28 de febrer, 2009

La Obra Pía de los Santos Lugares de Jerusalén.

Analitzar, encara que sigui somerament, l’informe de fiscalització del Compte General de l’Estat que elabora el Tribunal de Comptes dóna sempre elements de reflexió sobre aspectes diversos de l’Administració Pública comú a tots els espanyols.

És tan gran en quan a mida, nombrosa en quan a organismes, institucions i empreses, diversa en quant a temes que abasta, variada en quant a eficiència i eficàcia, que no és forassenyat parlar de que constitueix una autèntica selva.

Obrir-se pas per entremig del embull que representa, intentar ordenar-la i acotar-la, pretendre aclarir-la, valorar-la i veure-la, tant en el seu conjunt com en cadascú dels seus components, és una feina pràcticament impossible.

Enguany en la presentació del darrer Compte General de l’Estat corresponent a l’any 2006 he vist un organisme que no coneixia (d’altra banda, com tants d’altres que tampoc conec): la Obra Pía de los Santos Lugares de Jerusalén”.

El fet que el Tribunal de Comptes manifestés que no havia presentat els comptes corresponents al exercici analitzat em va portar a interessar-me per aquesta “Obra Pía”. Per la xarxa sols vaig saber trobar, entre algunes altres coses curioses, una Ordre del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació de març del 2006 que publicava els seus comptes de 2004 i explicava algunes coses sobre la seva naturalesa, objectius i composició.

Sensacional!!! D’aquesta curta informació se’n dedueix aparentment que ens trobem davant un “mortecino madroño madrileño”.

El que no sé, encara que alguna cosa intueixo, és quants d’altres espècimens semblants a aquest hi ha en moltes altres administracions públiques, no només en les estatals.


Santiago Apóstol en la batalla de Clavijo. Casado del Alisal


Mataró, 28 de febrer.

27 de febrer, 2009

Un borde

Borde: adj. coloq. Esquinado, impertinente, antipático. (Diccionario RAE)

Mai havia comprés tant exactament l’adjectiu col·loquial castellà aplicat a una persona com l’altre dia a la Comissió parlamentaria en la que estàvem treballant.

El tema era difícil. Analitzàvem l’informe de fiscalització d’una actuació municipal considerablement heterodoxa, però que cal intentar esbrinar delicadament fins a quin punt és irregular abans de sentenciar-la. Lògicament aquesta era la posició del GPS ja que es tractava d’un correligionari.

També amb tota la lògica, la posició de l’adversari era la contraria. La primera intervenció que va fer el seu portaveu va ser duríssima, amb tota mena d’adjectius desqualificatius cap a les persones implicades i la seva actuació. No em va sorprendre, ja ho esperava així. Però el personatge que la feia en nom del seu grup (es diu el pecat, però no el pecador) va esbravar-se completament des de el inici de la rèplica. Tant en la forma en què va prendre la paraula, mai tant ben dit, de la Presidenta, quant en el contingut del que va dir.

Li varem haver de parar els peus, demanant-li que retirés del acta de la Sessió una qualificació cap a nosaltres indigne de figurar-hi. Pel tema que es tractava vaig haver d’apel·lar a la meva autoritat moral, igual o més gran que la seva, per fer la petició. A requeriment concret de la Presidenta, enlloc de dir que si, que ho retirava, o que no volia fer-ho, va adoptar una actitud xulesca que ens va deixar a tots bocabadats, crec que fins hi tot als seus. L’esborrany de l’acta és esclaridor al respecte.

Mal aires aquests dies per les terres del altiplà. Alguns es pensen que encara defensen l’Alcazar.

Mataró, 26 de febrer

26 de febrer, 2009

Estampas matritenses.

Pintura mural en el salón de los almuerzos.
Ramón Olavide

No, res. Que m’ha arribat per la xarxa, via Amèrica, una excel·lent presentació de l’interior del Palacio de Santoña (L’edifici ara està en obres. Era la seu de la Cambra de Comerç i Indústria de Madrid) al carrer Huertas, cantonada amb Príncipe. Si, a tocar del Congrés dels Diputats.

Sembla ser que en el seu interior hi ha la més gran col·lecció de pintures murals de Madrid.
I nosaltres, sense saber-ho en aquests dies.

Mataró, 26 de febrer.

25 de febrer, 2009

Els BICE.

El text refós de la Llei del Cadastre immobiliari, R.D. Legislatiu 1/2004 de 5 de març, va distingir tres tipus d’immobles: urbans, rústics i especials. La consideració dels béns immobles de característiques especials, els BICE, és important ja que la seva valoració i la tributació subsegüent sempre ha estat motiu de controvèrsia en el finançament de la hisenda local, especialment pels petits municipis on estan ubicats molts d’ells.

El R.D. 1464/2007 de 2 de novembre, de normes tècniques aplicables a la determinació del valor cadastral dels BICE distingeix vuit grups d’immobles de característiques especials, des de centrals elèctriques a embasaments i ports, i posa les bases per determinar quin valor cadastral té cadascú d’aquells béns.

A partir dels que diu aquests darrer R.D. s’han valorat amb els mateixos criteris, simultàniament i per tot el territori espanyol tots els béns d’aquestes característiques.

Com en tot procés de revisió cadastral el resultat de la valoració s’ajusta al moment, segons les característiques de cada bé, amb variacions lògiques diverses. Fruit d’això, la recaptació final derivada d’aquestes valoracions també pot variar, malgrat que els Ajuntaments poden ajustar els tipus impositius per aconseguir les quotes que creguin convenients, o necessàries.

Com sempre, aquelles administracions locals que han vist augmentades les seves capacitats se’n han alegrat molt i han callat, mentre que aquelles que les han vist minvades han posat el crit al cel per tal com quedaven demanant solucions.

Les Corts Generals se’n fan resó d’aquesta darrera situació, primer al Senat i ara al Congrés, i alguns grups parlamentaris presentes proposicions sobre el tema.

Em toca fixar i defensar la posició del GPS en una proposició no de llei presentada pel GPP que pretén compensar les pèrdues que alguns municipis gallecs registren per la baixada de la valoració cadastral de determinades preses, embasaments o pantans.

Aquest és un vell debat en el municipalisme, però que no es pot solucionar a base de compensar la pèrdua de la recaptació que poden comportar les revisions cadastrals. Primer, perquè hi ha mitjans propis dels Ajuntaments per mantenir les quotes, retocant els tipus a l’alça tal com he explicat abans. Evidentment aquesta és una mesura impopular a la que es resisteixen els Ajuntaments afectats. És més fàcil demanar al “papà” Estat que compensi la baixa, però això comporta, a part de possibles greuges, fer una normativa puntual de cada cas que pot desvirtuar totalment el funcionament de l’estructura tributaria. L’acceptació directa de la realitat és molt dura.

Això és el que poso de manifest i proposo derivar el tema al debat de la reforma de les hisendes locals que sembla que s’està elaborant i discutint ara. En el fons el que penso és en una solució general pels petits municipis si és que n’hi ha, donada l’escassa capacitat de la seva base fiscal.

El portaveu del GPP, el diputat Antonio Erias, a la vista de la manca de recolzament que tenia la seva proposta (sols tenia el vot de CiU, per incompareixença dels altres grups parlamentaris) s’ha avingut a acceptar la contraproposta que en nom del GPS he presentat al debat i que ha sortit aprovada per unanimitat.

Madrid, 24 de febrer.

23 de febrer, 2009

Per aquest camí, no!

Ahir es va fer una manifestació a Madrid reclamant justícia per la desaparició criminal de la jove sevillana Marta del Castillo.

Entenc, de la crònica del diari, que una consigna que es va corejar va ser: “Ni olvido, ni perdón”. Recordo que la consigna guerra civilista sencera era: “Ni olvido, ni perdón. ¡Paredón!”.

Això no! Això no es pot subscriure. No podem entrar en una diabòlica dinàmica de les revenges. Si, ja sé que el crim comès és molt abjecte. Però, com ho són tots els crims. Hem anat avançant en el tractament del càstig pel delicte. Hem anant abandonant fer pagar sang per sang, o dolor indefinit per dolor indefinit. No podem deixar els sentiments desbocats reclamant justícia. No podem utilitzar el dolor d’una família destrossada per desfermar passions primàries que hem de superar. No podem anar per aquest camí

El mitjans de comunicació tenen responsabilitats concretes en aquest camp. Per cert, alguns mitjans no funcionen per concessió de drets públics? Cal veure l’ús que se’n fa d’aquests drets i a què porta. Pensem-hi una mica. “El Caso” era un setmanari d’una etapa obscura de la nostra vida col·lectiva.

Tampoc és de rebut que les administracions públiques col·laborin sense pensar-hi gaire, frívolament, en la deriva en que pot acabar tot això. El suport sincer als afectats no ha de comportar la laxitud en el rebuig de propostes viscerals. I més per l’esquerra que creu en el progrés. S’ha d’aturar aquesta bogeria. El Govern d’una societat no pot funcionar a cop de pujades de sang al cap.

Una última reflexió sobre la responsabilitat. Els components de la col·lectivitat, no hi tenen res a fer? Les institucions socials, més enllà de les instàncies polítiques, no s’ha d’interrogar sobre els seu paper en les causes d’aquesta mena de fets, la seva prevenció i la seva superació? Tan febles som que tot ho deixarem en mans de les administracions? Tan poc persones? Ja sé que em poso en una via poc correcta, poc políticament correcta, però no em resigno ha acceptar que la culpa sigui sempre dels altres.

Mataró, 22 de febrer.

Autorretrat.


Adéu, Pepe!
Mataró, 23 de febrer.

22 de febrer, 2009

El meu Pepe Novellas.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano está rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

Ara farà aviat vint-i-sis anys s’estava a punt d’acabar el primer mandat dels Ajuntaments democràtics iniciat l’abril del 79. Vaig pensar, en la meva cadira d’Alcalde, que els electes que havien passat pel consistori mataroní en aquells excepcionals i singulars quatre anys havien de tenir-ne el record en forma d’un present exclusiu que singularitzes la seva tasca.

Què millor que una obra d’un artista local, vaig pensar. Llavors, en Pepe Novellas ja era un pintor reconegut malgrat la seva joventut (n. 1950). Bé, ell també era de la generació de la represa. Amb llibertat total per fer la seva creació ens va entregar el quadre que reprodueixo i que m’ha acompanyat sempre des de llavors. Crec que capta molt bé el nostre esperit d’aquells anys. L’original i les proves d’impremta per les 30 litografies exclusives que se’n varen fer estan dipositades al Museu Municipal.



Més tard va ser anomenat pintor olímpic de Barcelona-92. La Nadala que ens va fer per l’Ajuntament l’any 91 va anar a estiracabells i molts la tenim també emmarcada i visible. L’exposició antològica el 93 dels seus vint-i-cinc anys de trajectòria pública, oberta amb un acte acadèmic al Saló de Sessions de l’Ajuntament, fou molt celebrada i en va quedar un excel·lent llibre.

En l’àmbit de l’escultura ens deixa, a l’espai públic de la ciutat, la seva peça sobre Antonio Machado, abatut al peu d’una via amb la maleta al terra camí de l’exili i la mort, que inexplicablement per a mi (o, no tan inexplicablement) va ser canviada del seu emplaçament original.

Ara, en Pepe, ens deixa. Sempre va ser dels que em va recolzar, des de la seva independència, els seus silencis, la seva sornegueria, el seu treball, la seva solidaritat, la seva ciutadania, la seva amistat. Gràcies, amic.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Molts mataronins tenen, tenim, obra seva que servirà per que continuï present entre nosaltres.


Mataró, 21 de febrer.

20 de febrer, 2009

No tinc un Rolex.

Vist avui a Le Monde.

Mataró, 20 de febrer.

Irracionalitat.

Mobilització per la “cultura”(?) del foc arran de les determinacions contingudes a la Directiva europea 2007/23/CE de 23 de maig de 2007.

Preguntes i proposicions parlamentaries. Respostes tranquil·litzadores. Mullader. Alerta. Vigília. Utilització aprofitada.

Les activitats racionalitzadores (?) de les administracions públiques moltes vegades xoquen frontalment amb les vivències quotidianes d’administrats que no comprenen com se’ls vol constrènyer en accions de tota mena que venen efectuant secularment, ben interioritzades social i culturalment, però que d’altres administrats veuen com completament irracionals (?) i que els agradaria que es controlessin i acotessin.

Així ha anat avançant la societat, amb tensions i resistències, amb incomprensions populars, amb negacions elitistes, amb imposicions i acceptacions, a empentes i rodons, àdhuc amb retrocessos. Parlem de societats avançades (?) o arcaiques (?). Parlem de progrés o de tradició. Continuem sense entendre, o voler entendre, l’espai on passen les coses i el temps en què passen i com ambdós les determinen. Parlem i pensem en termes presents i absoluts. No entenem la seva dinàmica que fa que tot s’hagi de contextualitzar i adaptar convenientment i consegüentment. Que tot té els seus processos i tendències, i que van creixent o minvant, es van revitalitzant o esllanguint. No s’hi val no intentar comprendre, tancar-se, no escoltar raons, totes les raons, no només les que ens convenen, debatre, confrontar, acceptar, o no. Compte, podem prendre mal.



I, d’aquestes dues irracionalitats, què en fem?

Mataró, 20 de febrer.

Les raons de Fernández Ordóñez.

“Pero hoy he querido hacer un paréntesis y mirar más allá de la crisis. Porque de la crisis actual ignoramos cuánta profundidad y duración alcanzará pero sabemos algo con toda certeza: que la crisis terminará. Estamos seguros que acabaremos saliendo de la crisis. Y esto no es un vano optimismo: Es la constatación de una regularidad empírica. La economía funciona así al menos desde que José interpretó el sueño del faraón sobre unas vacas flacas y otras gordas.”

Polseguera entorn unes declaracions del Governador del Banc d’Espanya sobre el cost de la rescissió dels contractes laborals. Com que hi ha possibilitat d’anar a l’original i llegir directament, sense intermediaris, les seves paraules, fem-ho.

Parteix de que algun dia, d’aquí un temps, sortirem de la crisi (està bé en aquests moments pensar en això). I tothom enfocarà la nova etapa segurament de forma diferent segons les seves característiques. Quines són les nostres, les d’Espanya?

Analitza els punts forts i els febles que ens han portar fins on estàvem, fins on varem arribar, al esclatar la crisi. Febles: el nivell educatiu, reduït estoc de capital, baix nivell tecnològic, institucions laborals ineficients. Forts: sector públic quelcom més reduït, descentralització de la despesa pública, més agosarats en les privatitzacions, notable equilibri fiscal, reducció del deute públic.

En els darrers 20 anys hem crescut més que els nostres similars, alhora que hem anat perdent competitivitat. Com ha estat possible? Gràcies primer a les devaluacions i després, paradoxalment, a l’estabilitat d’estar amb l’euro. La immigració ha flexibilitzat enormement l’economia espanyola i l’elevat endeutament dels particulars, però sobretot de les empreses (atenció amb aquesta dada!).

Probablement els factors que ens han estat favorables no es tornaran a donar, sobretot el tema del endeutament. Llavors, què s’ha de fer per millorar la competitivitat?: augmentar la productivitat. I això com es fa? Màxima atenció a la formació i a la educació (quasi bé res, amb el corporativisme existent, el desinterès social i la manca de força política per trencar el status quo. Això és collita meva), i reformes estructurals (precisament el vicepresident Solbes també en va parlar dimarts passat a la seva compareixença al Congrés). Reformes de les institucions laborals, del mercat dels lloguers, de la competència en els serveis, del transport ferroviari de mercaderies, de l’energia, de l’administració pública (algú s’atreveix a parlar-ne!). Es centra en el tema laboral.

“Es evidente que contar con unas instituciones laborales inadecuadas está generando unos efectos muy perniciosos no sólo sobre la productividad y el crecimiento económico sino también sobre el bienestar de los trabajadores.”

En comparació a les dades d’altres països els mecanismes d’ajustament laboral no funcionen correctament i enumera les nostres singularitats en aquest camp. S’atura en la forma en que aquí està assegurada la contingència de la pèrdua de l’ocupació que és semblant al que hi havia temps endarrere en altres països, però que aquests ja han reformat i nosaltres no. És la coneguda combinació de prestació pública, el subsidi temporal, i pagament d’una quantitat, indemnització privada. No obstant, avisa:

“El sistema español es ineficiente y, sin embargo, sería absurdo ignorar que una gran parte de la opinión pública piensa que el sistema actual protege a los trabajadores. Y es claro que si no hay una conciencia generalizada de los daños que produce, no habrá reformas.”

Per això cal estudiar, difondre i fer debat sobre el que han fet els altres. Posa els exemples de Dinamarca i Àustria i acusa al sistema espanyol de tenir els mateixos efectes que el proteccionisme comercial.

Però aquesta preocupació no el fa perdre de vista que hi ha un altre front que no hem d’oblidar: L’educatiu i formatiu. Exposa les conseqüències per la desocupació dels baixos nivells formatius i la necessitat de formar-se dins de les empreses.

“Creo que es un error plantear el debate exclusivamente en el abaratamiento del despido, y pienso que sólo podremos avanzar si se centra en encontrar las fórmulas que nos permitan aumentar la productividad, reducir las cifras de desempleo y mejorar los salarios de los trabajadores.”
“Y hay que reconocer que la tarea no es fácil.”

Habilitat, sensibilitat, intel·ligència, possibilitats, col·laboració interdisciplinària,... és el que necessitem i hem de fer.

Bé, obrir el debat no és dolent. És més, al contrari, lo dolent és no fer-lo.

Mataró, 20 de febrer.

18 de febrer, 2009

La claca.

M’ha fallat la claca. He intervingut a l’hemicicle per defensar la posició del GPS en una PNL que presentava el grup parlamentari de CiU relativa a l’organització del Institut de Crèdit Oficial arran de la feina que li ve al damunt amb els nous encàrrecs que li ha fet el Govern triplicant la seva dotació com una eina més per lluitar contra la crisi.

Sempre em toca replicar, acordar o transaccionar amb el meu antic company de pupitre Sánchez Llibre. Avui, front la seva proposta de reestructurar l’ICO he aconseguit arribar a un text acceptable per tothom de deixar-ho en l’assignació de més mitjans, si són precisos, per fer la seva feina.

A la mateixa hora de la meva intervenció estava convocada una reunió ordinària dels membres del GPSC per repassar algunes qüestions de la feina i de l’actualitat política. Per aquesta circumstància concurrent no hi havia al Ple – amén dels pocs assistents en aquells moments- cap company ni companya que al final de la meva intervenció engegués un tímid aplaudiment de cortesia que sempre reconforta. Silenci al baixar de la tribuna i cap a l’escó. Sort que deixo les meves paraules al Diari de Sessions!


Darrera meu ha sortit per defensar la posició del PP sobre el tema el diputat García-Legaz que pel que he vist és el secretari general de la FAES (toca ferro, Manel!) A part de dir que s’afegia al text que havíem transaccionat amb CiU ha aprofitat per fer una carregada contra el Govern i els socialistes (aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…). Normal en la política madrilenya, i més aquests dies.



José Gutiérrez Solana. Los autómatas. 1907.



Madrid, 17 de febrer.

15 de febrer, 2009

Records en blanc i negre.

Remenant per entre el munt de coses guardades apilotadament a Cabrils n’han sortit unes capses de sabates amb velles fotografies en blanc i negre de varies generacions de la família.

Quants records per endreçar! La feinada que tinc si vull conservar una mica ordenadament tot el que hi ha allà dalt! Bé, quan em jubili, no estaré pas desvagat.

Una mostra de fa cinquanta cinc anys, als Maristes de Sant Josep.



Mataró, 15 de febrer.

13 de febrer, 2009

Les darreres dades conegudes.

El gràfic i la taula de la nota de premsa del INE d’ahir són prou expressius:





Destrempament total.


El responsable d’economia del PP, Cristóbal Montoro, es passejava a la sortida del Ple del Congrés dels Diputats d’ahir amb una reproducció de la gràfica anterior amb satisfacció: “Mireu, el resultat del Govern del PSOE!” És la seva explicació del què està passant.

Però la nota d’Eurostat d’avui explica quina és la situació a tot Europa (la U.E., la zona euro, l’AELE, els principals partners) i no és gaire diferent a la nostra. Nosaltres teníem l’immobiliari. I els altres, què tenien de dolent? Sí, els americans i els anglesos el sistema financer, però, els alemanys per exemple, grans exportadors, què tenien?

Cert, algunes dades nostres són molt pitjors, l’atur, l’aturada de la construcció, les vendes d’automòbils,...


(% variació 2008/2007 vendes d'automòbils)



Veurem com anirà evolucionant això en els propers temps. Aquí, les darreres paraules del Nobel d’economia Paul Krugman recollides a “Écho de l’éco” de Le Monde:

Qualsevol temptativa per donar un sentit al paper de l’Estat per sostenir la demanda sembla inclinar-se cap a una despesa accentuada de l’Estat abans que cap a baixes d’impostos.

Aixó es el que ha afirmat dimecres el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman per qui sols la despesa pública és eficaç en la òptica de rellançar l’economia, contràriament a baixar els impostos. “S’obté un rendiment més alt de la despesa en infraestructures que de rebaixes d’impostos (...) El retorn sobre la inversió és probablement dos vegades millor quan es gasta que quan es redueixen els impostos, potser tres vegades” a subratllat. Ha fet també una constatació pessimista sobre l’estat de l’economia i de les finances americanes:
“La crisi és incontrolable i no hi ha raó per pensar que existeixi un mecanisme espontani de represa. La meva profunda inquietud no és pas que anem a conèixer una caiguda brutal, sinó que anem a instal·lar-nos-hi”

Mataró, 13 de febrer.

En la mort de l’Antoni Farrés.

A mig matí em comuniquen la mort de l’ Antoni Farrés. Ahir ja em varen avisar que estava molt malament, al final el càncer se l’ha endut a una edat relativament prompta.

No érem ben bé dels mateixos, però bastant. Ni per orígens socials, ni per formació acadèmica, ni per adscripció ideològica, ni per tarannà, érem el mateix. Però ens va unir molt durant un bon grapat d’anys, més de vint, a més de l’edat (més o menys la mateixa), la feina que fèiem i el càrrec que exercíem cadascú a la seva població, ell a Sabadell i jo a Mataró, i que compartíem en el sí del municipalisme català. Són moltes hores a les mateixes taules de reunió, són molts actes que protagonitzarem o assistirem plegats, són molts els anàlisis que varem fer i les decisions que varem prendre que ara em venen a la memòria.

L’Alcalde de Sabadell, en Toni, amb el seu aire enganyosament displicent era un apassionat de la seva feina i de tot el que comporta, tant quan va ser electe com quan va bolcar els seus coneixements com a tècnic assessor. El desconec en la seva etapa prèvia als Ajuntaments democràtics. L’octubre del 2005 li vaig dedicar una entrada en aquest blog tot glosant la seva lluita pel reconeixement del dret a l’atur dels electes locals. Va per tu, Toni!

Gràcies per la teva companyia en el camí que hem pogut fer junts. Els teus conciutadans i conciutadanes et recordaran, i molts dels que et varem conèixer també.

Mataró, 13 de febrer.

12 de febrer, 2009

Eulàlia.

Santa Eulàlia verdader és el dotze de febrer.


We're all mad here.
Maggie Taylor

Madrid, 12 de febrer.

(aquesta és l'entrada 1.001 en aquest blog)

A voltes amb la crisi -i 4 (espero).

“La construcció i l’automòbil, que són grans proveïdors d’ocupació, no són pas els sols a patir la crisi. La producció industrial s’enfonsa. Si tenim en compte la greu recessió que travessa Estats Units i a la zona euro, encapçalada per Alemanya, no es pot esperar gran cosa del comerç exterior. I els centenars de mils de milions de dòlars i d’euros gastats per posar ordre en el sector bancari i en els mercats han tingut, fins avui, pocs efectes.”

Traducció d’un paràgraf de l’article de Claire Guélard: “Plan de relance: des effets progressifs et limités en 2009” aparegut a Le Monde el passat 6 de febrer.

Un anàlisi gens diferent del que podem fer a Espanya. Està parlant de l’economia francesa i de les possibles actuacions del seu Govern. A altres llocs també deuen fer anàlisis semblants

Ahir, per començar el nou període de sessions al Congrés, nova compareixença del President de Govern, Rodríguez Zapatero, per parlar de la crisi. En el que portem de legislatura, des de l’abril de l’any passat, deu mesos, és la setena vegada que el President del Govern compareix a l’hemicicle per exposar la situació i les propostes d’actuació que pretén. No es pot pas dir que no dóna la cara i es sotmet al debat i a l’examen.

Avui, en la sessió setmanal de control al Govern, més preguntes i interpel·lacions de l’oposició sobre el mateix tema en format més reduït al vicepresident econòmic, Pedro Solbes.

El Govern, per boca del seu President, va adaptant el seu discurs i les seves propostes a les noves perspectives que es van veient dia a dia i que són diferents que les d’ahir i les d’abans d’ahir. Per molt que es digui, els analistes van modificant contínuament les seves previsions davant la perplexitat del públic que no s’acaba de creure i entendre aquesta volubilitat. El Govern, tots els Govern, volen agafar el toro per les banyes sense aconseguir-ho de moment. “Todavía no hemos tocado fondo, estamos en los peores momentos de la crisis”. No ho sé. Alguns pensem que en poden venir de pitjors.

Excepte aquells que sempre pronostiquen catàstrofes i desgràcies, els experts s’adonen que els seus coneixements del que està passant a tot el món estan sobrepassats.

Espanya presenta, fins ara, una característica diferent: el brutal creixement de la desocupació. Tot el que varem guanyar en aquest terreny, que va ser molt, a l’època de la bonança ara s’està ensorrant. La població activa continua creixent, la ocupada decreix. Aquí s’aferra l’oposició per culpar exclusivament al Govern de la situació. L’any 96, quan ells varen manar van reconduir una situació complicada en l’economia i proposen tornar a fer les mesures que llavors varen aplicar. Però, el panorama no és el mateix que fa 13 anys. Estem en una Unió Monetària, la crisi de l’economia real és generalitzada a tot el món, el sistema financer internacional trontolla i cal apuntalar-lo, (a Espanya encara no, però no hi posaria la ma al foc).

El Govern demana l’esforç de tothom i la “cooperació nacional”. Amb el clima polític que hi ha, a ganivet tret i a sang i fetge, pocs aliats trobarà per no dir cap. Els uns perquè volen ocupar el “poder” com sigui a qualsevol preu, sense importar-los el cost que ocasionin, els altres per què han estat foragitats del seu cau, el de més enllà perquè temen ser-ho de foragitats, els darrers per què corren el perill d’esdevenir irrellevants o ja ho són. Demanar assossegament és il·lusori amb el panorama que hi ha al carrer i als mitjans de comunicació, però crec que s’hauria d’intentar. Cal explicar, molt i molt bé, el que creiem que està passant. Els ajuts al sistema financer, per exemple, i les exigències correlatives.

Cal no defallir en els intents de reconduir la situació, esprement l’enginy tot el que podem i sabem, i per això es van prenent mesures que cal tenir ben present que no són de resultats immediats, bones mesures com el Fons Estatal d’inversions locals, malgrat el que es digui.

Comença a obrir-se camí l’idea de que la sortida serà un món diferent, força diferent, que no tornarem a la prosperitat i disbauxa d’abans. Ho hem de dir i explicar.

Madrid, 11 de febrer.

11 de febrer, 2009

Eluana i els fonamentalismes.

S’ha acabat el calvari dels pares de l’Eluana. Ella estava crucificada ja fa molts anys. Ara era sols un cos viu sense vida.

Els seus pares s’ha deslliurat de l’esgotament físic i mental que comportava aquesta situació. Els quedaran molts pòsits que segurament arrossegaran la resta de les seves vides. Els acompanyarà també la seva victòria moral (què és la moral?)

L’oposició a trobar una sortida natural (què és natural?) es basava en uns principis que són sobrenaturals (què és sobrenatural?).

Els fonamentalismes, tots, pretenen imposar com sigui, a sang i foc, per lleis i ordres, per persuasió o manipulació, les seves concepcions. No hi tenen dret (què és el dret?).

Conceptes fets pels homes al llarg de la història de la Humanitat. Això és el que ens distingeix de les bèsties.

La crucifixió. Matias Grunewald. 1515.


Madrid, 11 de febrer.

Irrealitat i incoherència.

ERC convoca un acte públic a Mataró per explicar la seva valoració dels dos anys de Govern d’Entesa a la Generalitat amb presència, entre altres, del seu President Joan Puigcercós.

El pasquí que he vist enganxat per les parets porta per títol: “Estem construint un Estat”.

No m’ha de sorprendre gens aquest títol afirmatiu. Aquesta és la seva visió, plenament coherent amb la seva concepció política. Crec que és irreal respecte a l’Estat de les Autonomies, però clar, això és el meu pensament. Penso també que si s’obvia la realitat sols es contribueix a la frustració i al desencís.

És evident que els socialistes a la Generalitat, amb el seu President al capdavant, també coherentment, no estem construint cap Estat. En tot cas, aquí i a Madrid, estem contribuint, amb moltes dificultats i entrebancs, a aixecar l’ Espanya de les Autonomies.

Són coses diferents. Sembla, doncs, que estem fent coses diferents. Res més... i res menys.

Madrid, 11 de febrer.

06 de febrer, 2009

A voltes amb la crisi-3.

Le Monde anuncía l’editorial de la seva edició de demà dissabte.

Nicolas Sarkozy devait relever trois défis.

Primo, calmer l'anxiété croissante des Français devant le séisme économique.
Secundo, lutter contre l'incendie social qui menace et inviter les syndicats autour d'une table de négociation.
Tertio, démontrer au pays qu'il n'est pas impuissant "face à la crise".


Com qualsevol governant dels països afectats per la crisi, que són tots. Quasi bé res la proposta. D’estar-se, no se’n estaran pas d’intentar afrontar-los aquests desafiaments. D’aconseguir-ho, ja són figues d’un altre paner. Difícil, molt difícil. A menys que es surti a la televisió a dir allò de “Sangre, sudor y lágrimas”. No sé pas si hi ha atreviment per fer-ho i si hi hauria receptivitat per escoltar-ho. De continuar així, però, d’aquí uns mesos potser no hi haurà més remei.



Mataró, 6 de febrer.

04 de febrer, 2009

A voltes amb la crisi-2.

El GPS organitza una Jornada de reflexió sobre la situació econòmica. (No he aconseguit cap enllaç a la web del PSOE. Inaudit!)

L’obertura la fa el comissari europeu, Joaquín Almunia i la cloenda el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara. Ambdós no es mouen de l’ortodòxia de les seves respectives posicions que com que són ja molt conegudes no aporten novetats al debat. Suposo que per la seva posició institucional tampoc poden fer gaires elucubracions ja que les seves paraules són escrutades amb lupa i interpretades ràpidament.

Almunia exposa la situació: “L’economia real s’està desplomant a tot el món”, “Cal apuntalar l’economia financera, però cal pensar en la sortida: una nova política monetària.” “Evitar el proteccionisme, major regulació del sistema financer, més dinamisme a l’economia real, la socialdemocràcia no té problemes ideològics amb el què s’ha de fer, combinar l’eficàcia econòmica amb l’ambició social, més i millor integració europea.” Res de nou.

Vegara llegeix com si fos una compareixença a la Comissió d’Economia. “Cal restablir la confiança perquè el sistema torni a funcionar” Fa incidència en la responsabilitat corporativa de les entitats financeres, el tema del moment. Repeteix una de les seves frases favorites: “Tant mercat com sigui possible, tant Estat com sigui necessari”. Les actuacions pro cícliques comporten restriccions avui inacceptables. Repassa, altra vegada, totes les mesures preses pel Govern de cara al funcionament del sistema financer, els ajuts als ciutadans i a les empreses. Ni un mil·límetre del discurs oficial.

Qui encén els ànims, al menys d’alguns de nosaltres, és el President de l’Associació de la Banca espanyola (AEB), Miguel Martín. La millor defensa és un bon atac, pensen el banquers. Sotmesos a la pressió de l’acusació que estan restringint el crèdit a particulars i a la petita i mitjana empresa es treuen obertament el mort de sobre.

“Mientras que a nivel mundial el sistema financiero hunde a la economía real, en España es la economía real la que hunde el sistema financiero” ¡Toma ya!

Però, quina barra! Qui va finançar alegrement als especuladors immobiliaris? Qui va engrescar als consumidors insensats a la disbauxa? Qui va ser el prestatari temerari que s’anava inventat, i col·locant, nous productes financers? “Las familias y las empresas están sobreendeudadas” Però, quines famílies? A on les havíeu portat? I, quines empreses? Les productives o les especulatives? I de quines mides i responsabilitats socials? “España tiene que reducir su nivel de endeudamiento” Tots al mateix sac, i amb aquesta excusa taparem les vergonyes dels aprofitats, abans per guanyar tot el que era possible, ara per no perdre gaire en l’ensorrada. Quan surtin les memories de responsabilitat social corporativa d’algunes entitats financeres ja les podeu llençar a la paperera.

Vaig preguntar al professor Ontiveros com es podia materialitzar la demanda de que arribés el crèdit a particulars i a petites i mitjanes empreses. La resposta que em va donar va ser un major control, o unes més estrictes condicions, dels ajuts governamentals. Però no sé si el Banc d’Espanya està per aquesta labor. La seva preocupació, i em temo que la seva mirada, és el sistema financer, no l’economia real.

I aquí tenim un gros problema ja que la desocupació és real, no virtual i les persones es toquen, no són apunts contables.

“Si nos preocupa el bienestar de las jirafas, no debemos pasar por alto los sufrimientos de los cuellos más cortos que están muertos de hambre o las dulces hojas que caen al suelo y son pisoteadas en la lucha, o el hartazgo de las que tienen el cuello largo, o el mal aspecto de ansiedad o voracidad agresiva que nubla los pacíficos rostros del rebaño.”

J.M.Keynes. El final del laissez faire. 1926.

Mataró, 4 de febrer.

A voltes amb la crisi-1.

Paco Marugán va ser a Mataró dijous passat per parlar de la crisi. Va explicar-se extensament davant un públic atent. Em preguntà, un cop acabada la xerrada i el debat subsegüent, si pensava que s’havia entès, si havia estat pedagògic. Mira, li vaig respondre, és molt complicat explicar una crisi financera a la ciutadania de peu que no sap el què és un balanç i menys el balanç d’una entitat financera i de com es crea el diner.

Hi ha, doncs, un problema inicial per ajudar a entendre raonablement a la majoria de la població les causes, conseqüències, possibilitats d’actuació, alternatives de la situació que estem vivint. Cal fer moltes explicacions, ser molt pedagògic. S’ha d’intentar, conscient de la dificultat.

L’endemà, divendres, jornada de la Fundació Campalans a Barcelona. “Noves idees en temps de crisi”. La introducció la va fer el President Montilla.

Em va fer la impressió, llegint les cròniques, que a mi m’havien interessant altres aspectes de la seva intervenció que els ressenyats en elles. No és que hi haguessin novetats en el seu discurs, però jo em vaig quedar amb altres coses. “Hem de deixar d’obsessionar-nos pel problema català”, “Els problemes dels catalans són compartits pels dels espanyols”, “Pensem des de Catalunya, no en Catalunya”, són algunes de les frases que vaig apuntar. Bé, no són reflexions noves en la seva boca, encara que crec que no han aconseguit traspuar en l’imaginari del país ancorat encara en el pensament nacionalista segurament a causa de les restriccions ocasionades per la composició del Govern. Molt bé el tema de la integració dels nous vinguts. Sí a les preguntes de “Com ets i què fas?” I no a “Qui ets i d’on vens?”. Tímida, encara, posició respecte a la llengua, o millor a la coexistència de llengües. Una altra restricció segurament.

Sols vaig poder estar-m’hi al matí, a les deus primeres taules. De noves idees no pas gaires, encara que les exposicions varen ser interessants. El tema de la internacionalització de les nostres empreses i de la innovació i especialització qualificada del nostre teixit industrial fa molts anys que en parlem. Els exemples que es varen posar són bons i cal aprofundir-los. Aquesta és la direcció, però ja fa anys que la sabem. Ara bé, se’m va suscitar una reflexió sobre la crítica recurrent als factors que han contribuït al creixement en els darrers anys. No hem d’aprofitar i aprofundir en les nostres avantatges comparatius respecte a altres espais geogràfics? Estic pensant en la residència i en el turisme. Hem d’intentar competir en el món intentant fer el mateix que intenten fer tots els països del nostre entorn? És a dir, el recorregut que tenim en determinats sectors industrials. Res, dubtes només.

En la segona taula, el professor Lozano d’ESADE, em va obrir la reflexió sobre el sentit dels conceptes. Vaig pensar¨”Què ens volien dir quan ens parlaven de creació de valor? De quin valor parlaven i per a qui?” Ara, a toro passat, és clar l’engany que alguns ens han fet. Vaig entreveure una positiva actitud autocrítica, no personal sinó col·lectiva, en la reflexió d’Antón Costas en la línia que exposava un del darrers llibres de Krugman.

Una reflexió llegida aquests dies a Le Monde: “L'urgence est de sortir de la dictature de l'urgence. L'urgence est de retrouver le temps long.”

Mataró, 4 de febrer.

01 de febrer, 2009

Febrer.

Màscara

Mataró, 1 de febrer.