L'Oriol Batista.

A primera hora del matí, l’Alcalde em comunica la mort de l’Oriol Batista.

L’Oriol ha aguantat, bravament, la seva terrible malaltia lluitant fins al final. Va ser ell personalment el que va tenir interès en comunicar-me el diagnòstic que li varen fer. L’hem anat seguint aquest darrers temps, com els seus familiars, amics, companys i col·laboradors, a ell i a l’evolució de la seva malaltia.

A l’Oriol el vaig col·locar a la proposta de la llista socialista a les eleccions municipals del 1999. Era independent, llavors no estava afiliat al PSC. Me’l va proposar la Consol Prados. Era pedagog i treballava d’educador especial a la Residència del Mas Sant Jordi, a Cerdanyola. Precisament d’aquest tema va ser la meva darrera conversa amb ell, a peu dret al mig de la Rambla no fa pas gaire. Havia sorgit com a ciutadà compromès dels cercles catòlics dels Salesians lligats al barri de La Llàntia. Vaig creure que seria una bona aposta.

Ho va ser. Va ser una bona aposta. Treballador, reflexiu, compromès i col·laborador. Tenia, hauria tingut, un bon recorregut com a polític local lluitador per la millora social, especialment venint professionalment d’on venia, de la infantesa vulnerable i desprotegida.

No sé pas on hauria d’anar ara a buscar gent per ser regidors a l’Ajuntament. No és la meva preocupació –ja vaig complir amb aquesta tasca sobradament-, ni conec prou bé la dinàmica social mataronina per saber on s’ha de llençar l’ham. El meu relatiu allunyament físic i polític de la ciutat fa lògic que així sigui.

El que sí sé és que amb l’Oriol llavors vaig encertar i ara el ploro. I ploro també per la meva ciutat que malaguanyadament ha perdut un predisposat i capacitat servidor públic que no ha pogut donar tot el que tenia potencialment a dins. Que la seva curta vida sigui exemple de i per la ciutadania.

Descansi en pau. Et recordarem sempre. Montse, una forta abraçada.

Madrid, 21 de desembre.