Apreciacions turques. El turisme.

Com totes les ciutats històriques, Istanbul ha esdevingut un destí receptor de turisme convertint-lo en un sector important de la seva economia. Tant de turisme interior, al menys pel que veiérem aquells dies, com de forà, tant occidental com oriental.

Cada matí, tot esmorzant des de la talaia del hotel, es veien atracats els vaixells dels creuers que feien escala al seu port i desprès, per la ciutat, trobàvem ramats dels seus ocupants pels principals monuments i espais públics. No obstant, quan t’allunaves dels llocs més emblemàtics i coneguts podies visitar autentiques “delicatessen” en total tranquil·litat. La petita església bizantina de Pammakaristos n’és un bon exemple.

El manteniment i reconstrucció d’edificis i monuments destacats, com passa sempre arreu, impedeix accedir a alguns dels que et proposes visitar. Ens va passar a la mesquita de Süleymaniye, situada en un complex extraordinari. Sols varem poder accedir a l’espai de la tomba de Soliman i a les dependencies exteriors. Fora del recinte la tomba del arquitecte imperial Sinán i el carrer dels llauners que vessa a carrerons que porten cap al Basar de les Espècies. També estava en rehabilitació l’església del Pantocrátor que el taxista que ens hi va portar no sabia on era, a tocar del aqüeducte de Valens, al davant hi havia un restaurant amb una terrassa que donava sobre el començament del pont d’Ataturk amb una vista sensacional sobre la mesquita de Sülemyaniye i d’una munió de cúpules i minarets. Em va quedar per saber com funcionen per dins aquests esvelts i prims minarets otomans. Ara ja no hi puja el muetzí per cridar a l’oració, són altaveus els que fan la funció, però aquests estilitzats elements arquitectònics sense obertures fins arribar al balcó em tenen intrigat. Suposo que una escala de cargol, però sense finestres no sé pas com ha de ser la il·luminació. També varem trobar tancat en rehabilitació el mític hotel Pera Palace on ens hagués agradat fer-hi un cafè, turc of course!, per rememorar els viatgers i agents imperialistes que hi pernoctaven.

Una metròpoli extensa precisa d’un bon servei de transport públic pels seus habitants. Si a més, està repartida a banda i banda d’un estret a cavall de dos continents i si ja històricament un accident geogràfic com el Corn d’Or separava les parts del vell assentament, entendrem que els ponts, ara, són cabdals, i sols n’hi ha quatre de grans, i el transport marítim és important. Els ferrys van i venen contínuament.

Em varen cridar l’atenció el taxis (taksi), d’un groc intens i d’una mida més petita del que estem habituats a les nostres ciutats, però suficientment confortables i molt pulcres, d’uns models que no estan presents a casa nostra de marques ben conegudes (Fiat, Renault, Honda, Hyundai,...). Un modern tramvia recorre el centre i un de vell, recuperat nostàlgicament, més decoratiu que efectiu, per l’Istiklâl Cadessi el carrer comercial modern que talment sembla el Portal de l’Àngel molt més extens.


Superada la incomoditat del primer moment vaig anar entrant a la ciutat, sempre atapeïda d’una gernació que l’omple a tota hora. Com en tants d’altres indrets que he visitat em va faltar temps, un parell de dies com a mínim, per assaborir-ho tot millor i fer noves descobertes. Però, la Capadòcia ens esperava.

Mataró, 1 de setembre.