(Ferreres a El Periódico)El perdedor en aquest simbòlic “match” pot ser el Govern o els governs, ja que a tots els països occidentals els governs apressats per l’opinió publica (o la publicada, que crec que en aquest cas està tenint molta incidència, massa potser) estan prenent mesures que tranquil·litzin a la ciutadania davant el que sembla una catàstrofe econòmica sense precedents.
Només parlem d’economia, des de fa un any. Les darreres mesures anunciades pel Govern espanyol, saludades emfàticament com a positives per quasi bé tothom, fan referència a la salvaguarda dels dipòsits del clients de les entitats financeres i a proporcionar liquiditat al sistema financer.
L’Estat garantirà fins a 100.000,- euros per cap i entitat els passius bancaris dels espanyols. No, si ja ho deia. Es veu que aquesta és la principal preocupació de la majoria de ciutadans/nes. Suposo que seria la il·lusió de molts de tenir aquesta preocupació. Que ho deu ser dels rics i de moltes empreses i “negocis” no ho dubto.
No quedàvem que el conjunt de les entitats dels nostre sistema financer era sòlid? Sí que ho és. Totes les autoritats ho diuen. Però,... sembla que la gent no s’ho creu del tot. Ja se sap el diner és molt poruc. Llavors, per tranquil·litzar-la cal fer una mesura efectista, de titular de portada de diari, que doni confiança a la gent. I aquest anunci és gratis. Si realment el sistema és sòlid i pot garantir las seva solvència aquesta mesura no passarà del seu enunciat. Sinó... “Mira, si el cel cau tots hi estem a sota.”
La segona mesura és “injectar”, uns diuen 30.000, i d’altres 50.000 o els que faltin, milions d’euros al sistema financer, ja que el bloqueig que pateix a nivell internacional no el permet atendre les necessitats corrents de l’activitat normal d’empreses i particulars. L’Estat, a través del Tresor Públic s’endeuta i amb els recursos que obté compra actius dels bancs i caixes (ja s’ha dit de seguida que seran actius bons) i aquestes entitats poden tornar a disposar de liquiditat per atendre als seus clients habituals. Cal assegurar la roda de l’activitat financera o, millor dit, l’amplitud de la roda, que no és exactament el mateix.
Per començar a fer això, per endeutar-se, s’han de captar recursos. D’on? De dins del país o de fora? Si és de dins, resta recursos del propi sistema; si és de fora, i s'assoleix, vol dir que l’Estat, o els Estats, són de més fiar que les entitats del sistema financer. Falta veure a quin preu. Quina bufetada pels que han predicat, amb força èxit fins ara, la necessitat de menys Estat! Això no costarà ni cinc? Esperem-ho.
Només parlem d’economia, des de fa un any. Les darreres mesures anunciades pel Govern espanyol, saludades emfàticament com a positives per quasi bé tothom, fan referència a la salvaguarda dels dipòsits del clients de les entitats financeres i a proporcionar liquiditat al sistema financer.
L’Estat garantirà fins a 100.000,- euros per cap i entitat els passius bancaris dels espanyols. No, si ja ho deia. Es veu que aquesta és la principal preocupació de la majoria de ciutadans/nes. Suposo que seria la il·lusió de molts de tenir aquesta preocupació. Que ho deu ser dels rics i de moltes empreses i “negocis” no ho dubto.
No quedàvem que el conjunt de les entitats dels nostre sistema financer era sòlid? Sí que ho és. Totes les autoritats ho diuen. Però,... sembla que la gent no s’ho creu del tot. Ja se sap el diner és molt poruc. Llavors, per tranquil·litzar-la cal fer una mesura efectista, de titular de portada de diari, que doni confiança a la gent. I aquest anunci és gratis. Si realment el sistema és sòlid i pot garantir las seva solvència aquesta mesura no passarà del seu enunciat. Sinó... “Mira, si el cel cau tots hi estem a sota.”
La segona mesura és “injectar”, uns diuen 30.000, i d’altres 50.000 o els que faltin, milions d’euros al sistema financer, ja que el bloqueig que pateix a nivell internacional no el permet atendre les necessitats corrents de l’activitat normal d’empreses i particulars. L’Estat, a través del Tresor Públic s’endeuta i amb els recursos que obté compra actius dels bancs i caixes (ja s’ha dit de seguida que seran actius bons) i aquestes entitats poden tornar a disposar de liquiditat per atendre als seus clients habituals. Cal assegurar la roda de l’activitat financera o, millor dit, l’amplitud de la roda, que no és exactament el mateix.
Per començar a fer això, per endeutar-se, s’han de captar recursos. D’on? De dins del país o de fora? Si és de dins, resta recursos del propi sistema; si és de fora, i s'assoleix, vol dir que l’Estat, o els Estats, són de més fiar que les entitats del sistema financer. Falta veure a quin preu. Quina bufetada pels que han predicat, amb força èxit fins ara, la necessitat de menys Estat! Això no costarà ni cinc? Esperem-ho.
L’Estat fent de banquer..., i per això es va desmantellar la banca pública? Per què no tornem a muntar el Banc de Crèdit Industrial, l’Hipotecari, l' Exterior, l’Agrícola, el de Crèdit Local, i ho fem directament? Per què hem de fer d’intermediaris d’unes entitats que mentre hi ha hagut “alegria” han obtingut “pingües” beneficis i quan les coses no van tan bé es mostren incapaces de resoldre els problemes? No hem de treure cap conseqüència de la fragilitat del sistema financer?
Llavors, cuita correm-hi tots a demanar protecció i a col·locar-nos redós d’aquell soci indesitjable que ens xuclava els beneficis que teníem, ja foren de les empreses o de les economies privades. Els únics coherents són alguns republicans americans.
Per últim. Uns altres que han hagut de “baixar del burro”. Els Bancs Centrals de les principals economies del món en una acció coordinada han baixat el tipus d’interès. No sé si ara ja és massa tard. No crec pas que la histèria que recorre el món s’aplaqui amb mig punt menys de tipus d’interès. En tot cas, el que queda arrambada és la lluita contra la inflació i l’ajustament que forçosament s’havia de produir.
Veurem que en surt de tot això. Crec que hi ha una lluita desesperada i contra rellotge per intentar apuntalar un sistema quins excessos ens han portat fins aquí. És evident que cal prevenir al màxim que no paguin justos per pecadors en tot aquest procés. No sé si ho aconseguirem i el temor és que els causants d’aquest desori ens facin pagar sols a nosaltres la nostra pròpia il·lusió.
Llavors, cuita correm-hi tots a demanar protecció i a col·locar-nos redós d’aquell soci indesitjable que ens xuclava els beneficis que teníem, ja foren de les empreses o de les economies privades. Els únics coherents són alguns republicans americans.
Per últim. Uns altres que han hagut de “baixar del burro”. Els Bancs Centrals de les principals economies del món en una acció coordinada han baixat el tipus d’interès. No sé si ara ja és massa tard. No crec pas que la histèria que recorre el món s’aplaqui amb mig punt menys de tipus d’interès. En tot cas, el que queda arrambada és la lluita contra la inflació i l’ajustament que forçosament s’havia de produir.
Veurem que en surt de tot això. Crec que hi ha una lluita desesperada i contra rellotge per intentar apuntalar un sistema quins excessos ens han portat fins aquí. És evident que cal prevenir al màxim que no paguin justos per pecadors en tot aquest procés. No sé si ho aconseguirem i el temor és que els causants d’aquest desori ens facin pagar sols a nosaltres la nostra pròpia il·lusió.
Mataró, 9 d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada