12 de desembre, 2009

Tornem a errar-la.

En matèria fiscal sembla que en els darrers temps estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres. Canviem dues de negres per una de blanca i més endavant dues de blanques per una de negre, i així anem…

Les actuals societats riques modernes estan sotmeses a dos vectors de força en matèria fiscal. El primer és el qüestionament de la fiscalitat personal i progressiva amb l’excusa de l’extensió de les capes mitges amb escassa sensibilitat social (desclassament per baix o per dalt) i la tendència a l’augment de la imposició indirecta, l’IVA, els impostos especials,… El segon vector l’ha proporcionat el dilatat període de bonança econòmica que hem travessat que ha permès obtenir quantiosos recursos a l’Hisenda Pública i que ha comportat el miratge de que era possible finançar indefinidament les demandes quasi il·limitades de despesa pública.

Aquí, a Espanya, en els darrers temps, moltes vegades amb l’excusa armonitzadora amb els països del nostre entorn, s’ha suprimit l’impost sobre el patrimoni (error); s’ha establert una doble escala tributaria entre les rendes del treball, progressiva, i les del capital, reduïda i proporcional; s’ha reduït l’impost de societats en cinc punts i per les pimes ara hi ha la possibilitat de deu; moltes CCAA estableixen reduccions, quan no supressions, d’impostos cedits, especialment en el de successions (i desprès es queixen de falta de recursos!). Alhora, ara, hi ha la proposta d’augmentar lleugerament per l’any que ve l’IVA, tot mantenint les demandes de que tals o quals tipus productes tinguin un IVA millor (més baix s’entén).

Però no per això s’han fet propostes de reducció de les prestacions públiques. La deducció dels 400,-€ lineal en l’impost de la renda establerta l’any passat va ser molt criticada en el seu moment, però ara la seva supressió també ha aixecat crítiques i s’ha acabat mantenint en part. Es va establir l’ajut dels 2.500,-€ per naixement, també criticat però que ara ningú proposa retirar. Reforma de les finances autonòmiques, fons d’inversió local de 13.000 milions d’euros en dos anys,... Les demandes de despesa a les Administracions Públiques, a tots els seus nivells, fan pensar que per a molts l’Estat és la bota de Sant Ferriol.

Ara per ara, per l’any 2010, la relació ingressos/ despeses en els pressupostos de l’Administració central és de 2 a 3. És a dir, el dèficit serà un terç de la despesa. Quasi bé res!

Aquests dies a Catalunya estem veiem un acte més d’aquest desori fiscal. La reforma del impost de successions. L’amic Martí Carnicer intenta explicar-ho. Reformar per preservar, diu. Estava al pacte del Govern d’Entesa. Ens hem d’acostar a Europa. No hem de ser dogmàtics. D’acord, Martí, però us esteu passant molt de frenada, més de tres pobles com es diu ara (més exactament, més de tres ciutats metropolitanes). Home, 500.000,-€ sense tributar gens és excessiu, molt excessiu! No em sembla correcte, gens correcte. No hi estic d’acord! En la línia d’enterbolir el conjunt de la fiscalitat que caracteritza els temps que corren és una nova victòria d’aquells que volen un estat feble en defensa dels seus interessos que no són precisament els de la redistribució de la renda i la riquesa. Redistribució necessària per permetre una millora per l’igualtat de les oportunitats de tots els ciutadans/es. Ho sento, sóc un clàssic.

De seguir per aquest camí, el també amic i company Antoni Castells quan torni a la seva càtedra d’Hisenda Pública a la Universitat enlloc d’explicar als seus alumnes les teories hisendístiques tradicionals haurà d’explicar les accions fiscals post-modernes (que són molt antigues, com el Domund) com la Marató de TV3. Són els temps que corren. Són els temps que deixem córrer.


(Diego Rivera, La noche de los pobres.)

Madrid, 10 de desembre.