Fa uns dies, la setmana passada, La Vanguardia publicava un article signat per Luis Izquierdo sobre el què pensàvem els Diputats en Corts del PSC sobre un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats.
A la sortida d’una sessió plenària, al passadís on els/les periodistes aprofiten per recollir les primeres impressions del debat parlamentari, se’m va acostar una persona que no coneixia, i que suposo que ell tampoc em coneixia a mi (ja que portava a la mà un foli amb les fotografies dels famosos 25 cercant-nos per les cares) i em va disparar, sense ni tenir la cortesia de presentar-se, si jo creia que havíem de tenir grup parlamentari propi. Amb la mateixa rapidesa de la seva pregunta vaig respondre escaridament amb un no ben clar. Res més, sembla que ja n’hi havia prou.
La sorpresa la vaig tenir alguns dies desprès, quan algú em va ensenyar el resultat d’aquella mena d’enquesta, ja que també van anar a cercar respostes sobre el tema dels meus companys/es.
No, no, la sorpresa no va ser que cap contestés afirmativament. Com qualsevol pot suposar, la majoria dels 25 ens veiem força, estem plegats moltes hores i no parlem solament de futbol, sinó que generalment parlem de política i, a més, de la nostra feina concreta, i per tant crec saber amb bastant certesa el que pensem sobre determinats temes. El que estic segur que no ho saben són els periodistes en general ja que rarament ens pregunten res, a menys que siguis algú -segons ells- de pes (polític, evidentment) o hagis dit, o fet, algun estirabot que els cridi l’atenció. Molt de parlar dels 25, però al menys 20, o més, som completament invisibles i per tant desconeguts.
La sorpresa va ser el titular que el periodista va posar, o li varen posar, a l’entradeta del seu treball: “Ningún diputado del PSC en Madrid se atreve a reclamar un grupo propio”. Sorprenent! D’on infereixen aquest “Ningún… se atreve…”? De la meva resposta evidentment que no. Vaig dir ras i curt que no, i ho crec fermament. No sé perquè ara tenim que parlar d’aquest tema. Perquè algun company, tan espanyolista com jo, ho ha tret? I què? Clar, ell té més pes que jo, … potser. Potser, ja que la meva paraula i el meu vot valen tant com el seu. Ja, però a ell li fan cas, a mi, no.
Avui, he engegat a una periodista de la ràdio (pública, municipal) de la meva localitat pel mateix. Perquè he de contestar sobre aquest tema? Perquè al periodista l’interessa? Doncs, a mi no m’interessa, ni em preocupa gens. Per cert, aquests de Ràdio Mataró no em truquen mai per res, això que em tenen ben a mà. Sembla que això de l’economia, o el què fa i el què pensa, un Diputat de la seva localitat no és pas cap tema d’interès en els temps que vivim. Ara, tenir o no tenir grup parlamentari propi a Madrid és molt rellevant ( … per alguns, entre els que no m’hi compto) per córrer a trucar-lo.
Temps de trivialitats i futeses. Paisatge líquid.
Madrid, 14 de desembre.
A la sortida d’una sessió plenària, al passadís on els/les periodistes aprofiten per recollir les primeres impressions del debat parlamentari, se’m va acostar una persona que no coneixia, i que suposo que ell tampoc em coneixia a mi (ja que portava a la mà un foli amb les fotografies dels famosos 25 cercant-nos per les cares) i em va disparar, sense ni tenir la cortesia de presentar-se, si jo creia que havíem de tenir grup parlamentari propi. Amb la mateixa rapidesa de la seva pregunta vaig respondre escaridament amb un no ben clar. Res més, sembla que ja n’hi havia prou.
La sorpresa la vaig tenir alguns dies desprès, quan algú em va ensenyar el resultat d’aquella mena d’enquesta, ja que també van anar a cercar respostes sobre el tema dels meus companys/es.
No, no, la sorpresa no va ser que cap contestés afirmativament. Com qualsevol pot suposar, la majoria dels 25 ens veiem força, estem plegats moltes hores i no parlem solament de futbol, sinó que generalment parlem de política i, a més, de la nostra feina concreta, i per tant crec saber amb bastant certesa el que pensem sobre determinats temes. El que estic segur que no ho saben són els periodistes en general ja que rarament ens pregunten res, a menys que siguis algú -segons ells- de pes (polític, evidentment) o hagis dit, o fet, algun estirabot que els cridi l’atenció. Molt de parlar dels 25, però al menys 20, o més, som completament invisibles i per tant desconeguts.
La sorpresa va ser el titular que el periodista va posar, o li varen posar, a l’entradeta del seu treball: “Ningún diputado del PSC en Madrid se atreve a reclamar un grupo propio”. Sorprenent! D’on infereixen aquest “Ningún… se atreve…”? De la meva resposta evidentment que no. Vaig dir ras i curt que no, i ho crec fermament. No sé perquè ara tenim que parlar d’aquest tema. Perquè algun company, tan espanyolista com jo, ho ha tret? I què? Clar, ell té més pes que jo, … potser. Potser, ja que la meva paraula i el meu vot valen tant com el seu. Ja, però a ell li fan cas, a mi, no.
Avui, he engegat a una periodista de la ràdio (pública, municipal) de la meva localitat pel mateix. Perquè he de contestar sobre aquest tema? Perquè al periodista l’interessa? Doncs, a mi no m’interessa, ni em preocupa gens. Per cert, aquests de Ràdio Mataró no em truquen mai per res, això que em tenen ben a mà. Sembla que això de l’economia, o el què fa i el què pensa, un Diputat de la seva localitat no és pas cap tema d’interès en els temps que vivim. Ara, tenir o no tenir grup parlamentari propi a Madrid és molt rellevant ( … per alguns, entre els que no m’hi compto) per córrer a trucar-lo.
Temps de trivialitats i futeses. Paisatge líquid.
Madrid, 14 de desembre.
1 comentari:
Manel, ¿no cree usted que Mataró Radio ha sido un invento de los que están ahora en el ayuntamiento para colocar a gente amiga y darles un buen sueldo, como al niño de Salicrú, al que rapidamente le dieron el momio de jefe de informativos (aunque ahora no esté)? En fin, desde que usted se fue la cosa declina visiblemente. Ah, cómo le echamos en falta algunos. Un saludo
Publica un comentari a l'entrada