30 d’octubre, 2008

La darrera intervenció del dia.

Ja m’ha passat alguna altra vegada. Em toca pujar a la tribuna del hemicicle al final d’una llarga sessió amb els diputats/es frisant per votar d’una vegada i tancar la jornada. La atenció ja no és gran i tampoc -en aquest cas- no hi ha especial tensió tota vegada que hi ha ample acord sobre el tema que tractem.

Moció del PP subsegüent a la interpel·lació que va fer al Govern sobre les mesures a adoptar davant la crisis financera. Entre la interpel·lació i la moció va haver-hi l’aprovació, amb ample recolzament, dels R. D. 6 i 7 de 2008 d’ajuts al sistema financer en forma de compra d’actius i de concessió d’avals.

El portaveu del PP, Cristóbal Montoro, va arribar tard i a punt va estar de que el President Bono no li donés la paraula. CiU i la diputada Rosa Díez van presentar esmenes que no els hi foren acceptades, mentre que la nostra proposta de modificació de la moció, degudament negociada amb el PP, va ser la que finalment fou aprovada majoritàriament. Sols va tenir tres vots en contra, dels diputats de IU, ICV, i UPyD, i l’abstenció de la diputada de NB.

Transcric els paràgrafs finals de la meva intervenció.

“Señorías, la gran mayoría de nosotros está convencida que estamos proponiendo al Gobierno que actúe en la línea que pensamos más adecuada para hacer frente a la crisis financiera.

La posición del grupo socialista, matizando levemente, la proposición del Grupo Popular, a la que esperemos se sumen otro grupos, va en el convencimiento que enviamos las señales convenientes al sistema financiero y a la sociedad y que la actuación se hará en la forma correcta en bien del conjunto de la economía real y de los intereses de las familias y de sus agentes.

El convencimiento que tiene el Grupo Socialista de la actuación del Gobierno, y el control que en esta Cámara haremos de la misma, nos dará la prueba de lo ajustado de nuestras decisiones.”

Madrid, 30 d’octubre.

Al Senat.

Dia gris. Plou i estan baixant les temperatures bruscament. Aquesta vegada hem anat a celebrar la reunió de la Comissió Mixta pel Tribunal de Comptes al Senat. Com que és una Comissió Mixta de les dues Cambres és lògic que anem alternant la seu de les sessions de la Comissió.


L’edifici del Senat és un Palau quines parets i estances (llevat de l’espai del nou hemicicle) mostren la seva història. Fer reunions a les seves sales és sentir-se aclaparat per les imatges dels personatges i les situacions rellevants que han passat o protagonitzat en el decurs dels segles passats els regnes de la pell de brau. A més, ens acomoden en una espècie de “pupitres” que recorden als dels les escoles de començaments del segle passat.




Avui, entre altres temes, tractem l’informe de fiscalització dels estats comptables del sector públic autonòmic i local corresponents a l’any 2003. Després del informe del President del Tribunal de Comptes, Manuel Núñez, els portaveus dels tres grups parlamentaris presents a la sessió fem durs comentaris en les nostres intervencions sobre el que ens ha estat exposat.

“Situació lamentable”, diu el PP. “Camí perillós”, manifesta el grup Mixt. “Panorama preocupant”, dic al meu torn en nom del Grup Socialista. L’administració de les CC.AA., malgrat ser recent i estar encara en construcció, ja presenta indicis inquietants de desori comptable. La diversitat i multitud d’entitats del sector local, que va creixent, no afavoreix gens una millora d’hàbits ortodoxes en el control dels seus comptes.

Aquests fets deslegitimen tant el procés de descentralització en les noves administracions intermèdies com la demanda del món local de tenir més pes en l’administració pública espanyola. Cal parar molta atenció en el tema, ja que en un sistema democràtic és molt important la gestió correcta de l’ús dels cabals públics i la seva plasmació comptable. La transparència necessària del sistema no sols ha de ser retòrica sinó que s’ha de poder demostrar amb les auditories corresponents. Aquí podem tenir un punt flac del que cal cridar-ne l’atenció per tal que els corresponents executius corregeixin la deriva en què sembla estan instal·lats.

Madrid, 29 d’octubre.

28 d’octubre, 2008

El primer tren.

Avui fa 160 anys de l’arribada del primer tren* de la Península Ibèrica a Mataró. Record per en Miquel Biada i tota la gent que va fer possible el progrés a casa nostra.


Des de Madrid, enyorança del sabre de Sant Simó.

*(“trenc”, en mataroní)

Madrid, 28 d’octubre.

27 d’octubre, 2008

A contracorrent (com altres vegades).

Les noticies d’aquests dies sobre la presència espanyola, o no, a la cimera que s’ha de celebrar als EUA el 15 de novembre per tractar de la superació de l’actual sistema financer internacional em semblen expressives de la curta volada que té la política a casa nostra i molt notablement de l’estancament de la construcció europea.

També expressen la desorientació en que es mouen les accions polítiques front a la marxa sense aturador de la globalització econòmica. Es convoca una cimera, però no es coneixen les bases sobre les que es farà. Alguna deu haver-hi, espero. No es coneix amb quines regles de joc (i de poder) actuaran els participants. Ningú parla, de moment, de quines poden ser les eines a emprar per crear, i fer funcionar desprès, un nou sistema financer mundial.

El debat sobre la presència espanyola em sembla patètic, ple de tacticisme i oportunisme. De consum intern cara al nostre petit combat quotidià. Clar, que, quí reconeixerà la realitat del que som? L’Aznar va pretendre superar-ho a base de fer d’escolanet d’en Bush. Però rebutjada aquesta via pel cós electoral, encara som el què som, amb la nostra trista història recent al darrera i amb els nostres condicionants geoestratègics i econòmics.

El problema, des d’una perspectiva europea, no és pas que no hi sigui Espanya, sinó què hi fan encara França, Alemanya, Itàlia. Les “històries"nacionals impedeixen la seva superació. No hem aconseguit ni acceptat una única veu europea. El món va cap a múltiples pols de mides i influències notables, i els europeus encara actuem amb les unitats”nacionals”, o “estatals”, de finals del segle XIX i començaments del XX. Unitats que per separat i enfrontades no tindran lloc ni paper en el futur.




Sant Feliu de Guíxols, 25 d’octubre.

Llegit al diari:

"Aunque parezca mentira con la cantidad de problemas acumulados, desde hace dos semanas todo gira en torno a la conquista de una silla para Zapatero en la reunión de Washington del 15 de noviembre. La oposición le apoya con argumentos patrióticos, confiando en que Zapatero fracase en el intento, y Zapatero ha comprometido hasta el Rey en el empeño, como si el honor de España estuviera en juego. Patético."

Josep Ramoneda: “Tensiones que no cesan”. El País, 30-10-08.

Res, que no sóc l'únic que ho pensa.

Mataró, 31 d'octubre.

21 d’octubre, 2008

De la crisis financera.

“Fuera de la novela y el arte, vivir en la ficción, sea en política o en economía, es un suicidio.”
Mario Vargas Llosa: La era de la sospecha El País, 19/10/2008

El sistema financer internacional està empantanegat. La causa d’aquesta situació és el conjunt de pràctiques potineres que bastants agents han dut a terme portats per la cobdícia.

Ara cal reflotar-lo. No podem deixar-ho de fer. Hi estan vinculades massa coses per què s’ensorri. Des del funcionament de l’economia real, la que produeix béns tangibles i serveis necessaris, a l’estalvi honrat de la població que espera amb ell afrontar el futur confiadament.

D’aquí els ajuts endegats per garantir els dipòsits, per tornar a posar en funcionament la roda de la financiació i per evitar la fallida de les entitats que composen el sistema, que són els fronts que encaren les principals mesures presses fins ara.

Aquest ajuts no poden ser-ho de franc. Hem d’incrementar les regulacions per què no tornin a produir-se disbauxes. Hem de millorar la coordinació entre els Estats ja que la globalització es manifesta principalment en el camp financer. Hem d’exercir els drets polítics que es derivin de les recapitalitzacions amb cabals públics. Hem de discutir a fons en quines condicions tornem, si cal, a privatitzar i qui assumeix els costos si n’hi ha. Hem de limitar, fiscalment o com sigui, les retribucions i incentius als executius – a la tecnoestructura- per què no es torni a reproduir les situacions escandaloses que hem viscut i encara veiem. Hem d’ assegurar que els estalvis populars no siguin utilitzats espúriament per alguns en benefici personal.

Compte! Que tot això comporta decisions de la sobirania popular que s’han d’imposar a les opaques i obscures decisions de molts d’aquells que han portat, o han comportat, la situació en la que ens trobem avui embolicats.

Madrid, 21 d’octubre.

19 d’octubre, 2008

In Spain we trust.

Vaig explicar fa uns dies com hauria de fer el Tresor Públic per acomplir l’encàrrec que li havia fet el Govern de facilitar la liquiditat del sistema financer adquirint actius (sans) del mateix.

Prèviament calia que el Tresor tingués la liquiditat per fer el bescanvi i això s’aconseguia col·locant al mercat, i aquest adquirint-los, títols (bons, lletres,...) a llarg termini i obtenint així diner fresc. A dins o a fora.

La campanya publicitària per anunciar el llançament d’aquests títols està bé: In Spain we trust, parafrasejant o parodiant la frase que figura al bitllets dels dòlars americans: In God we trust.




Déu és Espanya. No sé com s’ho agafaran el Vaticà i altres centres espirituals terrenals. Encara que és ben cert que a Espanya es pot viure com Déu. Com a molts altres indrets. Déu és arreu! Al·leluia!

Per cert, el lema dels bitllets americans no és massa antic, sembla que es va establir als anys 50 del segle passat.




Veurem si la campanya té èxit. La base crec que és certa: estem poc endeutats, tenim un teixit econòmic competent i camí per recórrer. Encara que els rondinaires l’objectaran. Però ja se sap: Si dius que el gos que et vaig vendre no et va comprar el diari, ni et porta les sabatilles, com jo et deia, qui te’l comprarà? Vés-ho dient, vés,...

Mataró 18 d’octubre.

18 d’octubre, 2008

Jo hi vaig ser allà.

“Nuestras vidas se proyectan hacia delante, pero nuestros pensamientos sólo pueden viajar hacia atrás. O, en otras palabras, juzgamos los acontecimientos en función de sus consecuencias. Los historiadores, sin embargo, a la vez que persiguen la verdad, deben abrirse paso a través de una jungla de mentiras. Saben (o mejor dicho, deberían saber) que cuanto ocurre es inseparable de lo que las persones creen que ocurre; pero esa inevitable condición no se cumplió en el pasado, cuando algunas cosas que ocurrieron no siempre fueron lo que otros creían que eran en ese momento.”
John Lukacs. “Sangre, sudor y lágrimas. Churchil y el discurso que ganó una guerra.” Ed. Turner, M-2008.

M’assabento per El Periódico d’una certa polèmica desfermada arran d’un acte d’homenatge a Lluís M. Xirinachs recentment celebrat a Barcelona. Sembla ser que es varem explicar les manifestacions cíviques que van tenir lloc pels carrers de Barcelona de l’any 1976 en clau independentista.

Llegeixo al mateix diari un article comentant el fet d’en Toni Bolaño (suposo que és el “meu”). Jo hi vaig ser en aquelles manifestacions (n’hi ha constància gràfica a La Vanguardia) i també ho puc assegurar: d’independentisme, res de res. S’havia mort en Franco, al llit. Volíem superar la dictadura i esdevenir una democràcia, amb tot el que això representava. El crit de guerra era la consigna de l’Assemblea de Catalunya. “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” Res més (ni res menys!). No sé si van haver-hi gaires banderes, no ho recordo, encara que ho dubto. No estava el pati encara per gaires expressions externes de draps i llençols.

Hi ha gent “emperrada” en escriure la història segons els convé, alguns per justificar-se ara de la seva invisibilitat abans. Només el segle XX, a casa nostra i al món, dóna per a molt. Les grans ideologies, les grans revolucions, les grans guerres, les grans transformacions,... Deixem-ho ja pels historiadors, prou feina en tenen amb l’ingent material que hi ha.

En Xirinachs, respectable. Com tantes altres persones. L’independentisme, respectable. Com tantes d’altres opcions. Però, que no en venguin garses per perdius!.

Mataró, 18 d’octubre.

El Pressupost del 2009.

En els quatre anteriors pressupostos generals que he viscut sempre, en els dies previs al primer debat important, el de les esmenes a la totalitat, he vist nervis sobre la possibilitat de la seva aprovació. Els governs de majoria minoritària tenen aquests problema. Precisen sumar vots als dels seu propi grup per assolir la majoria absoluta, o aconseguir com a mínim les abstencions necessàries per què els vots positius superin els negatius. En la pràctica parlamentaria en el tema pressupostari és al reves, ja que es fa el debat sobre les esmenes a la totalitat, i cal que els vots favorables a retornar el projecte al Govern siguin inferiors als que el defensen i per tant siguin rebutjats.

Del principal grup de l’oposició i única alternativa possible en els sistema polític espanyol, el PP, ja s’espera l’esmena a la totalitat. Dels grups petits depèn, cada any pot ser diferent. El tercer grup de la Cambra, el de CiU, aquest any... tampoc. Quan governava el PP sempre li va dir que si. Clar, hi havia contrapartida a la Ciutadella. Els bascos del PNV aquest any també. Són llestos i pràctics. Busquen i aconsegueixen contrapartides importants per a ells, els seus territoris i el seu govern. Sembla que aquest any va dels fons per innovació. El cinquè grup, el mixt n.1, amb tres partits: ERC, IU, ICV, aquesta any unànimement que no i per motius contraris, lògicament, als del PP i CiU. I el darrer grup, el mixt n.2, amb quatre partits: BNG, CC, NB i UPyD, uns que si, els gallecs, per allò del govern conjunt, i els altres que no. Veurem, però com acaben aquests darrers al llarg de la tramitació.

El procés de debat d’aquest any ve enterbolit per la ràpida evolució negativa de l’economia espanyola i mundial. El pressupost es comença a redactar al juny amb el punt de partida del establiment del sostre de la despesa, però quant a finals de setembre el Govern aprova l’avantprojecte el panorama ja s’havia enfosquit, i ara ja ales Corts en el tràmit a la totalitat no estem més aclarits, sinó a l contrari. I vés a saber com estarem si aconseguim arribar al tràmit final. Aquesta és la principal característica de la tramitació d’enguany.

Qui millor ha descrit de forma senzilla i efectiva aquest panorama és Peridís fa uns dies.


Mataró, 17 d’octubre.

16 d’octubre, 2008

Un dia. Rembrandt.

Al matí, quan surto de casa camí de comprar el diari, el sol surt per darrera l’església de Los Jerónimos que es veu al fons.

Sessió de control. Ara es fan els dimecres al matí, a les nou, enlloc de per la tarda. Sort que la setmana que ve canvien l’hora, però al desembre a aquesta hora els carrers encara no estaran posats i entrarem al Palau amb les primeres llums del dia. Explicacions sobre la crisi. Rajoy baixa el to, però la Soraya Sáez de Santamaria el manté. Les repliques corresponents del President i la Vice van en el mateix sentit. Interpel·lacions d’en Ridao i d’en Montoro al Vicepresident Solbes sobre el tema. Veurem què contenen les mocions subsegüents d’aquí uns dies.

Acabada aviat la sessió, temps per escriure una altra nota que no veurà la llum (per ara) per no ser convenient, i d’“arxivar” papers de l’anterior legislatura que encara corren pel despatx. Tots els relatius al debat de Pressupostos pel 2008 ja es poden llençar. Ja no estic en aquest tema dels pressupostos, però a més, les circumstàncies són tan diferents aquest any que no val la pena guardar res per tenir referències.

Per la tarda, fent temps per anar a la Direcció Gral. de coordinació financera amb CC.AA. i EE.LL., caic en la temptació d’entrar a una de les meves llibreries de referència de Madrid. Tinc molts llibres pendents de llegir a casa, però en compro de nous que m’atrauen. No tinc solució, sóc un comprador compulsiu de llibres.

A la Direcció General plantejo el tema que em van encarregar l’Ajuntament sobre l’adequació en el temps del tipus del I.B.I. a l’evolució de les bases imposables després de la darrera revisió cadastral. Sembla que pot resoldre’s en la propera revisió de la normativa sobre hisendes locals que estan preparant per tramitar en els propers mesos.

La distància entre el meu despatx i el lloc de la gestió no és massa gran i la faig, tant a l’anada com a la tornada, a peu. Encara fa calor. A la sortida, el sol es pon per darrera la gran bandera de la Plaça de Colón.

Aprofito la convidada que m’han fet, suposo que per ser membre de la Comissió de Cultura, per una visita nocturna a la recent oberta exposició sobre Rembrandt al museu del Prado. Molta gent, crec que han convidat als que estan inscrits com a amics del Museu. Em sorprenen les pintures exposades, de caràcter històric bíblic. La sorpresa és per desconeixement fruit de la meva ignorància. No tenia idea d’aquesta faceta del holandès, fins ara el que havia vist era un altre tipus de temes. Caldrà tornar-hi un altre dia amb menys públic per veure l’exposició amb calma.
(Rembrandt van Rijn. Autorretrato con traje oriental. 1631)

Madrid, 16 d’octubre.

14 d’octubre, 2008

Paul Krugman, Nobel d'economia.

L’Acadèmia sueca, en una decisió que aixecarà polèmica, ha guardonat Paul Krugman amb el Premi Nobel d’Economia d’enguany, llançant des de la seva autoritat, un clar missatge al món, prenent posició.

Me’l va recomanar l’Ernest Lluch a la darrera trobada que tinguérem abans del seu assassinat l’any 2000. Ho he explicat moltes vegades. “Cal llegir Vendiendo Prosperidad”, em digué.

Des de llavors és una de les meves referències en la matèria. I ho és així per a mi, no des de la vesant acadèmica, en la que no hi estic ni tinc gaires coneixements, sinó en la de publicista divulgador que intenta explicar l’economia i la política econòmica des de les seves posicions de liberal americà.

Aquests dies que parlem tant d’economia hem anat a buscar els seus articles periodístics per comprendre millor què està passant i agafar els seus diagnòstics i propostes com a fites per bastir un discurs explicatiu de la realitat en el món de les finances.

Torno a reproduir la frase llegida el mes de març passat:

“Muy bien, prepárense: lo impensable está a punto de ser inevitable.”

(Ramón, a El País digital)


Madrid, 14 d’octubre.

13 d’octubre, 2008

Hipoteques "basura".

La noticia venia al diari de fa uns dies. Una ONG del món de la immigració denunciava que entitats financeres havien concedit hipoteques a immigrants d’ingressos escassos avalades per altres immigrants semblants que al seu torn també tenien hipoteques avalades pels primers. Quan alguns dels hipotecats no van pagar les quotes corresponents es va passar el càrrec als avaladors que ja tenien dificultats per pagar les seves i això ha generat una situació insostenible. Embargaments de nòmines, recàrrecs d’interessos i comissions exagerades, ... Més o menys això és el que es deduïa de la noticia.

De ser certa i exacte ens trobaríem en un cas clar d’hipoteques “basura”. Alegria doble: de les entitats que van concedir els préstecs, ja que van atorgar-los a clients que no eren solvents, i dels hipotecats que van pensar a la lleugera que podrien retornar el que els deixaven.

Algú s’ha de responsabilitzar d’aquesta situació. No la col·lectivitat en el seu conjunt, sinó els que l’han creat.

Les entitats financeres han d’assumir els impagats, que presumiblement els portarà costos en la seva gestió i pèrdues en els seus comptes d’explotació, pel seu desfici en fer “negoci” de qualsevol manera. No és un problema social si no han sabut gestionar bé la seva activitat.

Els ciutadans hipotecats, d’aquí o d’on siguin –tant fa-, han d’acceptar que es van embolicar en uns compromisos que no podien assolir, amb desconeixement dels risc en que incorrien, i han d’ajustar-se a les seves possibilitats perdent el que fins ara havien pagat i quedant marcats en els registres de morosos i insolvents, encara que deixin penjats els seus deutes. No podem adoptar una actitud “buenista”, ja que estaríem avalant les actuacions irresponsables, abusives o irracionals de tots els agents de la cadena immobiliària.

Si no hi ha solvència per assumir hipoteques que permetin comprar pisos i aquests no es venen, que els promotors i propietaris que els vulguin col·locar al mercat abaixin els preus i s’ajustin a la corba de la demanda. No s’hi val forçar el mercat i desprès no assumir-ne les conseqüències i carregar la situació al Govern o a la col·lectivitat per què la resolgui.

Si els agents econòmics accepten que els sous permeten reproduir la força de treball precàriament fregant els límits de la subsistència s’han d’atendre a les conseqüències. No es poden comprar duros a quatre pessetes.
Llegia ahir al diari un article de Paul Kennedy: “Las consecuencias de las hipotecas al 105%” i vaig pensar que aquests americans no tenen pèls a la llengua a l’hora d’adjectivar:

“Lo que querían decir las hipotecas al 105% era que los estúpidos bancos habían prestado a personas insensatas (con unos tipos de interés muy bajos, pensados para atraer), no sólo todo el capital para comprar una casa o un piso sin que el comprador tuviera que poner nada de dinero, sino un 5% más para, por ejemplo, arreglar la cocina.”

El que no em va agradar gens de la noticia que ha originat aquesta entrada va ser el comentari final que el diari posa en boca dels responsable de la ONG que diu: “(los bancos) van a recibir del Estado una inyección de 50.000 millones de euros, mientras las familias afectadas no reciben nada.”

Això és demagògia irresponsable per ignorància o mala fe. No és el mateix afavorir la liquiditat del sistema financer comprant actius sans, que és el que pretén la mesura anunciada pel Govern, que assumir les pèrdues que aquell pugui tenir per haver fet mala gestió amb hipoteques “basura”. Crec que en la situació actual aquest tema és especialment delicat ja que podem fer lliscar a la ciutadania cap el descontentament social exigint responsabilitats equivocadament que sembla que és el que pretenen alguns de forma ben explícita.

Un suggeriment en positiu a aquesta ONG: fa uns mesos explicava els programes d’educació financera endegats pel Banc d’Espanya i la Comissió del Mercat de Valors. Podrien obrir una línea de treball a la seva organització per aprofitar-los i estendre una mica de cultura financera que no aniria malament. Menys donar peixos i més ensenyar a pescar.



Mataró, 13 d’octubre.

11 d’octubre, 2008

Santi Ortego. En el record.

Des de fa uns anys, al sopar del inici del curs polític que organitza l’Agrupació de Mataró del PSC es dóna a conèixer i s’entrega un llibret recordant la figura d’algun company, companya o companys, traspassats o vius encara, que han fet camí amb nosaltres i que mereixen el nostre reconeixement. En alguns d’ells hi he participat.

El setembre de l’any passat ens va deixar en Santi Ortego. Merescudament els companys li hem dedicat el llibret corresponent a aquest curs polític. L’Anna va dirigir la recopilació d’un grapat de testimonis diversos sobre la figura d’en Santi i ahir, abans del sopar es va fer la presentació del treball a l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, la seva escola, a la biblioteca que porta el seu nom.

El company Jaume Álvarez va gravar l’acte i l’ha resumit en un vídeo que ja està penjat al You Tube i per això el puc reproduir tot seguit.



Mataró, 11 d’octubre.

Records de N.Y.: Els darrers.

El darrer dia al matí cadascú va anar a la seva. En Josep i jo al Central Park a pedalar en bicicleta. En Gerardo a la botiga dels jueus que li havia recomanat en Quim per comprar una màquina fotogràfica que aprofitaria per retratar queixals. Les dones, per entretenir-se, van anar a veure botigues.


Com molts novayorkesos el diumenge al matí varem pretendre fer una mica d’esport per Central Park. Un “pirata” turc ens va llogar unes bicicletes pel “mòdic” preu de 15,-$ l’hora. Crec que l’activitat de lloguer era clandestina, malgrat que no es pot dissimular gaire. Les bicicletes, uns ferros atrotinats. Els canvis de marxes eren al puny i al cap de 500 metres ja no anaven. Sort que el circuit és força pla i... “passa com puguis”. Ens va donar temps a fer dues voltes completes al perímetre interior del parc (uns 18-20 kms.). Tancat, els diumenges, de circulació motoritzada, estava força ple de gent que caminant, corrent, amb cotxets de criatura, en bicicleta, passejant o pedalant esportivament, gaudia d’un mati dominical esplèndid. Encara no hi havia gent al mig del parc, a la gespa i sota els arbres. L’esport sempre és cosa de matiners, l’esbarjo amb picnic és cap el migdia.
Si mai torno a Nova York intentaré aconseguir una bona bicicleta per recórrer, especialment el diumenge, molts indrets de la ciutat que deu ser molt bonics de fer amb aquesta forma de mobilitat. No nomes el Central Park, sinó molts altres parcs i espais verds, però també creuar els ponts i enfilar les llargues avingudes. Són tantes les coses que m’agradaria fer si tinc oportunitat de tornar-hi!


L’Àlex ens va recomanar un restaurant al Village que feien unes hamburgueses delicioses, i allà vam anar a acomiadar els àpats del nostre viatge. Certament, bona carn acompanyada per unes patates palla passades amb all i farigola, encara que jo somiava una amanida i em va sobrar tot el pa. Però una hamburguesa tradicional és el que és, i un cop de tant en tant no està malament.

Tanco ja els records del viatge d’enguany. Ha donat per molt, i encara hem d’endreçar totes les fotografies!








Mataró, 11 d’octubre.

10 d’octubre, 2008

Records de N.Y.: Shopping.

Doncs si. Queden records per anotar, encara que ja fa algun temps del viatge i estiguin passant altres i importants coses cada dia. No estarem parlant sempre del mateix, prou complex tenim del panorama.

Vaig canviar euros a començaments d’agost encara a 1,5 $ per euro, mentre que ara estan a 1,35. Sortia molt a compte el canvi, i per aquells que la seva fal·lera són les compres suposo que ho devien aprofitar. Nosaltres no hi anàvem a comprar, però no ens deixàrem perdre l’espectable que representa l’oferta comercial que hi ha al cor de Manhattan.

De les botigues de luxe de la 5èna. Avinguda, al “mercadillo” de Canal Street. De les botigues “fashion” del Soho, al magatzems populars del voltant de Madison Square. Al ser el rovell de l’ou del capitalisme pots veure tota mena de ofertes, formats, horaris. Venda ambulant, electrònica, delicadeses, la darrera tecnologia, menjar exòtic, artesania, exclusivitat, records turístics “cutres”,... A qualsevol carrer descobreixes establiments adaptats al entorn, segons el barri, qui l’habita, qui el visita i la seva cartera.



Decepció per l’oferta de Chinatown malgrat la seva originalitat, varietat i quantitat. Clar, no cercàvem res en concret, portàvem rellotge i dúiem “bolsos” i no en necessitàvem més. El menjar feia goig en el mercat de la Grand Central Terminal, o en les botigues del Greenwich Village. El Macy’s, doncs, com El Corte Inglés, i el Soho el paradís dels/les (preferentment) compradores de roba, amb els Zara i Mango corresponents. Les sabates de marques reconegudes certament eren més barates que aquí, però no ens en falten. Sí, varem fer una volta embadalits per Tiffany, però en varem sortir amb les mans buides. Els joves van “xalar” al Abercrombie&Fitch.




Poc esperit consumista per anar a Nova York, però més enllà d’un munt de postals i de la clàssica samarreta de record, poca cosa més importarem.

Mataró, 10 d’octubre.

09 d’octubre, 2008

Memòria històrica.

A la Jornada prèvia al Congrés del socialistes del Maresme, celebrada el dissabte passat a Mataró, en Pep Pruna (històric d’Arenys de Munt) va recordar que allà on es feia la jornada en els temps del franquisme hi havia una paret que tancava la llavors fàbrica de Can Marfà amb un immens rètol que deia:


“La fe en Dios y una mano fuerte para el trabajo. Francisco Franco.”


Així ens van “redreçar” el país, cal no oblidar-ho.

Mataró, 9 d'octubre.

Histèria, 2; Govern, 0.

(Ferreres a El Periódico)

El perdedor en aquest simbòlic “match” pot ser el Govern o els governs, ja que a tots els països occidentals els governs apressats per l’opinió publica (o la publicada, que crec que en aquest cas està tenint molta incidència, massa potser) estan prenent mesures que tranquil·litzin a la ciutadania davant el que sembla una catàstrofe econòmica sense precedents.

Només parlem d’economia, des de fa un any. Les darreres mesures anunciades pel Govern espanyol, saludades emfàticament com a positives per quasi bé tothom, fan referència a la salvaguarda dels dipòsits del clients de les entitats financeres i a proporcionar liquiditat al sistema financer.

L’Estat garantirà fins a 100.000,- euros per cap i entitat els passius bancaris dels espanyols. No, si ja ho deia. Es veu que aquesta és la principal preocupació de la majoria de ciutadans/nes. Suposo que seria la il·lusió de molts de tenir aquesta preocupació. Que ho deu ser dels rics i de moltes empreses i “negocis” no ho dubto.

No quedàvem que el conjunt de les entitats dels nostre sistema financer era sòlid? Sí que ho és. Totes les autoritats ho diuen. Però,... sembla que la gent no s’ho creu del tot. Ja se sap el diner és molt poruc. Llavors, per tranquil·litzar-la cal fer una mesura efectista, de titular de portada de diari, que doni confiança a la gent. I aquest anunci és gratis. Si realment el sistema és sòlid i pot garantir las seva solvència aquesta mesura no passarà del seu enunciat. Sinó... “Mira, si el cel cau tots hi estem a sota.”

La segona mesura és “injectar”, uns diuen 30.000, i d’altres 50.000 o els que faltin, milions d’euros al sistema financer, ja que el bloqueig que pateix a nivell internacional no el permet atendre les necessitats corrents de l’activitat normal d’empreses i particulars. L’Estat, a través del Tresor Públic s’endeuta i amb els recursos que obté compra actius dels bancs i caixes (ja s’ha dit de seguida que seran actius bons) i aquestes entitats poden tornar a disposar de liquiditat per atendre als seus clients habituals. Cal assegurar la roda de l’activitat financera o, millor dit, l’amplitud de la roda, que no és exactament el mateix.

Per començar a fer això, per endeutar-se, s’han de captar recursos. D’on? De dins del país o de fora? Si és de dins, resta recursos del propi sistema; si és de fora, i s'assoleix, vol dir que l’Estat, o els Estats, són de més fiar que les entitats del sistema financer. Falta veure a quin preu. Quina bufetada pels que han predicat, amb força èxit fins ara, la necessitat de menys Estat! Això no costarà ni cinc? Esperem-ho.
L’Estat fent de banquer..., i per això es va desmantellar la banca pública? Per què no tornem a muntar el Banc de Crèdit Industrial, l’Hipotecari, l' Exterior, l’Agrícola, el de Crèdit Local, i ho fem directament? Per què hem de fer d’intermediaris d’unes entitats que mentre hi ha hagut “alegria” han obtingut “pingües” beneficis i quan les coses no van tan bé es mostren incapaces de resoldre els problemes? No hem de treure cap conseqüència de la fragilitat del sistema financer?

Llavors, cuita correm-hi tots a demanar protecció i a col·locar-nos redós d’aquell soci indesitjable que ens xuclava els beneficis que teníem, ja foren de les empreses o de les economies privades. Els únics coherents són alguns republicans americans.

Per últim. Uns altres que han hagut de “baixar del burro”. Els Bancs Centrals de les principals economies del món en una acció coordinada han baixat el tipus d’interès. No sé si ara ja és massa tard. No crec pas que la histèria que recorre el món s’aplaqui amb mig punt menys de tipus d’interès. En tot cas, el que queda arrambada és la lluita contra la inflació i l’ajustament que forçosament s’havia de produir.

Veurem que en surt de tot això. Crec que hi ha una lluita desesperada i contra rellotge per intentar apuntalar un sistema quins excessos ens han portat fins aquí. És evident que cal prevenir al màxim que no paguin justos per pecadors en tot aquest procés. No sé si ho aconseguirem i el temor és que els causants d’aquest desori ens facin pagar sols a nosaltres la nostra pròpia il·lusió.

Mataró, 9 d'octubre.

La visió des del Banc d'Espanya.

Aquesta legislatura no sóc membre de la Comissió de Pressupostos, pel que ara que comença la tramitació dels de l’any 2009 em toca mirar-ho des de la “barrera” i no des del “ruedo” com l’any passat.

No he volgut, però, perdre’m la compareixença que obre el procés explicatiu: la del Governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernández Ordóñez.Sempre és tota una classe d’economia pràctica a partir dels anàlisi que fa de les perspectives de l’economia en els contexts nacional i internacional que la configuren.
També serveix per llençar missatges importants sobre temes d’actualitat. En aquest cas, de rabiosa actualitat, com és la qüestió de la salvaguarda dels dipòsits dels clients de les entitats financeres. Sobre aquest tema va ser taxatiu:

"Por esto, y ante los acontecimientos que día a día se vienen sucediendo en el sistema financiero internacional, quiero como gobernador del Banco de España, hacer un llamamiento a la calma y reiterar la confianza en el sistema financiero español, un sistema bien gestionado, regulado y supervisado. Les puedo asegurar que, en estos momentos, no hay nada que ponga en riesgo los ahorros de los depositantes españoles."
Respecte a la situació econòmica actual crec que va fer un bon repàs a les seves causes (no li agrada parlar tant de crisi com d’ajustament) i de les previsibles conseqüències que comporta.
Va validar el quadre macroeconòmic, malgrat que opina que segurament pot tenir lliscaments a la baixa i que el pressupost presentat és correcte encara que el funcionament del estabilitzadors automàtics pot provocar una correcció contra cíclica major de la prevista en el projecte inicial.
Cal ser prudents i cautelosos respecte als ingressos i procurar que en les despeses quedi marge per la inversió en infraestructures.
A l’hora de les preguntes dels grups parlamentaris, al marge del GPS, sols van intervenir el PP i CiU. Nova decepció Montoro, molt fluixa la seva intervenció especialment en la demanda d’uns pressupostos diferents pel 2009 amb una reducció de la despesa i una abaixada dels impostos. També decebedora la d’en Sánchez Llibre amb una irresponsable insistència en el tema de la garantía dels dipòsits (i més desprès del que ja havia dit el Governador) i també en la seva insistència novament en el tema de la manca de liquiditat financera per les empreses que a aquestes alçades amb el que ja és conegut del bloqueig del sistema financer resulta ociós continuar plantejant de la forma que ho fa.
En la seva resposta, dues remarques reiteratives del Governador: Primera, ser cautelosos. Compte amb algunes solucions que podrien comportar empitjorar la situació (tal com mostra la història econòmica) i, segona, cal no ser complaents en les nostres fortaleses ja que la situació és molt complicada.
Madrid, 7 d’octubre.

03 d’octubre, 2008

Els actius en el balanç.

A tothom, als particulars, a les empreses, a les administracions, el seu balanç comptable ens mostra un passius cert i uns actius hipotètics.

A l’Ajuntament, el que es devia era cert, el que et devien era hipotètic. Les factures als proveïdors eren certes: paper bo. Els rebuts d’impostos pendents de cobrament no tant –per circumstàncies diverses-: potser eren paper mullat.

En l’activitat econòmica privada també és així. El passiu és cert i no pots escapolir-te de complir-lo. L’actiu, especialment les existències, pot ser més o menys realitzable i per tant és més hipotètic. L’assegurament del risc que això representa amb fons propis és cabdal per afrontar les incerteses i vicissituds del mercat. La solidesa per aguantar el circulant és bàsica. Cal tenir una correcta capitalització per assumir unes possibles pèrdues.

En la crisi financera actual aquest tema està esdevenint cabdal. En l’esclat de la bombolla immobiliària ha estat determinant. En la crisi financera: activitat econòmica amb actius cada cop més sofisticats i a vegades incomprensibles (amb moltes incerteses) molt “apalancats” amb fons aliens. En la immobiliària: actius presumptes i amb moltes “expectatives” també “apalancats” amb fons aliens.

En el moment que aquests actius mostren la seva cara fosca (incerta), generalment quant ja no es pot amagar més la seva insubstancialitat, no es pot fer front als deutes certs i, si no hi ha dotacions i previsions, i/o fons propis, l’activitat va a la fallida. Aquesta és l’explicació de l’ensulsida d’entitats del sistema financer que veiem aquests dies i que sembla que cal apuntalar com sigui per que la seva caiguda no es traslladi al conjunt del sistema, ja que els seus passius són actius d’altres entitats que no podran ser realitzats. Són deutes certs però incobrables. S’han convertit ells mateixos, pels qui els tenen, en actius incerts.

Analitzem els actors d’aquest procés:

Els gestors de les empreses que trontollen: “Toma el dinero y corre”. Escandaloses retribucions de difícil justificació vistos els resultats finals.
Els organismes reguladors: deixar fer o intervencionistes? El mercat o el control? Els americans o els europeus?
Les agències de risc: han caigut en el desprestigi, darrere les d’auditoria. Mira que han quedat en una situació galdosa amb les seves benediccions.
Els accionistes de les empreses: són negociants/ especuladors o empresaris? Compte! Se’n va en orris el miratge del capitalisme “popular”.
Els “apalancadors (alegres) que no cobraran: poc o gens rigorosos. Han de fer-se responsables del seu mal cap.

Quan els actius dels “apalancadors” resulten fallits s’inicia una davallada que pot començar a rodar i convertir-se en una bola de neu cada cop més gran que es precís aturar com sigui.

Aturar la roda requereix posar-hi un topall, una roca sòlida per esberlar la bola quant s’hi estavelli. Si la posen les empreses adquireixen força moral per defensar el sistema capitalista: s’assumeixen les pèrdues. Si és l’Estat el que atura el cop amb diners públics deslegitima el sistema ja que socialitza les pèrdues. En el capitalisme els guanys són privats.

Ho hem de tenir ben present a l’hora de demanar comptes en el que ens afecti. A cadascú. Si és amb la seva butxaca o en la meva.



Madrid, 2 d’octubre.

Postals: Calendari. Octubre.

Eines per elaborar els pressupostos enguany.

Mataró, 3 d'octubre.