19 de novembre, 2010

El creixement del 3er. trimestre.

(Font: I.N.E.)
No ens enganxem a la recuperació europea, però no anem en direcció diferent. Hi ha un cert “decalatge” en la comparació de les evolucions. No varem caure tant baix l’any passat, però en la recuperació no som tant àgils, la recuperació és més lenta.
Es nota, arreu, la retirada dels estímuls fiscals. Van fer el seu paper per sortir del pou. Ara, que ja estem en positiu, el creixement hauria de ser per ell mateix. Veurem quina “alegria” hi haurà aquest Nadal.

El debat continua centrat en les elevades xifres de l’atur. Ja seria hora de que ens ho miréssim d’una forma diferent. No ens en sortirem amb la consideració d’atacar el problema amb les polítiques tradicionals en aquest camp.

Estan canviant moltes coses en aquesta crisi i la sortida no serà amb els esquemes anteriors. El món serà, ja és, diferent, l’economia també. El treball, l’ocupació, per fer-hi front també. Temps enrere vaig fer una proposta: Solidaritat pels grans, però mobilitat i formació pels joves. Hi ha el que hi ha. Quan més aviat ho acceptem, millor.

Madrid, 18 de novembre.

18 de novembre, 2010

Multiculturalisme, no.

Fa alguns dies la cancellera alemanya Angela Merkel va fer unes consideracions sobre el multiculturalisme derivades de les politiques d’immigració que han estat aplicades al seu país. Vaig estar temptat de comentar-les.

Ara, en campanya electoral a Catalunya, i potser com a pròleg per més endavant, el PP ha tret un paper fixant la seva posició que remarca la seva forma de pensar, i sobre tot, d’actuar. Cal acotar als “altres”. Per què hi ha els “uns”, els d’aquí, i els “altres”, que són de fora. Cal dir als “altres” què han de fer, com han de ser. No estan sols en aquesta posició, més o menys explícitament els acompanyen altres partits dretans.

No és això, no s’ha d’anar per aquí.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’explicar-ho en una reunió de la Xabaca socialista de Mataró. De què pensem sobre el tema de la integració dels nou vinguts, de com hem de tractar als immigrants.

(En la foto el company Mohamet Belkaid, la futura sang catalana, en campanya.)

Cal fer un pròleg sobre història i geografia, especialment en relació amb als moros (que és com els llatins havien anomenat sempre als magrebins). Les coses són com són, no les hem d’amagar. Som ara frontera de desigualtats socioeconòmiques evidents i varem ser molts segles –fa temps- frontera mòbil i conflictiva, de flux i reflux, de cultures llavors enfrontades.

Cal fer una ample exposició de com es construeixen les societats obertes. Per acumulació i barreja, per sedimentació desprès, i a tornar-hi. Així ha estat en totes les societats al llarg dels segles. Voler pensar que les societats tenen unes essències immutables provinents del fons dels temps és errat. No hi ha propietaris de les societats, perquè sempre estan en construcció. Som en major o menor grau, ara i abans, fruit de la mobilitat i de la barreja. Els francesos a Mataró al segle XVII, o el moviment dels espanyols al segle XX. No parlem pas d’Amèrica, tant la del Nord com la del Sud.

Que tothom parli, vesteixi, visqui com vulgui. Sols cal que accepti i acati les normes col·lectives de les comunitats on van a parar. Aquí hem lluitat molts anys per la separació de les creences privades de les normes col·lectives. Aquí hem lluitat per l’assumpció i pel compliment dels drets humans. Aquí tenim un funcionament fruit de la nostra història i de les lluites de la gent que l’ha viscut.

En el futur, les normes les farem entre tots els que estiguin aquí. Lluitarem per anar progressant. No és segur que reeixim, però –al menys alguns, els nostres- no ho abandonarem. Lluitarem per això.

Doncs, ja ho saben què es trobaran els que es vulguin establir entre nosaltres. Que no s’enganyin. No estem pel multiculturalisme. Sols estem per la cultura de la llibertat, de les llibertats. I que tothom, respectant-la, vagi com vulgui i faci en l’ordre privat el que cregui. No cal decretar ni fer imposicions, ni en el vestir, ni en la llengua, ni en res. Sols cal imposar el compliment de la Llei.

Cal fer un epíleg. Estem en una situació de crisi econòmica, de forta crisis, amb tot el que comporta, especialment en una elevada taxa d’atur. En aquesta situació, cal ser prudents, cal saber que hi haurà reaccions xenòfobes, es previsible. Cal ser cautelosos, doncs, i actuar – tots, els d’aquí i els de fora- convenientment, tant per defensar les nostres posicions, com per no caure en les provocacions dels adversaris de la llibertat.

Madrid, 17 de novembre.

17 de novembre, 2010

Els “colors de la tardor” d’enguany.

Pujant per la A-2, a l’alçada de Figueres, sempre ens decantàvem a la dreta, cap a l’Empordà que vesa a la badia de Roses, emblemàtic territori fresat des d’abans dels fenicis.

Buscant els “colors de la tardor” enguany, en aquest indret, ens hem inclinat cap a l’esquerra, zona que desconeixíem, cap a Maçanet de Cabrenys. Pocs “colors de tardor”. El paisatge és un atapeït bosc d’alzina surera que manté el verd tot l’any fins la carena pirinenca que delimita la frontera.


Ver mapa más grande


Aquí han aprofitat els fons europeus a fons fins el fons (mai tant ben dit). D’entrada la carretera. Jo pensava que no enllaçava, o que enllaçava rudimentàriament, amb el cantó francès. No, no, una excel·lent carretera amb algun viaducte imponent que salva l’antic traçat fins arribar a dalt la frontera on empalma amb una escadussera ruta francesa que segurament deu motivar comentaris inversos als que fèiem nosaltres quan no estàvem a Europa.

La baixada cap a l’altra banda, vers Ceret per Sant Llorenç de Cerdans, sí que estava motejada dels grocs i marrons de les fulles dels arbres de fulla caduca corresponents a la temporada.

El poble de Maçanet de Cabrenys molt arregladet, també amb fons europeus transfronterers. Poca base econòmica. El suro va deixar ja fa molt temps de ser rellevant. Algun ramat de bens i cabres. Segones residències, suposo que de gent de Figueres, i uns quants establiments gastronòmics que sembla que són molt aprofitats pels francesos. Cuina de temporada, bolets i quelcom que no ens és habitual: civet de senglar.

L’amic Joan Armangué ha publicat recentment un llibre, en format digital, sobre l’Empordà en l’espai transfronterer.

A la tornada passem pel pantà de Boadella, solitari, que amb les darreres pluges s’ha recuperat força, encara que sols està al 50% de la seva capacitat, i pugem, a Terrades, fins al seu Santuari de la Salut amb unes bones vistes però, a mitja tarda de tardor, també ben solitari. Excursió per un altre tros de territori que val la pena.

Madrid, 16 de novembre.

14 de novembre, 2010

Esgotador.

Aquests dies, entre d’altres temes pendents que he anat acomplint, ens està tocant als Diputats/es la feinada d’atendre el bombardeig a que estem sotmesos de e-mails dels contraris a la regulació de determinades descarregues de continguts que corren per Internet.

El tema que es qüestiona està determinat en una disposició addicional de la Llei de l’Economia Sostenible, que ara s’està debatent en Comissió al Congrés, i el seu redactat ha encès –sembla- la xarxa. S’ha organitzat una campanya –no és cap novetat aquest procediment- a partir de la disponibilitat pública de les nostres adreces de correu electrònic protestant contra la pretensió existent d’un cert control de la utilització pública i lucrativa, o no, de continguts particulars que tenen els seus corresponents costos, i demanant la seva retirada.

Tres qüestions a considerar sobre aquest fet. En primer lloc, el sistema emprat. Sí, ha de ser normal que tothom es pugui dirigir directament als diputats/es, i també ha de ser normal que es puguin organitzar campanyes específiques que esdevinguin veritables bombardejos. Ara bé, aquest darrer cas també planteja inconvenients. Uns pels propis remitents, ja que un cop t’has assabentat del contingut de la protesta amb les primeres queixes rebudes procedeixes a obviar les que venen al darrera. L’altra pels receptors, ja que estàs obligat a una operació de destriar aquest correu del normal amb la feinada corresponent que comporta. Uns quants centenars, algun miler, de correus esborrats, la majoria sense obrir, a risc –com és aquest el cas- que no tots diguin el mateix i fins i tot que n’hi hagi d’interessants per considerar i a risc també que n’esborris d’altres que no tenen res a veure sense adonar-te.

La superació de la democràcia representativa, amb la facilitat existent en l’actualitat per les possibilitats tècniques, no és tant clara com sembla. La superació, o el intent de fer-ho, d’institucions, o organitzacions, o agrupaments representatius, tampoc és fàcil ja que no saps si 2.000 són 200.000 o 200 i més moltes vegades des de l’anonimat. Podem caure molt fàcilment en tàctiques polítiques leninistes o en plantejaments anarquistes que tenen resultats discutibles.

En segon lloc hi ha el contingut de la protesta en sí. No tinc gens clar l’economia de la xarxa. Cert, és un problema meu, però no el tinc gens clar. Es pot dir: no cal pensar-hi, això està superat o s’ha de superar. Bé, bé, hi ha un costos que algú deu haver d’assumir. Instal·lacions, equips, mantenidors, proveïdors varis, que fan anar la xarxa. Aquesta no funciona per art de màgia. Potser tot això ja està molt resolt, o no. Crec que hi ha molta alegria, en nosaltres els usuaris, respecte a aquest tema. És tant fàcil fer demagògia contra en Gates i companyia, contra les Telefòniques i semblants, ...Però el cert és que els costos, tant de continguts com de serveis, s’han d’assumir per algú ja que evidentment no hi ha ningú treballant de franc, nosaltres els usuaris tampoc.

Ja sé que hi ha molt d’altruisme i molt de benintencionat al món internauta, però tot té uns límits. Em sembla que hi ha molt d’utòpic que no toca gaire de peus al terra. Això dels drets fonamentals aplicat a aquest camp, quan encara en queda molt recorregut en els drets clàssics i sí fonamentals, crec que és un pèl exagerat. A menys que tot acabi essent dret fonamental, però posats aquí reivindicaria segurament abans moltes altres coses.

Però, el que tinc menys clar és el tema de l’apropiació de la producció cultural a cost zero per l’adquirent. Aquest és un tema molt complicat i probablement tenen raó alguns al dir que cal regular millor els drets derivats de la producció cultural d’acord amb les condicions actuals i els requeriments socials d’avui. D’aquí a negar la regulació n’hi un bon tros. Sempre recordo la incomprensió que jo tenia respecte als pagaments dels drets d’autor per part de l’Ajuntament fins que el meu secretari, que era autor teatral, em va fer caure en la necessitat de consideració de l’esforç i treball en la creació cultural que ha de ser tinguda en compte. Vaja, que els artistes i creadors també mengen.

La tercera qüestió fa referència al to, les formes i les expressions utilitzades per manifestar la protesta. De més o menys organitzats en equips, a manifestacions individuals. D’escrits respectuosos i educats, a barroers i insultants. De simples eslògans negatius, a intents –reeixits o no- d’explicació de la posició. Amb repeticions d’adreces, d’aquí i -pel que m’ha semblat- també de fora d’aquí. Hi ha de tot: Curiosos, interessants, per considerar, rebutjables, menyspreables, ...

N’he obert uns quants, forces, fins i tot n’he contestat alguns, però en conjunt he copsat un cert desconeixement del funcionament de les formes d’actuació política en una democràcia. No és d’estranyar, a més de poca formació existent sobre el tema la creixent deformació de l’acció pública hi contribueix molt a opinar i proposar a cop calent sense gaires coneixements. Podria ser tot un exercici acadèmic pels politòlegs l’anàlisi dels continguts que estem rebent aquest dies sobre aquest tema i a partir d’ells fer una determinada radiografia de la realitat de l’opinió ciutadana.

En fi, difícil, molt difícil es fa el debat polític públic a partir de les condicions que es trasllueixen de la campanya. I més amb un tema tant complicat com aquest. Pensar en altres temes més complexes encara com l’economia o la geoestratègia és ja un desideràtum inconcebible. Si ja ho és pels que ens hi dediquem... Complicat el món d’avui.

Mataró, 13 de novembre.

05 de novembre, 2010

Frase genial.

Llegit a la xarxa:

“Si quieres cambiar un cementerio, no esperes gran ayuda de los que están dentro.”

Mataró, 5 de novembre.

04 de novembre, 2010

Horrorós.

Aprofitant –suposo- la presentació a Barcelona de la Fundación Ideas, s’ha celebrat a la seu de la Fundació R.Campalans un encontre de representants de les fundacions de reflexió progressista de l’àmbit socialista que hi ha arreu de les comunitats autònomes per posar en comú algunes reflexions sobre diversos temes.

Fa uns dies, el company Albert Aixalà, director de la Campalans, em va demanar si podria fer una presentació de les idees que fa temps vinc exposant sobre les perspectives de la hisenda municipal. -“Cap problema, li vaig dir, encara que estic foragitat del pensament oficial per la meva heterodòxia”.

Certament, per mi era tot un repte veure la reacció d’una concurrència diferent a la que habitualment exposo les meves idees sobre aquest tema. Probablement, vaig suposar, que més entesa i més crítica, podria general un debat interessant i contrastat.

Vaig fer un power point amb l’esborrany del que pretenia dir i l’Albert em va demanar que en desenvolupes un curt paper per repartir prèviament a la trobada entre els assistents. No vaig incloure res de nou que no hagi exposat moltes vegades quan he hagut de parlar d’aquest tema, malgrat els dubtes que em susciten la falta de ressò del què dic i el meu allunyament de responsabilitats concretes sobre les finances municipals.

Els comentaris que va suscitar la meva presentació del paper distribuït no em varen sorprendre, ja que varen ser –malgrat el que jo podia pressuposar- semblants als que sento a final de les exposicions en altres àmbits ben diferents. “Valiente”, “en contradicción con la doctrina”, “estoy de acuerdo”,Es lo que hay y hay que decirlo”, “incorrecto políticamente y heterodoxo”, “lleno de sentido común”.

Els vaig dir que, de ser cert el que em deien, estava horroritzat ja que els documents, la doctrina i les manifestacions publiques dels nostres responsables orgànics i governamentals i dels nostres càrrecs electes estan en una línia ben diferent.

Va sortir, com sempre en aquesta mena de reunions, allò tant suat de “despertar la il·lusió a la ciutadania”. Difícil, molt difícil, si no expliquem la veritat del què passa a la gent ja que els estem condemnant a la frustració i al desencís.

Mataró, 4 de novembre.

03 de novembre, 2010

Sant Job.

De petit vaig tenir la sort de que els “hermanus” Maristes em fessin estudiar Historia Sagrada. Sí, de la creació divina de l’Univers, Adam i Eva i la poma, fins més enllà de la Contrareforma i el protestantisme amb els Papes cismàtics fins i tot. Sort, dic, ja que superficialment, si voleu, ens va donar una certa base cultural per comprendre una mica l’espai en que ens movem habitualment.

Sempre penso en les dificultats, crec que insuperables, dels joves d’ara al enfrontar-se a la història del art que ens envolta, per exemple, i trobo força patètics els esforços de les escoles i d’altres institucions per mantenir i celebrar unes tradicions ancestrals descontextualitzades totalment. Bé, però, aquest és un altre tema i no puc cridar massa ja que també hi he col·laborat.

De l’Antic Testament m’ha quedat uns grapats d’imatges. Una de les que més recordo és la de la figura del vell Job assegut a la porta de casa seva en mig de les seves misèries responent allò de: “Déu m’ho ha donat, Deu m’ho ha tret. Beneït sigui el seu nom”. Crec -em sembla que ho dec haver llegit en algun lloc- que és tot una declaració de principis estoics que té molt bon aplicador als que en som una mica d’aquesta filosofia.


Mataró, 3 de novembre.

02 de novembre, 2010

En la diada dels morts.

Aquests dies hem fet la consuetudinària visita als cementiris per recordar i honrar els nostres morts.

Per motius que ara no ve al cas explicar vaig fer de cicerone (en l’accepció del Fabra: el qui mostra als forasters les antiguitats, curiositats, etc., d’una població, edifici, etc.) pel vell cementiri del Caputxins. Ja sabeu el que es deia abans: “Si aneu a Mataró, no deixeu de veure el cementiri i l’escorxador”.

A més de fer el manteniment de les “nostres” tombes, vaig mostrar als meus acompanyants un munt de detalls que conec de resultes de les meves antigues responsabilitats.

En finalitzar, a l’esplanada de l’entrada, sortint a mà dreta, el mausoleu propietat municipal erigit en record als defensors de la ciutat d’una envestida de la tercera carlinada (n’hi ha hagut més després i més virulentes). S’havia d’haver col·locat, com a monument, a la Plaça ara denominada de Santa Anna (quina feina tant galdosa, la d’aquests del Nomenclàtor, i nosaltres aprovant-la), però va acabar allà dalt, al cementiri.

Mataró, 2 de novembre.

Novembre.

Arrenca amb bon vi.

Mataró, 1 de novembre.