El sopar tertúlia de Sant Pol va ser interessant. Que en una petita localitat com aquesta es faci mensualment una tertúlia amb dues dotzenes de persones (que es paguen el sopar) interessades per temes diversos: art, societat, ciència, política,… és remarcable i cal felicitar-los a ells i als organitzadors.
M’hi vaig trobar molt còmode i el debat va ser animat i interessant. El tema més viu va ser el de les relacions entre Catalunya i el resta d’Espanya, la seva realitat actual i les perspectives. En aquest sentit va sortir, com no, el tema de les balances fiscals.
En tota societat moderna i democràtica la transparència és una norma bàsica per la convivència. En aquest sentit el coneixement de qualsevol dada que vulgui ser coneguda no hauria de trobar impediments i el cas de la publicació de les balances fiscals entre els territoris no hauria de representar cap problema. Però el comporta. Per què? Doncs per la seva utilització posterior com a eina per sustentar posicions polítiques. Als països on no hi ha temptacions centrífugues no hi ha cap inconvenient, just al contrari que en aquells llocs on hi ha temptacions i pràctiques centrípetes on el coneixement d’aquestes dades provoca urticària.
El que poden dir les balances fiscals entre els territoris d’Espanya és fàcilment intuible i previsible i els estudis coneguts fins ara així ho demostren. Les zones més riques aporten més i reben menys que les més pobres. I tothom sap quines són unes i altres. Llavors què volem discutir?: d’Espanya, com a col·lectivitat, o de Catalunya com a entitat política administrativa separada? En el primer cas haurem de parlar de solidaritat entre els rics i els pobres, i, d’acord, potser del grau de la mateixa. En el segon cas està la sensació o percepció d’expoli que alguns tenen i el desig de separació i de construcció d’una col·lectivitat a part.
M’hi vaig trobar molt còmode i el debat va ser animat i interessant. El tema més viu va ser el de les relacions entre Catalunya i el resta d’Espanya, la seva realitat actual i les perspectives. En aquest sentit va sortir, com no, el tema de les balances fiscals.
En tota societat moderna i democràtica la transparència és una norma bàsica per la convivència. En aquest sentit el coneixement de qualsevol dada que vulgui ser coneguda no hauria de trobar impediments i el cas de la publicació de les balances fiscals entre els territoris no hauria de representar cap problema. Però el comporta. Per què? Doncs per la seva utilització posterior com a eina per sustentar posicions polítiques. Als països on no hi ha temptacions centrífugues no hi ha cap inconvenient, just al contrari que en aquells llocs on hi ha temptacions i pràctiques centrípetes on el coneixement d’aquestes dades provoca urticària.
El que poden dir les balances fiscals entre els territoris d’Espanya és fàcilment intuible i previsible i els estudis coneguts fins ara així ho demostren. Les zones més riques aporten més i reben menys que les més pobres. I tothom sap quines són unes i altres. Llavors què volem discutir?: d’Espanya, com a col·lectivitat, o de Catalunya com a entitat política administrativa separada? En el primer cas haurem de parlar de solidaritat entre els rics i els pobres, i, d’acord, potser del grau de la mateixa. En el segon cas està la sensació o percepció d’expoli que alguns tenen i el desig de separació i de construcció d’una col·lectivitat a part.
És evident que no estic situat en aquesta segona opció, ja m’està bé la meva pertinença actual, no m’ocasiona especial problema (veus com ets un espanyolista recalcitrant!!). Penso, a més, que les relacions entre els diversos territoris d’Espanya no són només fiscals sinó que sols també en el àmbit econòmic (per no parlar de l’àmbit social) n’hi ha d’altres: de mercats de béns i serveis, per exemple, que al llarg dels temps no ens han anat gens malament. Si, ja sé que a Catalunya també tenim necessitats per atendre, però fins ara no conec, llevat d’alguns jubilats, a gent que se’n vagi a les regions més pobres per que allà hi ha més oportunitats. Ni en temes educatius, ni en treball, ni en condicions assistencials, ni en desenvolupament científic i tecnològic. Sols cal veure quines àrees creixen i quines perden població i es desertifiquen. Les oportunitats de futur estan més a casa nostra que a d’altres indrets d’Espanya.“Però, si ens administréssim completament aniríem més bé”. Potser si, o potser no. On està escrit que siguem millors, i que sapiguem fer-ho més bé? Recordem sempre a Joan Fuster (no em canso de citar-lo): Front a “Puix que parla català, Déu n’hi doni bo”, ell deia “Puix que parla català, vejam que diu”. No tenim cap garantia d'entrada que Rodalies vagi millor en mans catalanes, especialment de segons quines. N’hi ha de destres i de maldestres arreu del món.
I en tot cas, aquest és un argument que els més rics sempre reclamen com de justícia, sense acceptar que la seva riquesa no ve sols del seu treball (que en part, sols en part, si) sinó de d’interrelació, a vegades poc justa, amb els que no en són de rics.
En aquest termes crec que no hauria d’haver cap inconvenient en la publicació de les famoses balances fiscals (com a “Madrid” s’entesten en mantenir), per a continuació debatre què fem amb amples territoris veïns i els seus, cada vegada menys, habitants.
Ah, per cert! Crec també que fora bo la publicació d’estudis semblants corresponents a les regions catalanes. Quin és el grau de relació fiscal, a favor i en contra, entre elles. Segurament alguns estem mantenint a d’altres, i també potser més del compte. N’hem parlat tant del reequilibri territorial, i alguns se’n han aprofitat tant... I que consti que a mi no em fa res. També crec que en trec contrapartides favorables.
Llegit al diari:
Cuando mi generación haya desaparecido, no habrá brecha digital en el acceso. Ahora bien, en la sociedad de Internet, lo complicado no es saber navegar, sino saber dónde ir, dónde buscar lo que se quiere encontrar y qué hacer con lo que se encuentra. Y esto requiere educación. En realidad, Internet amplifica la más vieja brecha social de la historia, que es el nivel de educación. Que un 55% de los adultos no haya completado en España la educación secundaria, ésa es la verdadera brecha digital.
Mataró, 23 de gener
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada