A tothom, als particulars, a les empreses, a les administracions, el seu balanç comptable ens mostra un passius cert i uns actius hipotètics.
A l’Ajuntament, el que es devia era cert, el que et devien era hipotètic. Les factures als proveïdors eren certes: paper bo. Els rebuts d’impostos pendents de cobrament no tant –per circumstàncies diverses-: potser eren paper mullat.
En l’activitat econòmica privada també és així. El passiu és cert i no pots escapolir-te de complir-lo. L’actiu, especialment les existències, pot ser més o menys realitzable i per tant és més hipotètic. L’assegurament del risc que això representa amb fons propis és cabdal per afrontar les incerteses i vicissituds del mercat. La solidesa per aguantar el circulant és bàsica. Cal tenir una correcta capitalització per assumir unes possibles pèrdues.
En la crisi financera actual aquest tema està esdevenint cabdal. En l’esclat de la bombolla immobiliària ha estat determinant. En la crisi financera: activitat econòmica amb actius cada cop més sofisticats i a vegades incomprensibles (amb moltes incerteses) molt “apalancats” amb fons aliens. En la immobiliària: actius presumptes i amb moltes “expectatives” també “apalancats” amb fons aliens.
En el moment que aquests actius mostren la seva cara fosca (incerta), generalment quant ja no es pot amagar més la seva insubstancialitat, no es pot fer front als deutes certs i, si no hi ha dotacions i previsions, i/o fons propis, l’activitat va a la fallida. Aquesta és l’explicació de l’ensulsida d’entitats del sistema financer que veiem aquests dies i que sembla que cal apuntalar com sigui per que la seva caiguda no es traslladi al conjunt del sistema, ja que els seus passius són actius d’altres entitats que no podran ser realitzats. Són deutes certs però incobrables. S’han convertit ells mateixos, pels qui els tenen, en actius incerts.
Analitzem els actors d’aquest procés:
Els gestors de les empreses que trontollen: “Toma el dinero y corre”. Escandaloses retribucions de difícil justificació vistos els resultats finals.
Els organismes reguladors: deixar fer o intervencionistes? El mercat o el control? Els americans o els europeus?
Les agències de risc: han caigut en el desprestigi, darrere les d’auditoria. Mira que han quedat en una situació galdosa amb les seves benediccions.
Els accionistes de les empreses: són negociants/ especuladors o empresaris? Compte! Se’n va en orris el miratge del capitalisme “popular”.
Els “apalancadors” (alegres) que no cobraran: poc o gens rigorosos. Han de fer-se responsables del seu mal cap.
Quan els actius dels “apalancadors” resulten fallits s’inicia una davallada que pot començar a rodar i convertir-se en una bola de neu cada cop més gran que es precís aturar com sigui.
Aturar la roda requereix posar-hi un topall, una roca sòlida per esberlar la bola quant s’hi estavelli. Si la posen les empreses adquireixen força moral per defensar el sistema capitalista: s’assumeixen les pèrdues. Si és l’Estat el que atura el cop amb diners públics deslegitima el sistema ja que socialitza les pèrdues. En el capitalisme els guanys són privats.
Ho hem de tenir ben present a l’hora de demanar comptes en el que ens afecti. A cadascú. Si és amb la seva butxaca o en la meva.
A l’Ajuntament, el que es devia era cert, el que et devien era hipotètic. Les factures als proveïdors eren certes: paper bo. Els rebuts d’impostos pendents de cobrament no tant –per circumstàncies diverses-: potser eren paper mullat.
En l’activitat econòmica privada també és així. El passiu és cert i no pots escapolir-te de complir-lo. L’actiu, especialment les existències, pot ser més o menys realitzable i per tant és més hipotètic. L’assegurament del risc que això representa amb fons propis és cabdal per afrontar les incerteses i vicissituds del mercat. La solidesa per aguantar el circulant és bàsica. Cal tenir una correcta capitalització per assumir unes possibles pèrdues.
En la crisi financera actual aquest tema està esdevenint cabdal. En l’esclat de la bombolla immobiliària ha estat determinant. En la crisi financera: activitat econòmica amb actius cada cop més sofisticats i a vegades incomprensibles (amb moltes incerteses) molt “apalancats” amb fons aliens. En la immobiliària: actius presumptes i amb moltes “expectatives” també “apalancats” amb fons aliens.
En el moment que aquests actius mostren la seva cara fosca (incerta), generalment quant ja no es pot amagar més la seva insubstancialitat, no es pot fer front als deutes certs i, si no hi ha dotacions i previsions, i/o fons propis, l’activitat va a la fallida. Aquesta és l’explicació de l’ensulsida d’entitats del sistema financer que veiem aquests dies i que sembla que cal apuntalar com sigui per que la seva caiguda no es traslladi al conjunt del sistema, ja que els seus passius són actius d’altres entitats que no podran ser realitzats. Són deutes certs però incobrables. S’han convertit ells mateixos, pels qui els tenen, en actius incerts.
Analitzem els actors d’aquest procés:
Els gestors de les empreses que trontollen: “Toma el dinero y corre”. Escandaloses retribucions de difícil justificació vistos els resultats finals.
Els organismes reguladors: deixar fer o intervencionistes? El mercat o el control? Els americans o els europeus?
Les agències de risc: han caigut en el desprestigi, darrere les d’auditoria. Mira que han quedat en una situació galdosa amb les seves benediccions.
Els accionistes de les empreses: són negociants/ especuladors o empresaris? Compte! Se’n va en orris el miratge del capitalisme “popular”.
Els “apalancadors” (alegres) que no cobraran: poc o gens rigorosos. Han de fer-se responsables del seu mal cap.
Quan els actius dels “apalancadors” resulten fallits s’inicia una davallada que pot començar a rodar i convertir-se en una bola de neu cada cop més gran que es precís aturar com sigui.
Aturar la roda requereix posar-hi un topall, una roca sòlida per esberlar la bola quant s’hi estavelli. Si la posen les empreses adquireixen força moral per defensar el sistema capitalista: s’assumeixen les pèrdues. Si és l’Estat el que atura el cop amb diners públics deslegitima el sistema ja que socialitza les pèrdues. En el capitalisme els guanys són privats.
Ho hem de tenir ben present a l’hora de demanar comptes en el que ens afecti. A cadascú. Si és amb la seva butxaca o en la meva.
Madrid, 2 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada