25 de gener, 2008

Relat de campanya-12. Els invisibles.

Ens convoquen als jardins de la Maternitat a mig matí per la fotografia oficial de la candidatura per Barcelona. Llàstima de l’època de l’any que estem ja que ara qualsevol jardí és tristoi. S’ha convocat al mitjans per que em prenguin coneixement. Focus, tarimes, càmeres dalt dels trípodes, fins i tot s’han instal·lat unes taules perquè “els plumilles” puguin fer còmodament la seva feina.


La Carme Chacón, després de que ens fessin les fotografies pren la paraula en un faristol preparat al efecte davant de tot nosaltres. Explica les tres raons principals per votar socialista el proper 9 de març. Entre mig diu que som un bon equip, sense gaires explicacions més. Dóna la paraula als i les periodistes i ...

... aquests pregunten què opina o si ella veu contradiccions entre el que ha dit el Ministre de l’Interior i el que va dir ahir el Conseller d’Interior al Parlament sobre el tema dels islamistes-yijadistes recentment detinguts a Barcelona, o si hi ha descoordinació o desconeixement. (Les úniques tres preguntes van anar sobre el mateix)

És un dels temes polítics del dia, però no eren allà cridats per preguntar per això sinó per la presentació la llista socialista. Ah, si? No, no, els periodistes han de preguntar el que ells creguin que és d’interès en cada moment, faltaria més que pretenguessin explicar-los coses! Vostè convoqui pel que vulgui, nosaltres preguntarem el que ens interessi o ens passi pel magí. Nosaltres sabem el que és important!

Escolti! I perquè presenten aquesta gent a la llista i no a d’altres? Què representen les noves incorporacions? Perquè pleguen o és mantenen els i les que hi estan? Han fet o faran bon paper? Bé, potser són molt llestos i ja ho saben. (llavors no pagava la pena fer la presentació, o no calia cobrir-la i perdre el temps, ja es donarà a conèixer la nota de premsa corresponent). Encara que penso que el cert és que per la dinàmica mediàtica no representem res d’important. Excepte les “figures” (i encara), els altres devem ser uns pobles diables i diablesses que anem de “relleno”. (Ens diuen pares i mares de la pàtria! Ja, ja, ja...!!) Després és normal que diguin alguns que som invisibles. Si no ens han vist, o no ens han volgut veure, mai!!

Alguna culpa en devem tenir, però, nosaltres mateixos. Potser, anar-hi.

Mataró, 25 de gener.