11 de gener, 2008

Els efectes de la sequera (de nou).


Sembla que la crisis de l’aigua a casa nostra ja és imparable. Les perspectives, a dia d’avui, apunten que el 2008 tindrem restriccions serioses. La constricció i reducció de la demanda individual ha permès en els darrers anys que l’estancament de l’oferta pogués atendre les demandes d’una població creixent (hem passat dels famosos 6 milions als 7,5 milions d’habitants a Catalunya). Però per molt que alguns pretenguin que cal reduir el consum, aquesta pretensió xoca contra la realitat de la seva creixent dificultat en les societats riques en les que el confort és un valor molt important. I l’ús fàcil i còmode de l’aigua corrent és un indicador de confort.

La negativa a cercar més recursos ha estat un discurs imposat com a políticament correcte per alguns sectors polítics, socials i mediàtics. I ara en trobarem les conseqüències. Els que han defensat aferrissadament aquest discurs sabran explicar adequadament els resultats que ha comportant i n’assumiran la responsabilitat?

Escriu en Joan Gaya (i jo faig les acotacions): “La polèmica està servida: com atendre les noves demandes? Al Nord, s’ofereix el Roine (ja fa temps que es va rebutjar, era la meva opció). Al Sud, hi ha l’Ebre (impossible!), a l’Oest el Segre (mai s’ha pres seriosament) i a l’Est el mar (farem dessaladores! Quan?). Al cel, els núvols (cada cop n’hi ha menys), i al centre, la polèmica (fins ara estèril, es a dir sense resultats).

Encertat anàlisi, Joan! I més la conclusió: “És que una societat moderna es pot construir apel·lant el cel?”

Doncs, si. La nostra societat (en conjunt, a més dels capellans) hi deu creure, ja que de cara als propers mesos sols ens queda l’opció de treure els Sants al carrer. No és gens nou, de fet és ancestral i propi de societats arcaiques. I ja fa temps que també ho havia dit.

Madrid, 10 de gener.