31 de desembre, 2010

Aquest any tampoc.

Per poc, però tampoc ha estat possible assolir l’objectiu de fer 2.000 Km. pedalant durant l’any. M’he tornat a quedar a prop. Si l’any passat varen ser 1.907 Km., aquest any han estat 1.953 Km. (porto una acurada relació de les sortides que m’indica aquestes dades)

Sí, avui hauria pogut aprofitar el dia de l’home dels nassos per fer la cinquantena que em falten. Però he d’acompanyar a la mestressa a plaça i a més tinc el genoll dret adolorit i masegat i li convé una mica de repòs tal com em prescriu la meva jove traumatòloga ocasional. Tampoc assolir l’objectiu comporta incentius materials, ... com si treballés al sector financer.

Sí que és una petita satisfacció, com ja he anotat altres vegades que, als meus anys, a la meva nul·la capacitat esportiva i als quilos de més, vagi amunt i avall de les carreteres properes fent salut (física i mental).

Ho he de mantenir (propòsit) i he d’ampliar el panorama (segon propòsit). Va!, l’any vinent he d’anar a Horta de Sant Joan des de Tortosa, intentar pujar a Montserrat, la volta per les Gavarres i fer un tros de la ruta del Danubi. Assoliré els 2.000!



Que tinguem, tingueu, un bon any!


Mataró, 31 de desembre.

30 de desembre, 2010

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Ahir, a mitja tarda, per telèfon:

-“Ei, campeón!, surts destacat a La Vanguardia

-“Ah, si? I perquè?

-“Doncs pel bloc, com sempre. Per l’última entrada que has penjat”

Evidentment, l’encarregat de l’agència Europa Pres de rastrejar el que escrivim els diputats en els nostres blocs ha fet la seva feina. La feina de veure si diem alguna cosa que pot ser ressenyable amb les pautes periodístiques d’avui en dia. Amb l’apunt de l’agencia, ràpidament La Vanguardia, que li va “al pelo”, ja n’ha tret la noticia.

Desprès, tots els mitjans s’hi apunten també. Quin horror! I novament, com sempre, amb el despatx d’agència, ja n’hi ha prou per omplir els espais. Cap es molesta ni a fer una trucada amb el personatge per complementar-la (perquè?, total...), sense deixar, a més, de produir alguna que altra errada fruit de la feina mal feta. Què hi farem? Mala cara quan morirem!

No s’hi pot fer res. Si dius perquè dius, si calles perquè calles. Compte amb els silencis, compte amb les paraules. Tot pot ser repetit, interpretat, utilitzat. La descontextualització és molt utilitzada, l’especulació interessada també. ¿Hi ha possibilitat de debat polític seré –tal com insistentment es demana- en aquest context?

Personalment crec que sí, si t’aïlles de la resposta produïda als mitjans, xarxa inclosa. En Lluís Foix un dia em confessava que ell mai llegia els comentaris que li feien als seus articles. Però en tant que actor (¿?) polític no te’n pots deslligar o no te’n deixen deslligar.

A veure, ¿emprenyat es pot traduir per cabrejat? Evidentment, encara que si la traducció no és pròpia pot ser interessada. És més cridaner, ven més, i més en un titular.

Espectacular, ¿no ve d’espectacle? Podria ser un vodevil o una sessió d’en Fregoli. Però hem perdut el sentit de les paraules i a aquest pobre adjectiu li donen tota mena de significats magnificents.

Excloure l’acotació que jo havia fet desprès de descriure les meves sensacions (perplexitat, curiositat, tristesa, expectació) que cadascuna feia referència a cada un dels mas de baix a dalt, és factible. Potser no s’ha entès l’explicació, o no s’ha cregut necessari entendre-ho. Normal i respectable.

Ressenyar els qualificatius més punyents entra dins del previsible. Forma part del joc. Això comporta filar molt prim, estar molt amatent en la possibilitat de passar-se, d’auto censura. Molt poca espontaneïtat. Repressió. Això és el que és vol?

Excloure altres aspectes de l’entrada és legítim. És el periodista el que tria què vol explicar. La notícia és allò que ell creu que ho és. Tampoc res a dir, és així. Per tant una altra dada, i no ens en podem abstreure, ho hem de tenir en compte i acceptar-ne les conseqüències.

Res, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Mataró, 30 de desembre.

28 de desembre, 2010

Mas amunt, Mas avall.

Els electors varen “sentenciar” Sergi Mas enviant-lo a casa. “Agua pasada no mueve molinu” que diria el seu personatge. Ha treballat quatre anys en ”el” mitjà de comunicació públic (innombrable) fotent-se del President, ridiculitzant-lo a fons, i aprofitant-ho, a més, per arrodonir els seus ingressos. Es va acomiadar agraint-li (té collons la cosa). Bé, ja trobarà feina, com a mínim pels serveis prestats.

Alhora els electors van tornar a l’Artur Mas al Palau de la Generalitat. Ha fet una digna travessa del desert i gràcies a la incapacitat manifesta dels seus adversaris (entre ells, nosaltres) el darrer tram quasi bé ha estat un camí de roses. Veurem ara, si ja “normalitzat” el país tornarà la calma. Segurament tornarem a les paraules i ja veurem els fets.

Aquest darrer Mas n’ha repescat pel seu Govern un altre Mas, l’Andreu Mas-Colell. En guardo un record de quan el vaig haver de tractar per temes universitaris. Va ser l’únic que ens va dir la realitat del què fèiem, malgrat que ell no s’ho aplicava, o no podia, o no li deixaven, a les seves realitats. He de dir que em sorprèn que amb el seu “prestigi”, així corre, oi?, accepti gestionar l’economia d’una administració de segona com és la d’una autonomia. Mira, si fóssim independents, no et dic, un país petit, però: Fer política fiscal en serio, debatre a Frankfurt la política monetària, discutir a Bruxel·les, heure-les de veritat amb els “mercats” (bé, aquí parlem amb La Caixa)…, però fer d’administrador del minvants –ara- pressupostos autonòmics… Poca política econòmica, poques propostes agosarades amb “l’Estat” es poden fer i més amb el que ve! Però, vaja, veurem que dóna un excels “minessoto” en aquestes feines tan prosaiques.

La sorpresa. Fitxatge espectacular d’un altre Mas pel nou Govern, en Ferran Mas…carell. Tota mena de comentaris. No n’afegiré gaires més. L’oferta que li han fet? Potser. No trigarem en veure-ho. La condició humana? No m’atreveixo a jutjar, és massa complexa. Un cop baix a l’adversari? Pobre adversari, desarborat i a la deriva. Com no vigili, rebentat contra els esculls. Sociovergència? Potser hi ha un espai natural, encara que no sé el que pensa del impost de successions (els meus tampoc ho saben gaire). La Cultura? “Ai la cultura, ai la cultura, valgui’m Déu quina tortura”, parodiant La Trinca.

Entre Mas i Mas, un Puig. Geografia catalana.

Per últim, aquest Mas. Aquest Manel Mas s’ho mira tot un xic perplex, un xic encuriosit, un xic trist –perquè no dir-ho-, un xic expectant, (va del mas de baix al mas de dalt), un molt emprenyat. Molt més pels meus que pels altres. Molt més per veure cap a on anirà aquesta nova etapa, i el que sembla que s’albira, que pel passat que ja anem deixant enrere.

Mataró, 28 de desembre. Diada dels Sants Innocents.

23 de desembre, 2010

M'han robat les llàgrimes.

La felicitació de Nadal més emotiva que m’ha arribat aquest any és la d’en Jordi Buscà.

En Jordi va patir un accident vascular que el va deixar sobtadament inerme. Ell, un belluguet tota la vida, enginyer actiu tant en la funció pública com en l’exercici privat, animador social a la ciutat, poeta i escriptor amateur en estones robades a la seva feina i activitat, es va trobar a l’hora de començar a gaudir d’un merescut alentiment de ritme amb aquesta ensopegada.

Amb la seva voluntat i l’ajuda de la família i els amics (tot un exemple d’estima) es va refent, lentament, però es va refent. Fa pocs dies me’l vaig creuar pels nostres carrers caminant ja tot sol. Vaig pensar, desprès de saludar-lo: “Això millora”.

Ara he rebut -puntual com cada any- la seva nadala. No és com aquelles tant elaborades que enviava abans de patir la malaltia, amb una bonica fotografia d’algun indret de les nostres muntanyes acompanyada d’un vers seu. És un senzill paper amb les lletres que va tornant a confegir, suposo que amb molta dificultat i paciència. Però el text és d’ell, és el seu clam! Diu així:

M’han robat les llàgrimes
si algú les troba
que me les torni.

I la seva rúbrica, ara amb traç infantil, a sota: Jordi Buscà Colell.

Se m’han negat els ulls, Jordi, però no puc donar-te les meves llàgrimes, prou que ho faria si pogués. Ànims, Jordi! Endavant! Una abraçada i bones festes. Segur que els que t’estimen et seguiran acompanyant i ajudant. Jo espero que arribarà un dia en que podrem tornar a fer-la petar a qualsevol indret de la nostra ciutat.


Quan la fosca nit sembli interminable
per favor ... recorda’m.




(La Pica d'Estats i la Vall Ferrera des del coll de Sotllo)
Mataró, 23 de desembre.

21 de desembre, 2010

L'Oriol Batista.

A primera hora del matí, l’Alcalde em comunica la mort de l’Oriol Batista.

L’Oriol ha aguantat, bravament, la seva terrible malaltia lluitant fins al final. Va ser ell personalment el que va tenir interès en comunicar-me el diagnòstic que li varen fer. L’hem anat seguint aquest darrers temps, com els seus familiars, amics, companys i col·laboradors, a ell i a l’evolució de la seva malaltia.

A l’Oriol el vaig col·locar a la proposta de la llista socialista a les eleccions municipals del 1999. Era independent, llavors no estava afiliat al PSC. Me’l va proposar la Consol Prados. Era pedagog i treballava d’educador especial a la Residència del Mas Sant Jordi, a Cerdanyola. Precisament d’aquest tema va ser la meva darrera conversa amb ell, a peu dret al mig de la Rambla no fa pas gaire. Havia sorgit com a ciutadà compromès dels cercles catòlics dels Salesians lligats al barri de La Llàntia. Vaig creure que seria una bona aposta.

Ho va ser. Va ser una bona aposta. Treballador, reflexiu, compromès i col·laborador. Tenia, hauria tingut, un bon recorregut com a polític local lluitador per la millora social, especialment venint professionalment d’on venia, de la infantesa vulnerable i desprotegida.

No sé pas on hauria d’anar ara a buscar gent per ser regidors a l’Ajuntament. No és la meva preocupació –ja vaig complir amb aquesta tasca sobradament-, ni conec prou bé la dinàmica social mataronina per saber on s’ha de llençar l’ham. El meu relatiu allunyament físic i polític de la ciutat fa lògic que així sigui.

El que sí sé és que amb l’Oriol llavors vaig encertar i ara el ploro. I ploro també per la meva ciutat que malaguanyadament ha perdut un predisposat i capacitat servidor públic que no ha pogut donar tot el que tenia potencialment a dins. Que la seva curta vida sigui exemple de i per la ciutadania.

Descansi en pau. Et recordarem sempre. Montse, una forta abraçada.

Madrid, 21 de desembre.

19 de desembre, 2010

Res més a dir.


El Roto, a El País del 18/12.
Mataró, 19 de desembre.

17 de desembre, 2010

L’estat d’alarma. Tres Decrets que en són quatre.

El Govern ha decidit i el Congrés, d’acord amb el que preveu la Constitució, ha validat perllongar l’estat d’alarma per la normalització del servei públic essencial del transport aeri. (Amb els vots favorables del G.P.Socialista, el G.P. de CiU, el G.P. de PNV i dels diputats de Coalició Canària: l’abstenció del G.P. Popular i els vots en contra dels diputats d’ERC, IU-ICV i BNG).

Fa l’efecte que tot va començar amb la decisió d’incloure al Real Decret Llei de mesures econòmiques del passat 3 de desembre d’un apartat que aclaria les hores de treball efectiu anual dels controladors aeris (Real Decret -Llei 13/2010 de 3 de desembre). Hi haurà discussió molt temps de si aquest fet va ser la causa de l’abandonament pels controladors del seus llocs de treball la tarda del mateix dia 3, o que va ser la conseqüència de que es tenia la certesa del que anava a passar, doncs hi havia indicis evidents de que passaria. Coneixent els antecedents de l’actuació xantatgista d’aquest col·lectiu jo m’inclino més per la conseqüència que per la causa.

De l’abandonament dels llocs de treball, i de les seqüeles que es van haver de prendre de tancament de l’espai aeri, en va sortir aquell mateix dia el segon decret, de control militar de la feina d’aquests treballadors (Real Decret 1611/ 2010 de 3 de desembre). Amb aquest segon decret activat, els controladors varen pretendre reprendre les negociacions, però ja no tenien al davant el Ministeri de Foment sinó el de Defensa. Pel que s’ha conegut, en lloc de plegar veles van augmentar la seva aposta: tornar al treball a canvi de que AENA els tornés al conveni del 1999! Precisament el nus gordià que s’havia tallat.

No va quedar altra sortida que la declaració de l’estat d’alarma previst a la Constitució (Real Decret 1673/2010 de 4 de desembre). Podien pensar, els controladors, atiats pel ambient polític i mediàtic en que estem immersos, que el Govern estava en un estat de feblesa que els permetria sortir victoriosos d’aquest fort envit. El càlcul era errat. Cap Govern pot acceptar sense reaccionar convenientment que se’l pretengui doblegar. La pretensió és inacceptable. Era precís activar els mecanismes extraordinaris previstos constitucionals que mai s’havien utilitzat encara. El Consell de Ministres, convocat d’urgència a primera hora del matí del dissabte dia 4, va acordar declarar l’estat d’alarma. A la seva entrada immediata en vigor, acorralats per la força legal, ja que fins llavors se’ls fotia als controladors l’opinió pública, la publicada i els perjudicis socials i econòmics ocasionats, varem retornar al treball i varen entrar a la cleda.

La prolongació de l’estat d’alarma era una mesura cautelar evident donades les dates nadalenques en que estem i la necessitat de donar garanties a la ciutadania i als sectors econòmics afectats per un hipotètic rebrot de la protesta. La credibilitat del col·lectiu d’aquests treballadors no existeix desprès del desproporcionat i agosarat intent de fer valdre per la força les seves pretensions.

Però aquests tres decrets no s’entenen si no ens remuntem a un quart decret que és l’origen de tot l’afer. És el que va ser necessari prendre el mes de febrer passat (Real Decret –Llei 1/2010 de 5 de febrer) davant l’impossibilitat d’arribar a un acord amb aquests treballadors ja que, vençut l’any 2004 el conveni de l’any 1999, no es podia continuar sostenint una situació de soterrada i irregular protesta per intentar mantenir una situació de privilegi com la que era evident que havien anat aconseguint aquests col·lectiu en base als seus continuats polsos amb els Governs durant molts anys, Governs que sempre s’havien acabat arrugant (achantándose) a les seves pretensions. Cal remarcar que aquest Decret va ser validat per sentència de l’Audiència Nacional davant el recurs que varen presentar els controladors amb unes consideracions molt dures vers els ells.

Ara, els controladors fan tota mena de declaracions de que no passarà res de res, de que no hi tornaran, i es presenten –adequadament amb les dates- vestits amb pells de xai, com humils pastorets. Tard, arriben tard. La ciutadania i el Govern amb ella, encara sent l’olor de sofre que deixa el pas d’en Banyeta. Cal garantir, sense cap mena de dubte, que tothom que vulgui agafar un avió en aquestes dates pugui tornar a casa per Nadal.
“Vuelve, a casa vuelve, por Navidad”.

Madrid, 16 de desembre.

14 de desembre, 2010

L’atreviment de La Vanguardia (i d’altres).

Fa uns dies, la setmana passada, La Vanguardia publicava un article signat per Luis Izquierdo sobre el què pensàvem els Diputats en Corts del PSC sobre un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats.

A la sortida d’una sessió plenària, al passadís on els/les periodistes aprofiten per recollir les primeres impressions del debat parlamentari, se’m va acostar una persona que no coneixia, i que suposo que ell tampoc em coneixia a mi (ja que portava a la mà un foli amb les fotografies dels famosos 25 cercant-nos per les cares) i em va disparar, sense ni tenir la cortesia de presentar-se, si jo creia que havíem de tenir grup parlamentari propi. Amb la mateixa rapidesa de la seva pregunta vaig respondre escaridament amb un no ben clar. Res més, sembla que ja n’hi havia prou.

La sorpresa la vaig tenir alguns dies desprès, quan algú em va ensenyar el resultat d’aquella mena d’enquesta, ja que també van anar a cercar respostes sobre el tema dels meus companys/es.

No, no, la sorpresa no va ser que cap contestés afirmativament. Com qualsevol pot suposar, la majoria dels 25 ens veiem força, estem plegats moltes hores i no parlem solament de futbol, sinó que generalment parlem de política i, a més, de la nostra feina concreta, i per tant crec saber amb bastant certesa el que pensem sobre determinats temes. El que estic segur que no ho saben són els periodistes en general ja que rarament ens pregunten res, a menys que siguis algú -segons ells- de pes (polític, evidentment) o hagis dit, o fet, algun estirabot que els cridi l’atenció. Molt de parlar dels 25, però al menys 20, o més, som completament invisibles i per tant desconeguts.

La sorpresa va ser el titular que el periodista va posar, o li varen posar, a l’entradeta del seu treball: “Ningún diputado del PSC en Madrid se atreve a reclamar un grupo propio”. Sorprenent! D’on infereixen aquest “Ningún… se atreve…”? De la meva resposta evidentment que no. Vaig dir ras i curt que no, i ho crec fermament. No sé perquè ara tenim que parlar d’aquest tema. Perquè algun company, tan espanyolista com jo, ho ha tret? I què? Clar, ell té més pes que jo, … potser. Potser, ja que la meva paraula i el meu vot valen tant com el seu. Ja, però a ell li fan cas, a mi, no.

Avui, he engegat a una periodista de la ràdio (pública, municipal) de la meva localitat pel mateix. Perquè he de contestar sobre aquest tema? Perquè al periodista l’interessa? Doncs, a mi no m’interessa, ni em preocupa gens. Per cert, aquests de Ràdio Mataró no em truquen mai per res, això que em tenen ben a mà. Sembla que això de l’economia, o el què fa i el què pensa, un Diputat de la seva localitat no és pas cap tema d’interès en els temps que vivim. Ara, tenir o no tenir grup parlamentari propi a Madrid és molt rellevant ( … per alguns, entre els que no m’hi compto) per córrer a trucar-lo.

Temps de trivialitats i futeses. Paisatge líquid.

Madrid, 14 de desembre.

07 de desembre, 2010

Desestabilitzador.

Varem comprar els passatges al febrer. Enguany volíem anar a veure els mosaics bizantins de Ravenna. Vol a Bolonya i, a més, visitaríem les ciutats de l’Emilia Romanya: Ferrara, Ravenna, Parma, Módena.

Esbargir la boira desprès del desprès. L’abandó de la feina dels controladors aeris ha frustrat el projecte. A mitja tarda del divendres va córrer la noticia. Atenció, penjats dels informatius, d’Internet, comunicant-nos per telèfon. Què fem? Ibèria suspèn els vols fins les 11h. de l’endemà. Cap a les dues de la matinada, però, va semblar que s’aclaria el panorama. Potser volaríem amb algun retràs, però semblava que es començava a solucionar el problema. Era molt gros el que podia passar en el pont de la Constitució Immaculada.

En varem presentar al Prat i tot va anar com una seda. El checking ràpid. A la porta d’embarcament, l’auxiliar que ens va atendre ens diu: “Hi ha l’avió a punt, i també la tripulació. Sols falta que els controladors s’hi posin”. Sí, l‘avió era al peu del “finger”. Els controladors del torn de nit ja s’havien incorporat i donava tota la impressió que amb un retard més o menys suportable sortiríem.

Nova informació: “Sembla que si no s’espatlla podem enlairar-nos a la set de la tarda”. Bé, anem-nos-en a passejar i a dinar a Barcelona i ja tornarem a la tarda. Però, quan sortíem del museu Barbier-Müeller, al carrer Montcada, (interessant, poc conegut i menys visitat), ens avisen que tots els vols s’ha finalment cancel·lat, la situació s’ha deteriorat, i que estan tornant les maletes. Retorn al Prat, els equipatges dels decebuts viatgers arrenglerades fora de les cintes, cap perspectiva de solució en aquells moments del migdia. Prenem la decisió d’anul·lar-ho tot. El viatge, el cotxe que teníem a punt a l’arribada, l’hotel,… i les expectatives d’uns dies italians, cultura i companyonia compartida. Suposo que amb les expectatives desencisades i les ganes decebudes no varem considerar convenient insistir mantenir-ho.

Res, cap a la Barceloneta a superar les penes. Un bon arròs melós de sépia i escamarlans, excel·lent. Qué calia fer, sinó?. A les penes, punyalades...

La reflexió: Algun correu he rebut sobre el tema. Interpretacions paranoiques, explicacions conspiratives. No crec que n’hi hagi per tant, però mai se sap. Encara que amb la situació en què estem de deslegitimació de la política en general i més en concret del Govern socialista i del seu President és entenedor que hi hagi qui pensi –al·lucinadament- que pot fer un pols a l’Estat com aquell que res. Però estan equivocats, i més quan les enquestes donen malament. Poques coses més hi ha a perdre ja per motius tacticistes, i llavors prendre decisions, no condicionades per requeriments electorals, és més senzill. La resposta pot ser més contundent, com cal.

Dijous ens convoquen d’urgència al Congrés en sessió extraordinària per debatre, sols debatre?, el tema. Crec que, si no he entès malament els articles de la Constitució i del Reglament del Congrés que parlen de l’estat d’alerta, és per perllongar-lo. Lògic, això no es pot repetir, és massa gros, no ja pel funcionament d’un Estat que mereixi el nom de tal, sinó que la situació econòmica que travessem no pot acceptar arrauxades apostes com aquesta que alguns han pretès fer irresponsablement.

Sant Feliu de Guíxols, 6 de desembre.

04 de desembre, 2010

Després.

Posem-nos-hi. Han passat moltes coses, estan passant moltes coses. Les eleccions autonòmiques catalanes, el seu resultat diumenge passat i les seves conseqüències.

Però també moltes coses importants al món: canonades a Corea, veurem què dona de sí; especulació exacerbada sobre els deute sobirà dels països perifèrics de l’euro –entre ells el nostre-; la sortida a la llum del contingut de les clavegueres politiques dels EUA amb WikiLeaks; els mundials de futbol a Rússia; … No tant lluny: la victòria del Barça, de la que en menjarem força; la brega quasi bé diària del Govern espanyol amb les turbulències financeres. Molt a prop meu: la mort de l’amic i company Jordi Garcia Bosch, de Vilassar de Mar.

M’he posat al dia d’alguna feina pendent: la comunitat de veïns –ja torno a presidir alguna cosa-; els àlbums de fotografies de les vacances de l’any passat a Turquia (encara queda pendent el de les d’aquest any); la feina corresponent de Madrid, amb els comptes de l’Ajuntament de Villablino (León), tota una història.

Però el principal tema ha estat, és i sembla que serà per un bon temps el primer, el de les eleccions catalanes. Ens varen anar –als socialistes- molt malament. Sembla que tot apuntava que seria així, des de les enquestes, a l’ambient i a la pròpia campanya.

Vaig fer els actes que em varen demanar. Vaig fer de figurant, també, quan se’m va requerir. Em vaig trobar “còmode” amb el discurs que vaig haver de fer. Parlar de la crisi econòmica i de les seves conseqüències no em ve pas de nou, tant mateix fa més d’un any que en parlo i crec que el faig entenedor. Parlar de la nostra posició sobre l’Estatut i el camí dels socialistes catalans en aquest tema també me’l sé i el comparteixo plenament.

Però no ha estat la campanya la que podia determinar el resultat. El mal de la bestia ve de lluny, d’uns quants anys, d’unes formes de treball enrocades, d’unes estratègies –al meu mode de veure- equivocades i molt poc discutides orgànicament. Si hi afegim la situació política i econòmica actual, el resultat no podia ser un altre. Prou van maldar, encara que potser maldestrament, els militants socialistes per superar les adversitats, però certament amb un resultat ben poc lluït. Alguns “invents” d’aquesta campanya -per a mi- no varen ser tampoc gaire encertats.
Cursiva
La crisi econòmica i les gestions governamentals aquí i a fora, l’incapacitat de l’esquerra occidental per afrontar-la, la socialdemocràcia “in albis” arreu; el desgast de l’Estatut –més de set anys amb el tema-, el funcionament del Govern d’Entesa (el très partit) més que la seva gestió; les limitacions conegudes del nostre candidat en el món mediàtic d’avui, a part, segurament, d’algunes altres característiques seves; l’ofensiva de la dreta, el desconcert de l’esquerra; l’incapacitat de centrar el debat en el nivell real en que havia d’estar -el de la gestió autonòmica-, la ciutadania sense referents clars en el nostre camp, les ofertes electorals més sentimentals que racionals, … En fi, ja és història per analitzar.

Ara toca repassar i repensar tot això. Treure’n conseqüències i tirar endavant. Tornar a carregar la pedra a l’esquena i pujar altre cop muntanya amunt. El de tota la vida.


Mataró, 3 de desembre.