(aquest és una de les darreres campanyes, no he aconseguit trobar l’original)
Avui podríem parlar de restaurants “Benetton”.
Acabada la sessió d’ahir al Congrés vaig anar a sopar amb el 
company Carles Corcuera. En els entorns l’oferta de locals és ample, variada i cada dia hi ha novetats. De camí ens adonem d’un nou (per nosaltres) restaurant que convida a entrar-hi i explorar-lo. Modern i acollidor en la seva decoració, fa pocs dies que es obert i ja té força concurrència. Qüestió de preu, també. Pertany a un grup empresarial que té una forta i variada expansió. (als efectes del que estic exposant recomano el vídeo de 3 minuts de la seva web)
La carta ens l’ofereix una jove negra a la que tracto de senyora i em corregeix: “senyoreta”. Molt agradable i simpàtica. El primer plat ens el porta una altra jove a qui sense embuts li preguntem de on és, i ens contesta: “sóc marroquina”. La resta del sopar i la carta de postres ens l’ofereix una tercera cambrera també jove, riallera i encantadora amb qui entaulem conversa ja que ens explica que és colombiana, de Bogotà. “Ah! Rola!” diem al ensems en Carles i jo que tenim parentela d’aquell país i en coneixem alguna cosa. Li comentem que tot el personal és de fora. “Si, ens diu, aquell company que està allà darrera és peruà....”A l’hora de pagar va tornar la primera jove i no ens vam estar de preguntar-li: “Perdona’ns l’atreviment, ens podries dir d’on ets?”. “Sóc de Guinea Equatorial”, ens respongué.
Tot plegat res d’especial avui en el món de la restauració i la hostaleria a casa nostra. Llavors a què venen les crítiques als processos de regularització que el Govern va impulsar a través dels vincles laborals? Potser que els restaurants als que van alguns no mostren el paisatge i paisanatge habitual que hi ha arreu, o qui sap si no el volen veure.
Madrid, 28 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada