, a l’agost del 2007 (índex = 100,12).

La gràfica recull des d’aquell moment, els tres anys sencers que portem de situació depressiva. La continuada davallada del 2008, fins a tocar fons a meitat del 2009 (juliol, agost 54,37), la recuperació estimulada pels ajuts a la compra fins a la meitat del 2010 (juny 69,55) i la recaiguda posterior al ser retirats els incentius. Tot un exemple del que van aconseguir les mesures d’estímul a la demanda, augment de les vendes en 15 punts percentuals, que –com arreu d’Europa- no ha estat possible mantenir degut a la insostenibilitat del dèficit públic, ja que en aquesta situació, ¿perquè ajuts a la demanda en aquest sector, important sí, i no a d’altres? No es pot distorsionar continuadament (ja prou que es fa) el funcionament normal de l’economia.

Ara anem a un mercat, aquest dels cotxes, madur i consegüentment estacionat, adequant-se les vendes d’una part a les necessitats reals dels consumidors i d’altra a les seves expectatives econòmiques. Queda lluny el mercat inflat artificialment per una bonança en el que potser es va llençar la casa per la finestra. Ara la depressió porta a una baixa taxa de reposició ja que és un bé durador que torna a ser d’inversió i no de consum i la seva vida pot ser més o menys llarga (sí tenim en compte, a més, la qualitat assolida en l’objecte).

Mataró, 8 de gener.

06 de gener, 2011

Rubens a El Prado.

El Museu del Prado aplega en una exposició tots els seus Rubens. Sembla ser que és el museu del món que més en té, unes noranta. Els col·loca tots junts, quasi bé apilonats, cronològicament, per poder-nos fer una idea de la magnitud de la seva obra.

Com a mostra aquesta “Adoració dels Reis Mags” que va fer el 1609 i refer, corregint-la i ampliant-la vint anys més tard, canviant el centre d’interès original.

Fins el 23 de gener, encara és pot veure. Val la pena.

Mataró, 6 de gener.

02 de gener, 2011

01 de gener, 2011

Gener.

Per la vida!

Mataró, 1 de gener.