31 de març, 2007

Nous temps.

Aquest eslògan, Nous temps, presidia la Sala Ernest Lluch on avui hem fet el Consell Nacional del PSC. L’alcalde Hereu ho ha sabut interpretar molt bé en una part de la seva intervenció.

Suposo que si parem atenció no ens estranyarà gents aquest missatge. D’un temps ençà (podem datar-ho al canvi de segle?), certament són uns nous temps: en l’economia, en la política, en la societat, en les persones individualment, en les relacions de tot ordre. Potser a algú el sorprengui aquesta afirmació, però els que ja tenim alguns anys i perspectiva al darrera ho tenim ben clar i podem posar-ne munió d’exemples. El món, i més concretament el nostre món, és diferent de no fa pas gaire, i el que ens ve per endavant encara serà més diferent.

I a nous temps, nous problemes, nous reptes i caldrà donar-hi noves solucions, ja que penso que moltes de les que fins ara teníem no serviran de gaire. Sols els principis ens ajudaran a mantenir el rumb, encara que crec que les respostes seran molt més difícils.

Mataró, 31 de març.

30 de març, 2007

Rebombori a Catalunya (tornem-hi).

1. Cal posar-se a la pitjor abans d’hora? Què fem si el T.C. retoca, rebaixa, l’Estatut refrenat pels ciutadans/es?

2. Cal començar ja des d’ara a pensar la resposta? D’acord, sempre cal mirar més endavant.

3. I quina ha de ser la resposta? De trencament, diuen els sobiranistes i independentistes. No sóc pas d’aquesta opinió.

4. I com es fa aquest trencament? Ens agradi, més o menys, el T.C. és la darrera instància interpretativa de la legalitat que ens hem donat. Llavors, amb quina força i autoritat, podem saltar-nos la legalitat?

5. Per tant, què fer? Al marge de la inviable i estèril proposta de trencament, sols resta l’esforçat i tenaç treball de desenvolupar les possibilitats d’autogovern que avui siguin factibles.

6. Ja sé que això no agradarà a alguns (no sé si molts o pocs), però cal deixar constància d’altres punts de vista que no coincideixen amb els més cridaners i arrauxats.

Madrid, 28 de març.

29 de març, 2007

El P.O.U.M.

La Fundació Andreu Nin organitza a Madrid, al Círculo de Bellas Artes, un acte d’homenatge a Wilebaldo Solano, que ja té més de 90 anys i que ha mantingut encesa la flama del P.O.U.M.

(Andreu Nin i Wilebaldo Solano)

No m’agrada gaire mirar enrera, especialment a l’època tràgica de la nostra Guerra Civil. Però el company Ernest Benito insisteix i, com altres companys diputats, m’acosto al Círculo. Allà trobo a un vell conegut maresmenc, l’historiador Pelai Pagés, que feia molts anys que no veia.

L’acte comença amb el reportatge que va fer TV3 sobre l’historia del P.O.U.M. en aquells anys tan dramàtics. Emotiu el parlament de Rosa Delia Blanco que ens va explicar la oblidada història dels miners de les muntanyes de Palència. Varies intervencions, fins acabar amb la del propi homenatjat que va rememorar la persecució estalinista durant l’any 37, i el seu més recent article sobre la situació del món avui.

Un cert regust grupuscular i de la caïnita lluita secular que hi ha hagut al si de l’esquerra, i més de l’extrema esquerra: anarquistes, socialistes, comunistes, autoritaris, autogestionaris,... Molta generositat personal, molts sacrificis, i sordes i sagnants disputes en el seu si. I, en perspectiva, escassos i contradictoris resultats. Algú potser dirà que això no és cert ja que aquelles lluites van permetre avenços que sense elles no haurien estat possibles. Probablement.

El món d’avui no té res a veure amb el del primer terç del segle XX. Els problemes són diferents, més complexes i difícils. I les respostes han de ser diferents, i la majoria de les respostes històriques ja no valen.

El meu pare va ser del P.O.U.M. Vaig poder preguntar a Solano al finalitzar l’acte per la figura d’en Jaume Castells, de Vilassar de Dalt, amic del meu pare i que va ser qui el va introduir a l’organització i que jo vaig conèixer a casa a finals dels anys 60. Castells, em va dir Solano, era ajudant de l’Andreu Nin. Llàstima que la manca de documentació, per les circumstàcies, i la ja llunyana desaparició d’aquestes persones properes no em permeti saber més coses de les seves vides i especialment la contrastació de les seves idees d’aquells anys amb el món d’avui.

Madrid, 29 de març

26 de març, 2007

Plebiscit d'independència.

Rebrota l’acudit de l’escorpí i la granota que travessen el riu. Fa un any va estar en boca de molts amb motiu del debat de l’Estatut. Avui retorna en una editorial de “El Periódico”.

Mentre s’enfonsen els dos a causa de la picada de l’escorpí a la granota aquell li diu: “No puc evitar-ho. És la meva naturalesa”.

N’hi ha que tenen difícil correcció.

Madrid, 26 de febrer.

25 de març, 2007

Més drets socials, més despesa social.*

*(article per Capgros.com)
Malgrat el soroll que va acompanyant el recorregut de la actual legislatura a les Corts Generals, primer a causa de la reforma de l’Estatut de Catalunya i ara altre cop el tema basc, aquest període deixarà empremta pels canvis introduïts en el nostre ordenament jurídic de nous drets socials i l’empenta econòmica que s’ha donat als ja existents, a més de la que correspon al nous. I encara queda una quarta part de la legislatura!

Darrerament ha estat destacada l’aprovació de la Llei de la Igualtat que comporta el reconeixement de la discriminació positiva respecte a les dones per atendre la consecució real d’una igualtat que la societat per si mateixa es resisteix a concedir. Però amb anterioritat va ser la Llei per l’Autonomia Personal, més coneguda com la de la dependència, que establi el quart pilar de l’Estat del Benestar. Les lleis, vàries, que reconeixien drets de persones que tradicionalment havien estat marginades i discriminades per la seva orientació sexual. La Llei Contra la Violència de Gènere per intentar lluitat contra aquesta nafra social que amb la major transparència social aflora cada cop més. Ara, en l’ordre dels drets laborals, es tramita l’Estatut del Treball Autònom intentant obrir camí de la convergència d’aquesta mena de treball cap als drets generals dels treballadors. També cap ressenyar les actuacions governamentals que reconeixen situacions de fet atorgant drets a les persones que s’hi troben i no els tenen reconeguts com és la regularització de molts immigrants que viuen i treballen al nostre país.

Moltes d’aquestes actuacions legislatives comporten, i comportaran més en el futur, despesa econòmica que hauran de recollir els pressupostos públics: personal, serveis, transferències, ajuts varis, equipaments, instal·lacions,...

Alhora, respecte a les prestacions econòmiques públiques cap als col·lectius més desafavorits s’estan fent avenços considerables. Increments substancials del sou mínim i de les pensions més baixes. I per a tothom, com li agrada dir al Vicepresident econòmic, Pedro Solbes, incrementant el Fons de Reserva de la Seguretat Social i reduint el Deute Públic, aprofitant l’excel·lent situació econòmica en que ens trobem. És a dir, més dotacions i menys càrrega per fer front a les obligacions futures que hauran d’afrontar les generacions del demà.

Ja sé que això s’hauria de donar per descomptat. A tot Govern se li exigeix que millori i ampliï la situació i el benestar dels seus administrats, i el que ve fent el Govern no és més, però tampoc menys, que tot això. Però davant el que es pot traslluir, en alguns mitjans i ambients més que en d’altres, convé reiterar-ho i remarcar-ho.

Tan de més que aquests drets i despeses assolits en aquests darrers temps difícilment hi haurà qui els faci retrocedir. Al menys fora d’un cataclisme social i/o econòmic, o de reacció política desmesurada, en la nostra història recent no s’ha produït marxes enrere en aquest temes. No vol par dir que això sigui impossible i que no ho haguem de tenir present. Aquells que s’hi van oposar en el moment de començar-ne la implantació, com també ho fan ara, no els han pas qüestionat amb posterioritat, i per això penso que els nous drets i despesa social assolits en aquesta legislatura tampoc ho seran. Especialment si la ciutadania se’ls fa seus i impedeix democràticament que algú els qüestioni.

Mataró, 25 de març.

22 de març, 2007

Comissió Nacional de l'Energia.

Dinar ofert per la Presidenta de la Comissió Nacional de l’Energia, Maite Costa, a la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç, que tracta al Congrés els temes d’energia.

Barrejats a la taula, els parlamentaris i els membres de la Comissió per tal de fer coneixença i intercanviar punts de vista, certament molt diferents.

La CNE està a l’ull de l’huracà en la situació actual dels mercats de l’energia a Espanya i més concretament de les empreses que operen en ell. Fusions, opas’s, relacions internacionals al si de la Unió Europea, i amb els països subministradors, bronques polítiques,... Difícil el paper d'aquest organisme regulador.

Tal com m’ha dit el Conseller de la Comissió que m’ha tocat de veí amb qui he tingut una interessant i agradable conversa durant tot el dinar: Som nou formigues intentant conduir un ramat d’elefants” Expressiu a més no poder.

Madrid, 21 de març.

21 de març, 2007

Dimecres. Sessió de control al Govern.

" Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria "

Salvador Espriu.
"Assaig de càntic al temple"

Madrid, 21 de març.




500. La transformació del paisatge.

Creixement econòmic, boom de la construcció, mobilitat exacerbada, immigració a tot drap.

Sols cal observar el que passa al teu voltant per veure-ho. Anar pel territori amb els ulls ben oberts.

Feia dies que no anava fins a Vic. Des de Mataró, travessar la petita connurbació urbana de Granollers-Les Franqueses-Canovelles és tota una epopeia de variants, semàfors, rotondes, obres que et desvien. Sort que els de la Fonda Europa ja es van fer un lloc al mapa, ara no s’hi passa pel davant. El creixement de La Garriga és descomunal pels que coneixíem la petita i tranquil·la vila termal que era. El trànsit pel Congost és molt dens a totes hores, havent doblat la carretera, fins al punt del col·lapse en determinats moments. El color dels carrers del barri del Remei a l’entrada de la Ciutat dels Sants a canviat, ara hi ha un 30% de població africana (del nord i del sud).

Res, la transformació és evident i és fruit dels canvis socials i econòmics, i no té aturador.

Amb aquesta són 500 les entrades que diu el blogger que he penjat a aquest diari personal. No les he contades, em refio del que diu la pàgina d’inici. Segurament, resseguint-les també es veu un canvi de paisatge. Deu obeir a estats d’ànim diferents, rutes que emprens o inquietuds que varien. Fent camí, intentant també mirar enfora amb els ulls oberts.

Madrid, 20 de març.

16 de març, 2007

Setmana intensa (com d'altres).

Quan vaig pujar al taxi cap a l’aeroport de retorn a casa vaig tenir la sensació d’haver fet, en el que em tocava, una bona setmana parlamentaria.

Malgrat el “monotema” en que ens vol col·locar el PP amb les seves obsessions malaltisses sobre la lluita antiterrorista hi va haver molt més joc d’altres coses que són importants pels ciutadans/es i la nostra vida col·lectiva. Si, les compareixences dels ministres d’Interior i de Justícia, la sessió de control al Govern, amb els duels dialèctics dels principals caps del PP amb el President i la Vicepresidenta en són les pregones mostres d’aquest debat monotemàtic que pretén ser l’únic.

L’entrada anterior explica la visita de membres de la Comissió d’Indústria a una de les empreses punteres del país. Aquesta visita em va impedir assistir a la compareixença que feia a la mateixa hora la Ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, a la comissió corresponent per explicar les actuacions governamentals en matèria del canvi climàtic, i la compareixença també a la mateixa hora d’un alt càrrec del Ministeri d’Educació a la comissió de Seguretat Vial per explicar el tema del tractament d’aquesta matèria a l’educació obligatòria. Són les meves Comissions, però no es pot repicar i anar a la processó.

L’endemà, a la Comissió d’Indústria es va tractar l’adaptació de sengles directives europees a la nostra legislació sobre els mercats d’hidrocarburs i d’electricitat. Les meves companyes Charo Velasco i Arantza Mendizábal, amb l’ajut d’en Luis Tomás García, van haver de bregar de valent amb unes tècniques i àrides qüestions que convenia que sortissin amb un cert consens. La posició, aquí, d’Izquierda Unida-ICV amb un discurs de model diferent va ser força interessant (encara que el veig bastant diferent a ells), i com sempre CiU, en Josep Sánchez Llibre, va aconseguir colar alguna de les seves pretensions amb el nostre disgust. Així és el debat parlamentari.

El plat fort de la setmana va venir el dijous de la mà de l’aprovació definitiva del text que tornava del Senat de la Llei d’Igualtat. Aquesta llei que consagra la discriminació positiva envers les dones en el nostre ordenament jurídic és una de les fites de la legislatura. N’hi ha d’altres de fites en matèria de drets socials, i la legislatura encara té algun recorregut malgrat estigui en els seus trams finals. Però aquesta Llei serà una de les que en una perspectiva històrica es veurà com de les més trencadores. Som un dels països més avançats del món no solament en els aspectes econòmics sinó també en els socials. Les dones estan d’enhorabona, malgrat penso que, si bé la Llei els ajudarà molt, tenen molta capacitat pròpia per situar-se capdavanteres en tots els àmbits de la vida.

Podré explicar que he votat, en els tres anys que porto al Congrés dels Diputats a Madrid, unes quantes coses importants, d’aquelles que deixen petja del pas d’una forma de pensar a la vida de la nostra col·lectivitat. N’estic content.

Ara, cap a Vic, a explicar un altre cop el projecte d’Estatut del Treball Autònom, és part de la meva feina els dies que no estic a Madrid.

Mataró, 16 de març.

14 de març, 2007

Airbus.

Visita de membres de Comissió d’Indústria a dues de les fàbriques d’AIRBUS dels entorns de Madrid.

Com és conegut el mercat mundial d’avions comercials es reparteix, a grans trets, entre l’empresa nord-americana BOEING i l’europea AIRBUS. Aquesta és una empresa propietat d’EADS, formada per francesos, alemanys, britànics i espanyols, i està centrada en aviació civil. Malgrat que és una única empresa, pels seus orígens i per les característiques dels seus socis és més una suma d’instal·lacions industrials en territoris “nacionals” diferents que una estructura homogènia i centralitzada.

AIRBUS té a Espanya tres instal·lacions fabrils: A Illescas (Toledo), Getafe (Madrid) i Puerto Real (Cadis) amb un total de més de 3.000 treballadors altament qualificats. Estan centrats en la fabricació de determinades parts dels avions. Fins ara era quelcom més del 5% del total, però en el nou A-380 (aquest gegant del que s’ha parlat tant i que està a punt de començar a comercialitzar-se) la participació ja serà del 10%, i representarà el 60% de la càrrega total de treball.



A Illescas vam veure com estan especialitzats en la fabricació de peces de fibra de carboni que és el seu punt fort. D’una matèria prima esfilagarsada acaben produint parts importants del fuselatge de l’avió que vàrem veure muntades en l’altra factoria de Getafe (que és la més gran) i que es porten a ensamblar a Puerto Real. D’allà per vaixell van cap a Toulouse o Hamburg que és on es munten completament els avions.

El mercat mundial està en expansió. La demanda d’avions comercials serà de més de 22.000 aparells en els propers 20 anys, més que el doble de la flota mundial que hi ha actualment en servei. La divisió del mercat entre dues empreses fa preveure la seva continuïtat i pervivència. Els d’AIRBUS ja tenen previst l’aparició d’un nou model, el A-350, que substituirà al A-340.

Si la part espanyola continua estan en la punta de tecnologia del que fa, i aquí cal explicar la constitució del Centro de Composites FIDAMC (Fundación para las investigación, desarrollo y aplicaciones de materiales compuestos) entre EADS, el Govern de l’Estat i la Comunitat de Madrid, tenim elements per unes perspectives favorables de futur, a les que afectarà poc la reestructuració anunciada aquest dies, al menys a llarg termini.

Madrid 14 de març.

13 de març, 2007

Banderes.

Ells no ha tingut pas gaires escrúpols per fer onejar banderes. Nosaltres estem més distants dels símbols que identifiquen a l’Estat. Som fills de qui som fills i també tenim els nostres sentiments. Però quan vam fer la transició política acceptarem racionalment, que no sentimentalment, uns símbols a canvi de la normalització democràtica.

Tothom va transigir, nosaltres amb unes coses, ells amb unes altres, i vam començar a conviure en pau.

Ara aquells símbols que són de tots tornen a sortir en forma reivindicativa contra nosaltres. Dic això, perquè no és de rebut dir que la legítima i legal política d’un govern democràtic va contra la “Nació” que cal defensar amb els símbols a la mà.

Aquesta acció esberla el consens de la transició. No hem de contestar-la amb els nostres sentiments, sinó amb la nostra racionalitat.




Madrid, 13 de març.

11 de març, 2007

Deslocalitzacions. Tancament d'empreses.*

*(article per Capgros.com)
Torna a ser noticia el tancament d’empreses dels sector de components de l’automòbil. El més gran és el de la badia de Cadis, però n’hi ha dos més a Catalunya. Els tres casos no són iguals, i no sé si podem parlar en tots ells de deslocalitzacions o de reestructuració o de tancament.

Des del punt de vista de la marxa general de l’economia potser no són més que mostres de com funciona el món de l’empresa avui. Des del punt de vista del personal afectat les decisions són greus ja que els deixen sense feina i per tant sense ingressos.

Delphi és una empresa multinacional americana que va sorgir de la General Motors, el gegant de l’automòbil americà que no passa pas pels seus moments més dolços. Tota l’industria americana del automòbil està en hores baixes i la seva industria de components li va al darrera. Llavors, malgrat sigui una multinacional estesa per molts països, com que està en situació de suspensió de pagaments adopta un pla de sanejament que els porta a reconsiderar la seva activitat i la viabilitat d’algunes de les seves peces. I cau, o pretenen que caigui, la fàbrica de Cadis. Això entra en la lògica empresarial. Però, què passa quan afecta a l’ocupació d’una zona castigada per la recessió industrial i a més s’han rebut ajuts públics per mantenir-la? Des del punt de vista empresarial pot entendre’s la decisió, des del punt de vista social i laboral és impresentable. Què fer davant aquesta diabòlica situació? Els treballadors no volen perdre els seus llocs de treball, lògic. Però qui els ocupa no vol mantenir-los, dins també de la seva de discutible lògica. Què poden fer els poders públics, més enllà d’exigir el compliment de les condicions que van posar a l’empresa per atorgar-li subvencions? I si no les compleixen, o no les volen complir? D’acord, queda el recurs de la justícia. Però, i la feina? Evidentment cal cercar alternatives d’ocupació que segurament s’hauran de fer al marge de l’empresa que està molt llunyana, encara que poden ser en el marc del sector, malgrat que no sé si hi són pas aquestes alternatives ja que el sector a Espanya ja està en una situació molt justa.

És el cas de l’empresa d’Abrera que perd la comanda que tenia per fabricar un component per la SEAT i per tant es queda sense client que sembla que era únic. Hi ha empreses que davant d’una perspectiva semblant van diversificar els clients i els productes, o els van anar a produir a un altre lloc. Desconec que passa en aquest cas, però la realitat empresarial és la que és, i ha optat per la via (més fàcil?) del tancament.

La dinàmica empresarial avui en dia es caracteritza per l’extrema volatilitat del seu esdevenidor. Cal tenir empreses fortes que coneixedores del que passa actuïn en conseqüència i facin plantejaments a futur en el context en que ens movem. Sense anar més lluny, mentre s’anunciaven aquestes crisis, d’altres empreses espanyoles dels sector de components de l’automòbil anunciaven plans d’expansió a noves zones productores del món com són Rússia i Sud-àfrica. Hi ha exemples potents, no de deslocalitzacions sinó de mundilocalitzacions reeixides. El mercat del automòbil està saturat en els països occidentals però té un fort creixement a d’altres zones geogràfiques. Ja en el passat hem vist altres sectors industrials que després d’anys de vaques grasses degut al creixement dels mercats propis han entrat en recessió. Però el volum del creixement econòmic ha comportat que sorgissin noves oportunitats de negoci o creixement en altres sectors i activitats que han mantingut i elevat el nivell del conjunt de les economies com la nostra. El creixement econòmic espanyol és superior en el darrers temps a la mitja europea. Amb clarobscurs, tots els que vulgueu, però és així. Alguns sector econòmics han minvat, o fins hi tot han desaparegut, però el conjunt és més gran que abans.

Costa molt de fer entendre, i acceptar, això als afectats immediats i directes d’aquestes situacions que són els treballadors, i més si són d’una zona castigada ja per altres processos semblants. Sols l’esforç del comú, de la col·lectivitat a través dels poders públics, els pot ajudar a tenir perspectives de futur. I aquest esforços han de ser a curt termini per esmorteir l’impacte més immediat, però sobre tot a mig i llarg termini per establir les bases adequades per fer front la dinàmica econòmica del món d’avui: educació, formació continuada, adaptació tecnològica, recerca, diversificació, valor afegir, infraestructures... Al menys de paraula, i amb fets, tothom hi està per aquesta feina. Cal mantenir i redoblar la tensió en ella.

Ah! I no cal oblidar en quines condicions s’han de donar els ajuts amb recursos públics a les empreses, i sota quines contrapartides, perquè no siguin només un tapar forats a curt i se’n vaguin pel forat de l’aigüera.

Mataró, 8 de març.

10 de març, 2007

Eleccions municipals.

M’ha fet una certa gràcia el titular del informe que ha publicat el CapGròs (edició impresa) aquesta setmana sobre el punt de partida de les eleccions municipals a Mataró: “Primeres eleccions sense Manuel Mas”. L’entradeta del informe diu: “A Mataró, la principal novetat és que , Manuel Mas, ja no serà als cartells electorals del PSC...”

Cert, per primer cop des de la represa de la democràcia municipal l’any 79 no estaré en la contesa electoral municipal. En la primera vegada, al 79, vaig ser-hi de forma discreta, en un segon pla, ni sortia als cartells. Vaig tenir dubtes sobre si havia d’anar-hi i va ser en Joan Majó el que va voler que l’acompanyés per la meva formació d’economista. A les següents, les del 83, ja feia uns mesos que era alcalde per la marxa d’en Joan al govern de Felipe González a les darreries del 82, i llavors també era el Primer Secretari del PSC local. Recordo la sorpresa que vaig tenir al descobrir el cartell, i sobre tot les tanques al carrer, de fons groc i punts i lletres vermelles amb la meva cara. Després vaig continuar al 87, al 91, al 95, al 99 i al 2003, ja sempre separant obertament el càrrec institucional del polític-orgànic. És a dir, el Ple Municipal em va escollir 7 vegades per encapçalar-lo, dirigir l’ajuntament i representar a la ciutat.

Molts anys en primera línia. He pensat moltes vegades que segurament ho havia de haver deixat abans. Ja està fet, és història. Crec que vaig complir el meu comés amb la il·lusió i el treball corresponent, potser fins l’esgotament. Ara estic en una altre cosa, no enyoro els temps de l’alcaldia i agraeixo el reconeixement que a vegades em mostren ciutadans i ciutadanes. Nous temps, nous problemes, nova gent, noves actituds, noves solucions. Tothom és necessari, però ningú és imprescindible. Faltaria més que no fossin possibles els relleus i les alternatives!

Enguany, per primera vegada en 28 anys, no tinc responsabilitats ni preocupacions amb la llista, el programa, la campanya, els adversaris, els debats, el resultat...Estaré al costat dels meus companys, si ells em necessiten, ja que continuo estan dins del projecte de societat que defensem els i les socialistes i que crec que fins ara ha donat un bon profit a la ciutat de Mataró i el continuarà donant. N’estic segur.

Mataró, 10 de març.

09 de març, 2007

Irresponsables!!

Vinc de Ràdio Arenys de Mar, de la meva col·laboració quinzenal en el programa “La placeta”. Mentre m’esperava per entrar als estudis he escoltat la tertúlia que s’hi desenvolupava sobre l’actualitat política. La manifestació de demà a Madrid convocada pel PP. Picabaralla entre la persona que representava a aquest partit a la ràdio i una oïdora que defensava tesis contràries. Tensió, demanda d’explicacions, retrets. El moderador ha hagut de posar ordre i les coses al seu lloc. Fins a la ràdio d’una petita vila catalana arriba la crispació.

Els del PP són uns irresponsables. Estan confonent a la gent. De Juana no ha estat indultat, està en un règim penitenciari diferent, legal i previst en el nostre ordenament jurídic. No compleix condemna per assassinat. Ja la va complir, Ara està empresonat per motius d’exaltació del terrorisme, que és una altra cosa. Bé, tot això ja s’ha dit. Tot això ja s’ha explicat i jo també ho he explicat. El Govern ha pres una decisió política creien que era el millor que podia fer. Què volien els del PP? Que es moris a la presó i es desfermés una nova espiral de violència al País Basc i arreu d’Espanya? Fins hi tot, acceptant que pugui ser discutible la mesura, qualsevol govern no té dret a prendre iniciatives encara que siguin diferents que les que van prendre altres governs? Són els ciutadans els que en el moment de anar a les urnes, en virtut de quins creguin que han estat els resultats, qui els passaran comptes.

Ara es pretén portar la batalla política al carrer. Però, què passarà demà passat un cop celebrada la manifestació? No estem en un país en que es canviïn governs d’aquesta manera com hem vist en d’altres no fa pas gaire. Aquí hi ha unes institucions que vetllen democràticament pels processos d’alternança. Llençaran els del PP una moció de censura al Congrés? Crec que d’avançada ja en saben la resposta. Tota la resta de forces parlamentaries, els altres set grups existents, en el que va de legislatura els ha donat la mateixa resposta de rebuig sense fissures. Cada vegada que el PP ha volgut utilitzar el tema del terrorisme com a eina política s’ha trobat al davant una sòlida barrera infranquejable.

El PP és el principal partit de l’oposició i és la única alternativa de govern. Ni presoners, com semblen, de l’extrema dreta poden comportar-se tan irresponsablement. Ara per ara no tenen solució. Ens esperen dies durs pel conjunt del país. Fins a unes properes eleccions generals? I si es repeteixen els resultats? Llavors, també continuarà? Això no pot pas ser. Cal mantenir la serenitat i el rigor. Cal assossec.

Mataró, 9 de març.

06 de març, 2007

Hay otros Mas.

Vaig donar aquest títol al meu blog en castellà on ara sols hi penjo les traduccions que faig d’articles que publico i poca cosa més ja que m’era bastant feixuc intentar mantenir els dos blogs a l’hora.

Ja vaig explicar que el títol era intencionat. Podien haver-hi més Mas, tant en la meva persona, com certament n’hi havia d’altres Mas.

Sense anar més lluny, la setmana passada en el segon sopar que va organitzar la COSCE amb parlamentaris a Madrid dins del seu programa CONOCEROS vaig tenir l’oportunitat i el plaer de saludar a un altre Manuel Mas. Es tracta del professor del mateix nom que jo que és vocal d’aquesta organització en representació de la Societat espanyola de Ciències Fisiològiques. Està a la Universitat de La Laguna, a Les Canàries, és a dir ben lluny del que podria entendre’s com a l’àrea “natural” del Mas. Vés a saber com s’ha anat escampant el cognom al llarg del temps, secular, en que va sorgir, si és que va sorgir de la mateixa arrel o en té varies. Algun entès ho deu saber.

Mataró, 6 de marzo.

05 de març, 2007

El meu poble.

En el procés cap a les eleccions municipals del 27 de maig ara toca fer els actes de presentació dels postres candidats a les seves poblacions. La Federació del PSC em demana que acompanyi o intervingui en aquests actes sempre que pugi. En l’àlbum de fotografies ja n’hi ha alguns d’aquests actes. Dissabte passat a la tarda a Caldes d’Estrac, i el divendres a Cabrils.

Jo hi vaig néixer a Cabrils i me’n sento fill, però és evident que no és el meu poble ja que sempre he viscut a Mataró. Mantinc la casa que fou dels meus avantpassats i cada diumenge i festius la família ens apleguem allà en dinar i sobretaula. Quan els meus fills eren petits va fer més de segona residència que no pas ara.

Els companys del partit sempre m’han convidat a presentar els seus candidats i ara no ha estat una excepció. Torno a presentar i animar a en Quim Colomer, que ja a les passades va encapçalar la llista del PSC. Llavors assolí un pacte que li va donar l’alcaldia per la primera part del mandat, i ara repeteix.

Suposo que ja els ho he dit moltes vegades. Les característiques de la localitat han canviat molt en els darrers trenta anys. De ser un poble que durant anys, i segles, va tenir al voltant del vuit-cents habitants -el que permetia la seva base econòmica, la terra i alguna activitat manufacturera- ha passat a tenir-ne més de set mil de censats. En realitat n’hi deu haver més. Ja no hi ha pagesos, alguna escadussera activitat industrial, i ha esdevingut una zona residencial més de la metròpoli barcelonina.

Això comporta una canvi radical de la seva societat i consegüentment de la gestió política que cal fer-hi. Cal afrontar la realitat i no pot pensar-se en el que s’era sinó en el que s’és. En Quim, per la seva relativa joventut, té 38 anys, ho pot entendre bé. Cal tenir arrels, no cal però que siguin excessivament fondes i cal ser flexible per adaptar-se a les noves realitats. Malament si no es tenen algunes arrels personals, socials, culturals, i ideològiques. Compte que aquestes arrels no siguin, en el món d’avui, massa rígides com per impedir-te veure i adaptar-te als canviants temps que corren.

Això és el que els vaig deixar dit abans de sortit, tot just l'acte començat, rabent cap a Barcelona a la tertúlia que tenia a continuació. Espero que estigui encertat el plantejament que els vaig fer i que els serveixi per quelcom, especialment per respondre a les demandes dels cabrilencs/es que viuen al meu poble avui.

Mataró, 5 de març.

04 de març, 2007

Venècia. Punt i a part.

Per a mi qualsevol viatge d’esbarjo i turisme va més enllà de les dates justes en que es fa. Sempre crec que hi ha d’haver una certa preparació per no arribar a un lloc com un paracaigudista que no sap on cau. I també, si el viatge t’ha complagut, és normal que el continuïs amb els records de tota mena que t’has endut i amb alguna documentació complementaria que t’ajudi a entendre millor el que has vist.

L’any passat vaig estar uns dies a Venècia. Abans d’anar-hi vaig llegir algunes coses lleugeres. “Fábula de Venecia”, el còmic del heroi Corto Maltes, d’Hugo Pratt. “Sense Brunetti” de Donna Leon, que recull articles seus sobre la ciutat de la llacuna i d’altres coses. I evidentment les guies que em van acompanyar l’estada.

Al retorn vaig enfrontar-me primer amb “Marca de agua” de Joseph Brodsky que malgrat ser un llibre curt em va costar d’empassar. Després amb un relat de la Venècia dels darrers temps arran del incendi de La Fenice a l’any 96: “La ciudad de los ángeles caidos” de l’americà John Berendt que explora l’intringulis de la preservació d’aquesta joia urbana i els personatges que s’hi mouen, llibre que em va ser recomanat per l’Esteve Terradas. I em vaig atrevir amb la voluminosa “Historia de Venecia” de John Julius Norwich que he anat llegint a curtes estones abans de caure rendit de son al llit.

Ara, punt i a part. Sé algunes coses més sobre aquesta meravellosa ciutat i com ho va esdevenir. Ja n’hi ha prou. Penso que encara que sempre tindré ganes de tornar-hi i llegir més novel·les sobre Brunetti, hi ha moltes altres coses i llocs per conèixer.

Madrid, 27 de febrer.

03 de març, 2007

Preocupació.

Si la tensió ja era alta, amb el tema De Juana continua augmentant. Aquesta setmana he començat a escriure varies possibles entrades que he anat abandonant ja que no afegien res al que havia exposat. Però això no s’atura, va a més, i no sols en el camp de la política. Sense anar més lluny també en el camp dels espectacles esportius, en el de les empreses, en els transports col·lectius, en la vida quotidiana... Els carrers, alguns carrers, bullen com una olla a pressió. Com rebentarà? I de quina manera? Com es refreda aquesta situació?

Ahir a la tertúlia d’en Miravitlles vaig reflexionar sobre si hi ha una corrent de pensament que vol portar a la gent a passar de la justícia a la revenja. Ens hem dotat d’unes normes per tractar els delictes, els delinqüents, les seves penes,... Si aquestes normes es compleixen escrupolosament, a que ve tant soroll? L’avantatge moral dels demòcrates front els terroristes és que nosaltres no fem servir les mateixes regles que ells volen imposar-nos per la força. Nosaltres som superiors i d’aquí la nostra grandesa. Per tant, dir com el tertulià del PP va dir i va ser també corroborat per un oient, que a ell tant li fa la vida d’un ser humà em va semblar preocupant.

També vaig dir que la feina del polítics està en explicar i donar raons a la ciutadania, i no alimentar la fera de les baixes passions per portar-los a l’enfrontament civil. Es veu que alguns ens volen tornar a portar al quadre de les garrotades de Goya.

Ja és sorprenent que amb la bona marxa de l’economia, tot i els seus contrastos, la política vagi tant malament. Des de fora no és deu entendre. Des de dins és molt preocupant.

Mataró, 3 de març.

Postals: Calendari. Març.

Mataró, 3 de març.

02 de març, 2007

Poca neu.

Finals de Febrer. El sol va enlairant la seva trajectòria. La llum del dia agafa aquella claror que anuncia el bon temps. Bon temps? Abans s’entenia que l’arribada de la primavera era l’entrada del bon temps. Però desprès d’aquest hivern amb bon temps el que ens espera en les properes estacions dubto que pugi considerar-se bo.

Ha nevat, fins ara, poc. Cada vegada que la càmera del temps de TV3 enfocava la Vall de Núria podíem veure un paisatge entre verd i marró, però no pas blanc com hauria de correspondre per l’època. Quan els meteoròlegs parlaven de neu a la cara nord dels Pirineus pensava: "Aigua cap a l’Atlàntic".

Per que aquest és el tema. Quina aigua tindrem a l’estiu a les comarques internes de Catalunya (i també a molts altres llocs)? Fins ara la manca de neu s’ha centrat en els problemes que ha ocasionat al sector dels serveis turístics relacionats amb els esports d’hivern. Per ells ha d’estar sent una mala temporada, evidentment. Però cal anar més enllà dels efectes més immediats de la situació. Tampoc vull ara anar en els efectes més a llarg termini, que també existeixen. Cal situar-nos en l’aigua embassada i el que pot passar si a l’hora del desglaç les entrades de líquid als pantans són inferiors a les sortides.

Fa alguns anys que estem en el cicle eixut del nostre clima mediterrani i en patim les conseqüències. Ara, enguany, s’accentuaran d’acord amb el que està passant. Som conscients del que ens espera aquest estiu?.

Madrid, 27 de febrer.