Aquests dies, entre d’altres temes pendents que he anat acomplint, ens està tocant als Diputats/es la feinada d’atendre el bombardeig a que estem sotmesos de e-mails dels contraris a la regulació de determinades descarregues de continguts que corren per Internet.
El tema que es qüestiona està determinat en una disposició addicional de la Llei de l’Economia Sostenible, que ara s’està debatent en Comissió al Congrés, i el seu redactat ha encès –sembla- la xarxa. S’ha organitzat una campanya –no és cap novetat aquest procediment- a partir de la disponibilitat pública de les nostres adreces de correu electrònic protestant contra la pretensió existent d’un cert control de la utilització pública i lucrativa, o no, de continguts particulars que tenen els seus corresponents costos, i demanant la seva retirada.
Tres qüestions a considerar sobre aquest fet. En primer lloc, el sistema emprat. Sí, ha de ser normal que tothom es pugui dirigir directament als diputats/es, i també ha de ser normal que es puguin organitzar campanyes específiques que esdevinguin veritables bombardejos. Ara bé, aquest darrer cas també planteja inconvenients. Uns pels propis remitents, ja que un cop t’has assabentat del contingut de la protesta amb les primeres queixes rebudes procedeixes a obviar les que venen al darrera. L’altra pels receptors, ja que estàs obligat a una operació de destriar aquest correu del normal amb la feinada corresponent que comporta. Uns quants centenars, algun miler, de correus esborrats, la majoria sense obrir, a risc –com és aquest el cas- que no tots diguin el mateix i fins i tot que n’hi hagi d’interessants per considerar i a risc també que n’esborris d’altres que no tenen res a veure sense adonar-te.
La superació de la democràcia representativa, amb la facilitat existent en l’actualitat per les possibilitats tècniques, no és tant clara com sembla. La superació, o el intent de fer-ho, d’institucions, o organitzacions, o agrupaments representatius, tampoc és fàcil ja que no saps si 2.000 són 200.000 o 200 i més moltes vegades des de l’anonimat. Podem caure molt fàcilment en tàctiques polítiques leninistes o en plantejaments anarquistes que tenen resultats discutibles.
En segon lloc hi ha el contingut de la protesta en sí. No tinc gens clar l’economia de la xarxa. Cert, és un problema meu, però no el tinc gens clar. Es pot dir: no cal pensar-hi, això està superat o s’ha de superar. Bé, bé, hi ha un costos que algú deu haver d’assumir. Instal·lacions, equips, mantenidors, proveïdors varis, que fan anar la xarxa. Aquesta no funciona per art de màgia. Potser tot això ja està molt resolt, o no. Crec que hi ha molta alegria, en nosaltres els usuaris, respecte a aquest tema. És tant fàcil fer demagògia contra en Gates i companyia, contra les Telefòniques i semblants, ...Però el cert és que els costos, tant de continguts com de serveis, s’han d’assumir per algú ja que evidentment no hi ha ningú treballant de franc, nosaltres els usuaris tampoc.
Ja sé que hi ha molt d’altruisme i molt de benintencionat al món internauta, però tot té uns límits. Em sembla que hi ha molt d’utòpic que no toca gaire de peus al terra. Això dels drets fonamentals aplicat a aquest camp, quan encara en queda molt recorregut en els drets clàssics i sí fonamentals, crec que és un pèl exagerat. A menys que tot acabi essent dret fonamental, però posats aquí reivindicaria segurament abans moltes altres coses.
Però, el que tinc menys clar és el tema de l’apropiació de la producció cultural a cost zero per l’adquirent. Aquest és un tema molt complicat i probablement tenen raó alguns al dir que cal regular millor els drets derivats de la producció cultural d’acord amb les condicions actuals i els requeriments socials d’avui. D’aquí a negar la regulació n’hi un bon tros. Sempre recordo la incomprensió que jo tenia respecte als pagaments dels drets d’autor per part de l’Ajuntament fins que el meu secretari, que era autor teatral, em va fer caure en la necessitat de consideració de l’esforç i treball en la creació cultural que ha de ser tinguda en compte. Vaja, que els artistes i creadors també mengen.
La tercera qüestió fa referència al to, les formes i les expressions utilitzades per manifestar la protesta. De més o menys organitzats en equips, a manifestacions individuals. D’escrits respectuosos i educats, a barroers i insultants. De simples eslògans negatius, a intents –reeixits o no- d’explicació de la posició. Amb repeticions d’adreces, d’aquí i -pel que m’ha semblat- també de fora d’aquí. Hi ha de tot: Curiosos, interessants, per considerar, rebutjables, menyspreables, ...
N’he obert uns quants, forces, fins i tot n’he contestat alguns, però en conjunt he copsat un cert desconeixement del funcionament de les formes d’actuació política en una democràcia. No és d’estranyar, a més de poca formació existent sobre el tema la creixent deformació de l’acció pública hi contribueix molt a opinar i proposar a cop calent sense gaires coneixements. Podria ser tot un exercici acadèmic pels politòlegs l’anàlisi dels continguts que estem rebent aquest dies sobre aquest tema i a partir d’ells fer una determinada radiografia de la realitat de l’opinió ciutadana.
En fi, difícil, molt difícil es fa el debat polític públic a partir de les condicions que es trasllueixen de la campanya. I més amb un tema tant complicat com aquest. Pensar en altres temes més complexes encara com l’economia o la geoestratègia és ja un desideràtum inconcebible. Si ja ho és pels que ens hi dediquem... Complicat el món d’avui.
Mataró, 13 de novembre.
El tema que es qüestiona està determinat en una disposició addicional de la Llei de l’Economia Sostenible, que ara s’està debatent en Comissió al Congrés, i el seu redactat ha encès –sembla- la xarxa. S’ha organitzat una campanya –no és cap novetat aquest procediment- a partir de la disponibilitat pública de les nostres adreces de correu electrònic protestant contra la pretensió existent d’un cert control de la utilització pública i lucrativa, o no, de continguts particulars que tenen els seus corresponents costos, i demanant la seva retirada.
Tres qüestions a considerar sobre aquest fet. En primer lloc, el sistema emprat. Sí, ha de ser normal que tothom es pugui dirigir directament als diputats/es, i també ha de ser normal que es puguin organitzar campanyes específiques que esdevinguin veritables bombardejos. Ara bé, aquest darrer cas també planteja inconvenients. Uns pels propis remitents, ja que un cop t’has assabentat del contingut de la protesta amb les primeres queixes rebudes procedeixes a obviar les que venen al darrera. L’altra pels receptors, ja que estàs obligat a una operació de destriar aquest correu del normal amb la feinada corresponent que comporta. Uns quants centenars, algun miler, de correus esborrats, la majoria sense obrir, a risc –com és aquest el cas- que no tots diguin el mateix i fins i tot que n’hi hagi d’interessants per considerar i a risc també que n’esborris d’altres que no tenen res a veure sense adonar-te.
La superació de la democràcia representativa, amb la facilitat existent en l’actualitat per les possibilitats tècniques, no és tant clara com sembla. La superació, o el intent de fer-ho, d’institucions, o organitzacions, o agrupaments representatius, tampoc és fàcil ja que no saps si 2.000 són 200.000 o 200 i més moltes vegades des de l’anonimat. Podem caure molt fàcilment en tàctiques polítiques leninistes o en plantejaments anarquistes que tenen resultats discutibles.
En segon lloc hi ha el contingut de la protesta en sí. No tinc gens clar l’economia de la xarxa. Cert, és un problema meu, però no el tinc gens clar. Es pot dir: no cal pensar-hi, això està superat o s’ha de superar. Bé, bé, hi ha un costos que algú deu haver d’assumir. Instal·lacions, equips, mantenidors, proveïdors varis, que fan anar la xarxa. Aquesta no funciona per art de màgia. Potser tot això ja està molt resolt, o no. Crec que hi ha molta alegria, en nosaltres els usuaris, respecte a aquest tema. És tant fàcil fer demagògia contra en Gates i companyia, contra les Telefòniques i semblants, ...Però el cert és que els costos, tant de continguts com de serveis, s’han d’assumir per algú ja que evidentment no hi ha ningú treballant de franc, nosaltres els usuaris tampoc.
Ja sé que hi ha molt d’altruisme i molt de benintencionat al món internauta, però tot té uns límits. Em sembla que hi ha molt d’utòpic que no toca gaire de peus al terra. Això dels drets fonamentals aplicat a aquest camp, quan encara en queda molt recorregut en els drets clàssics i sí fonamentals, crec que és un pèl exagerat. A menys que tot acabi essent dret fonamental, però posats aquí reivindicaria segurament abans moltes altres coses.
Però, el que tinc menys clar és el tema de l’apropiació de la producció cultural a cost zero per l’adquirent. Aquest és un tema molt complicat i probablement tenen raó alguns al dir que cal regular millor els drets derivats de la producció cultural d’acord amb les condicions actuals i els requeriments socials d’avui. D’aquí a negar la regulació n’hi un bon tros. Sempre recordo la incomprensió que jo tenia respecte als pagaments dels drets d’autor per part de l’Ajuntament fins que el meu secretari, que era autor teatral, em va fer caure en la necessitat de consideració de l’esforç i treball en la creació cultural que ha de ser tinguda en compte. Vaja, que els artistes i creadors també mengen.
La tercera qüestió fa referència al to, les formes i les expressions utilitzades per manifestar la protesta. De més o menys organitzats en equips, a manifestacions individuals. D’escrits respectuosos i educats, a barroers i insultants. De simples eslògans negatius, a intents –reeixits o no- d’explicació de la posició. Amb repeticions d’adreces, d’aquí i -pel que m’ha semblat- també de fora d’aquí. Hi ha de tot: Curiosos, interessants, per considerar, rebutjables, menyspreables, ...
N’he obert uns quants, forces, fins i tot n’he contestat alguns, però en conjunt he copsat un cert desconeixement del funcionament de les formes d’actuació política en una democràcia. No és d’estranyar, a més de poca formació existent sobre el tema la creixent deformació de l’acció pública hi contribueix molt a opinar i proposar a cop calent sense gaires coneixements. Podria ser tot un exercici acadèmic pels politòlegs l’anàlisi dels continguts que estem rebent aquest dies sobre aquest tema i a partir d’ells fer una determinada radiografia de la realitat de l’opinió ciutadana.
En fi, difícil, molt difícil es fa el debat polític públic a partir de les condicions que es trasllueixen de la campanya. I més amb un tema tant complicat com aquest. Pensar en altres temes més complexes encara com l’economia o la geoestratègia és ja un desideràtum inconcebible. Si ja ho és pels que ens hi dediquem... Complicat el món d’avui.
Mataró, 13 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada