29 d’agost, 2007

Imprecisió periodística. Catalans/catalanistes.


Aquest agost tant el President del Govern com el cap de l’oposició han estat preguntats sobre si en el futur els seus possibles i/o hipotètics governs incorporarien ministres catalans (sic).

Crec que ambdós van tenir pocs reflexes en les seves respectives respostes donant per bo el sentit de les preguntes dels periodistes. De ministres catalans, si no recordo malament, n’hi ha hagut en tots els Govern de la democràcia, de la UCD, del PSOE i del PP. Però els periodistes volien dir ministres de CiU, i tothom va acceptar que se’ls podria qualificar de catalans a seques. (Vaja, ningú va pensar que feien referència a ERC, a ICV o als propis correligionaris)

De catalans (ciutadans/es nascuts o que visquin a Catalunya) n’hi ha de moltes menes. Que se’n senten (la majoria) i que no (alguns). Però desprès, dels que se’n senten, n’hi ha de catalanistes i d’altres que no ho són. I dels catalanistes n’hi ha de molts graus: regionalistes, federalistes, sobiranistes, independentistes. Tot això és molt conegut. A què ve doncs l’acceptació als mitjans, però també entre els màxims responsables polítics, d’aquesta impressió? És que es vol reafirmar (també des de Madrid?) que els altres no són (som) catalans?

Al fil d’aquest fet, una petita –encara que rellevant- reflexió sobre la possible presència de ministres catalanistes, o si voleu més precís, nacionalistes catalans en un Govern (del signe que sigui) d’Espanya. Crec que el President Pujol veia clar la seva inconveniència tota vegada que els que prenguessin part en aquest hipotètic Govern farien (haurien de fer) política espanyola. O és que a més de pensar en Catalunya, un ministre catalanista espanyol (millor dit, del Govern d’Espanya) no hauria de pensar en Galícia, Andalusia, Canàries, o Madrid i Espanya en els seu conjunt? Per tant, seria la complerta acceptació de l’espanyolitat del nacionalisme català que no sé si -en els termes que s’entén aquest concepte- seria un clar oximorón.

Posem l’exemple d’en Duran ministre d’Afers exteriors. Què defensaria, al si del Govern espanyol, respecte a les desitjades pels nacionalistes seleccions esportives catalanes? Comprenc les resistències de les bases sobiranistes davant aquesta possibilitat. Ja ho deia El Gallo: “ Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible

Madrid, 28 d’agost.

28 d’agost, 2007

Sant Tornem-hi.

Una gran lluna plena, entelada per alguna boira costanera, m’ha acompanyat fins a l’aeroport. En arribar-hi ja despuntava el dia.
Evidentment, també, de Kukuxumusu.


Madrid, 28 d'agost.

27 d’agost, 2007

Diana i la globalització

Aquests dies els mitjans es fan ressò del desè aniversari de la mort de la Princesa Diana de Gales.

Sempre tindré present el “frustre” (força relatiu) que em va representar la supressió d’una entrevista que havia gravat per Antena 3 TV quan era alcalde parlant del IAE (impost d’activitats econòmiques) per culpa de la noticia de la separació de Carles i Diana de Gales. Evidentment, era molt més interessant per l’audiència aquesta noticia que l’entrevista a un obscur alcalde que parlava d’un tema “intranscendent”.

No sé d’on he tret que Amartya Sen va dir que la mort de la Princesa era tot un símbol de la globalització, fet que en aquell temps era discutit. Més o menys, o tal com ho recordo, venia a dir:

Una Princesa anglesa acompanyada del fill d’un capitalista egipci s’estavella amb un cotxe alemany sota el pont d’una ciutat francesa perseguits per uns “paparazzis” italians que anaven sobre unes motos japoneses,... Bé, el conte pot allargar-se més descrivint el lloc de naixement del policies que van portar el cas, els metges que els van atendre, del xofer del vehicle, etc, etc,...

Si non è vero, è ben trovato.

Mataró, 27 d’agost.

Dos articles a l'agost.

(posta de sol a Fisterra)



A l’agost els diaris són més prims. Hi ha menys informació, menys política i més reportatges, més vida. No sé perquè tot l’any no podrien ser així, guanyaríem en tranquil·litat. També en llegeixes menys, fins i tot algun dia te’n descuides. Però quan els llegeixes ho fas amb fruïció, els assaboreixes, tens més temps per dedicar-t’hi.

Vull ressenyar dos articles: el de Félix de Azúa, “Tinieblas en el noreste” del dia 10, llegit en la distància, a Potsdam, divertit (els personatges) i sagnant, com sempre (ja sé que no dec ser correcte comentant-lo, però tinc debilitat per l’autor des de fa molts anys). Per fi algú parla, en el desori català que estem travessant aquests darrers temps, de la realitat metropolitana!

El segon, crec que és més interessant políticament. És l’article d’en Jordi Borja, “Con dos izquierdas y no estar loco” del dia 20. L’existència, no de dues visions del món, sinó de dues estratègies per fer-hi front dificulta la governabilitat, o l’accés a ella, per l’esquerra en els països occidentals europeus. Front un desinhibit discurs de la dreta (Sarkozy, Merkel, Berlusconi,...), l’esquerra es presenta dividida i fins hi tot enfrontada entre si. És el cas d’Alemanya, amb Oskar Lafontaine i els post comunistes envers el SPD. És el cas d’Itàlia, amb series divergències davant la creació del nou experiment del Partit Democràtic. Són els casos espanyol (amb qui acabarem fent el pressupost ’08?), i català on la inestabilitat és patent. En Jordi no analitza el camp identitari on podria aplicar-se el mateix esquema. O, no és el cas Imaz / Egibar al PNV, o el cas CiU / ERC, a casa nostra? Debat interessant i necessari, tota vegada que sense majories absolutes les aliances són difícils, i amb elles els punts de contacte i de conflicte també ho són. Però les expressions del cos electorals són les que són, i caldrà segurament explicar millor les possibilitats i les alternatives realment existents. És sols un problema de països rics? O, com ens diu la història, i la pràctica política quotidiana, un tema general?

Ai las, però! En el món actual els discursos polítics elaborats i complicats són difícils d’introduir, mentre que els banals i superficials (i demagògics), per la seva incapacitat per resoldre els problemes que percep la gent com seus, comporten el descrèdit i consegüent allunyament de la política.

Mataró, 27 d'agost.

26 d’agost, 2007

Nou ludisme.

Al igual que els ludites al començament de la Revolució Industrial, ara hi ha qui, al mig d’un important centre turístic de les Ries Baixes gallegues, pinta això per les parets.

Mataró, 26 d'agost.

25 d’agost, 2007

Comença la Lliga de futbol.


Evidentment, de Kukuxumusu.
Mataró, 25 d'agost.

19 d’agost, 2007

"Horterada"


Desfilada de Dior a Paris amb el dissenyador John Galliano de torero.
(A El Pais d’avui).

Lucas Cranach, cinc-cents anys endarrere, va retratar una aristocràcia molt més elegant.
(Les princeses Sibyla, Emilia i Sidonia von Sachsen. 1525. Kuntshistorisches Museum. Viena)
Mataró, 19 d'agost.

I una reflexió sobre l'economia.

Alberto Giacometti. La Piazza II. 1947-1948. Museu Berggruen.



Aquest estiu estem patint el mal funcionament dels nostres serveis públics, energia, transports, comunicacions,.... Era lògica la comparació a fer amb els alemanys.

Ells son més rics, d’acord. Però l’ingent esforç de reconstrucció primer del territori devastat per la guerra i l’assimilació després de la part del Est ha demanat molts recursos. Els han pogut tenir: Més impostos, més disciplina, més temps, més ajuts a la reconstrucció, més recursos naturals,… Tot ha fet possible que ofereixin ara uns serveis de primera qualitat. En transports públics i en recuperació del patrimoni i equipaments culturals ho vam poder apreciar directament. El clima els ajuda al manteniment dels espais públics, la seva disciplina i urbanitat facilita la convivència, la riquesa fa lluir el patrimoni.

Hi ha un però que em ve al cap. Per ells i nosaltres. Ells han passat cinc anys incomplint el Pacte per l’estabilitat i el creixement a que es van obligar els països de la Unió Europea, i sols al 2006 han entrat en raó amb un dèficit públic del 1,7% del seu PIB.
Nosaltres portem alguns anys amb superàvit pressupostari essent l’admiració de propis i estranys.

I el però t’assalta en forma de dubte que no és d’ara: No estarem fent el préssec? Els analistes, els acadèmics, la majoria dels polítics (vid. les votacions al Congrés) estan d’acord amb el que es fa, i els mitjans ho lloen. Però, quan el vestit d’una societat ja més rica (però encara ruca) rebenta per les costures i els perjudicats són els ciutadans de peu i el mitjans de comunicació es llencen a explotar el malestar i el debat polític és de curta volada sols per erosionar a l’adversari, és quan s’obren els dubtes. A costa de qui i de què es fa el compliment del PEC? (en comparació als més rics que nosaltres que no han complert: Alemanya, França, Itàlia,...). Clar que ens agrada l’esplendor de Berlín!

Pablo Picasso: La comida frugal. 1904. Museum Berggruen

Però això ja és un tema de feina (per d’aquí uns dies) i no de comentari del viatge de vacances.

Mataró, 19 d’agost.

18 d’agost, 2007

Tickets.


Entrades d’algunes de les exposicions, museus, palaus, edificis que hem visitat aquests dies d’alguns dels molts llocs que es poden veure a Berlín. Quina xalada!

Mataró, 18 d’agost.

L'ensulsida d'un somni.


Diu la guia que l’escultura de Karl Marx i Friedrich Engels al Marx-Engels Forum (a l’antic sector oriental) va ser instal·lada el 1986, es a dir tres anys abans de la caiguda del mur. Les figures miren cap a l’est, en direcció a la torre de la televisió, la Fernsehturm, aixecada el 1969.

Les estructures polítiques dels països del Est europeu implantades pels soviètic a cop de tanc després de la II Guerra Mundial i fruit dels acords de Yalta, no van aguantar la desaparició de la CCCP, Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Eren règims artificials i van desaparèixer. Veure, ara, la dràstica reconversió que s’ha fet en tants pocs anys d’aquelles estructures socials i econòmiques produeix una certa tristesa. Aquí hi ha enterrades moltes il·lusions i esperances que no es van acomplir, que es van revelar equivocades i ineficients, malgrat ser clar que les úniques vies que semblen vàlides no són perfectes i fins hi tot injustes per amples capes de la població. Good bye, Lenin.


Ara, les gorres dels uniformes del heroic exèrcit roig es venen a les paradetes (i per eBay) per turistes a qualsevol preu.
Mataró, 18 d'agost.

17 d’agost, 2007

Troballes als expositors de postals.


De l’exposició “ Everybody is a stranger-somewhere” (“Som tots estrangers- casi a tot arreu”) organitzada per varis Museus d’Història contemporànea de diversos països europeus, encapçalats pel Haus der Gerchischte der Bundesrepublik Deutschland i que va rodar per Europa fa un temps.



Cartell del 1950 sobre el Pla Marshall. “Tots els nostres colors en el màstil”, d’un vaixell anomenat Europa. Tots els colors menys els nostres: Espanya no hi era, estàvem sota el franquisme. (Noti's la presència de Turquia, sota Grècia, per cert) Més endavant, ja nosaltres en democràcia, ens van deixar pujar al vaixell que va prendre el relleu d’aquest.





Bé, d’aquest tema n’hi ha moltes ja que aprofiten aquesta pàgina de la seva història com a reclam turístic. Però crec que la fotografia s’ho val: la cèlebre visita de J.F. Kennedy a Berlín l’any 1963, acompanyat pel llavors Alcalde Willy Brand i el Canceller Konrad Adenauer, i les seves paraules davant del mur.

Va bé començar pel Museu Històric Alemany, al Zeughaus recentment restaurat i ampliat per l’arquitecte I.M.Pei.

Mataró, 17 d’agost.

16 d’agost, 2007

La consciència germànica.

De cara enfora tenen ben assumit el seu passat, especialment el seu passat més recent.

Com a Nació, en el concepte difús -tan diferent del francès- que van construir ells mateixos, la cultura, la llengua, la història, es remunten al Sacre Imperi Carolingi. Com a Estat, amb el que comporta de institucions, lleis i procediments, són més recents, de començaments del s. XVIII, amb la creació del regne de Prussia i més tard l’Imperi Germànic, a finals del XIX, que tindrà curta durada.

L’assumpció de la seva història més recent la tenen plasmada físicament entorn el monument més emblemàtic de Berlín: la porta de Brandenburg. (Me la imaginava més gran)


A un centenar de metres cap a l’oest (en el que era sector occidental quan la ciutat estava dividida), enfilant l’avinguda del 17 de Juny a la dreta, s’alça el monument commemoratiu als soldats soviètics morts a la II Guerra Mundial que va provocar Tercer Reich.













Cap al sud, per la Eberstrasse a mà esquerra, hi ha tota una mansana que conté el monument del Holocaust en memòria dels jueus assassinats pels nazis alemanys entre 1933 i 1945. Espectacular i sobrecollidor.



Cap a l’est, per la famosa Unter der Linden, entremig d’imponents edificis històrics reconstruïts (la Universitat, l’Òpera, el Museu d’història, el Palau del Príncep,...), hi ha el impressionant edifici del Neus Wache (nou cos de guàrdia) que acull ara el memorial de totes les víctimes de les guerres i les dictadures. La nuesa estètica del seu interior on sols hi ha una copia de l’escultura “Mare amb el seu fill mort” de l’artista berlinesa Käthe Kollwitz sota el forat permanentment obert de la cúpula del edifici és impactant.


I cap el nord, continuant per la Eberstrasse a mà esquerra, hi ha de nou el nou Reichstag amb la cúpula que va reconstruir Norman Foster que ha esdevingut un atractiu turístic de primer ordre sobre mateix de la sala de sessions de la Cambra Baixa alemanya.


Mataró, 16 d’agost.

15 d’agost, 2007

Berlín

Sensacional!

Tothom m’havia dit que m’agradaria. Ho van encertar, millor dit, ho vaig encertar decidint fer el viatge d’aquest estiu anant set dies a Berlín.

Quina ciutat! La seva esgarrifosa història no tant llunyana que es mostra descarnadament, la guerra, el mur, els jueus; el reconstruït i recol·locat patrimoni cultural, edificis neoclàssics a dojo i escultures de realisme socialista; la força impressionant de la nova arquitectura que s’hi està aixecant, costa fer fotografies on no hi surti una grua; l’urbanisme ample, pla i verd fruit de l’espai on es troba, que facilita per exemple la mobilitat en bicicleta; l’esplendor del comerç fins l’obscenitat dels aparadors de les botigues de luxe; l’extensió i eficiència dels transports públics, estava a peu del metro a la S-Bahnof Friedrichstrasse; el mestissatge i la varietat de paisatge humà, no era difícil entendre-s’hi; la simpàtica presència arreu dels Buddy bears esdevinguts una icona més de la ciutat, com les llums dels semàfors de vianants,... El menjar, bé, tampoc està tant malament per uns dies, si més no hi ha italians, indis, grecs, turcs,... àdhuc espanyols.

Vaja! Uns dies ben aprofitats de vacances.

Mataró, 15 de agost

03 d’agost, 2007

El concert dels "dos pájaros".

El recital es feia en un espai tancat al costat del camp de futbol a la zona esportiva de Vilartagues a Sant Feliu de Guíxols. Al entrar vaig tenir una vaga sensació i record del Canet Rock de l’any 75, però, és clar, ni el temps ni la música són els mateixos. Ah! Els anys no perdonen. Molta gent, ple a vesar.

Els “pájaros” van fer un llarg i bon concert, unes dues hores i mitja. Moltes de les seves cançons més emblemàtiques, ara cantades per un, per l’altra, a duo, intercanviant-se els papers i a vegades canviant-ne les lletres. Amb un bon i sòlid acompanyament instrumental dirigit pel mestre Miralles i en Pancho Varona. Sempre m’han agradat els acompanyament de les seves composicions. Fent comèdia, al final disfressats per “La del pirata cojo”, algun acudit, sorpreses esperades com el “canalla” Sabina cantant “Paraules d’amor”, o traduint i cantant en català alguna de les seves pròpies obres, “Jo no vull...”, o en Serrat en pla rockero que és una vena que sempre li ha agradat, i cantant des de “Cançó de matinada” fins a “Cremant núvols”. Un magnífic escenari i una bona posada en escena.

Probablement, els joves, acostumat a aquesta mena de recitals dels seus intèrprets diran que no n’hi ha per tant. Però el que hem anat fent camí a la vida amb l’obra d’aquests “pájaros”, que érem majoria al recital, en varem sortir satisfets. Tampoc sé com es fa als recitals de les estrelles d’ara, però crec que hi havia molta organització i logística darrera del acte.

Mataró, 3 d’agost.

02 d’agost, 2007

Imatges d'aquest estiu: Dolços.


El meu gendre diu que aquí tot ho celebrem amb pastissos. Doncs, sí!

Mataró, 2 d’agost.

01 d’agost, 2007

Petit homenatge.

Mataró, 1 d'agost.

Ara, si que si. ...espero.


Ahir a Madrid, al cridar el servei de taxi, l’operadora em va advertir que se’m havia acabat el saldo disponible. Renoi aquest mes, per no ser període hàbil de sessions! Aquest juliol he estat més a Madrid que un mes normal. Encara no m’havia passat mai això del taxi, fins ara sempre n’havia tingut prou amb l’assignació que ens donen.

És clar. Primer, debat del estat de la Nació fora de temps; després la Diputació permanent, Ple i Comissions extraordinàries. Vaja, ha estat un no parar penjat del Pont Aeri.

Les temperatures a la capital aquest darrers dies eren sufocants pels que estem acostumats a les marinades mediterrànies. Aquí fa més xafogor, però sempre, arran de costa, corre una mica d’airet.

Espero que no surtin més “noticies” que provoquin al PP a demanar més sessions de la Diputació Permanent. Avui hi hem anat per parlar del “espia”. Si, perque ara ja tenim espies que es venen al “enemic”. Què els deu haver venut? En el debat, el company Jesús Cuadrado ha fet servir un qualificatiu que sols podia utilitzar un ”castellano viejo” com ell: “¡Felón!”, ha dit referint-se al personatge. És un adjectiu que no sentia des dels temps del Capitán Trueno!

Mataró, 31 de juliol.

Postals: Calendari. Agost.


Temps de sortides i esbarjo.
Mataró, 1 d'agost.