30 d’abril, 2010

Explicar-ho a la gent. 30 d’abril-1er. de maig.

Cal fer ajustaments. Els grecs, obligats, ara van per davant, i molts d’altres -més aviat o més tard- al darrera. La gent s’inquieta nerviosa. Protesten. Però, si nosaltres no som els causants de la crisi! Tenen raó. Allò que s’entén pel poble no és el causant. Els financers, els polítics,… sí que en tenen de responsabilitat. Els primers, conseqüentment amb el seu negoci, han deixat diners (seriosa o alegrement) i ara demanen que se’ls tornin o són molt cauts, gasius, en deixar-ne més. Els segons es troben (per culpa seva o d’altres gestors anteriors) que han de complir amb tornar els diners que han estat deixats o n’han de demanar més per poder complir amb les seves obligacions. En ambdós casos podríem fins i tot eximir-los d’algunes responsabilitats. No podem posar-los a tots en el mateix sac que els aprofitats, els especuladors, els irresponsables i malgastadors.

Demà, 1er. de maig, els sindicats obrers sortiran al carrer, dia de missa grossa (com totes, en retrocés), i cridaran que els treballadors no han de pagar el preu de la crisi. Moralment tenen raó. O, no. A veure, els dèficits acumulats que es deuen i que s’han finançat a fora, per què han servit? Per cobrir unes despeses més grans que els ingressos. Tothom viu millor amb elles, estem més bé, això no es pot pas negar. Sanitat, escolarització, infraestructures, serveis de tota mena. Impensables temps enrere, no fas pas tant. Sí, també hi ha qui s’ha aprofitat de la mamella… Però ens hem tornat, col·lectivament, dependents. Depenem de qui ens ha deixar els recursos per tapar les diferències entre els ingressos i les despeses. Estem, malgrat ens pesi, a les seves mans.

Podem desempallegar-nos d’ells si volem. No es fàcil, però no impossible. Sols cal que fem ajustaments. Ens els ingressos, de les despeses, d’ambdues coses alhora o combinades. Ah! però això és dolorós. Sí, clar. Més enllà de protestar, hi ha altra sortida? Sí, també ja ho sé, varem renunciar a moltes fonts d’ingressos quan les vaques eren grasses. Varem creure que podríem assumir nous compromisos i així fer més feliç a la gent. Sí, potser varem ser poc prudents com aquelles verges arrauxades del Nou Testament. Podem, ara, demanar responsabilitats “als de dalt”. És fàcil, el cós t’ho demana i et quedes bé. Podem esbravar-nos.

Però desprès cal afrontar la realitat, la situació real. I aquesta, malgrat els culpables, és la que és. Cal tornar els diners o veure com continuem tapant el forat, la diferència entre el que es gasta i el que s’ingressa. Hi ha alternatives segons els interessos de cadascú. Les retallades poden posar-se en un plat de la balança o en un altre. Es poden fer combinacions. Es pot negociar. Es pot imposar. Ens podem també estavellar no fent res.

Però, ho hem d’explicar. Tot i totes les sortides possibles. No s’hi val fer declaracions i propostes que amaguin el problema, que el deixin de costat, que l’obviïn. La gent no ho entendrà! Que no? Penso que si li expliquem sí que ho entendrà. Clar, si li amaguem l’ou no tindrà elements per pensar la realitat. I llavors, serà feble, ignorant, "emportadisa", mal·leable. Bestioles que pots portar en ramat cap allà on convingui. On convingui a alguns que en trauran profit, és clar.

Res, reflexions al fil del Primer de Maig. Ah!, he vist en algun lloc que una de les propostes gregues és reduir dràsticament el nombre de municipis per millorar l’administració pública. Evident, no?





Mataró, 30 d’abril, 1 de maig.

Boira.



Boira. Al costat, al davant, més enllà, lluny,… Boira i més boira.

Mataró, 30 d’abril.

29 d’abril, 2010

Madrid, primavera.

Havia quedat a dinar, per feina, al Senat. Faig el trajecte a peu sempre que puc. No és gaire lluny tot xino xano. Pujar per la Carrera de San Jerónimo fins a la Porta del Sol i allà, per Arenal fins a la plaça de l’Opera i al darrere del Teatre Real cap a la plaça de la Marina espanyola on hi ha el Senat.

Tot l’any el paisatge és ben viu, però ara que el sol ja llueix alt més encara. La primavera és molt maca a Madrid. Els primers guiris de la temporada, ramats d’escolars de visita, passavolants forasters, obligats vilatans en trànsit, els anunciadors de les botigues de compra d’or, les figures humanes amb l’inevitable torero fent-se una foto amb un turista, els grups musicals, sorprenent!, de mariachis a zíngars, de bandes de jazz o solistes clàssics. Avui hi havia a Arenal un quartet que tocava les Quatre Estacions de Vivaldi. M’he ficat la mà a la butxaca de l’infern i els he deixat unes monedes. Botigues de tota mena. Terrasses de bars, restaurants castissos. Al voltant del Teatre Real, ara hi fan Salomé de Richard Strauss, una botiga de música. Les obres de la Plaça de l’Opera interminables, sempre he vist des que sóc a Madrid aquesta plaça potes enlaire. Recorregut ideal per fer el tafaner.

Cal aixecar el cap i mirar amunt al edificis d’estils variats, el bancaris de la plaça Canalejas, els comercials de Preciados, l’ església de San Ginés, el monastir de l’Encarnació que algú em va dir que se’l queda la Cambra (dita) Alta pels seus serveis. Els Austries menors assentats ja a Madrid com a capital. No gens lluny, en una cantonada a tocar, el convent de les Descalzas Reales, que val la pena visitar, el segle XVI pur darrera d’un Corte Inglés.

És conegut entre els parlamentaris que al restaurant del Senat es menja millor que en el del Congrés. Està ple. Han just acabat el seu Ple i saludo a antigues diputades, ara senadores, als companys i companyes del partit, que no de grup parlamentari, de l’Entesa (en Batlle ja està refet, ho celebro) que dinen plegats, a vells coneguts de les jornades ciclistes que aquest any no faré i que no sé pas si faran, no convindria tal com està el pati. Dinar lleuger amb en Juan Luis tot repassant temes de la Comissió Mixta.

A la sortida fa calor. Ja ho varem notar a l’arribar dilluns tot baixant del taxi. Devem rondar els 30 graus. La setmana passada encara vaig fer anar la calefacció i ara les noies, i les no tant noies, ja van ensenyant el que poden i el que no poden o no deurien. Patirem aquest estiu. Sí, com els anteriors i els que vindran. Torno per la plaça de Santo Domingo on hi ha una sucursal de la Caixa Laietana (per quant temps?). Abans d’arribar al despatx em topo amb uns bons amics de Mataró, murcians ells com tants, que passen uns dies aquí. Davant de casa, les obres de remodelació del carrer amb aparcament a sota se’ns fan llargues als veïns. Com arreu, a veure si acaben aviat.

Madrid, 28 d’abril.

28 d’abril, 2010

Miquel Barceló.

(La solitude organisative)

M’he escapat fins al CaixaForum Madrid, al costat de casa, per veure l’exposició d’en Miquel Barceló. Val la pena, quina riquesa cap endins i quina mirada cap enfora!

Madrid, 28 d’abril.

Incoherència

Les sessions parlamentàries dels dimarts a la tarda es van degradant. En elles es tracta de debatre: 1. Prendre en consideració Proposicions de llei, que si s’aproven s’hauran de tramitar, 2. Proposicions no de llei, que són propostes de resolució sense valor normatiu i, 3. Mocions conseqüència d’interpel·lació que són semblants a les proposicions no de llei.

Es tracta, doncs, de fer debat polític que moltes vegades té molt poca repercussió en feina normativa posterior, però que serveix per mesurar el pols polític de la Cambra.

La situació política actual, caracteritzada per què el Govern no té la majoria absoluta de la composició de la Cambra i per la inexistència de pactes estables que assegurin la governabilitat, junt amb la situació econòmica de crisi, provoca que aquestes sessions s’estiguin convertint en una “guerra de guerrilles”. Cops de mà, sorpreses, moviments tàctics, aliances conjunturals i/o contra natura, que sols provoquen desgast al Govern sense presentar cap alternativa sòlida en una batalla frontal i oberta que permeti capgirar l’actuació del executiu.

Aquesta setmana, en mig de les turbulències financeres internacionals de les que no escapem, el GPS, i consegüentment el Govern, ha perdut tres votacions que anaven sobre dos temes d’actualitat: Baixar ingressos pressupostaris i incrementar despeses en forma d’ajuts concrets.

Els diputats del BNG (en són 2), apuntats al Grup Mixt, proposen en una Proposició de Llei que totes les activitats de la cadena alimentària tributin al tipus súper reduït de l’IVA del 4%. Ara, alguns aliments de primera necessitat ja estan en aquest tipus de tributació, i la proposta d’aquests gallecs era que s’estengués a tot. Van esgrimir les seves raons: la discriminació que representava per certs sectors alimentaris, fent incidència en la carn i el peix, la seva visió contraria als impostos indirectes, la necessitat d’ajudar a les qüestions bàsiques de les famílies, l’ajut que representaria pels productors,... Evidentment, la seva pretensió és exagerada per moltes raons també: la diferència de consideració dels diferents productes, l’existència del propi tipus súper reduït que sols hi és en pocs països, les necessitats actuals de finançament pressupostari,... Però, clar, qui no s’apunta (irresponsablement, sense responsabilitat) a una proposta de rebaixa fiscal? El portaveu del PP va fer una intervenció sinuosa conscient del terreny relliscós on estava, però els va poder més les ganes de derrotar al Govern i demostrar la seva fragilitat. A l’hora de la votació, el GPS ens varem quedar sols mantenint la coherència que demana la situació actual i varem perdre. Veurem com anirà la tramitació concreta i en què es quedarà finalment aquesta proposta.

D’altra banda, en el tràmit de les Proposicions no de Llei, el PP va presentar-ne una proposant la pròrroga dels ajuts a la compra de vehicles i CiU, una de semblant, sobre augment a la dotació d’aquests mateixos ajuts. De raons per defensar-ho també en varen donar, principalment la d’estimular la demanda tal com s’ha posat de manifest en la inflexió positiva que han experimentat les vendes de vehicles en els darrers mesos. Clar que aquesta voluntat xoca amb la preocupant situació de la despesa pública que es demana rebaixar amb insistència de cara a que no continuï augmentant el dèficit públic. També aquestes pretensions són fàcils d’assumir des de la irresponsabilitat i la frivolitat en que fem el debat polític. Mentre a fora rugien els mercats financers demanant mesures d’ajust, aquí se’ls escolten segons conveniència. A l’hora de la votació, aquesta vegada el GPS no es va quedar sol, però l’absència d’alguns ministres va comportar perdre-la amb gran satisfacció de la bancada del PP que irresponsablement va aplaudir exultant.

Al matí, en la mateixa línia, els alcaldes populars es varen concentrar al patí del Congrés per demanar més recursos del Estat. Però, que no volen entendre la situació, o precisament per això?

Veurem que en diran els “mercats”. Fermesa del Govern, intentant mantenir els ingressos i controlar la despesa, debilitat parlamentària que aconsegueix proposar (no imposar, encara) el contrari. Mal missatge, i no sols a l’exterior, sinó també als propis ciutadans/es que veuen com se’ls pot donar alegres missatges divergents del convenient per forces polítiques contradictòries en un moment en el que semblaria més necessari que mai claredat i fermesa. Així anem degradant la política. Tot tacticisme, massa vegades estèril, i de cap volada. Suposo que a alguns ja els va bé. Crec que ens hauríem de plantar, ser més enèrgics, amb els aliats que poguéssim aconseguir si això fos possible, i assumint el risc de les conseqüències d’una política valenta a cara descoberta. Crec que la ciutadania ho entendria i ho valoraria positivament.



Madrid, 28 d'abril.

23 d’abril, 2010

Sant Jordi.

Ell

Com asserenes mon neguit,
Com fuig mon dol!
Ets el cel blau, -ets l’arbre verd,
Ets el meu sol.

De l’edició de “Poemes d’amor” de Joan Maragall. Obsequi de la Generalitat de Catalunya amb motiu de la Diada de Sant Jordi.



Gràcies, Pep, de les imatges blaves que en vares enviar fa uns dies.

Mataró, 23 d’abril.

22 d’abril, 2010

Tot l’enyor del passat.

En el traspàs de Joan Antoni Samaranch m’ha cridat l’atenció retrobar als diaris una fotografia -no pas desconeguda- de quan els JJ.OO. del 92 a Barcelona.


Una barca, i els remers, al uníson, són un franquista, un nacionalista, dos socialistes catalans (un a Barcelona i l’altra a Madrid), un comunista reciclat i un burgès.

Em transporta al clima que expressa la imatge i em provoca el dubte (la certesa?) de si ara seria possible fer-ne una de semblant. Enyorança d’un moment esplendorós de la nostra vida col·lectiva. Han canviat els temps i les persones. Ens hem fet grans i pensem, de segur equivocadament, que els temps passats foren millors.

Mataró, 22 d’abril.

21 d’abril, 2010

Setze jutges d’un jutjat...

Tot comença el novembre del 2003. Jo estava en aquelles dates fora de combat. Fos. Perdut en mi mateix. Va ser l’única campanya electoral des del 76 en que no he participat personalment. No en tinc cap imatge a la meva memòria. Les paraules de Rodríguez Zapatero al Palau Sant Jordi, suposo que meditades –no improvisades- encara que no sé si massa conscient de les seves conseqüències, engeguen una dinàmica que ara sembla que s’està tancant o a punt de tancar-se.

Els dimonis, per alguns i d’alguns, desfermats en aquella data han marcat des de llavors la política a Espanya. Tornava a posar-se sobre la taula la decisió d’una nova empenta en la construcció de l’Estat de les Autonomies. Alguns també varen veure en aquelles paraules la porta oberta, no a la contenció i a la prudència política, sinó al esbravament, a intentar aconseguir anar molt més enllà del que es pactar el 78. Cal tenir present tots els contexts.

D’un cantó i d’un altre, el qüestionament de la Transició. La Transició es va fer amb un ampli consens d’acceptacions i renúncies, però no ha gaudit darrerament de vigoroses defenses. Fins i tot entre les generacions més joves és interpretada com un seguit de renúncies en lloc de ser vista com un seguit de conquestes. El pacte va ser el punt de compromís dels uns i els altres per tirar cap endavant, per resoldre el present i superar el passat de tots. Sobre aquest aspecte, excel·lent article avui d’en Ramón Jáuregui.

L’incapacitat del Tribunal Constitucional de treure una sentència progressista (que progressa respecte a la realitat existent) sobre els recursos presentats contra l’aprovació per Les Corts Generals d’Espanya, pel Parlament de Catalunya i pels ciutadans/es de Catalunya en referèndum , d’un nou Estatut de Catalunya l’any 2006 i la possibilitat d’elaboració d’una sentència conservadora (que conserva el que hi ha) posa contra les cordes a la majoria de les forces polítiques de Catalunya (llevat del PP) que varen treballar en el nou Estatut, i de retruc a totes aquelles forces que l’han recolzat a Espanya, especialment al PSOE.

Estem, novament, en una cruïlla i caldrà veure si no hi haurà ningú que vulgui portar el carro pel pedregal. Podem prendre mal, molt mal. Alguns, als extrems, poden pensar que quan pitjor millor. Millor per ells, però no per la majoria de la població. Hi ha camins que no tenen sortida.

Madrid, 21 d’abril.

18 d’abril, 2010

Eyjafjallajökull.


No és que la Mare Terra estigui enfadada amb aquestes minúcies que pul·lulen, en els temps d’ara esbojarradament, per la seva superfície, no. La naturalesa va fent el seu curs independent del què fem els humans encara que ara li fem pessigolles.

El nostre problema és que darrerament ens estem oblidat d’això i ens pensem que som, pobrets, els amos del món i que podem fer el que ens vingui de gust sense tenir present que encara estem força limitats.

La ciència va descobrint noves coses i cada vegada més de pressa, però d’aquí a ser els reis de l’Univers encara ens en falta un bon tros.

Els terrícoles de la cultura del caixer automàtic s’estranyen, i es queixen!, que aquests dies els cels de mitja Europa estiguin tancats a l’aviació comercial per culpa de les cendres llençades al cel per un remot i fins ara inactiu volcà islandès.

Hauríem de ser més humils i reconèixer que som nosaltres els que ens hem d’adaptar a la Natura mentre no en sapiguem tots els seus entrellats i no puguem controlar-los, si és que mai això serà possible.

La Mare Terra ens ha donat, de retruc, una bona plantofada als seus fills. Som unes criatures capritxoses que a vegades cal posar a ratlla.

Mataró, 18 d’abril.

15 d’abril, 2010

Dir les coses pel seu nom.

Penso que en aquest país moltes vegades no diem les coses pel seu nom sinó que busquem subterfugis per no afrontar la realitat, o defensem posicions indefensables per tal de no molestar a qui pugui sentir-se afectat per algú o alguna cosa. No sé si això també es dona en altres indrets i/o és part del món d’avui. Dos exemples recents que he viscut directament.

Nova campanya per la xarxa dirigida (contra?) als diputats/es. Ara va dels treballadors de les oficines dels visats del Col·legis Professionals d’Enginyers Tècnics. La Llei d’adaptació de la Directiva de Serveis de la U.E. estableix, entre moltes altres coses, l’eliminació dels visats obligatoris en determinades actuacions professionals. Clar, això representa consegüentment la desaparició (o disminució) de la feina que feien fins ara els treballadors de les Institucions afectades. Desapareix una feina i caldrà recol·locar el treball dels que la feien. Evidentment, si no hi ha feina alternativa a fer, el futur d’aquests treballadors és incert, quan no problemàtic. Els afectats posen el crit al cel i ens acusen, dit planerament, de fer-los el pacte de la fam.

Entenc que la seva situació és difícil, i més ara. Se’ls trenca el “status quo” en que vivien. Cert. Potser s’hauran de reconvertir i això no és una cosa que agradi massa a ningú. Però no hi ha volta de full, la dinàmica de la vida sempre ha comportat canvis, encara que potser no amb tanta rapidesa com ara. El que no té sentit és pretendre mantenir una situació que, en aquest cas, les legítimes decisions normatives han eliminat. La sortida no passa per la queixa estèril i per esbravar-se contra el “sistema” o els “polítics”. Cal acceptar la realitat i veure de trobar sortides possibles dins la mateixa empresa, sector, o fora, emprenent nous camins professionals. Són molts els treballadors, avui i aquí degut a la crisi que és un tema diferent del que ens ocupa, que s’enfronten a aquesta disjuntiva. Cal dir-ho ben clar, en aquest sector com en molts d’altres: no es pot mantenir treball que no comporti feina, no es pot tenir treball nominal ja que és ben conegut que “no es el mateix treballar que fer feina”.

El segon tema recentment viscut fa referència a la situació de les finances locals. Nou debat al Ple del Congrés sobre el tema. Demanda de pronunciament de la Cambra sobre la necessitat d’un nou sistema que el reguli, però en el ben entès que ha de proporcionar més recursos a les escurades (?) arques municipals. La demanda és general des del món municipal i des de totes les formacions polítiques. Ningú s’atreveix a dir quin és la perspectiva real. Que "d’allà on no n’hi ha no en pot rajar". Estem en situació de crisis generalitzada, no sols a Espanya, sinó a tot el nostre entorn, i les finances públiques són les que són i les finances particulars que nodreixen aquelles (no ho oblidem) també són les que són. No és vàlid mantenir les reclamacions de fa 25 anys, ha passat molta aigua sota els ponts i la situació llavors era molt diferent de la d’ara, ni no es pot tenir present els anys daurats que s’acaben de passar.

Pretendre que, al marge de la situació econòmica actual, les corporacions locals disposin de més recursos ja em direu com es pot fer. Donar més possibilitats a la imposició local (impostos i taxes), com? Els ciutadans/es acceptarien noves figures que complementin o supleixin les actuals? Em sembla que no és pas assenyat pensar-ho. Que hi hagi més transferències dels pressupostos estatals o autonòmics. Però si aquests estan a la baixa amb els seus corresponents problemes! Per tant, mal moment per mantenir i accentuar aquesta pretensió dels regidors. Però, com si res. Es porta a votació l’exigència al Govern de que cal respondre a la demanda municipal. Com que ningú s’atreveix a dir quina és la realitat és fàcil apuntar-s’hi i molt difícil oposar-s’hi. Doncs, apa, que el Govern faci allò que es ben evident que se sap que no pot fer, però com que s’ha anat engreixant el gos al no tallar les expectatives, ara que les circumstàncies són les que són, cal mantenir la ficció, continuem en la irrealitat. Jo no vaig voler participar en aquest joc.
Res, que m’ha vingut al cap, per allò que passa, allò que passa al teu voltant, en Peret i la seva cançó “El mig amic”. Els conec una mica els “meus” gitanos i tinc vivències per explicar d’ells de la meva vida política mataronina. De petit, els del carrer de la Palma (on va néixer en Peret), desprès els de l’ Avinguda Recoder. Apa, nois! (ep!, les gitanes, sagrades).



Madrid, 14 d'abril.

12 d’abril, 2010

En terres de carlins.

La direcció del PSC de la llarga campanya per les eleccions autonòmiques de la tardor (Que lluny encara!, però així ja anem tots, de tots colors) ens convoca al primer acte de la mateixa a Pinós un esplendorós matí de primavera. De fet, convoca a la plana major del PSC, el que en diríem l’Estat Major. Arropant al President - candidat, els mariscals i brigadiers vells i nous, els senescals de totes graduacions i armes i una mica de claca juvenil.

Ens diuen que Pinós és el cor de Catalunya. Res, estem en un punt geogràfic central respecte al territori, res més. Si allò fos el cor malament aniríem ja que està al mig del buit. No fa pas gaire en vaig parlar de Pinós, un municipi que no n’és.

“¡Levantinos, os pierde la estética!”, que ens va dir Unamuno temps enrere. De fet es tractava de donar una càrrega simbòlica a la declaració del President Montilla com a futur candidat: Segueixo creient. Ho va fer molt bé, tocant tots els punts que s’havien de tocar.

No sé, crec que no sabem desempallegar-nos, estem presoners, de la retòrica essencialista dels nacionalistes. Al mig de la muntanya (quasi bé a 1000 metres d’alçada), en un indret perdut del Solsonès a cavall de les províncies (Uyyy, fuig!) de Lleida i Barcelona, amb unes vistes esplèndides a quasi bé tot el país, amb uns paisatges d’allò més verd de cereal naixent en aquesta retardada primavera i d’arbres socarrats. Al costat del santuari de la Mare de Déu de Pinós on hi ha enterrat un general carlí i a tocar de la masia del General Tristany (gràcies, Laia) que va fer les tres guerres carlines del segle XIX (que evidentment les va perdre totes contra el liberals, els del progrés llavors). L’ajuntament de Mataró té en propietat al cementiri dels Caputxins un mausoleu civil que guarda les restes dels que varen perdre la vida lluitant els carlins a la ciutat en la tercera guerra, la del 1873-1875. El varem restaurar temps enrere, vés a saber …

Però es tractava de fer un cop d’efecte. Ara la política més que el missatge és la imatge. Què hi farem.
Mataró, 11 d'abril.

09 d’abril, 2010

Donar i deixar.

En una entrevista radiofònica fa uns dies, el periodista em va preguntar com podia ser que el Govern espanyol digués que està disposat, si cal, a ajudar a les finances gregues i com podia entendre això un Alcalde d’aquí que no se’l ajudi a ell que no pot pagar les factures que se li acumulen sobre la seva taula

La diferència està entre donar i deixar. El que el Govern espanyol diu respecte a Grècia és que està disposar a col·laborar en els plans d’ajut a aquell país que articuli la Unió Europea que poden consistir en préstecs que potser no els hi deixarien, o els hi deixarien en dures condicions, els mercats financers lliures. Es tracta de deixar, no de donar. De deixar amb el seu corresponents cost, la taxa d’interès (probablement en millors condicions que el mercat), amb uns terminis de retorn del principal i amb la garantia d’uns plans de sanejament de les finances públiques gregues a que s’haurà de comprometre aquell Govern.

Però, pels Ajuntaments no es podria fer el mateix? Ja està establert que pugui ser així. Per tant, l’Alcalde amb problemes ja sap el que pot fer. El què ha de fer és fer-ho. Cal primer, que aflori tots els deutes que té el seu Ajuntament i/o els ingressos pressupostats que no farà. Que d’aquí en dedueixi quin és el dèficit que el tenalla. Llavors, ha d’anar a cercar al mercat financer el que necessita, per substituir els deutes a proveïdors per deutes amb el banc alliberant-se així dels primers i alliberant-los a ells.

Clar que aquest diners deixats li comportaran un cost per les arques municipals i a més els haurà de tornar en uns terminis. Tant els interessos com el retorn de capital gravaran els seus pressupostos pels anys venidors. I com els grecs, haurà d’explicar com s’ho farà per complir amb aquestes noves obligacions. Haurà de fer un Pla de sanejament. Probablement haurà de retocar els impostos i les taxes municipals a l’alça i certament haurà de constrènyer la despesa estudiant una per una les actuacions que ja fa per veure quines suprimeix (no quines pot suprimir sinó quines ha de suprimir) i evidentment pensant que en podrà emprendre de noves en el temps que duri el sanejament. Dur, molt dur, però aquesta és la trista realitat dels endeutats.

No amaguem més l’ou. El problema no és pas els deutes amb els proveïdors. Això sols és la conseqüència de no voler afrontar la situació real en que es troben algunes economies públiques, ja siguin d’Estats com el grec o d’Ajuntaments poseu-hi el nom que vulgueu.

Talment com els particulars, no?

Anem a l’hora de veritat de l’economia, a la utilització dels recursos escassos susceptibles de ser usats amb finalitats alternatives. L’hora del reconeixement dels límits, de que no tot és possible i que cal garbellar, triar, ordenar i escollir el que es pot fer, no el que es vol fer. Tots voldríem fer moltes coses, però sols podem fer el que podem fer.

Mataró, 9 d’abril.

08 d’abril, 2010

Por los cerros de Úbeda. Religió - tradició.

A mi no em sembla gens arriscat afirmar que en el dia d’avui, a casa nostra, no hi ha gaire correlació entre la pràctica religiosa i algunes de les seves manifestacions més tradicionals. La societat cada vegada està més secularitzada. La religió en tant que institució cada cop té menys influencia, malgrat que faci desesperats intents per mantenir-la. Queden molt lluny els temps en que la religió era omnipresent en la vida quotidiana. No cal dir en el nacional catolicisme. Avui en dia, des de pocs capellans i poques misses, a pocs fidels i recepció de sagraments. Menys ramats i pocs pastors.

Però arriba la Setmana Santa i tot s’omple de processons, desfilades, passos, misteris, confraries i confrares, ciris, bandes i tambors. A Andalusia és ben patent, encara que en d’altres indrets –potser amb no tanta exuberància- Déu (mai tant ben dit) n'hi do. Des del Diumenge de Rams a la Pasqua, cada dia, millor dit, cada nit, s’obren les esglésies per iniciar pels carrers cèntrics corrues de confraries, més o menys contingudes, acompanyant passos i misteris.

La ciutadania respon. Respon generalment com a espectador. Sí, es veuen alguns fidels respectuosos i concentrats al pas de Cristos i Verges, però per la majoria és un espectacle més que s’ofereix al carrer corresponent a aquesta època de l’any.

No sé quin recorregut té en el temps la manca de correlació d’aquests actes amb el seu origen. Potser el que passa és que jo no ho entenc, ja que els conceptes que vaig adquirir de petit ja no són vigents. Veig cada cop més –allà on hi ha més base sociològica per sustentar-ho- un increment de l’escenografia que es mostra: vestits, música, trons, figures, evolucions i “moments”. Ah!, i en un Estat aconfessional, declaracions d’interès públic, recolzament institucional i reclam turístic.

En cas que certament sí que hi hagi correlació, el tema deu anar llavors per altres viaranys respecte al fons de la qüestió. Però aquest és un tema que no entra en les meves preocupacions, encara que sembla que en la història del cristianisme ja s’ha donat en altres èpoques.


Madrid, 6 d’abril.

01 d’abril, 2010

Abril.


Detall de la pintura al fresc de la volta de l’escala noble de l’Hospital de Santiago a Úbeda.
Mataró, 1 d'abril.