Aprofitant que tenen un retrat de la Simonetta Vespucci de Sandro Botticellli, el Städel Museum ofereix en aquestes dates una exposició temporal extraordinària amb un grapat d’obres del florentí portades de diversos indrets.
La resta del museu, més extens que el Wallraf de Colònia, té també moltes peces interessants, des del Rembrandt que fa poc varem poder veure al Prado a pintura centreeuropea dels s. XVII i XVIII, i més expressionisme i pintura contemporània alemanya.
Amb poc ambient per ser un dia festiu, meteorològicament també fred i gris, no ens va donar la impressió de ser cap ciutat excessivament animada, al menys el seu nucli central llevat la zona del típic mercat nadalenc. Això, però, és consubstancial a totes les capitals.
La volta que varem fer el dimarts al matí, abans de tornar cap a casa, pel districte financer tampoc va delatar gran ambient. Sí que hi han alguns gratacels espectaculars però pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, ben lluny dels de qualsevol ciutat nord-americana. La cèntrica zona comercial semblant a la de tota gran ciutat.
La volta que varem fer el dimarts al matí, abans de tornar cap a casa, pel districte financer tampoc va delatar gran ambient. Sí que hi han alguns gratacels espectaculars però pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, ben lluny dels de qualsevol ciutat nord-americana. La cèntrica zona comercial semblant a la de tota gran ciutat.
El menjar en els restaurants normals, típics o populars, completament previsible. Porc en les tradicionals presentacions, kartoffels i coll agre, cervesa i riesling. Clar que l’oferta gastronòmica cosmopolita era nombrosa. Varem acabar en un tailandès, per variar una mica.
Madrid, 14 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada