27 de febrer, 2010

Atrapats!

Tot preparant la xerrada d’aquest vespre sobre la crisi que faré colze a colze amb en Joan Majó he retocat i repensat el “power point” que vinc utilitzant des que vaig començar a fer aquestes xerrades a començaments de novembre, ara farà tres mesos. Ja en són una dotzena i cada cop que l’he fet he anat repassant algunes de les dades que explico per tenir-les actualitzades. Ara li tocava a les dades definitives de la liquidació del Pressupost de l’Estat del 2008 i l’avenç del de 2009.

Com que avui va més específicament de la crisi he acabat fent, sobre la base documental que em serveix de fil argumental, tot una presentació nova i diferent.

Una de les noves diapositives (se’n diu així a cada pàgina?) té per títol “Atrapats!”. És una reflexió que vinc fent els darrers temps derivada del panorama que s’està veien. Fa referència a la relació de la previsible evolució de l’economia i el volum de la població i la situació de l’atur creixent de molts dels seus components. “L’economia és la dada fixa i la població no pot ser la variable”. Aquesta és l’afirmació que faig tot remarcant el “és” i el “no pot ser”. El cert és que cada vegada estic més convençut que l’important creixement de població que hi ha hagut a Espanya en els darrers dotze anys i especialment el gran increment de la població activa no pot ser absorbit, en un breu termini, per l’economia en el seu estat actual. Això comporta que malgrat l’economia es recuperi tardarem molt temps en tornar a assolir uns nivells de desocupació baixos. Crec que estem condemnats a això.

Sí aquest anàlisis és correcte s’ha d’explicar molt més del que s’ha fet fins ara aquesta vicissitud importantíssima per que els habitants d’aquest país s’enfrontin amb la realitat que és ben dura, i a partir d’aquí s’articulin les respostes adequades. Aquí és on crec que el Govern està ben atrapat ja que, independent de l’assumpció d’aquesta realitat, els plantejaments socials i econòmics estan ben encasellats en posicions que semblen inamovibles. Probablement algunes coses a fer, els sindicats no en volen ni sentir a parlar, mentre que l’empresariat tiraria pel dret arrambant sense mirament cap als seus interessos. Si el Govern es mou ho farà sempre massa, per poc que sigui, o mai ho farà suficientment per massa que sigui.

Aquesta situació de bloqueig crec que també es dóna en altres aspectes de la política, des dels pressupostaris, quina austeritat i quins increments impositius reclama la deficitària situació de les finances públiques, als educatius, com millorem el nostre sistema d’una forma una mica perdurable per afrontar els nous temps, fins als de les relacions exteriors, especialment les europees.

Ja fa temps que penso que el tombar del segle va marcar l’inici d’un nou i dolent estil de fer la política que amb l’alternança del 2004 es va accentuar a pitjor. Una visió a més llarg termini de l’actuació pública requeriria incidir en els possibles punts d’acord enlloc d’accentuar, com s’està veient cada dia, la confrontació i les discrepàncies. Però, l’acord i les renúncies a les pròpies conviccions no rendeixen gaire en el mercats de la política, i menys de la política mediàtica. Per això la desafecció cap a lo públic creix. Ho pagarem.

Mataró, 26 de febrer.

26 de febrer, 2010

Sense fre. El cas “Faisán”.

Aquesta setmana la sessió de control al Govern dels dimecres no tenia el morbo habitual ja que per motius de l’agenda europea no eren presents ni el President del Govern ni la Vicepresidenta primera.

Atac directa, i descarat, del PP al ministre Pérez Rubalcaba pel cas “Faisán. Es tracta d’una història, que ja fa temps corre els dimecres pel Congrés i pels mitjans més “ultres” madrilenys, de preguntes sobre la possible implicació governamental en un pretès cas de “chivatazo” a ETA amb motiu d’una operació policial l’any 2006, en plena i pública treva. Segons els populars, que fins ara havien anat fent insinuacions, van ser ordres del Ministre i del President del Govern les que varen frustrar l’operació d’unes detencions, segons ells importants, per motius d’oportunisme polític, perquè l’interessava al Govern en aquell moment. Aquest presumpte fet seria gravíssim i mereixeria tota mena de condemnes politiques i les subsegüents assumpcions de responsabilitats. “On s’és vist!”, clamen aïrats.

Deixant de banda que els terroristes que llavors van estar a punt de ser agafats en el bar “Faisán”, d’aquí la denominació del cas, foren detinguts no gaire més tard, i deixant de banda, també, que l’afer està sent investigat per la justícia, l’acusació que li varen fer dimecres al ministre de l’Interior, brutal i directa, no cap al cap de cap polític responsable en un tema tant sensible com és el de la lluita antiterrorista a qualsevol país del món. La responsabilitat de la direcció de la lluita antiterrorista es deixa sempre a la mà del Govern amb les discretes, si s’escauen, comunicacions a l’oposició. Mai es pot entendre que qui no té els elements i comandaments directes de la lluita i les decisions d’oportunitat de la mateixa s’hagi d’interferir en la gestió d’assumptes tant complicats com aquest. Es demanen responsabilitats dels resultats globals de la lluita, no de cap actuació en concret. I com que segurament dol als populars que la lluita estigui sent reeixida han d’empastifar-la com sigui per treure mèrits als que l’encapçalen.

El ministre Rubalcaba va està bé, molt bé, com sempre que dóna la cara per temes difícils, i mira que n’hi havia per perdre els papers tal com li varen posar els seus inquisidors. Sí, inquisidors, que no controladors assenyats i responsables d’una feina tan enrevessada com aquesta. Però així és la política en aquests moments a la capital. Sembla que estem instal·lats en el tot s’hi val que tants bons resultats li va donar al PP en altres moments.

Amb els seus cada cop més convençuts en el desig de veure’ns descavalcats com sigui del Govern, redoblen amb fúria els cops amb engolades veus i esquinçaments de vestidures. Quins personatges! Cal veure’ls en directe per sentir alguna esgarrifança de por en pensar què pot esdevenir la nostra convivència cívica amb aquesta mena de gent. És precís que la ciutadania pacífica i normal, que vol unes altres formes de debat polític, en tingui coneixement de la seva “ralea”, estigui previnguda i no els cedeixi el camp lliure.

Mataró, 26 de febrer.

24 de febrer, 2010

A l’escola d’hivern del PSC

Suposo que per treure’s el sant benet del tacticisme de que s’acusa generalment l’acció dels partits polítics, enguany el PSC va plantejar la seva Escola d’hivern amb el títol “Inventant el futur” i va oferir als que s’hi van interessar un programa prou atractiu. Sols vaig poder assistir a les dues taules del dissabte –amb dinar per entremig- que crec que varen omplir les meves expectatives.

Vaig tenir ocasió de sentir uns ponents diferents, i em sembla que força diferents del bestiar polític habitual, plantejant el tema des de perspectives també diferents a les habituals. En tot cas és el que hauria de ser normal en una Escola de reflexió i formació d’un partit polític.

Al matí, la sueca Heléne Olsson, directora d’una consultora, establerta ja fa anys a Barcelona ens va explicar la fallida del mític Estat del Benestar suec als anys vuitanta i com es va haver de repensar i les perspectives que segons la seva consultora té el món en els propers temps. Amb una visió molt global, començant pel paper de la Xina i d’Àfrica, el paper renaixent dels polítics, la idea que Europa s’ha d’espavilar, el renaixement del conservadurisme i el retorn a la profunditat i la recerca de treball de veritat.


En la mateixa taula, l’altra ponent l’Eduard Punset ens va oferir un suggerent xou de pensament en veu alta començant per dir-nos que érem valents de voler saber què volem fer en el futur ja que l’única referència que tenim fins ara és el passat. Alguna frase que vaig apuntar: “La felicitat és l’absència de la por”; “El coneixement heretat és dogmàtic”. Els assistents ens ho varem passar bé malgrat que en algun moment va ser massa histriònic, però ja convé trencar aquestes encarcarades reunions polítiques a les que estem habituats.

Comencen a sentir-se coses diferents a can PSC, vaig pensar.

La moderadora d’aquesta primera taula, la Carme Esquirol, va apuntar una reflexió sobre la manca de voluntat dels ciutadans en assumir les seves responsabilitats traspassant-t’ho tot als governants. Interessant i avui políticament incorrecte també.

La taula de la tarda va ser més política però també ben variada i plural ideològicament. Crec que la moderadora, l’amiga Dolors Renau, va abusar una miqueta de la possessió del micròfon per donar pas a Daniel Innerarity. Aquest basc que professa filosofia a la Universitat de Saragossa ens va fer tot un bany de crítica a l’obsessió que marca el present en la política i la necessitat de recuperar el futur i que és feina dels polítics fer-ho. El futur és el problema fonamental de les democràcies occidentals, ens va dir. Escoltant-lo, pensar en la quotidiana vida política que portem produeix una certa tristesa. “Som miops al actuar a curt termini”.

La professora Montserrat Guibernau ens va parlar del catalanisme cosmopolita. Potser el concepte és interessant i caldria que jo hi donés alguna volta ja que em costa lligar-lo amb les pretensions, obertes o amagades, dels del Dret a decidir. Segurament és un concepte que pot permetre’ns superar o obrir noves percepcions al tema del catalanisme, però reconec que em fa una certa mandra el tema per dedicar-m’hi una mica.

Va tancar la taula, de la que no vaig poder quedar-me al debat posterior ja que havia de tornar a casa per altres obligacions, el company José Andrés Torres Mora diputat del PSOE per Màlaga. Va començar: “En la política nos encontramos ante la oscuridad”. Va incidir sobre el paper dels mitjans de comunicació que genera expectatives de resolució immediata que sols generen frustració. Hi ha molts que intenten que la gent s’allunyi de la política per tenir les mans lliures. Va concloure amb una cita del mateix Innerarity del seu interessantíssim llibre “El futuro y sus enemigos”. El futur no està escrit, l’hem de construir. Cert!!

No sé pas, no ho he seguit, si els mitjans de comunicació han parat esment en la pluralitat i obertura que ha representat aquesta edició de l’Escola d’hivern que posa en qüestió moltes de les tòpiques i anecdòtiques informacions sobre el què és la vida real dels partits polítics.


Madrid, 24 de febrer.

22 de febrer, 2010

Va de "barrets".

Sembla que el problema està en la mida (una certa incongruència parlant del tema) i en la visibilitat (això sí: el mal no vol soroll).

Un ciutadà demana una llicència per exercir una activitat que és legal i està reglada, i per l’envergadura del que pretén i els esgarips morals que provoca, aixeca un fort rebombori i tot una polseguera de comentaris cívics i mediàtics i, fins i tot, de posicionaments polítics. No estem davant d’una activitat legal que ja fa temps que ho és? Notícies a les primeres pàgines de diaris saberuts i populars, convocatòries pel carrer d’actes partidaris, comentaris burletes i demés.

Tant li fa que aquesta activitat ja s’estigui realitzant ara al ras d’una forma irregular (no sé trobar un millor qualificatiu) a tocar d’on vol instal·lar-se el que es demana i amb un personal sotmès a explotació, com s’ha vingut sabent per si algú en dubtava, característica d’aquest ofici. Tant li fa que sigui conegut que trobarà competència ja establerta (suposo que plenament legalitzada) d’altres empresaris que tenen locals situats a prop, i prop d’honorables activitats professionals i empresarials.

Suposo que quan algú pretén emprendre alguna activitat té avaluat el mercat per l’oferta que hi posarà. Vaja, que hi haurà demanda. Ah!, però algú dubta de l’existència de la demanda en aquest segment de l’activitat econòmica? Home, fluctua una miqueta amb l’activitat general, amb l’evolució del P.I.B. (sembla que hi ha hipòtesis per tots els gustos), però deuen haver-hi estudis de les elasticitats. Ja se sap, això s’estira i s’arronsa, es contrau i es dilata. Encara que tinc dubtes que a aquest negoci, que requereix discreció, li vagi bé el funcionament a l’engròs.

Res, que hi ha una “patata calenta” (mai tant ben dit) que corre per aquí posant de manifest la nostra incoherència social i de retruc política.

L’excusa benpensant es redueix a la grandària (macro, mega, ...) i a la ubicació al nostre terme municipal, al factor Nimby. No et fot!

Au va, que ja és Quaresma. Cal fer dejuni i abstinència.

Mataró, 22 de febrer.

14 de febrer, 2010

Sorprès per la sorpresa. O no.

Potser ja no m’hauria de sorprendre per gaires coses. Amb el que he vist… Però encara, a cop calent, em sorprenen les reaccions que desperten determinades actuacions politiques i especialment els titulars periodístics (que moltes vegades no són pas els que posaria l’interessat) i el seguit de declaracions que sobre ells fa tothom a continuació sense cap mínim rigor. Bé, així es fa la política a casa nostra i així ens va a tots. Això sí que fatiga als ciutadans que n’estan ben farts.

L’Ernest Maragall fa l’exercici, que hauria de ser habitual entre el polítics, de fer una conferència pública i exposar el seu pensament sobre l’actualitat i les seves perspectives que, un cop coneguda, un pot estar-hi d’acord o en desacord, en tot o en part (ha de fer posteriorment un article per ratificar-la). Ràpidament s’aixeca una polseguera en que s’hi involucra molta gent. Al·ludits, o pretesament al·ludits, els propis, els adversaris, els analistes que hi veuen tota mena d’intencions que potser hi son, o potser no hi son, els comentaristes que ja tenen tema per ficar-hi cullerada sabent, o sense saber, de què parlen. En fi…

Si els polítics no s’expressen, malament. Si ho fan, també malament. Jo no estic pas d’acord amb tot el que diu l’Ernest, però em semblen interessants moltes de les coses que diu i sobre tot que ho digui. És que és inoportú! Sempre s’és inoportú (ho sé per experiència), i més en la política mediàtica que es fa avui.

Segurament els que no estem d’acord amb aquesta forma de fer política i que continuem creient en el debat honrat i transparent veiem amb bons ulls aquests exercicis als que hauríem d’estar més avesats i ser-ne més entusiastes, tot donant-los-hi la continguda importància que haurien de tenir, sense tant transcendentalisme. Al marge del que diguin els que fan sols política mediàtica i en viuen: polítics i mitjans.

Mataró 14 de febrer.

12 de febrer, 2010

Carnaval.



Aquests dies s’ha pogut veure a Mataró una exposició de l’Alfred Opisso a la sala de la Caixa Laietana.

El vaig poder conèixer en persona a casa seva al carrer Nou, en el seu ambient, on de petit anava a jugar amb el seu fill, de nom igual que el seu aviRicardo- malauradament ja traspassat, que era company meu de curs a Valldemia.

Mataró 12 de febrer.

10 de febrer, 2010

El finançament municipal a "30 Minuts".

El reportatge, diumenge passat, del programa “30 Minuts” de TV3 S’ha acabat la festa va intentar explicar i documentar el problema del finançament dels Ajuntaments.

Introducció tòpica del presentador. El contrapunt el dóna la solvent i documentada opinió del professor Solé Vilanova que va dir algunes veritats que no es volen sentir. El reportatge posa ben de manifest el desori actual del món local a través dels quatre exemples que ens varen presentar.

Un ajuntament desgovernat, un ajuntament que no ho és, un ajuntament que no sap què és i un ajuntament enganyosament ric.

La imatge que ens varen donar de Roda de Barà deixaven ben clar que el problema era intern del seu ajuntament De la seva governabilitat. No pas de les finances en general sinó de com ha administrat les seves en concret que potencialment podien ser adequades i suficients. Un ajuntament amb més cases que habitants no té perquè, d’entrada, tenir especials problemes. Els partits han de ser més responsables de les persones i els equips que aixopluguen sota les seves sigles (o que contribueixen amb la seva presència a omplir-les i fer-les el què són: més grans o més petites, més fortes o més febles, més sòlides o més frívoles). Del que es va explicar, allà el que hi ha és tot un repte de funcionament institucional democràtic.

Un ajuntament d’un municipi de 310 habitants, Pinós, que no és. És sols un nom. Cal dir-ho ben fort i clar. Les administracions són possibles si la comunitat que han d’administrar produeixen l’excedent necessari per poder-les sostenir. Poc més de 300 habitants no permeten tenir una administració i el que raonablement s’espera d’ella. El manteniment dels camins veïnals de Pinós no pot ser responsabilitat del seu ajuntament perquè aquest sols és un nom. És una entitat nominal però no real.

El manteniment de l’espai rural és un problema de país, no és un problema local ja que allà aquest món local està buit. Els seus escassos habitants no tenen l’esma suficient per afrontar el que se’ls exigeix. Sols calia veure l’exemple del regidor d’urbanisme (i alhora de joventut, agricultura i no sé quantes coses més). Cal ser valents. Les forces polítiques i les institucions del país no poden continuar mantenint el cap sota l’ala, o mirar cap a una altra banda, com fa tants anys que fan. No poden exigir impossibles i mantenir ficcions. Cal fer una esporgada a fons de les institucions locals.

El cas de Corbins és paradigmàtic del anquilosament i vacuïtat del pensament municipalista avui. Ha estat incapaç de renovar-se i actualitzar-se. Ara, els temps i les circumstàncies són diferents i cal posar-se al dia. L’Alcalde ens diu que tenen un teatre i que enguany no podran tenir temporada estable de programació. El teatre és el més important per l’Ajuntament d’una població de 1.300 habitants!! I el President de la FMC abonava les seves pretensions!!: si els ciutadans/es volen un servei cal donar-los-hi. Sí, home! Però que us penseu, que això és Xauxa? Cal dir obertament quins serveis bàsics i imprescindibles han de ser donats per les administracions, no pas tot allò que els ciutadans/es ja força rics volen, sinó aquells que prioritzats són necessaris amb els recursos disponibles. Però, té cap sentit, per exemple, que l’Ajuntament de Vic es proposi donar un servei públic de bicicletes? Els ajuntaments no poden ser terapeutes. No és la seva feina. Diguem-ho clar.

Per acabar, els d’Hostalets de Pierola viuen (el seu ajuntament) dels ingressos que els proporciona els impostos i les taxes que perceben d’un abocador controlat de residus d’abast regional que tenen en el seu territori. Com en molts ajuntaments que tenen una instal·lació especial (un BICE per exemple) tenen uns ingressos excepcionals. La preocupació d’aquest ajuntament ha de ser doble: primer, mantenir, en tot el que estigui a la seva mà, la instal·lació en el seu terme municipal. Algunes d’aquestes instal·lacions són més fàcils de mantenir que d’altres ja que no desapareixen o no poden desaparèixer de la nit al dia com és el cas de l’abocador d’Hostalets; i segon, ser ben conscients de l’excepcionalitat de la situació i explicar-la bé als seus conciutadans/es, i la prudència en que s’ha de moure en la seva gestió en una visió a llarg termini defugint de vel·leïtats populistes, oportunistes o immediatistes.

Crec per acabar que cal dir que els exemples proposats permeten aquests comentaris, però la majoria de la població catalana no viu en municipis semblants a aquests. Caldria, segurament, una altra perspectiva més centrada no en les excepcionalitats i exemples que surten del corrent, sinó en els problemes més generals que afecten a la majoria dels ciutadans i ciutadanes.

Madrid, 9 de febrer.

08 de febrer, 2010

He dit que no.

Sembla que la gent de la Plataforma pel Dret a Decidir de Sant Andreu de Llavaneres estarien interessants en que participés en un nou debat sobre el tema que els ocupa a la seva localitat. M’han sondejat per persona interposada.

He dit que no. Ho sento, no tinc cap intenció de convertir-me en la figura de contrast d’aquest tema a la meva comarca. No em plau gens i no en tinc cap necessitat.

Vaig creure convenient en el seu moment que calia donar la cara, contrastar i deixar clara la meva posició i la dels meus, que no és diferent. Vaig escriure un article a El Punt quant els seus responsables m’ho varen demanar. He fet algunes manifestacions en els mitjans de comunicació locals i vaig acceptar el debat amb el senador Anasagasti a Calella que em va proposar la Plataforma d’aquella localitat. Crec que he complert amb escreix amb un tema que no és del meu interès immediat i que un cop dit i fet no tinc cap delit personal ni polític en esmerçar-hi més temps.

Els meus interessos pels encàrrecs de la feina política que faig i també per trajectòria personal, són altres: l’economia, la gestió de les administracions públiques, la construcció d’Europa, la marxa del món o l’estat de la Mare Terra.

Crec, sincerament, que aquestes preocupacions que tinc per obligació ineludible i també per convicció i tarannà personal són molt més importants i atraients que les respectables dèries independentistes.

Em trobareu en aquests temes. En d’altres, com és el que ara ocupa a alguns –no a mi- , ja he complert. Caixa tancada i feina feta.


Madrid, 7 de febrer.

Els mercats.

En les xerrades explicatives que he fet sobre els Pressupostos Generals de l’Estat per aquest any 2010 insistia força en els guarismes 10-20-30 intentant que es comprengués ben bé en quina situació estaven les finances públiques.

Resulta que explicats a grans trets els pressupostos en les antigues pessetes, que no en euros, els totals són: 30 bilions (amb b) de despeses, 20 bilions d’ingressos i 10 bilions de dèficit que es finançaria amb la recerca de la quantitat a fora, amb endeutament. Molts zeros al darrera, fins a dotze, per impressionar al personal.

A l’Estat, i al seu Govern, la caiguda dràstica de l’activitat econòmica l’ha agafat amb el pas canviat. No ha estat sols un problema nostre. A tots els països de l’entorn, amb major o menor amplada, els ha passat el mateix. Ningú s’ha amagat de manifestar-ho. Cap governant va creure amb la magnitud de la davallada de l’economia que s’ha donat i va captar la profunditat del deteriorament de les finances públiques que se’n ha derivat. Ha calgut mantenir la despesa, per intentar aturar l’ensulsida, mentre es veia com s’escolaven els ingressos fiscals per la menor activitat i sortir al carrer, a l’exterior, a cercar com finançar el deute que s’havia de contreure. A tot Europa el Pacte per l’Estabilitat i el Creixement ha saltat pels aires en matèria de dèficit i deute.

A casa nostra. Els darrers anys abans de la crisis van ser esplèndids. Es podien fer les despeses que es volien i encara sobraven recursos al cap de l’any. Els superàvits cada liquidació eren superiors dels de l’any anterior. De fer pràcticament cau i net el 2003 a un superàvit del 18,5% el 2007. Amb aquest panorama les decisions eren de calaix: es podia augmentar la despesa, els 2.500,-€ per naixement per exemple, la posta en marxa de la Llei de la Dependència, el increment dels fons en R+D+i,... i es podien rebaixar els ingressos, els 400,-€ al IRPF, o les baixades del Impost de Societats, o la supressió del Impost sobre el Patrimoni, o la pràctica supressió del Impost de Successions a les CC.AA... I mentre tant, a més, el percentatge del deute sobre el P.I.B. anava baixant fins arribar a nivells mai vistos a Espanya: el 36%, no pas gaire més de la meitat de la mitja de la Unió Europea.

En menys de dos anys la base sobre la que es bastia tot això s’ha ensorrat (per causes externes, les finances mundials, i internes, les característiques del nostre teixit econòmic) i les perspectives que ara per ara s’albiren, aquí i als nostres veïns propers, no són esperançadores. Al menys de retorn immediat a la situació anterior. Transitarem un temps, llarg?, per un replà, un “descansillo”.

Ara no queda més remei que reduir la despesa, però quina i en quina quantitat? Cal cercar més ingressos, però quins i a on? I cal endeutar-se per tapar el forat. No, sí de liquiditat al món n’hi ha força i a més, segurament per la mateixa raó, el seu preu és molt barat. Ah!, però ja no depens de tu. Estàs en les mans del que t’han de deixar els diners: els mercats. Entitats anònimes que no ho són tant a l’hora de la veritat. Són els que tenen la paella pel mànec, són els que imposen les seves condicions. Les seves, no les teves. Són els que marquen el poder, els que el tenen realment en aquesta situació, els que determinen com volen deixar, a qui i amb quines condicions els seus calés. Topem amb la realitat, som dependents d’una gent que té les seves regles i els seus criteris que sols són els del guany i les seves pors reals o imaginades. No són pas, algú s’ho pensava?, Germanetes de la Caritat. Estem a les seves mans. Els límits de la sobirania, els límits de la independència. Els condicionants externs.

Edgar Degas. Retrats a la Borsa. 1878-1879. Museé d’Orsay. Paris


Els mercats estan nerviosos. O frisosos. Potser també. Oloren debilitats econòmiques, febleses socials, insolidaritats polítiques. El seu risc pot augmentar, els seus guanys potser també. Comencen a imposar condicions. Marquen ritmes. Són determinants.

Tornant al 10-20-30 del començament: estem atrapats. Cal explicar-ho ben bé. En mig de la tempesta cal agafar fort el timó i navegar el millor que sapiguem o puguem per intentar sortir-nos-en amb el menor dany possible per la nau, el passatge i la càrrega. Però n’hi haurà de danys, no pot ser d’altra manera. Amb el passatge revoltat per incomprensió i fins i tot esvalotat pels que creuen que en poden treure algun benefici per a ells del ordre que sigui. Però cal estar ferms, ser conscients de la situació i assumir-ne les conseqüències. La nau està per sobre de la tripulació que és, com tot en política, fugissera.

D’Alcalde ho havia dit sempre: “L’únic que podem perdre és la cadira on posar-hi el cul”. Ben poca cosa.

Mataró, 7 de febrer.

07 de febrer, 2010

Estadístiques.

Quina setmana! Els obusos queien de tot arreu!


Avui, la darrera xifra de la mà del butlletí econòmic del Banc d’Espanya Informe trimestral de la economia española. L’indicador avançat del creixement, en aquests cas encara de decreixement, del P.I.B. en el darrer trimestre de l’any passat i, amb ell, la dada de tot l’any.

Ja he comentat alguna altre vegada aquesta mania dels indicadors avançats. Les notícies cal cremar-les. No podem esperar fins el 17 de febrer per conèixer la dada oficial del INE de la Contabilitat Nacional Trimestral (encara que el 11 també trauran una dada avançada). Falten 12 dies encara, i cal fer bullir l’olla!

Bé, el butlletí del Banc d’Espanya ve prou ja diu (pàg. 44) que De acuerdo con la información coyuntural disponible, en el cuarto trimestre el descenso del PIB continuó atenuándose. En concreto, se estima que la variación intertrimestral del PIB fue del −0,1% (frente al −0,3% del tercer trimestre), mientras que la caída del producto en términos interanuales habría sido del 3,1%, nueve décimas menos acusada que la del período anterior.”

Prèviament, en el paràgraf anterior del informe, descriu la dada oficial pel trimestre anterior publicada per l’INE que moltes vegades corregeix, dècimes amunt o dècimes avall, l’avenç que havien publicat ells en el butlletí anterior.

Per tant en trobem davant d’un indicador estimat, certament força aproximat, del tancament del any 2009.

M’ha portat a confusió les dues dades diferents que donen pel creixement final de l’any passat. Mentre parlen del creixement interanual del -3,1%, més endavant parlen del -3,6% de variació en el conjunt de l’any. La diferència, pel que entenc (potser estic errat), està en la consideració de la situació a finals d’any en el cas primer, que crec que és la dada bona a considerar (a on estem en aquest moment) i la consideració del promig del creixement del any, que estadísticament deu tenir alguna explicació, però que no ens diu on estem ara sinó on varem estar en tot el llarg del any respecte a la mitja del any anterior

A partir d’aquestes dades i d’aquestes consideracions he confegit els quadres i gràfics següents per intentar tenir una visió més panoràmica de la evolució de l’economia espanyola en els darrers temps i a on estem ara. Les dades fins al tercer trimestre del 2009 són les de la Contabilitat Nacional que publica l’INE mentre que la darrera és la recentment coneguda del butlletí del Banc d’Espanya, que veurem si caldrà corregir a l’alça o a la baixa, o no, d’aquí dotze dies.




Evidentment, sembla que hem tocat fons. També serà bo de veure, que ens ho dirà la publicació del INE, quina evolució comparada hem tingut respecte al conjunt de les economies de la Unió Econòmica i Monetària (zona euro-15) i de les del conjunt de la Unió Europea (27). Recordem que, malgrat tots els esgarips que estem sentint aquest dies, mai hem estat per sota (M’apunto a una aposta d’un sopar a “La Choza”, tampoc cal passar-se, que encara estarem per sobre).


Respecte a la histèria d’aquest darrers dies cal recomanar la lectura del article del reconegut economista i antic polític José Luis Leal que no crec pas que pugui atribuir-se-li vel·leïtats pro governamentals.

De la situació de l’ocupació, millor dit del volum de l’atur, en continuarem parlant els propers dies, així com també de les finances públiques i el nerviosisme dels “mercats” (?) respecte al deute públic. És el que hi ha, és el nostre pa de cada dia.

Mataró, 6 de febrer.

04 de febrer, 2010

Convalescent.

Estic adobant* la caldera.

Des de començament d’any estic anant setmanalment a casa d’un bon massatgista per intentar millorar el comportament del sobrespinós. Desprès de tres patacades a l’espatlla i de la tensió que la sotmeto a la bicicleta sembla que ja no hi ha res a fer, que per l’edat, segons el traumatòleg, difícilment es podrà arreglar. Però sí que es pot amorosir i en això estic, en unes bones mans que estovin tot el que es pugui l’espatlla i el seu funcionament. De moment la cosa promet, però serà llarg i probablement hauré de fer alguna que altra temporada més.


Rembrandt. La lliço d'anatomia del Dr. Nicolaes Tulp. 1632. Mauritshuis, La Haya.
Ara, però, estic convalescent a casa. El llagrimall dret no es va destapar i del oculista vaig anar a parar al otorrino. “Res, noi! A la llista d’espera i quant et toqui ja t’operaré a l‘Hospital. A meitat de desembre em varen trucar d’un dia per l’altra per si volia anar-hi, però no va poder ser ja que estava enfeinat a Madrid. Val a dir que per llavors ja havia fet totes les proves prèvies i anàlisis corresponent que certificaven la possibilitat de la intervenció. Ara, avisat amb temps, aprofitant l’aturada parlamentària he aconseguit el forat per posar-me en mans dels cirurgians.

Joc de poques taules per a mi ja que no me’n vaig assabentar quasi bé de res. Suposo que pels metges deuria ser una mica més complicat. Diu que tenia l’envà nasal desviat i que me’l van haver d’adreçar per poder arribar allà on tenien que fer el fet. Em vaig despertar al començar la tarda desprès de l’anestèsia sense cap record (evidentment) i tampoc sense especials molèsties. Una nit d’observació a les habitacions d’aguts de l’Hospital, on des del llit vaig poder veure els colors de la posta de sol darrera Burriac, i una bona cura de son. De fet hi anava predisposat (a l’operació, però també a aprofitar per dormir).

Ara cal fer bondat alguns dies. Veurem com es comporta aquest pegat i el conducte artificial que m’han col·locat (jo també ara porto silicona). Sí tot va bé, que espero que sí, ja no podré fer la brometa amb la que començava en els darrers temps les meves intervencions públiques avisant a l’auditori que encara que em veiessin que plorés no era degut a que estava compungit pel tema que tractava (generalment de la situació econòmica) sinó que tenia el llagrimall tapat.

Estic cofoi del “meu” Hospital i de la feina que fan els seus professionals. Deuen patir les dificultats pròpies d’aquests centres i de les exigències socials (i polítiques) corresponents als temps que ens toca viure, però crec que els ciutadans/es podem estan ben satisfets del seu treball.

Mataró, 4 de febrer.

* vid. Fabra: Reparar, compondre (una cosa espatllada)

El món d'avui.

Probablement quan G.B. Tiépolo va pintar als quatre costats del sostre de la volta de l’escala de la Residència dels Bisbes Prínceps de Würzburg representant els quatre continents llavors coneguts no va pensar pas en el que s’esdevindria sinó en el que llavors semblava que eren.

Àfrica dalt d’un camell ajagut.
Àsia dalt d’un elefant que arrossegava el que tenia pel davant.
Amèrica dalt d’un cocodril que avançava desafiant.


Europa asseguda còmodament dalt d’un setial amb un bou al costat i rodejada d’artistes, nobles i bisbes.

Tal ara es podria tornar a representar el món. La recent noticia de la renuncia del President Obama de anar a la reunió transatlàntica de Madrid de la primavera que ve posa de manifest, ben a les clares, les relacions de poder avui al món. Quin interès pot tenir la primera potència del planeta, els EE.UU., que ja sent l’alè de la segona, la Xina, al clatell per anar a “garlar” amb aquest garbell d’antigues potències vingudes a menys i descol·locades? Si no aconsegueixen ni presentar-se amb una sola veu! Si és difícil esbrinar qui mana realment (si mana algú del múltiples i complicats càrrecs de que disposa)! Si més enllà d’alguns avenços, per part d’alguns dels seus membres i en algunes matèries, no pas per tots i en tot, és un batibull (una geometria variable se’n diu)!

Així va el món avui. Si els BRIC’s arrosseguen la marxa de l’economia algunes de les velles potències aniran al seu rebuf i els més petits, potser, si ho sabem fer bé, en recollirem les engrunes. Si els xinesos venen, compraran -per ara- eines als alemanys (o als europeus) i aquests vindran -també per ara- de vacances a Espanya i nosaltres, si no som capaços de fer algunes altres coses a més a més, anirem fent la viu viu.

Clar que explicar tot això amb els nivells de política als que estem acostumats és complicat i difícil d’entendre. Davant la incomprensió, la ignorància, la demagògia o el desconeixement va creixent la mala maror amb propostes arrauxades que ens poden portar per camins difícils i equivocats. Cal molta pedagogia i no sé si estem pas per la feina.

Mataró, 4 de febrer.

03 de febrer, 2010

Febrer.

Atenció!!

Mataró, 1 de febrer.