29 de setembre, 2006

Constatació.

Pertànyer a la Comissió de Medi Ambient et dóna accés a informació contrastada sobre la realitat ambiental. Vegeu, sinó, la prova del escalfament del planeta.



Mataró, 29 de setembre.

28 de setembre, 2006

Restaurants "Benetton".

Ja fa un temps es va començar a dir escoles “Benetton” a aquelles que presentaven una variada diversitat racial entre els seus alumnes derivada del fet migratori a semblança del famós anunci dels anys 80 que va llençar al món la imatge de la popular firma tèxtil italiana.


(aquest és una de les darreres campanyes, no he aconseguit trobar l’original)


Avui podríem parlar de restaurants “Benetton”.

Acabada la sessió d’ahir al Congrés vaig anar a sopar amb el company Carles Corcuera. En els entorns l’oferta de locals és ample, variada i cada dia hi ha novetats. De camí ens adonem d’un nou (per nosaltres) restaurant que convida a entrar-hi i explorar-lo. Modern i acollidor en la seva decoració, fa pocs dies que es obert i ja té força concurrència. Qüestió de preu, també. Pertany a un grup empresarial que té una forta i variada expansió. (als efectes del que estic exposant recomano el vídeo de 3 minuts de la seva web)

La carta ens l’ofereix una jove negra a la que tracto de senyora i em corregeix: “senyoreta”. Molt agradable i simpàtica. El primer plat ens el porta una altra jove a qui sense embuts li preguntem de on és, i ens contesta: “sóc marroquina”. La resta del sopar i la carta de postres ens l’ofereix una tercera cambrera també jove, riallera i encantadora amb qui entaulem conversa ja que ens explica que és colombiana, de Bogotà. “Ah! Rola!” diem al ensems en Carles i jo que tenim parentela d’aquell país i en coneixem alguna cosa. Li comentem que tot el personal és de fora. “Si, ens diu, aquell company que està allà darrera és peruà....”A l’hora de pagar va tornar la primera jove i no ens vam estar de preguntar-li: “Perdona’ns l’atreviment, ens podries dir d’on ets?”. “Sóc de Guinea Equatorial”, ens respongué.

Tot plegat res d’especial avui en el món de la restauració i la hostaleria a casa nostra. Llavors a què venen les crítiques als processos de regularització que el Govern va impulsar a través dels vincles laborals? Potser que els restaurants als que van alguns no mostren el paisatge i paisanatge habitual que hi ha arreu, o qui sap si no el volen veure.

Madrid, 28 de setembre.

27 de setembre, 2006

Pressupostos'07 -2.

Explicats els gran números cal ara parlar de les prioritats en la despesa (les més destacades) que es una part important que determina les característiques d’un pressupost. (Cal no oblidar que l’origen dels ingressos també en determina les característiques).

En primer lloc, les estructurals de les polítiques del actual govern. S’ha parlat molt de les necessitats del nostre model econòmic en el sentit que cal que incorpori més valor afegit als béns i serveis que produeix i que millori la competitivitat en el sistema econòmic globalitzat. En aquesta direcció els increments de despesa pública en educació i en recerca son fonamentals, són inversions en capital humà i en tecnologia. Respecte a educació el projecte de pressupost per l’any que ve augmenta en un 26’1%, encara que cal senyalar que la principal despesa és de les CCAA, ja que les competències estan transferides. Però hi hauran més diners per beques, per completar l’ensenyament infantil, per recolzar els centres de primària i secundaria, i interessant, s’obre una nova partida de 95 milions d’euros per l’ensenyament de l’anglès.

En els temes de la I+D+i, l’increment de la despesa no financera és del 29’7%, destacant les partides del Ministeri d’Indústria Turisme i Comerç en un 54’5% en la línia del que vaig exposar dies enrera parlant de la gestió d’en Montilla com a Ministre, i les despeses financeres en un 36’8% pujant el total 6.477’04 milions d’euros. Traduir la xifra a les antigues pessetes mareja. Cal que la societat, especialment els seus agents econòmics, aprofitin aquestes possibilitats.

En segon lloc, hi ha les dotacions en infrastructures que a través de tots els agents gestors pressupostaris (L’Administració del Estat, els seus Organismes Autònoms, el sector públic empresarial,...) creix un 8,6%.

Després cal destacar la marca de la casa dels governs socialistes: les polítiques socials. Pensions, especialment les mínimes que tornen a créixer per sobre de l’IPC, les dotacions per començar a posar en marxa la Llei de la dependència ( o millor de l’autonomia personal), l’accés a l’habitatge i, ja que hi ha disponibilitat, l’increment del Fons de reserva de la Seguretat Social, encara que en Solbes va fer notar que encara és molt petit (sols cobreix quatre mesos del sistema de pensions).

Més enllà d’aquestes polítiques estructurals hi ha les actuacions derivades de la conjuntura. Són evidents: fons especials per fer front a l’acollida e integració dels immigrants, i per millorar la lluita contra l’entrada il·legal de persones al nostre país. Les partides destinades a aquests efectes creixen un 14’85%. Però també marca de la casa la política d’un govern socialista no podia quedar-se sols en el tema dels fluxos migratoris en el seu control i integració sinó que la despesa en Ajuda al Desenvolupament creix considerablement, un 38’6% arribant a la quantitat de 3.274’69 milions d’euros. Aquesta xifra, juntament amb la que hi dediquen les altres Administracions territorials farà pujar el percentatge d’ajuda al desenvolupament sobre el P.I.B. fins el 0’42% en la línia d’assolir el 0’7% el 2012 complint abans d’hora un dels objectius del Mil·lenni fiats per la ONU.

Per últim: les polítiques de millora d’atenció al ciutadà. Modernització de l’Administració pública, de l’Administració de la Justícia, de la seguretat ciutadana,...
En aquí vull destacar una partida important: La constitució d’un Fons de més de 31 milions d’euros destinat als municipis de menys de 20.000 habitants amb la finalitat de que millorin la prestació dels seus serveis bàsics.
Madrid, 27 de setembre.

Rafael Estrella.

S’ha anunciat que el company Rafael Estrella, prou conegut a la blogesfera, serà nomenat pròximament ambaixador d’Espanya a l’Argentina.

Enhorabona, Rafa. Espero que puguis mantenir la teva presència al cyberespai que no té distàncies.

He aprofitat el fet, a més de per felicitar-lo, per fer-li avinent les especials relacions entre Mataró i la República Argentina derivades dels prócers de la Independència d’aquell país: Mateu i Larrea, i d’altres personatges importants per ells com Parera i Bialet-Massé.

Sempre recordaré com un dels moments més impressionants de la meva vida d’Alcalde el que vaig viure a l’estadi de Palermo, a Buenos Aires, quan els assistents a un acte al que jo hi estava com a convidat van rebre d’empeus al President de la República amb el seu himne nacional quina música va escriure al començament del segle XIX el mataroní Blai Parera.

Sort, Rafa. M’agradaria poder venir a veure’t en les teves futures responsabilitats.


Madrid, 27 de setembre.

Curiositats.

A la taula del meu despatx arriben multitud de papers relacionats amb la feina.

Són quantitat les propostes per anar a conferències, seminaris, xerrades -amb àpat o sense-, de tota mena d’activitats que tenen alguna relació amb les responsabilitats que tinc encarregades, o amb l’àmbit geogràfic al que pertanyo. Sempre n’hi ha que desperten la meva curiositat i interès, però que malauradament no puc pas atendre ja que em passaria el meu temps dedicant-me a elles. Moltes vegades faig reserva a l’agenda i desprès la meva ocupació principal, l’obligació, fa que decaiguin.

A tall d’exemple del que arriba. Dilluns vaig trobar-me amb la comunicació de la celebració del “III Seminario sobre la gestión privada en el medio natural para la protección y expansión del águila imperial ibérica”. Com podeu veure deu ser d’especial interès per la gent que es preocupa d’aquests temes, però a mi em queda força lluny.

Així mateix la quantitat de publicacions (revistes, llibres, memòries, fulletons,...) que tota mena d’organismes, institucions, empreses, grups i àdhuc particular ens fan arribar, suposo amb la pretensió que com a mínim els donem una ullada, és desmesurat. Impossible d’assumir. Sols queda la bona intenció de fer-ne una primera selecció i apilar-ne el resultat que invariablement serà arxivat a la paperera quan calgui fer espai sobre la taula.

De les darreres que he rebut m’ha fet gràcia una de molt ben feta, i que deu ser molt interessant, de Red Eléctrica de España sobre “Red Eléctrica y la avifauna: 15 años de investigación aplicada”. A la introducció es destaca que “Evitar o reducir las interacciones negativas de las instalaciones eléctricas con la avifauna es una prioridad ambiental para Red Eléctrica”.

Ja ho veieu. No obstant d’aquests “inputs” sempre en queda alguna cosa, algun fil que especialment per la xarxa et permet descobrir o conèixer altres temes que poden ser més del teu interès.

Madrid, 27 de setembre.

Pressupostos'07 -1.

Divendres passat el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2007. Aquest dimarts, el Vice-president Solbes va venir al Congrés del Diputats a portar-los. Després la perceptiva roda de premsa, i tot seguit l’explicació al Grup Parlamentari Socialista.

Mentre ens esperàvem, cares de neguit en molts Diputats/es i Senadors/es, ja que estaven preocupats per les xifres de determinades partides (especialment inversió) que corresponien a les seves circumscripcions. El Senador per Castelló Joan Baptista Cardona em va comentar que s’està perdent la visió de conjunt del que és un Pressupost, donat que tothom mira “que hay de lo mio”. És cert, costa fer un anàlisi del global de les xifres i el que representen. Els polítics, els mitjans, i també els ciutadans/es, sembla que sols els interessen algunes partides concretes sense importar-los massa la visió del conjunt.

Enguany la novetat en la presentació és un pen drive (memòria USB) en el que hi ha tota la documentació. Bé, això no ha estat motiu per eliminar les altres formes de presentació: el CD-ROM, i el tradicionals llibres de paper, a més de
la que hi ha penjada a la xarxa a través de la web del Ministeri . Crec que les possibilitats tecnològiques no sols ens haurien de facilitar la feina sinó que l’haurien d’ abaratir. Pel que sembla el que fem és acumular-les.

Donada l’excel·lent marxa de l’economia espanyola,
com l’any passat, poques dificultats per fer el Pressupost amb les línies programàtiques del Govern.

S’absorbeix adequadament la reforma fiscal: els contribuents pagaran l’any que ve 4.000 milions d'euros menys, i malgrat això el ingressos no financers (146.547,- milions d’euros), després de la cessió dels percentatges corresponents a les CCAA, pujaran un 14’0 % respecte als que es van pressupostar per l’any en curs, però respecte a les previsions de liquidació (el que es preveu que s’haurà recaptat al final de l’any) serà del 6’1 %.

Les despeses (142.925, 69 milions d’euros) pugen un 6’7% respecte a les previsions del 2006. Aquí si que no hi diferència ja que sols es pot gastar el que està pressupostat. Com es pot veure, i per primera vegada, es fa un pressupost amb superàvit, encara que si es compleix serà el tercer any que ho serà en la liquidació.

Pel conjunt de les Administracions Públiques (Estat, Seguretat Social, Comunitats Autònomes i Corporacions Locals) el superàvit és del 0’7% del P.I.B. que compleix correctament els objectius d’estabilitat pressupostaria aprovats per les Cambres Parlamentaries. I consegüentment l’evolució del Deute Públic es descendent: del 59’2% que representava sobre el P.I.B. l’any 2000, la previsió per l’acabament del 2007 és que sigui del 37’7%.

Atenció del que representa tot això en l’evolució de la distribució de la despesa pública (sense interessos) entre les diverses administracions. Per enguany l’Administració de l’Estat tindrà el 22%, les CCAA el 36’2%, les CCLL el 12,8%, i la resta fins el 100% la Seguretat Social, amb el 29%.

Cal explicar, també, com es reparteixen els 142.925 milions d’euros de la despesa de l’Administració Central: el 34’13% va a les Administracions territorials (CCAA i CCLL); el 27’42% són despeses no territorialitzables (interessos del deute, Unió Europea, classes passives, ...); el 0’87 són despeses dels òrgans constitucionals; i la resta, el 37’58 % són les despeses pròpiament dites dels Ministeris.

Madrid, 27 de setembre.

24 de setembre, 2006

Tornar enrera.*

*(article per Capgros.com)

Artur Mas, cap de llista de CiU per la circumscripció provincial de Barcelona i candidat a ser proposat –si s’escau- per President de la Generalitat s’escarrassa dient que l’1 de novembre a la nit el poble de Catalunya ha de saber quin President i quin Govern tindrà pels propers quatre anys.

Ell i els seus estan molt refiats, massa potser, que seran els que obtindran el nombre major de parlamentaris, però no estan gens segurs que això els doni automàticament la victòria i per això fan una crida a una sortida que no està prevista en el nostre ordenament vigent, que governi el que hagi tingut més recolzament encara que sigui relatiu. Amaguen sistemàticament amb això, i volen confondre a l’electorat, que no estem en un sistema presidencialista sinó parlamentari, i que serà el conjunt dels enviats a la Ciutadella el que decidirà aquesta qüestió.

Si cap força política treu majoria absoluta –en nombre d’escons- les sortides són els governs en coalició, o els governs en minoria. I tothom és conscient de les dificultats d’ambdós,
ja ho vaig exposar.

Ara bé, què podríem esperar d’una nova presència de CiU al capdavant de la Generalitat?

D’entrada: No s’hauria pas ara de recompensar-los amb que siguin els que desenvolupin el nou Estatut –tot reconeixent que ells també el van impulsar i aprovar- perquè amb anterioritat no havien dubtat en sacrificar-lo per tal de tenir el recolzament necessari de la dreta centralista per mantenir-se en el Govern.

Tampoc podem esperar gaire del rigor necessari en la gestió econòmica de l’Administració, ara que els comptes tornen a estar clars i arreglats, ja que és marca de la casa, de la seva, el comportament lax caracteritzat per: “cal fer-ho(?), ja pagarà o arreglarà algú (els que vinguin darrera, o els altres)”

El món local, i especialment els “urbanites” tampoc podem tenir gaire confiança en un hipotètic retorn de CiU a la Generalitat. La necessària renovació urbana i especialment el reforçament de les xarxes socials, ara necessària donat el fet migratori, no han estat mai ben vistes pel nacionalisme i no hi ha elements per pensar que canviï aquesta percepció.

L’escola pública, com element de cohesió social, pot tornar a patir com quan van manar temps enrera. Són conegudes les seves concomitàncies amb l’ensenyament privat, concertat o no, i en aquests moments cal un enfortiment de la xarxa pública per tal que no es produeixin de fet dues xarxes escolars en virtut dels alumnes a qui atenen, els d’aquí i els nou vinguts. Igualment podríem dir del necessari enfortiment de la universitat pública com element de formació de cara a les necessitats del món d’avui.

I, especialment fóra del tot convenient no tornar a la política del victimisme que sols té una curta volada d’anar esgarrapant contínuament a “Madrid”. Ara que cal desplegar el nou Estatut - recordem-ho un cop més, ratificat pels ciutadans/es- el que cal és negociar amb aquells que han fet possible l’avenç en l’autogovern, i no afavorir els contraris al mateix. Negociar, no barallar-se. En aquest sentit la moció al Congrés de dies enrera sobre l’aeroport no indica el millor camí. Cal mirar més enllà de la queixa per trobar solucions que siguin possibles.

En aquestes coses cal pensar en la cursa electoral que oficialment ara comença. Aquests son alguns elements sobre els que s’ha de reflexionar per no anar enrera. De les altres alternatives, amb els seus “pros i contres”, en parlaré més endavant.
Mataró, 21 de setembre.

22 de setembre, 2006

Molt bé! Ja n'hi ha prou!

Moltes vegades no he entès els usos i costums parlamentaries. Allò de la cortesia, el “paripé”, la punyalada subreptícia, els copets a l’esquena, “tomamos una copa”,...

Per això, quant vaig veure la moció del PP conseqüència d’interpel·lació “sobre el esclarecimiento de la verdad de los atentados del 11-M” vaig pensar que el millor que es podia fer era tractar de contestar-la al uníson tots els altres grups de la Cambra amb una declaració institucional front la pretensió del PP de continuar “embolicant la troca” per justificar les seves responsabilitats en la gestió de la crisi d’aquells moments i la manipulació que en van fer.

I vaig veure amb satisfacció que així va anar. Després de sentir com la Diputada popular Alicia Castro repetia els arguments de “El Mundo & Co.” els portaveus de tots els grups polítics del Congrés –llevat evidentment del PP- van llegir des de l’escó una esmena de substitució a la moció del populars sense afegir-hi gairebé res més.

Enmienda de sustitución:

El Congreso de los Diputados manifiesta:

-Su pleno apoyo a las instituciones del Estado de Derecho en relación con los atentados del 11 de marzo de 2004, y su total confianza en las investigaciones que están llevando a cabo las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado.

-Su respaldo y respeto a la labor independiente de instrucción, investigación y enjuiciamiento que desarrollan la Fiscalía y los Jueces y Tribunales, desde la convicción de que en nuestro Estado de Derecho son estas instituciones las que tienen que esclarecer la verdad material y penal de los atentados del 11 de marzo.

-Su reiteración de la Conclusiones de la Comisión de Investigación sobre los Atentados del 11 de Marzo, aprobadas por el Congreso de los Diputados, para mejorar la atención a las víctimas, prevenir nuevos atentados e incrementar las condiciones de seguridad.”

En el Palacio del Congreso, a 19 de septiembre de 2006.

Hi ha vegades que no cal fer res d’especial. Mantenir succintament la dignitat és suficient.
Madrid, 20 de setembre.

21 de setembre, 2006

Rebaixes d'impostos.

La política fiscal, ja de per si encotillada per la política econòmica general de la U.E. i les tendències de la globalització, té un altre element de restricció en la actuació que poden fer les CCAA. El que a més dels seus impostos participin en els generals i els puguin modular dóna unes possibilitats que no sé si casen massa bé amb les ja restringides possibilitats d’una política econòmica de l’Estat.

En una situació inflacionaria i al hora de creixents necessitats de recursos públics per fer front als nous reptes (immigració, dependència, formació, canvis tecnològics,...) hauria de estar contraindicada una rebaixa fiscal. Si més no, àdhuc, per reduir l’endeutament públic que també deslliuraria recursos financers, i prepararia millor per les males èpoques que tard o d’hora s’hauran d’afrontar.

Però estem a les portes d’un altre cicle electoral i cal fer populisme. I des de la dreta, cap mania. Veritat Espe? Veritat Artur? Aneu esquena per esquena.

Madrid, 20 de setembre.

18 de setembre, 2006

Màfies o transportistes. Construir el discurs a partir de la realitat.

En el tema de la immigració està assimilat en l’anàlisi que es fa habitualment (en els mitjans, entre els polítics, a les ONG’s) de l’arribada de persones sense els pertinents requisits (papers) que han estat portats per “màfies”. Voldria posar en qüestió aquesta consideració i el qualificatiu.

Ja sé que fa mal als ulls (o a les oïdes), que és políticament incorrecte, parlar dels treballadors com a força de treball i no com a persones, però en l’anàlisi econòmic tradicional el treball és una mercaderia més. En aquesta visió ens trobem amb una oferta de treballadors (que demanen treball) que es correspon a una demanda de treballadors (als que se’ls ofereix treball).

Si parléssim d’alguna altra mercaderia, per exemple d’un determinat mineral que es dóna en unes zones del món i es pot transformar en una altre que el vol i no el té, llavors els que es dediquessin al seu comerç serien honrats o escrupulosos ( o no tant, o no gaire, o més o menys) comerciants, o mercaders en el llenguatge antic, o “brokers” en el llenguatge modern. Però si el mateix es fa amb força de treball, llavors són “màfies”.

Hi ha oferta perquè hi ha demanda, sense aquesta no hi ha la primera, i en aquest cas no és una demanda induïda. I els governs, i les societats benpensants i aprofitades dels països rics posen entrebancs per arribar a aquest mercat als pobres, mentre no qüestionen ni als rics, ni a la seva pròpia riquesa que genera la demanda

Repassem a on van a treballar els immigrants “irregulars”. En una societat oberta, dispersa i complexa l’economia és molt variada: l’economia de subsistència de les societats antigues està substituïda per l’economia “informal”; les empreses integrades del industrialisme per les microempreses fruit de la desagregació productiva; les activitats regulades per la munió d’activitats marginals; l’execució directe de la producció per la subcontractació. I és en aquesta nova organització econòmica de la societat que es crea un especial mercat de treball al que majoritàriament van els fluxos d’immigració.

I això, com es controla? Probablement al igual que qüestiono el concepte de “màfia” en el transport de persones, caldria qüestionar en aquest marc l’intent d’immigració controlada. Perquè, com controlar si el origen de la demanda ja per sí és irregular?

Madrid, 16 de setembre.

P.D. Curiosament (per mi) l’editorial de El Pais d’ahir va en la mateixa direcció.

17 de setembre, 2006

A la Conferència Política.

Aquest dissabte he tret el cap per la Conferència Política del PSOE. Desplegament tecnològic, cares conegudes, vells amics,…

La ponència a la que estava adscrit era la més participada i que va tardar més en resoldre’s. Lògic, Noves Respostes, era la discutida i discutible política a fer després de que no hi ha gaire debat sobre quins són els Nous Reptes.

Comparteixo taula al dinar amb un grup de socialistes de Lugo encapçalats per l’Alcalde López Orozco, i en el que hi ha en Piñeiro, que fou gendre de l’Eloy. Parlem de lo diví, força, i dels seu paper en la societat i la política, i de lo humà, els incendis, els canvis socials, la comunicació digital, els blogs...

Surt el tema de les supersticions gallegues i en Pepe Orozco sentencia: “L’extensió de l’electricitat al medi rural va acabar amb la Santa Compaña”.


Madrid, 16 de setembre.

Quina herència?

(de la fotogaleria de El Periodico)

Arran dels aiguats passats i de les inundacions en determinats indrets de Catalunya vaig sentir per la ràdio unes declaracions del Conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, en les que feia referència a l’herència rebuda. Vaig pensar: quina herència?, i el Conseller va parlar de l’anàrquica construcció, en concret de les zones turístiques, del anys 60 i 70.

Home!, amic Cesc! No és de rebut. Més de vint-i-cinc anys d’Ajuntaments democràtics i de Govern Autonòmic no permeten fer aquesta valoració. Aquí ha fallat algú no tant llunyà i amb legitimitat i recursos suficients per poder endreçar les situacions heretades de la dictadura.

Segurament no s’han establert correctament les prioritats en l’acció de govern, potser tant en les despeses com en els ingressos, per resoldre alguns problemes amb actuacions que són poc lluïdes però que en les situacions especials és quan es veu la seva importància. Les pluges fortes a la Mediterrània a finals d’estiu no són ni excepcionals ni haurien d’ocasionar emergències.

Sempre havia dit que els ciutadans se’n recordarien dels seus gestors públics quant, un dia, al tirar la cadena del wàter no baixés aigua neta o se’n anés l’aigua bruta.
Mataró, 17 de setembre.

15 de setembre, 2006

Per molts anys!


Avui en Jaume ha fet 60 anys.
Des de la distància: Moltes felicitats!!

Per Nadal ens veurem, germà.

Mataró, 15 de setembre.

Benvingut, Guzmán.



Mataró, 15 de setembre.

Guanyem la Llibertat. Commemoració.


Ahir vaig anar a can PSC al acte commemoratiu del Miting de fa trenta anys “Guanyem la Llibertat”. Perquè jo hi era.

Mataró, 15 de setembre.

Balanç de Montilla, Ministre.

Ara que José Montilla ha deixat de ser Ministre del Govern d’Espanya és el moment de fer un breu balanç de la seva gestió.

Va incorporar-se a un Ministeri recuperat, amb amples competències en l’economia real i amb l’objectiu de redreçar l’acció governamental en aquest camp que havia estat certament abandonada pels Governs del PP.

Vull destacar dos temes: L’esforç pressupostari en I+D+i que ha crescut un 30% anual (sembla que en l’avantprojecte de Pressupostos G. E. per l’any que ve, també). La xifra ho diu tot. I, segon, la seva actuació amb vocació autonomista i descentralitzadora.

D’aquest segon punt en puc donar coneixement directe ja que vaig ser el ponent al Congrés de la Llei d’horaris comercials que ell va impulsar, i també perquè em va tocar defensar el trasllat de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona proposat per Montilla que serà una fita, ja ho veureu, d’actitud descentralitzadora.

I val la pena, especialment ara, destacar que va ser el primer ministre espanyol que va parlar en català en el Consell de Ministres de la Unió Europea. És clar que tot això als “sobiranistes” i als “independendistes” tant els fa ja que lo seu no és la descentralització sinó una altra cosa, però crec que cal destacar-ho en el moment electoral en el que estem ja que en el fons és el moll del os del debat sobre el què volem que sigui Catalunya.

A més, hi ha una munió d’altres temes en l’ample camp de les seves responsabilitats: més operadors de TV i desplegament de la TDT; pla Avanza de la societat de la informació; Plans Integrals de Desenvolupament de comerç exterior; plans pels sectors madurs: tèxtil, carbó, automòbil; excel·lent marxa del turisme; mesa de l’Energia Nuclear. Uff! La llista i la seva valoració seria molt llarga.

Cal resumir que l’encàrrec que li va fer el President Rodriguez Zapatero al confiar-li aquesta responsabilitat ha estat complert, fet que no m’estranya coneixent la personalitat d’en Pepe.

Madrid, 13 de setembre.

Africans. L'efecte crida.


Estava fent sobretaula a un restaurant del Passeig Marítim i de la cuina va sortir un negre endreçant les deixalles.

De tornada a casa pel carrer de Sant Francesc un paleta negre estava aixecant la façana d’una casa nova.

L’endemà al tren cap a Barcelona es va asseure al meu costat una jove negra arreglada a l’occidental que feia goig.

Per la finestra passant per Premià un treballador negre netejava el passeig vora la platja.

Avui he vist als camps del costat de la carretera un grup de negres que estaven feinejant ajupits a una feixa.



Aquest és l’efecte crida: la feina i la possibilitat de desenvolupament personal que no tenen als seus llocs de naixement. Però això ha estat sempre així a la història de la Humanitat. De què ens estranyem?

El problema no està en l’oferta de mà d’obra sinó en la demanda. Qui s’aprofita d’aquesta situació? Directament uns, els que els ocupen. Indirectament molts més, que gaudim de la seva necessitat que, malgrat tot, els permet viure molt millor que a casa seva o els permet ajudar als seus. Els sindicats, on estan?

Mireu, per exemple, aquesta web: http://www.remesas.org/
Mataró, 15 de setembre.

10 de setembre, 2006

Repensar el catalanisme. Ja n'hi ha prou?.*

*(article per Capgros.com)

Crec que el creixement i desenvolupament del catalanisme polític sempre ha estat possible gràcies al Estat. Si, això que s’anomena Estat Espanyol, no Espanya. Per Estat entenc, i crec que s’ha d’entendre, el conjunt de instruments jurídics administratius que té una entitat política per funcionar.

El catalanisme polític comença a gestar-se en el marc dels moviments de reacció que es donen arreu d’Europa a la meitat del segle XIX contra el racionalisme uniformitzador derivat de la Il·lustració i de la Revolució francesa. Per molt que es pretengui, ni després de la “pèrdua de les llibertats nacionals” el 1714, ni abans amb “Els segadors”, es pot parlar amb exactitud de moviments “nacionals” per la senzilla raó que “La Nació” no existia. Existia la Corona, el Sobirà, la Monarquia composta en el cas espanyol, estàvem, com arreu, en l’absolutisme, en l’Antic Règim amb els seus “braços”.

Els intents de les classes emergents de Catalunya de la segona meitat del segle XIX, d’obtenir paper i un cert reconeixement de la seva especificitat cultural, de primer van anar en la línia canviar el funcionament d’un Estat que no els servia i que sols els entrebancava. Van estar a punt d’aconseguir-ho, el general Prim, la Primera República, però van ser derrotats. Alguns van pactar a canvi del proteccionisme, d’altres van creure que calia anar més enllà. Es a dir, la ineficàcia del Estat, quant no la seva inexistència com a Estat modern, va comportar que comencessin a coure’s i a créixer moviments “catalanistes” que van anar agafant força relativa, tampoc tanta, a mesura que el temps no sols no resolia les demandes de modernitat sinó que les agreujava. Fixem-nos en els treballs de la escarransida Mancomunitat, tant costosament arrancada. Van dotar al país de les eines de tot Estat modern, especialment remarcables en el camp de l’educació.

La Segona República podia haver estat un moment històric per capgirar aquella situació, cal recordar el pensament i obra de Azaña per pensar-ho, però la seva curta experiència va ser truncada per la reacció franquista que va tornar a aturar el desenvolupament del Estat.

Haurà de ser la transició, i la decidida e irreversible marxa cap a la Democràcia, la que doti a aquest conjunt anomenat Espanya d’unes estructures jurídiques i administratives adequades als temps i semblants a les dels països avançats. I com que en aquest context es desenvolupa el que s’ha denominat Estat de les Autonomies es possibilita la consolidació de les manifestacions més pregones i reivindicades del catalanisme a través d’un ample espai d’autogovern. Es a dir, que ara és l’existència del Estat modern que amb el seu reconeixement possibilita l’imaginari “nacional” català.

Però pel conjunt espanyol, del concepte Espanya, potser això arriba tard. A Catalunya ja s’han desfermat intents, interessos, anhels que volen anar més enllà. S’ha acumulat, certs o no, greuges i ambicions que no en tenen prou. Ja no és suficient el reconeixement i assumpció dels fets més pregons com la llengua i la cultura, d’un ample autogovern en qüestions tant importants com l’educació, la sanitat, o la policia. Per alguns, els nacionalistes, tot això és el camí per anar cap l’autogovern complert (la independència, a més curt o llarg termini) que és el que en definitiva aspiren. Ja no pensen en termes d’Espanya amb un Estat modern que els reconegui i els englobi, sinó que pensen ja en un nou Estat català. Amarats de nacionalisme des de les institucions, els mitjans de comunicació públics (curiosament no els privats, els que viuen del mercat), l’escola pública i privada i la capacitat d’autogovern, s’aferma i s’instal·la a la societat un ambient “nacionalista” d’una amplada que poc podien pensar els iniciadors del moviment fa més de 150 anys.

Amb una diferència, però. Que ja no estan sols en el conjunt d’Espanya. Malgrat no tenir “particularitats”, altres trossos del conjunt s’han apuntat al carro aprofitant que la construcció del Estat modern no té perquè seguir les pautes tradicionals i, a més, la seva complexitat fa que sigui millor fer-lo descentralitzat. I més encara, malgrat resistències de certs sectors que pensen diferent i quant tenen l’oportunitat frenen aquest procés i advoquen per la construcció centralitzada del Estat, comença a acceptar-se, encara que d’una forma tímida, la idea d’una Espanya plural, unida en la diversitat.

Estem al mig d’una segona onada descentralitzadora de l’Estat espanyol. Acabem d’assolir, amb refrendament directe, un nou sostre d’autogovern. Crec que cal començar a tancar el tema. L’Espanya de les autonomies ha donat prou joc a les seves “particularitats”, històriques o no, perquè ara els seus habitants en lloc de continuar mirant cap endintre seu, amb l’autogovern respectiu assolit, mirin conjuntament cap enfora.

Què passa al món? Quines perspectives s’albiren? Què cal preparar pels nostres néts? I aquí serà convenient debatre, com sempre en la Historia moderna, entre conservadors, liberals, progressistes i radicals. I resoldre democràticament. Ja sé que als “nacionalistes” això no els agrada ni els convé ja que els acota a un camp de joc de segona (o potser de tercera, si tenim en compte Brussel·les) i dins d’aquest camp les competències d’autogovern també s’hauran d’exercitar no en clau de reivindicació nacionalista sinó en clau de model de societat, com en les administracions locals.
I això pels ciutadans i ciutadanes d’aquest històric i vell racó de la Mediterrània Occidental segurament els serà més profitós per encarar el seu futur.

Mataró, 6 de setembre.

08 de setembre, 2006

Pep Termes


Com cada any, acte institucional a l’Ajuntament en el marc de la Diada nacional del 11 de setembre, conjuntament amb la Delegació d’Òmnium Cultural.

Enguany el conferenciant va ser l’historiador Josep Termes, a qui fa poc li van atorgar el Premi d’Honor de les lletres catalanes.

L’acte m’interessava pel conferenciant, amb qui vaig tenir el goig de compartir temps enrera uns quant sopars amb motiu del Premi Iluro de la Caixa Laietana, fet que ens va fer emprendre una cordial relació, i pel tema: “Les arrels populars del catalanisme”. Acabava d’enllestir el meu quotidià article pel Capgros.com que sortirà, espero, aquest proper diumenge, i com que va de repensar el catalanisme volia comprovar que era més o menys ajustat. Evidentment, ni sóc historiador, ni pretenc dir res d’especial sobre la nostra història sinó que sols era l’arrencada per reflexionar sobre la situació actual i la política a fer.

Certament aquesta part de la meva exposició està lluny de la profunditat i precisió de la del professor Termes que em va agradar molt, malgrat el neguit que ens va manifestar al acabar per que s’havia oblidat les ulleres. Donades les pretensions del meu article, polítiques i no historicistes, crec que es pot defensar força bé el que dic.

Llàstima, però, que em va donar una mala notícia. Al preguntar-li pel seu germà, en Sendo, vell conegut meu, em comunicà el seu traspàs fa pocs dies a Grècia d’una forma sobtada. Sempre el recordaré ja que gràcies a ell vaig aconseguir aprovar la darrera assignatura, l’econometria, que em falta per acabar la carrera. (d.e.p)

Mataró, 8 de setembre.

07 de setembre, 2006

25 anys d'informàtica municipal.

En Pep Molsosa, “…endreçant records…”, ha recollit en un document inèdit encara la introducció del primer ordinador a l’Ajuntament de Mataró a la primavera de 1981, fa 25 anys. D’aquell fet se’n han fet ressò els mitjans de comunicació locals ja que si en aquell temps va representar tota una novetat, avui, sols una generació després, recordar-ho i reviure-ho és tot una mostra d’arqueologia administrativa.

El document arrenca amb el manuscrit literal que vaig fer essent Regidor d’Hisenda l’octubre del 80 per iniciar el procés. No sé pas com l’ Assumpta Paris (que el va mecanografiar) va conservar fins ara aquells tres folis de paper en que a mà, amb les corresponents faltes d’ortografia (sempre, des del primer moment, ho vam fer tot en català), vaig plantejar el problema i proposar una estratègia a seguir.

La meva obsessió era modernitzar tècnicament l’administració municipal que no podia, era impossible, continuar a l’era de “la visera i els manguitos”. La recaptació executiva municipal potser va ser el “demarré”, però tot seguit va venir la nòmina, les multes, els comptes bancaris, els padrons fiscals, la comptabilitat i el padró d’habitants. Val a dir que tenint d’Alcalde a en Joan Majó no em vaig trobar amb cap obstacle ans al contrari.

Ara, que també es compleixen 25 del primer ordinador portàtil al món, que ja no hi ha màquines d’escriure enlloc, que l’ Ajuntament de Mataró (com tots) té uns quants servidors i centenars de PC’s connectats en xarxa, que els ciutadans/es ens comuniquem amb ell per Internet, és una mica nostàlgic recordar aquell fet que encara que ho sembli no és tant llunyà i que enorgulleix als que el vam protagonitzar.

En Pep, en el seu document, ha confegit aquest quadre explicatiu que és aclaparadorament il·lustratiu de l’evolució de les eines informàtiques en aquests 25 anys.

Acumulant factors (potència càlcul x capacitat stockatge) i preu, un portàtil actual és 800.000 vegades més potent per un cost 50 vegades menor ... Sense considerar la flexibilitat, comoditat i seguretat d'utilització actuals, ... i les enormes possibilitats de comunicació !

Gràcies, Josep, per preservar-nos els fets.

Mataró, 6 de setembre.

06 de setembre, 2006

XX Encuentro de las Telecomunicaciones.

Estic abonat a aquest esdeveniment anual en el marc de la U.I.M.P. i quasi bé abonat a Cantàbria.

La jornada inaugural no va ser, en quant a protagonistes, gaire diferent del any passat. Sols va canviar la ponència acadèmica que enguany va anar a càrrec de la veneçolana Carlota Pérez professora a prestigioses Universitats estrangeres. Com que el Ministre va tornar a obrir per la tarda en lloc de primera hora del matí va ser el President de Telefónica, César Alierta, l’encarregat d’obrir el curs. Aspiracions a ser un operador important en el mercat mundial i demandes de desregularització, com sempre. A continuació, Reinaldo Rodríguez, President de la CMT va replicar i després, Jesús Banegas, President d’AETIC, va fer la seva classe magistral sobre el tema que centra les Jornades. Molta incidència en els recursos humans i la seva formació. Anoto el proverbi xinès del segle XV que ens va deixar anar:

“Si tus planes son para un año, siembra granos. Si son para diez, planta un árbol. Si son para un siglo, educa al pueblo. Quien siembra granos, cosechará una vez. Quien planta un árbol, cosechará diez veces. Quien educa al pueblo, cosechará cien veces”

Per la tarda el encara Ministre Montilla va anar a acomiadar-se del sector fent el repàs de la feina feta i del camí endegat que cal continuar fent des de l’Administració. Interessant l’exposició posterior de la Presidenta de Microsoft Ibèrica, Rosa Mª García, sobre les perspectives pels usuaris individual que el oferirà el món de les telecomunicacions. Per cert, sembla que hi haurà molt aviat una nova versió del Windows.

Mataró, 6 de setembre.

01 de setembre, 2006

Ségolène. Vols dir?

He llegit a l’editorial del diari que Ségolène Royal, presumpta candidata dels socialistes francesos a les properes eleccions presidencials, advoca per una democràcia més deliberativa demanant seguir als ciutadans en lloc de liderar-los.

No sé fins a quin punt aquesta afirmació del editorialista és certa i exacta. De ser així la proposta em suscita dubtes. D’acord en escoltar i saber escoltar a la gent, però això no pot implicar acceptar tot el que diguin, desestructuradament o mal estructurada, i renunciar a que es pronunciïn sobre les propostes que els hem de fer des de la nostra visió del món.

En el Primer Món, amb les necessitats primàries ben cobertes, i moltes de les que no són primàries també, les peticions són moltes i moltes vegades divergents o contraproduents. En el camp ambiental és evident, en el camp de la distribució de la renda i la riquesa més encara. En el camp de la solidaritat les contradiccions són flagrants. Prendre decisions és complicat i sempre hi ha algú que expressa rebuig.

La funció de les organitzacions polítiques, diguin-se partits, moviments, o altra cosa ha de ser la d’agrupar a les persones que creuen en uns determinats principis i formes d’actuar i presentar-los al conjunt de la societat esperant obtenir el seu recolzament en una neta competència democràtica amb d’altres opcions. Per això cal que les organitzacions polítiques facin debats, estudiïn propostes, contraposin alternatives. Es a dir, s’han de dirigir a la societat amb un projecte que pot ser modelat fins un punt, però sols fins el punt de no ser desvirtuat dels principis que conformen la pròpia formació política. Ah! Que això vol dir pedagogia, esforç d’explicació, dedicació i estudi? Si, només faltaria. Sinó, sols cal no un Govern sinó un equip d’eficients gestors que executin les indicacions que demoscopicament enviï el poble. Però la política com a governació de la col·lectivitat no pot ser això. Els interessos dels grups socials no són tots els mateixos. Les visions que es té del conjunt social són diferents. Les voluntats d’actuació son moltes vegades oposades.

Des d’un punt de vista mediàtic queda molt bé atendre tot allò que és noticia, dir que sí a qualsevol reivindicació, renunciar a explicar els “intríngulis” de les coses, ser “sympa” i comprendre-ho tot i no buscar responsables més enllà de les Administracions. Des del punt de vista del govern és una altra cosa. I així els va als francesos. El món a canviat i ells no se’n han adonat o no volen acceptar-ho.

Mataró, 1 de setembre.

Postals: Calendari. Setembre.

El retorn a la feina.
Mataró, 1 de setembre.