Desestabilitzador.

Varem comprar els passatges al febrer. Enguany volíem anar a veure els mosaics bizantins de Ravenna. Vol a Bolonya i, a més, visitaríem les ciutats de l’Emilia Romanya: Ferrara, Ravenna, Parma, Módena.

Esbargir la boira desprès del desprès. L’abandó de la feina dels controladors aeris ha frustrat el projecte. A mitja tarda del divendres va córrer la noticia. Atenció, penjats dels informatius, d’Internet, comunicant-nos per telèfon. Què fem? Ibèria suspèn els vols fins les 11h. de l’endemà. Cap a les dues de la matinada, però, va semblar que s’aclaria el panorama. Potser volaríem amb algun retràs, però semblava que es començava a solucionar el problema. Era molt gros el que podia passar en el pont de la Constitució Immaculada.

En varem presentar al Prat i tot va anar com una seda. El checking ràpid. A la porta d’embarcament, l’auxiliar que ens va atendre ens diu: “Hi ha l’avió a punt, i també la tripulació. Sols falta que els controladors s’hi posin”. Sí, l‘avió era al peu del “finger”. Els controladors del torn de nit ja s’havien incorporat i donava tota la impressió que amb un retard més o menys suportable sortiríem.

Nova informació: “Sembla que si no s’espatlla podem enlairar-nos a la set de la tarda”. Bé, anem-nos-en a passejar i a dinar a Barcelona i ja tornarem a la tarda. Però, quan sortíem del museu Barbier-Müeller, al carrer Montcada, (interessant, poc conegut i menys visitat), ens avisen que tots els vols s’ha finalment cancel·lat, la situació s’ha deteriorat, i que estan tornant les maletes. Retorn al Prat, els equipatges dels decebuts viatgers arrenglerades fora de les cintes, cap perspectiva de solució en aquells moments del migdia. Prenem la decisió d’anul·lar-ho tot. El viatge, el cotxe que teníem a punt a l’arribada, l’hotel,… i les expectatives d’uns dies italians, cultura i companyonia compartida. Suposo que amb les expectatives desencisades i les ganes decebudes no varem considerar convenient insistir mantenir-ho.

Res, cap a la Barceloneta a superar les penes. Un bon arròs melós de sépia i escamarlans, excel·lent. Qué calia fer, sinó?. A les penes, punyalades...

La reflexió: Algun correu he rebut sobre el tema. Interpretacions paranoiques, explicacions conspiratives. No crec que n’hi hagi per tant, però mai se sap. Encara que amb la situació en què estem de deslegitimació de la política en general i més en concret del Govern socialista i del seu President és entenedor que hi hagi qui pensi –al·lucinadament- que pot fer un pols a l’Estat com aquell que res. Però estan equivocats, i més quan les enquestes donen malament. Poques coses més hi ha a perdre ja per motius tacticistes, i llavors prendre decisions, no condicionades per requeriments electorals, és més senzill. La resposta pot ser més contundent, com cal.

Dijous ens convoquen d’urgència al Congrés en sessió extraordinària per debatre, sols debatre?, el tema. Crec que, si no he entès malament els articles de la Constitució i del Reglament del Congrés que parlen de l’estat d’alerta, és per perllongar-lo. Lògic, això no es pot repetir, és massa gros, no ja pel funcionament d’un Estat que mereixi el nom de tal, sinó que la situació econòmica que travessem no pot acceptar arrauxades apostes com aquesta que alguns han pretès fer irresponsablement.

Sant Feliu de Guíxols, 6 de desembre.