La direcció del PSC de la llarga campanya per les eleccions autonòmiques de la tardor (Que lluny encara!, però així ja anem tots, de tots colors) ens convoca al primer acte de la mateixa a Pinós un esplendorós matí de primavera. De fet, convoca a la plana major del PSC, el que en diríem l’Estat Major. Arropant al President - candidat, els mariscals i brigadiers vells i nous, els senescals de totes graduacions i armes i una mica de claca juvenil.
Ens diuen que Pinós és el cor de Catalunya. Res, estem en un punt geogràfic central respecte al territori, res més. Si allò fos el cor malament aniríem ja que està al mig del buit. No fa pas gaire en vaig parlar de Pinós, un municipi que no n’és.
“¡Levantinos, os pierde la estética!”, que ens va dir Unamuno temps enrere. De fet es tractava de donar una càrrega simbòlica a la declaració del President Montilla com a futur candidat: “Segueixo creient”. Ho va fer molt bé, tocant tots els punts que s’havien de tocar.
No sé, crec que no sabem desempallegar-nos, estem presoners, de la retòrica essencialista dels nacionalistes. Al mig de la muntanya (quasi bé a 1000 metres d’alçada), en un indret perdut del Solsonès a cavall de les províncies (Uyyy, fuig!) de Lleida i Barcelona, amb unes vistes esplèndides a quasi bé tot el país, amb uns paisatges d’allò més verd de cereal naixent en aquesta retardada primavera i d’arbres socarrats. Al costat del santuari de la Mare de Déu de Pinós on hi ha enterrat un general carlí i a tocar de la masia del General Tristany (gràcies, Laia) que va fer les tres guerres carlines del segle XIX (que evidentment les va perdre totes contra el liberals, els del progrés llavors). L’ajuntament de Mataró té en propietat al cementiri dels Caputxins un mausoleu civil que guarda les restes dels que varen perdre la vida lluitant els carlins a la ciutat en la tercera guerra, la del 1873-1875. El varem restaurar temps enrere, vés a saber …
Però es tractava de fer un cop d’efecte. Ara la política més que el missatge és la imatge. Què hi farem.
Ens diuen que Pinós és el cor de Catalunya. Res, estem en un punt geogràfic central respecte al territori, res més. Si allò fos el cor malament aniríem ja que està al mig del buit. No fa pas gaire en vaig parlar de Pinós, un municipi que no n’és.
“¡Levantinos, os pierde la estética!”, que ens va dir Unamuno temps enrere. De fet es tractava de donar una càrrega simbòlica a la declaració del President Montilla com a futur candidat: “Segueixo creient”. Ho va fer molt bé, tocant tots els punts que s’havien de tocar.
No sé, crec que no sabem desempallegar-nos, estem presoners, de la retòrica essencialista dels nacionalistes. Al mig de la muntanya (quasi bé a 1000 metres d’alçada), en un indret perdut del Solsonès a cavall de les províncies (Uyyy, fuig!) de Lleida i Barcelona, amb unes vistes esplèndides a quasi bé tot el país, amb uns paisatges d’allò més verd de cereal naixent en aquesta retardada primavera i d’arbres socarrats. Al costat del santuari de la Mare de Déu de Pinós on hi ha enterrat un general carlí i a tocar de la masia del General Tristany (gràcies, Laia) que va fer les tres guerres carlines del segle XIX (que evidentment les va perdre totes contra el liberals, els del progrés llavors). L’ajuntament de Mataró té en propietat al cementiri dels Caputxins un mausoleu civil que guarda les restes dels que varen perdre la vida lluitant els carlins a la ciutat en la tercera guerra, la del 1873-1875. El varem restaurar temps enrere, vés a saber …
Però es tractava de fer un cop d’efecte. Ara la política més que el missatge és la imatge. Què hi farem.
Mataró, 11 d'abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada