31 de juliol, 2007

Debat sobre l'apagada al Congrés.

Amb celeritat, el Ministre Clos va demanar compareixença a la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç per explicar l’apagada de la llum a Barcelona la setmana passada.

Sessió extraordinària, doncs, de la CITiC. La direcció del GPS m’encarrega fixar la posició del grup en el debat.

El Ministre diu que cal investigar perquè van passar tres coses: Perquè va caure el cable de 110 kV? Perquè va caure sobre unes línies de 220 kV? I, perquè es va incendiar la subestació de Maragall? Aclarides les causes que són les que provoquen les conseqüències que pateixen els ciutadans de Barcelona podrem delimitar clarament les responsabilitats i actuar precisament per que no es tornin a produir fets semblants.

Els grups polítics, PP, CiU, i ERC, van carregar contra el Govern responsabilitzant-lo políticament de tot. Em va venir al cap successos semblants que havia viscut personalment, i les dificultats de gestionar-los mediàticament, explicar-los a la ciutadania i assumir el cost polític que se’n va derivar. Ara, igual. La culpa de tot la té el Govern que gestiona molt malament, PP (per cert, sense cap diputat dels seus per Barcelona), i que castiga a Catalunya, CiU i ERC, no fent les inversions a les que té dret. La representat de IU, la diputada també catalana, Carme Garcia, ho va enfocar en positiu exposant que aquest accident pot passar arreu i que la ciutadania va respondre molt bé.
Per la meva part vaig dir al Ministre que teníem un problema que calia resoldre. Treure’n les degudes conseqüències perquè no es pugui repetir, explicar a la societat que som vulnerables i exigir a les empreses operadores que pensin menys en el valor de les seves accions i més en les accions per donar el servei que precisen els ciutadans.

Quin do de l’oportunitat va tenir ENDESA publicant els seus resultats semestrals als dos dies de l’apagada! Sensacional allò de “Sólido comportamiento de todos los negocios en un entorno exigente”. Quina ironia! Suposo que el cap de comunicació ja el deuen haver fet fora. O, no, tampoc?

En el torn de rèplica va caldre aclarir, especialment a CiU i a ERC, la diferència entre les inversions públiques en infraestructures de les inversions que han de fer les empreses privades (REE i ENDESA) per complir el seu comés. No pot ser, vaig dir, que el compte de resultats dels fons d’inversió nord-americans s’engreixin a càrrec de partides dels pressupostos públics espanyols. Cal tenir ben clar els plans diferents en que es mouen el sector públic i les empreses privades. Llàstima, el vol de poca alçada en que es mou la política catalana comporta molt de fum, esgarips i preteses queixes vehements.

En la premsa d’avui no surto enlloc, potser és que no vaig dir res suficientment gruixut, o interessant, pels periodistes. És evident que no sóc important, o així es fan els diaris, especialment a l’estiu. Quan surti el debat publicat al Diari de sessions ja penjaré l’enllaç.

Per cert, serà interessant veure que diu del tema el conegut economista i publicista Antón Costas, President del Consell (?) d’ENDESA a Catalunya. Ah!, i recordar que el seu antecessor en aquest càrrec, si mal no recordo, era el Sr. Joan Rosell, llavors i ara President de la Patronal catalana Foment del Treball Nacional.

Madrid, 31 de juliol.

Imatges d'estiu. Menys "tele".



(Romeu a El Pais)


Mataró, 29 de juliol.

28 de juliol, 2007

L'economia.

(Peridis a El Pais)


Totes les dades apunten que encara no hi ha canvi de cicle. S’han hagut de revisar a l’alça les previsions. Però amb un creixement als dos primers trimestres del 4,1% i del 4%, es a dir del 4,05% acumulat, per tancar l’any amb sols el 3,8%, el creixement del segon semestre hauria de ser del 3,55%, que seria una caiguda important.

El meu fill, col·lega de professió, m’envia una nova entrada pel diccionari:

ECONOMISTA: Un expert que sabrà demà que el que va predir ahir no ha passat avui.

Mataró, 28 de juliol.

Gabriel Cisneros.

Amb aquesta imatge que denotava el seu estat de salut ens va fer patir a tots els Diputats a l’hemicicle durant el darrer debat del Estat de la Nació no fa pas gaires dies. Però ell va voler aguantar tot el debat entre el seu cap de files, Mariano Rajoy, i el President del Govern Rodríguez Zapatero. El punt d’honor per la seva feina el va mantenir fins que va poder aguantar. Recordaré el gest de la Carme Chacón, llavors companya d’ell a la Mesa del Congrés, interessant-se pel seu estat que ens tenia a tots amb l’ai al cor en aquells moments.

Descansi en Pau. Com a ponent de la nostra Constitució, Gabriel Cisneros té un lloc assegurat a la Història d’Espanya.

Mataró, 28 de juliol.

En Robafaves i la Juliana.



Mataró, 28 de juliol.

27 de juliol, 2007

Natalitat.

Les polítiques de foment de la natalitat sempre han estat “nacionalistes”. Es tracta de augmentar, o al menys mantenir, el nombre d’efectius humans propis.

Parlar del propis vol dir que n’hi ha d’altres que no ho són de propis. Els que no són propis que són els de fora, que poden esdevenir adversaris, o fins i tot enemics.

La literatura política catalana té un reconegut clàssic d’aquest tema: “Catalunya, poble decadent” de Josep A. Vandellós. (1935), reeditat per Ed. 62 l’any 85.

Però estaria bé considerar com a propis el conjunt dels habitants del planeta Terra i que la seva mobilitat d’un lloc a l’altre, o el seu establiment en un o altre indret, ha estat una constant en la història de la Humanitat, malgrat que també ha estat una font de confrontació i conflicte, potser la principal, que a aquestes alçades de la civilització (?) hauríem de saber enfocar adequadament, i superar.

Mataró, 27 de juliol.


A fora s’escolta com esclaten els coets de les matinades.

Avui són Les Santes.






26 de juliol, 2007

Dopatge.

(Forges a El Pais.es)



Anava a escriure sobre chauvinisme. Seguint el Tour de França per TVE el locutor i els comentaristes donen la major importància als “nostres”: Contador, Sastre, Zubeldia, Valverde, Pereiro, Mayo,…. Més importància a la bandera amb la que els presenta l’organització de la prova que a les marques publicitàries que els paguen el sou i de les que fan d’homes anunci. És lògic, tothom escombra capa a casa. En el cas de l’esport sempre és així, per motius d’audiència especialment,mireu sinó el cas del Barça.

Llavors, ahir, als darrers kilòmetres de la pujada al Aubisque, el danès Rasmussen, que en les anteriors edicions ja havia guanyat varies vegades el premi de la muntanya, amb unes pedalades va marcar les diferències: més de 30 segons en 1 kilòmetre, deixant als espanyols endarrere amb un pam de nas.

Lamentablement, però, a continuació el seu propi equip, Rabobank, l’ha retirat de la prova pels obscurs temes del dopatge. Plou sobre mullat. Ara no haurem de parlar de qui acabarà guanyant “la grand boucle” sinó de com es desenvolupa la competició en aquest tan bonic esport més enllà de la nacionalitat dels implicats.

Potser haurem de començar a pensar en seguir altres esports tant o més vistosos estèticament.


Mataró 26 de juliol.

25 de juliol, 2007

24 de juliol, 2007

Diputació permanent.

Diputación Permanente
Es un órgano de naturaleza especial al que corresponde velar por los poderes de la Cámara cuando ésta no está reunida. Cumple un papel de sustituto del Pleno del Congreso para que determinadas y especiales funciones no queden desatendidas cuando el Congreso haya sido disuelto o haya expirado su mandato. Tal es lo que ocurre con la convalidación de los decretos-leyes dictados por el Gobierno, y con la información, autorización y declaración, según los casos, de los estados de alarma, excepción y sitio. Asimismo, puede instar la celebración de sesiones extraordinarias de la Cámara cuando ésta no se encuentre en período ordinario de sesiones. Sus miembros se distribuyen en forma proporcional entre los distintos grupos parlamentarios, para reflejar la composición de la Cámara. Su Presidente es el propio Presidente del Congreso.

Crec que hi ha polítics, i agrupacions de polítics, que tenen “el mono” quan no surten i no són protagonistes als mitjans de comunicació. I possiblement a aquests darrers els agafa vertigen quan tenen manca d’aquest “material”. Llavors s’han d’inventar com s’ho fan per ser noticia, o per produir noticies.

A l’estiu hi ha sistemes diversos, des del “cursos universitaris”, l’escoles del partit o de les seves joventuts, l’explicació impúdica de les seves vacances o l’aparició per les festes majors. Un dels sistemes més emprats és la de forçar la convocatòria de la Diputació permanent del Congrés per demanar sessions extraordinàries del Ple o de comissions pel motiu que sigui, però que preferentment hagin ocupat l’atenció dels mitjans. Retroalimentació pura i dura.

La setmana passada va ser demanar la compareixença urgent dels nous Ministres. Aquesta, el “cas” Planells. Com es pot constatar, poc a veure amb el que està previst que hauria de ser.


No passa res que a l’estiu els mitjans sigui més prims o “lleugers”. Al marge de la política hi ha molta vida i potser tots agrairem que ens deixin “respirar” una miqueta.

No està malament la foto d’en Beckham tocant el cul de la seva dona, la Spice pija.
Mataró, 24 de juliol.

Imatges d'aquest estiu: Fragilitat.

(foto El Periodico)
Penjats d’un fil. Mai tan ben dit.

Mataró, 24 de juliol.

22 de juliol, 2007

Imatges de l'estiu: Bicicleta.


Enguany per qüestions familiars no he participar en les Jornades Ciclistes Parlamentaries que s’han fet per terres d’Extremadura. Em sap greu, però la vida és com és.


M’he de conformar a veure el Tour de França que és el clàssic del juliol i a sortir a peladar per les carreteres del Maresme i el Vallés. En Remigi em va fer pujar a Sant Bertomeu pel cantó de La Roca i no vaig poder arribar a dalt sobre la bicicleta, ell si. Em falta fons i em sobren anys.



Mataró, 22 de juliol.

21 de juliol, 2007

Imatges de l'estiu: Els "ceguets" d'Alabama.


Enguany altre cop música de negres, soul i gospel, al jardins de Cap Roig amb els Blind Boys of Alabama, formació fundada l’any 1939. Quina marxa portaven els vells! La vetllada es va fer curta.

Mataró, 21 de juliol.

20 de juliol, 2007

Aniversari del blog: Ja fa dos anys!

Mataró, 20 de juliol.

Imatges d'aquest estiu: Apa, adéu!!

Hasta luego cocodrilo, no pasaste de caimán.

Mataró, 20 de juliol.


Imprecisió periodística.

Ja pots esgargamellar-te explicant les diferències entre els impostos i les taxes en la hisenda pública, i més en concret en la local, com ahir vaig tornar a explicar a Terrassa. Després, la imprecisió d’un titular periodístic esborra en un moment tot l’esforç que els acadèmics ens han transmès sobre aquests conceptes.
Aquests altres posen en el titular impost de circulació i després en la noticia resulta que és el de matriculació. Bé, en realitat no hi ha cap impost de circulació, es deuen referir al impost municipal de vehicles de tracció mecànica. És clar, és massa llarg per un titular. Visca la precisió! Desprès tot és anar corregint malentesos.
I com que els diaris creen més opinió que les Universitats, així ens va.

Mataró, 20 de juliol.

Imatges d'estiu: c/ Iluro, cantonada Unió.

Recuperació de sòls. La ciutat compacta.
Mataró, 20 de juliol.

17 de juliol, 2007

Imatges d'estiu: can Marot.

El butlletí del Museu del Gènere de Punt que edita la fundació Vilaseca en el seu darrer número de juny, el 20, inclou un article sobre la Societat Anònima Clement Marot. La seva fàbrica, al carrer Prat de la Riba, tocant a l’escorxador, va ser una de les principals del ram de l’aigua, així eren coneguts els tints, de la nostra ciutat.

El meu pare hi va treballar trenta anys, del 1945 al 1975, fins que es va jubilar. De petit vaig córrer molt per les seves amples instal·lacions, i el meu germà Jaume hi va començar la seva vida laboral.

El article s’il·lustra amb una foto de l’any 48, en la que a la darrera fila amb corbata i ulleres hi surt el meu pare.


Mataró, 17 de juliol.

Imatges d'estiu: posta de sol.

Empúries. Els grecs ja ho van veure.



Mataró, 17 de juliol.

Imatges d'estiu: a pèl.

Sembla ser que algú va proposar que diumenge passat fos el dia sense banyador.

Mataró, 17 de juliol.

14 de juliol, 2007

14 de juillet.


Allons enfants de la patrie...


(Napoleón al pas de Sant Bernat. 1801. Jacques Louis David. Osterreichische Galerie. Belvedere.)


Mataró, 14 de juliol.




13 de juliol, 2007

Unió de licoristes.


La Unió de Licoristes de Catalunya (englobats a nivell espanyol a la FEBE) em convida a compartir taula amb ells en el dinar que fan per cloure la seva Assemblea General anual. Volen contactar amb el GPS per tal que tinguem coneixement de les seves preocupacions.

Fabricants i distribuïdors de rom, brandy, ginebra, ratafia, aromes de Montserrat, anís, marc de cava,... Els impostos especials i el seu complicat i exhaustiu control, i també el control polític-administratiu del consum (ells expliquen les diferències entre els models nòrdics i mediterranis de consum d’aquestes begudes espirituoses, que entenc de seguida) són motiu dels seus neguits.

Els comento que a hores d’ara no hi ha previst cap modificació del impostos especials. Que la recaptació impositiva va molt bé i que a Madrid es parla en tot cas de reducció d’impostos i dels impostos ambientals i que no hi ha cap noticia respecte els impostos que els poden afectar. La situació de superàvit pressupostari i la reducció del deute públic contrasta amb la situació d’altres països com França o Alemanya. Per tant, no sóc capaç de veure cap núvol per la seva preocupació principal.



Respecte a la percepció social del consum d’espirituosos i els intents de control administratiu, penso que la marxa de l’ Elena Salgado del ministeri de Sanitat i la seva substitució per Bernat Soria comportarà segurament un canvi d’orientació en les polítiques principals d’aquest ministeri.

Malgrat les campanyes que ells mateixos com a sector impulsen sobre consum responsable crec que evidentment tenen un problema. Hem passat d’un consum d’aquests productes lligat predominantment a la sobretaula d’uns àpats socials i/o familiars, amb l’estómac satisfet fent la digestió, a un consum deslligat del menjar i com estimulant de moments d’esbarjo esbojarrat. No sé si es beu més o menys que abans, però si que crec que es beu més malament i sense assaborir gaire els aromes i gustos que proporcionen aquests productes.




Mataró, 13 de juliol.

Activitat.

Malgrat que no hi ha sessions a Madrid l’activitat no para.

L’Escola Xavier Soto m’envia a Rubí a explicar hisenda municipal als nous regidors. L’agrupació de Caldes d’Estrac vol que faci l’explicació de la recentment aprovada Llei del Treball Autònom. Cal continuar atenent els mitjans de comunicació abans que canviïn la programació a l’agost. Sectors empresarials demanen contactes, i les agrupacions del Partit comencen a fer els sopars d’estiu.

A més, un descobreix que estar a casa permet resoldre petits temes pendents: arreglar la bicicleta, anar a portar andròmines a la deixalleria, endreçar les piles de papers que hi ha sobre la taula del despatx, fer l’anàlisi mèdic anual, connectar amb els de manteniment d’aspectes diversos que estan oblidats, fer més vida social i familiar,… Vaja! Que les “vacances” de moment són un no parar.

A la tertúlia d’en Miravitllas a la COM Ràdio, ahir al vespre, el primer tema sol contra els altres quatre tertulians. Ells demanaven la dimissió de la Ministra Magdalena Álvarez pel tema de les rodalies, partint d’una proposta del PP a l’ajuntament de Barcelona. Quina barra! Els del PP no tenen cap responsabilitat dels seus temps de Govern? I els del CiU que els recolzaven? Crec que el tema ja està suficientment espremut. En els altres dos temes la situació al revés, tots contra el PP. Es tractava de la creació de l’agència Tributaria de Catalunya que els populars demonitzen, i l’aniversari de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco per ETA que torna a marcar les diferències sobre política antiterrorista. En els dos temes els del PP porten la lliçó ben apresa i no es mouen del guió, però estan sols, ben sols.

Mataró, 13 de juliol.

10 de juliol, 2007

El GIMM. Trenta anys.

El Grup d’Invàlids de Mataró i el Maresme celebra els trenta anys de la seva constitució oficial. Ho fa en el marc de l’acte de concessió dels seus premis anuals amb els que distingeixen a persones, professionals i entitats que han fet treballs en pro de la integració de les persones amb minusvàlides físiques. Gràcies per convidar-m’hi.

El record de la trajectòria dels seus trenta anys no es va quedar sols amb la intervenció de la seva primera Presidenta, Teresa Mª Petit, que va explicar les dificultats del naixement de l’entitat en els temps dels darrers ajuntaments de la dictadura, sinó que l’actual President, Miquel Guardiola, va glosar els avenços que s’havien aconseguit en la seva interlocució amb els ajuntaments democràtics, com ara l’accessibilitat al transport urbà, sense oblidar la reivindicació, encara no resolta del tot, del tema RENFE.

La materialització del reconeixement dels drets de col·lectius minoritaris (o no tant) és més possible en les societats que han assolit un elevat nivell econòmic i que han desenvolupat, o acceptat, un nivell de solidaritat respecte a ells. És lògic que una societat que no té carrers, o no els té asfaltats, no pensi en les barreres arquitectòniques, o sinó té transport públic la seva primera preocupació no serà el fàcil accés al mateix. Però, a casa nostra, ja fa trenta anys del despertar de la consciència, primer dels afectats i després de la societat, i ara som molt més rics i tenim recursos per ser més solidaris, i hem de ser-ho.

De què ens valdria la nostra riquesa material sinó l’acompanyem d’un gruix de riquesa solidaria? Com els del GIMM molt bé expliquen, qualsevol i qualsevol dia s’hi pot trobar en la seva situació.




(Litografia d’una obra de Manuel Cusachs feta expressament per l’ocasió amb la que ens van obsequiar als assistents a l’acte.)


Mataró, 10 de juliol.

09 de juliol, 2007

Fi de curs.*

*(article per Capgros.com)

El debat de política general sobre l’estat de la Nació ha perllongat una setmana més el període de sessions al Congrés i ha clos el curs polític. Ara, amb remodelació de Govern inclusa, a agafar forces per la rematada de la legislatura.

Queden pocs mesos. A la tornada al setembre discussió de Pressupostos i tancar les Lleis que hi ha en marxa. Quan ens anirem a casa per Nadal sabrem que ja s’haurà acabat la legislatura, ja que pel gener caldrà convocar eleccions. Pels legisladors, doncs, menys de quatre mesos de feina. Per l’executiu esgotar l’actual mandat fins a la primavera que ve.

El curs ha estat especialment intens en esdeveniments i feina: Eleccions a Catalunya, eleccions locals, trencament de la treva d’ETA, acabament del judici del 11-M. S’han
anat aclarint, en un sentit o en un altre, temes pendents. Ara sols queda per veure quin és el resultat de les polítiques empreses per les forces polítiques en aquest mandat. I això sols ho sabrem amb el veredicte de les properes eleccions generals. Per tant, compàs d’espera. Pràcticament com un part.

Malgrat el soroll que ens ha acompanyat cal remarcar la imparable
marxa de l’economia, amb unes xifres que realment causen admiració: creixement, ocupació, inici –tímid encara- de canvi de model,... Sembla que encara no ens creiem el que realment som i hem assolit en aquest camp. Això no es desmunta fàcilment, encara que en l’economia avui les certeses s’han d’agafar amb pinces.

La producció legislativa ha estat notable, especialment en el camp de
l’extensió dels drets. Ara caldrà el seu desenvolupament. No n’hi ha prou en col·locar al BOE les normatives precises. Cal desprès implementar-les. Ara hi ha un cert esverament en l’aplicació de la Llei de la Dependència que s’haurà de fer amb les CCAA i les CCLL. No és d’aplicació automàtica. La cultura del “caixer automàtic” que tenim ens fa pensar que tot és bufar i fer ampolles. Traiem la tarja a qualsevol indret i ja satisfem les nostres necessitats, encara que desprès les paguem a terminis i amb els recàrrecs corresponents. No, els serveis públics son molt més complicats. Calen els procediments, el personal, les instal·lacions precises. I això no es fa de la nit al dia. Cal un cert temps.

La qüestió està en el món i la cultura en les que estem instal·lats, el de la immediatesa, el de l’amortització ràpida, el d’usar i llençar. I costa de valorar les noves fites que s’assoleixen. I es remuga per qualsevol retard o entrebanc. La col·lectivitat ha de valorar més el que costa aconseguir cada avenç, i cal explicar-ho. Sinó, desprès, la política és menysvalorada, quant hi ha elements sinó per llançar coets, si almenys per estar-ne una mica, o miqueta si voleu, satisfets.

O al menys així m’ho sembla. Apa! Bon estiu!

Mataró, 9 de juliol.

La Carme, ministra.

(foto, El Periodico)

Mataró, 9 de juliol.


Vacances.

(extreta de la fotogaleria de El Periodico)


Mataró, 9 de juliol.




07 de juliol, 2007

El debat de l'estat de la Nació.

(foto El Periodico)


Al final poques sorpreses. El President del Govern va lluir de la situació econòmica que les dades objectives mostren que és excel·lent, del treball efectuat en àmbits tant rellevants com el dels drets personals i socials i en el tema medi ambiental. Evidentment pot estar content i treure pit. El cap del PP no es va moure del guió que venen desenvolupant: Memòria històrica, Estatut de Catalunya, procés de pau a Euskadi, com a mostres de trencament social i polític. Els grups petits nacionalistes parlant dels seus temes “territorials”, com correspon, i IU-ICV ressaltant els seus trets ecologistes.

El debat es tanca amb un exercici discutible. Es tracta de votar les propostes de resolució que presenten tots els grups parlamentaris per intentar deixar negre sobre blanc el que els agradaria que fes el Govern i quin suport tenen aquestes propostes a la Cambra.

La Junta de Portaveus va acordar que cada grup podria presentar “un máximo de 12 propuestas, de enunciado simple, que no podrán dar lugar a votación separada dentro de cada propuesta”. Malgrat l’enunciat, allau de propostes: 12 per grup sols és a efectes de enumeració. Quasi bé totes son propostes múltiples, de varis, fins i tot de molts i variats temes en cadascuna d’elles. Lo d’enumeració simple, tothom s’ho salta, algunes tenen més de 50 punts i s’han de votar en bloc. Els grups pretenen “colar” aquelles propostes que han presentat o ja s’han debatut i rebutjat al llarg del període de sessions. Alguns grups, com el PNV, s’ajusten més; alguns com els d’IU-ICV arriben a proposar coses tant peregrines com l’establiment d’un registre públic de tenedors de bitllets de 500 euros (!). Curiosament aquesta darrera proposta va ser esmenada, suprimint-la, però la resta de la mateixa va ser votada a favor pel grup socialista. Bé, les 84 propostes es tradueixen en més de 240 pàgines.

El procediment del debat de enguany també és surrealista. Acabat el debat principal els grups tenen 30 minuts (sic) per presentar les seves propostes. És a dir, que les han de fer abans sense tenir en compte el propi debat. I a partir d’aquell moment tenen 4 hores més per analitzar-les totes (84 com ha quedat dit) i presentar si ho creuen convenient esmenes per intentar arribar a acords. De bojos! Així no es d’estranyar que el resultat que en surti del debat i votació de les propostes no tingui especial incidència en la posterior acció governamental. Si no portem bé les formes difícilment executarem bé el fons.

Amb aquesta sessió extraordinària es tanquen les portes del Congrés fins a setembre.

Aquest mes de juliol continuaré venint a Madrid alguns dies “sueltos” per anar preparant el debat del Pressupostos del 2008.

Madrid, 5 de juliol.

Reconeixement.

Mataró, 7 de juliol.

04 de juliol, 2007

Amb un pa sota el braç.

Política natalista?. El President del Govern anuncia per sorpresa en el debat de l’Estat de la Nació l’establiment d’una subvenció puntual i universal de 2.500 euros (416.666,67 antigues pessetes) a cada família per cada nou nat que vingui al món. D’això se’n diu venir amb un pa sota el braç.

Sembla que la reflexió que vaig fer al Secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos en la seva recent compareixença estava també en l’ànim del Govern i ja proposa mesures concretes. Està bé.

Malgrat tot, quan estudiava a la Universitat (ja fa molts anys) ens explicaven que les polítiques natalistes no havien funcionat mai. Ho hem de prendre, doncs, com un ajut a la família que no és exactament el mateix.

Madrid, 4 de juliol.

03 de juliol, 2007

El Escorial. Cursos d'estiu.

Curs sobre la Regulació comercial a Espanya organitzat per la Universidad Complutense i patrocinat per ASEDAS a El Escorial.

Ja feia mesos que m’havien convidat a participar, en funció del meu càrrec de portaveu de comerç al GPS, a una taula rodona amb els portaveus del tema del PP, Celso Delgado, i el de CiU, Josep Sánchez Llibre. Malgrat que des de fa pocs dies ja no és la meva competència, i donat que l’Ana Fuentes encara està de baixa, gustosament vaig participar-hi.

El tema a debat, en el fons, és com afectarà la Directiva de Serveis de la U.E., recentment aprovada (desembre 2006) al control per part de les Administracions de l’establiment de noves implantacions comercials. Es a dir, la famosa “segona llicència”.

La transposició encara està molt verda, i les posicions del intervinents van ser les de reafirmar les posicions tradicionals. Un cop estudiat el tema amb més profunditat ja anirem matisant, serà un tema per la propera legislatura ja que hi ha temps fins a finals de 2009. CiU està per la regulació actual, el PP per l’harmonització de les normatives autonòmiques i els socialistes estem per acceptar la Directiva amb el que comporta suprimir determinades mesures que ara estaran prohibides. En el fons, ningú vol dir que la normativa autonòmica en aquesta matèria ha representat un dirigisme que ara la Directiva posa en qüestió. En el cas català tenim una carta d’emplaçament de Brussel·les que si no corregeixen acabarà al Tribunal de Justícia.

En la meva intervenció vaig fer esment dels canvis socials, econòmics i polítics que han afectat la distribució comercial en el darrers anys i com aquesta ha donat resposta satisfactòriament sense que s’hagin ocasionat disfuncions. El creixement de població, les noves estructures familiars, l’augment de renda amb la corresponent redistribució del consum, els nous horaris, les noves competències polítiques a les CCAA i a la UE,...

En aquest marc de vertiginòs canvi la nova Directiva de Serveis, vaig opinar, dinamita les bases en que s’havia fet el control del creixement de les estructures comercials en el darrers temps per part de les Administracions autonòmiques. La proposta del PP de crear un Consell Interterritorial d’Unitat de Mercat va aixecar polseguera a la taula ja que la vam rebutjar al uníson tant d'en Sanchez Llibre com jo mateix. En el fons hi ha una corrent de pensament, ara molt ben expressada pel PP, que no creu, o no entén, o no vol acceptar, el que representa l’Estat de les autonomies.
Madrid, 3 de juliol.

02 de juliol, 2007

Més drets. Traca de final de curs.

La darrera sessió ordinària del període que ara es clou al Congrés va comportar un seguit de decisions en la línia promoguda per l’actual govern socialista que encapçala Rodríguez Zapatero.

Primer vam acabar el tràmit del projecte de Llei de l’Estatut del treball autònom que venia amb les darreres esmenes del Senat. Aquest tema, com que m’ha tocat anar explicant-lo pel territori, l’he sentit força meu, encara que el treball l’ha fet la companya Isabel López Chamosa que és la nostra experta en temes de treball i treballadors.

Després vam aprovar per unanimitat de tots els Grups parlamentaris el Projecte de Llei pel que es reconeix i regula la llengua de signes, amb especial correcció a la catalana a més de l’espanyola. En aquest projecte la diputada, companya i amiga, Esperança Esteve hi ha tingut un especial protagonisme i els afectat, persones sordes, amb discapacitats auditives i sordo-cegues han guanyat el dret a una millor comunicació. És conegut el soroll que fan els sord quan s’expressen col·lectivament. Això va passar a les portes del Congrés a on s’havien aplegat un bon grapat de persones d’aquesta condició i que expressaven la seva alegria per la consecució per ells d’un nou dret. El vam aplaudir a la seva manera, alçant els braços i movent les mans ben obertes. Emocionant.

També vam aprovar, aquesta vegada amb el vot en contra del grup Popular el projecte de Llei reguladora dels drets i deures del membres de la Guardia Civil. Vam aplaudir als representants d’aquest col·lectiu que estaven a la tribuna de convidats. Un pas endavant per aquest funcionaris públics que vetllen per la nostra seguretat que malgrat la seves característiques militars del seu Cos han de tenir reconeguts aquells drets i deures.

I també vam aprovar , crec que per unanimitat, la Proposició de Llei de modificació de la Llei del Règim Electoral General que va impulsar el grup d’ IU-ICV que permetrà que els cecs puguin votar amb les condicions que els equiparen a les persones que hi veiem.

En suma, quatre col·lectius que guanyen drets i deures. Els autònoms molt nombrosos, altres encara que ho són molt menys, també tenen dret a tenir drets i deures. En les nostres societats riques i avançades no podem acceptar impassibles que hi hagi grups per petits que sigui que estiguin al marge de la societat, i els recursos que conjuntament hi destinem són el cost que volem per tenir una societat cohesionada i solidaria amb els que els costa de seguir en l’àmbit que sigui. Quan parlem d’impostos i dels seu pagament estem parlant d’això.

Madrid, 2 de juliol.

La Llàntia.

L’Associació de veïns del barri de La Llàntia fa quaranta anys i ho celebra en una acte a l’església del barri.

Les onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta van establir a les vinyes dels turons de Mataró a la gernació que anava arribant. Lluny del casc de la ciutat, que llavors s’acabava als “burots” a l’actual Plaça de Granollers, s’anaven aixecant en règim d’autoconstrucció els habitatges sense ordre ni concert, sense cap control de l’administració municipal. Aquells veïns se les van enginyar per aconseguir aigua i llum, els serveis mínims indispensables, connectant-se a la ciutat per rials i tresqueres. No hi havia escoles, el bar “Descanso” va ser un dels primers llocs de trobada, l’Isidre, el pagès de la zona, els va ajudar en el que pogué, així com els pares salesians que van trobar les “missions” al costat del seu col·legi. Es van organitzar a través d’una Associació de “cabezas de família” (San Juan Bosco), encara que com va explicar algun d’ells ni estava oficialment casat.

L’arribada de la democràcia va canviar el panorama. El projecte de "la nova ciutat” els va integrar completament al teixit urbà. L’any 1996, l’obertura complerta de la Via Europa, els va situar definitivament en el mapa. Ara, el Pla Especial de Millora Urbana que s’hi està desenvolupant deixarà pels arxius històrics les imatges més antigues d’aquells temps i d’aquells treballs.

Ho han volgut recordar amb un senzill acte amb totes les persones que ho van fer possible llavors i que han mantingut la continuïtat de l’Associació, malgrat que el treball quotidià de l’Administració pública democràtica ha reduït el seu protagonisme.

D’aquests quaranta anys, en vaig fer més de vint com Alcalde de Mataró i per la meva ideològia sempre vaig tenir La Llàntia als meus pensaments, i he de manifestar la meva satisfacció al comparar les imatges que ens van mostrar de com va néixer el barri i de com és en l’actualitat i les perspectives que encara s’hi estan treballant, com per exemple la construcció d’un nou ambulatori que serà el vuitè de la ciutat, en el marc del P.E.M.U.

En el breu parlament que vaig fer els vaig dir que teníem (ells i tots plegats) una feina: la de mantenir viu el record de la història de com hem arribat a ser el que som. No fos cas que de nou rics que avui som ho oblidéssim.


(foto Quico Melero)

Madrid, 2 de juliol.

01 de juliol, 2007