04 de febrer, 2009

A voltes amb la crisi-1.

Paco Marugán va ser a Mataró dijous passat per parlar de la crisi. Va explicar-se extensament davant un públic atent. Em preguntà, un cop acabada la xerrada i el debat subsegüent, si pensava que s’havia entès, si havia estat pedagògic. Mira, li vaig respondre, és molt complicat explicar una crisi financera a la ciutadania de peu que no sap el què és un balanç i menys el balanç d’una entitat financera i de com es crea el diner.

Hi ha, doncs, un problema inicial per ajudar a entendre raonablement a la majoria de la població les causes, conseqüències, possibilitats d’actuació, alternatives de la situació que estem vivint. Cal fer moltes explicacions, ser molt pedagògic. S’ha d’intentar, conscient de la dificultat.

L’endemà, divendres, jornada de la Fundació Campalans a Barcelona. “Noves idees en temps de crisi”. La introducció la va fer el President Montilla.

Em va fer la impressió, llegint les cròniques, que a mi m’havien interessant altres aspectes de la seva intervenció que els ressenyats en elles. No és que hi haguessin novetats en el seu discurs, però jo em vaig quedar amb altres coses. “Hem de deixar d’obsessionar-nos pel problema català”, “Els problemes dels catalans són compartits pels dels espanyols”, “Pensem des de Catalunya, no en Catalunya”, són algunes de les frases que vaig apuntar. Bé, no són reflexions noves en la seva boca, encara que crec que no han aconseguit traspuar en l’imaginari del país ancorat encara en el pensament nacionalista segurament a causa de les restriccions ocasionades per la composició del Govern. Molt bé el tema de la integració dels nous vinguts. Sí a les preguntes de “Com ets i què fas?” I no a “Qui ets i d’on vens?”. Tímida, encara, posició respecte a la llengua, o millor a la coexistència de llengües. Una altra restricció segurament.

Sols vaig poder estar-m’hi al matí, a les deus primeres taules. De noves idees no pas gaires, encara que les exposicions varen ser interessants. El tema de la internacionalització de les nostres empreses i de la innovació i especialització qualificada del nostre teixit industrial fa molts anys que en parlem. Els exemples que es varen posar són bons i cal aprofundir-los. Aquesta és la direcció, però ja fa anys que la sabem. Ara bé, se’m va suscitar una reflexió sobre la crítica recurrent als factors que han contribuït al creixement en els darrers anys. No hem d’aprofitar i aprofundir en les nostres avantatges comparatius respecte a altres espais geogràfics? Estic pensant en la residència i en el turisme. Hem d’intentar competir en el món intentant fer el mateix que intenten fer tots els països del nostre entorn? És a dir, el recorregut que tenim en determinats sectors industrials. Res, dubtes només.

En la segona taula, el professor Lozano d’ESADE, em va obrir la reflexió sobre el sentit dels conceptes. Vaig pensar¨”Què ens volien dir quan ens parlaven de creació de valor? De quin valor parlaven i per a qui?” Ara, a toro passat, és clar l’engany que alguns ens han fet. Vaig entreveure una positiva actitud autocrítica, no personal sinó col·lectiva, en la reflexió d’Antón Costas en la línia que exposava un del darrers llibres de Krugman.

Una reflexió llegida aquests dies a Le Monde: “L'urgence est de sortir de la dictature de l'urgence. L'urgence est de retrouver le temps long.”

Mataró, 4 de febrer.