No amb un lliri, sinó amb un cabàs de lliris. La meva “racionalitat” m’ha tornat a jugar una mala passada deixant-me fora del joc, sense participar-hi.
Mai he parat gaire atenció personal, ni m’he implicat gens, en la tramitació de les esmenes parcials als
Pressupostos Generals de l’Estat. Se’n presenten moltes, en els darrers anys més de quatre mil per part de tots els grups parlamentaris. La cosa no té gaire sentit, a la meva manera de veure aquest tràmit. Primer es vota si els Pressupostos són acceptats en la seva integritat i si aquest tràmit s’assoleix es continua amb el de les esmenes parcials. Des de un punt de vista lògic haurien de ser esmenes més o menys substancials que corregissin alguns aspectes del que ha estat globalment aprovat. Doncs no. És el
gran “moment” dels diputats/es de circumscripció per demanar coses molt concretes i especifiques que fan referència al seu territori. Sí, allò que s’explica en forma de caricatura de la demanda d’un pont per una determinada localitat.
-“Però si allà no passa cap riu!”
-“Sí, és cert, però si aconseguim el pont ja demanarem el riu l’any que ve”.
Així, el segon debat del pressupost deriva no cap a partides genèriques d’àmbit general que desprès a través de les convocatòries públiques i obertes corresponents ja es distribuiran, sinó que és una lluita per col·locar “pintades” al pressupost actuacions concretes localistes, propostes de “campanar” que moltes vegades desprès són d’impossible realització.
L’abaixador de Premià, no, Sr. Sánchez Llibre?
Té explicació històrica, la dels diputats de circumscripció en els temps que aquestes eren reduïdes, de partit judicial quasi bé, i té explicació actual en la dinàmica de les relacions de la premsa local i els polítics
(els aconseguidors tenen més rellevància), i d’aquests amb les seves organitzacions
(els aconseguidors tenen més predicament). Als mitjans locals no els interessen els gran temes
(ja els tracten els grans d’abast estatal), no veuen, o no volen anar, més enllà del campanar. Per això el primer que pregunten en una roda de premsa de capital de província i àdhuc més avall és:
“Que hi ha per tal o qual localitat d’aquí?”Res, ja pots explicar que la política de pensions, de protecció social, de grans infraestructures, d’adequació de la justícia i els seus instruments normatius també els afecten
(als seus veïns) tant o més que a la totalitat del país segons els indrets, res, no hi ha res a fer. Per això els diputats/es, començant pels dels grup que recolza al Govern
(el que sigui en cada moment), en aquest tràmit en comptes de ressaltar les polítiques generals malden per aconseguir una engruna del pastís pressupostari per endur-se’n cap a casa seva. A vegades ni a engrunes arriben.
El Govern, davant aquest allau de esmenes parcials localistes, opta per establir una bossa d’un import marginal que li permeti acontentar amb un grapadet d’esmenes alguns grups parlamentaris, que li han donat o li poden donar recolzament en aquest o en altres tràmits parlamentaris. El procediment es fa en base de esmenes transaccionals signades conjuntament entre ambdós grups, esmenes que evidentment passen sense dificultat i són aprovades. També alguna vegada es produeix la sorpresa que se’n colen algunes sense recolzament del grup parlamentari governamental, però són rares i escasses les vagades que això passa.
Mecanisme diabòlic, ja que el Govern, a través del seu grup parlamentari, no discuteix gens ni mica el que li proposen. És el moment propici dels grups que pacten, que per regla general aprofiten per derivar escandalosament cap al seus interessos més partidistes des d’un punt de vista territorial si no ho fan cap a interessos purament personals
(des d’un punt de vista polític) del negociadors.
Mecanisme diabòlic ja que a continuació, els que han aconseguit alguna engruna, no perden el temps en presentar-se davant la seva opinió pública dient que han aconseguit això o allò en benefici dels seus conciutadants/es forçant la voluntat del Govern que no ho tenia en compte.
Més diabòlic encara és el fet que moltes vegades aquests grups i els seus diputats han votat en contra de la totalitat del Pressupost i fins i tot en la votació parcial de les seccions que inclouen les esmenes que ells han lluitat per introduir.
La senadora
Candini, de
CiU, és un “as” en aquest aspecte. Primer publicita que introduirà esmenes, sense explicar el tràmit en que ella, millor dit, els seus correligionaris, votaran en contra a la totalitat del pressupost. Desprès en la negociació que fan els seus aconsegueix que li col·loquin un parell o tres de temes conjuntament amb el grup socialista, és a dir amb nosaltres, i a continuació es llença a explicar a la seva localitat que és gràcies a ella que algunes actuacions o subvencions s’han aconseguit. En part té raó, però amaga moltes coses adverses per ella, entre d’altres que si fos pel seu vot global no hi hauria pressupost ja que no s’hauria aprovat res de res.
Una de les d’enguany mereix figurar en els anals de la ciència política, apartat negociació pressupostaria esbojarrada. Ha aconseguit col·locar una partida específica de 50.000,-€ per subvencionar la celebració del
75è aniversari de la colla gegantera de Calella! Si mai algú estudia a fons els pressupostos pel 2010 es trobarà aquesta partida. Res de considerar per què ha de servir el pressupost de l’Administració Central de l’Estat, de quines coses ha de preocupar-se.
Vinga! Peix al cove! I a vendre, que és del que es tracta.
Com es pot veure, pura racionalitat. No obstant, la setmana que ve aniré a explicar als companys de
Calella, com estic fent a d'
altres llocs, tot el Pressupost i la situació econòmica actual amb el risc que em retreguin que no he aconseguit, com d’altres, res per la seva localitat.
Política front a
política. Diferències entre uns i altres.
Mataró, 22 de novembre.
