25 de gener, 2007

Vespres.

Si no hi ha contratemps (meteorològics) d’última hora, demà de matinada sortirem un grup de parlamentaris de la subcomissió que estudia el fet de les deslocalitzacions cap a l’Índia i la Xina, en un apressat “tour” de vuit dies que ens portarà a quatre ciutats d’aquells països visitant experiències d’empreses espanyoles que s’hi ha instal·lat.

Anirem acompanyats, i dirigits, pel Secretari Gral. d’Indústria del Ministeri, l’amic Joan Trullén, i personal col·laborador d’ell. El programa és realment molt atapeït, a més de la considerable “pallissa” que representarà agafar vuit avions en vuit dies. Passarem del fred europeu a la calor tropical del subcontinent indi, per anar altra volta al fred xinès abans de tornar cap a casa.

Molt interessant des del punt de vista dels coneixements que adquireixes (és conegut com m’agrada fer aquests contactes), però amb un certa por al cos pel que representa el previsible canvi total d’ambient que ens trobarem.

És la primera vegada que vaig tant lluny i a països tant diferents. Les recomanacions són que anem en compte amb el menjar. Anem previnguts i preparats. Espero que tornem sans i estalvis. Tindré força material per explicar.

Madrid, 25 de gener.

Conceptos. La balanza de pagos.*

*(article per Noticias.com)

Demasiadas veces en el debate económico, social o político empleamos conceptos que fueron acuñados en otros momentos y situaciones, y que hoy o han perdido el sentido o tienen otra significación.
El mundo está cambiando muy deprisa y lo que tiempo atrás quería decir una cosa ahora ya no representa lo mismo.

Sin ir más lejos, el análisis que se viene haciendo de la evolución de la balanza de pagos, que no sé si es lo mismo la de España, que española. Con la entrada en la Unión Económica y Monetaria y la adopción de la moneda única todo ya es diferente. Resulta que ya no tenemos moneda propia. La fijación del tipo de cambio de la que usamos, el euro, está no en las manos de nuestras autoridades económicas y políticas sino en manos comunitarias. La tradicional evaluación del saldo comercial, importaciones menos exportaciones, tiene evidentemente un resultado, pero que ya no podemos corregir como antes con instrumentos propios. No tenemos ni política cambiaría ni monetaria. La tenemos a otro nivel del que somos partícipes, aunque no sé si participamos lo suficiente.

Además, las rúbricas tradicionales que se utilizaban tiempo atrás para corregir las estructurales diferencias entre importaciones y exportaciones, las entradas de capitales, el turismo y las remesas de los emigrantes ya no tienen el mismo sentido. La internacionalización de la economía, en la que participamos plenamente, hace que el tema de las entradas y salidas de capitales no tenga nada a ver con las de tiempos atrás. Somos de las primeras potencias turísticas mundiales en receptores, pero con el aumento de nuestra renta también nos hemos convertido en emisores. Derivado del crecimiento acentuado en los últimos años de la población inmigrada el saldo de transferencias se ha vuelto negativo, lógico. En esta rúbrica, debemos relativizar su importancia puesto que queda muy lejos de ser una partida determinante en el conjunto. Hay que destacar que las partidas financieras están adquiriendo un volumen prácticamente igual a las no financieras, hecho también que tiene todo el sentido en el mundo internacionalizado e intercomunicado en que viven las economías adelantadas.

Y es que hemos de admitir sin miedos que sin ser de los primeros estamos dentro de los primeros y aceptar las consecuencias de ello. Algunas cosas que se hacían tradicionalmente ya no tienen sentido. Hace falta, pero, jugar todas las cartas posibles para estar en este nuevo panorama. La internacionalización comporta a la vez atraer hacia aquí y ayudar a establecerse hacia allá. Mejorar la oferta de bienes y servicios producidos aquí, pero no cerrarse a las posibilidades que nos vienen o se dan fuera. Pagar rentas y recibirlas. Aceptar que la mejor ayuda que podemos hacer a los países pobres para su desarrollo son las transferencias que les hacen los que trabajan aquí. Participar enérgicamente y activamente en las tomas de posición y actuaciones que se deben hacer a nivel comunitario y mundial.

Todo esto comporta que tanto los poderes públicos como la actividad privada han de asumir este nuevo marco de juego y construir las estrategias y las acciones pertinentes para estar presente en él. Si continuamos pensando en los viejos términos acuñados hace tiempos y que todavía eran válidos hace sólo veinte años, pero que ya han quedado obsoletos, no entenderemos correctamente el que está pasando en el actual escenario.

Mataró, 23 de enero.

23 de gener, 2007

Final feliç.

Bé, l’ensurt de l’ordinador s’ha quedat en això, en un ensurt.

He aconseguir recuperar tot el que tenia al disc dur, encara que ara cal tornar a configurar algunes coses del ordenador per tornar a treballar com abans. Els perifèrics, alguns programes que cal tornar a instal·lar, especialment l’Outlook, la connexió amb la PDA,… Encara trigaré alguns dies en tornar ha estar com abans.

Mentre tant he treballat a través d’Internet, el que m’ha permès no perdre el contacte amb el correu electrònic que ja ha esdevingut una peça necessària en la meva activitat. Ara, sense gaires dilacions hauré de fer les copies de seguretat per no tornar a passar la mala estona que vaig patir.

És curiós com tot això, en tants pocs anys, ja ha esdevingut imprescindible en la nostra quotidianitat.

Mataró, 23 de gener.

Mas al complert.

Des del dia de Nadal passat el meu germà Jaume ha estat entre nosaltres. Ell viu i treballa des de fa anys a Mèxic, però el naixement de la seva primera neta l’ha portat a fer vacances entre nosaltres uns dies, amb la seva esposa Clarice.

La vella casa familiar dels Mas, a Cabrils, ha estat la seva estada i ens hi hem aplegat en molts moments compartint taula, sobretaula i vetllada.

L’avantatge de tenir un fotògraf a la família, en Quim, a permès de disposar de la foto que ens aplega als actuals components de les tres generacions dels Mas Estela.


Per molts anys!

Mataró, 23 de gener.

20 de gener, 2007

Satisfacció.

Arribant a casa, venint de l’acte de proclamació del nostre candidat a les properes municipals a Alella, Josep M. Serés, la M. Antònia m’ho va dir: “A les noticies de TV3 han dit que hi ha hagut sentència sobre el tema de la legionel·la i que han exonerat a les Administracions de tota responsabilitat”. Em poso a Internet i al Capgros.com ja hi havia penjada la noticia de la roda de premsa de l’Ajuntament, en Ramon Bassas acompanyat d’en Lluís Clemente.

Satisfacció, és tot el que puc dir. L’agost del 2002 va succeir el brot de legionel·la al barri de Cerdanyola de Mataró amb quasi bé 100 afectats i dues persones que van morir de resultes del fet.

Plovia sobre mullat al barri. Encara estàvem al mig del conflicte ocasionat per la voluntat d’implantar “zona blava” en alguns indrets, que va motivar una revolta cívica que malgrat la bona voluntat que vam posa-hi des de l’Ajuntament per explicar-ho i trobar punts d’acord no vam aconseguir i vam haver d’acabar retirant. Era el mes d’agost, no hi havia noticies rellevants i ens vam convertir en portada i seguiment d’informatius de tota mena de mitjans de tot Espanya.

Vam organitzar ràpidament un doble dispositiu: d’informació i de recerca de la causa. Del primer, en situacions d’aquesta mena, mai n’hi ha prou pels ciutadans, especialment si es dóna un degoteig continuat d’afectats i no aconsegueixes esbrinar ràpidament la causa. Del segon, l’eficàcia dels funcionaris municipals va poder determinar en un temps relativament curt l’origen del brot. En aquells temps, la literatura especialitzada deia que es tardava 35 dies en descobrir-ho, nosaltres ens en vam sortir amb 19. Vam treballar colze a colze amb el departament de Sanitat de la Generalitat, sense recels ni problemes. Els mitjans estaven al sobre, els veïns estaven inquiets, lògicament, i escalfats per aquella visió que hi ha en aquests casos de que no es fa prou, tenint present que està en joc la salut.

Va ser un mes d’agost molt dur, amb sensacions d’angoixa, d’impotència, ràbia i incomprensió. La tensió en alguns moments va ser molt forta. Ens va esgotar forca, a mi i al meu equip, que ens hi vam dedicar a fons. No en va el tema ho requeria. La col·laboració i la feina del conjunt de funcionaris i treballadors municipals va ser formidable i encomiable.

Desprès encara vam haver d’aguantar les seqüeles polítiques, cíviques i judicials del cas. Calia trobar responsabilitats del que havia passat. L’Administració municipal ho havia fet bé, abans, durant i desprès del fet? Nosaltres estàvem convençuts que si, però especialment en l’ordre jurídic calia esperar el pronunciament dels jutges que són qui en un Estat de Dret tenen la paraula.

Ara hi ha hagut aquest pronunciament amb totes les consideracions favorables per l’Ajuntament. N’estic satisfet, i molt especialment per la funcionaria que hi estava més directament implicada. Podem tancar ara aquella trista i amarga pàgina de la vida municipal que em va toca viure amb la tranquil·litat que el convenciment que tenia de que la nostra actuació va ser correcta ha estat refrenada per la Justícia.

Mataró, 20 de gener.

Conserves Dani.

Feia temps que deia al meu vell conegut, i company diputat d’Unió, Josep Sánchez-Llibre que m’agradaria visitar la instal·lació de l’empresa de la seva família, Conserves Dani.

Conec també el seu germà, en Dani, no tan per la seva personalitat mediàtica de President del R.C.E. Espanyol de Barcelona, sinó perquè també havia compartit escola amb ell a la infància a Valldemía, ell una mica més jove, no gaire.


La seva instal·lació està a tocar de la carretera de Cabrils i hi passo obligadament per anar a casa. En realitat, més que una fàbrica és un centre de distribució dels seus productes que els arriben d’arreu del món. La part d’espècies evidentment, ja que a excepció del “pimentón” del país, la resta continua venint dels països orientals i llunyans com en temps immemorials. Però la part més important de la seva activitat està en la comercialització de marisc o mol·luscs bivalves: escopinyes, cloïsses, musclos, així com també pop, calamars, tonyina, etc. Tota aquella mena de productes susceptibles de ser enllaunats.

L’estructura de l’empresa continua sent familiar, incorporant-hi a les noves generacions i procurant a l’hora de disposar dels professionals competents per actuar correctament al món empresarial d’avui en dia. Són líders en forces segments d’aquest sector que té unes característiques especials. D’entrada el producte, com a quedat dit, ve de fora. Sembla que la explotació indiscriminada a les costes espanyoles va portar a la seva extinció aquí, pel que cal anar-lo a buscar a altres indrets. Tenen factories a Xile, al Regne Unit, i van començar una aventura a la Xina que han hagut de reconvertir ja que la normativa sanitària de la UE no accepta aquelles produccions. També tenen una factoria a la ”Costa da Morte” a Galícia, on preparen cefalòpodes que tampoc són d’allà.

La clau de tot això està en que sembla que Espanya, per allò de les tapes i l’aperitiu, és un país on es consumeixen aquests aliments d’aquesta manera, sortits de llauna. D’alguna forma és un procés de deslocalització invers. L’obtenció del producte es fa molt lluny del lloc de consum i cal lligar ambdues coses. Entre d’altres característiques això implica un bon procés logístic i amb ell unes despeses de financiació dels stocks importants, i més quan es dóna una certa estacionalitat en el consum. Una característica més a afegir és la dependència de l’obtenció del producte, el que dóna el mar, que condiciona evidentment tota l’activitat de l’empresa.

He tingut, doncs, un altre coneixement d’una activitat econòmica que enriqueix la meva visió del món. El meu agraïment al germans Sánchez Llibre, a més per l’agradable dinar a l’ Hostal de la Plaça de Cabrils on a més de continuar parlant de la seva activitat empresarial hi ha hagut temps per comentar l’activitat política i, com no, també de futbol en les seves vessants d’organització socio-econòmica, i cívica.

Mataró, 20 de gener.

18 de gener, 2007

Drama.

Drama, fragilitat, angoixa, …

L’ordinador m’ha fet figa. Després d’un petit retoc tècnic per afegir-hi unes millors entrades pels ports USB quan el vaig tornar a posar en marxa no vaig aconseguir-ho. Què li passa? No ho sé.
Apa, de nou cap a la botiga. “No pateixis, deu ser un petit problema que resoldrem en un no res”.

“Bé, l’hem hagut d’enviar a Barcelona a veure què li passa” Ai, ai, ai,… Suors fredes em venen de pensar que pot haver-se perdut tot el que hi tinc.

“Però no tenies copies de seguretat?” No, no les tenia. Sempre dient que les tenia que fer però sempre deixant-ho per més endavant. Bé, esperaré amb l’ai al cor què passa en els propers dies. Tindré bones noticies, o per el contrari ho hauré perdut tot? Jo, quina angoixa.

Mataró, 18 de gener.

14 de gener, 2007

Paisatge*

*(article per Capgros.com)

L’avió baixa cap a Barajas travessant una grossa capa de núvols baixos. A terra fa fred, 3 graus, i hi ha boira.

A la sortida del vestíbul del aeroport et topes amb l’enorme esvoranc mig desenrunat dels efectes de l’explosió de la bomba del 30 de desembre. Encara es veuen cotxes esclafats entre les runes.

El panorama és desolador. Dos morts innocents, un equipament públic destrossat que s’haurà de reconstruir, la desil·lusió generalitzada de la ciutadania i un nou escenari polític.

Per que realment, malgrat el que puguin dir els terroristes en el seu comunicat, estem en un nou escenari. El Govern, amb recolzament parlamentari, va iniciar un nou procés de diàleg amb ETA, que no era el primer, que ha saltat pels aires per aquesta l’acció violenta. El posterior comunicat de la banda rebla el clau: “Mantenim la treva, però ens reservem fer més accions violentes si les coses no van per allà on nosaltres creiem que han d’anar”.

Com es pot comprendre cap Govern pot negociar sota aquestes condicions. El procés està trencat i ben trencat. Ara podem analitzar, i fins i tot criticar, si no era previsible tot això. Però es va donar una possibilitat i no es va desaprofitar. Ja s’ha acabat. Cal fer altres coses.

Quines? Tornar al Pacte per les Llibertats i contra el terrorisme de l’any 2000, com diu el PP? No. A la llum de les circumstàncies actuals cal fer un nou acord entre tots els demòcrates. Han passat coses des d’aquella data. Ni la política espanyola es igual a la de llavors ni el panorama internacional és el mateix.

A Espanya els ciutadans van optar a les eleccions del 2004 per un altre estil de govern que ha demostrat entendre’s millor que l’anterior amb el ventall de forces minoritàries, però realment presents, que hi ha a Espanya, especialment amb les nacionalistes. I aquestes corresponen a l’entesa. No podem reeditar un pacte que exclou expressament a expressions democràtiques que rebutgen sense embuts la violència. Ni a d’altres que estan també disposades a posar-hi el seu esforç i col·laboració. Encara que els costi d’acceptar, el PP hauria d’entendre que 100 és millor que 90, i en aquesta lluita no ens podem quedar en 60. El combat és contra els terroristes, no entre els demòcrates.

Al món, després del 11-S a Nova York i d’altres accions que van seguir, entre d’elles la del 11-M a Madrid, es mira diferent i obertament amb rebuig aquesta mena d’actituds violentes que ja no són particularitats sinó atemptats a la visió del món del diàleg i la convivència.

Sols hi ha, doncs, la lluita policial i judicial, l’aplicació del Estat de Dret, com a única sortida. No ens en han deixat cap més. Si els violents reflexionen i volen abandonar el camí pel que discorren, i ho fan realment, es podrà parlar de la seva situació personal, però de política sols podrem parlar amb aquells que tinguin ben clar que es fa únicament amb la paraula, el convenciment i els vots, mai amb la imposició de la força.

Mataró, 11 de gener.

P.S. M’hauria agradat començar les meves col·laboracions amb Capgròs.com d’aquest any amb d’altres temes que ja vaig anunciar, però penso que era obligat parlar d’aquest. Espero no haver de parlar-ne gaire més.

12 de gener, 2007

Polònia*. Vols dir?.

*En totes les produccions, aquest grup ha apostat per un humor fresc i desacomplexat, que projecta una mirada sarcàstica sobre els polítics en general, i sobre la classe governant en particular, sense prejudicis ideològics de cap tipus. Tot i apostar per la paròdia política, ha defugit l'elitisme per impulsar la tendència del col·lectiu per la pallassada i l'absurd. En definitiva, ha intentat servir un objectiu prioritari, fer riure un públic ampli, buscant el cantó grotesc del poder. (de la web del programa)

El dubte és essencial en la visió democràtica de la convivència. Dubtar, preguntar-se, cercar, replantejar-se implica estar disposat a escoltar, debatre, rectificar, conviure amb persones que tenint els mateixos drets i deures poden tenir visions, opinions i creences diferents que cal respectar i amb les que cal conviure.

Desprès de veure el programa d’ahir del Polònia, que no era de diferent concepció del que ens tenen acostumats, em va tornar assetjar l’idea de si era correcte. No políticament correcte, que ho és. Fer burla dels polítics, dels nostres polítics, és políticament correcte en les nostres societats. El que penso si no se’n fa un gra massa. Escarnir una setmana rera una altra els nostres principals polítics no comportarà a la llarga una certa deslegitimació? I jugar en aquest terreny amb el tema del terrorisme em va coure molt, n’estic molt sensible.

No ho sé. Potser estic equivocat i no n’hi ha per tant. Però tinc dubtes, molts dubtes.
Mataró, 12 de gener.

11 de gener, 2007

Relleu a Madrid.

El desenvolupament del Estat de les Autonomies ha comportat canvis en allò que tradicionalment s’anomenava administració perifèrica. La de l’Estat s’ha reduït. Van desaparèixer els governadors civil, els nacionalistes ho van demanar i van aconseguir una victòria, però ja estava clar que la figura no tenia el sentit d’abans en el procés de descentralització. Ara al seu lloc, Delegats del Govern a les CCAA i subdelegats a les províncies, i no ha representat un mer canvi de nom sinó de funcions i presència pública molt menys rellevants.

Al seu torn la nova administració autonòmica ha muntat la seva pròpia administració perifèrica. Delegats del Govern a les províncies, que púdicament aquí se’n diuen demarcacions de les comarques de... la província. Coi, la semàntica! A més, les CCAA han obert Delegació a la capital de l’Estat per representar-les i fer d’enllaç amb l’Administració estatal i la vida política, econòmica i social que allà hi ha.

Ahir es va produir formalment el relleu del Delegat del Govern de la Generalitat a Madrid. L’amic Raimon Martínez-Fraile prenia possessió substituint a Santiago de Torres que ho havia estat els darrers tres anys amb el Govern de Maragall.

(El President Montilla amb Raimon Martínez Fraile i Santiago de Torres)


En Raimon abandona (suposo que amb alguna recança) el càrrec de Secretari General de Turisme del Ministeri de Indústria, Turisme i Comerç que ha vingut exercint des que en Montilla quant va ser Ministre se’l va emportar. El fet que el seu antic Ministre sigui ara el President de la Generalitat que l’ha anomenat pel nou càrrec, i li donava l’alternativa, va congregar a l’acte a molta gent de la cúpula d’aquell Ministeri, a més de gent que volta per una o altra raó la vida catalana a la capital.

Vaig anar a l’acte expressament ja que per les meves responsabilitats tenia continuat contacte amb en Raimon. És, també, un vell militant del PSC, ell provenint del pallaquisme com sempre s’enorgulleix de recordar. Va ser Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Barcelona, va estar a Renfe, un breu temps Diputat al Congrés i sempre vinculat al sector del Turisme que coneix perfectament i que de tanta ajuda m’ha servir en les meves noves tasques. Tenim molt bona relació, i ara que s’ha acostat més als meus territoris, ja que la Delegació està a tocar del Congrés, serà encara més fàcil mantenir amb ell els agradables àpats al seu restaurant favorit: “La Ancha” del carrer Zorrilla. Per la seva personalitat, coneixements i relacions no crec pas que tingui dificultats en el nou comès. Ho farà bé.

Ah! M’ho oblidava. Exerceix de català - lleonès.

Mataró, 11 de gener.

10 de gener, 2007

Josep Borrell.

Nueva economia Forum porta la seva activitat també a Barcelona. Aquesta vegada en Josep Borrell en els seus darrers dies de President del Parlament europeu (el proper dia 15 de gener farà el traspàs a un nou President)

Ens explica als assistents al esmorzar la seva visió del moment en que està la construcció europea. Malgrat els darrers treballs importants (les directives Reach i la de serveis, per exemple), malgrat la recent ampliació a Romania i Bulgària, malgrat l’èxit de la implantació del euro (especialment beneficiosa per Espanya), la impressió que hi ha és més aviat depriment.

Som més heterogenis que quan es va començar aviat farà 50 anys. Som més desiguals dins de nosaltres, una relació de 1 a 15, com al Brasil. Hi ha grans diferències en la visió que tenim del món. Estem a la crisi del cinquanta. Tenim por al que ens ve pel davant, però si mirem endarrera és la història d’un èxit! Hem fet, estem fent, una unificació per la raó, sense guerres, però tenim por.

El diagnòstic és que tenim problemes d’identitat. Qui som? Qui som els “europeus”? Tenim problemes de dimensió. No és el mateix 6 que 27. I això ens porta problemes d’eficàcia i consegüentment de legitimitat dels resultats. Tot això es concreta en temes com l’energia, que tothom va pel seu compte. En les relacions exteriors, com es posa de manifest en el tema d’Iraq. En l’opinió de l’ampliació a Turquia (aclaridora la diferència entre país candidat, que ja ho és, i país membre, pel que li falta molt). O en la ineficàcia de les institucions pel tema de la unanimitat. Caldrà continuar amb diferents velocitats. No ens espantem, l’euro n’és una bona mostra i l’espai Schenguen una altra. Cal reaccionar i avançar en la reforma institucional. No ens podem quedar en una Constitució “mini”.

El món s’enfronta a dos gran nuclis de problemes: el de l’energia/ medi ambient, i el de la demografia/ immigració. Pel primer cal esforçar-se en donar respostes tecnològiques, que les hi ha. És tot el debat de les energies renovables i el futur de la nuclear. Cal fer un gran debat democràtic sobre el tema. El món explota i cal ser capaços de donar respostes. Pel segon cal fer esforços d’integració multicultural, i no ho pot fer cap país per si sol. En el cas d’Europa l’efecte ”crida” és l’oferta de treball il·legal. Hem de treballar plegats ja que cada un és massa petit per enfrontar-s’hi.

Com a conclusió. La Pau assolida en aquests darrers 50 anys a Europa no és un regal i no hem de pensar pas que ja està tot aconseguit, al contrari, res és tancat. Som una excepció de benestar i tot això pot estar en perill.

I mentre tant, aquí, molts continuen mirant-se el melic!!
Mataró, 10 de gener.

09 de gener, 2007

Canvi climàtic.

Va sortir a la conversa a taula en el sopar de Cap d’Any. Un dels assistents comenta que uns amics seus han viatjat a Laponia (ara també és un destí turístic intentar anar a veure Santa Claus “in situ”). Sembla que els vilatans explicaven que mai havien vist tant poca neu en les seves contrades. El canvi climàtic. Suposo que la fal·lera de viatjar alguna cosa hi contribueix. Però, que farien extenses zones del Planeta sense el turisme? Això dels vols “low cost”, a costa de què és? Imputem correctament tots els costos que té la nostra activitat humana? No.

Aquí fa unes temperatures primaverals, quasi bé no n’hem tingut d’hivern encara. Les noticies del temps són seguides amb expectació. Es mourà l’anticicló? Vindrà enguany el fred corresponent? Les imatges de les estacions d’esquí són desoladores pels amants d’aquest esport. L’economia de les zones de muntanya que havien apostat per aquesta activitat es ressent. Tenen futur? No pretendrem pas fer-les anar sempre amb neu artificial?

I aquest no és un problema que es pugui arreglar a nivell dels vells Estats-Nació. El medi no coneix fronteres. La activitat econòmica industrial i post industrial a nivell planetari, no d’uns quants països solament com fins fa poc, ho posa tot en qüestió sense elements de control. Kioto? Si tot el món es posa a consumir energia com nosaltres els rics això no es podrà aguantar (sostenir, en diem ara). I com hem de negar als altres el que nosaltres ja gaudim?.

Mataró, 9 de gener.

08 de gener, 2007

Primera reflexió del 2007.


L’any no va començar amb la darrera campanada de la nit de Cap d’any. Va començar a les 9 del matí del 30 de desembre amb l’explosió de la bomba a la T-4.

Ens van estroncar el raig d’il·lusió desfermat el març amb l’anunci de la treva permanent d’ETA i tot el que va seguir. Sols cal recordar que deien la majoria de desigs que s’envia la gent per les festes de Nadal: la paraula més repetida era Pau. Repasseu també les entrades de molts blogs que començaven a fer resums de l’any, i el que deien els comentaristes i opinadors. Crec que a quasi bé tothom ens va agafar desprevinguts. En havíem cregut que era possible.

Què en ho feia pensar? Havia partit d’ells, sembla. La situació, per més il·luminat que s’estigui, era (és i serà) insostenible per els terroristes. Mai poden guanyar aquesta guerra. La panorama internacional després del 11-S a Nova York tampoc els ajuda gens. En front, a l’Estat, hi havia gent amb ganes de parlar-ne. La cosa seria llarga, dura i difícil. Hi haurien entrebancs per totes dues bandes, però pocs pensàvem que s’acabaria fàcil i tant ràpidament. L’aposta, a més, s’ho valia.

Si ja sé. Hi havia punts febles, fins hi tot inquietants. La unitat dels demòcrates, el rebrot de la kale borroka, el robatori d’armes, les declaracions pessimistes, la pressió del carrer a totes dues bandes,... Però crèiem que eren part del joc, que s’havien de sortejar. Calia fer confiança. Ingenus! S’han imposat els del “morro fort”.

I ara què? Malauradament pels demòcrates sols queda la via policial i judicial. Cap altre gest podem fer davant els que parlem amb les bombes i assassinen a ciutadans. Si se’n volen sortir hauran de presentar gestos convincents i creïbles per nosaltres. I estem escaldats.

Però podem anar amb la cara ben alta. Des del President del Govern a tots els que li hem donat suport. A la més petita possibilitat que hem tingut ho hem provat. El fracàs no se’ns pot imputar. Se’ns pot dir que vàrem ser massa optimistes, però crec que ho havíem de ser.

Ara torna a començar una altra època de plom que cal desitjar que sigui curta per que no es perllongui els sofriment dels ciutadans.

Mataró, 8 de gener.

01 de gener, 2007