30 de maig, 2007

Ni veto, ni bloqueig.

La Comissió de Medi Ambient del Congrés va debatre ahir una proposta d’ERC que instava al Govern a presentar d’immediat una reforma de la fiscalitat dels automòbils en funció de determinats i concrets paràmetres medi ambientals. ICV va afegir-hi a més del impost de matriculació (de les CCAA), l’impost de circulació (de les CCLL).

El GP Socialista va presentar una esmena de substitució, que em va tocar defensar, que anava en la mateixa línia del que es proposava, però deixava a criteri del Govern la determinació concreta dels paràmetres ambientals.

Aquesta esmena no va ser acceptada per ERC, per considerar que diluïa la seva proposta, i no es va poder votar. El GPS no té majoria a la Comissió (ni en aquesta ni en cap), sols 18 vots de 39. No obstant això, malgrat que tots els demés grups parlamentaris van recolzar la proposta d’ERC aquesta no va prosperar al no ser presents en la votació alguns membres del Grup Popular i d’altres grups minoritaris. La votació va donar un resultat de 16 vots a favor i 18 en contra, i per tant va ser rebutjada.

Per tant, ni veto, ni bloqueig com escriu avui El Pais (pàg. 48, ed. Madrid) atenen la visió que els ha donat ICV. Si tots els membres de la Comissió haguessin estat presents i haguessin recolzat la proposta d’ERC i d’ICV aquesta hauria sortit guanyadora i tindríem una proposta concreta al Govern del Congrés del Diputats. Ara, per la pretensió maximalista d’imposar des d’uns grups petits determinacions molt concretes al Govern, no en va sortir cap de proposta. Ni la d’ells, ni la nostra.

Des del GPS reiterem la nostra proposta que el Govern presenti a la Cambra una reforma de la fiscalitat per el automòbil a partir de paràmetres medi ambientals tal com es va acordar en una disposició transitòria de la Llei de Pressupostos d’enguany.

Madrid, 30 de maig.

29 de maig, 2007

L'abstenció.

La dada més rellevant a Catalunya de les eleccions del passat diumenge és l’elevat volum de l’abstenció, de terme mitjà el 46,2%. A Mataró concretament va ser de més del 50%. Mai en unes eleccions havia estat tan alt, llevat de les darreres europees i el referèndum pel Tractat europeu, que certament quedaven força lluny de la ciutadania. Segons les dades del excel·lent opuscle que amb motiu de cada procés electoral fa l’ajuntament, a les primeres municipals, les del 1979, es van abstenir de votar 23.492 electors/es, un 34,28%, mentre que ahir se’n van abstenir 45.294, un 53,23%.

Perquè? No ho sé. Segur que hi ha causes múltiples i diverses en cada indret malgrat que la tònica general a Catalunya va ser semblant a la de Mataró. De les 25 principals poblacions de Catalunya la forquilla de l’abstenció va del 42,72% de Sant Cugat al 55,50% de Viladecans. Barcelona ciutat es situa al 50,42%, mentre que a la resta de Espanya, on a molts llocs hi havia a més eleccions autonòmiques el percentatge d’abstenció fou del 36,16%, 10 punts menys que a Catalunya (dades provisionals extretes de El Periodico).

Potser l’oferta no era atractiva? Però, de tots? Potser que la “variopinta” pluralitat desanimés al cos electoral? Les propostes de campanya?: eslògans, programes, actes, candidats,... Desconec la realitat d’altres poblacions per fer la comparança, encara que alguna cosa podria deduir del que he vist en directe. No m’agraden les explicacions del temps i els ponts festius, ja que si hi ha interès els possibles inconvenients són fàcilment salvables. El que trobo remarcable és que a grans trets l’abstenció afectés de manera força semblant a totes les opcions ja que no s’ha donat gaires trasbalsos en les correlacions de forces més enllà dels que sempre es poden produir independent de la participació. En el cas de Mataró amb quasi bé 14 punts més d’abstenció que al 2003 el resultat no afecta gaire al repartiment de regidors.

Amb ganes de contribuir al debat, no de Mataró sinó de tot Catalunya, avanço una hipòtesi perfectament discutible, però no per això menys plausible. Parteixo del fet, que en sembla cert, que el comportament abstencionista ha estat diferent a Catalunya que a la resta d’Espanya, especialment allà on hi havia alhora eleccions autonòmiques, on ha estat força més baix.

L’espai cívic a Catalunya, societat rica i benestant, és complex. L’espai polític també és complex (cinc partits establerts i alguns d’altres de menors que pugnen per a ser-hi). Però crec que el cos electoral està desorientat per que la imatge que es té de les formacions polítiques, de totes, no es correspon amb l’actuació que s’espera d’elles. Analitzeu-les una per una i ho veureu: dels populars als republicans, als convergents, als socialistes o als ecologistes. Les seves actuacions concretes en els darrers tres anys, potser inevitables i obligades per necessaris tacticismes, o il·luses expectatives, han descol·locat a les seves bases electorals que no entenen, o els costa d’acceptar, el que fan. No hi ha alternativa al desencís que això provoca i els electors no es passen, en general, a d’altres opcions. Llavors sols els queda l’actitud de quedar-se a casa, de passar. És la desmotivació.

Les propostes marginals, existents en totes direccions (PxC, C’s, CUP,...) que no tindrien possibilitats de superar el llindar mínim establert obtenen representació (no més de 60 regidors en tot Catalunya) i esdevenen elements afegits de confusió als sistema (a tall d’exemple: Els de l’AVDM, el “vecinos” de Mataró, al 2003, amb 2507 vots es van quedar sense possibilitat d’entrar al Consistori, mentre que la CUP ara amb 2173 vots obté un regidor. Cal afegir més novetats: la tímida, encara, aparició del vot en blanc expressió de descontentament manifestada conscientment a les urnes.

No sé si aquest panorama té possibilitats de correcció. Fins hi tot si cal adreçar-lo. El cert és que de continuar anem cap un altre model de representació política que no sé si és conscientment volgut, activa o passivament, per la ciutadania i més concretament per les seves expressions polítiques més tradicionals com els partits establerts. Potser si aquestes formacions fessin plantejaments a llarg termini més enllà de les immediates ocupacions de càrrecs públics podrien començar albirar-se altres perspectives. Però el món d’avui és a curt termini, i és tant fosc i és tan fred estar-ne fora...
Madrid, 29 de maig.

28 de maig, 2007

Ja sóc història.

(foto Capgros.com)


Ahir els ciutadans/es de Mataró que van anar a votar van reafirmar per la candidatura socialista encapçalada per en Joan Antoni Barón la primera posició en la contesa electoral com ho han vingut fent des de l’adveniment de la democràcia local l’any 79. De l’elevada abstenció penso parlar-ne més endavant.

Amb el mateix percentatge de vots que la darrera vegada, el 2003, i amb el mateix nombre de regidors, 11. La correlació entre esquerres i dretes a Mataró continua invariable des de fa molt temps: 16 a 11. En el camp de la dreta el regidor que guanya CiU el perd el PP, mentre que en el camp de l’esquerra la CUP arrabassa un regidor a ICV fraccionant més aquest espai que continua tenint l’hegemonia indiscutible dels socialistes.

No és possible una alternativa a que en Joan Antoni Barón repeteixi com a alcalde de Mataró pels propers quatre anys.

En el decurs d’aquesta campanya, pròleg, desenvolupament i desenllaç s’ha parlat de la novetat que representava la meva absència desprès de tanta anys d’encapçalar la llista socialista i l’Alcaldia de la ciutat. Ara ja s’ha tancat definitivament aquella etapa amb un resultat evidentment satisfactori per a mi: La continuïtat del projecte socialista.

Per Mataró, jo ja sóc història. Felicitats, P.S.C.! Felicitats, companyes i companys! Felicitats, Joan Antoni! I molta sort, la necessitaràs.

Mataró, 28 de maig.

26 de maig, 2007

Jornada de reflexió.

(crec que la vaig treure d'un arxiu de fotos de El Periodico)

Mataró, 26 de maig.


25 de maig, 2007

Final de campanya.*

*(a tall d’article que no donaré a publicar i que restarà sols en aquest blog)

Aquest vespre s’acabaran els actes d’aquesta campanya municipal. Demà dia de reflexió, i demà passat la ciutadania està cridada a expressar en les urnes les seves preferències.

He acompanyat en un segon pla al meu Partit, el dels socialistes, en molts dels actes que ha organitzat a la comarca, pràcticament a totes les seves poblacions des de molt abans de començar la campanya pròpiament dita. He estat en proclamacions de candidats, en presentacions de llistes i de programes, en actes electorals demanant el vot, en festes populars i mítings. He vist gent nova il·lusionada amb la perspectiva de treballar per la seva comunitat, i d’altres que ja hi són dins amb ganes de continuar la tasca efectuada fins ara. He retrobat vells companys que recolzaven els nous. He participat en actes de tota mena: populistes, saberuts, moderns, engrescadors, avorrits... Amb formats nous o tradicionals. De tot una mica, i alguna cosa n’he deixat constància a l’àlbum de fotografies.

He intervingut, ja com a ex, en algun debat en el que he vist que cal renovar el discurs del municipalisme català que crec que ha quedat ancorat en èpoques pretèrites, fet que no m’he estat de dir. El paper dels policies locals, la hisenda municipal, el propi sistema electoral, la feina dels i les electes, la participació. Crec que cal una profunda reflexió sobre a on estem, encara que no si em pertoca fer-la donat el meu allunyament del tema. En tot cas, el meu oferiment.

Amb preocupació, he constatat que els meus temors sobre la visió que hi ha dels temes urbanístics i la seva gestió no eren infundats. Caldrà també en aquest camp, com també en els temes de la nova immigració i del habitatge, donar respostes que no permetin el creixement d’opcions radicals a banda i banda del espectre polític que no comporten alternatives reals. L’esforç d’explicació a través dels mitjans de comunicació s’ha de plantejar com una tasca de llarg abast donada la complexitat d’aquest fets i la seva difícil comprensió i solució. La imatge dels polítics i de la política està per terra i és necessari redreçar-la.

A Mataró el cós electorals sempre ha fet una confiança majoritària als socialistes que espero que es mantingui. Hem sabut respondre en tots els anys que portem de democràcia municipal a les necessitats dels ciutadans/es. Ens poden fer confiança que podem continuar-ho fent. Ara hi ha nous problemes, però també hi ha nova gent amb nova il·lusió per afrontar-los i resoldre’ls. No sé veure alternatives, ni per la dreta, ni pels nacionalistes de tots els graus, ni pels radicals. Cal un govern que pugui portar un rumb ferm. El que pitjor ens podria passar és caure en la paràlisi i l’estancament tal com evoluciona de ràpid el món d’avui. Confio en que els mataronins i les mataronines ho sabran veure així i obraran en conseqüència, encara que de la seva expressió conjunta és la raó democràtica.

Malauradament a nivell general els temes de sempre, irresolts, han llastrat la campanya tapant un possible debat sobre el que convé fer amb els temes dels nous temps. Llàstima!

Mataró, 25 de maig.

21 de maig, 2007

Em sap greu.

En la celebració dels 25 anys de la FMC vaig fer una curta al·locució (em van demanar que parlés sols dos minuts) que va ser molt mal rebuda i criticada.


Ara que estem en campanya d’eleccions locals el tema dels desgavells urbanístics protagonitzats per electes locals està sobre la taula amb força virulència.


Ahir, sense anar més lluny, Javier Marías va publicar a El País Semanal en article brutalment injust reincidint amb el tema.


"Nueve meses atrás publiqué aquí un artículo titulado "Los villanos de la nación", en el que señalaba que para el hombre vulgar, y yo lo soy a muchos efectos, los alcaldes, los presidentes y consejeros autonómicos, los promotores inmobiliarios, los constructores y los empresarios de obras públicas habían pasado a ser eso, la hez, la escoria, los contaminadores, depredadores y destructores del país, los villanos de la nación. La gente a la que (en términos generales, excepciones alguna habrá) no se puede estrechar la mano por temor a manchársela, y junto a la que un individuo decente nunca debe aparecer si desea conservar su dignidad y su reputación."


Diumenge que ve es renoven els governs de més de 8.000 Ajuntaments a tota Espanya i seran escollits més de 65.000 regidors dels que en sortiran els Alcaldes corresponents. D’acord que hi ha hagut, i hi hauran, casos d’irregularitats en aquest col·lectiu. Però, de quina quantitat d’ells estem parlant? No serà, Sr. Marias, la seva precisió al revés? Serà en termes excepcionals, ja que en general la majoria son honestos i complidors. O és que en qualsevol ram no hi ha cigrons negres? Em sap greu. Ja sé que alguns, pocs, fan un flac favor a la governabilitat del comú, però això no és motiu per la desqualificació global.


Mataró, 21 de maig.

Àfrica.

En Marc Arza m’anima, en un comentari, a fer “quatre lletres per Àfrica”. He apuntat algunes coses relacionades amb l’emigració actual i fent referència a aquell continent.

Ahir vaig llegir un reportatge d’en Josep Ramoneda a El Pais Domingo del que n’extrec el paràgraf final:

Unos 2.000 subsaharianos deben estar actualmente acampados por campiñas y bosques de la zona que va de Melilla a Oujda. Hombres, algunas mujeres, e incluso algunos niños, útiles como pasaporte a la tierra prometida. Algunos de ellos morirán en el mar, la mayoría llegarán a Europa. Por más que se empeñen los Gobiernos europeos es imposible poner puertas al campo. Estas vallas ignominiosas no son para impedir que vengan, son para ganar el voto de los miedosos ciudadanos europeos. Ésta es la verdad concreta que nadie quiere reconocer. El precio de este voto es que algunos miles mueran en el mar, como carneros sacrificados a los dioses por el bienestar del Primer Mundo. Todo el mundo sabe que por estas vías entran muy pocos inmigrantes, todo el mundo sabe que la inmensa mayoría llega por los aeropuertos o por la frontera francesa. Los que rondan la frontera sur de Europa son unos pocos miles de parias, chivo expiatorio de las paranoias de las sociedades bienestantes.

(El Roto, a El País)

Mataró, 21 de maig.

17 de maig, 2007

La lluita final.

Crec que va ser G. Orwell que va dir que la lluita final seria entre comunistes i ex-comunistes.



(retratat pels carrers de Mataró)



Mataró, 17 de maig.

Ser. Infrastructures.

Em va arribar fa uns dies una invitació per assistir a una conferència organitzada per l’Associació Amics d’en Josep Garcia Oliver sobre el tema de la problemàtica de les infrastructures a Catalunya a càrrec del professor Ramon Tremosa.

El títol em cridà l’atenció: “Catalunya serà logística o no serà”. Carai, el joc que continua donant la cèlebre frase del bisbe Torras i Bages! Ara, en el tema de les infrastructures ens juguem, ni més ni menys, el ser. La nostra identitat per les carreteres.

Encara que, què representa per la gent aquest ser? Hi ha gent a Catalunya que no sap/no contesta sobre si vol ser. D’altres, n’hi ha, que ja estan bé com són i no volen ser altra cosa. Altres, prou que voldrien ser, però saben que no pot ser i ho accepten. I també n’hi ha que somien en ser però no expliquen les dificultats de com podrien arribar-hi. Bé, tot això és prou conegut. Fa poc en Carod Rovira en va fer una interessant reflexió a l’Avui.

El tema de la necessitat d’un salt considerable en les infrastructures a Barcelona i a la seva àrea és un fet evident al marge del ser o no ser. La importància d’aquest tema és cabdal per l’economia barcelonina, catalana, espanyola i àdhuc europea.

L’existència d’un coll d’ampolla com aquest per una àrea que és motora i tractora de l’economia cal resoldre-la per ella mateixa i no per ser important per les essències. Mentre ho plantegem així sols trobarem les reticències d’altres essències, i a alguns ja els va bé. Si ho presentem en base a la necessitat objectiva pel creixement conjunt podrem fer comprendre la seva importància per ella mateixa. Cal recordar que gran part de les exportacions industrials espanyoles surten de la Regió Metropolitana de Barcelona i que vivim en un món global amb algunes normes i actituds que ens condicionen.

Madrid, 16 de maig.

16 de maig, 2007

Cambra de Comerç de Terrassa.

Fa uns mesos, de la mà de la companya diputada Dolors Puig, el Comitè Executiu de la Cambra de Comerç de Terrassa va fer una visita al Congrés dels Diputats i va tenir l’oportunitat de reunir-se amb la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç, encara que per falta de temps els temes tractats sols van quedar apuntats però poc debatuts.

Aprofitant la meva proximitat residencial vaig demanar a la Dolors, tarrassenca ella, poder concertar una nova reunió a la seu de la Cambra per aprofundir el que ens havien presentat a Madrid i poder fer-ho amb més calma.

Fa pocs dies vaig desplaçar-me a Terrassa i va tenir lloc l’encontre. Després de les salutacions i presentacions de rigor un dels membres del Comitè Executiu va ser l’encarregat de fer el plantejament general de les seves preocupacions corporatives. Partint de la necessitat d’estar al dia en temes de competitivitat, tal com va la dinàmica empresarial del món d’avui, va anar desgranant alguns temes molt coneguts: La millora de les infrastructures de comunicacions, amb especial incidència al 4art. Cinturó; el subministrament segur i de qualitat d’energia, la xarxa d’alta tensió; la rebaixa de la fiscalitat, malgrat la reforma recent valorada positivament; la complexa relació amb les administracions públiques,...

En la majoria d’aquests temes, llevat potser del tema fiscal, estem d’acord en el posicionament i en les propostes de solució malgrat algunes dificultats polítiques que no s’escapen a ningú.

Però en el posterior debat va saltar, per a mi, la sorpresa. Alguns dels presents van plantejar la dificultat de trobar personal per treballar a la indústria i fixar-lo més enllà del curt termini. Debat: si competència de les administracions i el sector financer; si els nivells salarials i les perspectives professionals són les més adequades; quin paper tindrà la immigració davant aquest panorama; nova problemàtica derivada de la llei d’igualtat;...

El debat va ser molt interessant. En l’actual nivell d’ocupació, o millor, amb l’actual taxa d’atur, segurament pot esdevenir complicat trobar i fixar personal als sectors industrials. Cal pensar quins mecanismes de mercat es poden posar en marxa si aquesta situació d’un dels factors de producció, el treball, es consolida i provoca distorsió en la producció industrial. Segurament la consideració de la retribució salarial i les avantatges socials col·laterals hauran de posar-se sobre la taula. Probablement la immigració està amagant la magnitud de la problemàtica i el que no sabem és per quant temps continuarem basant part de la competitivitat en els costos salarials, obviant la necessitat de millora de la productivitat.

En tot cas, en el context actual de l’economia espanyola, el debat és interessant. Crec que val la pena plantejar-ho.

Madrid, 16 de maig.

14 de maig, 2007

De la RENFE als "xinos". Una història.

En Vicenç Carrés i la seva esposa Antònia Armengol fa seixanta anys que van començar a fer anar la seva empresa tèxtil a Mataró. Amb tal motiu, els fills organitzen un acte públic per celebrar-ho. Els homenatjats no ho saben i es troben amb la sala del Museu Municipal plena de gent que volem participar a la festa.
(foto extreta del Capgros.com)

Un dels seus fills, en Joan (a qui per cert, juntament amb el seu germà Antoni, vaig fer classes particulars de matemàtiques al menjador de casa seva ja deu fer 40 anys) ens explica la trajectòria del esdeveniment. De com en Vicenç deixa el seu treball de ferroviari i instal·la a casa seva un taler circular de gènere de punt i al cap de poc l’Antònia talla i cus les primeres peces. I així fins ara, aguantant l’envestida dels xinesos, amb èpoques millors i d’altres de pitjors. Ara els fills han agafat el relleu, encara que els fundadors no deixen dia sense treure-hi el cap i donar un cop de mà. Després, el President d’ASEGEMA (el “gremit” del gènere de punt) Sr. Espígol fa una intervenció en la que diu que l’historia dels Carrés és l’historia d’aquest període de la nostra ciutat. El Sr. Roca, Director Gral. de PIMES de la Generalitat en dóna algunes dades per contextualitzar el fet: sols unes 4.000 petites empreses són anteriors al 1973 de les més de 200.000 que hi ha a Catalunya. Clou l’acte l’alcalde Baron que lloa, a més dels homenatjats, l’esperit mataroní que ells representen.

Tinc una vella relació d’amistat amb la família Carrés Armengol. No sols dels temps de les classes particulars de matemàtiques, sinó especialment de la presència social d’en Vicenç en el món del futbol i de la col·laboració que vam establir en els meus temps d’alcalde. He lluït (es un dir) calçotets i samarretes de marques de renom gracies a la seva amistat. I això m’ha permès mantenir el tipus de dir que encara Mataró és una ciutat on s’hi fan aquestes peces intimes. Podria explicar forces anècdotes derivades de l’especialització que teníem. Recordo la xocant situació en que em va col·locar en públic l’escriptor Alfred Bosch (L’Atles furtiu, Les set aromes del món,...), fent de presentador d’una Assemblea de la IULA que es celebrava a Barcelona, referint-se a mi com aquell Alcalde que envejava ja que estava al capdavant d’una ciutat que feia la roba interior (en aquest cas femenina) en que ell somiava. Alguna altra anècdota va sortir en el decurs de l’acte.

Res, amics Vicenç i Antònia, que per molts anys continueu veient els vostres afanys que exemplifiquen l’historia contemporània de la nostra ciutat.

Mataró, 14 de maig.

Primàries?*

*(article per Capgros.com)

Ja hi som de nou, en campanya electoral. L’ambient, especialment a Madrid però també a d’altres llocs, en els àmbits polítics i mediàtics, ve marcat per la confrontació. Tant li fa que ara es tracti d’eleccions locals i en uns quants llocs regionals. Tot es planteja en clau de poder, en clau de confirmació i contrastació de les estratègies generals, mirant més enllà del que ara toca.

No sé si estrictament hauria de ser així. Potser sóc ingenu pensant que ara a cada localitat, a cada comunitat autònoma s'haurien de plantejar els seus temes específics i deixar els temes de política general per altres moments, quan toqui. Ara tocaria parlar dels problemes més directes dels ciutadans/es i amb quins mecanismes administratius els afrontem.

Però sembla que no serà així. La duresa en que es ve desenvolupant tota la legislatura des de les anterior eleccions generals no ho permet. Els candidats i les candidatures són posades a prova no pel que podrien presentar en el seu àmbit concret sinó pel que representen en la batalla general. Els materials de campanya prou que parlaran dels temes concrets però en les referències diàries pels mitjans s’introduiran els elements més generals. Els resultats que s’esperen i els que s’obtindran són i seran llegits en clau de si cal o no escurçar la legislatura i les perspectives que es poden obrir, o tancar.

Malament. Els ciutadans/es ara han de sentir parlar del que toca. Aquí a Catalunya, que sols hi ha eleccions municipals, de les propostes d’urbanisme, de mobilitat, d’atenció social, d’equipaments i serveis propers. Trobo a faltar, potser no ho he notat encara, debat sobre l’ordenació territorial. En vam quedar tan esgotats fa temps que ara semblem com d’esmes en aquest tema. No caldria avaluar que representen i quin futur volem per les administracions locals de segons nivell (consells comarcals, diputacions)? No seria hora de repensar els tòpics sobre finançament i competències que anem repetint des de fa molt temps?

Després del esforç que ha comportat el tema de les revisions estatutàries, que també ens ha deixat ben esgotats, fóra bo una repensada del nivell local. Segurament ara tocaria. Però no. Continuem entrampats en el resultat incert del final del anterior procés i no en atrevim, o potser és que tampoc no tenim esma, a afrontar un debat pendent que permetria segurament fer més eficaces i eficients les nostres administracions locals.

I potser plantejar-ho com unes primàries ajuda a tothom a amagar el cap sota l’ala, o fer l’estruç, per evitar encarar-se amb un tema que fa basarda. Hauria estat bonic, però ho tornarem a deixar per més endavant. Qui dies passa, anys empeny.
Mataró, 11 de maig.

11 de maig, 2007

En Raimon.


(Ferreres a El Periodico)



Em sap greu. Quant va ser anomenat vaig escriure que ho faria bé. Una relliscada l’ha tret del càrrec sense haver-ho pogut demostrar. Ho sento.


Mataró, 11 de maig.

L'Àvia Remei a Madrid.

La Sra. Remei Ribas (Àvia Remei) em va demanar que fes la presentació dels seus darrers dos llibres de cuina editats en castellà al Cercle Català de Madrid i li vaig respondre afirmativament molt complagut. Em va fer il·lusió, en la meva condició d’ex Alcalde de Mataró i ara Diputat a Corts, presentar l’obra d’una conciutadana que ha esdevingut en la seva senzillesa tot un fenomen mediàtic, al menys a Catalunya.

No era pas la primera vegada que l’Àvia Remei presentava el seu treball a Madrid, abans ho havia fet a la Casa del Libro. Evidentment no va ser un acte multitudinari, però va tenir un cert ressò a l’entitat, que tot val a dir, és bastant tronada. La Remei es va explicar amb desimboltura i naturalitat, tal com ella és, fent les delícies dels assistents. Per la meva part vaig indicar el plaer que em donava fer aquell acte, la importància dels petits mitjans de comunicació locals que permeten fer descobriments com el que ara estàvem presentant i la bondat de la cuina casolana que fan les nostres mares i esposes tot mantenint la relació social i familiar entorna la taula i el menjar ben fet.

Tot anant cap al lloc de la presentació, a la Plaça d’Espanya, vam ensopegar al recentment peatonalitzat carrer Arenal amb el cercavila de “gigantes i cabezudos” que portava a la gent cap al pregó de la festa Major de San Isidro. Val a dir que ni el cercavila ni les figures tenen el seguiment i la presència de la nostra ciutat.

Mataró, 11 de maig.

09 de maig, 2007

Impossible.

¿Algú creu que es pot fer un debat sobre les línies generals de la política del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç i, a més, de 17 temes parcials concrets, entre el Ministre i vuit grups parlamentaris en quatre hores? Impossible.

El Ministre Clos exposa durant més d’una hora: temes d’indústria, comerç exterior, turisme, energia, renovables, telecomunicacions, societat de la informació. Cadascun d’aquests temes dóna per un llarg debat parlamentari. Els grups plantegen la seva visió: que si les OPA’s, el comerç interior, els repetidors de TV3 al país valencià, les drassanes gallecs, la prima a les renovables, el tancament de la central nuclear de Garoña, el parador de turisme de Muxía, el trasllat de la CMT a Barcelona (encara!)...

La resposta del Ministre als temes concrets. Difícilment es pot fer un extens debat sobre la totalitat. Tal com he dit en la petita part que m’ha tocat en el debat fixant la posició del GPS hi ha un gran consens en l’anàlisi de la situació (en els meus temes de comerç exterior i turisme), però certament hi ha visions diametralment oposades sobre les actuacions governamentals que es fan sobre aquella. És el tema de l’ampolla mig plena o mig buida. Per l’oposició, mig buida. Pels que donem suport al Govern, mig plena. Però el debat no és tal, és sols una exposició de les visions, posicions i criteris respectius per que quedin sobre la taula, pel diari de sessions. Ah! A més, es demana al Ministre que viatgi per veure “in situ” el problemes concrets.

Madrid, 9 de maig.

04 de maig, 2007

Informe sobre la democràcia a Espanya.

La Fundación Alternativas presenta a Barcelona el “Informe sobre la Democracia en España, 2007: La estratégia de la crispación”.

Una taula de luxe: Presenten en Pere Portabella, President de la Fundació, i Juan Manuel Eguiagaray, Director del Laboratorio de Alternativas, i comenten l’informe Josep Ramoneda, Joaquin Estefanía, director del informe, Miquel Roca Junyent i Julián Santamaría.

És evident, qualsevol anàlisi de la situació actual de la política espanyola ve marcat per la situació de crispació en que es desenvolupa. Estefanía apunta les formes de la crispació: la desmesura en la crítica, la magnificació del errors, la distorsió dels fets. Però els intervinents introdueixen les seves matisacions. Partint del fet que té l’origen en una estratègia de la dreta, del PP, fins a quin punt al PSOE ja li va bé o fins hi tot ho afavoreix, en un càlcul que pot ser erroni? És clar que aquesta situació ocasiona danys concrets, Ramoneda apunta a la justícia, al País Basc, a l’Espanya plural, als mitjans de comunicació, però hi ha opinions diferents sobre si s’acabarà amb el proper procés electoral, o segons quin sigui el resultat pot continuar. Reflexió interessant la de si aquesta situació s’inscriu en el procés de desafecció de les classes mitges afectades per la globalització, o potser no encara. Per Roca Junyent la crispació és l’estat habitual de la política espanyola, és un fet estructural, un mal endèmic. Santamaría ho posa en qüestió, partint del fet dels avenços de tota mena experimentats pel nostre país els darrers trenta anys amb la democràcia. En Roca fa una encesa defensa del procés de la transició política i diu que els que ara la qüestionen no hi eren llavors. Creu que dos no es crispen si un no vol, malgrat que això pugui comportar riscs pel qui adopti aquesta posició. Cal cercar valors compartits en temes com la lluita antiterrorista, la memòria històrica o la descentralització de l’Estat. Santamaría reflexiona sobre el canvis cap a la dreta del cos social provocats per la incertesa dels temps: l’esquerra busca el centre i la dreta s’ha radicalitzat cap a l’extrema dreta. Quin resultat tindrà la polarització de la ciutadania sotmesa a tractament de xoc? Segurament un efecte pervers sobre el sistema democràtic.

Els autors i els comentaristes coincideixen en desitjar que fora bo que en propers informes aquest tema s’hagués esvaït, i també que això tapa debats més importants que hem de fer, per exemple apunten el tema de la corrupció, i jo penso en altres com la immigració, o l’energia, o l’economia, o l’educació.

L’acte s’ha fet al CCCB. A la sortida em faig la mateixa reflexió de sempre que vaig al Raval. Malgrat l’esforç considerable que s’ha fet sobre aquell espai urbà que és ben visible (centres culturals, universitaris, millora de carrers i places, esponjament, mobiliari, ...) no s’enlaira . No és sols l’ocupació social sinó la marginalitat d’algunes de les seves manifestacions, o potser és que jo no entenc gaire el món d’avui.

Mataró, 4 de maig

03 de maig, 2007

Indonèsia. Turisme.



L’ambaixada de la República d’Indonèsia a Madrid comunica al nostre Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació que una delegació de la Casa de Representants (que deu ser el nom oficial del seu Parlament) d’aquell país té previst realitzar una visita a Espanya entre el 30 d’abril i el 4 de maig per obtenir dades de car a l‘esborrany que estan fent d’una Llei de Turisme.

Mals dies aquests per a fer visites. Pont del 1er. de Maig, festa de la Comunitat de Madrid, aturada de l’activitat al Congrés. El President de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç em demana si estaré a Madrid algun d’aquests dies per rebre en el seu nom a la delegació indonèsia. Com que per altres coses he de ser-hi el dijous li dic que si.

A l’hora de la veritat, a més del lletrat de la Comissió i d’un intèrpret, també m’acompanya el Diputat del PP, Hèctor Esteve, que és membre de la Mesa de la Comissió. Ells són més de quinze, acompanyats per personal de la seva ambaixada a Madrid i porten una traductora directe de la seva llengua al castellà. En la presentació ens indiquen les formacions polítiques que representen, amb un noms que sincerament no em diuen res.

Els expliquem que el Legislatiu té poca feina en aquest tema més enllà de controlar l’acció del Executiu i que a més les competències de gestió estan en mans de les CCAA. Suposo que els deu ser difícil de comprendre la nostra configuració administrativa i tot això de les autonomies. Captem que pensen en regions dependents de l’administració central. Ens preguntes qui recapta els impostos, si n’hi ha sobre el turisme. Els expliquem que hi ha hagut debat sobre aquest tema, però que no hi ha impostos específic més enllà dels derivats de tota activitat econòmica que recapta l’Estat. En cas d’imposició concreta seria tema de les CCAA. Ens pregunten per la titularitat dels monuments i a nosaltres se’ns obre el dubte dels centres de culte que depenen de l’església (preguntaven concretament per la Mesquita de Córdoba) S’interessen per fins a quin punt és prioritari el tema a Espanya i els responem amb la importància que té el sector dins del PIB (el 12%). Costa força explicar que l’Estat sols té competències de promoció exterior i de coordinació entre les diferents administracions.

La reunió no dona per gaire pel poc temps que disposem tots plegats i per la lentitud que comporta la traducció. Ens demanen documentació de caire legislatiu, que els farem arribar a través de l’ambaixada, i ens conviden a visitar els seu país. Evidentment hi ha hagut prèvies sobre els respectius països i la configuració políticament plural de les delegacions. Ens diuen que després de dinar tenen una visita al Museu del Prado. Penso que en tant poc temps, i d’àmbits culturals tant allunyats, deuen sortir amb el cap com un timbal. Bé, també a nosaltres en visites semblant ens ha passat el mateix.



Els presents i les fotografies de rigor tanquen la trobada. No sé pas si la nostra experiència, que els hem dit que va partir del creixement econòmic dels països europeus de la segona meitat dels egle XX, els és gaire transplantable. El cert és que es deleixen, com tantes altres contrades, per ser receptors i no sé pas si hi haurà tants emissors, al menys amb els volums que hem assolit nosaltres.

Mataró, 3 de maig.