28 de setembre, 2009

Alícia de Larrocha.

Arran de la mort de la pianista Rosa Sabater, ocorreguda l’any 1983 en accident d’aviació, es varen organitzar alguns actes en el seu record a la nostra ciutat. Era d’ascendència mataronina i descansa enterrada al cementiri del Caputxins. El seu pare, Josep Sabater i Sust, així com el seu mestre, Frank Marshall, tenen sengles carrers a Mataró i crec que fou a l’any 85 que li dedicarem a ella una senzilla placeta (de les que fèiem aquells temps) a tocar l’Avda. Puig i Cadafalch.

Aquests records m’han vingut a la memòria amb motiu del traspàs ara de l’excelsa pianista Alícia de Larrocha i el que s’ha escrit sobre ella.

Certament, vaig tenir ocasió de conèixer-la, ja que en homenatge a la seva companya Rosa Sabater va venir a fer un concert a Mataró, a la sala del Foment Mataroní (encara no havíem renovat en Teatre Monumental i era l’única sala presentable que hi havia llavors a la ciutat), al cap de poc de la seva mort.

Recordo molt la seva seriositat i concentració en l’actuació. Semblava fora del món. En acabar el concert vaig pujar a l’escenari en representació de la ciutat, per donar-li un ram de flors i agrair-li el homenatge a la seva companya i compatrícia nostra i em vaig dirigir al públic assistent amb unes paraules de rigor que pel que vaig saber desprès la varen incomodar lleugerament ja que no és habitual que tanqui un concert de música una autoritat política. Aquest és el record d’haver estat al costat, sobre el mateix escenari, de la gran pianista que ens acaba de deixar. Descansi en pau. Restarà, com la Rosa, en la nostra memòria.

Mataró, 28 de setembre.

23 de setembre, 2009

Tardor.

El sol de tarda.
Mataró, 23 de setembre.

21 de setembre, 2009

Traducció errada.

M’ho va advertir una companya diputada: “En Sánchez no va dir mordisco, com tu escrius, sinó que va dir mordida Certament, va dir “mordida” i això vol dir una altra cosa: pagament a canvi de favors.

Crec, però en descàrrec del diputat d’Unió, bé, de CiU, que la traducció del seu pensament en català de mossegada (els hi fan una bona mossegada) al castellà per "mordida" va ser fruit d’una traducció errada. Hauria d’haver dit “mordisco” o “bocado” que hagués estat lo correcte. No crec pas que volgués dir una altra cosa, ja que em sembla que fora una acusació que no tindria cap sentit. Vaja, no hi sé veure cap relació, mentre que sí que la té –en la seva argumentació, per mi inacceptable- la de mordisco o bocado. És correcte, no? Ho hauria de fer corregir, ja que llegit en un futur s’entendrà malament.

Són problemes que tenim moltes vegades els que pensem en una llengua i ens expressem en una altra. El Diari de Sessions del Congrés en deu estar ple de mostres d’errades semblants en boca de diputats/es catalans/es.

Mataró, 20 de setembre.

20 de setembre, 2009

1933. Consulta popular a Canet de Mar.

La Federació del Maresme del PSC organitza un acte de partit a Canet de Mar per commemorar els 30 anys d’Ajuntaments democràtics intentant aplegar a tots aquells companys/es que durant aquest període de temps hem tingut càrrecs municipals en els pobles, viles i ciutats de la comarca o han anat a les llistes socialistes i, alhora, celebrar el pas de l’equador de l’actual mandat municipal. Un acte de record i reconeixement, per cloure amb un pica-pica de confraternitat entre companys antics i nous, vells i joves.

Com és preceptiu, les presentadores, l’Alícia Romero i la Sílvia Tamayo, conviden per començar a l’Alcalde de la localitat, el company Joaquim Mas a que ens doni la benvinguda a la seva població.

L’acte es fa a Vil·la Flora, la casa que fou d’un “indiano” que l’Alcalde ens explica que va tornar a començaments del s.XX, desprès de fer les Amèriques i que va bastir un casalot que amb el temps, com a tants d’altres llocs del Maresme, ha acabat de propietat municipal que l’utilitza per activitats cíviques varies. Sembla que Flora era en honor a la seva mare que es deia Florentina, encara que jo en un primer moment vaig tenir el morbós pensament de que fos en honor d’alguna mulata d’aquest nom que l’havia acompanyat en el seu retorn (fet que no seria d’estranyar).

Ara, que estan tant en boga les preteses “consultes” populars, en Quim ens en va explicar una consulta de veritat a la seva localitat. L’any 1933, l’Ajuntament debatia construir un mercat municipal que representava una inversió de 250.000,- pessetes d’aquell temps, quantitat considerable i més per una petita població com era Canet llavors. Davant la polèmica que es va desfermar, l’Alcalde, Josep Fors i Vidal, decidí convocar una consulta popular per que els canetencs poguessin pronunciar-se sobre la decisió.

Tres particularitats de la consulta:

1er. Era sobre un tema de competència municipal. Fer un mercat municipal.

2on. Va ser autoritzada pel Govern de la Generalitat que era qui tenia la competència per fer-ho.

3er. I aquí potser rau la significació especial de la consulta, va ser el primer procés a tot Espanya on van poder votar les dones ja que feia poc que s’havia aprovat el vot femení.

El poble, en consulta democràtica, va aprovar fer el mercat.

Rere l’alcalde de Canet, varem desfilar a fer breus parlaments un grapat de companyes i companys que els organitzadors creien representatius del que es pretenia. Moltes referències de suport als companys d’Arenys de Munt, “Tots som socialistes d’Arenys de Munt” va dir l’alcalde Barón, i moltes anècdotes i reflexions d’aquests anys.

En Valentí Agustí, incombustible –malgrat algun ensurt de salut aquest estiu- Alcalde de Palafolls s’endugué la palma amb el seu record de les faroles fàl·liques que Juan Barranco pretenia col·locar a la Puerta del Sol de Madrid i que davant la broca que li va organitzar el diari “Ya” va haver de tirar endarrere i que en Valentí va proposar comprar-les-hi.

Un bon acte per recordar.

Mataró, 19 de setembre.

19 de setembre, 2009

Ten points.


Interessant article de Juan Carlos Rodríguez Ibarra a El País d’avui. Val la pena llegir-lo. Clar, som de la quinta, varem néixer el mateix any. Vés per on!

Mataró, 19 de setembre.

18 de setembre, 2009

Espècies protegides.


“Santiago Guillem desconnectà la ràdio. En seure al sofà se sentí submergit en una mena de laberint de la imbecil·litat. Els temps havien canviat, els déus s’havien transformat en mags de la futilesa i de la grolleria. Obri de nou el llibre. Ells s’ho han buscat, pensà amb una tristor de crepuscle bastida de renúncies. No s’estigué, però, d’aplicar-se les responsabilitats que li pertocava. Tots ens ho hem buscat.”

Ferran Torrent clou així el seu llibre Espècies protegides (Columna Ed. B-2003) que va acabar el maig del 2003. Llegit ara, hom pensa que en el que ha plogut des d’aquella data, i a València! Podria afegir-hi més elements que la política i el futbol. Carreres de cotxes, velers, "trajos", "bolsos", "bigotis", i altres bandarres i "bandarreries". Evidentment, encara hi hauria més fauna immobiliaria: especuladors, promotors i negociants de tota mena. Per cloure en una gran traca final que no acaba encara tota la pólvora.

Però, més enllà de les exuberants particularitats valencianes, sols de València?, els pensaments de Santiago Guillem són ben i més presents cada dia que passa.

Mataró, 18 de setembre.

16 de setembre, 2009

El peatge de la mort o el pas de la vida?


El portaveu de CiU, Sánchez Llibre, defensa la presa en consideració de la proposició de Llei de supressió del impost de successions i donacions de familiars directes que el seu grup parlamentari presenta.

La primera argumentació que llença a l’hemicicle és que aquest impost és el peatge de la mort. (No és una frase original seva o dels seus. La varen encunyar els pensadors neo cons americans fa un temps. Bé, potser sí que són els seus) La segona, que és una mossegada (mordisco, textual) als contribuents. Les altres argumentacions que desgrana a continuació deriven d’aquestes dues.

L’argumentació està basada en el concepte que sobre la fiscalitat expressa reiteradament CiU responent, amplificant i abonant una certa mentalitat popular (o populista) sobre la fiscalitat. Els que paguen més i reben menys sempre qüestionen els seus pagaments i la seva pretesa relativa injustícia, sense tenir present la necessària tendència cap a l’anivellament social com element de progrés i d’estabilitat col·lectives. Clar posicionament ideològic, doncs.

La fiscalitat, però, té dues cares. No només és ingrés (per voracitat recaptatòria, com malèvolament es proclama) sinó també és despesa de serveis públics per a la col·lectivitat. Quan vaig sentir a una organització empresarial dir-nos a un grup de diputats/es socialistes que els visitàvem a la seva seu que els empresaris tenien un soci amagat que era la Hisenda Pública em varen venir ganes d’anar-me’n ja que vaig pensar que la incultura política i la insensibilitat social eren molt grans. Tots som socis de la Hisenda Pública ja que tots, tots, som receptors d’una o altra manera dels serveis del Estat. Discutim, doncs, d’on hem de treure els ingressos per fer les despeses públiques (escoles, hospitals, carreteres, ... i tot el que necessitem col·lectivament).

No és el peatge de la mort. El mort ja és mort i ja no és subjecte passiu de res, sols de l’eternitat. El tema és dels vius. De cop, per la inevitabilitat del fet biològic de la vida que és la mort, el viu es troba amb unes entrades de riquesa, i de les possibles rendes que se’n poden derivar, que fins aquell moment no tenia ni eren seves.

Això és una font fiscal acceptable? Tradicionalment, al menys des del Estat liberal burgès, sí. No veig perquè no pot continuar sent-ho. Cap peatge. És gravar un guany, extraordinari sí, però guany d’un subjecte passiu que és i està ben viu i que en gaudirà a partir d’aquell moment que paradoxalment li proporciona béns i riquesa. No hi ha doble tributació personal ja que no hi ha hagut un sol subjecte sinó que n’hi ha hagut dos. L’un, el mort quan era viu va pagar la seva obtenció. El que viu, que succeeix al mort, paga també la seva obtenció que per dissort li ha vingut donada.

Esvaïm algunes fal·làcies populars. Si pagues 9.000,- € per una herència de 100.000,-€ , com va explicar el diputat del PP, Antonio Gallego, que també va defensar la supressió d’aquesta figura tributària, és perquè en tens 91.000,-€ de més que no tenies. Si t’has d’endeutar per pagar el impost, com va reiterar en Sánchez, és per accedir a la propietat plena d’un bé d’un valor molt més superior que el deute. És un problema de liquiditat però no de riquesa, ja que aquesta augmenta. Aclarim i expliquem bé els conceptes i no confonguem més al personal.

Caldria potser arbitrar la forma de pagament en segons quins casos?, potser sí i segurament ja hi ha mecanismes establerts. Però, seguint una postura hisendística redistributiva secular, les successions poden ser tant gravables com l’obtenció de les rendes del treball o les rendes del capital, l’activitat econòmica o sobre el consum de tot o de productes especials. No és pas cap espoliació com es pretén vendre. És una altra forma d’aplicar la càrrega fiscal als components de la col·lectivitat.

Madrid, 15 de setembre.

13 de setembre, 2009

A.P.M.?

Sí:

Ara tampoc rodolarà cap cap? Calçasses!


L’Escala, 11 de setembre.

10 de setembre, 2009

Fer passar bou per bèstia grossa.*


*(article publicat al diari El Punt)
Enguany, la recurrent febrada nacionalista que acompanya la commemoració de l’11 de Setembre es diu “referèndum” a Arenys de Munt.

Sí, he escrit referèndum entre cometes per indicar que malgrat el nom no és el que s’entén realment per tal en la teoria i la pràctica política.

A veure, una entitat de la localitat denominada Moviment Arenyenc per l’autodeterminació (MAPA), que desconec si té personalitat jurídica (potser sí, potser no), decideix preguntar als seus conciutadans una qüestió relativa a la independència de Catalunya.
Bé, res a dir. De preguntes, implícites o explícites, en públic o en privat, de particulars o d’entitats (siguin o no persones jurídiques o tot el contrari), a la societat avui i d’aquí, a les d’abans i d’arreu, sempre n’hi ha hagut, sempre se’n han fet.

Quina conseqüència té aquesta mena d’accions? De jurídica, cap ni una. De creació d’opinió i de fer “bullir l’olla” de qui les fa, doncs, més o menys. Per exemple, els diaris pregunten: “Creu, o desitja vostè, que el Barça torni a fer el triplet aquest any?” –“Oh, i tant!”, seria la resposta quasi bé unànime dels que contestessin. Ara, d’aquí a que això es produeixi en realitat, vés a saber! Cal jugar molts partits i guanyar-ne més que els adversaris.

Però resulta que el Ple de l’ajuntament d’Arenys de Munt s’hi fica pel mig i en sessió plenària pren un acord per majoria (és a dir fa un acte administratiu) sobre aquella pregunta del MAPA fins a aquell moment privada.

Desconec la literalitat de l’acord municipal. Tampoc és rellevant per la meva argumentació. Podria ser que sols doni suport material a la realització de la consulta que fa una entitat de la seva localitat, o pot ser que assumeixi i faci seva la pròpia consulta posant-se en el lloc de l’entitat.

En el primer cas ens trobem davant d’un problema de gestió dels recursos públics locals cedits a particulars en forma de personal i de serveis (edificis, neteja, llum, instal·lacions,…) que en virtut de l’autonomia municipal ja en donaran comptes, ja en seran responsables, davant dels seus ciutadans/es que són els que nodreixen les seves arques. Tothom se’ls gasta com vol i creu i desprès els electors ja ho valoraran. Sóc conscient que en aquest cas estic obviant aspectes jurídics importants, però que ara no vull entrar-hi. Ho continuo deixant en l’àmbit d’una consulta privada amb tot el que comporta com a conseqüència: res, foc d’encenalls amb l’ajut públic (per cert, n’hi ha tant d’això….)

En el segon cas l’ajuntament assumeix la consulta directament. Ep! Això ja és una altra cosa. Ens trobem davant d’un acte administratiu que és nul de ple dret ja que qui el pren no té competències per prendre’l.

Però és que a més, i aquí comença l’enredada que es vol fer a la ciutadania, no es donen, perquè no es poden donar, els requisits democràtics, reitero, democràtics, d’una consulta o d’un procés que ha de ser reglat, que no pot ser discrecional. A veure, a tall d’exemples, qui nomena els components de les meses de la consulta? Quin cens es fa servir? (Compte, amic Mora, que aquí pots enganxar-te els dits i fer-te mal) Qui fa el control de l’acció de lliurar les respostes? Com es garanteix el recompte i els resultats? No, no em digueu que tot es farà bé i de bona fe. En els procediments democràtics aquests conceptes angelicals no existeixen. Existeixen requisits públics refrenats pels òrgans de les institucions competents per prendre’ls. I els ajuntaments no n’estan de capacitats.

A partit d’aquí, tota la resta són bombolles de sabó, molt boniques i que no serveixen de res. Alegren el panorama dels qui les miren i res més.

Ja entenc el neguit i la frissança dels que tenen respectables idees sobre el tema de la independència de Catalunya (i sobre d’altres temes. Jo també en tinc sobre d’altres temes i em trobo en la mateixa situació i per superar-la estic en la lluita política). Però aquesta gent ha d’entendre que ha de cercar les fórmules per fer que les seves idees siguin no solament respectades (que ja ho són) sinó acceptades, amplament acceptades, a través de les institucions pertinents. Cal recordar que Adolfo Suárez va portar als procuradors franquistes a fer-se el harakiri per començar legalment la transició democràtica que d’altra forma no hagués pogut produir-se?

Que per això han d’anar fent “bullir l’olla”?, és perfectament comprensible i plenament legal i legítim en una societat lliure. Ara, d’aquí a fer-nos passar bou per bèstia grossa n’hi ha un bon tros. Això no és un referèndum, ara sense cometes, això és un entreteniment i com a tal cal considerar-lo.

Que es prenguin un antipirètic per baixar la febre els uns, o un antihistamínic per la urticària els altres, i que covin uns dies de repòs al llit. Desprès tots ens trobarem millor, estarem més sans.


Madrid, 8 de setembre. Dia de les Mares de Déu trobades.

04 de setembre, 2009

Arenys de Munt.

Me’n vaig assabentar fa una setmana en el programa “La Placeta” de la Ràdio dels de Mar (dels d’Arenys de Mar).

-“Què li sembla el referèndum per la independència dels d’Arenys de Munt, la Falange i tot això?”, em va preguntar el conductor del programa.

Vaig recordar a cop calent que un dels pocs alcaldes d’ERC a Catalunya (i l’únic al Maresme) a les primeres eleccions locals del 79 va ser allà, a Arenys de Munt *. Que la Falange era un nom històric que avui i aquí no representa res **. No sé el per què de tant rebombori. Que els Ajuntaments no tenen cap competència per organitzar, no ja ni per convocar, aquesta mena de consultes (estem en un estat de dret, no?).

Desprès la cosa ha sortit de mare, amb tots els mitjans ficant-hi cullerada (la seva, la de cadascun d'ells) i fent el “caldo gros” d’unes anècdotes sense importància. Ja que, si no se li hagués donat importància, quina en tindria?

Tot això sols té sentit pels que volen anar fent bullir l’olla de les seves aspiracions politiques que com altres qualssevulla són perfectament respectables en democràcia, però que no per això han de ser acceptables o acceptades automàticament pel conjunt de la població i les seves institucions.

Posem a tothom al seu lloc: als convocants, una plataforma independentista local; al ajuntament i al seu Alcalde, amic Carles, els teus cinc minuts de glòria; els mitjans, la “nostra(perdó, no la puc anomenar) i els nostrats diaris reconeguts; els opositors, perfectament desconeguts avui i aquí;… i posem-hi una mica de seny.

Un referèndum, en una democràcia, no és solament fer una pregunta sinó també el procediment de la consulta, qui té dret a fer-la i com es fa, qui garanteix les formes i els resultats. Tot el demés són focs d’encenalls que han de quedar en això i res més.

* (la composició actual del consistori d’Arenys de Munt és la següent: 4 regidors d’Arenys de Munt 2000 que tenen l’Alcalde, 3 d’ERC, 3 de CiU, 2 del PSC i 1 de les CUP. Els d’Arenys 2000 sempre han estat reclamats d'ICV).

** (segons les dades del Departament de Governació la Falange Española y de las JONS va treure el 0,04% dels vots a les darreres eleccions generals a Catalunya el 2008 i no hi ha constància de la seva presència ni a les darreres autonòmiques ni locals)


Mataró, 4 de setembre.

Matisse.

De retorn a Madrid, per una Comissió extraordinaria d'Economia sobre el finançament autonòmic, aprofito per veure l’exposició temporal del Thyssen dedicada als anys centrals de Matisse, i em trobo amb una col·lecció d’odalisques turques.


(H.Matisse. Dues odalisques, 1928)

Mataró, 3 de setembre.

03 de setembre, 2009

Apreciacions turques. Unes imatges de cloenda.

L'ull de la bona sort a la porta de la casa (Ürgüp).



Les pageses de reton de la feina (Cavusin).



El menjar excel·lent (Göreme).


El restaurant a Belisirma (Ihlara).


Les parades de fruits secs (Uchisar).

La vinya (Songali).


Mataró, 2 de setembre.

Apreciacions turques. Les ruïnes dels pobres.


Dels pobres que els va tocar viure en una terra aspre que va ser cobejada per molts i que se l’anaven apropiant per la força. Sí, també les construccions troglodítiques es feien per les facilitats del terreny que excavat proporcionava resguard i millor temperatura que l’exterior tant l’estiu com al hivern en un clima continental. Però, hem de reconèixer que és una edificació de societats amb pocs recursos i alhora sotmesa a situacions de violència.


El cristianisme, un cert cristianisme, amb els seus ideals ascètics pogué empènyer a construir dins les roques toves, però al mateix temps en d’altres contrades més riques també cristianes s’aixecaven basíliques i palaus de pedra sobre fonaments.
Tota la Capadòcia està plena de restes d’aquelles construccions del nostre primer mil·lenni. Són restes que han estat sotmeses als avatars de la naturalesa i dels homes. Si la primera va facilitar la seva construcció, també ha deixat la seva petja erosionadora tot un mil·lenni desprès. Si els segons en varen treure utilitats en temps difícils, més endavant, el seu abandó i la pèrdua d’utilitat específica ha contribuït a la seva desintegració. Les administracions d’abans per oblit i despreocupació i les actuals per tenir altres prioritats no han pas contribuït al manteniment d’unes restes prou reconegudes ara, que no pas durant molts segles, pel seu valor històric.





Els habitants d’aquelles contrades en temps d’economies primàries de subsistència algun profit en varen treure, com habitatges fins i tot, com a redós pels ramats, com a colomars per aprofitar-ne la colomassa per adobar els seus camps o per vendre-la. Avui, són reclams i recursos turístics. Al costat de cada indret d’aquests acostuma haver-hi parades d’artesania, records o productes de la regió, així com restaurant i bars.

La incúria i els brètols també han fet estralls en llocs apartats i sense vigilància. En canvi, alguns indrets reconeguts, mantinguts i rehabilitats permeten mostrar restes d’unes manifestacions artístiques primitives i genuïnes.

Com anècdota, a les runes del monestir de Keslik (dels Arcàngels) prop de Mustafapasa, el vigilant amb la seva família, que no va pas deixar de cobrar-nos una mísera entrada oficial, hi tenia el seu hort en mig de les restes dels edificis amb unes formoses carbasseres i fruiters, i vivia dins d’elles com durant tants segles varen fer els seus avantpassats.


Mataró, 2 de setembre.

02 de setembre, 2009

Apreciacions turques. Capadòcia.

L’avió de la Turkish Airline ens va dipositar al petit aeroport de Kayseri (l’antiga Cesàrea Cappadocia romana) on ja teníem esperant-nos el cotxe que havíem llogat abans de sortir de viatge per recòrrer la Capadòcia. La primera impressió del cor de l’Anatòlia va ser la d’un paisatge semblant al de Castella. Un altiplà agrícola conreat de cereal fins arribar a Ürgüp població on estaríem hostatjats en una rehabilitada casa cova excavada a la muntanya. Pel que varem saber era un antic assentament de grecs, com tants n’hi havia a aquella zona, del que van ser desallotjats a la guerra de la independència de Turquia als anys vint i que va provocar uns trasbalsos de població considerable de grecs i turcs. Terra de vinya i vi i centre del turisme que vol natura espectacular i història. Difícil la selecció de fotografies.
En un radi molt proper es donen les formacions geològiques i les restes arquitectòniques que han donat fama a la regió. La vall vermella on varem anar a veure la primera posta de sol, la ciutat de Göreme i el seu museu al aire lluire d’esglesies i monestirs excavat a la roca, el també museu al aire lliure de Zelve, la fortalesa d’Ortahisar, el solc de la vall d’Ihlara més apte pels excursionistes, la vila d’Uçhisar i la d’Avanos que produeix ceràmica, la ciutat subterrània de Kaymakli, les esglèsies a la roca de Soganli, ...


Imatge fàlica. Trempera matinera.

Les ximeneies de fades.

Conreada pel turisme d’arreu del món i aprofitada pels nadius en el poc que sembla pot donar la terra i en el molt que li poden deixar els forasters, una de les formes més espectaculars de veure-la és en globus aerostàtic. Ho tenen ben organitzat, al menys amb la companyia que varem enlairar-nos, i deu ser una font important d’ingressos. De bon matí abans de que surti el sol s’enlairen al costat de Göreme una trentena de globus dels que penja una cistella que pot portar uns vint passatgers més el pilot. Ens varen explicar que els pilots són tots nord-americans, encara que les empreses són turques. Varem fer el nostre bateig amb aquest mitjà de transport (?) i va ser una aventura realment excepcional. No sé si per la perícia del pilot, el fet és que mai vaig tenir cap sensació de por i l’hora que dura la volta va ser esplèndida. Els color del paisatge abans de sortir el sol, aquest despuntant per darrera l’horitzó, les perspectives de més amunt i més avall de les formes que la naturalesa ha anat creant amb el pas dels segles, alguna guineu pels camps, ... Molt bé.


El sol treu el nas darrera les muntanyes.


Sensacional!!


Mataró, 2 de setembre.

01 de setembre, 2009

Apreciacions turques. El turisme.

Com totes les ciutats històriques, Istanbul ha esdevingut un destí receptor de turisme convertint-lo en un sector important de la seva economia. Tant de turisme interior, al menys pel que veiérem aquells dies, com de forà, tant occidental com oriental.

Cada matí, tot esmorzant des de la talaia del hotel, es veien atracats els vaixells dels creuers que feien escala al seu port i desprès, per la ciutat, trobàvem ramats dels seus ocupants pels principals monuments i espais públics. No obstant, quan t’allunaves dels llocs més emblemàtics i coneguts podies visitar autentiques “delicatessen” en total tranquil·litat. La petita església bizantina de Pammakaristos n’és un bon exemple.



El manteniment i reconstrucció d’edificis i monuments destacats, com passa sempre arreu, impedeix accedir a alguns dels que et proposes visitar. Ens va passar a la mesquita de Süleymaniye, situada en un complex extraordinari. Sols varem poder accedir a l’espai de la tomba de Soliman i a les dependencies exteriors. Fora del recinte la tomba del arquitecte imperial Sinán i el carrer dels llauners que vessa a carrerons que porten cap al Basar de les Espècies. També estava en rehabilitació l’església del Pantocrátor que el taxista que ens hi va portar no sabia on era, a tocar del aqüeducte de Valens, al davant hi havia un restaurant amb una terrassa que donava sobre el començament del pont d’Ataturk amb una vista sensacional sobre la mesquita de Sülemyaniye i d’una munió de cúpules i minarets. Em va quedar per saber com funcionen per dins aquests esvelts i prims minarets otomans. Ara ja no hi puja el muetzí per cridar a l’oració, són altaveus els que fan la funció, però aquests estilitzats elements arquitectònics sense obertures fins arribar al balcó em tenen intrigat. Suposo que una escala de cargol, però sense finestres no sé pas com ha de ser la il·luminació. També varem trobar tancat en rehabilitació el mític hotel Pera Palace on ens hagués agradat fer-hi un cafè, turc of course!, per rememorar els viatgers i agents imperialistes que hi pernoctaven.



Una metròpoli extensa precisa d’un bon servei de transport públic pels seus habitants. Si a més, està repartida a banda i banda d’un estret a cavall de dos continents i si ja històricament un accident geogràfic com el Corn d’Or separava les parts del vell assentament, entendrem que els ponts, ara, són cabdals, i sols n’hi ha quatre de grans, i el transport marítim és important. Els ferrys van i venen contínuament.

Em varen cridar l’atenció el taxis (taksi), d’un groc intens i d’una mida més petita del que estem habituats a les nostres ciutats, però suficientment confortables i molt pulcres, d’uns models que no estan presents a casa nostra de marques ben conegudes (Fiat, Renault, Honda, Hyundai,...). Un modern tramvia recorre el centre i un de vell, recuperat nostàlgicament, més decoratiu que efectiu, per l’Istiklâl Cadessi el carrer comercial modern que talment sembla el Portal de l’Àngel molt més extens.


Superada la incomoditat del primer moment vaig anar entrant a la ciutat, sempre atapeïda d’una gernació que l’omple a tota hora. Com en tants d’altres indrets que he visitat em va faltar temps, un parell de dies com a mínim, per assaborir-ho tot millor i fer noves descobertes. Però, la Capadòcia ens esperava.

Mataró, 1 de setembre.

Setembre.


Al·legoria.

Mataró, 1 de setembre.