31 de gener, 2008

Relat de campanya-18. Clarianes.

Sembla que comença a aclarir-se el panorama. Malgrat tot encara hi ha força núvols a l’horitzó.

El Tribunal Constitucional ha validat la Llei de la Igualtat. Garrotada al PP que no vol acceptar cap on van els vents de la història. En el nostre món occidental la dona reclama igual paper que l’home en tots els àmbits de la societat. I ho va aconseguint. Amb la seva lluita es va incorporant a la feina i a la economia, a la presa de decisions socials, cíviques i polítiques, a la recerca i al esbarjo. No sense resistències. Els que manen (els que manem) tradicionalment els costa no deixar sinó compartir el paper que tenien fins ara quasi bé exclusiu. I per això cal donar suports legals a aquesta evolució per greixar el procés i ajudar-lo. (Queden més recursos del PP al Constitucional: la Llei de casaments entre persones del mateix sexe, l’Estatut,...)

Recordeu la fotografia del primer govern socialista? Tot eren homes. A l’Ajuntament, al 79 a les primeres eleccions democràtiques, sols van entrar dues dones (de 25 components), la Margarida Boladeras de la mà de la UCD d’en Suárez (o d’en Jou que era els seu cap de llista a Mataró) i la Nati Dorda d’Unió. De les que em van acompanyar als Governs en el meu llarg recorregut a l’Alcaldia cap va ser per la seva condició de gènere sinó per la seva capacitat: L’Anna, la M.Carme, la Pili, la Paquitona, la Carmina, la Consol, la Quity, l’Alicia, la Montse,…van ocupar (i algunes encara ocupen) llocs de responsabilitat i sempre vaig valorar positivament la seva feina. Vaja, normal, com els homes (o potser millors). La Pilar González té un treball fet sobre totes les dones regidores democràtiques a l'Ajuntament de Mataró que espero que vegi la llum.

No em resisteixo a la temptació de penjar aquesta foto malgrat que seré titllat de masclista impenitent. (Perdona,
Lourdes, és un petit homenatge simpàtic, i felicitats!)


Compte, que ens atropellaran!



En un altre ordre de temes. Aquest proper cap de setmana sembla que es normalitzarà el funcionament de tota la xarxa de rodalies de Barcelona i que l’arribada del TAV/AVE ja és imminent i les obres de la nova terminal del Prat van a bon ritme. El Govern de la Generalitat aprova un ambiciós pla d’infraestructures en que invertir les quantitats derivades de l’Estatut i pactades en l’acord Solbes/Castells pels propers anys. Mica en mica anem avançant.

Un tema encallat continua sent el dels papers de Salamanca. Sols les pors electorals del PSOE impedeixen la seva resolució definitiva. Però hi ha una llei que varem aprovar aquestes Corts ara dissoltes que és el punt de palanca per resoldre el tema i estic convençut que els aconseguirem tots a no tardar gaire. Si guanya el PP..., llavors ja veurem.

Mataró, 31 de gener.

Relat de campanya-17. La crisi. La crisi?*

*(article per Capgros.com)

Fa quinze dies escrivia sobre la inflació (aprofito per agrair els comentaris), Es va publicar, com sempre, el diumenge. L’endemà, el dilluns, cauen les borses de mig món en una forta crisi financera. Tothom s’oblida de les noticies econòmiques anteriors i de cap a les noves.

En teoria hi ha recessió quan les variacions del P.I.B. són negatives dos trimestres consecutius seguits. I hi ha desacceleració profunda quant els creixements trimestrals són inferiors al 1%. Les últimes dades conegudes a Espanya indiquen un creixement del P.I.B. del 4% i del 3,8% en el segon i el tercer trimestre del 2007. El quart trimestre el sabrem aviat, a meitat de febrer, però tot indica (el Banc d’Espanya ho acaba d’adelantar) que estarà cap el 3,5%, el que deixarà el creixement anual del 2007 entorn el 3,8%.

Hi ha núvols a l’horitzó (o potser ja a sobre nostre) de l’economia, però cap analista preveu pels propers temps creixements inferiors al 2% (això els més pessimistes). Llavors, perquè aquesta histèria, transmetent als ciutadans/es una percepció de crisi que realment no existeix? Evidentment per la perspectiva electoral i per intentar traslladar a la població un neguit que dilueixi el balanç positiu dels darrers anys en matèria d’ocupació, creixement, estabilitat pressupostaria i sanejament de les finances públiques que ha fer el Govern socialista i que és innegable.

Dues consideracions més. L’economia té un component psicològic de confiança considerable. Les expectatives són molt importants tant pels consumidors (públics i privats) com pels inversors (tant reals com financers). Erosionar, per motius electoralistes, aquestes expectatives sols és indicatiu del baix nivell del debat polític i de la manca de recursos més sòlids per fer-lo.

D’altra banda, cal reconèixer que hi ha un canvi de tendència. Aquesta va anar cap amunt fins el primer trimestre del 2007 i a partir de llavors comença a baixar amb unes perspectives de continuïtat que podran ser més o menys accentuades segons que passi al conjunt de l’economia occidental. En aquesta situació, malgrat que no tindrem confirmacions certes del què passa fins ben entrada la segona part de l’any, no podem pas pensar que no cal fer res en absolut. Però cal anar amb compte amb les mesures a prendre.

No estem en una situació en que calguin mesures de rellançament, com alguns catastrofistes demanen, de reduccions fortes de tipus d’interès i/o d’impostos, ja que estem en un repunt inflacionari que no se’ns pot anar de les mans.

Si que s’ha de fer alguna reflexió sobre els estímuls al consum que comporta la actual pràctica de les entitats financeres. També del efectes mirall i miratge que provoca una creixent desigualtat social (convindria repassar-ne i repensar-ne les dades) que produeix insatisfaccions en amples capes socials. Però aquests són més temes socials i polítics que econòmics malgrat la evident incidència en aquest darrers.

Els resultats definitius de la recaptació fiscal del 2007, que també es sabran en els propers dies, s’intueixen molt bons (un altre indicador per on va anar l’economia l’any passat). S’obre el debat de com aplicar els escreixos. I el problema està en la dificultat de que les mesures que es proposin es consolidin, o en menys ingressos o en més despesa, ja que més endavant ho trobarem. Caldria afinar les mesures fent-les molt selectives per aquells que més ho necessitin.

Mataró, 29 de gener.

**************************

Llegit al diari:

NEGRES I BLANQUES --. Estem seguint amb atenció aquests últims dies de traca final que li queden al Tomate. A l'espera del que pugui donar de si aquesta pira funerària, hem anat a l'altre programa de J. J. Vázquez, aquelles mal anomenades Hormigas blancas, que com molt bé va dir a La Vanguardia el meu col.lega Fernando de Felipe: "No són formigues, sinó lladelles". Doncs bé, ahir a la matinada, i per primera vegada en la història d'aquest espai, la persona a triturar va ser present al plató. O sigui, Sara Montiel asseguda amb els seus botxins. El moment més tremendo va ser quan li van preguntar si el seu difunt Pepe Tous era gai. Va contestar: "No. Li agradaven les negres. I jo sempre li deia: amb negres, el que vulguis, però si ho fas amb una blanca, et mato". ¡Déu meu!

Ferran Monegal a El Periódico (31/01/08)




(Romeu a El País. 31/01/08)



Mataró, 31 de gener.

Relat de campanya-16. A la carretera.

Amb en Lluis varem anar junts a l’escola, als Maristes del c/ Sant Josep, quan portàvem calça curta, ja fa molts anys. Després ens hem anat veient ocasionalment. És tintorer com era el meu germà i després de treballar per diversos indrets ara fa un temps que treballa i viu a Pineda. Varem coincidir allà a l’acte que en Javi Amor va fer la setmana passada en que va presentar l’estat quasi acabat de l’edifici Innova al Ministre Clos. En Lluis em va dir que em volia veure i parlar amb mi i li vaig contestar que ens podríem trobar tot esmorzant a can Reverter que jo hi aniria en bicicleta. Cal trobar l’excusa per fer una mica d’esport aquests dies.


Recórrer la N-II al seu pas pel Maresme ara és anar veient la contínua transformació d’aquesta històrica carretera “de Madrid a Francia por la Junquera” en una via urbana que està atenent als requeriments de la intensa activitat humana que hi ha al seu pas. La nostra comarca és una extensió de la conurbació barcelonina i els seus pobles i viles no son llogarrets decadents sinó nuclis d’una vitalitat apreciable. Nova rotonda abans de l’estació de Llavaneres, l’estan acabant aquests dies. Remodelació de l’entrada a la riera d’Arenys de Mar. Semàfors a Canet, dos: un a l’estació i, quasi a tocar, un altre al final de la Riera, que reurbanitzada ha fet guanyar molt al nucli antic d’aquesta vila (Bon treball, Quim!). Passat el nucli urbà, nova rotonda. A l’entrada de Calella, desprès de la corba del far, una altra rotonda. Per l’altra banda, anant cap a Barcelona, remodelació amb rotonda inclosa, de l’entrada a la carretera de Cabrera de Mar, i remodelació total de la secció de la pròpia carretera. A un costat i altre reserves per les parades del servei públic de l’autobús. Generalment les rotondes són per donar entrada als nous desenvolupaments urbanístic que majoritàriament són industrials o d’activitat econòmica. Barreja de senyalització horitzontal groga i blanca a molts indrets, indicatiu d’obres en marxa. El tren, ens falta millorar el tren. La segona via cap a Girona, encara que no sé si hi cap. A Sant Pol, com a tants altres llocs està a la vora de l’aigua. I a Calella serà un problema.

L’amo de Can Reverter s’acosta a saludar-nos ja que ens coneix als dos. M’explica quelcom que jo no sabia. El seu establiment no està al Poble Nou de Pineda com jo em pensava, i m’indica el rètol que hi ha al llindar de la porta de la sala gran del restaurant: “Can Reverter/ La media legua”. Em diu que el Poble Nou és més avall i posterior en el temps al grapat de cases que hi havia a tocar el Camí Ral cap a França i que estava equidistant de les esglésies de Calella i de Pineda que distaven entre elles “una legua”. D’aquí el nom. També ens fa coneixedors d’una de les seves aficions: redactar sentències, i ens n’ensenya algunes. “Qui fa el que li agrada no treballa mai”. Crec que deia més o menys així. Llàstima que anant en bicicleta no m’he pogut endur una edició ben presentada que tenia d’algunes d’elles. Ah! La saviesa popular...

A la tornada m’atrapa un altre ciclista. En Graupera, el peixater. De l’edat, i també anava amb nosaltres als Maristes. Tot parlant i pedalant em diu que fa temps li van canviar una vàlvula del cor. Ostres, aquest va rectificat!

Mataró, 30 de gener.

29 de gener, 2008

Relat de campanya-15. En Sánchez s'enfada.

Diputació Permanent del Congrés avui a Madrid. Cal tramitar la convalidació d’un Real Decret Llei que fixa la quantia del IPREM per aquest any i dota un crèdit extraordinari per poder continuar els ajuts a CC.AA. i CC.LL. per les polítiques d’integració dels immigrants.

Aquest segon tema és un serrell de l’aprovació dels Pressupostos’08. El vet que es va produir al Senat contra el Pressupost (presentat per CiU i recolzat pel PP i ERC) no va permetre corregir els defectes que s’havien produït en la tramitació del Pressupost al Congrés. Entre ells això que avui convalidàvem, que era el tema més important, més un grapat d’esmenes menors també de CiU (d’aquelles típiques de campanar. Ajuts a petites obres locals escampades pel territori)

En Sánchez Llibre (CiU) reclama que també el Govern per Decret llei les faci efectives. Quina cara!, li diem des dels rengles socialistes. Les pactem amb ells al Congrés, després d’oblidar-nos i no tenir en compte la seva esmena i del seu vot contrari a la totalitat del Pressupost. Al Senat, son ells els que encapçalen el vet sabent-ne les conseqüències per la tramitació (ja que al retorn al Congrés no s’hi pot introduir cap esmena), i ara ens venen amb el “cuento de Santa Rita, Rita, Rita,...” I a més, a sobre ens acusa de filibusterisme parlamentari. Apa! Home!

Doncs mira, noi. Demana-ho al proper Govern, passades les eleccions. Per cert: A qui donareu els vostres vots? A Zapatero, o a l’Aznar (oh! perdona, això ja ho vareu fer) a Rajoy?



Madrid, 29 de gener.

Relat de campanya-14. Els 400 euros.

Des de diumenge no es parla d’altra cosa.

Perquè es llença aquesta proposta? Perquè es pot. M’ensumo (ho vinc dient fa temps) que la liquidació dels ingressos del 2007 és excel·lent, segurament ja deuen cobrir els previstos el 2008.

I això perquè passa? Perquè l’economia va anar molt bé l’any passat i la política pressupostaria va ser continguda en les despeses i prudent en les previsions d’ingressos. (ambdues coses en contra dels que es vol fer creure. Vol fer creure el PP).

I perquè repartir aquest escreix? Per donar resposta a la demagògia que s’està fent sobre la situació i contrarestar la que provocarà el coneixement de la liquidació dels ingressos els propers dies.(a cas ens hem d’estar mamant el dit?)

És la millor mesura? Segurament ni podia haver de millors, però calia un cop d’efecte espectacular. Sense empentes es treballa més bé.

És electoralista? Relativament. En període electoral tota acció nova governamental és electoralista i tota proposta, del partit del Govern, o dels partits de l’oposició és electoral. Aquesta és una proposta per fer si es torna a tenir la capacitat de portar-la al B.O.E. Os imagineu la cridòria si s’hagués pres ara?

És justa? Molt millor que una rebaixa d’impostos que sempre beneficiaria als que paguen més. Ara és igual per cap (portin barret, gorra, boina, txapela o al descobert, amb o sense cabells)

Madrid, 29 de gener.

28 de gener, 2008

Relat de campanya-13. Preocupacions.

Cap de setmana a Madrid a la Conferència política del PSOE pel programa de les eleccions. Més enllà del text definitiu, que serà la darrera discussió que allà es va fer incrementada per aportacions de la cúpula que encara es poden produir els propers dies, vull ressenyar algunes preocupacions amb les que en vaig sortir.

Aquestes preocupacions venen motivades per l’ambient en que s’ha arribat a aquesta campanya i que la condiciona enormement. Malgrat haver governat quatre anys i de l’obra feta, en les enquestes conegudes fins ara no ens distanciem de l’adversari. La situació no és còmoda, i és evident el neguit per la incertesa del resultat final. Això determina el programa i les propostes concretes massa tàctiques i poc estratègiques. Hauríem de llegir més a Lakoff.

1. Poca, o gens, consideració del entorn mundial i molt concretament del europeu. Una de les principals feines legislatives a Les Corts és transposar al nostre ordenament les directives europees. Però aquestes no sorgeixen d’unes institucions alienes. Nosaltres en som part d’elles, i Brussel·les no és una entelèquia estratosfèrica. Caldria determinar quines son les propostes que els nostres ministres haurien de portar a les reunions comunitàries i fixar quines posicions tenim sobre el temes a tractar o que ja estan sobre la taula. No, el govern i l’administració no és sols cap endins. Cada vegada més els temes importants ens venen determinats des de fora, però nosaltres participem en aquestes determinacions. Les principals característiques del vells Estats ja no estan en les nostres mans: l’exèrcit, la moneda, les relacions exteriors,... Si ja sé que hi ha resistències, fins i tot retrocessos, però aquest procés és imparable, o no? En ho creiem o no, la construcció europea.
2. Al mateix temps de la anterior, sembla que no haguem assentat les bases de un nou model d’administrar l’Estat. Encara es discuteix com si no hi haguessin autonomies amb competències molt concretes. Veritat que si en unes eleccions general es parlés de com han de ser les clavegueres tothom es sorprendria? Clar! Aquest és un tema del Ajuntaments, i el dret de tots els ciutadans a tenir-ne ve determinat per la Llei de Règim Local i que realment en tinguin, de millors o pitjors, depèn de les eleccions municipals. Doncs, tots aquells temes que hem dit que fossin de les autonomies en virtut dels seus Estatuts és a elles que els hem de demanar. És que hem de garantir la igualtat de tots els espanyols en la prestació dels serveis bàsics. Doncs, mireu aquest tema de millor o pitjor manera l’han de garantir les Comunitats Autònomes, no pas l’Estat.
3. La soledat dels federals. Intueixo que la relació entre el PSC i el PSOE no passa pas pels seus millors moments. Posaria la mà al foc per les causes i causants concrets que l’han produït. Això es tradueix en un descens de la nostra capacitat d’influència en les dinàmiques estatals. Temps enrere les redaccions concretes de determinats capítols hagués estat una altra. Ara ells fan la seva i nosaltres la nostra en paral·lel (o no), i no uns dins dels altres corregint o conduint el resultat final. El nostre resultat electoral a Catalunya serà molt important per establir quina serà la forma en que continuaran les nostres fraternals relacions. Compte! Realment sols els vots del PSC poden ser determinants per condicionar el PSOE. Els d’altres forces polítiques potser sols serveixin per enrocar-lo i fer estèril i conflictiva la relació entre la pluralitat dels ciutadans/es.
4. Histèria econòmica. Parlarem molt d’economia en aquestes eleccions, però no pas per clarificar als ciutadans què està passant i quines propostes assenyades cal fer. A cop de titulars als mitjans per intentar demostrar que nosaltres ho farem millor que els altres, que som més solvents!. I presentem, nosaltres i els altres, i em temo que presentarem els uns i els altres noves propostes de mesures que haurien de ser més pensades. Està bé la proposta de tornar els 400 euros per contribuent. Si hi ha un escreix de superàvit no cal rebaixar el deute més del que estava previst. No és necessari. Encara que potser podrien fer-se amb aquest escreix altres mesures compensatòries de les butxaques dels ciutadans/es amb menor poder adquisitiu més adequades, com l’augment de les subvencions als transports col·lectius de proximitat, o un més gran augment a les pensions més baixes. O mesures destinades a afavorir el canvi del model econòmic compensant els retorns dels ajuts de R+D+i. Compte en mantenir artificialment alguns antics equilibris del mercat (especialment en temes energètics o patrimonials). Aquest tema cal que hi doni alguna volta més.

Mataró, 28 de gener.

25 de gener, 2008

Relat de campanya-12. Els invisibles.

Ens convoquen als jardins de la Maternitat a mig matí per la fotografia oficial de la candidatura per Barcelona. Llàstima de l’època de l’any que estem ja que ara qualsevol jardí és tristoi. S’ha convocat al mitjans per que em prenguin coneixement. Focus, tarimes, càmeres dalt dels trípodes, fins i tot s’han instal·lat unes taules perquè “els plumilles” puguin fer còmodament la seva feina.


La Carme Chacón, després de que ens fessin les fotografies pren la paraula en un faristol preparat al efecte davant de tot nosaltres. Explica les tres raons principals per votar socialista el proper 9 de març. Entre mig diu que som un bon equip, sense gaires explicacions més. Dóna la paraula als i les periodistes i ...

... aquests pregunten què opina o si ella veu contradiccions entre el que ha dit el Ministre de l’Interior i el que va dir ahir el Conseller d’Interior al Parlament sobre el tema dels islamistes-yijadistes recentment detinguts a Barcelona, o si hi ha descoordinació o desconeixement. (Les úniques tres preguntes van anar sobre el mateix)

És un dels temes polítics del dia, però no eren allà cridats per preguntar per això sinó per la presentació la llista socialista. Ah, si? No, no, els periodistes han de preguntar el que ells creguin que és d’interès en cada moment, faltaria més que pretenguessin explicar-los coses! Vostè convoqui pel que vulgui, nosaltres preguntarem el que ens interessi o ens passi pel magí. Nosaltres sabem el que és important!

Escolti! I perquè presenten aquesta gent a la llista i no a d’altres? Què representen les noves incorporacions? Perquè pleguen o és mantenen els i les que hi estan? Han fet o faran bon paper? Bé, potser són molt llestos i ja ho saben. (llavors no pagava la pena fer la presentació, o no calia cobrir-la i perdre el temps, ja es donarà a conèixer la nota de premsa corresponent). Encara que penso que el cert és que per la dinàmica mediàtica no representem res d’important. Excepte les “figures” (i encara), els altres devem ser uns pobles diables i diablesses que anem de “relleno”. (Ens diuen pares i mares de la pàtria! Ja, ja, ja...!!) Després és normal que diguin alguns que som invisibles. Si no ens han vist, o no ens han volgut veure, mai!!

Alguna culpa en devem tenir, però, nosaltres mateixos. Potser, anar-hi.

Mataró, 25 de gener.

24 de gener, 2008

Relat de campanya-11. Al Cercle d'Economia.

La Carme Chacón parlava ahir al capvespre al Cercle d’Economia. Abans, però, passo pels estudis de TVMataró per gravar una “Tribuna, l’espai d’entrevista” amb en Manuel Roca Cuadrada. Acostumo a anar-hi un cop cada dos o tres mesos a parlar del temes relacionats amb l’activitat parlamentaria. Avui, lògicament, tocava fer un resum de la legislatura, de la ja propera campanya electoral, de la meva renovada presencia a les llistes socialistes i de les perspectives de futur. Crec que, a més, de fer les propostes a través dels gran mitjans pels líders principals cal també aprofitar tots els canals i tots el polítics disponibles del nivell que sigui per fer pedagogia. Cal explicar millor què hem fet, com veiem el panorama i quines actuacions pretenem fer.



No havia anat mai al Cercle d’Economia (vés quina llacuna en la meva activitat) i confesso que anava amb una certa prevenció. Pensava que la Carme tenia una papereta un xic difícil al parlar d’un tema que no és massa el seu a un auditori tan concret i exigent. Però he dir que ja des de l’arrencada de la seva exposició vaig veure que se’n sortiria brillantment. Ben estructurada: plantejament, nus i conclusió. Ben recolzada tècnicament, tant en l’argumentació com en les dades. Feta amb convicció i plantant cara als adversaris convenientment. Imposada en el seu paper de cap de llista per Barcelona dels socialistes.

Com que de la part del balanç de la feina feta i de l’anàlisi de la situació n’he parlat molt, i en el mateix sentit que ho feu ella, encara que més sintetitzat, destacaré la part final en que va enumerar els reptes principals a abordar per l’economia i la societat catalanes.

1. Les infraestructures. Posar-les al dia i més, amb les possibilitats que ens donaran els recursos per inversions pactats en el nou Estatut als propers set anys.
2. L’educació i els esforços en Recerca, desenvolupament i innovació.
3. L’acabament i utilització de les estructures del Pla Delta, convertint Barcelona en pol logístic euromediterrani.
4. El desenvolupament de tot el que gira en torn les indústries culturals amb la nostra pròpia llengua, però també en castellà.
5. Reprendre el paper capdavanter de Catalunya en el marc d’una Espanya federal.

Va posar la cirereta a la seva exposició amb les reflexions que li havien fer arribar cinc persones (diguem-ne personalitat o personatges) sobre les potencialitats de la nostre terra i de la seva gent: Joan Manuel Serrat, Antoni Brufau, Federico Mayor Zaragoza, María Vasco i Eduard Punset. La cultura, l’empresa, les institucions, l’esport, la divulgació científica. Tot un encert. Chapeau, Carme! Et va sortir rodona.

A la copa posterior, comentant la jugada, vaig poder retrobar coneguts del món empresarial i financer amb qui vaig departir i contrastar sobre la situació econòmica actual. Vaig poder agrair personalment a Pere Fontana (tot parlant del tema de les hipoteques) que m’enviés l’excel·lent treball que juntament amb la Conselleria d’Economia i Finances van publicar a finals de l’any passat: “Economia catalana: reptes de futur(llibre de capsalera, compte!), alhora que vam rememorar els temps i la gent que varem compartir anys enrere en el Consell del BCL.

Mataró, 24 de gener.

Relat de campanya-10. Un article pels companys/es.

A la reunió amb els responsables de les Agrupacions locals la setmana passada els companys i les companyes van manifestar interès en que els fes articles pels butlletins que ells editen per les seves poblacions. La primera en demanar-m’ho va ser la Rosa d’Arenys de Munt, però ràpidament s’hi van apuntar l’Àngels de Teià, els de Premià de Mar i en Jordi de les JSC de Malgrat de Mar. Uns dies desprès en Javi Amor, Alcalde de Pineda, també me’n demana un pel seu butlletí, però sols de 350 paraules.

D’entrada n’he fet un que crec que pot ser estàndard per aquesta etapa de pre-campanya i els l’he enviat a tot ells per què l’adaptin al que creguin. A Pineda ja els hi he retallat directament. Espero que els serveixi.



Les properes eleccions generals.


De què van les properes eleccions generals? Certament, tothom ho sap. El proper 9 de març tots els espanyols estem convocats, tal com toca preceptivament cada quatre anys, per escollir els nostres representants a les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat). Les cambres que en surtin d’aquests comicis, més concretament el Congrés, escolliran el proper Cap del Govern, controlaran al Govern que ell anomeni, li faran propostes d’actuació i alhora seran les encarregades de crear o modificar les lleis per les que ens regim en la nostra vida quotidiana.

El fet és important, com ho és cada vegada que a una democràcia es crida als ciutadans i ciutadanes a donar el seu parer i a fixar la seva posició. Per tant la primera determinació, anar o no anar a votar, és important en el sentit d’exercitar el dret d’expressar l’opció que cadascú creu que és la millor. Potser que alguns creguin que no val la pena exercir aquest dret, pensant que la seva opinió no té importància. També n’hi pot haver que pensin que no exercint-lo expressen millor el seu estat d’ànim i de pensament. Són opcions respectables, però més enllà del que comporten el dia de la votació, els quatre anys següents vindran determinats per la composició que es produirà dels vots emesos que expressin preferències certes. Llavors el que es decideixi no tindrà en compte, o relativament poc en compte, aquesta opció de quedar-se a casa i pensar que el que passi aquell dia no té res a veure amb els que l’hagin pres.

Un cop encaminat els passos cap al corresponent col·legi electoral caldrà decidir-se per alguna de les opcions que es presenten. També pot ser una opció no decantar-se per cap, votar en blanc, encara que aquesta no té efectes gaire diferent que la de no anar a votar: No hi ha cadires buides a les Cambres a l’hora de les votacions que són les que determinen el que hi ha en joc. Pensant en una papereta concreta un pot decantar-se pel que li digui el cor, o per alguna opció que defensa algun tema particularment sentit personalment. Però la ciutadania sap que del que es tracta no sols és alguns temes puntuals sinó el conjunt d’una acció de govern que abasta aspectes molt amples que afecten tots els aspectes de les nostres vides i de la nostra convivència com a col·lectivitat.

El proper dia 9 de març sols hi ha dues opcions que després amb els resultats a la mà puguin formar Govern: la dels popular amb en Rajoy (i la sombra de l’Aznar al darrera) i la dels socialistes amb Rodríguez Zapatero. Altres formacions polítiques podran també fer sentir la seva veu i podran, i/o pretendran, ajudar a que governi un o l’altra, fet que no s’ha de menystenir i valorar conseqüentment ja que pot ser important, però no tenen més possibilitats.

Els socialistes pensem que la tasca feta en els darrers quatre anys des del Govern és mereixedora de l’aprovació majoritària del cós electoral ja que el seu conjunt és d’una valoració notable. No solament s’ha corregit la deriva imposada pel govern de majoria absoluta que va disposar José Mª Aznar en temes tan rellevant com l’alineació exterior de la política espanyola (Bush/Irak), com en temes ambientals (Ebre), sinó que ha produït un avenç considerable en drets socials (dependència/ igualtat/ noves estructures familiars/...), drets econòmics (pensions baixes/ sou mínim/beques/...). La gestió pressupostaria ha deixat situat convenientment al país per afrontar els canvis de cicle que sembla que ja s’apunten (reducció del deute públic/ superàvit a la Seguretat Social/ Recerca i desenvolupament/....) Aquest fet cal fer-lo notar ja que si realment s’acosta un període de “vaques magres” estarem en una bona situació per afrontar-lo.

I d’altra banda, l’altra opció possible, la de la dreta, la del PP, sembla que no s’hagi mogut de la posició que els va comportar ser foragitats el 2004 del Govern. Les mateixes cares, les mateixes propostes, les mateixes actituds. Un possible retorn d’aquesta gent representaria anar endarrere en els graus d’obertura i d’adaptació de la nostra societat als temps que estem vivint.

Per tant la consideració de l’opció socialista és una de les millors possibilitats que es presenta. I encara que aquí a Catalunya hi haurà qui en blasmarà d’això, cal fer la següent reflexió: Qui sinó els socialistes, encapçalats per Rodríguez Zapatero i la Carme Chacón, pot respondre millor a les nostres necessitats? Els populars, Rajoy i &, més l’Aznar, que sols ens han posat i continuaran posant entrebancs a les nostres pretensions, que neguen una i altra vegada la nostra realitat i els nostres anhels, que somien en l’Espanya una i única, que estan en mans dels sectors més retrògrades de la societat? I una altra d’addicional: A qui faran president de Govern les altres opcions i a canvi de què? En tenim experiències.

Doncs, és això. Cal aconseguir quatre anys més de Govern de progrés de Govern de Rodríguez Zapatero. Està a les mans dels ciutadans i ciutadanes assolir-lo. Per nosaltres no s’estarà.

Manuel Mas i Estela.
Diputat a Corts VIII legislatura 2004-2008.
Candidat del PSC per la circumscripció de Barcelona.



Mataró, 23 de gener.

Relat de campanya-9. La situació econòmica.

L’Esperança Esteve està malaltona (té la grip) i em demana que vagi en el seu lloc al debat setmanal de Tele Taxi, Línia 1. Ja em tens cap a can Molinero a Santa Coloma de Gramenet.

El programa arranca amb el tema d’aquests dies: l’ensorrada de les borses arreu del món. Debatre aquest tema amb polítics en vespres de campanya electoral és complicat. Si a més pel PP hi ha l’inefable Xavier Garcia Albiol la cosa és encara més difícil. La visió catastrofista que venen els popular sobre la situació econòmica no ajuda gens a asserenar les perspectives dels ciutadans.

“Cal tornar, altra vegada, a Galbraith”, començo. El meu fill que em va veure, en tornar a casa, em retraurà que hagués utilitzat un llenguatge massa tècnic (i que no portés corbata ni americana) sense tenir en compte el mitjà en que estava i a qui m’estava dirigint. No hi estic d’acord. El que Tele-taxi sigui una emissora popular, i planera (i, ... un cuchillo jamonero!) no implica que s’hagi de rebaixar el nivell d’explicació i, home!, tampoc jo sóc cap catedràtic!

El que cal, en situacions com aquestes, és no fer alarmisme i explicar bé el què passa i quines implicacions podem patir i com estem, si n’estem, de preparat per afrontar-les. Certament, els índexs borsaris han patit una forta sotragada cap avall. Primer tema: no és un problema de la nostra economia sinó derivat de l’economia el EUA i de les interrelacions financeres internacionals en les que també hi som. Segon tema: és un problema de l’economia financera (del món monetari), no de l’economia real (de la producció de béns i serveis). És cert que la situació de la primera repercutirà en la segona, però encara hores d’ara aquesta darrera marxa prou bé. Tercer tema: actualment existeixen tot un seguit d’institucions per actuar en aquests casos que disposen d’instruments adequats i potents per fer-hi front. També és igualment cert que en el nostre cas els més importants no estan a les nostres mans ja que són d’àmbit europeu

Dit això: hem d’acceptar que tindrem problemes malgrat que no en sabem la magnitud. Ni és cert que els socialistes estem dient que vivim al millor del mons possibles, ni que tot s’estigui ensorrant i que no ens preocupem pel que està passant. Fruit de la política econòmica portada a terme en aquests darrers anys de govern socialista estem ben preparats per aguantar la sacsejada. Els superàvits pressupostaris han permès rebaixar el Deute públic a nivell envejables en el nostre entorn. Ja els voldrien els francesos, els alemanys, i no cal dir els italians!. La Seguretat Social a constituït un Fons de Reserva considerable per afrontar la situació per si venen anys magres. Els increments d’ajuts per R+D+i en els pressupostos i els forts increments (de més del 10% anual) en formació bruta de capital no immobiliari permeten albirar que estem assentant les bases d’un creixement econòmic més sòlid basat en una indústria moderna i competitiva. El nostre sistema financer és un del més ben preparat i competent del món. Podem, doncs, estar relativament tranquils, la situació no ens agafa desprevinguts ni desemparats.

Si, si, em deien la resta de participant. “Tu parles de la marxa general de l’economia però no vols (no voleu) veure que la gent no arriba a final de mes, que cada vegada anar al mercat és més car, que les hipoteques pugen, que les fàbriques tanquen,...” Ja hi som! Tota la demagògia que és pot fer i més. I més, a les portes d’unes eleccions per esgarrapar vots. Sempre trobarem en qualsevol situació gent o grups concrets que s’ho estan passant malament, i més en comparació amb la mitja. Que aquest a perdut la feina, que aquella és gran amb una pensió de jubilació o no contributiva molt baixa, que l’altra no hi arriba per què s’ha quedat sol/a, que aquell estira més el braç que la màniga.


Però les dades globals el que indiquen és que continuem creixent a més del 3% anual (l’any passat al 3,8%), que la demanda encara que més baixa que fa algun temps, continua sent sòlida, que el preu del petroli està pels núvols i repercuteix, però que l’any passat es van vendre més d’un milió de cotxes. Si, que hi ha gent que té hipoteques, però, quans i de quin import i quan les van fer i en quines condicions. Tothom té elevades hipoteques fetes a l’any 2005 a tipus variable? Ja he explicat algun exemple concret que en termes reals la quota és inferior ara que quan es va començar a pagar. De quants estem parlant per determinar que hi ha un problema general? Si que hi ha gent amb sous baixos, però també és cert que hi ha molta més gent treballant, en concret moltes més dones, que els nivells de desocupats són baixos i els més baixos en dècades, que hem absorbit milers d’immigrants que en general estan ocupats,... No podem pas pensar que estem en una situació dramàtica per bé que coneguem algun cas en concret. També en coneixem de contraris.

“Nosaltres proposem mesures concretes, front a la inactivitat del Govern”. En Pere Macias, participant al debat, torna a exposar les propostes de CiU. Ja les havia escoltat al Congrés a la compareixença d’en Solbes. “Cal posar més diners a les butxaques dels ciutadans i abaixar els impostos a les empreses”. Home! Si el creixement és de més del 3%, i la taxa d’inflació és de més del 4%, qualsevol economista et dirà que les mesures proposades són contraproduents. El que ara s’ha de fer no és ni esverar-se i fer això que es proposa, ni tampoc no prendre cap mesura, sinó mantenir la proposta continguda a la previsió pressupostaria que era prudent en relació als ingressos (de fet, els previstos pel 2008 ja es devien fer al 2007) i les despeses atenen les creixents necessitats socials, i si no hi ha superàvit no cal amoïnar-se massa ja que estem en bona situació d’endeutament públic.

També varem parlar al debat de les propostes d’en Rajoy i els populars en relació a l’ensenyament en castellà, arreu, però pensant en Catalunya, punt a que es va enganxar de seguida la representant del Partit dels Ciutadans. I de la no incorporació de Gallardón a les llistes del PP i de la polseguera que això ha aixecat. Aquests, però, són altres temes.


******************
Llegit al diari:

(El Roto, a El País. 19-01-08)


Mataró, 23 de gener.

23 de gener, 2008

Relat de campanya-8. Les balances fiscals.

El sopar tertúlia de Sant Pol va ser interessant. Que en una petita localitat com aquesta es faci mensualment una tertúlia amb dues dotzenes de persones (que es paguen el sopar) interessades per temes diversos: art, societat, ciència, política,… és remarcable i cal felicitar-los a ells i als organitzadors.

M’hi vaig trobar molt còmode i el debat va ser animat i interessant. El tema més viu va ser el de les relacions entre Catalunya i el resta d’Espanya, la seva realitat actual i les perspectives. En aquest sentit va sortir, com no, el tema de les balances fiscals.

En tota societat moderna i democràtica la transparència és una norma bàsica per la convivència. En aquest sentit el coneixement de qualsevol dada que vulgui ser coneguda no hauria de trobar impediments i el cas de la publicació de les balances fiscals entre els territoris no hauria de representar cap problema. Però el comporta. Per què? Doncs per la seva utilització posterior com a eina per sustentar posicions polítiques. Als països on no hi ha temptacions centrífugues no hi ha cap inconvenient, just al contrari que en aquells llocs on hi ha temptacions i pràctiques centrípetes on el coneixement d’aquestes dades provoca urticària.

El que poden dir les balances fiscals entre els territoris d’Espanya és fàcilment intuible i previsible i els estudis coneguts fins ara així ho demostren. Les zones més riques aporten més i reben menys que les més pobres. I tothom sap quines són unes i altres. Llavors què volem discutir?: d’Espanya, com a col·lectivitat, o de Catalunya com a entitat política administrativa separada? En el primer cas haurem de parlar de solidaritat entre els rics i els pobres, i, d’acord, potser del grau de la mateixa. En el segon cas està la sensació o percepció d’expoli que alguns tenen i el desig de separació i de construcció d’una col·lectivitat a part.

És evident que no estic situat en aquesta segona opció, ja m’està bé la meva pertinença actual, no m’ocasiona especial problema (veus com ets un espanyolista recalcitrant!!). Penso, a més, que les relacions entre els diversos territoris d’Espanya no són només fiscals sinó que sols també en el àmbit econòmic (per no parlar de l’àmbit social) n’hi ha d’altres: de mercats de béns i serveis, per exemple, que al llarg dels temps no ens han anat gens malament. Si, ja sé que a Catalunya també tenim necessitats per atendre, però fins ara no conec, llevat d’alguns jubilats, a gent que se’n vagi a les regions més pobres per que allà hi ha més oportunitats. Ni en temes educatius, ni en treball, ni en condicions assistencials, ni en desenvolupament científic i tecnològic. Sols cal veure quines àrees creixen i quines perden població i es desertifiquen. Les oportunitats de futur estan més a casa nostra que a d’altres indrets d’Espanya.

“Però, si ens administréssim completament aniríem més bé”. Potser si, o potser no. On està escrit que siguem millors, i que sapiguem fer-ho més bé? Recordem sempre a Joan Fuster (no em canso de citar-lo): Front a “Puix que parla català, Déu n’hi doni bo”, ell deia “Puix que parla català, vejam que diu”. No tenim cap garantia d'entrada que Rodalies vagi millor en mans catalanes, especialment de segons quines. N’hi ha de destres i de maldestres arreu del món.

I en tot cas, aquest és un argument que els més rics sempre reclamen com de justícia, sense acceptar que la seva riquesa no ve sols del seu treball (que en part, sols en part, si) sinó de d’interrelació, a vegades poc justa, amb els que no en són de rics.

En aquest termes crec que no hauria d’haver cap inconvenient en la publicació de les famoses balances fiscals (com a “Madrid” s’entesten en mantenir), per a continuació debatre què fem amb amples territoris veïns i els seus, cada vegada menys, habitants.

Ah, per cert! Crec també que fora bo la publicació d’estudis semblants corresponents a les regions catalanes. Quin és el grau de relació fiscal, a favor i en contra, entre elles. Segurament alguns estem mantenint a d’altres, i també potser més del compte. N’hem parlat tant del reequilibri territorial, i alguns se’n han aprofitat tant... I que consti que a mi no em fa res. També crec que en trec contrapartides favorables.


Llegit al diari:

Cuando mi generación haya desaparecido, no habrá brecha digital en el acceso. Ahora bien, en la sociedad de Internet, lo complicado no es saber navegar, sino saber dónde ir, dónde buscar lo que se quiere encontrar y qué hacer con lo que se encuentra. Y esto requiere educación. En realidad, Internet amplifica la más vieja brecha social de la historia, que es el nivel de educación. Que un 55% de los adultos no haya completado en España la educación secundaria, ésa es la verdadera brecha digital.

Manuel Castells en una entrevista: “El poder tiene miedo de Internet”. El País, 06-01-08.

Mataró, 23 de gener

21 de gener, 2008

Relat de campanya-7. Felipe González.

Recupero la vella caçadora marró de l’armari. M’ha acompanyat en les campanyes electorals des de fa molts anys. (De fet sempre era a la primavera. Alguns dies feia massa calor, però d’altres com aquest diumenge al migdia, i als vespres, feia de molt bon portar).

L’aparato” va quedar-se curt en les seves previsions d’assistència. El pavelló de la Vall d’Hebró estava a tope i es va quedar gent a fora. Salutacions a molts, alguns ja vells, companys i companyes. Abans de començar vaig aprofitar per anar lligant alguns actes per la comarca. La Isabel, a parlar de pensions que en sap molt. En David Vegara, que el tema de l’economia es portarà força i està en un lloc clau per saber-ne. Novament la pell de gallina quan va començar a sonar el nostre himne de campanya. Arreglat, més modern ara, sempre em ve a la memòria el record de quant el vaig sentir al acte de celebració de la victòria de les municipals del 83. Ja fa 25 anys!

L’acte era, sembla, per presentar als candidats socialistes a les quatre circumscripcions provincials catalanes. De fet, en acabar, a més del President Montilla i la Ministra i cap de llista per Barcelona, Carme Chacón, va semblar que era un homenatge de les generacions que pugen (i també de les nostres) cap a Felipe González . La Carme no se’n va estar deixant-ho clar, “piropos” inclosos. Els joves de la graderia del darrera dels oradors tampoc se’n van estar. Ells van néixer i/o van créixer en el governs socialistes del vuitanta i noranta, i li reconeixen la seva aportació a la societat en que viuen. I en Felipe continua sent un autèntic animal polític. Tot una lliçó de com es fa un miting. Didàctic, ocurrent, reflexiu, espontani, ... Amb domini del gest, de la inflexió, del escenari. Dirigint-se als assistents i als que no hi eren però que no deixarant passar per alt les seves paraules. La Carme va ressaltar: “Les reformes, els avenços, sempre han vingut de la mà dels socialistes. O és que algú recorda alguna mesura progressista o nou dret que hagi vingut de la mà de la dreta?".

Comencem bé i bon ambient.
**********************

Llegit al diari:

Las FARC hicieron del secuestro, la extorsión y el narcotráfico sus principales actividades, son los mayores secuestradores del planeta. Una insurgencia negocia a partir de la legitimidad política de sus demandas o de la fuerza militar que detenta, pero exigir legitimidad a cambio de rehenes maltratados y amenazados de morir, equivale a pedir respeto por ser malvado. El anti-neoliberalismo no justifica explotar el dolor de las familias de los rehenes.

Joaquín Villalobos: “
Legitimidad a cambio de rehenes maltratados” a El País 16-01-08.

Mataró, 21 de gener.

18 de gener, 2008

Relat de campanya-6. Als mitjans.

Ahir, comitè de campanya a la federació seguit de reunió amb representants de totes les agrupacions locals del Maresme per donar instruccions i repartir feina. A mi em toquen tota mena d’actes habituals: xerrades, mítings, debats, passejades, mercats, ràdios i altres mitjans locals, escrits i tertúlies,...

Avui, ja en marxa. A les vuit, Ràdio Malgrat de Mar, com cada setmana amb en Josep Creus. Comentari de l’enquesta de El Periódico. Sembla que aquí ens pinta bé. A les deu, Mataró Ràdio, al magazine de la M. Lluïsa Aranaz, “Viu la vida, dia a dia.”. La imatge personal del polític. Vida, records, neguits, impressions, aficions,... Distès. A la sortida m’arrepleguen els d’informatius. Tall de veu sobre les llistes. “Ep! Que això no se sabrà oficialment fins demà”. “Va, però, la teva valoració, ja ho mantindrem congelat”. La TDT del Maresme (Maresme digital TV) s’acaba de posar en marxa al pis de sobre al Centre Cívic de Pla d’en Boet. Me l’ensenyen i em demanen també un tall de veu (i d’imatge) pels seus informatius. A tot dos mitjans els expresso la meva satisfacció i l’agraïment al Partit i als companys pel reconeixement que representa que m’hi tornin a incloure. A les dotze, Ràdio Arenys de Mar, com cada quinze dies amb en Josep Mª Cano. Altra volta l’enquesta de El Periódico. Quines perspectives hi ha. És el moment dels ciudatans, de la seva opció. A Catalunya no sembla que ho tinguem gens difícil, veurem a la resta d’Espanya. “Què penses d’en Duran?” “Home el que diu a Madrid no em desagrada”. No sé si als seus d’aquí els fa la mateixa gràcia. “Què farà en Gallardón?” “Doncs, pot fer dues coses: un cop de porta i anar-se’n, o abaixar el cap i resignar-se”. Què sé jo el que farà!

A la sortida, tornant per la carretera, em fixo que fa un dia excel·lent. L’aire net, el cel ben blau, 26 graus marca el termòmetre de la Torre del Maresme cap a la una del migdia. Per ser la setmana dels barbuts….Cal que ens amarem els ulls d’aquest nostre privilegiat paisatge mediterrani. Ves a saber si de continuar com van les coses del clima el podrem veure igual massa anys més.

Aquest vespre sopar amb xerrada -tertúlia a Sant Pol: “Amb una altra mirada”.

***************
Llegit al diari:

"Me hierve la sangre cada vez que oigo que antes estaba mejor la educación, cuando lo único que pasaba es que amplias capas de la población no tenían derecho real a la educación. Como no estaban en las aulas, no eran un problema."

(M’ho va explicar ja fa molt temps en Quim Castellsaguer: “Al nostre temps les cabretes trescaven pels carrers i els descampats, ara estan dins de les aules”)

"Los problemas escolares se explican por diversos factores, pero, con diferencia, los más importantes suceden fuera del aula. Por ello, los psicopedagogos ni son culpables ni aportan soluciones milagrosas. Según el informe PISA, el 50% del rendimiento educativo de los jóvenes se explica por la posición social de su familia, un 18% por la composición socioeconómica de las familias de los estudiantes del centro educativo, y un 6% por características didácticas y organizativas de los propios centros escolares."

José Saturnino Martínez García. “¿Crisis de la educación?” a El País. 14-01-08.


Mataró, 18 de gener.

17 de gener, 2008

Relat de campanya-5. "Cristo" a Génova.

Fer llistes electorals, ho dic per experiència, és una cosa complicada. Uns hi volen ser, d’altres no se’n volen anar. Cal que tothom hi estigui representat, bé, que representi als de dintre i, si pot ser, als de fora (del partit, s’entén). Costen molt de quadrar i de fer quadrar. Els que les fan tenen una bona “papereta”.

Els mitjans en van plens ahir i avui de les decisions que ha pres el PP d’en Rajoy. La incorporació d’en Pizarro deu haver estat una guitza als dallonses per molta gent, tant del món de la política com de l’economia, especialment a Catalunya. En política es poden veure coses inimaginables, però veure en Duran i en Pizarro junts al mateix Gabinet sembla hores d'ara força inversemblant. Un altre gerro d’aigua freda pels de CiU.

L’estira i afluixa entre l’Espe i en Gallardón l’ha guanyat, sembla, la primera. Expressió clara, si fins ara no ho estava prou, de quina línia mana dins dels populars. Però, a qui pensen aquests demanar recolzaments si tinguessin alguna possibilitat de manar?. O és que esperen treure majoria absoluta?

*************

Llegit al diari:

"El cosmopolitismo es universalista: cree que todos los seres humanos importan y que compartimos la obligación de preocuparnos por los demás. Pero también acepta que la diversidad humana constituye un amplio y legítimo abanico. Y ese respeto a la diversidad surge de algo que también se remonta a Diógenes: la tolerancia hacia las opciones vitales que toman los demás y la humildad respecto a las nuestras.
En consecuencia, el desafío radica en tomar mentalidades y sentimientos constituidos a lo largo de milenios de vida en el marco de grupos locales y dotarlos de ideas y de instituciones que nos permitan vivir juntos como la tribu global que ahora somos. Porque ahora lo que realmente necesitamos es un espíritu cosmopolita que no sólo nos vea a todos ligados por una conversación del conjunto de la especie, sino que acepte que tomemos opciones diferentes -dentro de cada nación y en las relaciones entre ellas- sobre nuestra forma de vivir."

Kwame Anthony Appiah: “Llegó la hora del cosmopolitismo”. El País, 10-01-08


Mataró, 17 de gener.

16 de gener, 2008

Relat de campanya-4. El borinot.




Insistente y repetitivo,
su sonido.

Marrones, negros
y molestones.


Luz del Olmo.



El meu borinot particular continua voletejant pel blog. Comenta, acota, apunta, pregunta les meves obsessions des de les seves.

Ara són les balances fiscals o els incompliments del Govern. Calma, que tot arribarà en aquests “Relat de campanya”. No en defugiré pas de parlar-ne, tal com ja ho he fet en altres moments en aquest mateix blog. Ara tinc més temps per dedicar-me a explicar el que penso.

Hi ha un vell acudit polític que diu així:
“Si tens ocasió de conèixer un polític del que diuen que ha fet el 50% del que es va proposar fer, saluda’l amb respecte ja que és un bon polític. Si et presenten un polític que ha arribat a fer el 75% del que volia, expressa la teva admiració ja que és un gran polític. Si et diuen que hi ha un polític que diu que ha fet el 100% del seu programa, esquiva'l ja que és un farsant.”

************

Llegit al diari:

“La sociedad, al menos la europea, es muy consciente de los problemas medioambientales, sociales y económicos relacionados con la energía. Pero quizá no se comprende su alcance. Queremos combatir el cambio climático sin renunciar a los coches de alta cilindrada, sin aceptar restricciones al uso del transporte privado y oponiéndonos a aumentos de precios de los combustibles que quizá estimularían un uso más cuidadoso. Queremos aumentar el peso de las renovables sin renunciar a la seguridad del suministro en todo momento, sin que aumente el precio de la electricidad y sin que afecten al paisaje. Y queremos que se nos garantice la disponibilidad de energía abundante e incluso las líneas de transporte se instalen lejos de nosotros, lo que equivale a decir cerca de otros. Y todos estos deseos pueden resultar incompatibles.”

Cayetano López. “La encrucijada energética” El País, 14 de enero de 2008.

Mataró, 16 de gener.

Relat de campanya-3. La inflació. Nous equilibris. *

*(article per Capgros.com)
Parlem molt d’economia. Després d’anys magnífics en el comportament de les dades que indiquen la marxa de l’economia les coses comencen a variar. Sembla que la panerola del 8 d’agost de l’any passat era premonitòria de que n’hi havia d’altres. L’IPC puja amb força, les borses baixen, fins i tot cauen, el creixement es debilita, sectors com la construcció, i tot el que hi va associat, pateixen de valent, el consum es ressent i la confiança baixa.

Aturem-nos avui en la inflació. L’evolució de la taxa de variació del preus venia mostrant un comportament estable, tirant a la baixa, des de feia forces mesos fins arribar a l’octubre passat en que va començar apujar abruptament: 2,6 % el novembre del 2006, 2,2 % l’agost del 2007, 2,6 % altra vegada el mes següent, setembre, per enfilar-se en tres mesos al 3,6 %, 4,1% i 4,2 % per tancar l’any 2007.




(font: INE)


Aquest sobtat comportament no és exclusiu de l’economia espanyola. Mantenint el diferencial més o menys estable (entorn l’1,-%, l’1,2% ) amb l’economia europea indicava que quelcom està passant a l’economia mundial. L’explicació està en el creixement dels preus del petroli (a la ratlla dels 100 $ per barril) i dels cereals i d’altres matèries primes. El diferencial estructural de la nostra economia és una dada sembla de difícil correcció però que tot resolent-la no ens salva del que passa arreu.

En les primeres lliçons del més senzill manual d’economia s’estudia la formació dels preus a partir del punt d’encreuament de les corbes de l’oferta i la demanda i com la seva evolució van determinant nous punts de trobada, de nous equilibris, a partir de les característiques d’ambdues corbes.

No es pot amagar que l’evolució de l’economia mundial en els darrers anys té un impacte sobre els mercats de determinats productes que comporta la recerca de nous equilibris. Així l’accés de milions de consumidors dels països que emergeixen amb molta força i que són molt grans (els BRICS) sobre la demanda d’energia, aliments o matèries primes porta a nous equilibris i reassignacions. Quan Tata anuncia la fabricació d’un cotxe barat pels milions de potencials compradors de la Índia està anunciant tensions en el mercat del petroli (encara que el cotxe es digui que consumirà poc) ja que serà major la demanda de gasolines en un mercat que sembla força constrenyin pel cantó de l’oferta. No, no cal preocupar-se massa directament per la nostra indústria automobilística. No substituirem els nostres confortables vehicle i tornarem al 600 (que en el fons és el que és el Nano). El que si que hem de preocupar-nos és si hi haurà gasolina per a tothom al món, i la que hi hagi, a quin preu estarà. S’establiran nous punts d’equilibri, nous preus, al mercat. Amb una demanda més alta els preus pujaran i com que hi haurà, sembla, dificultats per augmentar l’oferta romandran alts ja que no hi hauran posterior correccions. Podríem explicar fets semblant en el camp de les matèries primeres i veurem com reaccionarà i en quin temps l’oferta d’aliments.

Per tant, els increments de preus derivats d’aquest fets no es poden corregir per la via de la indexació del ingressos de forma que aquests augmentin de forma semblant ja que entraríem en una espiral inflacionaria que no tindria aturador. La única solució es la readaptació de la demanda a les noves condicions del mercat, és a dir reduir-la. I aquí hi ha la pedra de toc dels nostres comportaments. Serem capaços de fer-ho?

Hi ha possibilitats tècniques per millorar l’eficiència en la satisfacció de les nostres necessitats. Hem assolit nivells de riquesa suficients per no preveure privacions rellevants. Llavors, on estarà el problema? Segurament en la millora de la redistribució dels recursos entre els components de la societat de forma que no hi hagi exclosos, o grups de gent que vagi quedant marginats de necessitats bàsiques, fent polítiques discriminatòries tant de rendes com de despesa pública. Polítiques socialdemòcrates i no polítiques liberals.

Aquest és, al meu mode de veure, el principal repte que tenim per davant les riques societats occidentals en el propers anys.

Mataró, 16 de gener.

15 de gener, 2008

Relat de campanya-2. Tertúlia.

Mail del programa Pont Aéri Barcelona Madrid d’ Onda Rambla:


-“Et va be estar a la cabina del Congrés per gravar un nou programa de la tertúlia el dilluns 14 a la tarda?”.
Resposta: -“Doncs, no. Ja no sóc a Madrid. La legislatura ja s’ha acabat”.
-“Vine a l’emisora, a les Rambles”
-“D’acord”


Des de Barcelona, compartint tertúlia amb en Paco Marhuenda, director de La Razón a Catalunya, i en Jordi Jané que acabava de ser anomenat cap de llista de CiU per Tarragona. I des de Madrid en el Congrés, la Montse Oliva, la corresponsal de l’Avui, que ella continua tenint la feina allà.

Parlem de les mesures de seguretat als aeroports, però inevitablement acabem en la valoració de la legislatura que just acaba de cloure’s. Previsible, però mesurada, la valoració d’en Marhuenda. Crítica també la visió d’en Jané. Em va sorprendre la diferent visió, no la valoració que ja era d’esperar, que jo en tinc. Per ells, els grans temes de la legislatura: l’arrancada, amb la Comissió del 11-M, el debat estatutari català, la negociació fallida amb ETA, i ara tanca la situació econòmica. En Jané va destapar, ja, l’argumentari convergent: els incompliments del Govern de ZP (l’Estatut, les perspectives antiterroristes, l’arribada del AVE, ...) Per mi, la visió de la munió de canvis que hem introduït: en política exterior, en temes ambientals, en matèria de nous drets socials, en el nou salt autonòmic, en bona gestió pressupostaria,...Vaja, la contraposició de la política des de la visió mediàtica i la visió des de la feina concreta a la que massa vegades no se li dóna la importància que té pels ciutadans. Acabem parlant de la situació econòmica, on front les interessades percepcions micro-econòmiques (les famílies s’ho estan passant malament, sembla?) exposo les certeses de les dades macro que alguna repercussió deu tenir també, no?. Aquest tema donarà per molt en la campanya i cal saber transmetre el que representa pels ciutadans en concret, per exemple, el superàvit pressupostari i el rigor en la gestió del cabals públics o els nous punts d’equilibri que establirà el mercat fora de la nostra capacitat d’incidir-hi.

*******************
Llegit al diari:
“Pero el desencuentro entre Cataluña y España –secular e irreductible- es devastador, pues mina los intereses estratégicos de todos, es decir, de la buena marcha de nuestras culturas peninsulares a largo plazo...”
“Entonces, una España auténticamente plural que contara con todos y alineara, leal, a los mejores de todas partes pesaria en esta Europa postwestfaliana. Divididos, perderán los mejores y, a la postre, todos.”

Pablo Salvador Coderch. “Ni contigo ni sin ti: perderán los mejores” El País, 12-01-08.

Mataró, 15 de gener.

14 de gener, 2008

Relat de campanya-1. Agraïment.

La setmana passada, el dimecres, el Consell de la Federació del Maresme del PSC reunit a Mataró va procedir a votar els noms que proposava per candidats/es a les llistes de la propera contesa electoral per la circumscripció de Barcelona.

Aquesta vegada em van proposar els companys (i per unanimitat de tots els presents). A l’anterior, el 2004, el Consell va proposar els companys Javi Amor i Tomás Esteban, però la Comissió de llistes, a proposta del Primer Secretari, m’hi va incloure directament.

Vaig començar la meva intervenció al Consell agraint als companys i companyes, especialment als dos abans designats, que acceptessin aquella decisió i agraint a tots els militants socialistes del Maresme la bona rebuda i acollida que m’han fet sempre que he anat a les seves localitats i en tots els actes del Partit. En torno a deixar constància.

Vaig fer a continuació un breu repàs de la feina que hem va ser encomanada sotmetent-la a la seva consideració i valoració, per continuar exposant el balanç de la feina feta en conjunt pels socialistes i pel Govern de Rodríguez Zapatero i les perspectives de propostes a fer de cara a un nou mandat legislatiu.

No ho tenim difícil, l’explicació s’entén, doncs el tomb que s’ha fet en aquesta etapa que ara s’ha acabat ("l’altra mirada", com he explicat aquests darrers mesos per les agrupacions) cal continuar-la i aprofundir-la en la mateixa direcció. Si que crec, però, que cal estendre al màxim entre la ciutadania el coneixement d’aquesta feina i contrastar-la amb la previsible alternativa que presenta la dreta i la inexistència d’altres alternatives reals.

Per acabar, si la Comissió de llistes proposa altra cop el meu nom al Consell Nacional de dissabte que ve, vaig manifestar la meva disposició il·lusionada a continuar representant-los i a treballar pel nostre projecte col·lectiu.


Som-hi, doncs, una altra vegada!



Mataró, 14 de gener.

13 de gener, 2008

Tancament d'etapa. L'Estat Major.

Demà el Consell de Ministres es reunirà per conèixer la proposta de decret de dissolució de Les Corts tancant així la VIII legislatura en els seus terminis corresponents (2004-2008).

Fa quatre anys l’Alt Comandament del meu partit va decidir rellevar-me de vint-i-cinc anys de combat a la “primera trinxera de la política” a l’Ajuntament (els municipalistes sempre han qualificat així aquesta posició) per situar-me a l’Estat Major al Congrés del Diputats de Les Corts espanyoles.

Certament, Les Corts són el poder legislatiu. En el nostre ordenament escullen i controlen l’Executiu (el que executa) i produeixen les normes que determinen la convivència, les regles de joc.

No sóc cap expert en temes militars, ni tant sols vaig fer el servei militar, però em sembla que el símil que acabo de fer és força versemblant.

No tenia la formació tècnica o acadèmica per anar a tal comés. N’hi ha –sembla- que fan carrera concreta per aquest lloc o tenen una preparació més específica. D’altres –potser és el meu cas- l’experiència i els mèrits (?) en el camp de batalla els permet poder optar a tal lloc més de direcció i menys exposat a socarrimar-se.

Però sense pensar en optar a llocs destacats en l’Estat Major, algunes coses podia aportar fruit més segurament per la meva edat, les meves vivències, els meus pocs i blancs cabells que de la meva capacitat tècnica.

I crec que això és el que he fet, assumint les responsabilitats que em van ser encomanades en temes econòmics, ambientals, de seguretat vial, o relatius al món local.

Del que he fet n’he deixat constància en xerrades públiques, en actes del partit, en campanyes electorals, en els escrits que amb més o menys regularitat he donat per ser publicats i molt especialment en moltes de les entrades d’aquest blog.

Ara, llevat de les presència a les Diputacions Permanents que es puguin convocar (espero que poques o cap) fins el desenllaç del procés electoral que demà es posarà en marxa, la feina que m’espera és la d’explicar el que hem fet els socialistes i més concretament el que proposem que s’ha de fer en el proper període legislatiu, i deixar en mans del ciudatans/es (esperant haver-los convençut) el veredicte de qui els ha de conduir els propers temps.

Mataró, 13 de gener.

Relat de campanya. Portada.



Mataró, 13 de març.

12 de gener, 2008

Esprèmer la legislatura.

És conegut que el President del Govern ha anunciat la dissolució de Les Corts pel proper 15 de gener. Donat que la Constitució preveu que el mes de gener no hi ha sessions de treball parlamentari era de preveure que la darrera sessió de desembre tanqués la legislatura.

Però la dinàmica quotidiana en aspectes polítics, econòmics i socials té un desmesurat tractament mediàtic i un immediat i superficial debat cantellut entre les formació polítiques.

Això porta a la convocatòria de la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats dues vegades en una setmana ja que no queda més temps.

Temes:
-demanar la compareixença de la Vicepresidenta per parlar de les relacions Església –Estat arrel de la manifestació en defensa de la família amb uns quants bisbes (i àdhuc el Papi).
-demanar la compareixença del Vicepresident segon per parlar de la situació econòmica arrel de les darreres dades conegudes, especialment els increments del IPC i de l’atur. (ambdues també van ser demanades pels al·ludits)
-demanar una nova compareixença de la Maleni pels nous entrebancs a les rodalies de Barcelona. (que novament es va rebutjar).
-demanar la compareixença del Ministre de l’Interior arran de les lesions que presentaven els darrers etarres detinguts. (també es va rebutjar).
-Fins i tot, demanar un Ple extraordinari per considerar una proposta del PP per il·legalitzar ja a l’ANV. (no es va acceptar tampoc amb els vots de tots contra el PP).

Com se sap tots aquests temes són força coneguts i estan suficientment debatuts i les posicions preses durant tot el mandat per fer unes innecessàries i extraordinàries convocatòries de la Diputació Permanent. Però el fet és que la darrera setmana de vida d’aquesta legislatura ha comportat una inusual activitat parlamentaria.

De la Vega i Solbes compareixen a la mateixa hora. Ja m’agradaria seguir el debat sobre les relacions amb l’Esglèsia, on el Govern serà recriminat d’una banda i d’altra. Els uns per no haver avançat més i els altres per haver anat molt lluny, massa. I més, amb la Vice de protagonista.

Però em toca Solbes. Curta exposició inicial, sense nous arguments dels que ja s’han exposat darrerament i que ja he explicat. I comença el debat farcit de referències electorals des de totes les posicions ideològiques. La resposta, ara llarga, tot una classe d’economia, el debat puja de nivell. Quina política econòmica cal fer, es pot fer, i quines conseqüències pot tenir més enllà dels titulars de demà als diaris, davant dels increments de preus i la baixada de l’activitat, davant una conjuntura diferent?. Estem d’acord amb les causes i les conseqüències del que passa? Baixar impostos i augmentar la despesa pública pot ser contraproduent pel repunt inflacionari. Mantenir el superàvit o baixar la despesa pot ser anticíclic. No hi ha política monetària com és ben sabut. Però el més rellevant: creixem al 3%, la causa de la puja de la inflació és externa i pot ser necessari que ens adaptem a un nou punt d’equilibri. I al marge de la construcció residencial (que no desapareixerà) hi ha molta economia en una situació millor que temps enrere. No estem malament, gens malament, quants voldrien plorar amb els nostres ulls!

Madrid, 11 de gener.

Solbes.

(foto Santi Burgos a El País)
El vaig aconseguir quan entrava al Palau del Congrés sols acompanyat pel seu fidel cap de gabinet Luis Díaz (vell conegut dels temps de la Llei d’Hisendes Locals) a la darrera compareixença de la legislatura.

Després de la ritual salutació post festes vaig començar a parlar-li de la necessària objectivació del debat econòmic en els moments actuals per sobre de les percepcions interessades. Sobre el tema de les hipoteques: quantes famílies estan en aquesta situació, amb quins imports, quants a tipus variable, quina és la quota mitja, quin és el percentatge de la seva despesa,...(parlàvem en català). Ell em va respondre que acabava de sortir un informe del BBVA que ho explicava (després, en la compareixença, va utilitzar-lo). Va ser llavors quan els fotògrafs apostats a l’entrada de la primera ampliació ens van agafar, millor dit, el van agafar a ell i jo era al seu costat.

Sánchez, escolta! Deixa de fer demagògia, que també ets del ofici, i menys teatre que no és creïble en vosaltres la defensa “dels que no arriben a final de mes”.

Mataró, 12 de gener.

La quinta del 48.

(Certament, és Le Chat d'en Geluck)

Enguany ens endinsem en els 60. I ben joves que estem! Encara ens en queda un bon tros. (Aquesta és la meva esperança i el meu desig per a tots)


Obre el foc avui en Pep, el mes que ve serà l’Arcadi, després en Joan i jo mateix, més endavant en Josep, en Ramon, la Carme, en Pere ...


Que per molts anys ho puguem celebrar tots plegats amb els nostres!!!




Mataró, 12 de gener.




11 de gener, 2008

Els efectes de la sequera (de nou).


Sembla que la crisis de l’aigua a casa nostra ja és imparable. Les perspectives, a dia d’avui, apunten que el 2008 tindrem restriccions serioses. La constricció i reducció de la demanda individual ha permès en els darrers anys que l’estancament de l’oferta pogués atendre les demandes d’una població creixent (hem passat dels famosos 6 milions als 7,5 milions d’habitants a Catalunya). Però per molt que alguns pretenguin que cal reduir el consum, aquesta pretensió xoca contra la realitat de la seva creixent dificultat en les societats riques en les que el confort és un valor molt important. I l’ús fàcil i còmode de l’aigua corrent és un indicador de confort.

La negativa a cercar més recursos ha estat un discurs imposat com a políticament correcte per alguns sectors polítics, socials i mediàtics. I ara en trobarem les conseqüències. Els que han defensat aferrissadament aquest discurs sabran explicar adequadament els resultats que ha comportant i n’assumiran la responsabilitat?

Escriu en Joan Gaya (i jo faig les acotacions): “La polèmica està servida: com atendre les noves demandes? Al Nord, s’ofereix el Roine (ja fa temps que es va rebutjar, era la meva opció). Al Sud, hi ha l’Ebre (impossible!), a l’Oest el Segre (mai s’ha pres seriosament) i a l’Est el mar (farem dessaladores! Quan?). Al cel, els núvols (cada cop n’hi ha menys), i al centre, la polèmica (fins ara estèril, es a dir sense resultats).

Encertat anàlisi, Joan! I més la conclusió: “És que una societat moderna es pot construir apel·lant el cel?”

Doncs, si. La nostra societat (en conjunt, a més dels capellans) hi deu creure, ja que de cara als propers mesos sols ens queda l’opció de treure els Sants al carrer. No és gens nou, de fet és ancestral i propi de societats arcaiques. I ja fa temps que també ho havia dit.

Madrid, 10 de gener.

04 de gener, 2008

Postals: Calendari.Gener.

Marc Chagall. La pluja (1911)
Peggy Guggenheim Collection. Venècia.

Ens convé molt.

Mataró, 2 de gener.