*(article per Capgros.com)
El dia a dia s’imposa.
Voldria parlar del món i de la seva evolució econòmica, i més ara que vinc d’una visita oficial per l’Orient que alguna pinzellada del que passa m’ha deixat. Què està passant amb d’incorporació accelerada d’un terç de la població mundial al circuits econòmics dels que havien estat al marge secularment?
També podria parlar de l’activitat legislativa amb la que hem començat el nou període de sessions al Congrés. De la dinàmica de transposició i adaptació a la nostra normativa de les disposicions emanades d’Europa. Què representa per la “sobirania nacional” l’existència d’una instància per sobre dels Estats, instància voluntària creada per ells mateixos i que paulatinament va configurant una nova i potent administració superior?
També podria tornar a incidir en la marxa de l’economia amb les últimes dades, per exemple en la reducció de la inflació, o els moviments empresarials que s’estan produint en sectors estratègics, o en la tramitació del important Estatut del Treball Autònom.
Però la vida política espanyola està marcada pels dos temes que l’han llastrat en els darrers anys: el tema basc i el tema català. No aconseguim desempallegar-nos de cap dels dos. No aconseguim assolir uns punts d’estabilitat per aparcar-los per alguna generació, i poder així encarar altres problemes, que des del meu punt de vista, són més crucials. No ho aconseguim.
Els esforços que s’han fet des del actual Govern en ambdós temes han estat considerables. En el cas basc, intentant novament, com ho van fer altres Governs de signe diferent, obrir vies de diàleg per acabar i tancar el conflicte. En el cas català, obrint en profunditat una segona fase de descentralització de l’Estat en el marc de les possibilitats que permet la Constitució del 78. Els darrers moviments de la judicatura, i en la seva màxima cúpula, obren incerteses plausibles sobre si també serà impossible que s’assoleixi aquest intent. El problema és català, però tal com està anant el procés en la seva extensió a d’altres comunitats autònomes, s’estendrà a tot el procés descentralitzador. Per cert, aquesta setmana el Congrés ha donat llum verda per una nova reforma estatutària, la de les Illes Canàries.
Però aquests dos temes no avancen per la frontal oposició del principal partit de l’oposició, el PP. Fet a tenir especialment en compte ja que és la única alternativa existent avui. Aquesta frontal oposició obeeix a dos aspectes. El primer estratègic, de concepció. És una visió radicalment diferent de la resta de forces polítiques del que s’ha de fer. En el cas basc, sols la lluita total fins el seu anorreament de l’ETA, sense cap concessió a les resquícies per oferir-los una sortida tenint en compte la innegable base social existent. No és que des de les altres forces polítiques es vegi la cosa molt diferent, especialment l’abandó de la violència per parlar. Però de la intransigència a la flexibilitat sempre hi ha un recorregut. En el cas català és la por ancestral d’aquella visió d’Espanya que la veu una i única i que li costa, o no vol, acceptar la seva diversitat que tot procés descentralitzador afavoreix, i que de triomfar la supera completament.
Però a més d’aquesta opció estratègica si afegeix una voluntat tàctica d’erosionar al Govern Zapatero fins a límits extrems. Si bé és cert que el paper d’oposició no és pas el de facilitar les coses al Govern de torn, també és cert que aquest paper ha de tenir, en una visió d’Estat, uns límits que no es poden traspassar. Amb la seva oposició frontal es corre el risc, sinó s’hi ha arribat ja, de produir un trencament en el cós social i portar-nos a un enfrontament civil de conseqüències imprevisibles. Altra cop les dues Espanyes?.
Com continua la vida quotidiana al País Basc si no s’arriba a un punt de diàleg i d’acord? Com s’ajusta el sentiment nacional català si s’anul·la el costós i complicat procés que s’ha fet en els darrers temps? El problema no és qui guanya aquest partit. La vida continua, però, si no surt res bé, com continua? Quines sortides es donen als dos temes, el basc i el català, per que no esdevinguin elements d’inestabilitat permanent de la nostra vida col·lectiva? Fins el 1975 a la història d’Espanya sols es van tancar portes. Ara no és possible aquesta solució. O alguns pensen que si?.
Madrid, 8 de febrer.
El dia a dia s’imposa.
Voldria parlar del món i de la seva evolució econòmica, i més ara que vinc d’una visita oficial per l’Orient que alguna pinzellada del que passa m’ha deixat. Què està passant amb d’incorporació accelerada d’un terç de la població mundial al circuits econòmics dels que havien estat al marge secularment?
També podria parlar de l’activitat legislativa amb la que hem començat el nou període de sessions al Congrés. De la dinàmica de transposició i adaptació a la nostra normativa de les disposicions emanades d’Europa. Què representa per la “sobirania nacional” l’existència d’una instància per sobre dels Estats, instància voluntària creada per ells mateixos i que paulatinament va configurant una nova i potent administració superior?
També podria tornar a incidir en la marxa de l’economia amb les últimes dades, per exemple en la reducció de la inflació, o els moviments empresarials que s’estan produint en sectors estratègics, o en la tramitació del important Estatut del Treball Autònom.
Però la vida política espanyola està marcada pels dos temes que l’han llastrat en els darrers anys: el tema basc i el tema català. No aconseguim desempallegar-nos de cap dels dos. No aconseguim assolir uns punts d’estabilitat per aparcar-los per alguna generació, i poder així encarar altres problemes, que des del meu punt de vista, són més crucials. No ho aconseguim.
Els esforços que s’han fet des del actual Govern en ambdós temes han estat considerables. En el cas basc, intentant novament, com ho van fer altres Governs de signe diferent, obrir vies de diàleg per acabar i tancar el conflicte. En el cas català, obrint en profunditat una segona fase de descentralització de l’Estat en el marc de les possibilitats que permet la Constitució del 78. Els darrers moviments de la judicatura, i en la seva màxima cúpula, obren incerteses plausibles sobre si també serà impossible que s’assoleixi aquest intent. El problema és català, però tal com està anant el procés en la seva extensió a d’altres comunitats autònomes, s’estendrà a tot el procés descentralitzador. Per cert, aquesta setmana el Congrés ha donat llum verda per una nova reforma estatutària, la de les Illes Canàries.
Però aquests dos temes no avancen per la frontal oposició del principal partit de l’oposició, el PP. Fet a tenir especialment en compte ja que és la única alternativa existent avui. Aquesta frontal oposició obeeix a dos aspectes. El primer estratègic, de concepció. És una visió radicalment diferent de la resta de forces polítiques del que s’ha de fer. En el cas basc, sols la lluita total fins el seu anorreament de l’ETA, sense cap concessió a les resquícies per oferir-los una sortida tenint en compte la innegable base social existent. No és que des de les altres forces polítiques es vegi la cosa molt diferent, especialment l’abandó de la violència per parlar. Però de la intransigència a la flexibilitat sempre hi ha un recorregut. En el cas català és la por ancestral d’aquella visió d’Espanya que la veu una i única i que li costa, o no vol, acceptar la seva diversitat que tot procés descentralitzador afavoreix, i que de triomfar la supera completament.
Però a més d’aquesta opció estratègica si afegeix una voluntat tàctica d’erosionar al Govern Zapatero fins a límits extrems. Si bé és cert que el paper d’oposició no és pas el de facilitar les coses al Govern de torn, també és cert que aquest paper ha de tenir, en una visió d’Estat, uns límits que no es poden traspassar. Amb la seva oposició frontal es corre el risc, sinó s’hi ha arribat ja, de produir un trencament en el cós social i portar-nos a un enfrontament civil de conseqüències imprevisibles. Altra cop les dues Espanyes?.
Com continua la vida quotidiana al País Basc si no s’arriba a un punt de diàleg i d’acord? Com s’ajusta el sentiment nacional català si s’anul·la el costós i complicat procés que s’ha fet en els darrers temps? El problema no és qui guanya aquest partit. La vida continua, però, si no surt res bé, com continua? Quines sortides es donen als dos temes, el basc i el català, per que no esdevinguin elements d’inestabilitat permanent de la nostra vida col·lectiva? Fins el 1975 a la història d’Espanya sols es van tancar portes. Ara no és possible aquesta solució. O alguns pensen que si?.
Madrid, 8 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada